Confessions d'un confessor, llibre de Joan Riera Fullana

 «Confesiones de un confesor», de Joan Riera Fullana "Mossegat" és un llibre molt recomanable.
Un dels millors homenatges pòstums que li podríem fer, seria llegir-lo...

D'una sola tongada poden llegir-se totes i cadascuna de les pàgines d'aquest llibre que publica a Méxic l’any 2016 Joan Riera Fullana «Mossegat». Conté una sèrie de reflexions molt acurades sobre aspectes rellevants del seu pas per Amèrica Llatina. De manera molt particular, per Perú, Nicaragua i Mèxic. 

Hi està molt ben expressat tot quant vol dir, en un llenguatge molt fluid i entenedor. 

Amb poques i bones paraules, comença comentant allò que ha fet abans d'asseure's a la fila 14, a la finestreta de l'avió d'Aeroperú -que s'enlaira a l'aeroport internacional Jorge Chávez, de la ciutat de Lima, al Perú, el 4 de setembre de 1976-, cap a l'aeroport internacional Benito Juárez de Ciudad de México.

Aleshores jo em trob treballant, tot solet, a la parròquia Ntra. Sra. del Rosario, al PJ San Martín, de Piura.

Fa al·lusió al seu procés de conversió, de canvi de categories humanístiques, filosòfiques, teològiques i pastorals rebudes al Seminari. L’hi empeny la necessitat imperiosa i ineludible de compartir una altra realitat distinta. I també la seva voluntat ferma de romandre sempre al costat dels pobres que lluiten per sobreviure amb certes dosis de dignitat. 

Són dues actituds que li comporten, pertot allà on va, haver-se d'enfrontar durament a la jerarquia eclesiàstica, que ho rebutja de ple i de pla gairebé sempre.

El llibre insisteix tant en les incomprensions de la jerarquia eclesiàstica envers la seva persona, les seves idees, el seu actuar, que pots arribar a la conclusió que la jerarquia de l'església catòlica no va d’en Joan Riera. No en vol saber res, d’ell. No el vol veure ni en pintura. Ni a Piura, ni a Lima, ni a Chiapas, ni al Perú (Federico Richter Fernández-Prada, Fernando Vargas Ruiz de Somocurcio, Germán Schmidt, Juan Landázuri Ricketts), ni a Mèxic (Samuel Ruiz García)... 

Amb noms i llinatges tan aristocràtics com els que passegen, l'avorreixen, a ell, exactament igual que avorreixen tot quant fa olor de xolo o d'indígena o de pobre o de miserable! No la suporten! N'han esdevengut totalment incapaços! Perquè en Joan pugui donar-ne gràcies!

Són una gent que no poden veure amb bons ulls que capellans estrangers, arribats al Perú, prenguin la decisió d'anar-se’n a viure a un barri tan perifèric com el de San Martín, a una caseta tan rústica com la de la resta de famílies peruanes que hi resideixen, en les mateixes condicions que els pobladors miserables, suportant inclemències i incomoditats que esdevenen insòlites al centre de la ciutat de Piura.

I això que, com molt bé assenyala aquest llibre, com a capellà espanyol, manté la impossibilitat manifesta d'integrar-s’hi plenament, amb el poble peruà. Pels dos factors que esmenta i que li ho posen molt difícil, per a no dir impossible: d'una banda, la seva identitat com a capellà, amb un paper determinat a l'interior de la comunitat, que no li permet d'actuar ni de ser tractat com a simple ciutadà normal i corrent; i de l'altra, la seva nacionalitat estrangera, detectada d'una hora enfora quan parla i difon els trets d'una cultura diferent, rebuda de la família, de la Roqueta, de la preparació acadèmica europea.

El relat dels seus primers dies a Mèxic, porten la memòria d’organismes, institucions i persones, sobre les quals ha parlat sovint: l'IPLA (Instituto de Pastoral Latinoamericana), a Quito; na Tere i na Leticia, a Monterrey; el SINAMOS (Sistema Nacional de Movilización Social), a Piura; el moviment estudiantil de 1968... 

Tot plegat ajuda a veure clarament què li comporta aquell primer contacte amb una realitat que, tot i esser també llatinoamericana, manté certes connotacions distintes de la peruana.

Arriben endins las paraules que escriu quan vol descriure què li suposa haver de prendre una decisió tan transcendental per a la seva vida, durant la seva estada a Manacor, entre i entre. 

Fortament marcat per la incomprensió i la condemna de bisbes peruans, més obeïdors als dictats d'un govern militar que als principis evangèlics, decideix despuntar-se del gremi clerical al qual ha romàs adscrit durant vuit anys. 

Em recorda els mals moments passats per mi, també, quan l'any 1982 decidesc trencar amb l'estil de vida clerical duit fins aleshores, i iniciar una etapa nova dins la vida, totalment distinta, als 38 anys d'edat.

Les cartes que reprodueix al llibre, entre ell i Jorge Álvarez Calderón, clergue peruà representant de la Teologia de l’Alliberament, són d'una riquesa pastoral, teològica i evangèlica immensa. L'esment que en fa, deixa impactat fortament: «...he vist indis assotats mil i una vegades...»

Molt bona la descripció de les seves dues grans opcions dins la vida: haver optat per fer-se capellà; i, al cap d'uns anys, haver d'optar per no integrar-se dins l'església diocesana mallorquina.

Resulta molt emocionant el relat de la reunió que manté a casa seva, amb son pare i sa mare, quan vol comunicar-los la decisió madurada de deixar de fer de capellà. La resposta assenyada que li’n donen, característica de la família de “Can Mossegat”, és d'una humanitat immensa. 

També em duu al cap el record d'aquell moment viscut per mi, i que vaig haver de fer viure als meus pares, quan tots dos alhora em diuen que ja som majoret i que dec saber ben bé què em convé més.

Crida l'atenció l’al·lusió al SUTEP (Sindicato Único de Trabajadores de la Educación del Perú). Exemple que ajuda a comprendre certes diferències entre Perú i Mèxic: mentre al Perú hom veu de prop que la gent dels sindicats es mou amb independència i fins i tot amb oposició crua i dura al Govern peruà, a Mèxic, pel que esmenta, s'hi despunten més marcadament certs aspectes relacionats amb el paternalisme, el servilisme i el peticionisme, quant al mateix Govern mexicà.

La seva anada definitiva a Mèxic marca molt fortament haver hagut d'abandonar un camp conegut per ell, amics a balquena, plans de treball elaborats, la seva història personal i col·lectiva desplegada durant vuit anys intensos, integrat i compromès amb una gent molt concreta, sempre dins Piura i al PJ San Martín. 

Li ha de resultar molt més mal de pair i d'assumir, encara, el canvi radical de plataforma de treball en què s'ha de situar: d'un treball eminentment pastoral, realitzat sempre a l'interior d'una església que actua públicament amb pràctiques més o manco reconegudes oficialment, a una altra casta de treball més estrictament polític, a l'interior d'una organització d'esquerres, oposada radicalment al Govern i duent un estil de vida amb pràctiques de caràcter semi clandestí.

Un dels aspectes que arriba més endins, amb la lectura del seu llibre, és la relació que arriba a establir amb el capellà Batarse i amb el bisbe Samuel Ruiz. Tot el que hi viu li ha de donar per fer-ne un altre llibre, solament per les vivències i experiències obtengudes amb el contacte mantengut amb aquelles dues persones i amb l'entorn social que les envolta.

No estranya gens ni mica que es manifesti tan inspirat quan s'apunta a carregar durament contra l'església oficial, la jeràrquica, fent-la responsable d'haver buidat de contengut subversiu un sagrament tan valuós com l'Eucaristia, instituït per Jesús de Natzaret el primer Dijous Sant de la història, després d'haver rentat els peus als deixebles com a prova de servei i d'amor: 

- “El ritus, com a cosa màgica, ha matat el contengut, el significat profund i el compromís”

Per aquest motiu, tampoc no estranya que, en aquelles circumstàncies no pugui arribar a connectar-se amb una casta de celebració eucarística tan buida de contengut. De fet, ja ha pres la decisió d'iniciar una etapa nova dins la seva vida i de deixar, sense traumes ni crisis, la seva anterior pràctica sacerdotal.

