Soc, i sempre que puc me’n declaro públicament, un fan entusiasta i fervent del papa Lleó XIV.
Pel simple fet que acaramulla en la seva personalitat humana la condició d’home del Nord i d’home del Sud, alhora. Nascut i crescut al Nord, es passa treballant una vintena d’anys al Sud.
Cinc vegades més temps que jo!
I, si jo, que només hi he treballat durant quatre anys, m’hi veig, i em sent tan profundament marcat pel Sud d’una forma tan intensa, què no l’han de marcar, a ell, els vint anys passats al Perú com a frare agustí llis i ras, a la Prelatura de Chulucanas, primerament! Com a formador d’agustins i d’aspirants al sacerdoci, al seminari diocesà de Trujillo, posteriorment! I, sobretot, com a bisbe de la diòcesi de Chiclayo, finalment!
Segur que ja no se’n podrà desfer, ni prescindir-ne pus mai més, d’aquesta influència que li cau damunt, ara mateix que s’està exercint com a papa a Roma.
No en tenc cap casta de dubte.
I, si jo, que només hi he treballat durant quatre anys, m’hi veig, i em sent tan profundament marcat pel Sud d’una forma tan intensa, què no l’han de marcar, a ell, els vint anys passats al Perú com a frare agustí llis i ras, a la Prelatura de Chulucanas, primerament! Com a formador d’agustins i d’aspirants al sacerdoci, al seminari diocesà de Trujillo, posteriorment! I, sobretot, com a bisbe de la diòcesi de Chiclayo, finalment!
Segur que ja no se’n podrà desfer, ni prescindir-ne pus mai més, d’aquesta influència que li cau damunt, ara mateix que s’està exercint com a papa a Roma.
No en tenc cap casta de dubte.
 |
| Papa Lleó XIV recorda els màrtirs de Chimbote |
També soc un d’aquells que pensen i creuen que el comportament d’aquest papa, nord-americà alhora que peruà, no pot ser idèntic al del papa Francesc (nascut, crescut i fet gairebé totalment al Sud), ni de cap dels seus predecessors (nascuts, crescuts i fets totalment i exclusiva al Nord).
Des del primer dia que en surt elegit, em sent profundament content per la notícia, esperançat en el seu pontificat, confiat en la seva labor, convençut que n’ha d’arribar a fer qualcuna d’aquelles que cap altre papa no ha estat capaç ni s’ha atrevit a fer mai fins ara.
He de reconèixer que no em veig tan capacitat com per saber-ne i endevinar-ne quines, quantes ni en quin moment. Però mantenc la convicció ferma que, com a bon peruà, aconseguirà de sorprendre’ns més d’una vegada al llarg del seu mandat com a papa, amb alguna de les seves decisions, accions o resolucions que adopti oficialment.
Al moment més inesperat, i de la manera més sorprenent que ens puguem imaginar, n’ha d’amollar qualcuna, en decidirà qualcuna, s’atrevirà a fer-ne alguna d’aquelles que ha de deixar més que bocabadat al més pintat.
Des del primer dia que en surt elegit, em sent profundament content per la notícia, esperançat en el seu pontificat, confiat en la seva labor, convençut que n’ha d’arribar a fer qualcuna d’aquelles que cap altre papa no ha estat capaç ni s’ha atrevit a fer mai fins ara.
He de reconèixer que no em veig tan capacitat com per saber-ne i endevinar-ne quines, quantes ni en quin moment. Però mantenc la convicció ferma que, com a bon peruà, aconseguirà de sorprendre’ns més d’una vegada al llarg del seu mandat com a papa, amb alguna de les seves decisions, accions o resolucions que adopti oficialment.
Al moment més inesperat, i de la manera més sorprenent que ens puguem imaginar, n’ha d’amollar qualcuna, en decidirà qualcuna, s’atrevirà a fer-ne alguna d’aquelles que ha de deixar més que bocabadat al més pintat.
Les reflexions personals que vaig fent sobre aquesta temàtica, les lectures de llibres d’autors llatinoamericans que vaig realitzant durant aquest viatge meu al Perú, les opinions recaptades per ací i per allà en converses amb gent diversa, els apunts que vaig prenent mentre vaig recorrent territoris peruans o parant esment a les xarxes de la intercomunicació, sobretot seguint quasi diàriament les publicacions que difon Vatican News, per exemple, em duen a redactar aquest escrit que mir d’elaborar de la manera més senzilla possible. Fàcilment assequible a qualsevol que s’hi vulgui atansar amb ganes.
Entre una cosa i l’altra, em vaig fent una idea d’allò que consider i que valor com a ombres, aspectes no del tot positius, en l’actuació d’aquest papa, durant els 7 primers mesos del seu pontificat.
I, també, sobre allò que crec que pot esser tengut com a més positiu, en benefici i profit de la nostra Església, la catòlica, i de la humanitat en general.
Mir de fer-ho ara, quan em trob capficat de ple en la realitat peruana i llatinoamericana durant tres mesos seguits. Una realitat tan distinta i tan distant de l’europea i, sobretot, de la illenca que representa avui dia la Mallorca que tenim i que patim.
