Guillem Balboa Buika, batle d'Alaró

Aterratges guineans
portadors de gran riquesa,
sembradors de gran bellesa
als Països Catalans!

Dos Guillems tan guineans
Com Balboa i com d'Efak,
A Mallorca ho deixen clar:
Fangs i Bubis són germans!

Mallorquins de soca-rel,
Preneu llum de na Pintora:
De Mallorca s'enamora
Qui la mira amb molt més zel.

Tant si és blanc com de pell negra,
Tant si és pobre com si és ric;
A vegades jo me'n ric
De segons quina gent vera

Que te parla d'altra gent
Que de fora ve i s'instal.la:
Com si fos mester una pala
Perquè prengui un altre vent!

De Guinea n'han vengut
Que s'estimen tant Mallorca
Que la volen com pertoca,
Sense cap valor perdut.

Ara som, com sempre, a punt
D'envestir una gran feina
I d'emprar una bona eina
Per fer un treball conjunt

A la vila alaronera
En aquest clar mes de juny
S'alçarà ben alt el puny
Ben estret, mirant enrere...

En blanc i negre

Davant opinions manifestades públicament a mitjans de comunicació (1), amb motiu de la presa de possessió de qui es considera a si mateix «el primer batle negre dels Països Catalans», em vénen al cap algunes reflexions personals que em porten a tenir ganes de compartir-les suara mateix, una setmana abans que se'n produeixi l'esdeveniment a la vila mallorquina d'Alaró.

La primera, molt personal, és que n'estic ben content, de poder veure amb els meus ulls que un home jove, nascut a la mateixa illa guineana on va nàixer mon pare, és proclamat democràticament batle d'una vila europea. 

Com sap tothom, a l'illa guineana de Bioko, majoritàriament tots han estat  i són encara negres. A la vila europea de Mallorca, majoritàriament tots han estat i són encara blancs.

Qualcú pot dir que el color de la pell no importa gaire. Que allò que sí importa molt, n'és el comportament, de la persona. Hi estic d'acord, si més no parcialment. Encara que no del tot, i en aquest sentit.

Miraré d'explicar-me. Si param esment a les darreres dècades mallorquines, o europees per extensió, haurem de reconèixer l'exclusivitat gairebé absoluta de presències humanes blanques, alhora que l'absència gairebé absoluta de presències humanes negres. 

Sobretot, si miram les persones que ocupen escons o càrrecs a les institucions públiques, titllades de democràtiques, i als organismes oficials, titllats de públics. Pràcticament tothom n'és blanc. I ho consideram la mar de normal. Natural!

Qualcú pot pensar i creure que m'estic referint, només, a una qüestió de pell, de color de la pell. No van per aquí els meus trets. Seria un error enorme, gros de tot. Vull dir, amb això, que no ho veig, només, com una qüestió de còrpora, sinó també de mentalitat i de manera de comportar-se amb la resta del món mundial. 

En totes dues gammes, blanc i negre, a més de compartir-s'hi trets comuns d'humanitat global, al meu modest mode de veure, també s'hi arriben a agombolar tarannàs, visions del món, afectes, gestos, sentiments, comportaments, mirades, dèries, lluites, reaccions, maneres de fer, pensaments, opinions, decisions... que massa sovint arriben a resultar difícils de comprendre, i d'assumir com a positives, per l'altra part.

En general, estam fets, jo crec que massa, d'una manera determinada, a l'hora d'obtenir la capacitat de valorar cada cop més positivament altres formes de comportament diferenciat.

Per això, amb la meva experiència personal intensa, com a portador entusiasta de valors africans -a la sang, a les mans, al cap i al cor-, alhora que  com a persona engrescada en la defensa aferrissada de valors europeus -assumits fins al moll de l'os-, m'he atrevit a demanar-li, al bon amic guineà Guillem Balboa Buika , que, durant el seu mandat com a batle d'Alaró, «es deixi dur molt més pel que li dicti el seu cor guineà, que no pel que l'indiqui el seu cervell europeïtzat».

Tant de bo que jo pogués arribar a dir-li el contrari, en cas que en Guillem s'arribàs a veure en la situació d'haver d'ocupar, qualque dia, algun càrrec públic rellevant a la mateixa Guinea Equatorial on va nàixer...

Li he volgut recordar, alhora, allò que son pare, Juan Balboa Boneke, em va ensenyar, a mi, en la seva llengua bôhôbe, de Guinea Equatorial:

"Lôe abôhôbe, lô bero abôhôbe wêla, alo, chuchul-lê luê lôtalam-m ôchommaa"

“Sou bôhôbes, nasquéreu al món bôhôbe. No ho oblideu mai”

(Consell popular africà, de l'illa de Bioko, Guinea Equatorial)

MITJANS DE COMUNICACIÓ (1)

Balboa serà investit alcalde d'Alaró, a Mallorca, el dia 17 de juny 

Guillem Balboa Buika: "Los Obamas desclasados aportamos una visión nueva"

Guillem Balboa Buika “la gran industria del petróleo beneficia a la familia de Obiang”

“Algun dia hi havia d’haver un alcalde negre i m’ha tocat a mi”

Guillem Balboa

Guillem Balboa: 'Em consider més independentista que no nacionalista' 

Guillem Balboa: negro, soberanista y alcalde de Alaró

Jornada històrica, a Alaró

Veus africanes en defensa del català, a Mallorca

"Lôe abôhôbe, lô bero abôhôbe wêla, alo, chuchul-lê luê lôtalam-m ôchommaa"

“Sou bôhôbes, nasquéreu al món bôhôbe. No ho oblideu mai”

(Consell popular africà, de l'illa de Bioko, Guinea Equatorial)

Amb motiu del nomenament del «primer batle negre dels Països Catalans» a la vila mallorquina d'Alaró, -com s'hi defineix ell mateix, el bon amic mallorquí Guillem Balboa Buika, nascut a Guinea Equatorial l'any 1965-,  jo tampoc no em puc sostraure d'assenyalar amb el dit un altre Guillem mallorquí també nascut a Guinea, amb el llinatge d'Efak, com recorda molt bé el Mestre «Balutxo».

