Començ aquest dijous, segon dia meu d'estada a l'Hostatgeria de Poblet, fent-hi algunes observacions que no poden deixar d'establir comparacions entre els dos monestirs que he trepitjat en aquest mon any sabàtic 2018.
Em fa la sensació que al monestir cistercenc de Poblet, s'hi respiren més nítidament i clara els aires medievals de la institució monàstica, en ple segle XXI.
Són petits detalls que em transporten a l'època feudal: construccions en pedra semblants a castells i fortaleses militars, reverències profundes a determinats moments de la pregària, el mateix contengut de les pregàries que s'hi fan, vestimenta monàstica -sobretot durant la nit- que em porta a veure monjos com a bubotes que es belluguen dins la fosca, caputxes posades per tapar el cap, campanades nombroses i freqüents, menjar sobri i esquifit, silenci que ho embolcalla tot, manca de wifi per poder connectar-me a internet, prohibició expressa de fer-hi fotos, absència absoluta de dones dins els espais de clausura, formació i col·locació prèvia i posterior dels comensals dins el refetor, dins la sala capitular, dins la capella, dins el cor, dins l'església, etc.
Topant-me a la plaça amb un monjo veterà, que s'ha interessat per la meva condició de mallorquí, hem mantengut una conversa interessant. Quan jo li dic que som capellà, sense exercir-me-n'hi, tot d'una m'escomet i, a la vista de la meva situació personal, em diu que reflexioni seriosament aquests dies sobre «la meva reincorporació immediata al ministeri sacerdotal», d'acord amb allò que em diu que ja es fa a la diòcesi de Lleida amb els que s'anomenen «capellans recuperats»: un any d'estudi de Teologia, per reciclar-s'hi, i el nomenament de vicari en alguna parròquia de la diòcesi...
Li vull fer entendre que no m'atreu gens ni mica una iniciativa com aquesta. Primerament, perquè jo ho consideraria una manca de respecte profund cap a les dues dones que Déu i la vida m'han posat en el meu camí i m'han donat. Hores d'ara esdevengut vidu per segona vegada, no puc ni vull tornar a fer de capellà, quan elles ja no hi són.
Sempre tenc ben present que, tant na Lina com na Bel, totes dues s'haguessin alegrat ben molt d'haver pogut estar i comportar-se com a dones d'un capellà catòlic en exercici, com tantes altres esposes de pastors d'altres esglésies cristianes!
Li dic que jo som d'aquells que consideren que només estaria disposat a fer aquesta passa, si la jerarquia de l'Església catòlica arriba a considerar el celibat com una opció que s'adopta voluntàriament i no com una obligació que ve imposada per disciplina eclesiàstica.
Durant la conversa, el monjo em parla de l'opinió d'alguns pastors protestants casats que li diuen que s'equivoquen els capellans catòlics favorables al matrimoni: que els protestants envegen la situació dels cèlibes catòlics, perquè són més lliures i romanen més disponibles.
Li dic que puc estar-hi d'acord en aquest aspecte. Però que, segons el meu parer modest, no es tracta tant d'eliminar el celibat voluntari -que deu tenir certs aspectes positius, sens dubte-, com d'implantar-hi el celibat opcional -que també n'hi teu tenir qualcun-.
Quin problema hi ha d'haver, si dins una mateixa església coexisteixin tots dos models, com sembla que succeí en els primers temps del cristianisme, amb un primer papa «casat»?
Acabam ràpidament la conversa enmig de la plaça del recinte, perquè ja arriba l'hora de la missa conventual. Dins l'església, em crida l'atenció la presència i indumentària d'un monjo que, tant al cor com al menjador, com a la sala capitular, ocupa la presidència, sense dur l'hàbit que porten els altres monjos. A més, em sembla que, a la missa conventual, porta solideu passat pel cap i anell a la mà...
Per les imatges que veig al google amb el meu mòbil, no em sembla que aquest monjo sigui l'abat tarragoní del monestir de Poblet, el Pare Octavi Vilà i Mayo, que n'ocupa el càrrec des del 3 de desembre de 2015. Ho deman al monjo hostatger, fra Borja. M'aclareix que l'abat aquests dies no és al monestir. I que qui presideix els actes aquests dies és un bisbe que és per aquí durant un temps.
Me'n duc la mateixa sorpresa que a Montserrat, pel que fa al sopar. A diferència d'ahir, dimecres (de quaresma), avui que es dijous ens serveixen quatre plats! Sopa de brou, de primer; formatge amb anxoves, de segon; fruita; i cafè o malta per arrodonir-ho tot...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada