Viatge al Perú 2024 (17ª): retorn al districte limeny de Puente Piedra

Acomiadament de Los Olivos

El dinar suculent d’avui, consistent en una parrillada de carn per a dues persones, regada amb un vi bo del país, unes costelletes de mè, i uns bons postres regats amb un bon pisco sour, em deixa ben a punt per fer una bona noneta en arribar a casa... 

Són ben passades les 8 del capvespre quan, després d’una bona dutxa, estic en condicions d’asseure’m a taula per introduir dades a la crònica del dia d’avui... I disposar-me a passar la darrera nit a Los Olivos...

Dinant al restaurant LongHorn de Plaza Norte
na Zully, na Pamela i jo

Setè dia d’estada a Puente Piedra 

En bon dissabte, me’n torn cap a Puente Piedra, a passar aquest cap de setmana amb les germanes trinitàries que hi tenen casa parada i que em mantenen les portes ben obertes sempre que tenc ganes d’anar a l’avinguda Buenos Aires 500.

Vuitè dia d’estada a Puente Piedra 

A Europa, aquest diumenge del mes de juny de 2024 fan jornada electoral, dedicada a la tria d’eurodiputats que conformin el nou Parlament Europeu. Malauradament sembla encaminada a entronitzar les forces més ultradretanes en la història més recent. Mai com ara no n’hem vist engreixar tan grosserament aquestes files. 

Es tracta d’un corrent polític que sembla imparable, davant del qual, des de les esquerres democràtiques, ens hem de plantejar seriosament el grau de responsabilitat que hi puguem tenir, en l’adveniment tan fort d’aquest fenomen. 

Fa dècades que em veig empès a haver de reconèixer públicament que «quan les esquerres s’arrufen, les dretes s’estufen!». I això sembla que està passant als nostres dies arreu del planeta: unes esquerres que es neguen a mostrar-se com a tals, i que prefereixen comportar-se com unes «dretes una mica més civilitzades», en lloc d'unes esquerres radicals, transformadores i revolucionàries, com caldria.

Resultats electorals al Parlament Europeu 2024

Al Perù, en canvi, puc tastar qualque cosa diferent. Per segona vegada des que hi arrib enguany, tenc oportunitat de tornar a gaudir d’una celebració eucarística presidida i dirigida íntegrament per dones. Són un bon grapat de catequistes entusiastes, joves, engrescades en una tasca pastoral ben decidida, dedicades a animar i mantenir animada la comunitat del barri marginal de Bellavista, al districte municipal de Puente Piedra. 

Grup de catequistes de Bellavista, davant la capelleta
dedicada a la Verge de Guadalupe

Amb l’impuls infatigable que, des de fa dècades, mira de donar-hi la bona amiga bunyolina, religiosa trinitària Maria Quetglas Riera, als seus 92 anys continua engrescant i empenyent la gent cap a un seguiment de Jesús més compromès en la tasca de servir el poble en les necessitats més primordials i en la lluita per fer-hi front. 

Segons em manifesta, en rep aquesta empenta quan, durant la seva estada perllongada a Andalusia temps enrere, viu de prop el que hi comporten les comunitats cristianes de base. La marquen de per vida i mira d’anar-ne construint al Perú, en aquest redol de la perifèria de Lima que l’està acollint meravellosament bé. La seva edat avançada no li comporta cap impediment per ser-ne l’ànima.

Celebració eucarística presidida per dones a Puente Piedra

Novè dia d’estada a Puente Piedra 

Inicio la meva darrera setmana d’estada a Lima, abans d’emprendre el vol cap a la ciutat de Piura, el meu lloc preferit del nord del Perú, on encara no he posat peu fiter des que som arribat al país andí el 14 de març proppassat. 

Darrer dia que faig comptes de passar amb les religioses trinitàries, que m’acullen la mar de bé a Puente Piedra, sempre que m’hi faig present. Hi venc en aquesta ocasió només per uns pocs dies. Més tard, ha de passar a recollir-me un «taxi con aplicativo», encomanat per na Pamela, que m’ha de dur altre cop cap a la seva casa situada al districte limeny de Los Olivos.

Mentrestant, estic ocupant un apartament confortable, situat en un segon pis del carrer Sáenz Peña, a l’esquena de la porta d’entrada principal del convent de les trinitàries mallorquines situada a l’Av. Buenos Aires 500 de Puente Piedra.

Edifici de les trinitàries on estic allotjat,
al carrer Sáenz Peña, de Puente Piedra

Pegant la ullada per la balconada que dóna a aquest carrer, transitadíssim per vehicles de tota casta en la seva doble via (mototaxis, cotxes, bussos, camions, etc.), m’adon que, entre d’altres, estic a prop de la Panificadora Santísima Trinidad (A.S.P. 553), l’antiga escola religiosa I.E.P. Santísima Trinidad (A.S.P. 739) o el Café 90 (A.S.P. 553), just abaix de l’edifici on residesc.

A l’altra banda de l’avinguda, hi veig instal·lacions com l’Hospital Carlos Lanfranco La Hoz (A.S.P. s/n), que rep moltes crítiques per esser considerat un dels pitjors del país, degut a la manca de capacitació del personal sanitari que hi treballa amb poca empatia, moltes i llargues coes, cita mèdica difícil d’aconseguir-hi, sense solucionar problemàtica sanitària degudament, etc.

A prop d’aquest hospital, amb caràcter de negoci privat es mantenen oberts els Servicios Médicos «Niño Divino» (ozonoteràpia, podologia, colposcòpia, ecografies...); la Botica Bazar «Feli» (pagaments, recàrregues, regals, perfumeria...); el laboratori Jisolab; i d’altres diversos...

D’entre tots, em crida poderosament l’atenció un edifici situat just davant del meu nas, a l’altra banda de la via pública. Manté una façana singular, amb figures, rostres, emblemes, dibuixos i colors força cridaners. 

A mida que m'hi pas dies, arrib a destriar que es tracta del Colegio Militarizado Mariano Santos... Amb lletres ben grosses queda remarcat a la façana el lema «Ciencia, Disciplina, Civismo». En ocasions, sent al seu interior la cridòria de consignes militars, i la pràctica de marxes cridaneres enardint la tropa que s’hi manté reclutada.

L’apartament on estic té una saleta d’estar amb tresillo, una taula rodona i mitja dotzena de cadires; tres cambres, amb dos llits cadascuna; una cuina amb tots els estris necessaris; una terrasseta on estendre la roba; una sala de bany amb dutxa d’aigua calenta, vàter i rentador; una estanteria amb alguns llibres i un televisor amb pantalla de 40 pulgades. Puc disposar de wifi, amb clau i contrasenya al meu abast, el que em permet d’obtenir-hi de franc la connexió activa de xarxa sense fil en un 85%.

Sala d'estar a l'apartament on estic allotjat, a Puente Piedra

Hi fa molt bon estar, en aquest apartament tan confortable. Segons m’indiquen, en construeixen tota una sèrie en èpoques llunyanes, quan aquest centre queda dedicat a acollir nombrosos participants en cursos de formació, que hi queden allotjats. 

Com que avui dia les coses han canviat molt, i ja no s’hi duen a terme els cursos de formació d’altre temps, gairebé tots els locals construïts són llogats a particulars perquè els ocupin i emprin en les més variades tasques: consultoris mèdics, forns, pastisseries, cafeteries, etc.

La casa convent de les religioses trinitàries mallorquines ocupa tota una illeta, pràcticament, dedicada a totes aquestes activitats, a més de servir d’aixopluc per a la comunitat religiosa, i d’instal·lació per a un centre educatiu de renom, amb més d’un milenar d’alumnes d’ensenyament primari i secundari que hi acudeixen per tal de rebre’n la instrucció de mans d’un claustre de professores i professors força competents.