«Aterratges guineans

portadors de gran riquesa,

sembradors de gran bellesa

als Països Catalans!»

Vet ací dues de les moltíssimes veus africanes que, a Mallorca, s'expressen en català les darreres dècades. El «fang» Guillem D'Efak, cantant, escrivint i fent música. El «bubi» Guillem Balboa Buika, fent-hi la política institucional que pertoca a un defensor de la llengua catalana, pròpia d'aquestes illes nostres.

És ben cert, com manifesten algunes amistats meves feisbuqueres, que la «negritud» d'avui dia no és comparable a la de fa un segle, quan, als any 20, arriba i s'estableix a Mallorca el primer negre africà, mon pare, el també guineà «bubi» Andrés Buele Siesa.

També deu ser cert, sobretot per a certes ments il·lustrades i més cultivades d'aquesta terra nostra, que, davant «la notícia del batle negre d'Alaró. Al color, no li hem de donar cap ni una importància. Que sigui bon batle!»

Igualment, que un fet com aquest, «malauradament, encara és excepcional. Però per aquí es comença: primer batlle negre (i independentista) arreu dels PP.CC.»

Jo em quedaria, sobretot, amb la valoració i enhorabona que se'n fa, d'«aquest article urgent i necessari», que contribueix a fer veure que s'avança «cap a la descolonització de la política global i municipal: Nyerere, Mandela, Obama... i d'aquí poc, a ses Illes, a Alaró, Guillem Balboa Buika».

Amb motiu d'una efemèride com aquesta, m'entren ganes de repassar i recordar algunes de les publicacions que he fet aquestes darreres dècades, relacionades amb Guinea Equatorial i Mallorca... Veig que no hi trob gairebé res de bo. Gairebé tot són males notícies. Gairebé tot em resulta fosc.

L'any 2000 visc de prop, com a diputat, la preocupació que manté una ciutadana resident a Mallorca, des que l'any 1969 el seu espòs és assassinat a Guinea Equatorial, quan fa poc temps que s'han casat i ella és a punt de donar a llum la seva filla... Mir d'ajudar-la sense obtenir-ne cap casta de resultat satisfactori.

El mes de gener de 2003, en tenir-ho tot a punt per a viatjar a Guinea, amb la intenció d'anar a  veure i saludar, juntament amb la meva dona i nebodes meves, una de les germanes de mon pare que vaig saber que encara era viva,  a darrera hora se'm denega el visat d'entrada. Tot i les gestions desplegades davant l'ambaixada d'Espanya a Guinea, com davant l'ambaixada de Guinea a Madrid, les autoritats guineanes no em volen concedir el visat d'entrada. La carta que adreç al president 

Teodoro Obiang Nguema Mbasogo no hi serveix de res.

Em commou fortament l'any 2007 el crim comès a Palma, en la persona del jove adolescent d'origen guineà, Eusebio Ebulabaté Sopalé. Amb aquest, que jo recordi, ja són tres, almanco, els guineans que aquestes darreres dècades han trobat la mort a Mallorca, de forma violenta: a Joaquín i Àngel, s'hi afegeix ara Eusebio: assassinat a ganivetades per uns altres joves, al carrer d'Antoni Marquès, en companyia d'altres familiars, també molt joves. 

La notícia de la mort del periodista Xavier Lacosta Suñer l'any 2011, sempre capficat en la realitat equatoguineana, també em colpeja força. Ni me l'esper, ni m'ha passat pel cap que li pugui arribar tan prest... N'admir la seva capacitat de mantenir-me informat sobre esdeveniments que jo desconec de Guinea. Em posa en relació amb gent guineana que treballa per la implantació de la democràcia a un país tan petit i tan ric en matèries primeres que podria arribar a semblar-se al paradís... 

Enfront d'aquestes males notícies, ara, per contra, m'engresca ben molt aquesta altra: l'oportunitat d'assaborir la bona feina institucional que ha de fer un bon batle alaroner, d'ascendència guineana, a Mallorca! Afegint-se a la tasca ingent que ja va fer l'altre guineà Guillem d'Efak durant dècades, a l'àmbit cultural i musical.

Home d'esquerres, republicà i independentista català, com m'afany a ser i comportar-me suara mateix, m'alegra ben molt que la vila alaronera tengui durant els propers dos anys un servidor públic com aquest guineà bubi Guillem Balboa Buika. 

Li desig grans dosis de bona sort i tota casta de ventures. Vull creure i pensar que també mon pare, des d'allà on és ara, veu la feta amb uns ulls semblants, força carregats d'emoció i d'alegria indescriptibles.

M'alegra ben molt arribar a veure que aquest alaroner, pare de tres fills, nascut a Guinea Equatorial i educat a Mallorca, quan li arribi el torn, esdevengui el primer batle negre de la història de Mallorca. Només li he recomana, des del meu mur feisbuquer, 

Seguint la dita equatoguineana de més amunt, 

«Sols li desig que esdevengui,

enmig de tanta d'escòria,

batle millor de la història,

molta de sort sempre tengui».

Per molts d'anys!

El primer batle negre dels Països Catalans

Enguany, fill de pare bubi guineà i de mare mallorquina arianyera, trobant-me com aquell qui diu a l'avantsala de celebrar els meus 50 anys de l'ordenació sacerdotal que vaig rebre el mes de juny de 1968,  i que vaig mantenir en actiu durant tretze anys seguits...

Enguany, quan em falta molt poc perquè es compleixin els trenta anys de la meva afiliació entusiasta al PSM-Entesa Nacionalista, formació política en la qual vaig militar durant una quinzena d'anys seguits, essent-ne regidor a l'Ajuntament de Palma, conseller de Cultura i Joventut al Consell de Mallorca, i diputat al Parlament de les Illes Balears, durant dues legislatures...

Enguany, quan és a punt d'assolir-se el primer mig segle des que Guinea Equatorial s'independitzà d'Espanya i quedà constituïda en república sobirana damunt del Planeta... coincidint amb el mateix any de la meva ordenació sacerdotal...