Una mica perduda, sí que que es pot trobar i sentir-se qualque persona lectora, quan s’endinsa en lluites i enfrontaments  concrets entre polítics d'esquerres i agents de pastoral... Tothom s’hi pot perdre! O quan parla de la línia de masses dirigida per Alberto Anaya, enemic visceral d'Adolfo Orive... O quan al·ludeix a companys brigadistes de Política Popular conjuntament amb antics militants de la Unió del Poble, que s'integren en comunitats diverses dels passos estrets de la Selva Lacandona... Segurament pel fet de desconèixer-ne el context i les situacions concretes...

Molt interessant el relat sobre la seva condició doble, com a brigadista i com a capellà, a la diòcesi del bisbe Samuel Ruiz: el grup de pastoral de La Castalia i la brigada de Política Popular. Com també l’al·lusió al conflicte entre la pràctica pastoral i la pràctica política.

Entusiasma el relat de la victòria aconseguida per comunitats camperoles que adquireixen un vehicle propi, guanyant el plet amb les autoritats locals, per primera vegada en la seva història de poble oprimit, i fent prevaldre'n el dret sobre una llei injusta i una policia al servei dels cacics. Fa veure la força d'un poble organitzat, combatiu, amb ganes de continuar lluitant per aconseguir d'altres objectius més grans.

Duu el record d'altres mobilitzacions populars, dures i intenses, que vivim de prop, a Piura, per exemple, quan s'hi duu a terme la darrera invasió i ocupació del “pampón” davant l'església, l'any 1977...

Amb el seu llibre, Joan Riera contagia la seva il·lusió quan viatja a la mítica i desconeguda selva mexicana. Diu que s'hi sent com explorador, alhora que com heroic missioner-revolucionari. Esdevé del tot emocionant la celebració eucarística que presideix a la selva. Torna a sentir el gust de ser capellà, alhora que li esdevé experiència destructora de tot el romanticisme que mantenia respecte de la selva, mostrant-li la duresa de la vida en un entorn tan agressiu, malgrat la bellesa exuberant de molts dels paratges.

Sorprèn enormement la convidada sacerdotal a les oficines del Bisbat on un tribunal de capellans, després d'una reflexió i anàlisi seriosa de l’actuació de Joan Riera, decideixen comunicar-li que ha d'abandonar la diòcesi de San Cristóbal de Las Casas! 

Enorme la seva intervenció davant la comunitat, en presència del bisbe Samuel Ruiz! Superba! Magistral!

Es llegeix amb molt d'interès i moltes ganes el relat de la seva retrobada emotiva amb gent coneguda de San Martín, quan hi va a passar uns dies. Les ganes que li manifesten que els celebri una missa. La realització de l'assemblea popular. L'agraïment popular per la feinada feta al barri anys anteriors. L'enfrontament amb el bisbe de Piura... 

L'esment del “cebiche peruano”. La seva estada a Lima, amb Joan Parets. El bisbe Schmidt. El personal de Son Dureta de vacances al Perú. La selva peruana, Pucallpa, Iquitos, Amazones. La  descoberta de la repressió sexual acumulada. La seva experiència de relació sexual... El seu retorn a Mallorca, a finals de 1978. Les festes de Sant Joan a Ciutadella. La mort de na Montse...

Podria servir de resum excel·lent, de tot quant ha escrit en Joan Riera en aquest llibre, això que hi diu: 

“Recordé mis salidas: de Mallorca, por un conflicto con la jerarquía; de Piura, por la situación insostenible que se había creado con el obispo Richter Prada; de Chiapas, por un tribunal eclesiástico de la diócesis de San Cristóbal de las Casas; y ahora, sin explicación alguna, se me impedía permanecer en un país que amaba. Todas las expulsiones eran por decisión de las jerarquías eclesiásticas y no de los Gobiernos. Me preguntaba el por qué se repetían estas situaciones si nunca hice nada contra la Iglesia ni contra algún pueblo, que siempre había intentado ser honesto y consecuente con unos principios que consideraba evangélicos...”

Vet ací una presentació breu d’aquest llibre de 200 pàgines, publicat a Mèxic, amb el títol «Confesiones de un confesor». 

El consider summament recomanable per a qui vulgui resseguir una mica més de prop allò que ha fet, allò que ha dit i allò que ha estat i representat Joan Riera Fullana «Mossegat». 

Manacorí que se n’ha anat a viure a Mèxic, plenament lliure de cap casta de fermall.

I que s’hi ha deixat la pell i els ossos.

Que descansi en Pau! I gaudeixi de Vida plena!