Des de PALMA (Mallorca)
Tenint programat de passar per Madrid (Espanya) i Addis Abeba (Etiòpia), amb les gestions fetes a l’oficina d’Halcón Viajes de Felanitx que regenta Toni Barceló, recomanada per la Delegada diocesana de Missions la bona amiga Cati Albertí Victory, mossèn Jaume Ribas i jo sortim de l’aeroport palmesà de Son Sant Joan a les 17:11 hores de dilluns 13 de juliol de 2026, amb la finalitat d’aterrar a l’aeroport internacional de Bujumbura, la capital de Burundi.
Hem arribat a l'aeroport palmesà acompanyats de familiars respectius: Jaume Ribas, amb la seva neboda marianda Catalina Ribas, i jo amb el meu germà palmesà Jaume Buele Ramis.
Després d’un breu ensurt, provocat per l’empleat d’Air Europa que em volia fer passar altra vegada per la facturació madrilenya (a què m’he oposat ardidament pel fet de comptar ja amb totes les targetes d’embarcament fins a Bujumbura a les mans), amb la intervenció de la seva «jefa» tot s’ha solucionat, aclarint-se la situació després que aquesta es comunicàs amb l’agència felanitxera.
Hem embalat les quatre maletes de 23 kg cadascuna que portam, dues per hom, amb l’assegurança que comporta el pagament dels 9 euros per hom als dos empleats que ens diuen que són argentins de Buenos Aires.
Arribam a Madrid a les 18:12, una hora i un minut després d’haver-nos enlairat des de Palma. 
El meu pensament se'n va cap a la primera vegada que vaig viatjar a Burundi, el 21 de desembre de l’any 1971 juntament amb Guillem Miralles Cardell i Alfred Miralles Lozano.
Aleshores érem tres, ara només som dos.
Aleshores férem ruta aèria en direcció cap a Roma (Itàlia), passàrem per Entebbe (Uganda) on férem escala tècnica i arribàrem a Bujumbura (Burundi) on ens esperava un bon grapat de companys capellans mallorquins que ja hi duien temps fent-hi feina.
Ara emprenem el vol cap a Madrid (Espanya), hem de passar per Addis Abeba (Etiòpia) per arribar igualment a Bujumbura (Burundi).
Aleshores sortíem envoltats de tots els membres de les nostres famílies respectives i desenes de persones que volien acomiadar-nos fent-se presents a la terminal antiga de l’aeroport mallorquí. En general consideraven el nostre viatge a Àfrica com una d’aquelles aventures que no sabien ben bé com podien acabar. Segurament per les grans dosis de por que hi amarava i per la desconeixença de la realitat africana.
Ara ens hi acompanya solament una persona. No n’hi fa falta cap altra. Les coses han canviat molt, sortosament, en moltíssimis d’aspectes des d’aquells temps passats.
Aleshores ho fèiem des d’unes instal·lacions aeroportuàries antigues que poc tenien a veure amb les més modernes de l’aeroport nou, en estat de renovació permanent.
Ara comptam amb centenars de places on aparcar els vehicles, i amb unes instal·lacions gegantines que poc tenen a veure amb les antigues aeroportuàries.
Aleshores jo comptava amb 27 anys d’edat.
Ara ja en tenc tres vegades més, 81.
El fet és que, en arribar a l’aeroport internacional Adolfo Suárez disposam d’unes quantes hores, abans que s’enlairi l’avió d’Ethiopian que ens ha de dur fins a l’aeroport etíop d’Addis Ababa.
Sortim en vol aeri d’aquesta companyia aèria a les 23:55. Tenim previst de fer-ho a les 23:05. Situats a l’interior d’un gran Boeing 787-9 d’una desena de butaques per fila n’ocupam la núm. 57. Només en dúim 3 darrere, de files.
Passam per damunt Alger, Tuníssia, la mar Mediterrània a prop de l’illa de Malta, la ciutat costanera siciliana de Siracusa, l’espai aeri de Líbia, Egipte, Sudan, Eritrea, i arribam a Addis Ababa després de 6 hores i 40 minuts de vol a gran altura, per damunt dels 12.000 m.