Enguany, quan al Principat de Catalunya s'estan vivint moments engrescadors i intensos, de lluita política i pacífica per la independència, amb l'objectiu d'establir la República Catalana dins el concert de les nacions... al capdavant dels territoris que conformen els Països Catalans...

Enguany, quan a la vila mallorquina d'Alaró es produeix un fet tan insòlit que no pot passar desapercebut a cap individu ni a cap col·lectiu humà que se senti i es vulgui comportar com a demòcrata i defensor de la igualtat entre tots els ciutadans d'arreu del Planeta... 

Enguany, l'any 2017, un centenar d'anys després del naixement de mon pare -al poblat guineà de Sampaka, a l'illa de Bioko, a prop de la ciutat de Malabo-, com m'ha comunicat el bon amic i company de militància política compartida, el també bubi Guillem Balboa Buika, m'ha convidat a fer-me present a l'acte institucional de «la presa de possessió del primer batle negre dels Països Catalans»!

N'estic ben content, de veure que en Guillem continua a l'illa de Mallorca amb la tasca política que també realitzava la seva família paterna a l'illa de Bioko. Tothom sap que els Balboa participaren molt activament en el procés de descolonització espanyola i en la lluita per l'autonomia de Guinea Equatorial.

La meva alegria és molt profunda. La comunicació m'omple de satisfacció. La jornada m'esdevé inoblidable: dissabte, 17 de juny de 2017, a les 12 hores, a la sala de Plens de l'Ajuntament d'Alaró, el bon amic Guillem, fill dels guineans Juan Balboa Boneke (1938-2014) i Honorina Buika, serà investit batle de la vila alaronera.

Enhorabona, a tota la població alaronera que n'ha de rebre el servei públic que hi ha de prestar aquest batle nou. Enhorabona a la família Balboa Buika. Sobretot, al pare, Juan Balboa, gran amic meu que ja no és entre nosaltres. A la mare, Honorina, bona amiga que estic segur que se n'ha de sentir ben satisfeta.  A tot el col·lectiu de guineans que s'han establert a Mallorca aquestes darreres dècades, després que ho fes mon pare, el bubi Andrés Buele Siesa, el primer guineà que trepitjà terra mallorquina i que s'hi establí de manera definitiva l'any 1929 del segle passat.

Enhorabona, també, a tota l'illa de Mallorca i a la resta de territoris que conformen els Països Catalans, per ser l'indret primer on s'arriba a acollir, fins a aquest punt tan excels en l'àmbit de la polític, una persona que prové d'altres terres tan allunyades, com són ara les contrades africanes que conformen la República de Guinea Equatorial.

M'alegra moltíssim veure que, per primera vegada en la història de Mallorca, arriba a ser batle d'un municipi mallorquí, un home jove, descendent com jo mateix de Guinea Equatorial, per part de pare.

Guillem Balboa Buika, pel que he pogut saber, va nàixer a Rebola, molt a prop de Malabo, l'any 1965. Amb la seva família, s'establí a Palma l'any 1969, fixant-ne la residència a Alaró l'any 2006. Treballà a la Universitat de les Illes Balears, dins la Direcció de l'Estratègia de Comunicació i Promoció Institucional. 

Havent-se presentat a les darreres eleccions municipals del 24 de maig de 2015, com a candidat de Més Per Alaró, fou nomenat Regidor d'Urbanisme, Promoció Econòmica i Fires durant els dos primers anys, amb l'acord de ser-ne batle els dos darrers anys de la legislatura.

Com va cantar Bob Dylan, cinquanta-tres anys enrere: The Times They Are A Changin'! (1964)

I que sigui per molts d'anys, en benefici de la ciutadania tota!

Taula rodona: Jornada d'Humanització de l'Hospital Comarcal d'Inca

JORNADA D'HUMANITZACIÓ DE L'HOSPITAL COMARCAL D'INCA
(Taula rodona, Divendres, 12 de maig de 2017, a les 19:30h)

La percepció que en tenc, crec que compartida per molta gent, és que quan hem d'entrar en contacte amb professionals de la medicina, en general i massa sovint, ens trobam davant d'una espècie de mur infranquejable que, lluny de fer-nos sentir com a persones humanes, ens duu a mantenir la impressió de ser tractats com a mercaderies que tenen un preu. Més alt o més baix, però un preu.

Amb totes les excepcions honorables que calgui esmentar, la percepció inevitable d'una manca d'humanització, crec jo que va en augment i que, malauradament, es va incrementant a l'àmbit hospitalari cada dia que passa.

La primera mostra d'aquesta manca d'humanització, crec jo, ja la podem veure en aquesta mateixa mesa. Ha estat constituïda amb la participació de CINC homes i UNA sola dona. Hu-ma-nit-za-ci-ó! Em deman on s'ha de situar el nivell d'humanització mínim a l'hora de constituir una taula rodona com cal, aquí i a qualsevol altre àmbit públic d'actuació!

Una segona mostra d'aquesta MANCA D'HUMANITZACIÓ que jo destrio en aquest acte mateix, i que m'agradaria saber expressar-ho amb el màxim respecte cap a tots els assistents, és la de no poder emprar-hi la meva llengua materna, la llengua catalana, en una illa i en un àmbit públic on n'és l'única llengua pròpia. Qui m'ha convidat a acudir-hi n'està ben assabentat...

Fetes aquestes dues observacions preliminars, m'agradaria recordar que dilluns passat va fer un any exacte que vaig haver d'ingressar la meva dona, na Bel Rosselló, a l'Hospital de Manacor on va morir al cap de 10 dies, segons se'm digué,  per una oclusió intestinal greu. Era una pacient de la malaltia d'alzhèimer, diagnosticada pel servei de Neurologia de l'Hospital Universitari de Son Dureta, el 6 de maig de 2009, durant la desena visita que hi efectuàvem, després d'haver-hi estat atesa per primera vegada el mes de gener de 2005.

A aquesta experiència dolorosa, viscuda i patida entre el mes de gener de 2005 i el mes de maig de 2016, hi puc afegir la que anteriorment també havia hagut de viure i patir durant tres anys seguits, amb la meva primera dona, na Lina Company, entre els anys 1985 i 1988, qui també arribà a morir, a l'edat de 42 anys, afectada per un càncer que llavors anomenaven «limfosarcoma maligne».

