07.
Descansí al setè dia d'estar al santuari de Lluc, als inicis de 2018, mon any sabàtic, coincidint amb el primer diumenge que m'hi trob.
Percep que tot ha de ser distint a la resta dels dies de la setmana, des del primer moment que guait per la finestra de ma cel·la: molta més gent per la plaça, pels passadissos, pel menjador, pel restaurant, pel temple, per l'aparcament de cotxes, per les taules a l'aire lliure, per les escales del pujol dels Misteris... Gran animació dominical.
La caminada quotidiniana, més curta que l'habitual: del santuari fins al restaurant Coll de sa Bataia, pel camí del refugi de Son Amer, a l'anada, i per la carretera del Guix que duu a la Font Coberta, a la tornada. Total, una hora i mitja, ampliada amb la pujada al pujol dels Misteris.
Aprofit per negociar -a la Recepció en mans d'en Guillem- un perllongament de la meva estada a les cel·les de Lluc, ja que m'hi he trobat molt bé en aquest paratge d'ensomni monacal aquesta primera setmana.
Li deman, això sí, que se'm canviï la núm. 316 que he tengut fins ara, per trobar-la massa petitona i que no dóna a la plaça dels Pelegrins sinó a l'interior del santuari. Hi accedeix. A partir de demà, podré disposar de la cel·la 102 que, m'assegura, és més gran i confortable i dóna a la plaça dels pelegrins.
Com que ja hi duc una setmana, i podria ampliar-la a una altra, mira de fer-me un preu més còmode. Ens hi avenim, per una mica més de la meitat del preu inicialment contractat per internet, que havia estat de 67,50€/nit/berenar...
En ser diumenge, m'entren ganes de participar en la missa de les 11 h, que compta amb la presència de l'Escolania. La presideix el bon amic i missioner dels Sagrats Cors Manuel Soler, acompanyat d'un altre més vellet. Hi assisteixen, a lloc preferent, familiars dels blauets. El director ens fa cantar a tots. L'organista acompanya molt bé tots els cants de la celebració. S'acaba amb «Dins el cor de la muntanya...»
El bon amic Pere Reynés em telefona per dir-me que demà dilluns la colla de caminaires s'han de fer presents, a les 9:20h, a l'entrada del santuari de Lluc per emprendre la ruta cap al cim del puig Tomir, si el temps i les condicions climàtiques acompanyen. Em prepararà un picnic campaneter.
També em telefona un altre bon amic de Ciutat, en Joan Farrés, que dirigeix el programa radiofònic La Vila del Pingüí, per Ona Mediterrrània, a veure si demà dilluns m'hi podré fer present. En fer-li a saber que som a Lluc, m'ha demanat de contactar-me pel mòbil a les 8:30h. Li he dit que ho provi, tot i que la cobertura a vegades no va així com hauria d'anar...
Avui he dinat al restaurant Coll de sa Bataia, d'un bon llom amb col, acompanyat de trossets de pa amb olives, sobrassada, mantega, all-oli... regat amb una copa de vi negre de la casa, seguit d'un cafè i 3 Caires... Total, 18€
Després de dinar, cametes em valguin cap a Lluc, pel camí del Guix que dóna a la Font Coberta, on he emplenat l'ampolla de l'aigua millor de Mallorca... He fet, com cada dia, la pujada al pujol dels Misteris -la meitat- perquè el pas roman interromput pel perill d'esllavissades... i cap al cambril de la Verge, a resar-hi una estona...
Una gentada que hi va passant... Em mou a endinsar-me'n en el fenomen de la religiositat popular que es respira en indrets com Lluc. Tan semblant i paregut al que vaig viure de prop al Perú, o altres indrets d'Amèrica Llatina, temps enrere.
Una religiositat que implica el cos i l'ànima dels éssers humans creients... amb els peus que s'atansen a la imatge... amb les mans que l'acaricien... amb els llavis que la besen... amb el nas que n'olora l'encens, i les flors, i els ciris encesos... amb les orelles que n'escolten el silenci o els cants o les músiques... amb els ulls que la fiten sense pipellejar... amb el cervell que en gira a l'entorn... amb el cor que s'hi endinsa...
Em continua impressionant, i posant-me la pell de gallina, veure de prop tanta gent, tan diversa, aparentment senzilla i modesta, que roman llargues estones, immòbil com l'estàtua, en actitud de pregària, en silenci, amb respecte, expectant, esperançada, suplicant, agraïda, etc.
Em fa la impressió que no es tracta tant d'una veneració popular a una imatge concreta de la Verge Maria, sinó a la Verge mateixa: hi veig molta gent mallorquina, estrangera, llatinoamericana.
Em sembla veure que tots aquests gestos que es fan davant la Mare de Déu de Lluc són els mateixos, idèntics als que he vist reproduïts en altres indrets del Planeta, davant de qualsevol altra imatge de la Verge Maria, sigui quina en sigui l'advocació...
M'impressiona fortament veure-hi tantes parelles joves que s'atansen al cambril de la Mare de Déu, homes i dones, del país i de fora. Com també la gent major que hi acompanya infants més menuts, fent-los explicacions sobre la Verge...
Tenint present que les lectures bíbliques d'aquests dies giren en torn del I Llibre de Samuel, no m'he pogut estar de deixar escrit i signat al Llibre de Visites, que roman obert per a tothom que accedeixi al cambril de la Verge, aquestes paraules que m'han vengut al cap en aquell moment precís:
06.
Sisè dia d'estada meva a Lluc, als inicis de 2018, mon any sabàtic, un dia que coincideix amb el meu primer cap de setmana al santuari. Des del primer moment, es nota que no és un dia com els altres. Per molts de motius. Els blavets no hi són. Cadascú se'n va a ca seva, si vol. No hi ha cant de la Salve al migdia...
Els horaris de les misses en dissabte i diumenge també canvien. A més de la de les 12:45, n'hi ha una altra a les 19:30. Avui m'apunt a aquesta segona. M'hi trob un celebrant que no conec. Pel que em diu, és valencià, nom Antoni, missioner dels Sagrats Cors que ha estat al Camerun, a l'Argentina i a República Dominicana. Fa una celebració molt cantada i expressiva, tot i que els feligresos només som dos... i ens repartim les lectures...
Els horaris del forn botiga també s'allarguen. En lloc d'obrir de 8 a 10, com cada dia, la madona manté obert els dissabtes i diumenges fins a les 12:30 h. Hi he comprat cocarrois, empanades, formatge i plàtans (10,15€).
A la Fonda de Lluc hi ha més comensals que els dies anteriors. Les cel·les sembla que s'estan ocupant més també.
Mentre berén, a més de l'al·lota alemanya de cada dia, hi destrio en Pepín amb un amic seu, de la parròquia de Sant Francesc de Paula. Ens saludam i desitjam bona estada i caminada fins a Binifaldó.
Avui he optat per fer camí cap al puig Tomir, fins allà on diguin i vulguin les meves cames, per la carretera de Pollença fins a Menut, seguint cap a Binifaldó i enfilant-me per amunt fins a la rosseguera...
Total, unes quatre hores de marxa lenta, que m'han servit per topar-me amb moltíssima de gent, a més de ciclistes de carretera i de muntanya: a un home jove que em demana si va bé per anar al Tomir, li aconsell que seguesqui tot dret; a en Pepin i company que trob abans d'arribar a les cases de Menut, els suggeresc que no passin de llis per davant la Creu de Menut que tenen a la seva dreta; una parella major d'alemanys, amb dos canots de companyia que m'escometen per darrera sense jo haver-me'n adonat; tres cotxes ben carregats de personal que s'adrecen al refugi de Binifaldó, on es veu que n'han llogat les instal·lacions; més de mitja dotzena de caminaires que ja davallen del cim del Tomir; dues al·lotes que els segueixen més enrere; altres caminaires que prenen cap a la Volta de la Moleta de Binifaldó...
De retorn al santuari, vaig a dinar d'un bon plat de frit de me exquisit, acompanyat d'un bon pa amb oli ben fregat amb tomàtiga de ramellet i una copa de vi negre: 14€.