Mai no hi havia estat en aquest aeroport etíop.
Me’n duc la primera impressió forta en adonar-me que estic trepitjant terra africana. No fa falta que ningú m’ho digui. Es poden comptar amb els dits d’una mà les persones de pell blanca. Tothom té la pell negra. Se'n poden comptar a centenars en aquelles instal·lacions aeroportuàries magnífiques, pel que sembla només amb avions d’una sola companyia aèria, Ethiopian. En pista no n’hi destrio cap altra.
Amb quaranta minuts de retard sobre l’horari previst, sortim d’Addis Ababa cap a Bujumbura, de la mateixa manera que fins llavors mateix amb la companyia Ethiopian, però en un Boeing-738 de mitja dotzena de butaques per fila. N’ocupam la núm. 21.
A BUJUMBURA (Burundi)
L’emoció m’omple el cap, el cor i la medul·la òssia quan més a prop de les 14h que de les 13:15 assenyalades a la targeta d’embarcament, l’avió toca terra burundesa. Torn a veure l’estació terminal aèria de Bujumbura, la capital econòmica de Burundi actualment, després de 52 anys d’haver-ne sortit en direcció cap a Mallorca.
Un cop arribats, passam sense cap problema ni entrebanc per totes les seccions aeroportuàries corresponents: desinfecció cutània d’ambdues mans i del cap; tramitació del Visat per a estrangers amb el pagament previ de 90 dòlars; control de policia tan atenta i amable que en veure el passaport espanyol i coincidint amb la data del partit de futbol entre França i Espanya pel torneig del Mundial de la FIFA, se’m mostra tan eufòric que em diu somrient i ufanós que ell és un ferm partidari que guanyi Espanya. Això sí, abans d’acomiadar-me em fa a saber que necessitaria beure qualque cosa... Quan veu que pos a les seves mans un bitllet de 5 euros, els ulls li surten d’òrbita: són 32.500 FBu!
Com era d’esperar, a l’aeroport ens trobam amb els dos personatges que vénen a rebre’ns: el felanitxer mossèn Jaume Obrador i el col·laborador burundès Esron Niyungeko.
No he vist mai n’Esron. Solament ens hem comunicat per whatsapp, a instàncies de l’amiga murera Maria Sastre Sacarés, en tant que representant de l’entitat amb la qual col·labora la família del bon amic concarrí ja desaparegut Jaume Obrador Soler. Li he de lliurar el material que m’ha donat per a ell i que porto dins una de les dues maletes.
M’alegra ben molt veure’l en carn i os. Quedam que seguirem en contacte, a veure si aconseguim de dur a terme qualque visita a les instal·lacions que m’agradaria conèixer.
Amb Jaume Obrador Adrover sí que ens coneixem des de fa molts d’anys. És un dels companys capellans mallorquins amb qui compartesc la gran sort d’haver treballat a tots dos indrets, a Perú i a Burundi. La diferència està que ell va anar a Perú en primer lloc i després a Burundi durant molts d’anys. Mentre que jo vaig anar primerament a Burundi i després a Perú, per molt pocs anys.
Hem continuat mantenint-nos en contacte. Ara ens retrobam físicament a terres burundeses, sap que em fa molta d’il·lusió aquest viatge, i no ha estalviat esforços a l’hora de facilitar-nos mitjans perquè puguem dur a terme tots els nostres plans. 
En el meu cas, m’encantaria tornar a trepitjar els 9 indrets que més de cinquanta anys enrere vaig conèixer: Gitega, Gitongo, Bugenyuzi, Muyange, Muyaga, Mugera, Cendajuru, Nyabiraba, Ntita. Alhora voldria visitar per primera vegada i veure de prop els dos indrets on desplega la seva tasca l’entitat que anima des de Mallorca la família murera del bon amic concarrí Jaume Obrador Soler (qepd), a Bujumbura i a Ngozi.