Arrib a saber que generacions i generacions de puentepedrins passen per aquest centre educatiu que va formant professionals en totes les àrees de l’activitat laboral. Fins al punt que alguns d’aquests aconsegueixen de reeixir en el món empresarial d'aquest país andí, de forma i manera que, després d’iniciar-s’hi amb un petit negoci primerenc, van incrementant-lo de mica en mica fins a convertir-lo en una gran empresa de l’alimentació que compta amb sucursals diverses.

Edifici de les trinitàries a Puente Piedra

En aquest sentit, les religioses trinitàries mallorquines són molt ben tractades i respectades per la població de Puente Piedra. Són una de les congregacions religioses que s’hi estableixen des dels orígens de la barriada, altre temps perifèrica, i suara mateix pràcticament enllaçada amb el mateix centre urbà de la ciutat de Lima... Fins al punt que determinades zones del barri depenen directament de la municipalitat capitalina en l'administració de certs serveis públics municipals.

En qüestions de demarcacions parroquials eclesiàstiques, Puente Piedra pertany a la diòcesi de Carabayllo regentada per monsenyor Neri Menor Vargas, OFM (Chota, 1960). L’any 2016 és elegit  bisbe de Huánuco, i des del mes d’abril de 2022 és nomenat bisbe de Carabayllo pel papa Francesc.  Pertany a l’Orde de Frares Menors. Les religioses trinitàries mallorquines hi col·laboren estretament.

De la meva part, avui mateix mir de col·laborar en una altra iniciativa que consider que es mereix el suport de la gent que vol un món millor, també en l’àmbit de la intercomunicació informativa més globalitzada.

Així em contesta la representant de CEO Wikimedia Foundation, Maryana Iskander, després de fer-hi el donatiu voluntari que se m’ocorre de realitzar amb la meva targeta visa des de la meva cambra digitalitzada de Puente Piedra estant:

«Benvolgut Cecili,

Moltes gràcies per donar 15,60 € per ajudar la Viquipèdia i fer un món en el qual el coneixement sigui gratuït per a tothom.

Cada donació individual ens ajuda a millorar l’accés de les persones a informació precisa i fiable, especialment en un món que canvia ràpidament. Estic agraïda de tot cor pel teu suport a la nostra causa d’aconseguir que milers de milions de persones experimentin el do del coneixement a través de la Viquipèdia.

Estem decidits a ampliar aquest accés tant com sigui possible per assegurar-nos que, sense que importi on neixin o visquin les persones, la capacitat d'accedir al coneixement gratuït estigui sempre al seu abast. Espero que continuïs donant-nos suport en la construcció d'un futur on la Viquipèdia existeixi a tot arreu, amb gent de tot el món que contribueixi a la suma de tot el coneixement.

Gràcies de nou per donar suport a aquesta notable missió; és un privilegi per a mi formar part del projecte col·laboratiu més gran de la història de la humanitat. La Viquipèdia sempre serà teva.

Amb gratitud, Maryana Iskander, Directora general de Wikimedia Foundation. 

Per a la teva informació: La teva donació, amb el número CNTCT-3914609, rebuda el 2024-06-10, ha estat de 15,60 €. Aquesta carta pot servir com a comprovant de la teva donació...» 

Amb Ivan i Pamela, els fills de na Zully,
al districte limeny de Los Olivos

Setzè dia d’estada a Los Olivos 

Un dia per al record. El darrer que pas sencer al districte limeny de Los Olivos, abans d’emprendre el vol cap a la ciutat de Piura, al nord del país. Faig comptes d’anar-hi amb la meva fillola piurana, Zully Socorro Moreno Romero. I en avió, volant. Després de fer centenars de quilòmetres i de passar desenes d’hores per carretera, recorrent el sud del país...

Torn a preparar la maleta, en aquesta ocasió solament amb els 23 kg de pes per hom que ens permeten de dur-hi. Sense oblidar que encara em queden mitja dotzena d’indrets per visitar durant el proper mes i mig: Piura, Jaén, Moyobamba, Tarapoto, Yurimaguas i altra volta Los Olivos, a Lima.

Bona part d’aquest recorregut, tenim programat de fer-lo tots tres junts: na Zully, la seva germana Eli, i jo mateix. Com anys enrere ho férem na Zully, la seva germana Esther (ja difunta) i jo.

Aquesta visita meva programada a Piura ve marcada per l’absència de tres germanes de na Zully que moren aquests darrers temps, en un sol any: Esther, Elba i Iliana. La visita al cementeri piurà m’esdevé del tot indefugible. Irrenunciable. Imprescindible.

Mentrestant, des del barri limeny de Los Olivos estant, aquesta jornada d’avui em serveix també per veure de prop certes situacions familiars de cases veïnes on les parelles es tiren els trastos pel cap, amb cridòries que se senten d’una hora enfora, amb plors i gemecs dels infants més menuts que presencien escenes de violència entre els seus progenitors, amb crits ensordidors que sorgeixen de la gorja d’alguna dona maltractada, amb amenaces indecents per part de qualque individu descarat. En definitiva, amb l’establiment d’una situació infernal damunt d'aquesta terra nostra. 

Carrer del barri limeny de Los Olivos-Enrique Milla

Interessant-me més detalladament per situacions com aquestes, arrib a atansar-me d’alguna que em produeix autèntics calfreds, només de fullejar documentació recentment elaborada per serveis públics dedicats a prestar atenció acurada a denúncies femenines per maltractaments masculins.

Tenc a les meves mans, també, el cas d’un expedient judicial que roman obert a la Cort Superior de Justícia de Lima, en la demanda d’aliments per als quatre fills que reclama una mare, sol·licitant-ne l’assignació anticipada. El jutge, que admet la demanda interposada en representació dels quatre menors, concedeix l’assignació anticipada equivalent al 40% dels ingressos mensuals del pare a raó del 10% per a cada alimentista, la qual s’haurà d’ingressar en un compte del Banc de la Nació a nom de la demandant...

La justícia peruana va fent el seu camí, lent però segur... en alguns casos com aquest.

En bon darrer dia d'estada meva a Lima, també m'arriba la notícia de pluges fortes, en ple mes de juny, a la ciutat de Palma... Tenc imatges de l'aeroport de Son Sant Joan ben inundat... Canvi climàtic, diuen...

Aeroport de Son San Joan, inundat per les pluges
en ple mes de juny de 2024

Tot a punt per partir cap a Piura, amb les maletes de la meva fillola Zully Socorro i amb la meva motxilla ben preparades, de bon matí ens dirigim cap a l’aeroport internacional Jorge Chavez de Lima per emprendre el vol d’una hora i mitja fins a la ciutat nordenca de Piura, on em fa molta d’il·lusió tornar-hi, després de quatre anys d’haver-hi estat.

És l’any 2020, quatre anys enrere, quan m’hi retrob per darrera vegada amb el bon amic manacorí, el condeixeble Joan Riera Fullana «Mossegat» (qepd) qui també s’hi fa present els mateixos dies que jo, juntament amb la seva esposa mexicana Nina Martínez Coria.

Joan Riera i Nina Martínez,
a Piura, any 2020

Piura és la meva ciutat peruana preferida. La que conec més i millor. La que m’estim moltíssim. La que m’ha ofert tota casta de beneficis. La que aixopluga el major nombre d’amistats peruanes. La que em serveix de porta d’entrada al país andí el mes de maig de 1975, quan m’hi atans per primera vegada. La que m’ensenya a viure d’una altra manera, molt més enriquidora humanísticament i política. La que m’obre els ulls i les orelles a realitats i a clams mai vists ni sentits per mi fins aleshores. La que veu néixer, créixer i madurar la meva fillola peruana molt estimada, avui dia mare de tres fills i padrina de quatre néts, na Zully Socorro Moreno Romero. 