«Càncer i alzhèimer»! Quines dues males malalties! Per molts d'esforços que pretengui i m'afanyi a fer en sentit contrari, sempre les veuré com dues males companyes de viatge. Hi he hagut de recórrer el camí de ma vida, durant una quinzena dels 72 anys que tenc ara. 

Tot i que són, per a mi, dues maleïdes companyes de viatge, si més no i sortosament, m'han ajudat a obrir els ulls i a valorar les coses i la mateixa vida humana d'una altra manera, pentura una mica distinta a la que pogués tenir l'individu que ha tengut la gran sort de poder estalviar-se aquests tràngols tan amargs.

Des d'aquesta perspectiva personal, dura i endurida però també força enriquidora, m'agradaria intervenir en aquesta taula rodona que organitza l'Hospital d'Inca. En consider molt important la temàtica escollida. Esper i desig que aquesta jornada pugui contribuir, de manera efectiva, a millorar la percepció que arribin a tenir tots els pacients que s'hi atansin d'ara endavant (d'altres Alpha Pam inclosos!)

Repassant les observacions i impressions que em vénen al cap i que vaig enregistrant de tant en tant en el meu l'ordinador, m'adon que, amb el pas del temps, se'm van produint tota una barreja de sensacions i de percepcions diverses. 

D'una banda, no puc deixar de recordar, esmentar, mostrar i reconèixer l'agraïment profund a un cert sector del personal mèdic, clínic, hospitalari que tenc l'oportunitat de conèixer i de tractar. 

Continuo guardant-ne la imatge, valuosíssima per a mi, de persones abocades, fins i tot diria que apassionadament i fermament, a la cura i dedicació professional i vocacional prestada a les meves dues dones malaltes. Hi podria assenyalar noms concrets de metges, -oncòlegs, neuròlegs, metges de capçalera- o de personal sanitari que hi col·laborà. Els estic profundament agraït.

De l'altra, emperò, no em puc sostraure del record desesperant d'altres tractaments nefasts que em vénen al cap, no solament a l'àmbit administratiu, burocràtic, normatiu o organitzatiu que em cau damunt, sense que arribi a esbrinar ben bé per què se'ns tracta d'aquella manera tan poc respectuosa, sovint tan barroera... 

També m'ocorre, malauradament, quan em trob en situació d'haver d'explicar allò que ens passa, o que ens ha d'explicar allò que en pensa, qualque professional mèdic que ens ha tocat... en mala sort... En aquests casos, m'estimaria més haver-me'n evitat la topada, com també haver-li estalviat uns moments tan poc agradosos a la meva dona malalta.

Feta aquesta introducció, pas a assenyalar algunes de les mostres de deshumanització, viscuda i patida per mi, durant aquests quinze anys d'acompanyament de persones malaltes, a l'àmbit mèdic, clínic, hospitalari, sanitari...

- Les anades a URGÈNCIES, esdevenen un veritable calvari per a aquells que tenim ben poques ganes d'anar-hi. En lloc de trobar-hi facilitats, tot són dificultats: ambulàncies difícils d'aconseguir, informacions nul·les a l'hospital, obstacles per romandre amb la pacient, esperes llarguíssimes, pagament d'estacionament a l'hospital de Son Espases...

- La sensació de romandre DESEMPARATS i abandonats de la mà de Déu i dels homes, quan, davant d'una situació que s'està agreujant, miram de ser atesos per l'especialista ABANS del dia assenyalat i se'ns diu que resulta del tot impossible...

- El poc respecte que comporta per a una pacient d'alzhèimer TENIR HORA per rebre atenció d'especialista i haver d'estar més d'una hora i mitja a la sala d'espera, amb el nerviosisme característic...

- Em fa la impressió que, massa sovint, la complexitat del tractament d'una malaltia com la d'alzhèimer, que per als professionals pot resultar normal i corrent, rutinària, de fet arriba a desbordar les capacitats personals de la família: visites a especialistes diversos -metge de capçalera, neuròleg, endocrino, analista, serveis socials, conselleria de salut, centres de dia, ecografies, TAC, medicaments, farmàcia, cadira de rodes, incapacitació... Tot un cúmul de situacions que s'aixequen enmig d'un camí més farcit de cards i d'espines que no de roses i de lliris...

- La resposta, massa tardana, a la presentació de denúncies públiques al Servei de Salut del Govern de les Illes Balears, per males atencions dispensades a seccions hospitalàries, com la que vaig especificar en 6 fulls adjunts, (amb fractura de pubis tancada i amb pèrdua d'ulleres inclosa), no m'arriba abans que transcorri un any i mig... tot i haver-hi insistit una vegada i una altra. Ens arriba molt poc temps abans que la mort... quan ja no hi ha res a fer...

- He anat descobrint que, en situacions com aquesta, hi ha TRES DES que ens marquen per a sempre: el DES-CONCERT, el DES-EMPAR i la DES-ESPERACIÓ. Sobretot, quan et trobes amb un dilema que no tens ni idea de com resoldre: un metge et diu  una cosa, l'altre te'n diu una altra, i la pacient que espera... Cal operació quirúrgica? No hi ha per què intervenir-hi quirúrgicament? Amb els budells paralitzats... la mort arriba, mentrestant, al cap de 10 dies d'haver ingressat a Urgències hospitalàries!

- Seria molt d'agrair que s'obrís algun camí nou d'HUMANITZACIÓ que permetés de fer front a la sensació que aquesta maleïda malaltia acabarà amb les nostres dues vides, com si fos a picades d'agulla, de dia en dia! Que al desconcert, s'arribi a contraposar  una ORIENTACIÓ MÉS ADEQUADA. Que al desempar s'arribi a enfrontar un SUPORT FERM. I que a la desesperació s'arribi a correspondre amb un ACOMPANYAMENT ESPERANÇAT!

És el que de tot cor desig a totes aquelles famílies que, d'una manera o una altra, es veuen afectades per malalties com aquestes dues, el càncer i l'alzhèimer; però també per a totes les persones que, per un motiu o un altre, s'han d'atansar a qualque professional de la medicina, pel motiu que sigui.

Inca,12 de maig de 2017

El meu agraïment personal a dues valentes dones mallorquines

Ho vaig esmentar al programa "Dues voltes» d'IB3 TV"... Com que trob que no vaig poder-m'hi esplaiar tant com volia, ara i aquí voldria afegir-hi algunes observacions més.

En tot aquest assumpte relacionat amb la fabricació i venda de medicaments per a la cura de la malaltia d'alzhèimer des de la UIB, vull remarcar el paper rellevant que veig que hi tenen dues valentes dones mallorquines, en un assumpte tan lamentable com aquest. 

Gràcies a elles dues, amb la contribució positiva de mitjans de comunicació, s'està traient a la llum pública allò que roman a les fosques i ocult, dins l'àmbit de la Universitat de les Illes Balears, pel que fa a la investigació de medicaments nous per al tractament de la malaltia d'alzhèimer.

Com a espòs i vidu d'una dona afectada per la malaltia d'alzheimer, mai no els agrairé a bastament l'aportació que hi han fet, a una situació que patim totes aquelles famílies que tenim, hem tengut o tendrem algun membre afectat per aquesta maleïda malaltia.

Gràcies a la senyora Sefa Terrassa, la cap de servei d'Oncologia de l'Hospital Son Espases de Palma, que va elaborar-ne informes detallats, i a la senyora Francesca Mas, presidenta del Consell Social de la UIB, que portà el cas davant la Fiscalia, hem de reconèixer públicament que han estat a l'alçada dels seus càrrecs respectius. Ja m'agradaria que d'altres també s'hi posassin!

M'agradaria moltíssim que aquest comportament exemplar fos imitat i seguit per part de les més altes instàncies que regeixen la institució acadèmica més important d'aquestes illes nostres, com és ara la Universitat de les Illes Balears, al seu més alt nivell i en tot el seu conjunt, concentrades en la persona del rector, el senyor Llorenç Huguet. 

Com a ciutadans que ens hi veim afectats, més o manco directament, no podem acceptar passivament que la Policia hagi d'irrompre dins el campus universitari per detenir catedràtics com a possibles delinqüents, sense un pronunciament clar i explícit dels seus màxims responsables. Necessitam més aclariments, públics, clarificadors, sense ambigüitats, amb tots els ets i uts. I com més aviat millor.

M'agradaria moltíssim que les autoritats sanitàries, les autonòmiques i les estatals, s'hi implicassin de bon de veres amb la mateixa intensitat i amb la mateixa dedicació, a fi que se n'arribassin a esbrinar totes i cadascuna de les responsabilitats, sense defugir-ne cap ni una. 

La Conselleria de Salut del Govern de les Illes Balears, que presideix la senyora  Patrícia Gómez Picard, i el Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad del Gobierno de España, la titular del qual és la senyora Dolors Montserrat Montserrat, ens han de dir i han de fer qualque cosa més d'allò que han dit i han fet fins suara mateix. 

Si més no, pel fet que hi ha famílies de pacients d'alzhèimer que, davant de tot aquest rebombori, hores d'ara ens veim i sentim totalment desemparats.

M'agradaria moltíssim que els màxims representants del Col·legi Oficial de Metges de les Illes Balears, presidit pel senyor Antoni Bennasar, no solament les imitàs en aquest comportament tan digne, ni solament miràs pel prestigi de la institució, sinó que, sobretot, paràs esment a la gran quantitat de famílies ateses per professionals de la medecina que se senten desemparades davant d'actuacions professionals que, com a mínim, criden poderosament l'atenció des del punt de vista mèdic. Em sorprèn que,  pel que es veu al seu portal web, faci la impressió que se'n renten les mans. 

M'agradaria moltíssim que els màxims representants del Col·legi Oficial de Farmacèutics de les Illes Balears, que presideix el senyor Antoni Real Ramis, hi parassin molt més esment, les atenguessin com es mereixen i es pronunciassin favorablement en benefici d'aquelles persones afectades per aquesta casta de tractaments farmacològics, com es diu, produïts a laboratoris de la UIB.

Ho deman, ho reclam i ho exigesc, com a ciutadà llis i ras d'aquesta societat illenca. Però, sobretot, com a espòs i vidu d'una segona dona afectada per la malaltia d'alzhèimer i d'una primera afectada per un càncer dels més malignes. 

Vull fer-ho com a mostra de solidaritat, sincera i profunda, amb el nombre creixent de famílies illenques que s'hi troben també ben afectades. Que se senten com si estiguessin enmig d'un camp de batalla, enmig de focs creuats diversos: d'una banda, la malaltia amb tots els seus efectes més nefasts; de l'altra, les ganes enormes de vèncer-la; de l'altra, les indicacions de professionals en la matèria; de l'altra els nombrosos, diversos i dispersos organismes administratius; de l'altra l'ambient entristidor d'una residència o d'un centre de dia o de la casa pròpia...

Amb la sensació d'anar rebent trets de per totes bandes... Amb moltes ganes d'arribar a sortir-nos-en indemnes, vius, lliures... Disposats a fer el que sigui per aconseguir-ho!

I a l'espera, també, que les generacions més joves se'n puguin arribar a beneficiar i aprofitar com es mereixen, davant d'un futur que, amb pràctiques com aquestes, només pot ser valorat com a poc afalagador.

Més i millors investigadors, a l'àmbit de la malaltia d'alzhèimer

Davant les darreres notícies aparegudes als mitjans de comunicació, sobre la detenció policial de dos catedràtics de la UIB que es dedicaven a investigar medicaments relacionats amb la cura del càncer i la malaltia d'alzhèimer, se m'ha convidat a participar en el programa televisiu "Dues voltes" d'IB3 TV, dimarts 18 d'abril, a partir de les 22:10h.

Amb molt de gust vull dir-hi la meva, un dia com avui, 18 d'abril, quan es compleixen onze mesos justs des que morí la meva dona, na Bel Rosselló, afectada per la malaltia d'alzheimer durant set anys seguits...

