Viatge al Perú 2024 (20ª): Moyobamba, a la selva amazònica peruana

Primer dia d’estada meva a Calzada, Moyobamba

Després de passar una nit curta, la primera d’enguany a Calzada, amb una bona dutxa i una bona afaitada inicio la meva estada en aquesta casa d’hostes que duu la denominació de «La Emboscada». És propietat d’uns parents pròxims de na Zully, la qual hi treballa temporades llargues. Ens hi acullen la mar de bé.

Casa d'hostes on ens allotjam, al districte de Calzada,
ben a prop de Moyobamba, en plena selva amazònica

De bon matí, el que més ens interessa és trobar un mecànic que dugui a terme la reparació del vehicle avariat. El cosí de na Zully, de nom Lalo, es presta a cercar-ne un que, segons diu, ens arribarà avui mateix, d’aquí a una horeta... Són les 10 del matí... Em sembla mal dia per trobar mecànic, damunt festes patronals de Sant Joan... Però mai no se sap... 

Mentrestant, berenam a la terrassa d’aquest alberg familiar de tres plantes, situat en un encreuament de quatre carreteres, a pocs quilòmetres de la ciutat de Moyobamba.

Calzada és «La Ciudad de los Jazmines». Està situada a 12,5 km de la ciutat de Moyobamba, «La Ciudad de las Orquídeas», i a 12,5 km de la ciutat de Rioja, a la carretera marginal de la Selva amazònica peruana, dins la vall del Alto Mayo, al nord de la regió de San Martín. 

Situada a uns 850 msnm, hi despunta el Morro de Calzada, un cim que esdevé mirador panoràmic natural de 360º, des d’on es poden observar les ciutats més properes envoltades d’una planície verda força admirable. Amb el clima característic dels boscos humits nigulosos de la selva alta, propicia la presència d’ecosistemes diversos que ho converteixen tot en un espai natural de gran diversitat pel que fa a la flora i la fauna silvestre. Quines diferències!

Ho podríem comprovar dies després, en visitar el Jardí Botànic Amazonia.

Segon dia d’estada meva a Calzada, Moyobamba

A més de ser vigília de la festa de Sant Joan, avui també és diumenge. M’aixec a les 6 del matí. Amb na Zully, quedam d’anar a la missa que celebren a les 7 del matí a la seu catedral de Moyobamba.

La presideix el bisbe prelat, a l’interior d’un temple, amb gent a vessar que canta en castellà melodies litúrgiques que jo desconec en la seva majoria. 

Mir d’informar-me de qui n’és el president. Només entrar, em fa la impressió de topar-me amb un clàssic eclesiàstic, a qui agrada de lluir els distintius episcopals que l’assenyalen com a bisbe: solideu vermell passat pel cap, punys i randes al camis de color vermell, homilia llarga navegant pels núvols de les històries inventades per mantenir no solament l’atenció de la concurrència sinó també i sobretot les prebendes que hi puguin aportar... Si més no en les aparences, em sembla bisbe clàssic conservador.

Monsenyor Rafael Escudero López-Brea,
bisbe de Moyobamba

Arrib a saber que li diuen monsenyor Rafael Escudero López Brea. És un sacerdot diocesà espanyol, nascut a Quintanar de la Orden, l’any 1962. Estudia al Seminari Major de Toledo. Arriba al Perú l’any 2004, amb el primer grup de sacerdots diocesans toledans que atenen la prelatura de Moyobamba. Primer, s’hi exerceix com a vicari general i rector de la parròquia catedralícia. Dos anys després, l'any 2006, el papa Benet XVI el nomena bisbe coadjutor. Rep l’ordenació episcopal de mans del cardenal arquebisbe de Toledo Antonio Cañizares Llovera (amb això ja està dit tot!) Des del mes de juliol de 2007 s’exerceix com a bisbe prelat de la Prelatura de Moyobamba, després que hi renuncia per edat el seu antecessor en el càrrec, monsenyor José Santos Iztueta Mendizábal. 

Em crida l’atenció que, només dos anys després d’arribar al Perú, ja és nomenat bisbe auxiliar, i que 18 anys després encara s’hi manté! N’ha sabut fer molt bona carrera, amb la seva venguda missionera al Perú! No com altres que conec... És clar que cap d’aquests que conec no prové de la diòcesi espanyolíssima de Toledo! Quines diferències!

Aquest diumenge també és el dia en què arrrib a topar-me de bell nou amb una de les dones que més admir en aquesta ciutat de Moyobamba. Es tracta d’una serrana que, provinent de Chota, Cajamarca, hi arriba fa dècades, s’hi instal·la, hi crea una petita empresa de venda de mòbils, i es converteix en la gerent principal d’una empresa familiar important, representativa de l’evolució teccnològica més puntera a la ciutat de Moyobamba. Li diuen Maria Infante Tarrido. Ja té tos fills i roman a l’espera d’una tercera criatura.

Ens rep la mar de bé a la seva tenda comercial. Tots dos ens alegram de tornar a veure’ns. Jo només li puc oferir una abraçada afectuosa i tota la meva estimació. Ella, a més a més, m’obsequia amb una funda protectora per al meu mòbil, fins al punt que fa la impressió que en tenc un altre, de nou.

Li dic que, fins al dia d’avui, només he pogut veure els seus dos fills i el pare d’aquests. Però que vaig molt endarrer de veure-la, a ella, de bell nou, suara mateix, com puc endevinar, embarassada d’una criatura engendrada per un altre pare. Li’n don l’enhorabona. La veig bastant més rejuvenida que quatre anys enrere.

Me’n surt, de la seva tenda comercial, content d’haver-la vista, d’haver-la abraçada i d’haver mantengut una conversa tan agradable, amb la dona d’un cosí de la meva estimadíssima fillola piurana que m’hi acompanya.  

Tercer dia d’estada meva a Calzada, Moyobamba

És la festa de Sant Joan, que enguany celebr en un indret tan distint de Mallorca com és ara aquest on em trob avui dia, ocupant l’habitació 26 de la casa d’hostes anomenada «Hospedaje La Emboscada», situada al districte de Calzada, a prop de la ciutat de Moyobamba, en plena selva amazònica nord-peruana, propietat de la família de la meva estimadíssima fillola piurana Zully Socorro Moreno Romero, que m’hi acull amb gran amabilitat i molta d’estimació, com a «padrino de Zully».

Em vénen a la ment tantes de preguntes. M’acudeixen al cervell tants d’interrogants. M’omplen el cap tantes de qüestions. Sobretot, quan contempl força emocionat la fotografia de les meves dues esposes estimades que porto pertot arreu allà on vaig, en aquest «viatge de la meva vida al Perú abans de complir els 80 anys»: 

"Què no hagués estat això mateix, amb la teva companyia inestimable, Lina estimadíssima, viatjant amb tu, la meva dona, que veies amb tan bons ulls la meva dedicació intensa a Amèrica Llatina, fins al punt que m’ajudes a reinstaurar Amensty International a la nostra illa estimada de Mallorca o quan miram de fer suport a la lluita per l’alliberament de pobles com El Salvador, Nicaragua, Uruguai o Xile a la dècada dels anys 80 del segle passat?

I, sobretot, què no hagués estat això mateix, amb la teva companyia inestimable, Bel estimadíssima, si haguéssim pogut repetir enguany, com feim una vegada i una altra anys enrere, recorrent aquestes terres d’Amèrica Llatina que tots dos estimam tant!

La Vida vol que, ara, jo ho faci tot sol, sense cap de vosaltres dues acompanyant-m’hi. Prou bé sabeu que vos duc dins el meu cor i dins el meu capet, estimant-vos moltíssim com sempre, desitjant-vos que pugueu gaudir d’aqueixa dimensió desconeguda per a mi, que m’encantaria molt que me’n poguéssiu fer un tast, ni que fos ben petitó!

La mateixa Vida, també vol que m’hi pugui acompanyar qui m’estima moltíssim, com ningú més, i que alhora vos estima moltíssim, com només ella sap fer, la meva fillola piurana estimadíssima, de nom Zully Socorro Moreno Romero.

Déu me l’ha posada davant perquè em faci tot allò que vosaltres em faríeu, m’acompanyi com vosaltres m’hi acompanyaríeu, m’estimi com vosaltres m’estimaríeu, vetli per mi com vosaltres vetlaríeu, s’interessi per mi com vosaltres vos interessaríeu, em protegesqui con vosaltres dues em protegiríeu, estigui al meu costat com vosaltres hi estaríeu...

Donau-li, amb mi, moltes de gràcies a Déu, per aqueix do que em fa de tenir un suport tan valuós com aquest, en un viatge al Perú com no n’he fet mai cap caltre, recorrent la costa, la serra i la selva d’una tal manera que tenc l’oportunitat única d’admirar a plaer l’obra meravellosa d’un Pare que estima la humanitat fins a límits tan indescriptibles com inimaginables.

Moltes de gràcies, Lina estimada. Moltes de gràcies, Bel estimada. Per haver-me conduït a trobar-me amb la meva estimadíssima Zully, la piurana que m’està obrint les portes d’un món nou tan encisador que no puc deixar de considerar com a únic i molt valuós."

A mida que avança la jornada santjoanera al districte de Calzada on estic allotjat, m’adon que s’incrementa la presència de gent dedicada a «pandillear». Quines diferències!

Viatjant per Moyobamba durant les festes de S. Joan

Amb tota intenció, na Zully i jo programam amb temps de fer-nos presents a Moyobamba coincidint amb la celebració del Dia de Sant Joan 2024. Cada any hi organitzen moltíssimes d’activitats, amb un cronograma característic de la festa més important a la selva peruana, la festa de Sant Joan. Entre els esdeveniments més remarcables hi ha les danses típiques, els rituals tradicionals i les fires gastronòmiques que ofereixen plats locals com «el juane».

Durant aquesta festa patronal en honor de Sant Joan Baptista, en dates clau com són el 23 i el 24 de juny, els pobles diversos de la selva se submergeixen en la tasca de donar-hi vida, de manera que involucren visitants en un món fascinant de tradicions, rituals colorits, danses, processons religioses, i activitats diverses que fan veure la riquesa cultural d’aquesta  regió amazònica.

És  una festa que celebren gairebé totes les ciutats i pobles de la selva peruana, sobresortint com a destinacions favorites llocs tan significatius com Iquitos a Loreto, Oxapampa a Pasco, Tambopata a Madre de Dios, Pucallpa a Ucayali, Tingo María a Huánuco, i també Chanchamayo i Satipo a Junín, o Moyobamba a San Martín. 

Veig pertot arreu que parlar de Sant Joan en els pobles amazònics és sinònim de festa grossa, d’alegria, «pandilla y juanes». Aquí on som ara, a Moyobamba, la celebració s’estén per més temps, convertint-se en la capital amazònica de la festa de Sant Joan. És ben famosa la Setmana Turística, amb ativitats festives i gastronòmiques, concursos de «pandillas» i d’estampes típiques, d’elaboració del «juane» i la «mishquina», tradicional Corpus Christi amb exhibició de plats i begudes típiques.

Fa goig recórrer els carrers empaperinats de Moyobamba en ambient de festa grossa, amb molta de gent al carrer, amb milers de dansaires que s’arrepleguen a la plaça Major, fent el recorregut ballant a les totes fins a les Aigües Termals de San Mateo, on el dia central de la festa, el 24 de juny, realitzen el «baño bendito». Com que ho fan a les 4 de la matinada, i  jo em pens que és a la tarda, m’ho perd, malauradament.

Sí que puc visitar, amb la família de na Zully, un recinte admirable, el Jardí Botànic Amazonia. Podem gaudir, en companyia de nombrosos familiars de la nissaga dels Romero gran quantitat de plantes, arbres i flors variades que constitueixen un parc atraient, per on discorren lliures els animalets que s’hi recullen, bé sigui abandonats pels amos, bé sigui perquè s’han perdut: monees, guacamayos, cocodrils, lloros, galls i gallines, etc.

A la vista del gran nombre de cosins que arrib a saludar de la família Moreno Romero, em veig incapaç de destriar-n’hi tots els detalls. Pens si no hauré de demanar-ne també l’organigrama a na Zully, per tal de romandre’n més ben informat. Quines diferències!

Quart dia d’estada meva a Calzada, Moyobamba

L’endemà de la festa de Sant Joan tenim previst que Moisés i Eli retornin a Piura, els dos germans de na Zully amb què viatjam fins a Moyobamba. Nosaltres dos, na Zully i jo, ens hi quedam dos dies més, allotjats al districte de Calzada, en l’«Hospedaje La Emboscada». Feim comptes de romandre-hi fins dijous 27 de juny, quan volem viatjar per carretera fins a Yurimaguas.

Mentrestant, miram d’enllestir la reparació del cotxe accidentat d’en Moisés. En indrets diferents de la ciutat de Moyobamba, li canvien peces, posen llaunes i planxes noves, hi apliquen pintura, fins al punt que el deixen com a nou. Només hi manca endreçar-li correctament la direcció, perquè pugui circular de manera més segura.

Diversos mecànics reparen cotxe accidentat

Comptat i debatut, al final, el cost d’aquest viatge en cotxe amb les reparacions efectuades arriba a ultrapassar els 2.000 sols peruans! Uns 500€! Quines diferències! 

Tot sia en bé de tots. En aquest país, característic de la improvisació i de l’imprevist, on suara mateix et diuen de fer una cosa, que al cap de pocs segons serà una altra molt distinta. On el temps, que corre i passa com pertot arreu, aquí no compta i va passant com si no res. On la gent xerra tan fluixet que només entre ells se senten i s’entenen. On qualsevol dificultat sempre l’arriben a superar d’una manera o una altra, tot i que mai no en pots assegurar ni quan ni com. On tot s’arranja entre compares i companys que coneixen altres compares i companys que en saben una mica més, d’allò que precises. On no hi ha diumenges ni festius a l’hora d’acceptar qualsevol «chamba» i aconseguir qualsevol feineta que et comporti alguns doblerets, per pocs que sien. On les coses entre parents o amistats es resolen a les bones, amb converses breus i molt educades en les quals acorden les condicions del contracte. 

En un país on la normativa de trànsit que està escrita no acostuma a concordar gairebé mai amb la pràctica real de la conducció automobilística: ¿qui no circula sense cap tipus d’assegurança, o sense cap permís de conducció, o sense cap paper identificatiu del vehicle, o sense mirall retrovisor o sense roda de recanvi en condicions òptimes, exposant-se als perills que això comporta i a les multes que hi poden caure en el moment més impensat? Se’m posen els pèls de punta, només de veure-ho al meu voltant! 

Com se’m posen els pèls de punta, quan veig com li queda la mà esquerra, a na Zully, després de caure a terra en el moment d’afanyar-se a preparar dins la cuina el nostre berenar. Hi llenega ves a saber tu amb quina closca de què! Només sé i veig que comença a inflar-se-li a les totes! 

Prenem la decisió d’anar a cercar l’ajuda sempre valuosa d’un bon «sobador» popular, qui presta les seves atencions sanitàries en una de les casetes més humils i modestes d’aquest barri del districte de Calzada. Quines diferències!

Visitant "el sobador" en mototaxi

Hi anam tots dos en mototaxi, na Zully i jo. Dins la sala d’espera trobam mitja dotzena de clients. En demanar-los que, per favor, ens deixin passar davant per mor de la urgència a què estam sotmesos, no hi posen cap pega ni una.

Després d’uns moments d’espera, que se’ns fa eterna, el «sobador» popular, amb l’accent característic dels homes de la selva amazònica (que no arrib a entendre del tot...), atén na Zully amb molta de cura dins una  cambra molt senzilla. Li unta el braç esquerre dalt abaix. Li fa alguns estiraments, que li provoquen molt de dolor. Li diagnostica el trencament d’un osset. Li recomana una bena 3x5 i un calmant «Dolobenalgín». Ho anam a cercar tot d’una a la farmàcia més propera. Tornam a cal «sobador», perquè sigui ell mateix qui la hi col·loqui adequadament. N’arribam a sortir més contents i satisfets que quan hi entram. 