Esperanza Seminario, Lucha Eggrt, Joan Riera,
Zully Moreno, Cil Buele i Nina Martínez, a Piura any 2020

Amb ella em dispòs a viatjar, per residir uns dies a la seva casa natal situada al barri piurà de Santa Rosa, fronterer amb el barri de Sant Martí de Porres, on arrib a treballar pastoralment durant dos anys seguits, convivint amb la població santmartiana en la M13 L13, a la dècada dels anys 70 del segle passat, juntament amb Joan Riera Fullana «Mossegat» i una comunitat mallorquina de religioses Germanes de la Caritat.

Gairebé mig segle després, em fa molta d’il·lusió tornar-hi i saludar les amistats que encara hi perduren. Com també acompanyar famílies que, durant aquestes cinc dècades, han anat perdent-ne membres amb restes mortals que reposen al cementeri piurà de San Miguel on descansen en pau.

Joan Riera amb antics dirigents veïnals de Sant Martí,
any 2020

Les meves ganes de viatjar a Piura, emperò, es veuen trencades pel fet d’arribar massa tard a l’aeroport internacional de Lima, malgrat les meves insistències a voler fer-m’hi present dues hores abans, com tenc per costum de fer gairebé sempre.

Hi arribam passades les 9:40 h, l’hora fixada per acabar-ne l’embarcament . De manera que al taulell de la facturació de les maletes de la companyia aèria no hi ha ningú que hi atengui. Demanant a la resta de personal que treballa en altres taulells, l’única cosa que ens diuen és que «hi esperem»...

Pista d'aterratge aeroport internacional Jorge Chavez
de Lima

Passen els minuts i passa prop d’una hora i no s’hi presenta ningú. Som els únics dos passatgers que hi feim coa. Quan se’ns acosta un jove, ens fa a saber que ja s’ha exhaurit el temps d’embarcar i facturar les maletes. No ens queda més remei que esperar que s’hi presenti el personal de la companyia per reprogramar-nos el vol.

En una d’aquestes, optam per endinsar-nos en la sala d’espera per a la sortida dels vols nacionals, sense les maletes que serien enviades fins a Piura mitjançant alguna agència terrestre. En passam els pertinents controls policials, després de fer-hi coa durant minuts que semblen hores... Només arribar a la porta de sortida núm. 13 que hi pertoca, ens adonam que l’avió ja ha emprès el vol i que el proper va destinat a Cuzco... 

Hem de tornar a sortir d’aquesta àrea aeroportuària per anar a reprogramar el nostre viatge amb destnació a Piura per a l’endemà a les 9 del matí... Lògicament això ens comporta una penalització que s’acosta als 400 sols peruans (un centenar d’euros!)

Hem d’advertir als membres de la família Moreno Romero residents a Piura, i que ens hi esperen avui, que hem hagut d’ajornar el nostre viatge a "la ciudad del eterno calor" un dia més... Fins demà al matí, si Déu o vol i no ens surten altres empirreumes... 

Viatge al Perú 2024 (16ª): al districte limeny de Los Olivos, de bell nou

Novè dia d’estada a Los Olivos 

Després de 19 jornades de ruta pel sud del Perú, juntament amb la meva fillola piurana Zully Socorro Moreno Romero, torn a posar peu fiter al domicili familiar de la seva filla Pamela López Moreno, al districte limeny de Los Olivos. 

Darrers instants passats a la plaça Major
 de la ciutat de Cuzco

Faig comptes de passar-hi els pocs dies que hem de romandre a Lima, abans d’emprendre el vol cap a la ciutat de Piura, al nord del país.

Hi romanc, juntament amb els seus néts, Rafaela i Nicolás Tullume López, i la seva consogra Doña Rosa Pisfil. Som  mitja dotzena d’ocupants del domicili. Al barri limeny de Los Olivos.

Lloc d’allotjament: Lima, distrito Los Olivos,

Domicili de na Pamela, la filla de la meva fillola piurana Zully Socorro.

Desè dia d’estada a Los Olivos 

Com que aquest diumenge el pare dels fills de na Pamela, com és costum dominical seu, se’ls enduu a dinar amb ell per passar-hi plegats unes quantes hores, aprofit per convidar les dues mares, Zully i Pamela, a dinar tots tres en algun restaurant que elles triïn.

Zully, Nicolás, Iván, Cil i Pamela;
a la casa familiar de Los Olivos

En taxi, ens encaminam cap al restaurant El Olímpico-Los Olivos. Cevicheria excel·lent on tenc l’oportunitat de tornar a assaborir un deliciós plat  de peix, «Chita a lo macho», que mir d’acompanyar amb un vinet peruà. Acabant amb un còctel nou per a mi, anomenat «machupicchu»: dins un tassó alt, s’hi combinen gel, xarop de granadina i suc de taronja; s’incorpora pisco i crema de menta, ho remouen delicadamet per integrar-hi tots els ingredients, ho decoren amb una cirera o una rodanxa de taronja. Exquisit!

Més tard, de retorn al domicili familiar, en bon diumenge de la festa del Corpus Christi, vaig a la missa que celebren a la capella de Sant Martí de Porres, situada a prop del domicili familiar de na Pamela, al districte limeny de Los Olivos.

Els bons amics de Magdalena del Mar m’assabenten que la missa oficiada per l’arquebisbe a la plaça Major de Lima, com gairebé sempre, obté gran ressò en els mitjans de comunicació peruans. Hi són convocades les comunitats parroquials, germandats, agents pastorals, sacerdots, religiosos, laics i laiques, reunits tots a la plaça Major de Lima per acompanyar en processó Jesús Eucaristia.

En una jornada del Corpus Christi guiada pel lema «benaurats els que tenen fam i set de justícia perquè seran assaciats», monsenyor Carlos Gustavo Castillo Mattasoglio, l’arquebisbe de Lima primat del Perú, «convida a eradicar de la nostra fe qualsevol concepció de la religió com un negoci, on tot es converteix en intercanvi econòmic que ens duu a la corrupció generalitada, en tots els espais de la societat, fins i tot en la pròpia església... La corrupció també es fica en tot aquell qui desvia el do generós de Déu i aprofita per traure doblers als altres i empobrir el nostre poble... L’arquebisbe demana que tots plegats generem una major consciència nacional de tots els pobles del Perú, sobretot ara quan es coneixen els índexs creixents de pobresa en un 29% el darrer any. La fam clama al cel i ens demana a tots, especialment als que tenen en les seves mans la direcció del país, que no facem lleis injustes i que reconeguem els errors propis de la corrupció. Tots els peruans ens hem d’unir perquè la veritat, l’amor i la justícia permetin assaciar la fam de set i de justícia dels més pobres. Som dins l’Església per humanitzar la societat, i tenim la tasca històrica que va més enllà de salvar les nostres ànimes de forma individual. Hem de salvar el món sencer en cos i ànima...» 

Peça ceràmica preincaica, al museu Amano de Lima

Onzè dia d’estada a Los Olivos 

Des de Los Olivos, em faig present al districte limeny de Magdalena del Mar, al domicili dels bons amics n’Anselm Álvarez i n’Elvira Calmet. Ja els ha arribat, fa pocs dies, l’avís de recollida dels medicaments que m’envia des de Mallorca la bona amiga Teresa Gené. 

És ella qui s’ha encarregat de recollir-los a la meva farmàcia habitual del carrer Ausiàs March, de Ciutat; d’empaquetar-los curosament i d’enviar-los-me com a paquet postal per la via del correu convencional.

Una quinzena de dies abans, ha anat a l’oficina de Correus a «El Corte Inglés» de Ciutat a dur-hi el paquet amb les tres remeses de medicaments recaptats. Com que aíxi li ho recomanen, me'n fa l’enviament per correu certificat. Me’n remet foto, del resguard. Em diu que l’han atesa tot d’una.