És clar que voler limitar-me solament als 7 primers mesos, pentura, pot representar massa poc temps, atès que moltes de les seves línies d’actuació poden trobar-se encara en període de gestació, o que ni tan sols han estat iniciades.
Certament que, en perspectiva històrica, 7 mesos són i representen molt poc temps. Però, davant la urgència en què alguns ja voldríem veure’n alguna mostra o algun efecte, - davant del qual no em cans de dir i repetir per pa i per sal que convé tenir una mica més de paciència i no demanar que en quatre dies aquest papa faci tot allò que altres papes no han aconseguit de fer en quaranta anys -, i tenint en compte que estic acabant la meva estada al Perú, programada precisament amb ganes d’endinsar-me una mica més fondament en les petjades que hi pot haver deixat, al Perú, Lleó XIV abans de ser papa, em sembla del tot adient fixar aquest termini temporal.
Lleó XIV inicia el papat el 8 de maig, i, quan redacto aquest escrit, ens trobam a 24 de desembre del mateix any, 7 mesos i mig després!
OMBRES
L’ombra que podem considerar primordial és la que ens afecta més directament. Sobretot a aquelles persones que volem, desitjam i, si se’ns permet l’expressió, reclamam «evangèlicament» la transformació radical que la nostra Església necessita i requereix. Com totes les esglésies cristianes d'arreu del planeta.
A la nostra, la catòlica, la veim massa europeïtzada i eurocèntrica. Massa abocada a seguir passes, orientacions, i tendències de sectors oposats al Concili Vaticà II. Una església que fa la impressió que enyora de tornar a ser tridentina, de voler fer anques enrere davant una societat que marxa imparable cap endavant i a ritme frenètic, en ordres tan diversos de l’existència humana. Una Església que, en la seva praxi, para molt més esment al Codi de dret canònic que no a l’Evangeli de Jesús.
N’hi ha que tenim les nostres esperances depositades en qui ha de tenir la valentia de capgirar tantíssims aspectes eclesials que no s’adiuen ni amb la praxi de Jesús ni amb la dels seus deixebles primers més apropats.
És clar i evident que, per a tota aquesta gent, d’expectatives tan altes, - que segurament deu ser més nombrosa del que pugui semblar a primera vista a l’interior de l’Església catòlica arreu del món -, els resultats assolits fins ara poden semblar molt limitats. Massa minsos.
Voldríem haver-ne vist alguns més, i bastant més representatius del canvi desitjat.
Tot i que és ben cert que 7 mesos no permeten reformes gaire profundes, per poc que un miri d’endinsar-s’hi, percep claríssimament una certa frustració en aquests sectors integrats pels qui continuam esperant canvis de debò, més ràpids i més profunds, per exemple, en la mateixa cúria romana.
Representa, sens dubte, un dels esculls més difícils a sortejar, i que no solament perjudiquen la imatge pública d’una església que, en lloc de presentar-se com a cristiana, pot arribar a semblar fins i tot antievangèlica en els seus comportaments individuals i col·lectius.
Anhelam decisions papals més clares i més valentes sobre ministeris i serveis pastorals. Sobre el paper real i la funció específica de les dones a l’interior de l’Església. O sobre aquelles reformes estructurals en profunditat que han de portar aquesta organització tan estesa arreu del món a ser una imatge veritable de Jesús i del seu Evangeli en ple segle XXI.
L’estil d’actuar, aparentment massa prudent, del papa Lleó XIV, ens pot semblar una mica massa lent. I voldríem que n’acceleràs el ritme, com més aviat millor, i com més fort també.
D’altra banda, tampoc no podem oblidar que es produeixen moltes i molt dures resistències internes.
Lleó XIV, a més de la seva experiència pastoral al Perú, també compta amb anys d’exercici pràctic en càrrecs importantíssims entre els dicasteris romans. El 21 de novembre de 2020, el papa Francesc nomena monsenyor Robert Prevost membre de la Congregació per als Bisbes, la congregació de la Cúria Romana que s’encarrega de seleccionar els bisbes nous abans que ho aprovi el papa. També organitza la visita Ad Limina que realitzen cada cinc anys tots els bisbes del món a Roma, entre moltíssimes d'altres tasques que té encomanades.
Tot plegat l’omple d’experiència pràctica i, amb tot aquest bagatge acumulat, coneix, pentura més que ningú, l’existència de sectors jeràrquics molt conservadors que ell sap que interpreten el seu llenguatge papal com a molt ambigu, i que tenen molta de por a una “relativització” de la doctrina catòlica.
Tot plegat genera tensions, que n’hi ha que qualifiquen de silencioses, especialment en mitjans eclesials i cercles doctrinals d’Europa i de Nord-amèrica, però que no deixen d’exercir influències poderoses en sectors nombrosos de les jerarquies eclesiàstiques de rang superior arreu del món.
D’altra banda, tots i cadascun dels gestos que fa el papa Lleó XIV (visites, entrevistes, audiències, resolucions, exhortacions, paraules, viatges, silencis, pregàries, aparicions públiques, etc.) són molt llegits i reinterpretats pertot arreu.
Poques vegades s’ha vist tant com ara que la figura d’un papa aparegui amb tanta profusió a les més diverses xarxes de la intercomunicació mundial. Fins al punt que es pot comprovar que, com a fruit de la intel·ligència artificial, nombrosíssimes aparicions seves – amb imatge i veu idèntiques – no són cap altra cosa que invents i creacions falsificades de la realitat papal autèntica.
També n’hi ha que veuen el risc que aquest pontificat del papa Lleó XIV sigui més simbòlic que no estructural. Sobretot, si no l’arriba a acompanyar, més aviat que de pressa, amb reformes institucionals clares i profundes.
N’hi ha d’altres que consideren que, a aquestes alçades del seu pontificat, la governança papal encara roman massa poc definida. No arriben a veure amb claredat quin arribarà a ser el seu equip de treball fort més proper. Ni com aconseguirà articular l’exercici pràctic de la seva autoritat papal amb la praxi sinodal de la corresponsabilitat eclesial. Ni tampoc com arribarà a gestionar de manera eficient i resolutiva els conflictes interns més durs.
N’hi ha alguns que pensen que una indefinició d’aquestes característiques pot convertir-se en una mala ombra, sobretot si s’allarga durant molt més temps.
Hi ha qui diu que aquests primers 7 mesos mostren un papa pastoralment fort, espiritualment coherent, socialment valent, però que encara es troba en la fase primària de consolidar un lideratge institucional.
Tot i amb això, jo som un d’aquells que veuen en el tarannà i el comportament d’aquest papa nord-americà peruanitzat la personificació excel·lent del «criollo enginyós», del «serrà pacient» i de l’indígena «amazònic» coneixedor dels recursos més efectius i eficients en la consecució de resultats bons.
LLUMS
És clar que, des del primer moment de la seva primera aparició pública al balcó de la plaça de Sant Pere aquell benaurat 8 de maig de 2025, el papa Lleó XIV ja ha sabut mostrar un estil pastoral proper i directe, característic del model llatinoamericà que tenc la gran sort de poder tastar de prop.
Mai no em cans de dir i de repetir que veig massa diferència entre la mentalitat i el comportament dels bisbes: entre un bisbe del Sud i un del Nord, hi ha diferències abismals, sobretot en la praxi, més que en la doctrina.
Aquests, en general, viuen massa allunyats de la realitat, de la societat i de la comunitat creient a la qual han de prestar el servei pastoral.
Mentre que els del Sud, en general, es mostren molt més apropats de la gent i de la població on viuen, més senzills i molt més amables en el tracte.
Ho comprov directament i personal, cinquanta anys enrere, quan tenc ocasió de tractar de prop el bisbe nord-americà monsenyor Santiago Burke, O.P., a la Prelatura de Chimbote. Ho torn a comprovar l’any passat, quan som convidat a dinar a la casa del bisbe mexicà de Huamachuco, monsenyor Pascual Benjamín Rivera Montoya. T.O.R. O quan l’any passat també arrib a comunicar-me per whatsapp amb el bisbe peruà de la diòcesi de Cajamarca monsenyor Isaac Circuncisión Martínez Chuquizana, de la Sociedad Clerical de los Misioneros de los Santos Apóstoles.
Enguany mateix, ho puc tornar a comprovar, quan som rebut i acollit a casa seva, amb senzillesa i amabilitat totals, pel bisbe peruà de la diòcesi de Chulucanas, monsenyor Cristóbal Mejía Corral, prevere diocesà. O quan tenc l'oportunitat de saludar personalment qui fa poc temps ha estat nomenat arquebisbe metropolità de Piura, monsenyor Luciano Masa Huamán, rector de la parròquia de Santa Rosa, també pertanyent al clergat diocesà.
Els bisbes peruans, i, en general, els bisbes d’Amèrica llatina, a diferència dels bisbes europeus i nord-americans, mantenen un comportament molt més senzil, molt més proper, molt més normal, molt més vulgar, molt més corrent que els altres.
Per això, no és d’estranyar que el papa Lleó XIV, marcat profundament pels anys d’exercici episcopal a la diòcesi de Chiclayo, continuï mantenint com a papa un estil de bisbe semblant; amb un llenguatge senzill; uns gestos de proximitat; unes referències constants a la vida quotidiana de la gent senzilla, primordialment dels pobres, migrants, pobles perifèrics o cultures menystengudes; un ús més freqüent de la llengua espanyola en les seves intervencions públiques, i unes referències explícites al seu pas per Sud-amèrica.
Crec que tot plegat connecta la mar de bé amb l’estil d’església que propugna el Concili Vaticà II i el llegat llatinoamericà produït anys enrere a Medellín, Puebla o Aparecida, per assenyalar les tres conferències episcopals llatinoamericanes (CELAM) que més pes i major coneixença han desplegat al llarg de les darreres dècades.
Sens dubte són les més significatives, les que remarquen més notòriament l’actuació dels bisbes al continent sud-americà.
Pels comentaris que escolt, ací i allà, el papa Lleó XIV s’inscriu en una línia d’actuació molt coneguda al Perú: Medellín (Colòmbia, 1968), amb l’opció preferencial pels pobres com a criteri evangèlic; Puebla (Mèxic, 1979), amb el rostre concret dels pobres (indígenes, afrodescendents, migrants); Aparecida (Brasil, 2007), amb deixebles missioners en clau popular.