Li recoman, a na Zully, una horeta de descans, mentre jo em dedic a elaborar aquesta crònica i a guardar dins «la laptop» (l'ordinador portàtil) totes les imatges enregistrades ahir...

Al cap d’una hora, em crida per pujar al tercer pis i anam a dinar...

Fer un viatge, com el meu d’enguany al Perú, em permet de romandre molt a prop de situacions personals, individuals i col·lectives, que m’ajuden a percebre millor l’ànima d’aquest poble tan variat i divers, com variada i diversa n’és la geografia, segons estiguis a la costa del Pacífic, a la serra dels Andes o a la selva de l’Amazonia.

Tenc la sort immensa de visitar totes tres regions, en temps i amb calma. Són sis mesos de romandre-hi, molt ben acollit pertot allà on  arrib. Els dies d’estada meva a Moyobamba, vora el riu Mayo que discorre pel departament d’Amazonas i ingressa al de San Martín, precisament per l’extrem nord-occidental, entre les províncies de Moyobamba i Rioja, puc tastar de prop comportaments i converses, discussions i diàlegs, accidents i bones noves que m’ajuden a copsar millor com és la gent d’aquest país, tan immens i tan divers. De cada vegada me l’estim moltíssim més.

El riu Mayo, al seu pas per Moyobamba

El riu Mayo d’aigües rogenques, que no es considera navegable, malgrat hi puguem veure embarcacions de recreació que s’hi desplacen, té l’amplària d’uns 23 metres i una profunditat mitjana d’1.46 m. És un afluent d’un altre riu molt llarg, el riu Huallaga, afluent del Marañón que enllaça amb l’Amaçones, i discorre formant la vall impressionant del Alto Mayo.

Romanent en un paratge tan encisador com aquest, en plena selva amazònica peruana, com cada dia 25, m’arriba la notificació bancària sempre agradable de l’ingrés mensual que em fan de la meva pensió en el meu compte. En aquesta ocasió, per variar, es tracta d’una bona paga doble que podré compartir amb la gent del meu entorn més immediat...! 

Aquí on 1 euro equival a 4 sols peruans. I un pensionista, dels que cobren, no arriba a percebre més de 220 € mensuals! Més de vint vegades manco... Quines diferències!

Cinquè i darrer dia d’estada meva a Calzada, Moyobamba

Darrer dia sencer que passam a Moyobamba, allotjats al «Hospedaje La Emboscada», a l’encreuament de carreteres situat a l’entrada del districte de Calzada, a una dotzena de quilòmetres de la capital.

Demà dijous feim comptes de viatjar fins a Yurimaguas. Avui en feim els darrers preparatius. Abans, volem arribar fins a Moyobamba a fer-hi algunes darreres gestions: adquisició de pastilla calmant pel dolor que pateix na Zully, provocat per la caiguda i trencament d’un osset a la mà esquerra; recollida de sols peruans al caixer automàtic del banc; adquisició d’un mòbil més potent per a na Zully; compra de cabestrell per fer descansar el braç dolorit; dinar amb una de les germanes d’en Lalo, etc.

Eli, Zully i Moisés Moreno Romero,
els tres germans que m'acompanyen a moyobamba
des de Piura, passant per Jaén

Mir de posar-me en contacte amb Moisés i Eli, els dos germans de na Zully que ahir surten cap a Piura, passant per Jaén. De bones a primeres, encara són lluny del seu lloc de destinació. Amb el pas de les hores, emperò, em van dient que s’hi acosten, fins que em comuniquen que ja hi han arribat sans i estalvis. En faig un bon alè, quan sé que ja són a casa.

Ben passades les quatre del capvespre, arribam de bell nou a Calzada. Hi faig una bona noneta. Em dutx. M’afait. Prepar la maleta. I me’n vaig a Son Dòrmer...

Viatge al Perú 2024 (19ª): De la costa a la selva peruana

Des de Piura a Jaén de Bracamoros 

Un dels desitjos més vius que mantenc en aquest «viatge de la meva vida al Perú 2024» abans de complir els 80 anys, és arribar fins a la ciutat de Jaén de Bracamoros. Encara hi viu el germà major de la señora Rosa, la mare de na Zully, el tio Salomón de 93 anys, que conec anys enrere i que m’agradaria tornar a saludar.

El veig per darrera vegada l’any de la pandèmia, el 2024, quan m'hi faig present gairebé amb tota la família piurana Moreno Romero en autocar de transport públic.

En aquesta altra ocasió, enguany, hi viatjam solament quatre individus, en un cotxe particular petit, un Kia d’en Moisés Moreno que el posa a la nostra disposició per recórrer el trajecte llarg que separa les dues ciutats, la de la costa nord-peruana i la de la selva amazònica nord-oriental. 

Sortim de Piura cap a Jaén de Bracamoros a les 10:20 del matí, n'Eli, na Zully i en Moisés Moreno Romero en el cotxe d'aquest, un Kia formidablement conduït per un conductor de tràilers A3C, autoritzat i avesat a transportar materials perillosos en camions de 26 rodes...

11 hores després, arribam a Jaén. Guiats per googlemaps ens dirigim al carrer Orellana 1207. Prenem piscolabis a la casa del tio Salomón, tot i que ell ja dorm a les totes. En Moisés i jo ens allotjam a la casa de la seva néta Iliana, qui ens ofereix una habitació per hom, amb bany i dutxa. 

Amb el tio Salomón, a la seva casa de Jaén

Damunt les 2 de la matinada, em sembla sentir trets de bala al carrer... Em diuen que a vegades se'n senten, per pugnes entre bandes, o per trets dissuasoris que llancen a l’aire els efectius del «Serenazgo», la policia municipal local. 

D’aquí no passa l’ensurt meu. Hi pas una nit tranquil·la, i m’aixec a les 9 del matí.

Primer dia estada meva a Jaén de Bracamoros 

Quan m’aixec del llit, m’adon que ja no em trob a la costa piurana sinó a Jaén de Bracamoros, una ciutat de "ceja de selva", a l'Amazonia nord-oriental peruana. Venim a passar uns dies amb el tío Salomón Romero Rivera, un vellet de 93 anys, germà de la señora Rosa, qui és la mare ja difunta de na Zully, la meva fillola piurana.

S’alegren ben molt de veure’ns tots quatre, arribats de Piura en el cotxe d’en Moisés amb les seves dues germanes, n’Eli i na Zully, que m’hi acompanyen. La darrera vegada que hi vénc fa quatre anys, en una cotxada de gairebé tota la família piurana Moreno Romero.

Tot i la distància geogràfica que ens separa, gràcies a les tecnologies més avançades en l’àmbit de la intercomunicació social, des de la selva amazònica peruana mir de continuar informant col.legues capellans mallorquins sobre les gestions que, d’ara endavant, poden tramitar davant l’Administració d’Hisenda pel fet d’haver cotitzat, ni que sigui només durant alguns anys, per la Mutual del Clero dècades enrere...

El meu carnet d'afiliat a la Mutual del Clero

Els mostr el meu carnet de la Mutual del Clero d’aleshores que encara conserv avui dia, tot recordant allò que figura als nomenaments eclesiàstics que m’arriben signats pel canceller-secretari, mossèn Josep Sacanell Garí, mentre m’exercesc com a capellà a Mallorca: 

«Pagats tots els drets a la Cancelleria-Secretaria de Mallorca, que fan un total de 100 pessetes, amb els corresponents segells sense cap valor postal, de la "Mutual del Clero", "Pro Seminario" i "Por Construcción Templos Parroquiales", en rep el text original, que diu textualment... ‘Teniendo en consideración las circunstancias que concurren en VR...’»