Mentre me l'estic empassant, veig que entra al menjador el mateix bisbe menorquí de Mallorca, Sebastià Taltavull, qui se m'acosta i jo salut efusivament. Empatam la xerrada una bona estona. Em diu que va anar a visitar el bon amic Miquel a l'hospital Sant Joan de Déu, i jo li parl també de l'altre bon amic Guillem que ha estat ingressat recentment en una residència geriàtrica. Em diu que mirarà d'anar a saludar-lo. Avui ve d'ordenar un diaca a Pollença.
05.
Al cinquè dia d'estada a Lluc, a principis de 2018, mon any sabàtic, quan comença a clarejar l'alba deix temporalment la cel·la del santuari i, després de berenar d'un bon entrepà de tonyina preparat per en Joan i servit per na Margalida, amb el transport públic, em trasllat a Ciutat, per tractar-hi alguns assumptes domèstics que tenen a veure amb la neteja domiciliària; la reparació del vehicle que vaig haver de dur al taller mecànic la setmana passada; la recollida d'algunes peces que vaig portar a la tintoreria; l'anada setmanal a Binissalem, per dinar amb els bons amics Pere, Francisca i Toni, etc.
Me'n torn cap a Lluc, a mitjan capvespre, en tren des de Palma fins a Inca, i en bus des d'Inca fins al santuari.
Transport públic. TIB-Alorda fa el trajecte, tres pics diaris a l'hivern, entre Lluc i Inca, passant per Caimari i Selva, al preu de 0,95€, si mostres la targeta TIB. Jo he sortit del santuari a les 8:55 h tot sol amb el conductor dins un busset dels petits i, després de recollir gent a Caimari i a Selva, hem arribat a Inca 35 minuts després, a l'anada. El tren cap a Palma, ha sortit dos minuts després.
De retorn a Lluc, des de Binissalem on hem anat a dinar, he pujat al tren que m'ha portat fins a l'estació d'Inca on he agafat el bus a les 16:50, un autocar més gros que el del matí, perquè, en ser divendres, ha de recollir els blavets que se'n van a passar el cap de setmana a ca seva.
Cap de setmana. Pel que em sembla, el cap de setmana les coses no funcionen com les cinc jornades restants. Si no hi ha blavets a Lluc, tampoc no hi ha cant de la Salve a les 13:15. I l'horari de les misses també canvia, tant dissabte com diumenge.
Caminada. La meva caminada d'avui haurà de ser substituïda per la de demà, una mica més llarga que l'habitual, ja que, quan he arribat al santuari ja començava a fosquejar...
04.
Quart dia a Lluc, iniciant 2018, mon any sabàtic.
Dia de canvis. Al berenar, en lloc de taula plena de menjua, un bon entrepà de cuixot amb formatge, bones olives, bona barreta, bon envinagrat coent, bona taronjada, bona ampolla d'aigua i bon cafè amb llet. Per demà he demanat un entrepà de tonyina, a en Joan.
Canvi de companyia. Berén al costat d'una jove alemanya que parla molt poc l'espanyol (i jo més poc l'alemany), però que es fa entendre quan em diu que ve del nord-oest d'Alemanya, que li agrada Lluc, i el menjar i la natura de l'entorn, a pesar del fred que hi fa, i que s'hi pensa estar una setmana.
Canvi de compres. Al forn botiga de la plaça dels Pelegrins vaig a comprar pasta de dents (que m'he oblidat a Palma), una pinta i crema Nivea. Tot plegat, 7,25€.
Canvi de rutes. El matí fent camí a peu cap a les cases de Menut (camí empedrat, barreres a saltar, finca pública de Menut, Creu de Menut, forn de calç, CEFOR, Centre Forestal, cases, olivar de Menut, refugi de fauna...); i retorn al santuari per la carretera de Pollença. A la tarda, cap al Guix, per la Font Coberta i el camí forestal, retornant al santuari pel camí del refugi de Son Amer, on trob la manacorina Magdalena.