Parlant i intercanviant opinions, al Perú, amb agents pastorals de diòcesis diverses, amb catequistes de comunitats populars, amb religiosos i laics compromesos, m’adon que, en la seva majoria, perceben Lleó XIV com un papa que parla el mateix llenguatge que les comunitats populars més actives. Que fa referència directa i explícita a la pobresa estructural, no només a l’assistència benefactora. A la dignitat de la persona i dels col·lectius humans, no només a la caritat. Al poble, no només als individus.
Veig que, a les zones andines, amazòniques i perifèries urbanes (Lima Sud, Trujillo, Chiclayo, Piura), tot això connecta perfectament amb molts sectors d’una Església que fa dècades que camina amb la gent. Sovint amb pocs recursos, però sempre amb molta de creativitat pastoral.
Tenc oportunitat de comprovar-ho una vegada i una altra, quan em faig present de bell nou a la modesta comunitat de creients que es reuneixen tots els diumenges a la capella de la Verge de Guadalupe, al barri de Bellavista, districte limeny de Ventanilla.
Hi assistesc amb molt de gust, a la reunió eucarística que presideixen, dirigeixen, animen i engresquen dones profundament creients que s’hi lliuren en cos i ànima de manera admirable.
OMBRES
L’ombra que podem considerar primordial és la que ens afecta més directament. Sobretot a aquelles persones que volem, desitjam i, si se’ns permet l’expressió, reclamam «evangèlicament» la transformació radical que la nostra Església necessita i requereix. Com totes les esglésies cristianes d'arreu del planeta.
A la nostra, la catòlica, la veim massa europeïtzada i eurocèntrica. Massa abocada a seguir passes, orientacions, i tendències de sectors oposats al Concili Vaticà II. Una església que fa la impressió que enyora de tornar a ser tridentina, de voler fer anques enrere davant una societat que marxa imparable cap endavant i a ritme frenètic, en ordres tan diversos de l’existència humana. Una Església que, en la seva praxi, para molt més esment al Codi de dret canònic que no a l’Evangeli de Jesús.
N’hi ha que tenim les nostres esperances depositades en qui ha de tenir la valentia de capgirar tantíssims aspectes eclesials que no s’adiuen ni amb la praxi de Jesús ni amb la dels seus deixebles primers més apropats.
És clar i evident que, per a tota aquesta gent, d’expectatives tan altes, - que segurament deu ser més nombrosa del que pugui semblar a primera vista a l’interior de l’Església catòlica arreu del món -, els resultats assolits fins ara poden semblar molt limitats. Massa minsos.
Voldríem haver-ne vist alguns més, i bastant més representatius del canvi desitjat.
Tot i que és ben cert que 7 mesos no permeten reformes gaire profundes, per poc que un miri d’endinsar-s’hi, percep claríssimament una certa frustració en aquests sectors integrats pels qui continuam esperant canvis de debò, més ràpids i més profunds, per exemple, en la mateixa cúria romana.
Representa, sens dubte, un dels esculls més difícils a sortejar, i que no solament perjudiquen la imatge pública d’una església que, en lloc de presentar-se com a cristiana, pot arribar a semblar fins i tot antievangèlica en els seus comportaments individuals i col·lectius.
Anhelam decisions papals més clares i més valentes sobre ministeris i serveis pastorals. Sobre el paper real i la funció específica de les dones a l’interior de l’Església. O sobre aquelles reformes estructurals en profunditat que han de portar aquesta organització tan estesa arreu del món a ser una imatge veritable de Jesús i del seu Evangeli en ple segle XXI.
L’estil d’actuar, aparentment massa prudent, del papa Lleó XIV, ens pot semblar una mica massa lent. I voldríem que n’acceleràs el ritme, com més aviat millor, i com més fort també.
D’altra banda, tampoc no podem oblidar que es produeixen moltes i molt dures resistències internes.
Lleó XIV, a més de la seva experiència pastoral al Perú, també compta amb anys d’exercici pràctic en càrrecs importantíssims entre els dicasteris romans. El 21 de novembre de 2020, el papa Francesc nomena monsenyor Robert Prevost membre de la Congregació per als Bisbes, la congregació de la Cúria Romana que s’encarrega de seleccionar els bisbes nous abans que ho aprovi el papa. També organitza la visita Ad Limina que realitzen cada cinc anys tots els bisbes del món a Roma, entre moltíssimes d'altres tasques que té encomanades.
Tot plegat l’omple d’experiència pràctica i, amb tot aquest bagatge acumulat, coneix, pentura més que ningú, l’existència de sectors jeràrquics molt conservadors que ell sap que interpreten el seu llenguatge papal com a molt ambigu, i que tenen molta de por a una “relativització” de la doctrina catòlica.
Tot plegat genera tensions, que n’hi ha que qualifiquen de silencioses, especialment en mitjans eclesials i cercles doctrinals d’Europa i de Nord-amèrica, però que no deixen d’exercir influències poderoses en sectors nombrosos de les jerarquies eclesiàstiques de rang superior arreu del món.