Només sé i record que als inicis de l’any 1969, amb data 13 de gener, m’inscriuen com a membre de la "Mutual del Clero". Hi figur com a titular de la pòlissa 28.402 amb el carnet número 23.784. Poc em preocupa el futur aleshores. Tampoc no m’expliquen gaire els avantatges i inconvenients de romandre assegurat. Més tost duc al damunt la llosa feixuga d’uns ensenyaments que em porten a concebre la vida molt més acostada al risc i a l’aventura que no als fermalls d’estructures establertes amb l'objectiu de viure més tranquil i segur.

Així i tot, des de les altes jerarquies de l'església m'inscriuen en aquella mutual que, amb el pas del temps, jo aniria veient ben a les clares que no em serviria per a res més que per tenir-ne el carnet amb foto incorporada...

Els dos formularis de la sol·licitud a enviar

Fins que, dècades després, emperò, gràcies a la labor professional del meu germà Jaume, antic treballador bancari que coneix a la perfecció els intríngulis de les gestions a fer-hi (des de fa anys s’encarrega de tramitar la meva declaració a la Hisenda pública), enguany m’arriben a concedir 339,37 euros corresponents a l’exercici 2023 en concepte de «devolució per aportacions a mutualitats». 

Em diu que hem de romandre a l’espera de percebre també el que correspongui als exercicis 2019/20/21 i 22 que podrien representar-me 2.068,51 € més. 

Tot és degut, segons m’explica, per mor d’unes sentències sobre les Mutualitats que el Tribunal Suprem ha dictat, resolent en contra de l’opinió mantenguda per Hisenda que considerava que no s’havien d’atorgar.

Com que, des del Perú estant, m’imagín que hi pot haver qualque company capellà mallorquí que no n’està assabentat, mir d’informar-los-en, recomanant-hi que ho consultin amb algun gestor. Sembla que el tràmit és molt senzill. Es tracta d’omplir i enviar emplenats els dos formularis que es poden trobar a «l’esborrany» oficial elaborat i enviat per l’Agència tributària cada any a tots els contribuents.

A més d’això, aquest dijous també és jornada de Copa d’Europa de futbol 2024. juguen i retransmeten des d’Alemanya el partit que disputen  Espanya i Itàlia. En seguim la retransmissió des de la casa del tio Salomón a la ciutat selvàtica de Jaén de Bracamoros. 

La sort sempre està de part de qui la troba. Sense fer cap gol, la selecció espanyola guanya i queda classificada com la primera del grup per als octaus de final de la Copa d’Europa de futbol de 2024.

De Jaén de Bracamoros a Calzada, Moyobamba

Diuen que d’avui endavant la jornada diürna s’acurça i la nocturna s’allarga de mica en mica, a la nostra estimada Mallorca. En bon dia de la festa de Sant Lluís, em queda poc temps per felicitar companyes i companys de La Roqueta en la seva festa onomàstica, des d’aquestes terres selvàtiques amazòniques del Perú on som ara. 

Juntament amb en Moisés, el conductor i propietari del vehicle Kia en què viatjam n’Eli i na Zully, tres germans de la família piurana Moreno Romero que m’hi acompanyen, ens disposam a fer el llarg recorregut que va des de la ciutat de Jaén de Bracamoros,  província pròspera del Alto Marañón situada a la zona nord-oriental del Perú, pertanyent al departament de Cajamarca, fins a la ciutat de Calzada, situada al nord de la regió de San Martín, a la vall del Alto Mayo, província de Moyobamba. 

Cotxada d'en Moisés de Jaén a Moyobamba

Són uns 334 km de carretera. Sortim de la ciutat de Jaén a les 10 hores. A trams en bon estat, en altres amb certes dificultats, sobretot a causa de les obres que s’hi fan contínuament, degut a les pluges intenses que deixen en mal estat les pistes per on circulen vehicles de tota casta: motos, mototaxis, cotxes particulars, bussetes, autocars, tràilers, camions de gran tonatge, etc. que transporten combustible, gas, benzina, gra, material de construcció, productes alimentaris, persones i animals, etc.

Durant la nit passa a Jaén, tenim pluja molt intensa a la casa de na Liliana, farmacèutica de professió, filla de n’Alícia, néta del tio Salomón germà de la senyora Rosa, mare de na Zully, qui és tia bona de la primera. Na Liliana viu amb dues filles, n’Ariana i na Cristel, de 13 i 5 anys respectivament. Ens feim molt amics, en pocs minuts.

L’aigua torrencial que cau damunt la teulada d’uralita durant la nit, mentre miram de conciliar la son, fa un renou ensordidor durant hores seguides. És la primera pluja selvàtica que veig i sent caure copiosa enguany damunt la ciutat de Jaén. Com puc presenciar també quatre anys enrere: una forta aiguada que cau del cel a les totes! Enguany comença damunt la 1:20 de la matinada i no s’atura fins ben a prop de les 9 del  matí.

A estones pens si no hauríem d’ajornar l’anada programada per avui a Calzada, amb l’aiguada que ens cau damunt. Però no, definitivament partim de Jaén a les 10 hores del matí, després d’haver-hi berenat i omplit de combustible el vehicle que mena admirablement el professional de la conducció, Moisés.

Mentrestant, m’arriba un escrit del bon amic mossèn Guillem Vaquer Homar, rector de la parròquia de l’Encarnació de Ciutat. Em recorda que «avui, 21 de juny de 2024, fa 60 anys que va ser ordenat de prevere Mn. Bartomeu Suau Mayol. A causa de trobar-se malalt aleshores el bisbe Monsenyor Jesús Enciso Viana, Mn. Bartomeu Suau seria ordenat pel bisbe d'Eivissa Monsenyor Francesc Planes i Muntaner i assignat a la seva parròquia de L'Encarnació, on hi celebra la missa nova el dia 28 de juny de 1964, en un lloc ben singular que abans havia estat el local de la sala de festes Olímpia... Convida a participar en l’Eucaristia d’avui horabaixa, a les 19 h., acompanyant Mn. Bartomeu Suau en aquesta jornada tan significativa per ell i la parròquia. AD MULTOS ANNOS.»

M’hi afegesc tot d’una amb una resposta prompta que li tramet, tot desitjant-li els molts d’anys: 

«Des de la selva amazònica de Moyobamba, a la regió nord-oriental del Perú, m'unesc a la celebració de l'Eucaristia d’avui horabaixa, a les 19 h., a la parròquia de l'Encarnació de Ciutat, acompanyant Mn. Bartomeu Suau  en aquesta jornada tan significativa per ell i la parròquia. Són seixanta anys de servei com a capellà. AD MULTOS ANNOS!» 

Són les 7 i mitja del capvespre, aproximadament quan, després de recórrer plàcidament centenars de quilòmetres, trobant-nos a prop del peatge d’Aguas Claras, a unes dues hores de la nostra destinació final, el districte de Calzada, mentre circulam tranquil·lament per una via no molt ampla, ens sorprèn de mala manera un tràiler conduït per un conductor sense escrúpols que gosa d’avançar una mototaxi en el moment precís en què el nostre cotxe petit és a punt d’arribar-hi, envaint la nostra pista i fregant-nos la banda esquerra, quedant-hi afectat el retrovisor, la planxa i la roda davantera.

Amb el cop que ens enverga, gràcies als bons reflexos del nostre conductor, l’expert en el maneig de camions de gran tonatge, en Moisés, no anam a parar al fons de la cuneta profunda que es troba només a un pam de la línia contínua que marca la via pública. Cosa que ens facilita poder contar-ho!

El tràiler, en lloc d’aturar-se, se n’allunya, de la mototaxi i del nostre cotxe una desena de metres. Mir de sortir-ne ràpidament, per cridar-li, acostar-m’hi, córrer a prendre-li foto per identificar-lo amb la matrícula, tot i la foscor que domina el tram d'aquesta carretera. Però el conductor fuig ràpidament i ens deixa abandonats a la nostra mala sort, situats perillosament en una vorera de la carretera...

Sortosament només hi detectam danys materials, que no personals. Na Zully i jo prenem la decisió d’arribar a peu fins a les instal·lacions del peatge més proper. Es troba a un km de distància. El recorrem tots dos a peu i a les fosques.

Ens topam amb un personal no gaire interessat en la nostra situació dramàtica. Els veim més preocupats pel resultat del partit de futbol que disputen aleshores les seleccions esportives de Perú i Xile per la Copa Amèrica! 

Sortosament, els membres d’una família que regenta un dels comerços de l’indret, s’ofereix a ajudar-nos molt amablement. Ens lliura una palanca mecànica. Posa a la nostra disposició la seva mototaxi perquè puguem retornar fins al lloc de l’accident. Col·laboren amb nosaltres fins al punt d'ajudar-nos a dur el cotxe avariat fora del perill i de deixar-lo en un lloc més ben guardat. Ens parlen de la mala voluntat del personal oficial que, lluny d’ajudar, ens diuen, sempre es mostren reticents a donar una mà.

Miram de posar-nos en contacte amb la Policia de trànsit. Ens diuen que estan entretenguts mirant el partit de futbol... Ja ens n’ha advertit la família que col·labora amb nosaltres: «La policia és com si no existís, són uns ‘adefesios’!»

Quan acaba el partit, amb un resultat d’empat 0 a 0, s’hi fan presents dos agents que hi mostren un cert interès, i fan tot els possibles perquè véngui a recollir-nos una grua que ens porti fins a l’indret on volem arribar, el districte de Calzada. 

És clar que, per aconseguir-ho definitivament, tot hi haver pagat el peatge que ens donaria dret a ser atesos gratuïtament per l’assegurnaça pública, no ens queda altre remei que haver d’abonar 5 euros a la parella de la policia de trànsit... i 50 euros al conductor de la grua... per haver acceptat de dur-nos «clandestinament» tots quatre: tres dalt de la cabina i un dins el cotxe... Contravenint la normativa vigent en matèria de transport en grua...

Sortosament, podem contar que arribam vius a la nostra destinació tots quatre, malgrat siguin passades les 2 de la matinada! Catorze hores després d'haver sortit de Piura!

(NOTA: 

Degut a la manca de cobertura tecnològica suficient, des d'aquest indret de la selva amazònica peruana em resulta del tot impossible penjar-hi fotos i víideos... Cosa que miraré de fer, tot d'una que pugui)

Viatge al Perú 2024 (18ª): alguns dies d'estada meva a Piura

Primer dia d’estada meva a Piura 

Avui, dia de la festa de Sant Antoni dels Albercocs, a la fi, arrib a la ciutat dels meus somnis, la més preferida, la que m’agrada més del Perú, aquella en la qual em sent més a gust, com si fos la meva ciutat, la ciutat peruana de les meves preferències.

La meva arribada a la ciutat de Piura coincideix amb els tres mesos que fa que surt de La Roqueta i emprenc «el viatge de la  meva vida al Perú», poc abans de complir els meus 80 anys, inicialment per un termini aproximat de sis mesos... 

No ho puc celebrar millor que atansant-me d’aquesta ciutat, de la gent que hi conec, dels paratges que m’encanten, de l’ambient vital tan engrescador, de la meva estimadíssima fillola piurana que m’estima amb tant d’afecte des de fa gairebé mig segle. 

Viatjant de Lima a Piura en avió,
amb la meva fillola piurana Zully Socorro Moreno Romero

Cinquanta anys enrere tenc la gran sort de conèixer-la (quan ella, que encara no ha complit els 15 anys, ve a ca nostra a ajudar la seva mare en les tasques domèstiques més elementals: fer net, rentar la roba, anar de compres, preparar el menjar, regar les plantes, etc.). Avui dia, amb 63 anys d'edat, ja és padrina de quatre néts i mare de tres fills. 

D’aleshores ençà, l’estim molt com a fillola piurana, i ella m’estima moltíssim més com a «padrino mallorquín». No és, ni esper que sigui mai la meva esposa. Ni és tampoc, ni esper que sigui mai la meva amant. Senzillament, és la meva fillola estimada! Amb tan gran respecte mutu com estimació mútua, ens dispensam l’un a l’altra!

De tant en tant, en aquests mesos d’estada meva al Perú, em ve al cap la pregunta que hi rondinega contínuament: per què un afrodescendent mallorquí com som jo, se sent tan fortament atret per aquest país d’Amèrica Llatina, que li deim Perú?

Amb mossèn Juan Félix Rebolledo Herrera,
rector actual de la parròquia Ntra. Sra. del Rosario, a Piura

Quan mir de donar-hi resposta, me’n compareixen a balquena. No solament me’n ve una, sinó moltes més.

Efectivament, som un dels primers afrodescendents mallorquins del segle XX.  crec que aquesta és la primera de totes les respostes, la que explica millor per quines cinc-centes m’atreu tant el Perú: la meva condició d’afrodescendent mallorquí, precisament. 

Tenc, i no puc ni vull prescindir-ne, les arrels paternes que neixen, creixen i es despleguen per un temps a l’hemisferi Sud, mentre que també mantenc les arrels maternes que van enfortint-se conjuntadament a l’hemisferi Nord. Totes dues arrels, profundament desplegades al llarg d’una vuitena de dècades em serveixen per anar nodrint i fent cada cop mes robust l’arbre vital, tan singular, que constitueix la meva existència personal damunt d’aquest planeta. No n’hi ha cap altra, d’idèntica, com la meva.

Som un euroafricà fascinat pel continent sud’americà. Puc dir que, amb la meva esposa difunta me n’arrib a recórrer tots els països: Veneçuela, Brasil, Argentina, Uruguai, Paraguai, Bolívia, Xile, Perú, Equador o Colòmbia; a més de Mèxic, Bèlice o Nicaragua. 

Mapa d'Amèrica Llatina

Serà perquè, a diferència del continent africà que no m’arriba a acceptar com som (ni per part de Guinea Equatorial, a l’Àfrica Occidental, ni per part del Burundi, a l’Àfrica Central), el llatinoamericà me n’admira i valora la condició, de manera entusiasta? No ho sé. Però sí sé que m’hi trob molt bé, aquí on som ara, al Perú.

Segon dia estada meva a Piura 

Aquest segon dia d’estada meva a Piura, aprofit el matí d’aquest divendres per sortir amb na Zully, en mototaxi, cap al centre de la ciutat de Piura, a realitzar-hi algunes gestions que em fa molta d’il·lusió arribar a completar-hi.

Degut a la calor enorme que fa en aquest indret nordenc del Perú (en lloc dels 0º centígrads que aguantam a la vall i canyó del Colca, prop de Cuzco a més de 4.000 metres d’altitud, en patim 30º de calor, aquí, a Piura, pocs dies després, com aqquell qui diu en el mateix nivell de la mar), no puc emprar les camises de mànega llarga tan calentes que port de Mallorca. Necessit comprar-me’n tres amb mànega curta. Les trobam tot d’una en una de les primeres tendes que veim obertes, pel preu total d’uns 70€.

També vull arribar fins a les oficines bancàries que el BBVA Continental manté obertes en una de les cantonades de la plaça Major de Piura, per tal de traure’n alguns doblerets que ens permetin de passar els dies anteriors al 25 de juny, quan m’han d’ingressar al compte corrent la paga extra de la pensió corresponent a aquest mes.

A la plaça Major de la ciutat de Piura 

Igualment, per mor de la calor immensa i  intensa d’aquesta regió nordenca del Perú, precís de comprar-me una gorra que em protegesqui del sol i de la calor. També n’adquirim una, en un altre establiment comercial del centre urbà de Piura.

En aquesta ciutat em passa el mateix que a Huamachuco, a Los Olivos, Chorrillos o Villamaria del Triunfo a la capital peruana: no trob enlloc el massatge per després d’afaitar. A cap de les tendes obertes en el centre urbà de Piura, no en trobam i ens diuen o que l’han acabat, o que ara no en tenen o que n’han de rebre d’aquí a uns dies. Em fa la impressió que les barbes masculines peruanes no n’usen, de locions per després d’afaitar-se. M’hi hauré de posar colònia, en lloc de massatge «after save»!

La meva colònia i el meu massatge preferits

Na Zully em recorda que puc intentar aconseguir-ne, d’Amazon. Com a client que som, puc comanar que em facin arribar al Perú el massatge i la colònia que els deman des de Mallorca, «Acqua di Selva». Ho intent i, com que no me n’arrib a reexir, deman la col·laboració de na Pamela, perquè miri d’enviar-me’n a l’adreça piurana del barri de Santa Rosa, a nom de sa mare, la meva estimada fillola Zully. Em contesta tot d’una i em demana que li doni una mica de temps i que s’ho mirarà. 

Mentrestant, vaig molt endarrer de tornar a fer-me una foto en la plaça d’Armes de Piura, on em trob per darrera vegada quatre anys enrere, l’any 2020, quan hi vénc tot sol i m’hi pas algunes setmanes, tenint la darrera oportunitat de retrobar-m’hi amb el bon amic manacorí ja difunt Joan Riera Fullana «Mossegat» i la seva esposa mexicana Nina Martinez Coria.

Pàgina de la revista parroquial
amb motiu del 50è aniversari de la parròquia

Na Zully me’n fa unes quantes, de fotos, que em serveixen per recordar aquesta darrera estada meva a la ciutat peruana que més m’agrada.

Finalment, abans de tornar cap a Chulucanas 431, ens aturam a prendre un gelat variat en una de les gelateries més famoses de la ciutat, El Chalán. N’assaborim mig per hom i en quedam ben a ple. Continuo constatant que els peruans mengen molt, mengen moltes de vegades al dia i mengen molt bo sempre...

Una de les altres alegries grans que tenc avui, precisament quan es compleixen els tres mesos de la meva arribada al Perú, me la produeix la resposta que l’agència de viatges Kontiki Tramuntana em fa arribar per correu electrònic, des de Ciutat. 

La bona amiga Mónica Rodríguez Triviño m’informa que, després de moltes i variades gestions, ja m’ha pogut aconseguir bitllet de tornada a Mallorca per al proper dia 30 d’agost. Les notícies darreres que m’envia dies abans no són gens ni mica agradoses per a mi. La d’avuí sí que m’omple d’alegria. 

Així li ho vull comunicar. Estic molt content de tenir bitllet de tornada a Mallorca, confirmat, per al darrer dia del mes d’agost, festa de Santa Rosa de Lima.

Tercer dia estada meva a Piura 

Tres mesos després d’haver arribat al Perú, encara no m’he avesat a destriar ben bé allò que comporta la família peruana, constituïda per germans de pare, germans de mare, germans de pare i mare o germans no de pare ni de mare...

Per això mateix, li deman a la meva estimada fillola piurana que m’ho aclaresqui d’una vegada, i que em faci un organigrama de la seva família. Al cap d’una estona, me’n passa les dades completes, amb les quals me’n puc fer una idea cabdal, de bona part de la família en primera, segona i tercera generació; tot i que incompleta, en no quedar-hi inclosos ni padrins ni padrines, ni oncles ni ties, ni cosins ni fills de cosins... Així i tot, s'acosten a la norantena de membres!

Confeccionant l'arbre genealògic de la família piurana
Moreno Romero

Fins suara mateix, jo només en conec els germans de pare i mare, que són 9 membres de la família Moreno Romero. Però sé que tenen algun altre germà de pare, i alguna altra germana de mare. I que en total, deuen superar la dotzena de germans. Amb el dibuix que em passa na Zully puc arribar a tenir-ho més clar que mai, i puc identificar-los millor.

De fet, aquests dos dies que ja duc a Piura, allotjat a la casa familiar de l’avinguda Chulucanas al barri de Santa Rosa, a més dels tres germans i la germana de pare i mare que passen per aquí de tant en tant, Moisés, Pepe, Tito i Elizabeth, també en conec una germana de pare: li’n diuen Margarita. Em queda per veure una altra germana de mare, de nom Berta, la major de totes les filles de Rosa Romero Rivera.

Beneint matrimoni catòlic a la dècada
dels anys 70 a Piura

Margarita em diu que, essent rector de la parròquia Ntra. Sra. del Rosario, vaig beneir la seva casa, el seu domicili familiar a la dècada dels anys 70 del segle passat. Cosa de la qual no tenc cap casta de record suara mateix. Li’n deman fotografia... M’agradaria tenir-ne...

La germana de mare, na Berta, s’estima més no venir a veure’ns, per no empeltar-nos ni contagiar-nos el grip que diu que pateix. Qui més qui manco, aquí a Piura, passa molta de pena pels efectes nefasts que hi pot provocar el «dengue», en aquesta època de l’any farcida de moscards pertot arreu.

El dengue és una malaltia viral. Es transmet per la picadura d’un moscard. Quan s’alimenta amb la sang d’una persona malalta de dengue i llavors en pica una altra, li transmet la malaltia a la segona.

El símptoma més freqüent i comú n’és la febre acompanyada de nàusees, vòmits, grans a la pell, molèsties i dolors als ulls, a les articulacions o als ossos. 

Publicitat sanitària contra el "dengue" a Piura

Déu faci que no s’estengui més, i que la ciència arribi a trobar la manera millor de combatre’l amb eficàcia.

El recurs a la pregària, entre els creients, resulta freqüent i simptomàtic, per fer-hi front de manera més confiada. Quantes visites a les esglésies d’arreu del país no s’hi duen a terme diàriament i, sobretot, durant els caps de setmana! Amb ganes de demanar l’ajut i la benedicció del Senyor per tal d’aconseguir viure alliberats de qualsevol mal que afecti negativament l’existència damunt d’aquest món de misèries crues i dures.

Precisament aquest dissabte que som a Piura m’agradaria fer-me present a l’església on vaig ser-ne rector a la dècada dels anys 70 del segle passat: la parròquia Ntra. Sra. del Rosari, a l’assentament humà Sant Martí, veïnat de la urbanització Santa Rosa on estic allotjat.

Com també ho faig quatre anys enrere, quan hi acudesc juntament amb n’Esther (qepda), qui hi encomana misses de salut i de difunts per tots els «padrecitos y madrecitas» de Mallorca que hi passen aquestes darreres dècades. Aleshores ella en guarda molt bon record, de tots i cadascun. Enguany, mir de copiar-ne la llista i em faig present a les oficines parroquials, no gaire allunyades de la casa on estic allotjat.

Façana de l'Escola parroquial Ntra. Sra. del Rosario,
al barri piurà de San Martin 

Sortint de la urbanització de Santa Rosa, i entrant dins el barri de San Martín, a l’altra banda de l’avinguda Chulucanas que les separa, recorr tot sol els carrers de la barriada on a la dècada dels anys 70 del segle passat hi tenc la meva casa, el meu domicili, la meva escola parroquial, la meva parròquia.

No n’ha canviat gaire l’aspecte extern. Seguint per l’avinguda San Martín, arrib al carrer José Carlos Mariátegui. Pas per davant la casa on temps enrere viu la bona amiga i professora de l’Escola parroquial, la piurana Socorro Barreto. Just davant l’escola Virgen del Pilar.

Veig de prop la caserna de la Policia. El Saló Comunal. La IEP (Institució Educativa Parroquial) Ntra. Sra. del Rosario que dirigesc durant dos anys. L’antiga capella on celebr les misses i administr els sagraments, mentre m’hi exercesc com a rector...

Tot ha canviat molt. M’hi faig algunes fotos per poder assabentar-ne millors les amistats mallorquines que coneixen l’indret i en puguin veure les diferències considerables que s’hi han arribat a fer.

Salut el secretari parroquial que pren bona nota de la meva comanda, referida a l’aplicació de la missa que sol·licit per a avui capvespre a la missa de les 19h: de salut per als capellans i les Germanes de la Caritat de Mallorca que encara estan vius; i de difunts per als que ja ens han deixat. En total fan una trentena. Als quals vull afegir els noms i llinatges de les tres germaness de na Zully que s’han mort en un període de temps inferior a un any: n’Esther, n’Elba i na Iliana Moreno Romero. 

Demà, que arreu del Perú celebren el Dia del Padre feim comptes d’anar al Cementerio de San Miguel a retre visita a les restes mortals de tota la família: Pedro Tomás Moreno Duarte i Rosa Romero Rivera, Karlita López Moreno, etc.

Avui, emperò, mentre faig la comanda de la missa a la secretaria parroquial, tenc oportunitat de saludar per casualitat l’actual rector de la parròquia, mossèn Juan Félix Rebolledo Herrera, capellà diocesà que hi treballa des de fa un any aproximadament.

El darrer rector mallorquí,
amb el darrer rector peruà (l'actual)

M’hi acull molt amablement, em fa passar al seu despatx i m‘ofereix un exemplar de la revista que publica amb motiu del 50è aniversari de la fundació de la parròquia pel mossèn concarrí Bartomeu Vaquer l’any 1965. S’alegra de rebre’n el darrer rector mallorquí, un dels tres que compareixem a les pàgines de la revista, juntament amb mossèn Joan Riera Fullana.

Annotada tota la llista, fetes algunes fotografies, visitades les instal·lacions parroquials, a les 19 h iniciam la celebració eucarística a l’interior d’un temple renovat, ple de gent que hi acudeix, on, per dues vegades, el celebrant repeteix la llista extensa d’intencions que deuen superar el centenar de noms i llinatges, entre les dedicades a la salut i a les defuncions.

Repetint la llista elaborada per n’Esther quatre anys enrere, amb les rectificacions pertinents, queda constància enregistrada de la pregària feta aquest capvespre a l’interior del temple parroquial Ntra. Sra. del Rosario, al Asentamiento Humano de San Martín, a Piura, presidida pel rector actual mossèn Juan Félix Rebolledo Herrera, clergue diocesà peruà:

Assistint a la missa oferta a l'església parroquial del PJ San Martín, 
amb agraïment a capellans i Germanes de la Caritat de Mallorca

«Celebración Eucarística para las Hermanas de la Caridad de San Vicente de Paúl y los sacerdotes mallorquines que estuvieron por Piura – Perú y que dejaron muy buenas huellas.

Celebración Eucarística «De Salud»: Cecilio Buele Ramis, Jaime Santandreu Sureda, Mariano Moragues Ribas de Pina, Pedro Barceló Gelabert, Francisco Suárez Riera, Mateo Ramis Cañellas, Antonia Mas Barceló, Juana Mas, Antonia Vaquero Martos, Sagrario Delgado Tous, Margarita Ferrer, Carmen Cerrón, Catalina Nicolau, María Pizá Cañellas, Antonia Barceló. 

Celebración Eucarística «En Memoria»: Catalina Mas Mestre, Padre Bartolomé Vaquer Vidal (fundador de esta Parroquia Nuestra Señora del Rosario), Sebastián Franch, Julia García Hernández, Margarita Ramón, María Llull Llull, Rita Sastre Palmer, Isabel Rosselló Girart, Bárbara Pastor, Juana Calderón, Margarita Martínez Monserrat, María Magdalena Salleras Torres, Amparo Císcar Estupiñá, Juan Parets Serra y Juan Riera Fullana.»

Celebració eucarística a l'interior de l'església parroquial
Ntra. Sra. del Rosario, al P.J. San Martín, de Piura

Quart dia estada meva a Piura 
Cinquanta-sis anys enrere, tal dia com avui, una quinzena de jovençans mallorquins, amb la imposició de mans del bisbe Rafael Álvarez Lara, som ordenats sacerdots a la capella del Seminari diocesà de Mallorca.

En faig record, via whatsapp, al grup de condeixebles: «Ad multos annos, el dia del nostre 56è aniversari! L'estic celebrant enguany en el mateix indret on vaig celebrar-ne el setè i el vuitè, a la ciutat peruana de Piura, gaudint-ne a les totes! Per molts d'anys més!»

Avui, en celebrar-se al Perú el «Día del Padre», és jornada propícia per anar a «coronar difunts» de la família piurana Moreno Romero als cementeris, tant al metropolità de San Miguel com al «camp de pau», més enllà del barri piurà de Miraflores.

La visita al cementeri de San Miguel, em permet de veure-hi qualque cosa poc vista per mi. Una gentada que visita les tombes dels familiars difunts, amb lliurament de flors, neteja de la tomba, pregàries comanades, cants i músiques contractades, etc.

Visitant restes dels familiars difunts,
en bon "Día del Padre", al Perú 

Visitam les dels familiars que han mort més recentment (Esther Julia, Elba Victoria i Iliana Judith Moreno Romero); els pares de família (Pedro Tomás Moreno Duarte i Rosa Victoria Moreno Romero). Karla Guadalupe López Moreno (la filla de na Zully, qui mor amb hidrocefàlia a l’edat de 17 anys). Braulio Velázquez Huanca (l’espòs de n’Elizabet Mafalda). També deman per anar a visitar la tomba del bon amic peruà, el capellà xolito de Negritos, R.P. José Domingo Seminario Pingo, que m’encarrec d’instruir abans que sigui ordenat sacerdot per l’arquebisbe Erasmo Hinojosa Hurtado (qui reposa també ben a prop).

Prenent un bon "clarito" al restaurant Rico Norte
del barri piurà de Miraflores

Feta la visita al cementeri, ens aturam a prendre un piscolabis en un dels restaurants populars del barri piurà de Miraflores, on enguany per primera vegada tenc el gust de tastar el famós «clarito», producte local de «chicha de jora» que acompanya un tast de «ceviche de caballa» com a «cortesia de la casa».

Després del piscolabis, en Moisés ens convida a anar a dinar a ca seva: més ceviche, en aquest cas, d’un saborosíssim «filete de toyo» i un «arroz con pato y papa a la huancaína». Tot ben acompanyat per un agradós «clarito» i una sèrie de tassons de cervesa «Pilsen Callao Rubia».

Amb membres de la família Moreno,
abans de dinar a can Moisés Moreno Romero

Cinquè dia estada meva a Piura 

L’endemà del 56è aniversari de l’ordenació sacerdotal d’aquella fornada capellanívola mallorquina del Maig del 68 en el segle passat, constituïda per la nostra promoció d’una quinzena de condeixebles, m’arriba la felicitació del bon amic porrerenc Guillem Morlà Adrover, esdevengut santjoaner.

Via whatsapp, em desitja molts d’anys i em demana que, si pas per la plaça d’Armes de la ciutat de Piura, li enviï alguna fotografia del Palau arquebisbal. Li fa molta d’il·lusió tornar a veure l’indret on treballa durant sis mesos l’any 1969: 

«Estava a prop de la catedral. Hi havia una plaça al costat. Feia cantonada. Hi havies de pujar uns escalons per entrar-hi. Anava a la plaça veïna a comprar el diari cada dia, si no venia a l’oficina un d’aquells nins venedors que aleshores hi havia. Cada dia hi anava els matins a fer unes hores de feina. L’arquebisbe era Hinojosa Hurtado d’Arequipa. El seu secretari monsenyor Camacho no me queia massa bé o jo a ell. Desconfiava sempre de mi», em diu. 

Li dic que el Palau arquebisbal, lluny de la plaça d’Armes (o plaça Major com anomenen ara), em diuen que està situat al carrer Fortunato Chirichigno de la ciutat de Piura, i que miraré d’arribar-hi avui mateix... (Arribat a aquest indret, m’adonaria que no és el Palau arquebisbal sinó el Seminari Sant Joan M. Vianney)

Continua manifestant-me: 

«En canvi, amb l’arquebisbe sempre ens duguérem molt bé. Fèiem sa xerradeta diària i me contava coses. Ell sí que se fiava de mi. Me va nomenar al poc temps Notari Eclesiàstic. Com anècdota record que se presentà perquè firmàs uns papers de secret i confidencialitat. Al final prescindí de la formalitat i va rompre els papers dient: no té sentit que te faci firmar si som jo que t’ha elegit perquè he volgut.»

Fent-li a saber, al bon amic Guillem Morlà, que és el primer que la rep, li faig arribar l’enllaç a la meva darrera crònica peruana 2024, que inclou aquests primers dies meus a Piura. «Ara llegiré el teu blog, cosa que faig a gust cada vegada que hi afegeixes coses noves.  Gràcies!»

Amb el cotxe de Moisès, germà de na Zully, m’adreç al centre de la ciutat de Piura, on vull fer-hi algunes gestions. Entre d’altres, aquesta que m’assenyala el bon amic porrerenc Guillem Morlà. És un dels companys mallorquins que coneix Perú, per haver-hi treballat durant un temps com a seglar cooperant a finals de la dècada dels anys seixanta del segle passat, de manera molt intensa a uns 25 km de la ciutat de Sullana, a San Jacinto, més coneguda com «Cerro Mocho», situada al marge dret del riu Chira, dins el departament de Piura.

Fetes les fotos comanades, en el mateix cotxe de Moisès ens dirigim cap a Catacaos amb la idea d’anar-hi a dinar. Al restaurant famós «Señor Chicherío» assaborim un bon plat de menjua «cataquense», regada amb un bon «clarito» servit en «potito» o «cojudito», petit tassó de carabassa característic d’aquesta contrada nordenca...

Sisè dia estada meva a Piura 

Mentre som aquí, al Perú, pens que hauríem de tornar a posar fil a l’agulla en l’assumpte relacionat amb els tràmits burocràtics necessaris per obtenir la condició d’associació cultural amb capacitat de col·laborar amb entitats de l’hemisferi Sud.

Des de Piura estant, mir de posar-me en contacte amb companys i companyes de Mallorca que consider que s’hi podrien implicar. Els convid a posar-s’hi de debò, a l’espera que m’arribin a respondre en positiu.

«Hola, bon amic i company de Seminari:

Des del Perú estant, vull informar-te que el proper mes de juliol tenc programat d’arribar fins a les plantacions de cacau que la cooperativa AllimaCacao, gestionada pel bon amic peruà Roberto Acuña (+51 986 881 364) manté en activitat a la regió amazònica nord-peruana de Tarapoto, en substitució del cultiu de coca per a narcotraficants... 

Com saps, es tracta d’una iniciativa social que, durant tres anys seguits rep el suport del Govern de les Illes Balears. Ho puc comprovar personalment l’any 2020, cosa que hores d’ara no resulta factible, per manca d’entitat que el sol·liciti.

Abans de partir cap al Perú, vaig mirar de trobar qui pogués ajudar-nos, des de l’Administració autonòmica estant, a fer-hi les gestions relacionades amb la modificació dels estatuts que la nostra associació cultural Amics del Seminari va aprovar en assemblea general l’any passat.

Es tracta d’unes gestions que vaig iniciar, però que toparen amb la dificultat d’obtenir «la signatura digital» de representants de l’entitat. I que, per aquest motiu, varen quedar paralitzades amb el meu viatge perllongat al Perú.

Pens que entre tots quatre, Toni Colomar, Macià Llabrés, Domingo Mateu i Joan Bonet, amb l’ajuda de la funcionària vilafranquera Margalida Barceló Nicolau (+34 666 780 729), del funcionari marratxiner Joan Fortuny Jariego (+34 645 658 421) i de la directora general de Cooperació i Immigració Cati Albertí Victory (+34 670 530 064), podríem avançar en la consecució del reconeixement oficial, reiniciant-hi les gestions de bell nou, de manera que arribin a bon port, com més aviat millor.

Per això, voldria demanar-te si no t’hi posaries en contacte, amb els tres funcionaris, per tal de rebre’n les orientacions més escaients, a fi i efecte de tramitar-ho de la manera millor possible, ja que no m’és possible fer-ho, a mi, des de tan lluny estant.

T’agrairé qualsevol esforç que facis en aquest sentit.

Moltes de gràcies, bon amic i company de Seminari.

Una abraçada, Cil Buele

NOTA: T’ADJUNT ELS 5 DOCUMENTS QUE VAIG TRAMITAR A PRINCIPIS D’ANY»

A l’espera de rebre alguna resposta, continuo duent a terme la programació de la meva estada perllongada al Perú, més concretament al barri de Sant Martí on vaig treballar durant dos anys seguits en la dècada dels anys 70 del segle passat.

Juntament amb na Margarita, na Zully i en Pepe, tres germans de pare d’aquesta família piurana Moreno que m’acull tan esplèndidament (Mogollón i Romero), m’acompanyen a recórrer el barri de Sant Martí, en la mototaxi d’en Pepe.

Començam per l’Avinguda San Martín, on està situada la casa que les Germanes de la Caritat mallorquines ocupen durant els anys de treball intens en la barriada marginal. Hi viu altra gent. Però hi mantenen el rètol indicatiu «HH de la Caridad Av. San Martín 740» a la façana pintada de blau, que les recorden amb molt d’afecte.

Els propietaris actuals m’atenen molt amablement i deixen que ens fotografiem, com a record del meu pas per aquest indret que em ve a dir tantíssimes coses del temps passat en aquest barri piurà...

Les dues germanes de pare, Zully i Margarita Moreno, es fotografien amb la germana de l’antiga professora de l’Escola parroquial, Maria Feria, davant la façana de la casa familiar d’aquesta.

M’atur a saludar-la en l’altra casa on ara viu. La record molt bé i la hi veig igual, fàcil de reconèixer malgrat el temps transcorregut. Ens alegram tots dos de retrobar-nos, després de dècades de no haver-nos vist. Va en cadira de rodes, segons diu, per una caiguda fortuïta de temps enrere. Lamenta no poder convidar-me a prendre res. Li agraesc ben molt haver tengut la sort de poder saludar-la.

L’avinguda on viuen les Germanes de la Caritat a la dècada dels anys 70 del segle passat no pareix la mateixa. Altre temps sense asfaltar, amb pols, terra, clots i pedres, avui dia apareix molt ben condicionada amb rajoles i jardineres que l’embelleixen a les totes.

No gaire lluny d’aquesta casa es troba la que vaig emprar jo com a vivenda. Feta construir pels bons amics mallorquins Joan Riera Fullana i Paco Suárez Riera, continua en molt bon estat, ocupada suara mateix per una família, el membre de la qual em recorda que ja m’hi ha vist en una altra ocasióanterior... Quina bona memòria que manté la gent d’aquest país!

Quan m’atur a saludar una de les veïnes del costat de la casa, que continua residint-hi des de fa més de mig segle, m’adon, pel que m’indica un dels seus fills, que la velleta Bernardina ja ha perdut el capet i que, a diferència de quatre anys enrere quan ens feim una foto tots tres amb l’altra veïna (que ja és morta), suara mateix ja no es troba en condicions de reconèixer-me ni de parlar-me. Amb tota la pinte d’un alzhèimer que l’afecta! 

D’aquí partim en la mototaxi d’en Pepe cap a la municipalitat Veintiseis de Octubre, en què s’ha convertit aquest districte, disgregada de la central piurana, des de fa pocs anys. Em sorprenen les instal·lacions municipals, farcides de personal que hi treballa en taules força acaramullades i en espais ocupadíssims pels mobles, estris i gent que s’hi troba per un motiu o un altre.

Presidida la instal·lació municipal per les tres banderes que hi flamegen a les totes, la peruana al centre, flanquejada per la piurana i la distrital, duu tots els aires d’una institució jove, animada, engrescada, marcada pels representants de les diverses formacions polítiques a les quals pertanyen els 7 regidors i 4 regidores presidits per l’alcalde. En total, una dotzena de representants municipals.

Després d’un temps llarg d’espera fent coa, na Zully és atesa per un dels funcionaris que li atorga el document que hi ha anat a sol·licitar, per fer-se creditora de l’impost que la família ha de pagar a la Municipalidad Distrital de Ventiseis de Octubre pel bé immoble on habita.

Tornam a peu cap a casa. Dinam. I a fer noneta me’n vaig.