Sóc un rodamón

diumenge, 11 d’abril del 2021

Alpha Pam, le destin fatal d'un jeune immigré sénégalais à l'île espagnole de Majorque

Le jour même où le président du gouvernement espagnol, Pedro Sánchez Pérez-Castejón, fait sa "tournée africaine", avec une visite officielle au Sénégal, et pendant que je regarde l'image de la clôture de la campagne Espagne-Sénégal Business Forum, je reçois la nouvelle de la publication d'un livre duquel, il y a des mois, on m'avait proposé d'écrire le prologue.

En juillet 2019, j'avais hâte de collaborer à la publication de ce livre sur «Alpha Pam, le destin d'un migrant», invité par son auteur le majorquin Miquel Palou-Bosch.

Puis il m'est venu à l'esprit que six ans en arrière, en 2013 donc, j'avais personnellement et intensément rejoint la foule des gents qui s’etaient activement mobilisés pour défendre ce jeune artiste sénégalais décédé de TUBERCULOSE à l’île espanyole de Majorque, par manque des soins de santé publique qu'une société si démocratique comme la nôtre devrait offrir à tout citoyen souffrant d'une maladie curable comme celle-ci.

Quelques années plus tard, aujourd'hui, je suis très heureux de voir et de lire ce livre édité par le citoyen majorquin Miquel Palou-Bosch, que j'ai contacté plusieurs fois, par e-mail, et qui, très gentiment, me l'a fait arriver ce 9 avril 2021.

Il contient un prologue, six chapitres, deux annexes, quatre appendices et une bibliographie étendue qui s'ouvrent sous mes yeux et que je commence à lire avec empressement.

J'ai relu le prologue que j'avais écrit il y a quelques mois et qui comprend, plus ou moins brièvement, le contenu de l'ouvrage écrit par Miquel Palou-Bosch et les raisons qui me poussent à écrire un prologue, l'un des rares que j'ai écrit en espagnol cette année, dans lequel on revient brièvement sur les étapes de la vie de ce jeune immigré sénégalais, musicien et poète, qui, de manière incompréhensible, meurt de la tuberculose, sur l'île de Majorque, où il est arrivé avec un ami, Kalidou Gaye.

Entre beaucoup de choses, ce livre traite des soins de santé publique que les citoyens de ces îles espagnoles de la mer Méditerranée méritent, et qui ne sont pas toujours fournis par les autorités espanyoles comme il se doit et comme la population insulaire a besoin.

Je ne peux pas m'empêcher de mentionner la déclaration si expressive qu'a fait un beau jour la très honorable députée régionale Fina Santiago, membre d’une formation politique à gauche. À un moment donné de son discours parlementaire, et aussi sur les médias et réseaux sociaux, elle en est venue à reconnaître que «Pam, s'il avait eu la carte santé, il serait vivant encore; voilà le drame».

Tout au long du prologue, je fais également allusion au film de Pedro de Echave et Javier González, deux jeunes cinéastes espagnols qui l’ont posé par titre "Mort accidentelle d'un immigré, le cas d'Alpha Pam" ; qui a été présenté à la ville de Palma en juillet 2014.

Alors, ma bonne amie Núria Abad m'avait informé avec une grande précision, comme on dit à Majorque «clar i català » (clairement et en catalan), du fait qu'un groupe de professionnels du secteur audiovisuel avait réalisé un documentaire qui racontait l'histoire d'Alpha Pam. Permettant le «financement participatif» à «Goteo», ils avaient ouvert un compte auprès de la banque Caixa Colonya afin de couvrir les coûts liés à la réalisation de ce film.

Je me souviens aussi que déjà en juillet 2013, j'avais assisté au concert organisé par «Factoria So», une association culturelle majorquine des gents unies par la musique et les arts au domaine de Son Llaüt, dans la ville de Santa Maria, au profit de ce documentaire sur Alpha Pam.

Dans le même prologue, je me concentre aussi sur la plainte portée par le cabinet d'avocats dirigé par Pablo Alonso de Caso qui voulait se plaindre contre les plus hauts responsables des établissements de santé publique insulaires, le 13 mai 2013.

Le mois septembre suivant, il avait lui-même participé au rassemblement du groupe de personnes qui s'étaient regroupés devant l'entrée des tribunaux de la ville de Palma, la capitale de l'île de Majorque.