M’assenyalen que en aquesta ocasió el problema principal és trobar combustible i disposar del que es fa precís per a una programació tan extensa. Els dic que vénc a bé d’acomodar-me a les possibilitats reals que puguem tenir. De fet, segons indica Jaume Obrador Adrover, ja disposa de 200 litres de benzina, de vehicle i de conductor que ens podrà facilitar la realització del programa.
Des de l’aeroport enfilam cap al centre de la ciutat de Bujumbura sense arribar-hi, en la furgoneta Toyota de cinc places que maneja Jaume Obrador, portant ben tapades amb una gran lona a la carrosseria del darrere els 7 bolics i maletes que portam des de Mallorca.
En pocs minuts enfilam carretera amunt cap al coll del Bugarama.
Record molt bé que fou el primer indret on, més de 50 anys enrere, vaig sentir per primera vegada els meus companys capellans mallorquins que ja duien temps en aquest país, parlar amb gran fluïdesa la llengua kirundi que parlen els barundi i la població del Burundi en general, fent parada en un mercadet situat a uns 42,5 km de la ciutat de Bujumbura, la capital econòmica del país.
Prenem direcció cap a la ciutat de Gitega que es troba a 98,9 km de Bujumbura, un trajecte que sol durar més de dues hores i mitja. Tot i que en general la carretera està asfaltada i en bon estat, no roman exempta de trams on resulta dificultós transitar-hi pels clots o destrosses fetes d’una banda, i per la gran quantitat d’accidents de trànsit que s’hi produeixen, de l’altra.
Cada dos per tres trobam algun camió a la vorera per panna que l’impedeix de seguir, o per haver xocat amb un altre, o per manca de combustible.
De fet, totes les benzineres per on passam romanen tancades. No s’hi despatxa gens de benzina ni s’hi veuen vehicles estacionats. En alguna, que sembla que n’ha de tenir qualque dia, s’hi poden veure coes llargues de cotxes i de motos amb la paciència inesgotable que comporta haver-s’hi de passar dies i més dies esperant. Segons ens diuen.
Ja fa fosca negra quan arribam a la meta, després de recórrer en la furgoneta uns 166 km per carretera, més de la meitat asfaltada, passant a prop de Karuzi, Gatabo, Maramvya, Nyabikere, Gatonde, Mubaragaza i Rabiro.
El tram darrer, quan ens hem de desviar de la carretera principal, em recorda les carreteres sense asfaltar, plenes de pols a l’època seca, i plenes de clots i de fang a l’època de les pluges.
M’impressiona fortament tornar a passar per damunt del pont fet amb quatre fustes damunt del riu Ruvubu. No tant per l’estat precari del pont, com sobretot pel record que em duu al cap i m’envaeix tot el cos en tenir present que en aquest mateix indret el bon amic i jove capellà murundi Mikaeli Kayoya, avui dia en procés de beatificació, hi va perdre la vida.
Sé de missioners mallorquins que, en passar per aquest indret, s’aturaven a resar un «Dawe wa twese» (Parenostre) d’agraïment per la molta i la molt bona tasca pastoral desplegada, fins que el mataren.
Tot d’una que arribam a la parròquia de Rabiro, no feim altra cosa que deixar maletes i bolics a l’habitació respectiva. Ens asseim a la taula del menjador per empassar-nos alguna cosa i sopar.
Quina taulada amb els cinc comensals que envoltam una taula rodona... amb un centre que roda... oferint-nos «pancuit»de galletes Kelly i fruita tropical a voler: papaia, prunes del japó, plàtans, alvocats, blat de les Índies, etc.
Quedam que demà el dedicarem al descans. M’instal·len en una habitació molt més confortable del que jo m’havia imaginat.
Veig ben a les clares que el bon amic felanitxer mossèn Bartomeu Lluís Barceló Nadal hi va fer molta i molt bona feina, i que s’hi dedicà en cos i ànima durant molts d’anys i amb molts d’esforços. Afegint-se a tants d'altres mallorquins i mallorquines que hi dedicaren esforços i bona part de la seva vida, sobretot des de l’any 2001 ençà. Enguany se’n compleixen les noces d’argent!
Primer dia a la parròquia de RABIRO
Ahir prenem la decisió de descansar avui tot lo sant dia. M’ho prenc tan seriosament que no surt de l’habitació per anar a berenar fins que no són ben tocades les 11h del matí.
Puc tornar a assaborir al menjador que té la taula rodona – amb el centre que roda – les fruites saboroses de la regió, cultivades al mateix hort de la parròquia.
Conduït pel bon amic Jaume Ribas, que coneix l‘indret molt més que jo, recorrem les instal·lacions parroquials. Totes les habitacions donen a un pati enjardinat amb plantes i flors que acompanyen de debò la gent que ens hi allotjam. Més encara quan s’hi atansen ocells o papallones de colors vistosos que em deixen embadalit.
Jaume Ribas i jo ens encaminam cap a l’hort de la parròquia M’hi mostra plantes i llavors de pastanaga, tomàtigues, lletugues grosses, lletugues petites, pebres, albergínies, tomàtigues, blat de les Índies, patates, cols, pastanagó, cebes, papaies, etc.
També hi podem veure galls, gallines, conills, etc. Tot plegat a cura d'Elodia Ninyebuka, una al·lota murundi que ho duu tot la mar de bé.
A les 12:30 tenim el dinar (al menjador de la taula rodona, amb el centre que roda) amb productes de la terra: arròs blanc amb blat de les Índies, mongetes de color, salsa, fruites a voler. M’hi pos pebre coent d’aquell que fibla! Tot regat amb aigua i una infusió de gingebre.
A instàncies de Jaume Ribas, qui vol que saludem el grup Els Caminants de Mallorca, miram de contactar-hi per una vídeotrucada que resulta del tot infructuosa. Així que ens prenem la iniciativa d’enregistrar-ne un vídeo domèstic breu amb la intervenció de tots quatre situats al jardí de la parròquia amb el fons del campanar: Rafael Ntahomvukiye («Benvenguts aquí a Rabiro, n’estam ben contents»), Jaume Obrador («Avui he pres cafè amb una tassa del 75è aniversari d’en Biel, moltes gràcies»), Jaume Ribas («Hem arribat molt bé i no vos enyoram») i jo que he duit la batuta de la conversa.
Una mica més tard, juntament amb Jaume Ribas anam tots dos a recórrer una mica per davant l’església, pel bosc que l’envolta i algunes de les instal·lacions més apropades, a l’espera que Jaume Obrador ens conduesqui per tots els racons parroquials.
Mentrestant rebem els 6.500.000 francs burundesos que la cooperant catalana Cristina Tous Godia, més coneguda amb el nom de Mat, ens ha duit pels 1.000 euros que li hem passat perquè ens els convertís a Gitega en moneda local: 1€ = 6.500 FBu.
Les 19:15h és l’hora fixada per a la pregària diària a l’interior de la capelleta on acostumen a reunir-se els dos capellans de la parròquia Jaume Obrador i Rafael Ntahomvukiye. Ho feim tot en francès, tret del Parenostre que cantam en kirundi al final.
Després de la pregària ve el sopar, bo i senzill, amb el «pancuit», l’arròs blanc amb blat de les Índies, mongetes, ensalada, pebre coent i aigua.
Com que vaig endarrerit en l’elaboració de la crònica diària que m’agradaria fer, i encara em trob en la narració de la nostra arribada a l’aeroport de Bujumbura, me’n torn a l’habitació a veure si aconseguesc de posar-me al dia.
Ajudant-me de fotos i vídeos que mir d’enviar a la gent que s’hi mostra interessada, la tasca em resulta més fàcil a l’hora de recordar esdeveniments i dades més concretes.
Tampoc no puc fer-hi massa tard. Demà ens aixecam a les 5 de la matinada, per assistir a la missa que celebren diàriament a l’interior de l’església a les 6:30.
Fris de fer-ho de bell nou, en kirundi i amb la participació de la feligresia de Rabiro que hi acudesqui, desitjant per a tothom «Ijoro ryiza» Bona nit!
