M’he quedat sorprès enormement per l’alt nivell detectat en la presentació d’un llibre d’en Salvador Ribas Mas, en un indret com és ara la vila mallorquina de Maria de la Salut.
Qui m’hi ha convidat, el seu oncle per via paterna, amic meu i condeixeble, company d’estudis eclesiàstics, mossèn Jaume Ribas Molinas, no se’n pot fer una idea del molt que m’ha agradat comparèixer-hi i escoltar-hi les intervencions.
De bon començament, em sent empès a haver de dir i reconèixer que el títol d’aquest llibre, «Directivos sin fronteras», no m'agrada gens ni mica. No m’ha caigut bé. Al final, un cop llegit tot, ja veurem què me n’arrib a quedar, d’aquesta impressió primera...
A primer cop d'ull, el trob summament contradictori: ¿com pot ser que un directiu no tengui cap frontera, si cada dos per tres roman tancat amb pany i clau? No solament físicament dins un despatx, sinó sobretot anímicament: compromès a l’interior d’una entitat que el fa anar per carrils a vegades impertinents, amb objectius ben marcats, mitjans ben delimitats o ritmes de treball imposats. Si més no, per seguir-hi dictats de la llei del mercat que regeix i impulsa models de vida característics de la societat capitalista imperant arreu del planeta.
Sense fronteres? A punta pala, diria jo que en tenen i se’n troben, tots els qui exerceixen la tasca de directius en qualsevol àmbit: empresarial, associatiu, polític, sindical, sigui quina en sigui l’organització.
Som dels qui pensen i creuen que li aixequen al davant, tant si vol com si no vol, nombroses i diverses «fronteres» de caire econòmic, polític, cultural, mental, psicològic, racial, classista, cultural, social, etc.
Vull reiterar que es tracta de la impressió primera que em produeix el "títol" d’aquest llibre, quan els meus ulls es topen per primera vegada amb la seva portada i l’adquiresc, per 22 euros, a l’entrada del Casal de Cultura de la vila marianda.
Aquest títol no m’agrada gens, de primera impressió.
Més tard, quan arribaria a llegir la pàgina 19, veuria que l’autor explica molt bé el sentit darrer que li vol donar, al títol d’aquest llibre. Entenc que vendria a ser, més tost, com l'objectiu final, la meta a assolir, el cim a conquerir: convertir el lector en directiu sense fronteres «culturals»...
A la pàgina 143 l’autor encara es mostra més explícit. S’adreça directament al lector i li diu que l’ha escrit per procurar-li una eina que l’ajudi a enderrocar barreres culturals pròpies, amb el desig que li resulti útil.
Manifesta que la matèria intercultural és temàtica molt nova a Espanya i Hispanoamèrica, però que està a l’ordre del dia als EUA i al nord d’Europa, on gestionen l’impacte de les diferències culturals.
Aquest llibre de Salvador Ribas Mas conté tres parts i tres annexos al llarg de 232 pàgines.
A la part primera enuncia algunes qüestions preliminars.
Un capítol primer es dedica a l’impacte que li produeixen, a l’autor, les diferències culturals amb les quals topa als inicis de la seva actuació professional com arquitecte tècnic a terres continentals africanes. Concretament a Kènia. I més concretament en rebre l’encàrrec de dissenyar, licitar i gestionar la construcció d’un hospital nou on atendre gent malalta de la contrada, i haver-hi de seleccionar l’empresa constructora.
Descriu admirablement la seva topada amb un caramull d'errors provocats per aquest xoc cultural, les friccions interculturals produïdes entre maneres diferents de veure les coses i, conseqüentment, entre maneres diferents d'actuar i de comportar-se.
S’adona que no hi resulta suficient mirar d’obrir la seva ment a les totes. Ni fer treballar intensament la seva intuïció. Ni mirar de practicar grans dosis d'empatia o d’exercitar un dia sí i un altre també la virtut de la paciència. Res de tot això no li resulta satisfactori. Li falta qualque cosa més, per reeixir-hi com voldria i caldria.
Tot plegat el duu a considerar com a necessari i imprescindible adquirir més "formació intercultural" que li serveixi de base per a exercir la professió, i li permeti de reconvertir-se en formador i consultor intercultural.
Em sembla que el bassó de tot plegat rau a adonar-se que la supervivència d'una empresa qualsevol, a llarg termini, en gran mesura depèn de l'habilitat que tenguin les persones, «tot i pensar diferent, per esdevenir capaces d’actuar conjuntament».
Al llarg de les seves pàgines, em crida poderosament l’atenció que l’autor hi faci un esment directe, de manera reiterada, si no a cada pàgina, sí a cada capítol unes quantes vegades. Com si volgués convidar el lector a engrescar-se en la tasca de transformar-s’hi, en formador i consultor intercultural.
També trob molt instructiu que, en determinats moments de la lectura d’alguna pàgina, convidi a llegir-ne, abans, una altra, per tal de comprendre-la millor. Passa això al capítol quart, pàgina 41, per exemple.
El capítol segon va destinat a desplegar el concepte de "cultura" que promou i impulsa el llibre. Seguint indicacions de mestres amb els quals se sent més apropat l’autor, considera la cultura com «la programació mental col•lectiva que distingeix els membres d'un grup, o categoria, dels membres d'un altre grup, o categoria».
I, en abordar què significa i representa la «cultura nacional», no dubta a definir-la com la «programació mental col•lectiva que distingeix persones d'un país de persones d'un altre país».
Des de la meva perspectiva quasi octogenària, totes aquestes observacions tan acurades poden convertir-se en elements molt valuosos, que contribueixin a enriquir presències nostres en altres indrets del planeta, com també presències de gent d’altres contrades de la terra en la nostra realitat illenca mediterrània.
(CONTINUARÀ)
.jpeg)