Tot recordant que cada dia 21 de setembre hem anat celebrant el Dia Mundial de l'Alzhèimer: una jornada que ens serveix per tenir presents aquestes dues observacions de l'Organització Mundial de la Salut (OMS): sobre les dades actuals que recullen l'existència de 47 milions de persones malaltes de demències (60-70% alzhèimer), es calcula que l'any 2050, n'hi haurà 131 milions i mig! Una veritable epidèmia mundial!

Agraesc la convidada a aquest programa. Per parlar d'un assumpte que m'afecta molt, a mi, a la meva família, i a tantíssima de gent que té a prop alguna persona malalta d'alzhèimer.

Agraesc, també, la labor de professionals del periodisme que s'han dedicat a traure a la llum allò que romania tan ocult dins una institució pública com és ara la Universitat de les Illes Balears.

Felicit, molt sincerament i profundament, a dues dones que han sabut estar, en aquest cas, a l'alçada dels seus càrrecs respectius: d'una banda, la cap d'Oncologia de l'Hospital universitari de Son Espases; i, de l'altra, la presidenta del Consell Social de la UIB, per haver complit amb l'encàrrec de portar a la Fiscalia allò que considerava que no acabava de ser correcte.

Tant de bo que se'ns pugui veure i escoltar des de totes quatre illes -on tenc nebodes que hi són de viatge per uns dies- i des del Principat de Catalunya -on tenc amics que voldrien seguir-nos en directe-.

M'agradaria poder respondre a totes les preguntes que se'm facin avui, a títol estrictament personal. M'agradaria fer-ho com allò que som, no com allò que no som. No som periodista, ni metge, ni oncòleg, ni neuròleg, ni biòleg, ni jutge, ni misser. No som de ciències. Som de lletres. 

Però, sobretot, som l'espòs de na Lina Company, que morí a l'edat de 42 anys, amb un càncer «limfosarcoma» hi deien llavors, que la féu patir durant tres anys seguits. I som espòs de na Bel Rosselló, que morí a l'edat de 77 anys -avui fa exactament 11 mesos- amb la malaltia d'alzheimer que l'afectà durant set anys seguits. 

M'agradaria ser capaç de reproduir-hi les respostes que hi posam tots tres. Si hi param esment, en Cil i na Bel som tres!

Com a familiar d'una pacient d'alzhèimer, igual que qualsevol altre, ens sentim i trobam com si estiguéssim enmig d'un camp de batalla entre focs creuats diversos: d'una banda, la malaltia amb tots els seus efectes; de l'altra, les ganes enormes de vèncer-la; de l'altra, les indicacions dels professionals; de l'altra els organismes administratius; de l'altra, l'ambient d'una residència o d'un centre de dia o de la casa pròpia... 

Tenim la sensació d'anar rebent trets de per totes bandes... i tenim moltes ganes d'arribar a sortir-nos-en indemnes, vius, lliures... Faríem el que fos per aconseguir-ho!

Per afegitó, cada dos per tres surten notícies relacionades amb medicaments nous que es diu que s'han trobat i que curen el càncer o que curen l'alzhèimer. Els familiars, que no tenim els coneixements que tenen els catedràtics, els especialistes o els periodistes, ja en tenim prou amb la nostra dedicació diària a la persona malalta.

Dimarts passat vaig quedar corprès, quan vaig llegir a la premsa local que havien estat detenguts per la policia dos catedràtics de la UIB, que es dedicaven a investigar sobre l'alzhèimer. Més sorprès vaig quedar quan vaig destriar-hi el nom d'un, amb el qual m'hi havia comunicat via telefònica a finals d'abril, principis de maig de 2014.

Convidat per uns bons amics de la barriada del Camp Rodó, que em passaren el número de telèfon del biòleg, vaig contactar-hi una vegada. I ja no vaig tornar a fer-ho pus mai més, tot d'una que vaig sentir que me'n deia el preu, d'aquell tractament a prova d'investigadors científics: entre 1.500 i 2.000 euros mensuals. Nosaltres no teníem la capacitat econòmica de fer-hi front. I ja no en vàrem tornar a parlar pus mai més...

He anat seguint allò que s'ha anat publicant als diversos mitjans de comunicació aquests darrers dies. Encara ara no em puc creure, em costa molt de creure, que hi pugui haver «catedràtics d'universitat» que tenguin la capacitat d'arribar a estafar la gent que se'ls atansa amb ganes de trobar la curació d'una malaltia com aquesta. No m'ho puc creure. I esper i desig que els tribunals de Justícia n'arribin a aclarir qualque dia tots els detalls, de manera que sapiguem a què atendre'ns.

No em puc creure que una institució universitària pugui permetre que s'hi despleguin activitats com aquesta, que porta a la detenció policial de catedràtics. Qualque cosa molt greu està fallant en aquest àmbit de l'ensenyament i la investigació, quan s'hi arriba a veure ben a les clares que qui ha de donar llum dóna tant de fum.

Per això, més que denunciar individus concrets, crec que sobretot s'han de denunciar enèrgicament institucions públiques i organismes semipúblics, que no deixen fer-hi allò que s'hi ha de fer, alhora que hi deixen fer allò que no cal. 

Siguin institucions universitàries amb catedràtics dedicats a la investigació com la UIB. 

Siguin col·legis professionals, mèdics o farmacèutics, que romanen inactius enfront de situacions que, d'una manera o una altra, n'impliquen els membres. 

Siguin institucions sanitàries, autonòmiques i estatals, que no contemplen les partides pressupostàries que es precisen per a la investigació de les demències.

Altrament, haurem de reconèixer que, com a pacients d'alzhèimer, estam totalment desemparats. Tot i els suposats beneficis de l'anomenat estat del benestar, ens manca l'empar públic que precisam, justament als moments més difícils de la nostra existència.

Davant de tot plegat, vénc a demanar, reclamar i exigir, com a familiar de pacients amb càncer i amb la malaltia d'alzhèimer, que s'investigui, que s'investigui molt més en demències. 

Que es deixin de gastar tants doblers públics en armament, doblers destinats a perfeccionar la matança de sers humans i la destrucció del planeta, i que s'invertesquin molts més recursos en aquesta altra realitat que s'ha de prendre, ja, com una veritable qüestió d'estat, urgent, necessària, imprescindible, inajornable: la malaltia d'alzhèimer i altres demències

Convid a encetar una campanya forta, a l'àmbit estatal o, si més no a l'àmbit més reduït i proper dels Països Catalans, on s'intensifiquin de debò, com a cap altre indret d'Europa, els esforços humans i els recursos econòmics necessaris per enfortir la investigació sobre demències, més concretament sobre l'alzhèimer.

La Humanitat sencera ens ho agrairà. 

I, m'imagín, també ho han d'agrair les generacions més joves, se'n podran aprofitar molt més, en ser-ne les beneficiàries més directes d'aquí a unes dècades.

DUES VOLTES

IB3 TV – Dimarts, 18 d'abril de 2017

Jornada activa i intensa de Krzysztof Charamsa, a Palma

Passades les 9 del matí, dia 6 d'abril de 2017, en bon Dijous de Passió, arriba a l'aeroport de Son Sant Joan l'autor del llibre «La primera pedra. La meva rebel·lia contra la hipocresia de l'Església», l'ex alt càrrec del Vaticà, el sacerdot polonès Krzysztof Charamsa, desposseït de les seves atribucions eclesiàstiques l'endemà mateix d'haver-se declarat públicament homosexual.

L'hi esperam, amb moltes ganes, en Miquel Àngel, en Jaume Santandreu i jo mateix. Senzillament vestit amb molta cura, amb una cartera senzilla a la mà, l'acompanyam en cotxe fins als tallers de Marginàlia, al polígon de Can Valero, on s'ha d'explicar davant la premsa i la gent nombrosa que hi ha volgut acudir. La presentació corre a càrrec de Jaume Mateu, president de l'OCB i de Can Gazà-ICES, Jaume Santandreu i jo mateix, davant desenes d'assistents.

Cap enllà les 14 hores, anam a dinar a Can Gazà, compartint taula amb els ocupants d'aquell espai tan saludable i enriquidor... i sobretaula fins passades les 17 hores...

D'acord amb la programació feta, els mateixos intervinents participam en la xerrada organitzada a Can Alcover, on prèviament Krzysztof Charamsa ha pogut parlar pels micròfons d'Ona Mediterrània, com ja havia fet anteriorment amb altres mitjans de comunicació locals.

Pot dir-se que ha estat una jornada d'aquelles que es poden qualificar d'històriques. Tal pel que fa a la societat mallorquina, que ha tengut la sort de poder comptar amb la presència d'un dels més aferrissats defensors de minories maltractades, com són LGBTI -lesbianes, gais, bisexuals, transsexual i queer-; com també les jerarquies de l'església diocesana mallorquina -que ha tengut l'oportunitat de trobar-se ben a prop d'un ex alt càrrec duna Congregació pontifícia tan eminent com és ara la Congregació per a la Doctrina de la Fe -ex sant ofici, ex santa inquisició-; com tota la gent que s'hi va atansar, tant al matí com al capvespre, i en va poder rebre explicacions, informacions, respostes i aportacions sorgides d'una ment preclara, molt ben moblada, força enriquida amb experiències d'índole diversa.

Tot fa pensar que vivim uns moments molt interessants, pel que fa als canvis necessaris en el comportament d'una església com la catòlica que, en paraules de Krzysztof Charamsa, viu massa d'esquena als avanços científics d'aquesta època nostra, no para esment a situacions de patiment que travessen tants fidels arreu del món catòlic i, en conseqüència, precisa d'emprendre nous camins que la portin a romandre fidel a l'Evangeli de Jesús.

Krzysztof Charamsa, als Països Catalans

Audio. CatalunyaReligió.cat, 16 de febrer de 2017.
Antoni Comin, conseller de Salut del Govern de la Generalitat de Catalunya, presenta llibre de Krzysztof Charamsa "La primera pedra". Defensa que "hem d'estar molt indignats amb el que fa l'Església catòlica amb l'homosexualitat" i que "l'homofòbia que avui practica l'Església és un greu pecat davant de Déu". Comín ho exposa "com a cristià i homosexual" en la presentació del llibre "La primera pedra" de Krzysztof Charamsa, el capellà polonès de la Congregació de la Doctrina de la Fe que declara la seva homosexualitat l'octubre de 2015 en una roda de premsa a Roma.

Ràdio Ciutat. Badalona Matí, 13 de febrer de 2017.
Entrevista amb Krzysztof Charamsa. La meitat dels membres de l'Església que hi ha en el Vaticà són homosexuals.
Entrevista a 8TV, 9 de febrer de 2017. Denuncia la pederàstia, com la cara més dura i mes fosca de l'Església catòlica. L'Església no fa res per fer desaparèixer la pedofília, acostumada com està a dominar la sexualitat. 

Entrevista a Catalunya Ràdio, 28 d'octubre de 2015. 

L'ex prelat del Vaticà Krzysztof Charamsa, anuncia públicament a "El matí de Catalunya Ràdio"que és homosexual, i acusa l'Església de fomentar l'homofòbia. L'ara ex oficial de la Congregació per la Doctrina de la Fe denuncia això a la carta que envia al papa Francesc abans de l'inici del sínode extraordinari de la família. Charamsa revela a Catalunya Ràdio el contingut de la missiva i alhora es mostra decebut pels resultats del sínode.

El matí de Catalunya Ràdio - Portada de Mònica Terribas, 6 d'octubre de 2015
Amb el prelat Krzysztof Charamsa, el Vaticà s'ha mogut de pressa. Charamsa ha estat castigat de manera immediata i severa per haver dit qui era, per haver dit la veritat: abandona tots els seus càrrecs, el d'oficial de la Congregació de la Doctrina de la Fe, màxim òrgan de deliberació doctrinal de l'Església catòlica, i el de professor de la Pontifícia Universitat Gregoriana. Perquè un homosexual amb parella, ara per ara, el 2015, no encaixa en una institució que encara no accepta el divorci. Charamsa va fer les maletes i va arribar ahir a Barcelona i a dos quarts de nou s'asseurà a l'estudi. L'escoltarem. Hi haurà oients que no l'entendran i d'altres que sí. Però trobarà segur més acolliment i comprensió aquí que a Roma.