En total he caminat unes quatre hores... mentre he pogut conversar per telèfon amb bons amics meus com el pobler-fornalutxenc Agustí o el concarrí Jaume o el mecànic del taller on se'm repara el cotxe o la bona amiga peruana Malena que m'ha posat al corrent de la retransmissió del Barça-Celta...
Abans de dinar, -de guàtleres torrades a ca s'Amitger ben acompanyades d'ensalada i patates rostides i regades amb una copa de vi negre de la casa-, la missa i el cant de la Salve a l'església del santuari, aprofitant la trobada per saludar els companys capellans que se n'encarreguen.
A la tarda, pregària una mica més llarga que els dies anteriors, davant la imatge de la Mare de Déu de Lluc...
03.
Tercer dia a Lluc, a l'inici de 2018, mon any sabàtic.
A diferència d'ahir, que va fer un sol esplèndid, avui m'aixec amb el cel ben ennigulat. Segons un jove de la contrada, en veure el puig Tomir emboirat, m'assegura que avui caurà una bona aiguada; en canvi, un vell amb qui m'he topat més avall em diu «aquest temps fa mala cara, però un no sap mai...». De fet, al final, no ha arribat a plogut gaire. Brusquina només.
Començ el dia amb un bon berenar a sa Fonda, on trob l'ex regidor de Palma Rafa Duran, qui em saluda, m'ofereix la visita gratuïta al Museu de Lluc sempre que vulgui, i em diu que, juntament amb en Pere Muñoz, porten l'empresa encarregada de les instal·lacions...
Faig el recorregut a peu fins al refugi de Son Amer, com aquell qui diu a quatre passes del santuari. Hi trob l'agent d'IBANAT que el gestiona, en Joan, qui em regala un exemplar del llibre editat l'any 2016 pel Departament de Medi Ambient del Consell de Mallorca «Ruta de pedra en sec», després de signar jo mateix al full de la casa.
En sortir del refugi, em trob inesperadament amb en Joan Bauçà, del SEM, que feia anys que no veia. Una mica més avall, em top amb en Ricardo Baleto, d'USO, que també feia anys que no havia vist: xerram de tot i molt durant una estona ben llarga, a prop del lloc d'acampada juvenil.
A la missa de les 12:45, cinc frares de Lluc, dues velletes i jo mateix, astorat en veure que la cançó que jo havia anat turirurijant moments abans -«Hinnení, pareimi, ecce me, me voici, som aquí, Senyor»- coincidia amb la primera lectura bíblica que hi ha fet el bon amic missioner dels SSCC, el P. Manuel Soler... Telepaties, coincidències fortuïtes, miracle de Lluc, casualitat... en qualsevol cas cosa molt sorprenent per a mi.
Din de cabrit al forn a ca s'Amitger. En visitar el centre d'interpretació situat a quatre passes, m'hi trob un antic company de lluites polítiques pesemeres, de Binissalem, que hi treballa des de fa anys com a agent de l'IBANAT. Entaulam una llarga conversa.
Continuo caminant cap a la vall d'Albarca, fins a la barrera que indica que no s'hi pot passar, ni a peu, si no és en diumenge... De prompte, compareix el mateix pagès encotxat que m'havia convidat el matí a pujar-hi, quan m'ha vist que jo anava a peu i li he dit que necessitava fer cames...
Ens hem posat a xerrar de tot i molt, sobretot de la vida del pagès, del camp mallorquí avui dia, dels seus sentiments profunds envers polítics i administradors dels recursos públics. Una conversa ben interessant, la que he mantengut amb en Tòfol de Son Macip, un dels quatre «germans locos» de la finca, segons m'ha indicat aquest home de 82 anys que m'havia semblat molt més jove...
02.
Descansí al setè dia d'estar al santuari de Lluc, als inicis de 2018, mon any sabàtic, coincidint amb el primer diumenge que m'hi trob.
La caminada quotidiniana, més curta que l'habitual: del santuari fins al restaurant Coll de sa Bataia, pel camí del refugi de Son Amer, a l'anada, i per la carretera del Guix que duu a la Font Coberta, a la tornada. Total, una hora i mitja, ampliada amb la pujada al pujol dels Misteris.