Amb uns 920,00 gr de pes, i codi d’enviament RF301240822ES, l’import a pagar ascendeix a 26,45 €.

Notificació d'arribada de medicaments al Perú

El bon amic Anselm Álvarez, qui sempre s’ha mostrat interessat a participar activament en els processos electorals que es produeixen a l’illa de Mallorca, em mostra tota la documentació que ha rebut ell i la seva família, referida a les imminents eleccions al Parlament Europeu del proper dia 9 de juny.

De totes les llistes, nombrosíssimes, que em mostra, m’interessen dues sobretot: 1. La del Pi-Proposta per les Illes Balears-Coalición por una Europa Solidaria (El Pi) que encapçala Jordi Prunes Moyà; i la d’Ara Més (Ahora Repúblicas: ERC, EH Bildu-BNG-Ara Més), que encapçala Diana Riba Giner com a independent i dins la qual figuren, entre d’altres, Pernando Barrena, Tomàs Molina, Oskar Matute, Alice Weber, Natàlia Garriga, etc.

Lògicament, a banda de les seves preferències individuals i particulars, li n’assenyal la segona com la meva preferida, la que deman que obtengui el vot més favorable en la imminent confrontació electoral europea. 

Malauradament en aquesta ocasió, des del Perú estant, no puc participar-hi directament amb el meu vot personal, degut a una normativa electoral espanyola tan rància i obsoleta, com reformable el més aviat possible. Així ho deman a la meva formació política, Esquerra Republicana de Catalunya. Reclamant-ne la modificació ineludible.

Llistes electorals europees

Un cop realitzades al districte limeny de Magdalena del Mar totes les gestions relacionades amb l’adquisició dels meus medicaments per als propers tres mesos d’estada al Perú, després de dinar al domicili familiar dels bons amics Anselm i Elvira, emprenc el viatge de retorn cap al districte limeny de Los Olivos, el domicili familiar de na Pamela, la filla de la meva fillola piurana Zully Socorro Moreno Romero.

Ho faig, com ja m’hi he avesat, en «taxi con aplicativo» que m’encomana la filla de la meva fillola. És una manera per a mi insòlita de viatjar per la zona urbana de Lima. Ella cerca i tria pel mòbil el taxi que més li convé, tant pel preu, com pel color del cotxe, com pel nom i condicions personals del conductor, com per la distància on es troba o el temps que torba a arribar...

Un cop realitzat el viatge, na Pamela li paga amb el seu mòbil, des d’allà mateix on es troba, la quantitat estipulada, a través d’una aplicació digital denominada «yape», que crec que deu ser semblant a la que conec a Mallorca com a «bizum». També puc pagar-ho en efectiu, segons el preu prefixat abans.

Els avantatges d'aquesta modalitat de «taxi con aplicativo» són diversos. A banda de la relació contractual establerta prèviament a través del mòbil, que sol esser bastant més barata que la que s’estableix a la via publica, enmig del carrer, també ajuda a fer-ne seguiment pel «gps», sabent en qualsevol moment on es troba el vehicle, la ruta que segueix, el temps que torba, etc.

Tots aquests taxis compten amb un cartell on apareix el nom i llinatges del taxista i el seu número de telèfon identificatiu on pagar el cost del servei prestat.

Circulant en taxi "con aplicativo"
per la ciutat de Lima

Dotzè dia d’estada a Los Olivos 

Cada vegada que m’he de traslladar a altres indrets de la ciutat de Lima, des del districe de los Olivos, he de passar a prop de les pistes d’aterratge de l’aeroport internacional Jorge Chavez, dins la província constitucional de El Callao, que passa per una transformació considerable en la seva ampliació.

Des de fa dies, aquest aeroport internacional de Lima viu moments de tenssió aèria. Diumenge passat, la pista d’aterratge del primer aeroport del país pateix una situació d’emergència, davant la incertesa que regna entre els viatgers que esperen impacientment una resposta per part de les línies aèries.

En les darreres 48 hores, s’ha anat incrementant la situaió caòtica que afecta més de 10 mil passatgers i 215 vols. Els avions que hi han d’aterrar son dirigits a altres aeroports dins del territori nacional, com Pisco, Tarapoto, Ica o Trujillo.

Sembla que tot prové d’un curtcircuit en els llums de la pista d’aterratge, produït diumenge 2 de juny damunt les 8 del capvespre. Aquest desperfecte tècnic provoca un gran impacte en el trànsit internacional.

Segons diuen, la segona pista d’aterratge inaugurada el 3 d’abril de l’any passat per la presidenta de la República Dina Boluarte encara no està operativa. Cosa que no permet de solucionar adequadament una situació tan problemàtica.

Les autoritats informen que es reprogramen els viatges dels passatgers, però que no s’oferirà cap casta de compensació econòmica per aquestes incidències.

Les imatges que transmeten els mitjans de comunicació reflecteixen clarament que molts d’aquests passatgers afectats, en la seva majoria estrangers, han de dormir pels passadissos de la terminal aèria, a l’espera d’una reprogramació dels seus vols. Bé sigui retornant-los als seus països d’origen, bé sigui duent-los a les destinacions nacionals peruanes que fan comptes de visitar.

Oficina del servei postal a Lima

La situació continua caòtica tres dies després d’haver-s’hi iniciat. No solament pel que afecta als passatgers, sinó també pel que té a veure amb les operacions logístiques i de seguretat de la terminal aèria peruana.

Sortosament, nosaltres dos hi arribam des de Cuzco el divendres anterior, dos dies abans, i no hi quedam gens ni mica afectats ni atrapats. Però els milers de passatgers que hi arriben en bon diumenge, festa del Corpus Christi, es troben amb la indesitjable i inesperada situació que trastoca tots els seus plans.

A ca na Pamela avui dia està convidat a dinar el seu germà Ivan, que viu no gaire lluny de la casa. En principi ha d’arribar al migdia, tot i que aquesta circumstància pot perllongar-se hores i més hores segons li vagi bé, a ell.

De fet, la seva germana ja se n’ha hagut d’anar a treballar, com a psicòloga, al centre de salut on està contractada. I els seus dos nebots petits ja han dinat també. Mentre na Zully i jo l’estam esperant a taula, en sengles missatges n'Ivan ens diu que ja està a punt de sortir cap a casa...

Tretzè dia d’estada a Los Olivos 

Com que amb la bona amiga bunyolina, la religiosa trinitària que resideix a Puente Piedra, sor maria Quetglas Riera, fa alguns dies que no puc contactar-hi, em passa pel cap d’arribar-hi en «taxi con aplicativo» que em contracta na Pamela.

A primera hora d’aquest dimecres, en cotxe conduït per Antony, m’hi faig present. Sortosament, en veure-la, m’adon que no li passa res més que un refredat que la manté una mica embromada. Xerruquejam una bona estona, xerrant de tot i molt i ens disposam a anar a dinar al menjador de la casa situada a l’Av. Buenos Aires 500 del districte municipal de Puente Piedra.

Cil Buele amb Maria Quetglas,
a Puente Piedra, Lima

Comentam que, pel proper mes d’agost, ella fa comptes de viatjar a Mallorca, a passar-hi una mesada llarga amb la seva família bunyolina, com acostuma a fer cada any.

En saber que entre el 26 de juliol i el 26 d’agost ha de viatjar al Perú el bon amic Eugeni García, l’única persona que coneix el trajecte a fer per arribar fins a Jicamarca, l’indret on reposen les restes mortals del bon amic santamarier mossèn Miquel Parets Serra, miram de comunicar-nos-hi per whatsapp, fent-li a saber el nostre desig compartit d'arribar-hi plegats, a l’espera que ens hi pugui portar.

Ja que en trob a prop d’una oficina sucursal que el BBVA Continental  manté oberta a Puente Piedra, me n’hi vaig a recollir uns quants doblerets que em permetin de comptar amb efectiu per a les despeses que se’m presentin d’ara endavant. Ja he eixugat la quantitat que duia des de Mallorca en efectiu, i precís d’aconseguir-ne des del caixer automàtic. Cosa que em comporta, a més de la comissió bancària corresponent, de la qual no puc escapolir-me, un canvi de divisa oficial (3,7 S/), molt per davall del que puc aconseguir al carrer (4,05 S/).

Bon dinar de "chita a lo macho"
en restaurant de Lima

De retorn a Los Olivos, com no puc deixar de fer cada dia, em tir damunt del llit per fer-hi una noneta que em serveixi per descansar i trobar-me una mica millor després.

Catorzè dia d’estada a Los Olivos 

Per la finestra de la casa on estic allotjat al districte limeny de Los Olivos distingesc una sèrie d’edificis aixecats amb totxos, rajoles vermelles com les d’arreu del món, edificis de dos i tres pisos, on s’acaramullen els membres de famílies nombroses de la manera que em recorden temps passats, viscuts al barri de Sant Martí, a Piura, a la dècada dels anys 70 del segle passat.

Hi tenen molt a veure, en molts d’aspectes. Són casetes modestes, humils, pobres, sense acabar, que es van aixecant a poc a poc, a mida i mesura que la disponibilitat econòmica familiar ho permet als moradors. 

Plaça Major del districte municipal de Puente Piedra

Són terrasses on acostumen a penjar-hi la roba, estesa perquè s’hi aixugui un cop rentada. Indrets on compareixen més les dones que els homes: d’aquests, n’hi veig pocs, d’elles, moltes més. Són carrers on tant fa que el llum elèctric romangui encès durant el dia com  apagat durant les nits. Carrerons sense asfaltar, amb les olors característiques dels barris més populars. Amb els renous típics d’indrets farcits de petits comerços, tallers, picanteries, cases dedicades a la menjua o la beguda. 

Per damunt tot, sobrevolen «gallinazos» sortint a la recerca de despulles carnívores a devorar per alimentar-se. Un barri eminentment popular, dins el qual em sent molt a gust i amb ganes de compartir-hi situacions particulars i familiars.

Aquí, al barri limeny de Los Olivos, certament que no dispòs de les comoditats que comporten altres barris de Lima més benestants, com poden ser Miraflores, Barranco, San Isidro, La Molina o Monterrico. Però, sense cap casta de dubte, aqui gaudesc de la senzillesa i l’amorositat que m’envolta, em protegeix i m’agombola com cap altre indret podria aconseguir-m'ho.

La vida familiar que tenc la immensa sort de compartir em permet d’experimentar allò que no he tengut l’oportunitat de fer en ma vida octogenària, sense fills ni descendència, tot i haver-me casat i enviduat dues vegades consecutives.

Zully, Nicolás, Iván, Cil i Pamela
al domicili familiar de Los Olivos

La presència de fills i néts de la meva molt estimada fillola piurana, de 63 anys d’edat, que tenc oportunitat de conèixer i tractar per primera vegada quan en té 13 solament, m’omple d’alegria i de satisfacció. Són «churritos» o «cibolos» de 4, 5, 6 i 7 anys que no solament em duem a recordar el temps en què jo els tenia, al barri del Camp Rodó estant, en la dècada dels anys 50 del segle passat. També m’omplen de joia i de satisfacció quan veig que se m’adrecen carinyosament i em tracten de «papá Cecilio», com a la seva padrina anomenen «mamá Zully».

És clar que, com en totes les famílies, també provoquen certs moments de tensió o preocupació o neguit quan s’entossudeixen a fer allò que els ve en gana i que no s’adiu plenament amb els desitjos dels seus progenitors. O quan  veus que tendeixen a emmalaltir-se, ni que sigui lleument. O quan provoquen baralles infantils a causa de les juguetes que es neguen a compartir. O quan els arriba l’hora d’aixecar-se del llit i s’estimen més de quedar-s’hi...

Tot plegat m’empeny a participar-hi, si més no com a observador pacient que intenta de col·laborar en la mesura de les possibilitats minses de què dispòs.

Dinant amb Zully i Pamela a restaurant de Los Olivos

Sí que em duu a pensar, també, precisament en allò que enguany fa 56 anys que vaig viure de manera tan intensa: l’ordenació sacerdotal al Seminari diocesà de Mallorca, després de tretze anys seguits d’estudis eclesiàstics, un bon dia 16 de juny de 1968.

En recordar-ho tan vivament, no puc deixar de pensar en la música i la lletra d’aquella cançó tan famosa del cantautor i activista polític dels EUA, gran defensor i promotor de la cançó folklòrica, Pete Seeger (1919-2014), i que tan bé interpreta el grup musical català Falsterbo, quan diu «Què s’ha fet d’aquelles flors? Fa tants de dies! Què s’ha fet d’aquelles flors? Fa tant de temps!...».

El temps passa per damunt nosaltres. I també van passant experiències, vivències o situacions que van marcant la nostra existència d’una manera o una altra. En el meu cas, he de reconèixer que l’oportunitat de venir a treballar i viure uns anys al Perú l’any 1975, em deixa marca inesborrable. En un sentit que consider molt positiu, gràcies a Déu: m’obre els ulls a altres formes de viure i de veure el món, em fa escoltar altres veus distintes a les anteriors, em fa tocar de peus a terra com enlloc més, em fa olorar altres aromes molt més variats i agradosos, em fa assaborir altres plats més deliciosos, em duu a gaudir a les totes d’aquesta vida damunt d’aquest món nostre tan farcit de tanta varietat humana, material, social i cultural.

Al jardí de les trinitàries de Puente Piedra

Quinzè dia d’estada a Los Olivos 

Avui és dia de festa al Perú. S’hi celebra el Dia de la Bandera peruana. No hi ha classes. Els col·legis i centres educatius romanen tancats. Jornada que serveix per iniciar i gaudir de tres dies seguits de vacances, i fer que la petulea se’ls passi fora de casa, en companyia del pare i d’altres membres de la família paterna (en procés de separació matrimonial des de fa unes mesades...)

Amb les dues mares respectives, Zully i Pamela, miram d’anar a dinar tots tres a algun restaurant limeny de la contrada. Abans d’emprendre trajecte cap a Puente Piedra on miraré d’anar-hi a passar aquest cap de setmana, per tal de trobar-m’hi més tranquil i sense el trull  bulliciós de Los Olivos.

A l’algatzara que provoquen els dos menuts, darrerament s’hi afegeixen els renous, crits i músiques dels pisos veïns on acaben d’instal·lar-se nous llogaters, segons sembla, veneçolans. Amants de fer renou, s’hi posen a fer-ne a les cinc del capvespre i a les 6 de la matinada següent encara perdura a les totes.

Sortosament, quan jo dorm, dorm com un tronc i no sent res de res en tota la nit. Tret dels dos moments en què m’aixec a orinar...

Viatge al Perú 2024 (15ª): ruta andina pel sud (c)

Tretzè dia de Ruta pel Sud del Perú: primera jornada a Cuzco

A les 9 del matí sortim de l’hotel Novotel on ens allotjam a la ciutat de Cuzco, conduïts per na Milagros, Mili, com a guia, i amb Diego com a conductor d’un vehicle que duu la matrícula peruana XAI-951. 

Som un grup d’una vintena de turistes, disposats a visitar Sacsahuaman, la gran fortalesa situada a 5 km de la ciutat, on cada any es repeteix la cerimònia espectacular de la celebració de l’Inti Raimi, la Festa del Sol, cada solstici d’hivern, el 24 de juny. 

Amb la presència de visitants nacionals i estrangers, els actuals pobladors dels països andins continuen realitzant aquesta tradició, avui dia considerada d’interès turístic.