Nous étions là pour exiger que justice soit faite dans le cas d'Alpha Pam, en qualité de membres de plusieurs organisations sociales: Associació Drets Humans de Mallorca, Associació de Senegalesos de Mallorca (ASEMA), Confederació General del Treball de les Illes Balears (CGT-Balears) et Unió General de Treballadors a les Illes Balears (UCA-BALEARS-UGT)…

Cinq ans plus tard, en 2018 donc, la possibilité de saisir les tribunaux était étonnamment bloquée. L'autorité de la Cour d'Instruction no. 2 de Palma a décidé d'imposer une caution solidaire de 12.000 euros, à verser par les plaignants, d'un montant nominal de 3.000 euros chacun. Malheureusement nous n'avons pas compté...

J’ai voulu conclure le prologue de ce livre en rappelant que la lecture de cet ouvrage de Miquel Palou-Bosch peut aider non seulement à revivre les circonstances malheureuses de la mort d'Alpha Pam, mais aussi il invite également à réaliser une réflexion plus approfondie sur les mesures les plus appropriées qu'auraient dû prendre les autorités supérieures dans le domaine de la santé publique à l’île espanyole de Majorque à ce moment-là.

La situation dans laquelle nous nous trouvons actuellement à cause de ce qu'on appelle ‘pandémie’, continue d'être un exemple plus qu'évident à considérer et à examiner…

Dans le cas d'Alpha Pam, je crois et je pense qu'à ce jour encore aucune justice n'a été rendue. Toutes les responsabilités n'ont pas encore été dégagées au plus haut niveau institutionnel.

Je termine définitivement le prologue, notant le contraste explicite que cela suppose avec le cas d'un autre immigré maghrébin, marocain, que j'ai suivi de près en 1996. Sa dépouille mortelle a subi un processus d'incinération des plus inimaginable et indigne, par la compagnie funéraire municipale de Palma.

Dans cette dernière affaire, cependant, grâce au travail professionnel d'un bon avocat, coutumier défenseur des affaires les plus nobles possibles, les tribunaux en sont venus à statuer sur une réparation à la hauteur du préjudice causé aux proches du défunt.

Malheureusement, jusqu’à aujourd’hui, dans le cas d'Alpha Pam le résultat n'a pas été le même.

Avec cette écriture sur mon blog, j'ose proposer à chacun une lecture complète et attentive de ce livre de Miquel Palou-Bosch.

Cecili Buele i Ramis.
Activiste social majorquin, afro-descendent. Ancien conseiller municipal de la ville de Palma. Ancien ministre de la Culture et de la Jeunesse du Gouvernement de Majorque. Ancien membre du Parlement des Îles Baléares.

(Texte traduit du catalan au français, grâce à la collaboration désintéressée des bons amis à moi, Teo Vidal et Maria Benejam, de Perpignan. Très reconnaissant. Merci beaucoup!)

dissabte, 10 d’abril del 2021

Alpha Pam, el destí fatal d’un jove immigrant senegalès a Mallorca (1)

Just el mateix dia que el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez Pérez-Castejón, realitza la seva «gira africana», amb visita oficial a Senegal, mentre m’entretenc a mirar-ne la imatge de la clausura del Fòrum empresarial Espanya-Senegal, m’arriba la notícia de la publicació d’un llibre que, fa mesos, em varen proposar de prologar.

El mes de juliol de 2019, vaig voler col·laborar, amb molt de gust, en l’edició d’aquest llibre de Miquel Palou-Bosch que tracta sobre «Alpha Pam, destino de un migrante», fent-hi la meva aportació personal en l'elaboració del pròleg.

Aleshores em vengué al cap que sis anys abans, l’any 2013, m’havia sumat personalment i intensa a la munió de persones que ens mobilitzàrem activament en defensa d’aquell jove artista senegalès, qui morí a Mallorca, per TUBERCULOSI, en veure's privat de les atencions sanitàries públiques que una societat tan democràtica com la nostra hauria de prestar a qualsevol ciutadà que pateixi una malaltia curable.

Anys després, avui mateix, em fa molt d’il·lusió llegir aquest llibre que publica Miquel Palou-Bosch, amb qui he contactat diverses vegades, per la via del correu electrònic, i que, molt gentilment, me n’hi ha fet arribar també la còpia, precisament un dia com avui, el 9 d’abril de 2021.

Conté un pròleg, sis capítols, dos annexos, quatre apèndixs i una bibliografia extensa que se m’obren davant dels ulls i que començ a llegir amb moltes ganes.

Rellegesc el pròleg que vaig elaborar unes mesades enrere i que recull, més o manco resumidament, el contengut de l’obra escrita per Miquel Palou-Bosch i els motius que em mouen a elaborar un pròleg, un dels pocs escrits que l'any 2020 he redactat en castellà, amb el qual repàs breument les etapes de la vida d’un jove immigrant senegalès, músic i poeta, qui, incomprensiblement, troba la mort per tuberculosi, a l’illa de Mallorca, on ha arribat juntament amb un altre amic seu, Kalidou Gaye.