Segon dia a la parròquia de RABIRO: la sucursal de MUTARA
A les 6 en punt del matí sonen les campanes de l’església de la Resurrecció a Rabiro. Jo ja he sentit el despertador posat a les 5:30h per tenir temps de fer els exercicis físics de cames i de braços, per prendre’m una bona dutxa d’aigua freda i per deixar ben arranjada la cambra abans d’anar a missa.
Centenars de persones, homes i dones, joves i vells, acudeixen a la celebració eucarística avui en honor de la Verge del Carme. Mir de felicitar les amigues i neboda que fan festa.
Concelebren el capellà murundi Rafael Ntahomvukiye amb mossèn Jaume Ribas, ajudats per un bon equip d’escolans i col·laboradores que hi prenen part, cadascú amb la seva tasca.
Hi esdevé remarcable la presència engrescadora d’un bon grup de religioses barundi Germanes de la Caritat, membres d’una congregació fundada per les monges mallorquines.
Durant una missa que compta amb moltíssims de cants i de mamballetes per part de la concurrència, mir d’extraure algunes imatges que consider que poden servir per adonar-nos de l’alt nivell de «religiositat popular» que s’hi reflecteix.
Una visió i audició que em durà a fer-hi reflexions més profundes més endavant...
En bon dia 16 de juliol, festa de la Marededéu del Carme, el bon amic Jaume Obrador ens convida a anar fins a la sucursal de Mutara, on han acabat de construir una sala polivalent per a la població de la contrada.
Em fa tanta d’il·lusió acompanyar-l’hi que, trencant la «noneta» posterior al dinar, m’aixec d’un bot i m’hi present tot d’una, davant la furgoneta Toyota amb la qual ens hi vol dur.
Visitam l’indret acompanyats dels màxims responsables de l’obra feta amb doblers de Mallora. Es tracta de la sala de reunions de Mutara. Ja l’han acabada i avui fa falta mirar si té qualque defecte o s’ha de fer-hi res més.
Els que l'han aixecada i construïda han de presentar a Jaume l’informe final, qui pagarà les despeses que falten, gairebé una tercera part. Veim que tot està molt bé. Els acabats estan molt bé, la pintura bé, tot bé.
La gent demanava amb urgència una sala de reunions. En Jaume tenia programat de fer-hi escoles, però les coses han sortit així deçà. Hi ha estat d’acord en Toni Mesquida de Llevant en Marxa, gran i bon col·laborador d'aquesta parròquia burundesa. Ara començaran les escoles i acabaran tot el projecte, segons explica Jaume Obrador.
Arriba l’hora de la pregària vespertina. Són les 19:15 hores i he d’interrompre l'estada en aquesta cambra tan confortable que em permet d'escriure tranquil·lament els relats burundesos que m'he proposat de fer arribar a les meves amistats més properes.
Me’n vaig cap a la capella a resar. Ho feim en francès.
Tercer dia a la parròquia de RABIRO: el mercat de BIBARA 
Feta la missa de les 6:30 del matí a l’interior de l’església parroquial de Rabiro, presidida per tres concelebrants – Mossèn Jaume Obrador, mossèn Rafael Ntahomvukiye i mossèn Jaume Ribas -, amb l’assistència de les monges Germanes de la Caritat burundeses i un centenar de persones (avui majoritàriament dones i infants) amb vestits llargs i de molts de colors, anam a berenar al menjador de la parròquia els cinc comensals de sempre: Jaume Obrador, Cristina Tous Godia «Mat», Rafael Ntahomvukiye, Jaume Ribas i jo.
Avui li peg de dues torrades, una de foie-gras i una altra de mel amb mantequilla, amb un bon cafè amb llet i uns bons plàtans.
Tenim programat d’arribar a mitjan matí fins al mercat de BIBARA, a pocs quilòmetres de la casa parroquial de Rabiro. Hi anam en el cotxe que tenim a la nostrra disposició sempre que vulguem, conduït pel jove col·laborador Justin Musumari.