Fortalesa de Sacsayhuaman, a prop de Cuzco

Passam el control d’entrada, on lliuram els tiquets turistics que ens permeten de visitar una desena de centres dels voltants de la ciutat de Cuzco. Nosaltres dos els tenim inclosos en la nostra tarifa ja pagada.

No puc evitar-hi el record d’altres visites fetes a aquest indret, en companyia d’altres persones temps enrere. Amb religioses Germanes de la Caritat, amb el bon amic manacorí Joan Riera, amb els amics piurans Mendoza Guerrero, amb la meva esposa difunta Bel Rosselló...

Avui dia, segurament les pedres són les mateixes d’altre temps. Tot i la millora en la seva conservació i l’increment considerable de visitants que hi arriben en nombre força superior, em sorprèn la catifa d’herba verda que ho domina pràcticament tot, a diferència de la memòria que en mantenc d’un espai aleshores més tost sec. Em diuen que, de manera sorprenent per l’època que travessan, fa pocs dies que ha plogut en aquesta zona de la serra andina peruana...   

També ens porten a Qenqo, amfiteatre sagrat, centre d’adoracio al déu Puma, lloc on es feien sacrificis humans. Em crida poderosament l’atenció la presència d’un bosc d’eucaliptus immens que envolta la contrada.

Amfiteatre sagrat, centre d'adoració al déu Puma

La nostra passada per Pucapucará, anomenada la «fortalesa roja» per la tonalitat que tenen les seves roques amb la llum del crepuscle, ens permet de veure-hi restes preincaiques. 

De Tambomachai, a uns 3.765 msnm, guard molt bon record del temple on retien culte a l’aigua les comunitats indígenes d’altres èpoques llunyanes que, sortosament, encara perviuen en aquestes contrades andines ocupades també per exemplars camèlids tan simpàtics com les llames. Les fonts d’aigua que encara ragen avui dia, em fan la impressió que ja no en duen tanta com en anys passats...

Lloc d’allotjament: Cuzco, Novotel
San Agustín, 239

Grup de visitants a Tambomachai, a prop de Cuzco

Catorzè dia de Ruta pel Sud del Perú: de Cuzco a Machupicchu 

En busset de 22 places sortim de l’hotel Novotel en direcció cap a la Vall sagrada dels inques.

Amb Ronald com a guia, visitam els pobles de Pisac, poble mestís colonial. 

Pujam a veure’n les restes arqueològiques, el sector Q’Allaqasa a 3.514 msnm, les marjades preincaiques.

Dinam d’un bon buffet al restaurant Tunupa.

Arribam fins a la població de nom Ollantaytambo, on se situa el parc arqueològic gegantí, un complex agrícola administratiu, social, religiós i militar que tengué moltíssima d’importància en temps del Tahuantinsuyo.

Ens duen fins a l’estació del tren que ens ha de portar, farcit de turistes, fins al poble d’Aguas Calientes, als mateixos peus del mític i místic cim del Machupicchu.

Lloc d’allotjament: Aguas Calientes – Hotel El Mapi by Inkaterra
Av. Pachacutec 109,084

Cada cop més a prop de Machupicchu, Ollantaytambo

Quinzè dia de Ruta pel Sud del Perú: Machupicchu

De bon matí, després de berenar, feim una volta pel poble de Machupicchu, a l’estació d’Aguas Calientes. Visitam l’església situada a la plaça Major.

Després de dirigir-nos a l’estació Puente Ruinas, prenem el busset que ens ha de dur fins a la Ciutat Perduda dels Inques, Machupicchu, l’exemplar més famos de l’arquitectura incaica, descoberta l’any 1911. Gaudim d’una excursió guiada per les edificacions principals del recinte. 

Visitant Machupicchu

Jo, que ja l’he visitat en quatre ocasions anteriors, ja no torn a fer-ne tot el recorregut. M’estim més quedar a prop de l’entrada, i contemplar l’entorn muntanyenc que m’envolta. La meva fillola piurana sí que recorre tot el recinte, en companyia del guia i del grup, passant pel Temple del Còndor i per tots els racons que avui dia poden esser visitats. Amb moltíssimes més restriccions que temps enrere, per mor d’una conservació dels elements que serveix de pretext per establir-hi normes de comportament més estrictes, sempre vigilades de prop pels nombrosíssims guardians que fan vetla i empren el xiurell quan veuen algun incompliment.

Un cop finalitzat el recorregut, prenem el bus de baixada cap a la ciutat d’Aguas Calientes on dinam en un restaurant local. Em ve de nou que, a diferència d’altres temps, ja no presenciam la baixada ràpida d’aquells infants que compareixien a cada revolt de la carretera que va de dalt abaix, a l’espera de rebre una compensació al final del trajecte...

Una mica més tard, sortim en tren amb destinació a Ollantaytambo i d’aquí cap a Cuzco. 

Per manca de places a l’hotel Novotel, degut a les celebracions multituinàries de la festa del Corpus Christi, amb processon de sortida dels Dotze Sants, quedam instal·lats a la Casa Andina, un altre hotelet més modest, de tres estrelles, també confortable i una mica més cèntric, a molt poques illetes de la plaça Major.

Lloc d’allotjament: Cuzco, Novotel
San Agustín, 239

Machupicchu

Setzè dia de Ruta pel Sud del Perú: llacuna Humantay

Tenim programat de pujar fins a la llacuna Humantay (5.473 msnm), a la regió cuzquenya de Vilcabamba. Per això, passen a recollir-nos per l’hotel a les 5h de la matinada. Arribam a Mollepata a les 7:20. Després d’unes quatre hores de viatge, som a Soraypampa (3.850 msnm), on desdijunam. 

Des d’allà besllumam a l’horitzó els imponents cims nevats de Salkantay i Humantay. Com que les meves cames no donen per fer més passes en aquestes zones tan altes de la serra andina peruana, propòs de separar-me del grup, indicant-los que m’estim més quedar-me abaix i esperar que la resta del grup retorni.

Aleshores aprofit per fer una de les caminades en solitari més agradoses que he fet mai en la meva vida. En bon dia 28 de maig de 2024, gaudesc a les totes de la millor caminada en solitari de la meva vida. 

Així ho manifest a les meves amistats mes properes. Els dic que he recorregut un tram meravellós de la serra andina peruana tot sol (per no entorpir la marxa d'un grup de 14, al meu ritme massa lent...), dins la regió cusquenya de Soraypampa (3.850 msnm).

Pas per davant de «Cabañas Andinas Eco Lodge Mamá Andrea», que fan la impressió de ser llocs d’aixopluc per a gent delitosa de gaudir de la natura a plaer. Per davant d’hotels de muntanya. Per indrets on ofereixen el servei de transport a cavall.  Per davant del parador Soraypampa (3.832 msnm) i d’algun restaurant muntayenc. Per una vall encisadora, coberta de verdor, on pasturen guardes de llames a lloure. 

Cim andí ben nevat

Arrib a un encreuament de camins que porten a indrets tan engrescadors com Soraypampa, el cim nevat Humantay, la llacuna Humantay o el cim nevat Salkantay.

Pel que explica el cartell informatiu, Soraypampa s’està convertint en una gran zona turística a manera de campament base, des d’on surten caminants que s’adrecen a la llacuna d’Humantay i al cim nevat de Salkantay, el pas de muntanya més alt en la ruta cap al Machupicchu.

M’adon que es tracta d’una regió que compta amb zones humides i aigües abundoses. Fa part de l’àrea intangible de l’ACR Choquequirao, rodejada de cims nevats imponents considerats deïtats en la cosmogonia andina. Pertany a la municipalitat distrital de Mollepata. 

La contemplació serena, tranquil.la, silenciosament eloqüent, dels dos apropats cims nevats Salkantay i Humantay em deixa corprès i extasiat, sense dir ni mu davant de tanta grandesa admirable. 

Coronant la muntanya de 7 colors

Tot i que no aconseguesc d'arribar fins a la Laguna Humantay (4.200 msnm), a la qual sí que hi arriba la meva fillola piurana, en qued summament i plenament satisfet del viscut i experimentat d’una manera tan vivencial. 

Déu és més gran encara! Experiment vitalment. Gràcies!

A la baixada de tots, ens disposam a dinar a Soraypampa, i retornam a la ciutat imperial de Cuzco. Ens allotjam al mateix hotel Novotel.

Lloc d’allotjament: Cuzco, Novotel
San Agustín, 239

Pujant dal de la muntanya de 7 colors, a Cuzco

Dessetè dia de Ruta pel Sud del Perú: Maras i Moray

Viatjant a Maras (3.300 msnm), tenim l’oportunitat de presenciar el panorama esvelt de la serralada d’Urubamba i els cims nevats de La Verónica (5.682 msnm) i El Chikón (5.530 msnm). 

Ens diuen que és un dels llocs on van a parar els nobles  incaics despullats dels seus palaus de Cuzco, forçats a establir-se en altres pobles petits com aquest de Maras. 

Una església construïda amb blocs de fang, típica arquitectura religiosa de poble, conté teles i pintures de l’Escola cuzquenya.

Complex arqueològic de Maras

A  una setena de quilòmetres de Maras, visitam un complex arqueològic únic en el seu genere dins aquesta regió. Un conjunt de depressions o clots naturals gegantins en la superfície del terreny que els antics moradors preincaics utilitzen  per construir als seus entorns terrasses o marges agrícoles amb els respectius canals de rec. 

Prototipus d’hivernacle o d’estació experimental biològica molt avançada per al seu temps que ajuda la població de l’antiguitat a heretar per al conjunt de la humanitat un 60% dels productes vegetals que consumeix; i que la població andina consumesqui un miler i mig de varietats diverses de patates, un centenar i mig de blat de les índies, i moltíssims d’altres productes agrícoles.

Retornam a l’hotel Casa Andina de Cuzco.

Mines de sal, a Moray

Lloc d’allotjament: Cuzco, hotel Casa Andina
Portal Espinar, 142

Devuitè dia de Ruta pel Sud del Perú: muntanya de 7 colors

Ben prestet, de bon matí, a les 4 i 10 minuts passen a recollir-nos per l’hotel Casa Andina de Cuzco per tal d’iniciar el recorregut d’avui dia en direcció a les faldes del cim nevat d’Ausangate. Es tracta d’un camí força costarrut i amb molt de pendent a més de 5.000 msnm.

Muntanyes de colors, a Cuzco

Tant la meva fillola piurana com jo mateix optam per pujar-hi, com molta d’altra gent, «en moto lineal» i de paquet. Es converteix en una de les aventures més arriscades que faig mai en la meva vida, a l’edat de 79 anys, amb els genolls mig desfets: vaig de paquet en una moto conduïda per un jove i expert motorista que, a tota pastilla, ascendeix per viaranys muntanyencs sense asfaltar, plens de pols i de pedres, amb precipicis vertiginosos a la meva dreta, sotracs de tota casta a cada passa que avançam, revolts per on pugen i baixen altres motos... Una experiència única, que queda reservada solament a la gent més intrèpida o, si més no, a la més inconscient...

Lloc d’allotjament: Cuzco, hotel Casa Andina
Portal Espinar, 142

Denouè dia de Ruta pel Sud del Perú: de Cuzco a Lima

Avui és el darrer dia que passam a la ciutat andina de Cuzco. Feim el darrer recorregut pel centre urbà. Miram d’aconseguir-hi algunes petites peces d’or i plata: or de 18 kilats i plata de 9,5, com anuncien quan són posades a la venda. 

Retaule 12 Sants pel Corpus Christi, a Cuzco

Em sent empès a oferir a na Pamela, la filla de la meva fillola piurana, un d’aquells anells d’or de 18 kilats amb pedra semipreciosa prazolita que no val més de 800 dòlars americans. Per molts de motius, trob que es mereix això i molt més encara, després d’haver-nos aconseguit un dels paquets turístics més ben coordinats pel sud del Perú.

Feim una darrera passejada per la ciutat de Cuzco, encara ben endomassada per la celebració de la festa del Corpus Christi, quan s’organitzen les processons de sortida dels Dotze Sants, encapçalades per una espècie de quatre grans retaules de colors i miralls instal·lats a la plaça Major de la ciutat.

Passam per davant l’entrada d’un museu de la «Benemérita Sociedad de Artesanos del Salón Cultural Tupacamaru» amb entrada lliure. Na Zully vol entrar-hi. Ens hi ficam tots dos. De manera sorprenent veig que s’adreça al guàrdia uniformat que vetla l’entrada, com si es coneguessin. Li demana pel nom i llinatges. El guàrdia s’hi adreça anomenant-la pel seu nom, Zully. Resulta que tots dos són tia i nebot, de Piura. Quines coincidències! Quines casualitats més inesperades! 

Encontre de tia i nebot de Piura, a Cuzco

A l’hora assenyalada, vénen a cercar-nos a l’hotel per endur-nos cap a l’aeroport de Cuzco. Hi hem de fer els tràmits pertinents, per tal de facturar les tres maletes que portam entre tots dos i les dues bosses de mà que duim damunt dins la cabina de l’avió.

Hores darreres a la ciutat de Cuzco...

Viatge al Perú 2024 (14ª): ruta andina pel sud (b)

Novè dia de Ruta pel Sud del Perú: Puno-Copacabana (Bolívia)

Ens aixecam a les 6. Berenam i partim a les 7, amb el cotxe de Haward que ens ve a cercar a l’Hotel José Antonio per portar-nos al port de Puno. Ens hi espera la llanxa que ens ha de dur a fer el reccorregut assignat avui dia: navegació en llanxa cap a les illes aimares dels Uros i l’illa Taquile, dels quítxues. 

En visitam dues, d’illes dels Uros. A la primera hi romanem una hora seguida, rebent explicacions per part del guia, Alan, gran coneixedor del món quítxua i ben agermanat amb el món aimara. 

A diferència d’altres vegades anteriors en què tenc ocasió de visitar aquestes illes habitades per una de les ètnies que n’ha perdut la parla originària a finals del segle XX, en aquesta oportunitat m’adon que, malgrat deficiències que encara perduren, han millorat moltíssim l’atenció als turistes visitants. No solament pel que fa als mitjans nàutics disponibles, que superen en molt les llanxetes d’altre temps amb motors fora borda, sinó també pel que té a veure amb les explicacions que ens donen sobre aquest poble en vies d’extinció més que evident.

Casetes a les illes dels Uros, enmig del llac Titikaka

A l’illa Taquile, és la primera vegada que m’hi acost. Malgrat no m’he sentit amb forces per pujar fins a dalt de tot, per l’empinada costa que va des del moll fins a la plaça d’Armes de la població, el fet de quedar a la vora del llac em permet de veure amb els meus ulls i d’enregistrar amb la meva càmera imatges mai vistes per mi, sobre l’arribada a port de dues embarcacions farcides de gent i de productes.

He pogut veure-hi desenes i desenes d’homes i de dones descarregant les embarcacions, traslladant les mercaderies fins a terra, pujar-les per l’empinada costa ben carregades a l’esquena, i duent una marxa impossible de seguir per mi.

Si hagués llegit abans això que llegesc després, segur que m’hagués interessat molt més endinsar-me en la història d’aquesta població quítxua que habita l’illa Taquile, enmig de l’immens llac Titikaka: 

«Els homes vesteixen camisa blanca, pantalons negres, faixa i una gorra chullo, de llana teixida per ells mateixos de diferents colors, semblant a una «barretina». Sembla que al segle XVIII l'illa és comprada per un industrial de Figueres que implanta allà, un taller tèxtil, i a més imposa aquesta vestimenta...»