D’altra banda, tots i cadascun dels gestos que fa el papa Lleó XIV (visites, entrevistes, audiències, resolucions, exhortacions, paraules, viatges, silencis, pregàries, aparicions públiques, etc.) són molt llegits i reinterpretats pertot arreu.
Poques vegades s’ha vist tant com ara que la figura d’un papa aparegui amb tanta profusió a les més diverses xarxes de la intercomunicació mundial. Fins al punt que es pot comprovar que, com a fruit de la intel·ligència artificial, nombrosíssimes aparicions seves – amb imatge i veu idèntiques – no són cap altra cosa que invents i creacions falsificades de la realitat papal autèntica.
També n’hi ha que veuen el risc que aquest pontificat del papa Lleó XIV sigui més simbòlic que no estructural. Sobretot, si no l’arriba a acompanyar, més aviat que de pressa, amb reformes institucionals clares i profundes.
N’hi ha d’altres que consideren que, a aquestes alçades del seu pontificat, la governança papal encara roman massa poc definida. No arriben a veure amb claredat quin arribarà a ser el seu equip de treball fort més proper. Ni com aconseguirà articular l’exercici pràctic de la seva autoritat papal amb la praxi sinodal de la corresponsabilitat eclesial. Ni tampoc com arribarà a gestionar de manera eficient i resolutiva els conflictes interns més durs.
N’hi ha alguns que pensen que una indefinició d’aquestes característiques pot convertir-se en una mala ombra, sobretot si s’allarga durant molt més temps.
Hi ha qui diu que aquests primers 7 mesos mostren un papa pastoralment fort, espiritualment coherent, socialment valent, però que encara es troba en la fase primària de consolidar un lideratge institucional.
Tot i amb això, jo som un d’aquells que veuen en el tarannà i el comportament d’aquest papa nord-americà peruanitzat la personificació excel·lent del «criollo enginyós», del «serrà pacient» i de l’indígena «amazònic» coneixedor dels recursos més efectius i eficients en la consecució de resultats bons.
LLUMS
És clar que, des del primer moment de la seva primera aparició pública al balcó de la plaça de Sant Pere aquell benaurat 8 de maig de 2025, el papa Lleó XIV ja ha sabut mostrar un estil pastoral proper i directe, característic del model llatinoamericà que tenc la gran sort de poder tastar de prop.
Mai no em cans de dir i de repetir que veig massa diferència entre la mentalitat i el comportament dels bisbes: entre un bisbe del Sud i un del Nord, hi ha diferències abismals, sobretot en la praxi, més que en la doctrina.
Aquests, en general, viuen massa allunyats de la realitat, de la societat i de la comunitat creient a la qual han de prestar el servei pastoral.
Mentre que els del Sud, en general, es mostren molt més apropats de la gent i de la població on viuen, més senzills i molt més amables en el tracte.
Ho comprov directament i personal, cinquanta anys enrere, quan tenc ocasió de tractar de prop el bisbe nord-americà monsenyor Santiago Burke, O.P., a la Prelatura de Chimbote. Ho torn a comprovar l’any passat, quan som convidat a dinar a la casa del bisbe mexicà de Huamachuco, monsenyor Pascual Benjamín Rivera Montoya. T.O.R. O quan l’any passat també arrib a comunicar-me per whatsapp amb el bisbe peruà de la diòcesi de Cajamarca monsenyor Isaac Circuncisión Martínez Chuquizana, de la Sociedad Clerical de los Misioneros de los Santos Apóstoles.
Enguany mateix, ho puc tornar a comprovar, quan som rebut i acollit a casa seva, amb senzillesa i amabilitat totals, pel bisbe peruà de la diòcesi de Chulucanas, monsenyor Cristóbal Mejía Corral, prevere diocesà. O quan tenc l'oportunitat de saludar personalment qui fa poc temps ha estat nomenat arquebisbe metropolità de Piura, monsenyor Luciano Masa Huamán, rector de la parròquia de Santa Rosa, també pertanyent al clergat diocesà.
Els bisbes peruans, i, en general, els bisbes d’Amèrica llatina, a diferència dels bisbes europeus i nord-americans, mantenen un comportament molt més senzil, molt més proper, molt més normal, molt més vulgar, molt més corrent que els altres.
Per això, no és d’estranyar que el papa Lleó XIV, marcat profundament pels anys d’exercici episcopal a la diòcesi de Chiclayo, continuï mantenint com a papa un estil de bisbe semblant; amb un llenguatge senzill; uns gestos de proximitat; unes referències constants a la vida quotidiana de la gent senzilla, primordialment dels pobres, migrants, pobles perifèrics o cultures menystengudes; un ús més freqüent de la llengua espanyola en les seves intervencions públiques, i unes referències explícites al seu pas per Sud-amèrica.
Crec que tot plegat connecta la mar de bé amb l’estil d’església que propugna el Concili Vaticà II i el llegat llatinoamericà produït anys enrere a Medellín, Puebla o Aparecida, per assenyalar les tres conferències episcopals llatinoamericanes (CELAM) que més pes i major coneixença han desplegat al llarg de les darreres dècades.
Sens dubte són les més significatives, les que remarquen més notòriament l’actuació dels bisbes al continent sud-americà.
Pels comentaris que escolt, ací i allà, el papa Lleó XIV s’inscriu en una línia d’actuació molt coneguda al Perú: Medellín (Colòmbia, 1968), amb l’opció preferencial pels pobres com a criteri evangèlic; Puebla (Mèxic, 1979), amb el rostre concret dels pobres (indígenes, afrodescendents, migrants); Aparecida (Brasil, 2007), amb deixebles missioners en clau popular.
 |
| Amb grup de catequistes, animadores populars, a Lima |
Veig que, a les zones andines, amazòniques i perifèries urbanes (Lima Sud, Trujillo, Chiclayo, Piura), tot això connecta perfectament amb molts sectors d’una Església que fa dècades que camina amb la gent. Sovint amb pocs recursos, però sempre amb molta de creativitat pastoral.
Tenc oportunitat de comprovar-ho una vegada i una altra, quan em faig present de bell nou a la modesta comunitat de creients que es reuneixen tots els diumenges a la capella de la Verge de Guadalupe, al barri de Bellavista, districte limeny de Ventanilla.
Hi assistesc amb molt de gust, a la reunió eucarística que presideixen, dirigeixen, animen i engresquen dones profundament creients que s’hi lliuren en cos i ànima de manera admirable.
 |
| Celebració eucarística presidida i dirigida per dones, a Puente Piedra |
Quan el papa Lleó XIV parla de sinodalitat, entre aquesta gent del Perú no sona a res nou. Està avesada a participar en assemblees parroquials, a mantenir rondes camperoles, a animar comunitats eclesials de base, a fer part activa de consells pastorals, etc. Tot plegat, són experiències sinodals, encara que no sempre siguin reconegudes institucionalment.
La impressió que hom pot extraure és que el pontificat de Lleó XIV dóna cobertura eclesial a pràctiques que temps enrere potser sí que han estat tolerades, però que no sempre han estat tan ben valorades com ara.
És un papa que, ja essent bisbe, deixa de considerar la religiositat popular com un problema sota sospita, fent que assolesqui el nivell d’un veritable lloc teològic.
Això és un punt molt important per al context peruà. Lleó XIV mostra una mirada positiva sobre processons, devocions locals, festes patronals, promeses i rituals populars. Això és clau en un país on la fe es viu al carrer, la fe barreja dolor, esperança i festa, la fe resisteix a la pobresa i a la violència.
La impressió que hom pot extraure és que el pontificat de Lleó XIV dóna cobertura eclesial a pràctiques que temps enrere potser sí que han estat tolerades, però que no sempre han estat tan ben valorades com ara.
És un papa que, ja essent bisbe, deixa de considerar la religiositat popular com un problema sota sospita, fent que assolesqui el nivell d’un veritable lloc teològic.
 |
| Celebració popular a Bellavista |
Com ens assenyala el guia chiclaià que ens acompanya mentre feim el recorregut turístic de «El Camino del Papa».
Per a un observador atent al llenguatge que empra aquest papa, hi ha un altre aspecte que també s’esmenta una vegada i una altra vegada: la misericòrdia i el discerniment apareixen com a notes singularment representatives del seu tarannà personal.
Ja com a bisbe de Chiclayo, insisteix molt en la misericòrdia com a clau hermenèutica per interpretar els textos bíblics o patrístics o de papes anteriors. I remarca l’actitud basada en el discerniment pastoral davant situacions complexes.
En aquest sentit, dóna més importància a la consciència que al legalisme.
Durant aquests 7 primers mesos, nombroses vegades es referma i reitera enèrgicament i amb molta de força en la denúncia de les desigualtats estructurals, la crítica a un sistema econòmic que “exclou i descarta” o la defensa de la casa comuna que és la Terra.
Manifesta una clara sintonia amb la Doctrina Social de l’Església i amb una lectura pastoral propera a la teologia del poble o, fins i tot, a la teologia d’alliberament.
Basta llegir amb deteniment la seva exhortació apostòlica «Dilexi te», per adonar-se que, no solament esmenta, sinó que remarca punts, temes i assumptes que el teòleg peruà Gustavo Gutiérrez durant massa temps propugna gairebé, com aquell qui diu, en solitari, convertit en diana perfecta de crítiques dures o d'incomprensions manifestes per part d’estaments jeràrquics representatius de l’Església catòlica.
Lleó XIV, seguint les petjades del seu antecessor més immediat, el papa Francesc, continua reforçant el camí de la sinodalitat com un estil permanent en l’actuació d’una església que practica cada cop més la tasca d’escoltar, que escampa la corresponsabilitat entre tots els que conformen la comunitat de creients i que valora el paper de les esglésies locals com a fonamental i ineludible.
Crec que són petits, o grans, llums que resulten especialment importants per a regions com Amèrica Llatina, Àfrica o Àsia. Tot i que tenc per a mi que tant a Europa com als Estats Units de Nord-amèrica, és molt probable que aquests llums no hi brillin ni lluesquin tant, ni amb la mateixa força, ni amb la mateixa potència i energia.
Per a mi, això seria un dels senyals més evidents que és arribada l’hora del Sud: per a les esglésies i per a les societats d’arreu del planeta.
Cercant cercant per ací i per allà, em trob amb una reflexió pastoral, que fan des del Perú i que em sembla summament interessant, en relació amb tot això de «llums i ombres dels 7 primers mesos del pontificat del papa Lleó XIV»:
«Han estat breus en el temps, però significatius en el to. Llegits des del Perú i d’Amèrica Llatina, aquests inicis no s’entenen tant com una ruptura, sinó com una confirmació d’un camí eclesial llargament recorregut, sovint amb dificultats, silencis i incomprensions.
Lleó XIV parla amb un llenguatge que aquí no ens és estrany. Quan insisteix en la misericòrdia, en la dignitat dels pobres, en l’escolta del poble i en una Església que no jutja des de fora, sinó que camina des de dins, moltes comunitats reconeixen el que ja viuen des de fa dècades: una fe arrelada en la vida quotidiana, marcada per la precarietat, però també per una gran capacitat d’esperança.
Aquest pontificat s’inscriu clarament en la tradició eclesial llatinoamericana inaugurada pel Vaticà II i aprofundida a Medellín, Puebla i Aparecida. La seva insistència en la sinodalitat no és una novetat teòrica per al nostre continent: és posar nom i valor eclesial a pràctiques ja existents —consells pastorals, assemblees comunitàries, lideratges laicals, religiositat popular— que durant anys han sostingut la fe del poble.
Un element especialment rellevant és la seva mirada positiva sobre la religiositat popular. En un país com el Perú, on la fe es viu en processons, festes patronals, promeses i devocions, aquesta actitud pastoral allibera de la sospita i reconeix aquests espais com a llocs teològics, on Déu ja està actuant abans que arribin els discursos.
Tanmateix, aquest temps inicial també revela una ombra important: la distància entre el discurs papal i les estructures eclesials locals. Moltes comunitats experimenten que, tot i el canvi de llenguatge a Roma, persisteixen pràctiques clericals, poca participació real dels laics —especialment de les dones— i una certa por a assumir una veu profètica davant els conflictes socials, ambientals i territorials.
Aquí s’obre un repte decisiu: el pontificat de Lleó XIV no sembla voler imposar reformes ràpides, sinó provocar un canvi de cultura eclesial. Però aquest canvi només serà real si les Esglésies locals l’assumeixen amb valentia, formació i conversió pastoral. Sense aquest pas, el risc és que la sinodalitat quedi en paraula bonica i no en pràctica transformadora.
Des del Perú, aquest pontificat pot ser llegit com una crida clara: allò que s’ha viscut a les comunitats de base, a les perifèries urbanes, als Andes i a l’Amazònia no era un error ni una desviació, sinó Evangeli encarnat. Ara, el repte és passar de la confirmació a la responsabilitat.
Potser el major fruit d’aquests primers mesos no serà una reforma visible immediata, sinó una pregunta que queda oberta a cada comunitat: ¿som capaços de fer vida, aquí i ara, l’Església sinodal, pobra i misericordiosa que el papa anuncia?» (Missatge ChatGPT)
Estic totalment d’acord, i en compartesc l’opinió, amb aquells que afirmen que «el papa Lleó XIV no té cap pressa ni una, però que pretén que cada passa feta esdevéngui tan ferma que resulti difícil tornar enrere», durant un pontificat que beslluma llarg en el temps i que vol mantenir controlat des dels primers instants.
Amb un «pla Prevost» que pot basar-se en tres premisses: la unitat en el seguiment de Jesús, l’avançament en les reformes implementades pel Sínode de la Sinodalitat i la lluita pel control de la cúria romana.
Diuen que, una vegada conclòs l’Any jubilar, acaba el pontificat del papa Francesc i arranca, en llibertat plena, el de Lleó XIV; un pontificat de continuïtat indubtable, alhora que amb un estil propi.
Per a un observador atent al llenguatge que empra aquest papa, hi ha un altre aspecte que també s’esmenta una vegada i una altra vegada: la misericòrdia i el discerniment apareixen com a notes singularment representatives del seu tarannà personal.
Ja com a bisbe de Chiclayo, insisteix molt en la misericòrdia com a clau hermenèutica per interpretar els textos bíblics o patrístics o de papes anteriors. I remarca l’actitud basada en el discerniment pastoral davant situacions complexes.
En aquest sentit, dóna més importància a la consciència que al legalisme.
Durant aquests 7 primers mesos, nombroses vegades es referma i reitera enèrgicament i amb molta de força en la denúncia de les desigualtats estructurals, la crítica a un sistema econòmic que “exclou i descarta” o la defensa de la casa comuna que és la Terra.
Manifesta una clara sintonia amb la Doctrina Social de l’Església i amb una lectura pastoral propera a la teologia del poble o, fins i tot, a la teologia d’alliberament.
Basta llegir amb deteniment la seva exhortació apostòlica «Dilexi te», per adonar-se que, no solament esmenta, sinó que remarca punts, temes i assumptes que el teòleg peruà Gustavo Gutiérrez durant massa temps propugna gairebé, com aquell qui diu, en solitari, convertit en diana perfecta de crítiques dures o d'incomprensions manifestes per part d’estaments jeràrquics representatius de l’Església catòlica.
Lleó XIV, seguint les petjades del seu antecessor més immediat, el papa Francesc, continua reforçant el camí de la sinodalitat com un estil permanent en l’actuació d’una església que practica cada cop més la tasca d’escoltar, que escampa la corresponsabilitat entre tots els que conformen la comunitat de creients i que valora el paper de les esglésies locals com a fonamental i ineludible.
Crec que són petits, o grans, llums que resulten especialment importants per a regions com Amèrica Llatina, Àfrica o Àsia. Tot i que tenc per a mi que tant a Europa com als Estats Units de Nord-amèrica, és molt probable que aquests llums no hi brillin ni lluesquin tant, ni amb la mateixa força, ni amb la mateixa potència i energia.
Per a mi, això seria un dels senyals més evidents que és arribada l’hora del Sud: per a les esglésies i per a les societats d’arreu del planeta.
Cercant cercant per ací i per allà, em trob amb una reflexió pastoral, que fan des del Perú i que em sembla summament interessant, en relació amb tot això de «llums i ombres dels 7 primers mesos del pontificat del papa Lleó XIV»:
«Han estat breus en el temps, però significatius en el to. Llegits des del Perú i d’Amèrica Llatina, aquests inicis no s’entenen tant com una ruptura, sinó com una confirmació d’un camí eclesial llargament recorregut, sovint amb dificultats, silencis i incomprensions.
Lleó XIV parla amb un llenguatge que aquí no ens és estrany. Quan insisteix en la misericòrdia, en la dignitat dels pobres, en l’escolta del poble i en una Església que no jutja des de fora, sinó que camina des de dins, moltes comunitats reconeixen el que ja viuen des de fa dècades: una fe arrelada en la vida quotidiana, marcada per la precarietat, però també per una gran capacitat d’esperança.
Aquest pontificat s’inscriu clarament en la tradició eclesial llatinoamericana inaugurada pel Vaticà II i aprofundida a Medellín, Puebla i Aparecida. La seva insistència en la sinodalitat no és una novetat teòrica per al nostre continent: és posar nom i valor eclesial a pràctiques ja existents —consells pastorals, assemblees comunitàries, lideratges laicals, religiositat popular— que durant anys han sostingut la fe del poble.
Un element especialment rellevant és la seva mirada positiva sobre la religiositat popular. En un país com el Perú, on la fe es viu en processons, festes patronals, promeses i devocions, aquesta actitud pastoral allibera de la sospita i reconeix aquests espais com a llocs teològics, on Déu ja està actuant abans que arribin els discursos.
Tanmateix, aquest temps inicial també revela una ombra important: la distància entre el discurs papal i les estructures eclesials locals. Moltes comunitats experimenten que, tot i el canvi de llenguatge a Roma, persisteixen pràctiques clericals, poca participació real dels laics —especialment de les dones— i una certa por a assumir una veu profètica davant els conflictes socials, ambientals i territorials.
Aquí s’obre un repte decisiu: el pontificat de Lleó XIV no sembla voler imposar reformes ràpides, sinó provocar un canvi de cultura eclesial. Però aquest canvi només serà real si les Esglésies locals l’assumeixen amb valentia, formació i conversió pastoral. Sense aquest pas, el risc és que la sinodalitat quedi en paraula bonica i no en pràctica transformadora.
Des del Perú, aquest pontificat pot ser llegit com una crida clara: allò que s’ha viscut a les comunitats de base, a les perifèries urbanes, als Andes i a l’Amazònia no era un error ni una desviació, sinó Evangeli encarnat. Ara, el repte és passar de la confirmació a la responsabilitat.
Potser el major fruit d’aquests primers mesos no serà una reforma visible immediata, sinó una pregunta que queda oberta a cada comunitat: ¿som capaços de fer vida, aquí i ara, l’Església sinodal, pobra i misericordiosa que el papa anuncia?» (Missatge ChatGPT)
Estic totalment d’acord, i en compartesc l’opinió, amb aquells que afirmen que «el papa Lleó XIV no té cap pressa ni una, però que pretén que cada passa feta esdevéngui tan ferma que resulti difícil tornar enrere», durant un pontificat que beslluma llarg en el temps i que vol mantenir controlat des dels primers instants.
Amb un «pla Prevost» que pot basar-se en tres premisses: la unitat en el seguiment de Jesús, l’avançament en les reformes implementades pel Sínode de la Sinodalitat i la lluita pel control de la cúria romana.
Diuen que, una vegada conclòs l’Any jubilar, acaba el pontificat del papa Francesc i arranca, en llibertat plena, el de Lleó XIV; un pontificat de continuïtat indubtable, alhora que amb un estil propi.
Com que sap que té temps per implementar-ho, no frissa gaire, però tampoc no vol cap pausa massa llarga.
Pot arribar a ser un pontificat de poques paraules, però de decisions molt ben pensades abans de ser preses i adoptades.
Pot arribar a ser un pontificat de poques paraules, però de decisions molt ben pensades abans de ser preses i adoptades.
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)