Aprofit per negociar -a la Recepció en mans d'en Guillem- un perllongament de la meva estada a les cel·les de Lluc, ja que m'hi he trobat molt bé en aquest paratge d'ensomni monacal aquesta primera setmana.
Li deman, això sí, que se'm canviï la núm. 316 que he tengut fins ara, per trobar-la massa petitona i que no dóna a la plaça dels Pelegrins sinó a l'interior del santuari. Hi accedeix. A partir de demà, podré disposar de la cel·la 102 que, m'assegura, és més gran i confortable i dóna a la plaça dels pelegrins.
Com que ja hi duc una setmana, i podria ampliar-la a una altra, mira de fer-me un preu més còmode. Ens hi avenim, per una mica més de la meitat del preu inicialment contractat per internet, que havia estat de 67,50€/nit/berenar...
El bon amic Pere Reynés em telefona per dir-me que demà dilluns la colla de caminaires s'han de fer presents, a les 9:20h, a l'entrada del santuari de Lluc per emprendre la ruta cap al cim del puig Tomir, si el temps i les condicions climàtiques acompanyen. Em prepararà un picnic campaneter.
També em telefona un altre bon amic de Ciutat, en Joan Farrés, que dirigeix el programa radiofònic La Vila del Pingüí, per Ona Mediterrrània, a veure si demà dilluns m'hi podré fer present. En fer-li a saber que som a Lluc, m'ha demanat de contactar-me pel mòbil a les 8:30h. Li he dit que ho provi, tot i que la cobertura a vegades no va així com hauria d'anar...
Avui he dinat al restaurant Coll de sa Bataia, d'un bon llom amb col, acompanyat de trossets de pa amb olives, sobrassada, mantega, all-oli... regat amb una copa de vi negre de la casa, seguit d'un cafè i 3 Caires... Total, 18€
Una gentada que hi va passant... Em mou a endinsar-me'n en el fenomen de la religiositat popular que es respira en indrets com Lluc. Tan semblant i paregut al que vaig viure de prop al Perú, o altres indrets d'Amèrica Llatina, temps enrere.
Una religiositat que implica el cos i l'ànima dels éssers humans creients... amb els peus que s'atansen a la imatge... amb les mans que l'acaricien... amb els llavis que la besen... amb el nas que n'olora l'encens, i les flors, i els ciris encesos... amb les orelles que n'escolten el silenci o els cants o les músiques... amb els ulls que la fiten sense pipellejar... amb el cervell que en gira a l'entorn... amb el cor que s'hi endinsa...
Em fa la impressió que no es tracta tant d'una veneració popular a una imatge concreta de la Verge Maria, sinó a la Verge mateixa: hi veig molta gent mallorquina, estrangera, llatinoamericana.
Em sembla veure que tots aquests gestos que es fan davant la Mare de Déu de Lluc són els mateixos, idèntics als que he vist reproduïts en altres indrets del Planeta, davant de qualsevol altra imatge de la Verge Maria, sigui quina en sigui l'advocació...
M'impressiona fortament veure-hi tantes parelles joves que s'atansen al cambril de la Mare de Déu, homes i dones, del país i de fora. Com també la gent major que hi acompanya infants més menuts, fent-los explicacions sobre la Verge...
Tenint present que les lectures bíbliques d'aquests dies giren en torn del I Llibre de Samuel, no m'he pogut estar de deixar escrit i signat al Llibre de Visites, que roman obert per a tothom que accedeixi al cambril de la Verge, aquestes paraules que m'han vengut al cap en aquell moment precís:
«Què voleu de mi, Senyor/a?
Digau-me'n alguna cosa!
Sense res que em faci nosa,
Aquí, ara vos escolt!»
06.
Sisè dia d'estada meva a Lluc, als inicis de 2018, mon any sabàtic, un dia que coincideix amb el meu primer cap de setmana al santuari. Des del primer moment, es nota que no és un dia com els altres. Per molts de motius. Els blavets no hi són. Cadascú se'n va a ca seva, si vol. No hi ha cant de la Salve al migdia...
Els horaris del forn botiga també s'allarguen. En lloc d'obrir de 8 a 10, com cada dia, la madona manté obert els dissabtes i diumenges fins a les 12:30 h. Hi he comprat cocarrois, empanades, formatge i plàtans (10,15€).
A la Fonda de Lluc hi ha més comensals que els dies anteriors. Les cel·les sembla que s'estan ocupant més també.
Mentre berén, a més de l'al·lota alemanya de cada dia, hi destrio en Pepín amb un amic seu, de la parròquia de Sant Francesc de Paula. Ens saludam i desitjam bona estada i caminada fins a Binifaldó.
Total, unes quatre hores de marxa lenta, que m'han servit per topar-me amb moltíssima de gent, a més de ciclistes de carretera i de muntanya: a un home jove que em demana si va bé per anar al Tomir, li aconsell que seguesqui tot dret; a en Pepin i company que trob abans d'arribar a les cases de Menut, els suggeresc que no passin de llis per davant la Creu de Menut que tenen a la seva dreta; una parella major d'alemanys, amb dos canots de companyia que m'escometen per darrera sense jo haver-me'n adonat; tres cotxes ben carregats de personal que s'adrecen al refugi de Binifaldó, on es veu que n'han llogat les instal·lacions; més de mitja dotzena de caminaires que ja davallen del cim del Tomir; dues al·lotes que els segueixen més enrere; altres caminaires que prenen cap a la Volta de la Moleta de Binifaldó...
De retorn al santuari, vaig a dinar d'un bon plat de frit de me exquisit, acompanyat d'un bon pa amb oli ben fregat amb tomàtiga de ramellet i una copa de vi negre: 14€.
Mentre me l'estic empassant, veig que entra al menjador el mateix bisbe menorquí de Mallorca, Sebastià Taltavull, qui se m'acosta i jo salut efusivament. Empatam la xerrada una bona estona. Em diu que va anar a visitar el bon amic Miquel a l'hospital Sant Joan de Déu, i jo li parl també de l'altre bon amic Guillem que ha estat ingressat recentment en una residència geriàtrica. Em diu que mirarà d'anar a saludar-lo. Avui ve d'ordenar un diaca a Pollença.
05.
Al cinquè dia d'estada a Lluc, a principis de 2018, mon any sabàtic, quan comença a clarejar l'alba deix temporalment la cel·la del santuari i, després de berenar d'un bon entrepà de tonyina preparat per en Joan i servit per na Margalida, amb el transport públic, em trasllat a Ciutat, per tractar-hi alguns assumptes domèstics que tenen a veure amb la neteja domiciliària; la reparació del vehicle que vaig haver de dur al taller mecànic la setmana passada; la recollida d'algunes peces que vaig portar a la tintoreria; l'anada setmanal a Binissalem, per dinar amb els bons amics Pere, Francisca i Toni, etc.
Me'n torn cap a Lluc, a mitjan capvespre, en tren des de Palma fins a Inca, i en bus des d'Inca fins al santuari.
Transport públic. TIB-Alorda fa el trajecte, tres pics diaris a l'hivern, entre Lluc i Inca, passant per Caimari i Selva, al preu de 0,95€, si mostres la targeta TIB. Jo he sortit del santuari a les 8:55 h tot sol amb el conductor dins un busset dels petits i, després de recollir gent a Caimari i a Selva, hem arribat a Inca 35 minuts després, a l'anada. El tren cap a Palma, ha sortit dos minuts després.
De retorn a Lluc, des de Binissalem on hem anat a dinar, he pujat al tren que m'ha portat fins a l'estació d'Inca on he agafat el bus a les 16:50, un autocar més gros que el del matí, perquè, en ser divendres, ha de recollir els blavets que se'n van a passar el cap de setmana a ca seva.
Cap de setmana. Pel que em sembla, el cap de setmana les coses no funcionen com les cinc jornades restants. Si no hi ha blavets a Lluc, tampoc no hi ha cant de la Salve a les 13:15. I l'horari de les misses també canvia, tant dissabte com diumenge.
Caminada. La meva caminada d'avui haurà de ser substituïda per la de demà, una mica més llarga que l'habitual, ja que, quan he arribat al santuari ja començava a fosquejar...
04.
Quart dia a Lluc, iniciant 2018, mon any sabàtic.
Dia de canvis. Al berenar, en lloc de taula plena de menjua, un bon entrepà de cuixot amb formatge, bones olives, bona barreta, bon envinagrat coent, bona taronjada, bona ampolla d'aigua i bon cafè amb llet. Per demà he demanat un entrepà de tonyina, a en Joan.
Canvi de compres. Al forn botiga de la plaça dels Pelegrins vaig a comprar pasta de dents (que m'he oblidat a Palma), una pinta i crema Nivea. Tot plegat, 7,25€.
Canvi de rutes. El matí fent camí a peu cap a les cases de Menut (camí empedrat, barreres a saltar, finca pública de Menut, Creu de Menut, forn de calç, CEFOR, Centre Forestal, cases, olivar de Menut, refugi de fauna...); i retorn al santuari per la carretera de Pollença. A la tarda, cap al Guix, per la Font Coberta i el camí forestal, retornant al santuari pel camí del refugi de Son Amer, on trob la manacorina Magdalena.
En total he caminat unes quatre hores... mentre he pogut conversar per telèfon amb bons amics meus com el pobler-fornalutxenc Agustí o el concarrí Jaume o el mecànic del taller on se'm repara el cotxe o la bona amiga peruana Malena que m'ha posat al corrent de la retransmissió del Barça-Celta...
Abans de dinar, -de guàtleres torrades a ca s'Amitger ben acompanyades d'ensalada i patates rostides i regades amb una copa de vi negre de la casa-, la missa i el cant de la Salve a l'església del santuari, aprofitant la trobada per saludar els companys capellans que se n'encarreguen.
A la tarda, pregària una mica més llarga que els dies anteriors, davant la imatge de la Mare de Déu de Lluc...
03.
Tercer dia a Lluc, a l'inici de 2018, mon any sabàtic.
Començ el dia amb un bon berenar a sa Fonda, on trob l'ex regidor de Palma Rafa Duran, qui em saluda, m'ofereix la visita gratuïta al Museu de Lluc sempre que vulgui, i em diu que, juntament amb en Pere Muñoz, porten l'empresa encarregada de les instal·lacions...
Faig el recorregut a peu fins al refugi de Son Amer, com aquell qui diu a quatre passes del santuari. Hi trob l'agent d'IBANAT que el gestiona, en Joan, qui em regala un exemplar del llibre editat l'any 2016 pel Departament de Medi Ambient del Consell de Mallorca «Ruta de pedra en sec», després de signar jo mateix al full de la casa.
En sortir del refugi, em trob inesperadament amb en Joan Bauçà, del SEM, que feia anys que no veia. Una mica més avall, em top amb en Ricardo Baleto, d'USO, que també feia anys que no havia vist: xerram de tot i molt durant una estona ben llarga, a prop del lloc d'acampada juvenil.
Din de cabrit al forn a ca s'Amitger. En visitar el centre d'interpretació situat a quatre passes, m'hi trob un antic company de lluites polítiques pesemeres, de Binissalem, que hi treballa des de fa anys com a agent de l'IBANAT. Entaulam una llarga conversa.
Continuo caminant cap a la vall d'Albarca, fins a la barrera que indica que no s'hi pot passar, ni a peu, si no és en diumenge... De prompte, compareix el mateix pagès encotxat que m'havia convidat el matí a pujar-hi, quan m'ha vist que jo anava a peu i li he dit que necessitava fer cames...
Ens hem posat a xerrar de tot i molt, sobretot de la vida del pagès, del camp mallorquí avui dia, dels seus sentiments profunds envers polítics i administradors dels recursos públics. Una conversa ben interessant, la que he mantengut amb en Tòfol de Son Macip, un dels quatre «germans locos» de la finca, segons m'ha indicat aquest home de 82 anys que m'havia semblat molt més jove...
02.
Per casualitat, aquest segon dia de la meva estada al santuari de Lluc, amb motiu de mon any sabàtic, que he aprofitat per caminar unes dues hores pels voltants més propers, de retorn a la cel·la m'he trobat amb un blog que m'ha cridat l'atenció poderosament.
Publicat pel bon amic Manuel Soler Palà, missioner dels Sagrats Cors, no he pogut evitar de posar-hi el meu comentari personal, fent-li a saber que he estat molt content d'haver pogut saludar de prop tota la comunitat religiosa, amb la qual hem compartit la celebració eucarística aquest dimarts.
Com a nota curiosa, descobresc que hagués pogut pujar a Lluc amb el meu cotxe i deixar-lo aparcat al pàrquing. El preu de l'aparcament al pàrquing públic, per a la gent allotjada al santuari, és de 4 euros. Hi estigui els dies que siguin. Et donen una targeta que et permet d'entrar i sortir sempre que vulguis. A la pròxima!
01.
Primer dia a Lluc, en aquest mon any sabàtic...
Amb els companys Pere Reynés i Pep Portell, feim la volta a la moleta de Binifaldó (unes 4 hores de caminar per la muntanya), en dia d'hivern, plujós i fred...
Amb els companys Pere Reynés i Pep Portell, feim la volta a la moleta de Binifaldó (unes 4 hores de caminar per la muntanya), en dia d'hivern, plujós i fred...
Acabada la volta, tots dos se'n tornen cap a casa, després d'haver-me ajudat a portar la motxilla i altres bolics fins a l'interior del santuari.
A la recepció, en comptes de trobar-hi en Guillem -amb qui jo havia contactat i contractat telefònicament la reserva d'una cel·la, des de ca nostra, a Palma- m'hi acull na Maria, qui em passa tota la paperassa pertinent, un cop m'ha demanat si jo ho volia pagar tot en aquell moment o en haver acabat la meva estada. Mal camí passar-lo prest, com més aviat millor, vaig pensar...
La cel·la, que és petitona, m'agrada. Té armari, quarto de bany amb dutxa, excusat i lavabo, tovalloles, dos tassons de plàstic i dues bossetes de gel, endoll per al portàtil... Un llit de matrimoni, una tauleta de llit i una altra més gran, una cadira... i calefacció! N'he hagut de baixar la temperatura!
És l'hora de dinar i aprofit per davallar a sa Fonda, on se serveix un menú especial, per allò que hi ha una excursió programada: un variat de calamars, croquetes, ensalada russa, seguit d'un bon plat d'arròs brut i pinya tropical de postres: 16 euros. Em serveix de berenar, dinar i sopar...
La fosca i el silenci absolut arriben més aviat que de pressa. Cap enllà les cinc del capvespre, ja no s'hi veu una ànima pel recinte. Fins i tot l'església, quan mir d'anar-hi a resar una estona a les 18:30 h ja està tancada amb pany i clau... Cap a la cel·la, s'ha dit, idò.
2 comentaris:
Maravillosa, Cecilio, tu narración de Lluc. Qué recuerdos me trae de cuando estuvimos allí en cuarto de Latín. Luego he estado varias veces, confirmo que la escolanía canta como se tiene que cantar (como la de Montserrat, como la de"los pequeños cantores de Viena", como la escolanía de la catedral de Burgos, la antigua, no la actual). En el seminario cantábamos chillando, no "de falseTe", que es como tiene que cantar una escolanía infatil que se precie de tal. Y si encima estás hospedado en ese precioso monasterio, con esos parajes tan bellos y nostáligicos, no puedo sino sentir envidia, Cecilio. Que el Señor te inspire buenos sentimientos en el fondo de tu corazón
Muchas gracias, buen amigo Ángel, por esas palabras tuyas que me llenan de inmensa satisfacción. Me alegra mucho saber que te ha gustado lo que voy diciendo de esta primera semana... Como a mí también me encanta este ambiente, he optado por prolongar mi estancia una semana más. Así que ya sabes, si te animas, por aquí podemos encontrarnos. Un fuerte abrazo.
Publica un comentari a l'entrada