Dada curiosa que m’hagués agradat ben molt d’arribar a aprofundir una mica més...

Navegant pel Titikaka, visitam l'illa de Taquile

Com que na Zully i jo no pujam fins a dalt de tot, des d’allí ens fan arribar el dinar que queda inclòs dins la tarifa abonada: una exquisida sopa de brou, una «truita de llac» fregida i una «omelette» amb arròs blanc i verdures. En tenim per a tots dos i per compartir-ne amb uns altres dos pobladors que se’ns atansen... 

A les 14:20 retornam d’Isla Taquile cap a Puno, en la mateixa llanxa i els mateixos passatgers. Un d’aquests es vol quedar a passar la nit amb les famílies dels Uros. Em sembla que deu tenir qualque cosa a veure amb missioners de l’Església Adventista del Setè Dia... 

Lloc d’allotjament: Puno - Hotel José Antonio - 
Carretera Puno Desaguadero km 6,5

Desè dia de Ruta pel Sud del Perú: Puno-Copacabana (Bolívia)

El jove conductor Harward es presenta a l’hotel a les 6 del matí en punt. Ens duu fins a l’estació terminal de busos. Sortim amb l'autocar a les 6:45 en direcció cap a Copacabana, al país veí de Bolívia.

Feim la primera aturada per obres, des de les 7:00 fins a les 7:15. Viatjar té això i moltes d'altres males herbes, com trobar-te dins l'autocar amb dues velles que no paren de tossir al teu costat, quasi de manera inintetrompuda.

També pots trobar-te amb una carretera xereca, en molt mal estat, asfalt gastat, clots, pols i terra, etc.

Passam per Ilave, segons anuncien, la capital de la nació Aimara. Són les 8:12 del matí.

Em crida l’atenció veure l’anunci d’un "Balcón filosófico del Altiplano", a la població de Pomata, quan hi passam a les 9:05.

Pas fronterer de Desaguadero, entre Perú i Bolívia

Abans d’arribar a la frontera peruano boliviana, tenim oportunitat de canviar sols peruans amb bitllets bolivians: 1S/ = 2,05B/. Hi canviam 500 S/ ->1.050 B/. Som a Desaguadero, el pas fronterer més important entre Bolívia i Perú, per on transita el 90% del comerç entre tots dos països, tres hores després d’haver sortit de Puno, a les 9:45 h.

Primerament, hem de fer les gestions duaneres per sortir del Perú, en una instal·lació dotada amb els estris del «reconeixement facial». Seguidament, hem de fer unes quantes passes a peu, per arribar fins a dues de les instal·laciones duaneres bolivianes: la policial i la duanera.

Realitzades les operacions en tots els passatgers, l’autocar reprèn la marxa dins territori bolivià durant una quinzena de minuts.

Arribats a Copacabana, ens trobam amb Maria, la guia aimara que ens duu a conèixer el nucli central de la població, presidida pel santuari marià dedicat a la Virgen de la Candalaria.

Lloc d’allotjament: Puno - Hotel José Antonio - 
Carretera Puno Desaguadero km 6,5

A l'altra banda de la frontera bolivianoperuana

Onzè dia de Ruta pel Sud del Perú: Puno-Ruta aimara

Dijous, 23 de maig, desdijunam a l’hotel José Antonio, situat vora el llac Titikaka, a la carretera  Puno Desaguadero km 6,5 de la ciutat de Puno.

Iniciam la Ruta aimara, guiada,  a càrrec de Roger com a guia i de David com a conductor de la minivan. La iniciam a Chucuito «Capital de la Gran Nación Lupaka», «Ciudad de las Cajas Reales». Feim una parada a la plaça Major, on figura una rellotge de sol fet en pedra i l’església amb arcs caractererístics de l’època colonial. Hi visitam el Temple de la Fertilitat anomenat «Inka Uyu». Ens diuen que és ben poca la gent que, arribada a Puno com a turista, s’acosta a aquest indret puneny.

Façana de la municipalitat de Chucuito

Viatjam fins a les Chullpas d’Acora Molloco. Hi podem apreciar torres funeràries de tipus quadrangular i circular, com a hornacines o tombes funeràries admirables.

Realitzada aquesta visita, arribam fins als Warus Warus andins, a uns 15 minuts en cotxe. Hi descobrim i apreciam un autèntic laboratori dels temps preincaics, de l’epoca dels Pukina. Serveix aleshores per a millorar les llavors, els grans andins i tubèrculs en general, com també per a domesticar-hi altres aliments. Els waru warus andins tenen forma circular, amb 5 anelles al voltant d’un centre que anomenen ull de Déu.

El guia ens explica que, des d’aquest centre d’estudis de la patata, se n’arriben a conèixer més de 3.500 castes, de patates, al Perú.

També ens tramet observacions acurades sobre el fet que cal irradiar sempre l’aura bona i positiva de l’amor i del perdó, primerament amb un mateix, i després amb la resta dels humans.

Ens explica que estam travessant llocs d’atracció energètica. Segons la trilogia andina, el cel, aquest món i l’indret més inferior on resideixen els morts. Queden representats per tres animals, el cóndor, el puma i la serp, i per tres elements de la natura, l’aire, la terra i l’aigua.

També fa incidència en el fet que cadascun de nosaltres sóm un ésser únic, amb cervell, cor i columna certebral. Cal donar-hi energia: aire, terra, aigua.

Per mantenir-los bé, cal meditar i refertilitzar-nos recarregant-nos d'energia.

Lloc d’allotjament: Puno - Hotel José Antonio - 
Carretera Puno Desaguadero km 6,5

Fent la ruta aimara

Dotzè dia de Ruta pel Sud del Perú: darrera jornada a Puno

Després de berenar al menjador de l’hotel José Antonio, sortim de Puno en autocar de l’empresa Inka Tours. N’Eduardo fa de guia. Feim un bon grapat de parades: Puno, Juliaca, Pucará, Parcaucollar, etc. 

Visitam el museu lític de Pukarà, cultura desplegada al Perú des dels anys 1.600 aC fins als 400dC. S’hi troben ceràmiques i escultures que representen figures zoomòrfiques. D’entre aquestes, despunta l’escultura famosa del Hatunñaqac, que hom podria traduir pel Suprem Degollador.

Hi compram figuretes dels «Toritos de Pukará» i altres peces de tela de colors diversos, tots molt intensos.

Del museu de Pukarà sortim cap a La Raya, el pas fronterer entre les ciutats de Cuzco i Puno, a més de 4.335 msnm. Amb el nevat anomenat Chimboya, d’on diuen que neix el riu Amazones.

Dinam de bufet al restaurant turístic La Pascana, amb una gamma àmplia de menjua nacional i regional, situat als afores de la ciutat de Sicuani.

Visitam el complex arqueològic de Raqchi (3.450 msnm), conegut també amb el nom de «Temple de Déu», Wiracocha, la deïtat suprema inca. Hi trobam gran quantitat de sitges per al gra, «colcas», i edificacions magnífiques en pedra i fang.

Segons ens indica el guia, no podem visiar la capella d’Andahuaylillas, del segle XVII, coneguda també com la Sixtina dels Andes per la bellesa dels seus murals, degut a les obres reparadores arran del darrer terratrèmol. 

Sí que record d’haver-hi vist, anys abans, quan faig aquest mateix recorregut amb el bon amic manacorí Joan Riera, i el matrimoni piurà Mendoza Guerrero, treballs admirablement  realitzats en pa d’or i pintures de l’escola cuzquenya aixoplugades al seu interior.

Lloc d’allotjament: Cuzco, Novotel -
San Agustín, 239

Indret mític i místic en la ruta aimara per contrades de Puno