TV3 - Divendres - La Mirada Terribas, 6 d'octubre de 2015.
Krzysztof Charamsa, un capellà polonès, un teòleg amb una altíssima formació, amb una implicació molt directa amb el Vaticà, molt influent, reconeix que és homosexual i presenta la seva parella, precisament el dia abans que comenci a Roma el Sínode de bisbes sobre la família.

El matí de Catalunya Ràdio - Portada de Mònica Terribas (minut 2'30")– 4 d'octubre de 2015
Passarem examen al Vaticà. Serà aquí, arribat de Roma, el prelat valent Krzysztof Charamsa, expulsat per haver reivindicat el seu amor homosexual i la necessitat que l'Església accepti que el vot de castedat i l'homofòbia són contra natura. A Charamsa l'han foragitat per haver dit la veritat sobre la seva identitat. Al Vaticà tenen encara molta feina per fer. Veurem si el Sínode de la Família fa algun pas per al reconeixement d'aquesta realitat que, de moment, ignoren.

El matí de Catalunya Ràdio - La doctrina cristiana reconeix l'autodeterminació, segons el teòleg Krzysztof Charamsa, 8  de setembre de 2015.
La doctrina de la fe cristiana inclou el dret d'autoderminació dels pobles. Ho ha dit a "El matí de Catalunya Ràdio" el teòleg membre de la Congregació per a la Doctrina de la Fe al Vaticà Krzysztof Charamsa, de visita a Barcelona. Oficial de la Congregació per a la Doctrina de la Fe al Vaticà i secretari adjunt de la Comissió Teològica Internacional, Charamsa ha seguit la situació política a Espanya i Catalunya i, a títol personal, ha estat molt crític amb el posicionament que va adoptar la Conferència Episcopal Espanyola quan va afirmar que participar en el procés del 9-N era imprudent i inadmissible. Charamsa, d'origen polonès, també s'ha referit als canvis introduïts pel papa Francesc en la nul·litat matrimonial que es faran públics avui i ha parlat del divorci. Segons ha explicat, l'Església ha de reflexionar molt profundament sobre la situació dels catòlics divorciats.

Qui és Krzysztof Charamsa? Què ve a fer-hi, a Palma?

Tenim davant nostre un home. Un prevere en tota la seva natura. Un gai orgullós de ser-ho. Una persona batejada, sacerdot i teòleg que ha volgut servir l'Església tota la vida. 

Fins al punt que arriba a ser monsenyor, secretari adjunt d'una comissió teològica internacional, oficial de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, ex-sant ofici, ex-santa inquisició, i, durant una dotzena d'anys, professor de Teologia a dues universitats pontifícies romanes...

Després que m'he llegit atentament i agradosa el seu llibre, «La primera pedra», si jo hagués de definir en poques paraules la persona i la figura del seu autor, Krzysztof Charamsa, jo diria que és un dels defensors més aferrissats  de «les minories més malmenades, trepitjades, potejades, maltractades avui dia damunt del Planeta Terra i dins les esglésies cristianes».

Minories de tota casta. Sens dubte i a primer cop d'ull LGTBIQ, la de gais i lesbianes, transsexuals, bisexuals, intersexuals i queer... Però també voldria remarcar-n'hi una altra, d'aquestes minories que defensa aferrissadament l'autor d'aquest llibre, en aquestes mateixes pàgines: la minoria que representa el poble català.

Des de la primera pàgina – on dedica l'obra a l'home que estima, el català Eduard Planas -, fins al darrer dels mots que s'hi reprodueixen, no s'està de propugnar el dret a l'autodeterminació d'individus com ells dos i de pobles com el català.

En aquest àmbit, qui és Krzysztof Charamsa? Es tracta d'un gai polonès que, pocs dies abans de sortir de l'armari en l'espai reduït de la «caverna vaticana», es troba a Catalunya per a la Diada de l'11 de Setembre de 2015, la festa nacional catalana. 

Aleshores, té diverses oportunitats de manifestar-se públicament sobre el dret d'autodeterminació de la nació catalana. Pertot arreu escampa que es tracta d'un dret defensat com sacrosant per la doctrina oficial de l'Església. 

Ben contràriament, precisament, a allò que manifesta aquells mateixos dies la Conferència episcopal espanyola. Segons diu Krzysztof Charamsa, la Conferència episcopal espanyola actua exactament contra aquell principi de la doctrina catòlica, ofenent els catalans... Actitud que l'ha de portar a enfrontaments amb la jerarquia catòlica.

Pocs dies abans de la Diada de 2015, al programa «El matí de Catalunya Ràdio», la periodista famosa Mònica Terribas l'entrevista. N'exposa lliurement i extensament l'opinió sobre els «drets comunitaris i individuals a la doctrina de l'Església».

L'endemà mateix torna a ser entrevistat, en aquest cas per Xavier Grasset durant el programa Més 3/24 del Canal 3/24 de Televisió de Catalunya: hi rebla les seves reflexions teològiques sobre el dret de cada nació a autodeterminar-se. Deixant de banda el tema de l'homosexualitat, fa al·lusió, en una síntesi brevíssima, al «Compendi de la doctrina social de l'Església» on s'exposa la postura del magisteri de l'Església sobre el dret de les nacions.

Una setmana després de la celebració de l'11 de Setembre de 2015, el diari El Punt Avui, reprodueix un primer article de Krzysztof Charamsa sobre el mateix tema, amb el titular «En favor del procés d'independència de Catalunya a la llum del pensament cristià».

Dijous, dia 6 d'abril de 2017, ve a Mallorca, a presentar-nos públicament el seu llibre «La primera pedra», que, com diu ell, vol ser la primera pedra de la veritat, de la veritat que ens fa lliures.

L'acte és obert a tothom, a les 18:45h al casal de Can Alcover, carrer de Sant Alonso 24, Palma.

Més informació aquí mateix.

Descripción de Krzysztof Charamsa, el primer sacerdote del Vaticano en salir del armario