Entre d’altres assumptes, aquest llibre tracta sobre l’atenció sanitària pública que es mereixia la ciutadania d’aquestes illes i que no sempre hi era prestada així com caldria i la població illenca en precisava.

No me’n sé estar d’esmentar l’afirmació tan expressiva que amolla un bon dia la diputada autonòmica Fina Santiago, qui, en en un moment de la seva intervenció parlamentària, arriba a reconèixer que «Si Pam hagués tengut targeta sanitària estaria viu; aquest és el drama» (I.8 Pregunta RGE núm. 4754/13, del Grup Parlamentari MÉS, relativa a accés a la targeta sanitària)

Tot al llarg del pròleg al·ludesc també al film de Pedro de Echave i Javier González, «Muerte accidental de un inmigrante, el caso de Alpha Pam», que es presenta a Palma el mes de juliol de 2014.

La bona amiga Núria Abad me n’informà aleshores, clar i català, del fet que un grup de professionals del sector audiovisual havien posat en marxa un documental que volia contar la història d’Alpha Pam. Habilitant un «crowdfunding» a Goteo, havien obert un compte a l’entitat bancària Caixa Colonya amb la finalitat de sufragar les despeses que comportava l’elaboració d’aquell film.

Hi record que el mes de juliol de 2013, jo ja havia acudit també al concert organitzat per Factoria So, a benefici d’aquell documental, a la finca santamariera de Son Llaüt.

Al mateix pròleg, fix l’atenció en la querella que interposà el despatx d’advocats que dirigia el lletrat Pablo Alonso de Caso. El mes de setembre de 2013 ell també havia format part del grup nodrit de persones que ens havíem concentrat davant l’entrada dels Jutjats de Palma. Hi reclamàvem que es fes justícia en el cas d’Alpha Pam.

Ens hi havíem fet presents alguns membres de diverses organitzacions socials:

Associació Drets Humans de Mallorca, Associació de Senegalesos de Mallorca (ASEMA), Confederació General del Treball de les Illes Balears (CGT-Balears) i Unió General de Treballadors a les Illes Balears (UCA-BALEARS-UGT).

Cinc anys després, l’any 2018, de manera tan sorprenent com inadmissible, quedà bloquejada la possibilitat de procedir-hi judicialment. L’autoritat del Jutjat d’Instrucció núm. 2 de Palma va decidir d’imposar-nos una fiança conjunta de 12.000 euros, a càrrec dels querellants, amb import nominal a cadascun de 3.000 euros.

Arrib a la conclusió del pròleg, assenyalant que la lectura d’aquesta obra de Miquel Palou-Bosch permet no solament reviure les circumstàncies que envoltaren la mort d’Alpha Pam, sinó que també convida a fer reflexions més profundes sobre les mesures més adequades que han d’adoptar les institucions públiques a l’àmbit de la sanitat pública mallorquina.

I la situació actual que hi patim, a causa d’això que en diuen pandèmia, n’és una altra mostra més que evident.

En el cas d’Alpha Pam, som dels qui pensen i creuen que encara no se n’ha fet justícia. No se n’han depurat totes i cadascuna de les responsabilitats al nivell institucional més alt.

Acab definitivament el pròleg, fent constar el contrast explícit que suposa aquest cas del senegalès Alpha Pam amb l'altre cas d'un immigrant nord-africà, anònim, marroquí per més senyes, que vaig seguir de prop l’any 1996.

Les seves restes mortals havien patit un procés d’incineració més que indigne, per part de l’empresa funerària municipal de Palma. En aquell cas, emperò, gràcies a la labor professional d’un bon advocat, amic de les causes més nobles, els tribunals de Justícia arribaren a dictaminar-hi una reparació digna dels danys ocasionats als seus familiars.

Lamentablement, en el cas d’Alpha Pam, el resultat no ha estat idèntic.

En recoman la lectura completa, d’aquest llibre que publica Miquel Palou-Bosch.

(NOTA: Aquesta pàgina ha estat traduïda del català al francès, gràcies a la col·laboració desinteressada del bon amic meu de Perpinyà, Teo Vidal. Molt agraït!)

divendres, 19 de març del 2021

La Cooperativa SOM ENERGIA, al Senat espanyol

Com a soci de la cooperativa SOM ENERGIA, m’ha alegrat ben molt saber que l’Assumpta Farran Poca , membre del Consell Rector de SOM ENERGIA, va comparèixer a la Cambra Alta de l’Estat Espanyol, representant la cooperativa el proppassat dilluns, 8 de març.

La Comissió de Transició Ecològica del Senat espanyol havia demanat a SOM ENERGIA de participar davant la Ponència d’estudi sobre els reptes d’una transició energètica sostenible.

La data de la compareixença va coincidir amb el Dia de la Dona. Per això totes les intervencions es varen fer a la sala Clara Campoamor, en honor a la diputada a les Corts Espanyoles de la Segona República, des d’on defensà el sufragi femení.

SOM ENERGIA hi va participar des de la visió femenina, amb la compareixença de l’Assumpta.

N’he escoltat atentament la seva intervenció, magistral, sublim, valuosíssima, davant les senyories presents a la sala. Després de la mitja hora que ha emprat per dir-hi la seva, m’ha causat una alegria duplicada sentir-hi la primera veu que li respon, per boca del senador Vicenç Vidal Matas, qui representa les Illes Balears i Pitiüses al Senat espanyol. Triplicada fins i tot, quan ha intervengut el senador d’Esquerra Republicana, Xavier Castellana Gamisans.

Crec que aquesta intervenció d’Assumpta Farran a la sala Clara Campoamor del Senat espanyol marca una fita rellevant en l’estudi sobre els reptes d’una transició energètica sostenible. En recoman l’audició sencera, de les seves aportacions summament clarificadores.

En recoman l’audició sencera, de les seves aportacions summament clarificadores.

dilluns, 18 de gener del 2021

En agraïment a Paquita Socias, mare d’escoltes i guies de Mallorca

Al llarg de la meva trajectòria personal, no pocs matrimonis amics han incidit en la meva actuació pública, pastoral, professional, sindical, educativa, política o social. Sense ells, avui jo no seria el que som. En seria un altre, certament diferent.

Pens sobretot amb la incidència que tenen als meus inicis en tasques educatives a l’interior del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, a finals dels anys seixanta i principis dels setanta del segle passat.

Matrimonis com el de Maria Ferret i Eladi Homs, principatins que arriben a Mallorca i l’implanten. Ramona Mas i Toni Pagès, que en consoliden el projecte. Paquita Bosch i Josep M. Magrinyà que el fan extensiu a tants i tants grups d’infants, joves i adults. Camil·la Blanes i Climent Garau, que marquen fites històriques en l’enfortiment del que en representa el bassó: l’educació escolta, la fe de creients i el país lliure i sobirà a construir arreu dels Països Catalans.

Tots ells em deixen marques tan profundes com inesborrables. Són fruit de la col·laboració mútua, entusiasta, en la construcció d’un món nou i d’una societat nova, que s’enriquesqui amb les aportacions positives que comporten la Llei i la Promesa escoltes.

Uns altres matrimonis amics també incideixen en la conformació de la meva personalitat, com a consiliari escolta a la parròquia de l’Encarnació, també a finals de la dècada dels anys setanta i principis dels vuitanta. En són un munt, les mares i els pares de família que em fan confiança.

Me n’hi fan tanta, que no dubten gens ni mica a posar els seus fills i filles a les meves mans. Completament, durant hores seguides i dies seguits. Consideren que els puc ajudar d’alguna manera en la tasca educadora. Permeten que cada setmana ens retrobem als caus. O que mensualment puguem sortir plegats i entrar en contacte directe amb la natura durant dos dies. O que anualment facem acampades engrescadores durant més d’una setmana. O que fins i tot realitzem algunes rutes duradores fora de Mallorca. La fillada i jo. Sense mares ni pares, que es queden a casa.

M’hi sent molt agraït, per tanta confiança depositada!

D’entre tots aquests matrimonis, sobresurt d’alguna manera el de Paquita Socias i Luis De Juan. Membres assidus, assistents als nombrosos i periòdics consells d’Agrupament. S’hi comporten sempre molt activament. Amb aportacions sucoses, observacions acurades. Punts de vista no sempre coincidents, però sempre respectables i compartits.

Quan diumenge passat, 17 de gener, festa de sant Antoni, la seva filla Carme em notifica la mort de sa mare, la notícia m’impacta fortament. Tot i esperada, a l’edat de 94 anys, sempre penses «encara no». I em vénen al pensament tot d'una els noms i llinatges dels bons amics meus, que són els seus fills i néts... Maria del Carme, Maria Isabel, Lluís, Gabriel, Francesc, Maria Teresa i Ana Maria, que l'han tractada amb tanta cura durant molts anys.

Si els primers records que mantenc vius de na Paquita són del Maig del 68, engrescada a participar activament als consells d’Agrupament Verge de Lluc, a la parròquia de l’Encarnació, els darrers són més recents, una cinquantena d’anys després, a la parròquia de Santa Catalina Thomàs on acudeix setmanalment a missa.

Sempre que la hi veig, tot i el seu estat de salut molt delicat, vol passar a saludar-me! I això, a aquestes alçades de les nostres dues vides, no té preu!

Descansa en pau, Paquita estimada, i vetla per tots nosaltres, des d’allà on ets ara.

divendres, 25 de desembre del 2020

Nadal de 2020 amb covid19

Per Nadal i per Cap d’Any,
tenc costum de saludar
ben de cor i desitjar
a les amistats que enguany
volen mantenir-se fermes:
amb millores al voltant,
fins i tot de lluny estant,
amb durades sempiternes.

Tot i que en diuen pandèmia,
això que ens té ben fermats
i a ca nostra confinats,
sembla més que una epidèmia.

Tenim l’aire enverinat.
Quan penetra pels pulmons,
ens movem com rodamons
en ambient contaminat.

Qui sap quin temps durarà
tota aquesta situació
dins la nostra nació,
I qui sap què ens curarà?

Sembla que van ben perduts,
que ningú no sap què fer.
Desconeixen què convé
governants massa creguts
que no diuen tot quant saben,
ni tot quant diuen és cert:
Sa paraula buida es perd,
posen normes que no valen,
si no són per embullar,
i moltíssim més la troca:
en lloc de plantar una soca,
que convidi a remuntar.

Esperam amb moltes ganes
que ben prest ho puguem veure:
tots complint el nostre deure
portant vides molt més sanes.

Que l’any vint-i-ú vinent,
millor sigui que aquest vint
Que esdevengui, jo desig,
molt pitjor que l’any següent!

Als Reis Màgics d'aquest any,
En mal temps de la «covid»,
Embullat ben molt estic,
De què els hem de demanar.

Ho tendran molt bo de fer
Enguany amb el toc de queda:
Avui ja no és com era,
Confinada tanta gent.

Ells que en saben fer, de màgia,
Que il·luminin governants
Perquè tots els habitants
D'un planeta, sens cap màfia,
Puguem viure en llibertat,
Tenint tot quant ens pertoca:

Que no hi hagi qui badoca,
Als ulls d’altri massa fart!

Cecili Buele i Ramis
Nit de Matines 2020,
Any de la covid19

dijous, 24 de desembre del 2020

Enguany, sense Festa de l’Estendard a Ciutat

Malauradament, ens haurem d’avesar a veure que, en nom i amb l’excusa d’això que en diuen pandèmia per mor del coronavirus, les autoritats de qualsevol institució pública s’hi escuden de tal manera, que hi troben motiu més que suficient per deixar de fer tot allò que no els agrada, allò que els cau malament o , simplement, allò que no els ve de gust.

Llegesc que «El coronavirus suspende la Festa de l’Estendard». Solament s’hi mantendrà adornada la façana de Cort com a símbol de la celebració...

Bé. Com a ciutadà de Palma, que es prepara per celebrar els seus 77 anys d’edat, lament profundament que l’Ajuntament hagi suspès tots els actes presencials d’una de les «festes civils més antigues d’Europa».

Una «festa civil» com poques, que commemora precisament l’ingrés social, polític, econòmic i cultural de Mallorca dins el continent europeu, després d’haver romàs durant segles a l’àmbit islàmic com a territori nord-africà.

Commemora l’arribada del rei en Jaume a Ciutat Mallorca amb les tropes catalano-aragoneses el 31 de desembre de 1229.

Lament moltíssim, sobretot, la suspensió d’allò que constitueix el bassó de la festa: la col·locació de l’Estendard Reial de la Conquesta de Mallorca i de la Cimera del Rei Martí enmig de la plaça de Cort, la senyera amb les quatre barres roges. Cosa que s’ha mantengut fins i tot en temps de la dictadura franquista!

Molt probablement, per a la majoria dels membres del Consistori, en separar-ne la closca i mirar d’assaborir-ne el bassó, d’aquesta festa «més antiga d’Europa», per un motiu o un altre té un regust molt agre i massa mal d’empassar. Però és el que hi ha. No només fa part de la nostra història catalana. També ens identifica com a poble diferent dins Europa.

Lament que l’Ajuntament de Palma, presidit per batle socialista, s’hagi estimat més «comprovar precedents històrics d’una actuació semblant», que no fer volar una mica més la imaginació i, amb les tecnologies noves de què disposam avui dia, no s’hagi engrescat a celebrar aquesta «festa civil més antiga d’Europa», fins i tot difonent-la fora del terme municipal, de l’illa de Mallorca, de l’arxipèlag balear, de l’estat espanyol i del conjunt d’Europa.

En teníem una gran oportunitat enguany, amb motiu d’això que en diuen pandèmia per mor del coronavirus! També, m’imagín, comptam amb els mitjans tècnics més adients per a fer-ho. Vull pensar que, fins i tot entre els components del Consistori actual n’hi deu haver qualcun que en sap molt més que jo, d’aquestes coses.

No m’entra pel cap que no s’hagi volgut aprofitar una circumstància com aquesta, amb motiu d’això que en diuen pandèmia per mor del coronavirus, per intensificar els esforços abocats a difondre a tots vuit vents del món i de la bolla, per conductes telemàtics, el bassó d’una festa com aquesta. Ni que s’hi hagin introduït, per aquest motiu, elements recordatoris de la circumstància que patim.

He de reconèixer que tampoc no m’ha sorprès gaire. Atès el poc interès demostrat fins ara, a totes quatre administracions governades per socialistes, a l’hora de valorar positivament i adequadament les peculiaritats de la nostra història com a nació i com a poble diferenciat de la resta de pobles que conformen l’estat espanyol i Europa.

Via fa qui no s’atura
ni camina a l’inrevés,
si desplega a gran altura
i amb moltíssim d’interès
l’estendard de la cultura
i la senyera del progrés.

divendres, 18 de desembre del 2020

En homenatge i agraïment a Joana Maria Teresa Vicens Vich

JOANA MARIA TERESA VICENS VICH
(*14-10-1951 - +15-12-2020)

Em demanen que, al funeral de na Joana Maria Vicens Vich, que se celebra a la parròquia de l’Encarnació, de Ciutat, el 18 de desembre de 2020 a les 19 hores, hi digui unes paraules, en nom i representació de les seves amistats més properes.

No crec estar a l’alçada del que es mereixen tantes i tantes persones, amigues de na Joana. Tan nombroses en quantitat, i d’una qualitat tan diversa. Des de catòlics practicants a altres cristians, agnòstics o ateus. Persones dedicades a l’administració pública, o a la pràctica de Tai-Chi Taoista. Humanistes, juristes, economistes, naturistes, etc.

Però, amb molt de gust, accedesc a dir-hi com amic seu, allò que crec que a ella, li agradaria que s’adreçàs a tota la concurrència, amb QUATRE PARAULES. De manera molt especial a la seva filla ZAHARA. A tota la seva família. Amistats, feligresos, membres de grups parroquials, congregacions religioses, rector de la parròquia, mossèn Guillem Vaquer...

L’AMISTAT

Amb na Joana, uns 7 anys més jove que jo, ens coneguérem de ben petits a la dècada dels anys 50-60. Quan la família Vicens Vich que vivien al carrer de Tomàs Forteza, i la meva família, Buele Ramis, que ens havíem instal·lat no gaire lluny, dins el mateix terme parroquial, acudíem assíduament a la parròquia de la Santíssima Trinitat, aleshores regentada per mossèn Bartomeu Jaume Muntaner a complir amb els deures catòlics d’anar a missa i combregar cada dia, entre moltes altres pràctiques religioses de l’època...

LA CIUTADANIA

Posteriorment, tornàrem a romandre no gaire lluny una família de l’altra, quan ells anaren a viure a la carretera de Valldemossa i nosaltres a prop de s’Escorxador, dins el mateix barri del Camp Rodó.

LA FEINA

Na Joana Maria i jo ens retrobàrem de bell nou al Parlament de les Illes Balears, durant el quadrienni 1999-2003. Ella com a funcionària exemplar i experta en el maneig escrupolós i respectuós dels doblers públics durant molts anys. Jo com a diputat que vaig tenir la gran sort de trobar en ella una gran ajuda tècnica durant els quatre anys de legislatura. Mai no li ho podré agrair a bastament!

LA VIDA

A una quarta etapa de les nostres dues vides, ens retrobàrem plegats treballant en defensa dels drets humans, fent part d’aquell grup cristià que havia nascut en aquesta mateixa parròquia de l’Encarnació, gràcies a l’empenta de qui en fou el creador, mossèn Josep Antoni Fuster i del seu continuador fervent mossèn Josep Noguera, amb tantíssima d’altra gent que hi col·laborà durant dècades fins fa ben poc.

Avui celebram que tots tres s’acaben de retrobar de manera definitiva a l’altra vorera d’aquesta mar immensa que constitueix el nostre planeta... també amb tantíssima d’altra gent que han compartit l’existència fugissera damunt la Terra.

Una terra globalment malmenada aquests dies per això que tant en diuen pandèmia com enverinament global de l’atmosfera... Malmenada des de fa més temps per la contaminació que escampam els humans amb el nostre estil de vida consumista desbocat...

ENS ACOMPANYA I ENGRESCA

Com amic de na Joana, i crec que totes les seves amistats aquí presents poden estar-hi d’acord, estic segur que ella continua, amb més intensitat que mai, acompanyant-nos i engrescant-nos amb el seu somriure, la seva paraula dolça, el seu estil de vida auster, la seva espiritualitat profunda, el seu comportament respectuós amb la natura, la seva fe profunda en Déu, font de Vida, d’Esperança, d’Amor, de Dignitat, d’Honestedat, de Generositat, de Senzillesa...

Que el record i l’exemple de na Joana Maria Vicens Vich, que aquests darrers dies ha sabut acollir d’una manera tan admirable la seva trobada personal amb la mort, ens esperoni tots a viure sempre així: ABRAÇANT-NOS A LA VIDA, AL TREBALL, AL COMPROMÍS CÍVIC i A L’AMISTAT PERDURABLE! Amb l’ajuda de Déu, els creients mantenim la confiança d'aconseguir-ho.

Palma, 18 de desembre de 2020
Parròquia de l’Encarnació

dijous, 17 de desembre del 2020

Pensions públiques dignes: als representants parlamentaris illencs

Mallorca, 16 de desembre de 2020

Quan són les 21 hores, adreç aquest escrit als 14 representants parlamentaris amb què compten les Illes Balears i Pitiüses al Congrés dels Diputats i al Senat, a Madrid, amb el prec que parin esment a la defensa d'unes pensions públiques dignes per a la ciutadania.

Ho faig a títol personal, fent suport a la "Plataforma de Mallorca per a la defensa del Sistema Públic de Pensions", tot i tenint present la meva condició d'ex diputat autonòmic de les Illes Balears, que intervengué en ocasions diverses a l'hemicicle espanyol del Congrés i a la seu del Parlament Europeu, tant a Brussel·les com a Estrasburg.

"Il·lustre representant de les Illes Balears i Pitiüses al Parlament espanyol:

A títol personal, com a ciutadà illenc i membre de la «Plataforma de Mallorca per a la Defensa del Sistema Públic de Pensions», adscrita a la «Coordinadora Estatal por la Defensa del Sistema Público de Pensiones», em sent empès a adreçar-te unes retxes, per indicar-te que seguesc de prop, en la mesura de les meves possibilitats minses, els debats parlamentaris que feis i que tenen a veure amb el futur de les pensions a l’estat espanyol.

El teu vot individual, en aquest àmbit institucional, pot resultar molt profitós o molt perjudicial, no només als pensionistes illencs d’avui dia sinó sobretot als pensionistes illencs del futur, i al conjunt del moviment pensionista en general.

Per això, m’atrevesc a demanar-te que hi reflexionis a fons i a consciència, a l’hora que el teu grup parlamentari n’hagi d’emetre el vot, representatiu d’aquestes illes nostres.

Ens hi jugam molt, en la decisió que prengueu cadascun dels catorze representants elegits democràticament a les Illes Balears i Pitiüses.

Com a pensionista jubilat de Mallorca, m’adheresc plenament a la mobilització del proper dia 29 de desembre contra el Pacte de Toledo i la reforma Escrivà, davant del Congrés dels Diputats, la Delegació de Govern i l’Ajuntament de Palma.

Fermament convençut, mantenc vives les ganes de continuar impulsant campanyes intenses de conscienciació sobre el sistema públic de pensions, i de col·laboració i coordinació de mobilitzacions illenques entre associacions i entitats diverses.

Volem aconseguir allò que consideram que és just, que és necessari i que ens mereixem els membres d’una comunitat autònoma que aporta tantíssim a les arques públiques de l’estat, sense obtenir-hi a canvi: ni tan sols unes pensions dignes per al conjunt de pensionistes de les Illes Balears i Pitiüses.

Ho propugnam des de l’àmbit estatal de col·lectius socials diversos. Mantenim l’objectiu de defensar un dels nostres drets històrics, més sensibles i necessaris, per a les famílies treballadores de les nostres illes, a compte d’altri o com a autònoms: l’actual Sistema Públic de Pensions, atacat brutalment per reformes legislatives successives de governs del PSOE i del PP, sempre a benefici primordial de la gran banca i les companyies asseguradores.

Si t’he de ser franc, vull que em deixis demanar-te que reconsideris el teu suport a una proposta tan nefasta i negativa per al futur de les pensions, en aquest redol illenc d’Europa, com la que estau tramitant de votar en seu parlamentària.

Atentament,

Cecili Buele i Ramis,
pensionista jubilat de Mallorca

dimecres, 16 de desembre del 2020

A la bona amiga Joana Maria Vicens Vich

"Ben conscient d'estar fent
Allò que tu no voldries,
T'ESTIM, Joana Maria,
Fins al punt de dur-te al vent."

Acaba de morir, i d'entrar a l'àmbit de la vida transformada, una de les amigues meves més estimades, des de moltes dècades enrere, na Joana Maria Vicens Vich .

La Vida ens dugué a tractar-nos d'infants, tots dos, compartint pertinences a dues famílies catòliques practicants ("de missa i comunió diàries", com deien aleshores, a la parròquia de la Santíssima Trinitat, a Ciutat).

La mateixa Vida ens dugué a retrobar-nos, més adults, al Parlament de les Illes Balears, entre 1999-2003.

Ella, com a funcionària exigent i exemplar, que treballava per un ús correcte dels doblers públics. Jo, com a diputat molt estricte en les despeses públiques parlamentàries... (Només ella pot saber fins a quin punt...!)

Per si això no bastava, la Vida ens dugué a afanyar-nos en la defensa aferrissada dels Drets Humans, a Mallorca i arreu dels Països Catalans i d'aquest Planeta Terra que tots dos ens estimam ben molt. He de reconèixer que ella molt més que jo mateix!

La darrera vegada que ens vàrem veure... al carrer Blanquerna... quedàrem que ens retrobaríem a prendre un cafè tots dos plegats...

La Vida ens ha dit que NO!

Gràcies a la Vida que ens ha donat tant, a ella i a mi.

dissabte, 29 d’agost del 2020

El meu viatge al Perú (2 de gener a 13 de març de 2020)

Aquesta sèrie de 32 vídeos domèstics, relacionats amb la meva darrera visita al Perú (del 2 de febrer al 13 de març de 2020), s’inicia amb els enregistrats a la COSTA peruana de l’oceà Pacífic (Lima, Huacho, Chimbote, Trujillo, Piura i Punta Sal), recorrent la carretera Panamericana Nord, cap a la frontera amb Equador.

Segueix amb els gravats a la SERRA andina peruana (Cascas, Contumazá i Cajamarca).

I acaba amb els enregistrats a la SELVA amazònica peruana nord-oriental (Jaén, Moyobamba, Tarapoto i Yurimaguas).

Són les tres regions característiques i singulars que conformen el Perú.

Mir de fer-hi aparèixer en NEGRETA els noms i llinatges d’amistats o familiars que hi surten o s’hi refereixen.

Cada vídeo domèstic porta un número d’apartat, amb un enllaç d’accés directe a youtube perquè pugui ser visionat.

Dins cada apartat, a més a més, hi he posat els noms de les peces musicals que acompanyen el vídeo, els enllaços als escrits meus al blog sobre l’assumpte i als àlbums de les fotos fetes.

1. COSTA PERUANA DEL PACÍFIC

En aquest apartat primer, dedicat a la costa peruana, començ per la ciutat de LIMA, la capital del Perú. Continuo enregistrant vídeos, pujant per la carretera Panamericana Nord cap a HUACHO, CHIMBOTE, TRUJILLO, PIURA i fins a PUNTA SAL, a la regió de TUMBES fronterera amb Equador.

01 DISTRICTES: SAN ISIDRO – MAGDALENA DEL MAR

Em vull moure sobretot en dos districtes de la ciutat de Lima: Magdalena del Mar i San Isidro, els indrets urbans més coneguts per mi. S’hi troba la parròquia de Sant Joan Maria Vianney, el domicili familiar del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaría, l’hotel on estic allotjat i rep les visites de l’artanenc Mariano Moragues Ribas de Pina i de membres de la família piurana Moreno Romero. La primera jornada acaba amb un dinar al restaurant Puro Perú, assaborint buffet cultural peruà.

- L’acompanyament musical és d’Eva Ayllon, amb la marinera «Que viva el Perú, Señores!».

- Escrit al meu blog

- Àlbum de fotos

02 DISTRICTE DE PUENTE PIEDRA

Allotjat i molt ben acollit a ca les monges, religioses terciàries trinitàries, entre les quals la bunyolina sor Maria Quetglas, la menorquina sor Margalida Juanico i altres germanes d’orígens diversos. Celebram aniversaris a la seva casa d’Ancón. Coincidint amb jornada electoral, em trob amb na Doris, antiga treballadora domèstica a la casa rectoral. Visitam la «Casa de Niños Sagrada Familia» que dirigeix l'abnegat Miguel Rodríguez Candía. Particip en celebració eucarística modesta i senzilla, presidida i dirigida per dones, a la capella «Virgen de Guadalupe».

- L’acompanyament musical: «Parranda número 3 El Cevichelero», amb Roberto Moreno de Voces de Oro; i càntics religiosos en directe.