Abans de partir, mantenim una trobada dirigida per na Mat qui hi exposa les condicions concretes amb què ha d’actuar el jove conductor: la cura dels dos passatgers en tot moment, una programació flexible, molta d’atenció als depòsits de combustible i l’oli, al bon estat general del vehicle, a una conducció prudent, amb les claus del cotxe deixades sempre a les mans dels usuaris del transport quan el vehicle no circuli, etc.
Com que els 6.500.000 FBu de què disposam els tenim tots en bitllets de 10.000 FBu, ens aconsella de canviar-los per bitllets de 2.000 i de 1.000. En Jaume Ribas s’encarrega d’obtenir-los al despatx d’en Jaume Obrador qui en disposa a bastament.
N’hi canvia 1.000.000 FBu (uns 133 €). 
Ca les monges burundeses Germanes de la Caritat
Aquest dijous és una jornada molt moguda a la parròquia de Rabiro. Com que demà és dia de Confirmacions, els joves que han de ser confirmats acudeixen avui a l’església per rebre el sagrament de la Confessió. S'acosten als cinc centenars!
Ningú no diria que, per dur a terme aquesta tasca tan ingent, bastin dos capellans per atendre les coes de tanta gent que s’hi atansa. N’hi destrio dues: una, amb mossèn Jaume Obrador, a l’ombra dels arbres frondosos situats davant la façana del temple; i l’altra, amb mossèn Rafael Ntahomvukiye, a l’ombra dels pòrtics situats a unes cinquanta passes.
Tots dos confessen joves i al·lotes que fan coes quilomètriques.
Mentrestant aprofit per anar a saludar un grup d’una dotzena de treballadors que fan «rajoles» de fang per a la construcció d’uns serveis higiènics. Els veig molt decidits. Els salud i em saluden desitjant-nos «amahoro», pau.
Quan els dic si mantenen algun record de missioners mallorquins que han passat per aquesta parròquia de Rabiro, dos dels més vells me’n passen una llista més llarga de la que jo sabia: Bartomeu Barceló, Jaume Mas, Pere Mascaró, Pere Barceló, Joan Perelló, Sebastià Salom, Julià Cifre, etc.
I quan els esment les Germanes de la Caritat, de la mateixa manera em deixen bocabadat davant d’una memòria tan prodigiosa que els fa capaços de retenir els noms de les persones de Mallorca que s’hi han fet presents en temps enrere: Sor Josefina Bujosa, sor Antònia Campaner, sor Catalina Alcover...
Els deman unes paraules de salutació que queden enregistrades amb les imatges enviades tot d’una als destinataris més directes que resten a Mallorca.
Una mica més tard, horabaixando, el company mariando Jaume Ribas em fa a saber que la religiosa burundesa Soeur Pelagie Wizeyimana és a punt d’anar-se’n de la parròquia cap al convent que tenen ubicat a Bigera, a una mitja hora de camí a peu.
Ho considera una bona ocasió per arribar-hi i dur-los allò que, des de Mallorca, ha volgut oferir-los.
Ens hi anam tots tres. Jo mir de traure imatges, d’aquelles que només poden ser fetes en un país tan bell i de tants colors com a Burundi.
Els camins continuen essent tan rojos com cinquanta anys enrere. Els turons i muntanyetes continuen mantenint-ne la verdor característica. Els plataners, plantes de cafè o de manioc, arbres fruiters i plantes de tots els colors ens envolten per totes bandes.
D’infants, ens en surten de pertot arreu. N’hi ha a carretades. Tots i sempre ben simpàtics i amables, somrients malgrat vagin espelleringats i coberts d’aquella pols dels camins que va cobrint-ne la pell en aquesta època seca de l’estiu burundès.
A ritme més ràpid que lent arribam a la casa de les monges burundeses Germanes de la Caritat que han triat de viure més a prop de les cabanyes i casetes modestes de la gent més pobra, que no de les grans instal·lacions parroquials que aixopluguen tantes i tantes activitats pastorals que precisen d’edificis grans i espaiosos.
Elles, que a l’actualitat aquí són 8, ocupen una casa més modesta. En tot el Burundi són més d’una vintena.
Mentre conversam entorn de la taula, deman a la que sembla «Mama Mukuru» - la superiora – si no voldria dirigir unes paraules en kirundi a les Germanes de la Caritat de Mallorca perquè puguin veure-s’hi saludades i recordades.
No fa falta que li ho digui dues vegades. Amb la capacitat d’improvisació que acostuma a mantenir gairebé sempre i pertot arreu «la gent del Sud», Soeur Isidoni Ndimurwa dirigeix unes paraules a les Germanes de la Congregació que viuen a Mallorca.
Acte seguit tota la comunitat ens convida a assaborir amb la canyeta característica el suc d’impeke que ens han preparat, amb el gest més autèntic de germanor i benvenguda que pot rebre un visitant en aquest país de l’Àfrica Central.
Impeke (inzoga y’amasaka) és la cervesa tradicional de sorgo de Burundi, una de les begudes més sagrades, importants i profundament arrelades a la cultura del país.
Tots dos mallorquins hi hem estat rebuts amb els honors màxims de l’hospitalitat burundesa, ja que és costum de reservar-la per a les ocasions importants, festes grans o per mostrar un respecte profund cap a la persona convidada.
A la sortida n’hem tret una fotografia, de tota la comunitat religiosa present.
De tornada cap a la parròquia, el sol ja s’anava ponent.
A l’hora de la pregària vespertina, me’n duc la gran sorpresa de fer-la avui en català de Mallorca a l’interior de la capelleta parroquial on els dies anteriors l’havíem feta en francès.
Tot un detall, per part de mossèn Jaume Obrador, que li agraesc de tot cor.
Celebració multitudinària del sagrament de la Confirmació a Rabiro
En bon dia 18 de juliol, que enguany cau en dissabte, tenim dues misses: la de cada dia a les 6:30 del matí, recent sortit el sol, i la de la Confirmació tan multitudinària de gent jove que fa que la gran església de Rabiro resulti petita, com queda enregistrat en els vídeos domèstics que he tengut la sort de poder gravar sense cap casta d’impediment per part de ningú. Ben al contrari amb l’esplèndida col·laboració d'un dels joves de la parròquia.
La primera ha estat concelebrada pels dos capellans mallorquins, mossèn Jaume Obrador i mossèn Jaume Ribas. Mentre que a la segona se n’hi han afegit uns altres dos capellans burundesos.
Les imatges parlen per elles mateixes, sobre la gran quantitat de gent que hi ha acudit, com hi ha participat, què hi han cantat, quines pregàries hi han fet, quines intervencions ha tengut el coro de cantaires dirigit pel mestre murundi, quant n’ha durat la homilia singularment significativa del preverere burundès.
Les meves limitacions físiques (almanco cada dues hores he d’anar a miccionar...) no m’han permès de romandre present durant tota la cerimònia. Cosa que m’ha facilitat la tasca d'accedir a la meva cambra i continuar actualitzant les informacions que mir d'escampar a tots vuit vents del món i de la bolla, des de l’esplèndida taula particular que m’ha procurat la parròquia de Nyabiro.
SALUTACIÓ FINAL
En esser una de les persones interessades, dilluns passat vaig enviar-te el meu primer relat burundès (De Palma -Mallorca- a Bujumbura -Burundi-).
En bon primer diumenge de l’estada meva a Burundi, 52 anys després d’haver-me-n’hi anat, et faig arribar aquest SEGON RELAT BURUNDÈS sobre la primera setmana passada en aquest indret paradisíac anomenat Rabiro.
Esper que t’agradi i t’ajudi a comprendre i estimar una mica més aquest poble situat en el segon dels darrers llocs al rànquing dels països més empobrits del planeta, només superat per Sudan.
Salut i molt de coratge a l’hora de girar la ullada cap al Sud.
Una abraçada.
NOTA:
Si pitges damunt de cada titular remarcat, podràs entrar dins d’un àlbum que recull imatges – fotos i vídeos – de l’assumpte tractat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada