Dilluns, dia 13 de gener de 2020, ja duc una desena de dies viscuts agradosament a la ciutat de Lima. La majoria allotjat a l’hotel Dazzler, a l’avinguda Javier Prado Oeste, dins el districte de San Isidro. Molt a prop de l’edifici parroquial de sant Joan Maria Vianney.
Quan arrib al Perú per primera vegada l’any 1975, des de l’aeroport internacional Jorge Chávez de Lima, els antics companys capellans mallorquins que ja hi treballen des de fa temps, em duen cap a les instal·lacions parroquials de San Juan Maria Vianney, fundada pel puigpunyentí mossèn Bernat Martorell i Nicolau, situada al Parque Manuel González Prada del districte limeny de Magdalena del Mar.
 |
| Amb na Juanita NAVEROS, davant la casa dels "padrecitos" mallorquins a la ciutat de Lima |
Juntament amb l’arequipenya Clarita Apaza Aquise, que hi desplega feines de secretària parroquial, s’encarreguen del manteniment de la casa, la cura dels «padrecitos» que hi romanen allotjats, la neteja de les cambres, les compres domèstiques més necessàries, cuinar, rentar la roba, atendre visitants, etc.
Na Feli mor al cap d’uns anys. Record que la darrera vegada que em faig present al Perú juntament amb na Bel Rosselló, la meva esposa difunta, en visitam el cementeri on reposen les restes mortals, a Villa María del Triunfo, l’any 2010.
L’altra germana més jove, na Juanita, a l’actualitat està casada, té dues filles i un fill. Viuen a aquesta barriada de la perifèria sud de Lima, Villa María del Triunfo. N’és una de les barriades més poblades i més empobrides. Els carrers encara no estan asfaltats, hi ha dificultats considerables per accedir-hi, les casetes de la gent s’hi amunteguen per les faldes de les muntanyes, els serveis públics són més que deficitaris...
Per a mi, és una veritable satisfacció poder compartir aixopluc i companyia amb una família peruana tan amable com senzilla, que viu al sud de Lima.
Quedam que em vénen a cercar en cotxe a Puente Piedra, on estic allotjat a ca les monges trinitàries, al nord de la ciutat, sobre les 16 hores del capvespre.
Una mica més tard, degut a les dificultats que comporta el trànsit rodat tan intens a la gran ciutat de Lima, m’adon que hi arriben en taxi. Són molts quilòmetres. Un cop saludades les religioses trinitàries, miram de no entretenir-nos gaire per tal d’arribar amb claror a l’altra banda de la ciutat de Lima.
 |
| Amb Juana, Maria Quetglas i Jossy, a ca les Trinitàries de Puente Piedra (Lima) |
A la casa de la família Naveros Quintana, quan amb na Bel Rosselló ens feim presents l'any 2020, només hi feim una visita breu, de poca estona. Així i tot, ens serveix per adonar-nos una mica d’allà on som.
Una de les barriades més humils i modestes que he conegut mai. Extensíssima. Farcida de casetes construïdes allà on s’ha considerat més adient. De nit, els llums encesos a cada casa, donen la imatge d’un betlem de bon de veres... El betlem més pobre de tots quants hom pugui imaginar-se!
Agraesc a la família amiga la confiança depositada, en oferir-me aixopluc a casa seva, una de les casetes més humils que record haver trepitjat mai en ma vida setantina.
Em reserven per al meu ús exclusiu una de les habitacions que té l’edifici de dues plantes, amb una tercera sense construir encara. M’instal al segon (primer) pis, deixant-hi maletes, motxilla i ordinador portàtil.
Tot seguit, baixam a pegar una mossegada: «Arroz a la jardinera con pollo enrollado con queso, jamón y tocino»; «Juane», plato de arroz de la selva condimentado a su manera» i «Chessecake de durazno».
Aprofitam el sopar i la sobretaula per conversar i parlar de tot i molt. Entre els sis assistents s’estableix una relació de confiança profunda.
Les dues filles i el fill em manifesten la seva voluntat de conèixer més detalls de la nostra relació personal, entre sa mare i jo mateix. Els explic que la conec quan ella no compta encara 15 anys d’edat, l’any 1975, mentre ajuda la seva germana major en tasques domèstiques a la parròquia on ens allotjam els capellans mallorquins a Lima.
 |
| Amb na Jossy, Jeanka, Juanita i Jenny, davant la casa dels "padrecitos" mallorquins, a Lima |
Me’n duc la gran sorpresa de constatar que a l’actualitat aquella gran mansió adquirida fa dècades pels companys capellans mallorquins, segons m’explica un dels seus habitants des de la porta estant, roman ocupada per membres del Centre Amazònic d’Antropologia i Aplicació Pràctica (CAAAP).
Es tracta d’una associació civil sense afany de lucre, creada l’any 1974 pels 9 bisbes de l’Església Catòlica de la selva peruana, com a institució al servei de les poblacions marginades de l’Amazonia, especialment dels pobles indígenes.
La filla major de la família Naveros Quintana, na Jossy (1987), fa de psicòloga en un centre d’atenció social. La filla petita, na Jeni (1995), fa estudis de disseny digital. El fill, Jeanki (1986), es dedica a ensenyar i practicar música. Toca guitarra, piano, baix.
Quan em mostren i miram les fotografies de les noces de la filla major, em sorprèn constatar que la seva adscripció religiosa no és precisament a l’església Catòlica, sinó a una confessió cristiana que rep el nom de «Comunidad Cristiana Agua Viva», animada per un pastor.
Pertot allà on vaig, en aquest país d’Amèrica Llatina que li diuen Perú, s’hi respira aquest ambient de religiositat popular intensa que ho domina gairebé tot i gairebé sempre. No crec que passi dia que no senti qualcú que, de paraula i amb gestos, manifesti expressament la seva condició de creient, cristià. M’entra molt endins aquest fenomen popular tan generalitzat.
Sembla que no importa tant l’adscripció particular i concreta a una església determinada, assemblea o comunitat religiosa. Allò que més importa és l’esment de Déu, la seva benedicció i la seva presència...
A la Punta, Callao
 |
| Jardí marítim públic de La Punta (Callao) |
Submergit en els meus pensaments persistents que em vénen al cap al moment més impensat, em pos a redactar un escrit que envio com a carta als antics companys capellans mallorquins que han passat algun moment de la seva presència peruana per les instal·lacions parroquials de sant Joan M. Vianney, al Parque Manuel González Prada 626, paral·lel a l’avinguda Brasil i perpendicular a la Javier Prado Oeste, dins el districte limeny de Magdalena del Mar:
«Bon amic meu,
Com que supòs que encara mantens viu el record del teu pas per la parròquia de sant Joan Maria Vianney, a Lima, en èpoques passades, m’imagín que et pot agradar rebre notícies que hi tenen qualque cosa a veure.
He vengut a passar unes setmanes al Perú, començant per Lima. Primer, allotjat en un hotelet de la Javier Prado Oeste, a prop de l’església parroquial. Després a Puente Piedra, amb les trinitàries. I suara mateix a Villa María del Triunfo on la família de na Juanita Naveros Quintana (1960), el seu espòs Simón Urrutia (1959), el seu fill Jeanki (1986) i les seves filles Jossy (1987) i Jeni (1995) m’hi estan acollint a les mil meravelles.
Tu, més que ningú, saps el que això suposa, comporta i representa! Són tres indrets totalment diferents un de l’altre. Quant a comoditats i qualitat de les instal·lacions, de major a menor. Quant a amabilitat i qualitat humana, de menor a major, sense cap casta de dubte!
T’escric, sobretot, per dir-te que la Juanita que coneixes i has tractat de prop, quan érem al Parque Manuel González Prada del districte limeny de Magdalena del Mar, continua recordant tots els padrecitos mallorquins que hi passàrem, un per un, amb molt d’afecte.
S’emociona moltíssim quan pronuncia els noms «del padre Juan o del padre Pedro», per citar-ne només alguns. I esmenta fil per randa, amb una gran quantitat de detalls els records que manté vius encara ara.
Per si t’interessa contactar-hi, avui que resulta tan fàcil fer-ho per whatsapp o messenger que no costen un cèntim i que et permeten d’escriure-li, de parlar-hi o fins i tot de veure-la, te’n pas les dades concretes. Crec que li ha d’agradar contactar amb tu».
 |
| Amb Juanita NAVEROS i la seva filla Jossy URRUTIA, a ca les trinitàries de Puente Piedra (Lima) |
Són molt ben rebuts per les trinitàries que, malgrat no conèixer-los, els fan entrar i conviden a tornar-hi sempre que vulguin.
L’amable hospitalitat és un dels signes més genuïns i característics d’aquesta zona andina peruana.
Arribam a Villa María del Triunfo, amb fosca negra. Em ve al cap que ja hi he estat, de dia, amb na Bel, la meva esposa difunta, fa 10 anys, quan ens hi atansam per primera vegada. Ja llavors em deixa una impressió molt forta. Sense poder evitar-ho, establesc comparacions amb el perifèric i piurà Poble Jove San Martín, on aterr l’any 1975. Però molt més a l’engròs.
Enguany m’hi pas la primera nit, embadalit per la circumstància tan singular de romandre allotjat en una caseta tan modesta com humil, confortablement i confiada això sí.
En cotxe per indrets diversos
L’endemà matí, en aixecar-nos i després de berenar, passam tota la jornada fora de casa, emprant una «Combi, turboneta», «Changán turismo» de dotze places, conduïda per Pedro que mena també el seu fill menut Jeiko.
Primer ens duu fins al cementeri de Villa María, on reposen les restes de na Feli, la germana de na Juanita. Hi deposit un ram d’una dotzena de roses vermelles en nom de tots els padrecitos mallorquins que l’hem tractada de prop i n’hem rebut ajut i col·laboració.
Passam de llis per Villa El Salvador. Visitam i dinam de pa amb fonteta al Parque Huàscar de la Municipalidad Metropolitana de Lima. Visitam també el Cementerio Nueva Esparanza, el segon més gran del món després d’un altre que hi ha a Irak, segons em comenten. Davallam fins a Chorrillos i pujam fins al Morro Solar de Chorrillos, després de veure i presenciar l’espectacle del Salto del Fraile. Ens entusiasmam amb l’espectacle que ofereixen al Parque de las Aguas, pel districte de Lince. I retornam a casa, al domicili de Villa María del Triunfo, ja ben entrada la fosca.
Pensant jo que, en esser ja les 10:30 de la nit, ens anirem a Son Dòrmer, veig que als membres d’aquesta família peruana tan amable no se’ls ocorre altra idea que anar a cercar sopar casolà a una de les casetes on elaboren «Pollo broaster con papas fritas, ensalada de lechuga con salsa de mostaza, mayonesa, ketchup, ají, salsa aceituna i tártara».
Quasi res! Per una teca com aquesta, a aquestes altes hores de la nit! Pel trajecte a peu que recorrem en aquell barri tan humil i modest, a les tantes de la nit! Jo, tot sol, no m’hi hagués atrevit mai, de cap de les maneres! Com si fos per dins del poblat de Son Banya, a Palma, molt més gros, per fer-se’n una idea!
Bull dins meu una barreja de por, alhora que de satisfacció profunda, en poder compartir-hi confiadament la caminada nocturna acompanyat per tres dones del barri conegudes de la gent.
Quan ens disposam a endur-nos cap a casa el menjar exquisidament preparat per la senyora Milimili, del fons d’un carrer sentim les veus i la remor d’uns joves que, aprofitant la foscor de la nit, s’injecten droga a les venes, molt probablement per superar l’estat d’angúnia en què els fica la vida tan empobrida que han de dur un dia i un altre... amb poquíssimes esperances de sortir-se’n mai...»
L'endemà, al matí, pens que no puc anar a Villa María del Triunfo sense conèixer l’indret on treballen des de fa dècades na Juanita i en Simón, l’hospital Maria Auxiliadora. Ella com a nutricionista. Ell com a cap responsable de la seguretat.
En recorrem gairebé totes les dependències obertes al públic o reservades al personal. Tots dos hi tenen molt bona nomenada i són molt apreciats pels companys i companyes de feina.
Ho feim dijous, 16 de gener, abans que jo emprengui el camí cap a altres indrets de Lima.
El mateix dia arribam fins a Lurín, on els nebots de na Juanita – Juan, Teresa i Saaraí – mantenen unes granges enormes de producció de bous, per fer-ne carn. Són tota una munió nombrosíssima d’instal·lacions agropecuàries dedicades a aquesta labor, formant-hi una gran cooperativa de nom Sumac Pacha.
Passant més enllà dels Pantanos de Villa, recorrem el trajecte que ens duu fins a La Punta Callao.
Després de fer-hi un breu recorregut en barca, anam a sopar al restaurant 3 Continentes, «El Flecha», on per 8 sols peruans (manco de 2 €) podem assaborir deliciosos plats criollos de gran embalum i qualitat culinària. Roman situat al Jr Chota 774, per Alfonso Ugarte, a l’alçada de l’hospital Loayza.
Em pas uns dies molt agradosos en la bona companyia d'aquesta família amiga. Tenc oportunitat de veure coses que no havia vist mai i que m'arriben molt endins. No solament aspectes de la vida ordinària de la gent més modesta i senzilla de Lima.
També altres aspectes que tenen a veure amb una gran ciutat llatinoamericana, farcida de varietats de tota casta. En relació amb el transport, només aquests dies tenc oportunitat de pujar-me a una combi, furgoneta, cotxe, autocar, metro, llanxa.
Pel que fa a l'alimentació, he pogut tastar innombrables plats típics de la regió i del país. Veig i m'adon que la gent no acostuma a beure licor. Molt poques ocasions tenc de veure gent que veu vi. Cervesa sí. Molta de gent en beu. I en beu molta, A dotzenes d'ampolles de litre entre dos! En general, emperò, les famílies consumeixen cafè, "chicha morada", sucs de fruites, begudes no alcohòliques. Com tampoc no veig gairebé ningú que fumi cigarretes...
Així s’acaba el meu contacte directe i personal amb els membres de la família peruana Urrutia Naveros, que, des de fa dècades, ens tractam amablement i ens coneixem cada cop més...
Els estic molt agraït!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada