Josep Maria Llompart de la Peña, quaranta-quatre anys enrere

Em sent molt honorat de viure, avui dia i des de fa més de tres dècades seguides, al carrer que dóna directament a la Biblioteca Municipal "JOSEP M. LLOMPART". Des que la regidora de Cultura de l’Ajuntament de Palma, Nanda Ramon, la hi instal·la i s'hi manté. Situada dins el recinte modernista de l'antic Escorxador Municipal de Palma, construït per l'arquitecte Gaspar Bennàsser, al barri del Camp Rodó.

Visc no gaire lluny, també, de l’Institut que porta el mateix nom i llinatge insignes.

Amb motiu del 32è aniversari de la seva mort, m’agradaria incidir en algun aspecte de la seva vida que tenc la gran sort d’haver-hi compartit, més que directament, dècades enrere. 

Som del parer que, no pel fet de ser poc coneguda la seva conducta i dedicació intensa, deixa de tenir gran valor dins la nostra societat.

L'any 1979, una dotzena i mitja d'anys després d’haver nascut el que se'n diu Amnesty International damunt del planeta Terra, Toni Castañer – un bon solleric que manté un altíssim grau de consciència humanista – i jo mateix, desplegam i intensificam les nostres accions, per tal que hi sigui reintroduïda, després d’anys d’inoperància a Mallorca.

Ens afanyam a constituir un grup reduït de persones interessades en la defensa dels drets humans. Sobretot, a la vista de l’increment notori d’exiliats polítics llatinoamericans que vénen a establir-se a Mallorca, decidim reestructurar i reanimar l’organització. 

Després d’un any de treball intens, el 25 de juny de 1981 duim a terme la primera Assemblea local en la qual participen 15 membres. 

Amb el pas del temps, se n’hi van apuntant d’altres. Introduïm mètodes nous de treball i implantam una orientació nova. Com podem i sabem, cream a Palma la Secció local d'Amnesty International en defensa dels presos de consciència: gent ficada a la presó a causa de les seves idees. 

Molts d’aquests membres són xilens, que han fugit de la dictadura de Pinochet; argentins, fugint de la dictadura de Videla; uruguaians, salvadorencs, etc. Llatinoamericans, en definitiva.

Essent jo rector de la parròquia de l’Encarnació, no dubt ni un moment a oferir les instal·lacions parroquials perquè s’ hi aixoplugui la seu social d’aquesta organització. Com també hi roman adscrit el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina, o el Grup de Drets Humans, o el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, o els Grups d’Esplai, etc. 

Som i ens movem com a membres d'una organització humanitària que desplega una labor gegantina a favor dels "presos de consciència": persones empresonades per motius ideològics, polítics, religiosos, sexuals, racials, lingüístics, etc. Lluitam aferrissadament i prioritària contra la tortura i la pena de mort arreu del món.

El mes de novembre de l'any 1981, en celebrar el segon aniversari de la implantació a Mallorca d’Amnesty International, organitzam un sopar multitudinari amb la finalitat de recaptar fons, de cridar l'atenció sobre la nostra existència, i d'ampliar el nombre de simpatitzants i afiliats. 

A aquell sopar, celebrat a un restaurant xinès del carrer Marquès de la Sènia de Ciutat, hi assisteixen personatges tan coneguts públicament com Ramon Aguiló, batle de Palma; Gregori Mir, senador socialista; i també Josep Mª Llompart, escriptor. Entre d’altres personalitats del món de la cultura, la política i els moviments socials.

Guard com un tresor de valor incalculable la intervenció que hi fa el poeta i escriptor excel·lent Josep Maria Llompart de la Peña (1925-1993), amb motiu de la inauguració del local nou d’Amnesty International a Mallorca.

Ens diu, textualment, això mateix que ens lliura després, escrit a màquina, amb algunes correccions fetes per la seva mà perfeccionista com la que més. Amb la seva intervenció, no solament fa el gran elogi d’aquesta organització humanitària anomenada i coneguda pertot arreu com Amnesty International. També s'hi mostra totalment favorable a la tasca que desplegam i ens encoratja a dur-la a terme com a gesta veritable:

«No sé ben bé a títol de què he estat invitat amablement a dir avui algunes paraules - diu l’escriptor -. No, sens dubte, a títol de personalitat, perquè, per bé que un no sigui una violeta quant a modèstia, som prou realista per adonar-me que el qualificatiu de personalitat, allò que es diu «personalitat», no m’escau gens ni mica. 

Un es dedica a fer de la millor manera que sap la tasca de cada dia, procurant, i no sempre aconseguint, de fer algun bé al propi país i a la terra dels homes. Senzillament això.

M’abelliria pensar que m’han fet la invitació a títol de poeta. Que és igual que dir a títol de capdavanter de les empreses belles i àrdues, quixotesques i a contrapèl. 

«Amnistia internacional», efectivament, a contrapèl de tants i tants interessos poderosos, és, en bona mesura i en el més noble sentit de la paraula, quixotesca. No endebades va pel món amb la bella dèria de desfer torts i adobar greuges. 

Els encantadors li poden prendre la ventura; mai no li prendran la glòria de l’esforç. 

«Amnistia Internacional» té, doncs, molt a veure amb l’actitud del poeta, i el seu treball s’amara de la més alta i humana poesia.

Compte, emperò; no tan sols de poesia. Amb els peus afermats a la terra dels homes, «Amnistia Internacional» no és campiona d’ideals impossibles ni d’empreses per endavant perdudes. No habita núvols exquisits, ni es complau en la pròpia perfecció de la seva causa, ni s’aconsola amb el dolç exercici de la caritat. 

Entre la caritat i la justícia, «Amnistia Internacional» ha pres clarament partit per la justícia, i per això és la veu que clama per la llibertat dels humans; la veu de tots aquells que, en qualsevol lloc de la terra i en nom de qualsevol ideari polític o social, són perseguits, empresonats o torturats per motius ideològics o de pensament. En qualsevol lloc de la terra.

«Amnistia Internacional» no coneix fronteres territorials ni fronteres de partit ni de pensament polític. Perquè tots aquells que hi militen saben profundament - i permeteu que ho digui amb els il·lustres dístics elegíacs de Carles Riba - que no hem estat fets per un destí bestial, i que

«la llibertat conquerida en l’apassionada recerca
del que és ver i del que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.»

«Amnistia Internacional» ha plantat les seves tendes a Mallorca i avui hi inaugura domicili.
Que la seva tasca entre nosaltres sigui profunda i fecunda.

Moltes gràcies.»

Puc afirmar amb certesa total que, si aleshores bateguen a Ciutat determinades entitats ciutadanes de caire humanista i/o educatiu, com és el cas del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina o el Grup de Drets Humans o el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca o Amnesty International,  en bona mesura, encara que sigui minsa i per un temps limitat, pot atribuir-se a la dedicació personal i col·lectiva de la Parròquia de l’Encarnació.

I a l'empenta que hi dóna l'encoratjament entusiasta i contagiós de personatges com Josep Maria Llompart de la Peña. No en tenc cap casta de dubte.

Per això mateix, no em puc estar de recordar-ne, entre moltes d’altres persones que s’hi afanyen: Cristina Aznar Plana, Boettcher de Alejandre, Mª Antònia Artigues Bonet, Catalina Bosch Sansó, Ana Luisa Coll Martínez de Tudela, Catalina Company Vidal, Mª Carme Fernández Bosch, Agustín Hayles Aguiló, Maria Jesús Ferrer Salvans, Macmillan and Mrs., Francesc Manresa Sérvole, Jaume March Bisbal, Luís Moyá Noguera, Antoni Roig Roig, Luis Miguel Suárez Diguele, Francisca Vich Vaquer o Catalina Vivern Mairata, 

Tot aquest col·lectiu, de 10 dones i 8 homes, que formam aleshores el Grup Local d’Amnesty International en Formació, durant un bon temps som el grup de persones que ens feim nostre el missatge i l'encàrrec que ens fa Josep Maria Llompart de la Peña. en aquest àmbit del compromís social més intens.

Ens engresca i ens estimula a fer una tasca tan profunda com fecunda des de l’illa de Mallorca,  afanyant-nos a convertir-nos en la veu d’aquells que, en qualsevol lloc de la terra i en nom de qualsevol ideari polític o social, són perseguits, empresonats o torturats per motius ideològics o de pensament. En qualsevol lloc de la terra.

Gràcies, mestre! 

Gràcies, Josep Maria Llompart de la Peña! Pel teu suport i la teva gosadia lluitadora.

Trobades d'escoltes a sa Torrentera

Per al  dissabte, 25 de gener, hi ha programada una trobada de gent escolta a la finca sa Torrentera, dins el terme municipal de Sencelles.

Fa molt de temps que no m'hi faig present, i decidesc d'anar-hi. M'hi acompanya el bon amic Agustí Bauló. Quan hi arribam tots dos, ja ens hi trobam altra gent que ens ha passat davant.

D'acord amb el cartell anunciador de l'acte, es tracta d'una iniciativa promoguda per la Fundació Maria Ferret Escoltisme i Guiatge de Mallorca (de la qual temps enrere som un membre més o manco actiu), i per la Fundació Art&Paraula, el representant de la qual, el bon amic Oriol Homs i Ferret, s'hi fa present provenint de Barccelona,

M'alegra ben molt tornar a trepitjat un indret tan encisador com aquest, dedicat a facilitar el contacte amb la natura a les generacions més joves d'escoltes i guies de Mallorca.

Ens hi trobam un bon grapat, de joves i de no tan joves, al voltant d'una iniciativa que mira de promoure la lectura en els indrets i paratges naturals que gestiona la Fundació Maria Ferret: aquí a Sencelles, també a Sóller (S'Alova), i qualsevol dia d'aquests en algun altre indret, com pot ser Maria de la Salut en els Pujols.

Trobant-me a sa Torrentera, no puc deixar d'acostar-me fins a les instal·lacions, senzilles i modestes, on reposen les cendres dels dos grans fundadors de l'Escoltisme a Mallorca: els principatins Eladi Homs Zimmer i i la seva esposa Maria Ferret Espanyol. Situades ben a prop de l'altar de pedra on s'han duit a terme tantes celebracions eucarístiques al més pur estil escolta.

El fet és que, en aquesta ocasió, volen inaugurar unes biblioteques inserides dins del projecte PARATGES LITERARIS.

Per contribuir-hi d'alguna manera, hi vull aportar dos exemplars del llibre Gloses meves que en recull unes quantes en català de Mallorca, publicades per primera vegada a Mèxic i en una segona edició a Palma.

Mantenim conversa entre tots els adults que ens hi hem fet presents, des d'indrets diversos de l'illa de Mallorca i del Principat de Catalunya. Fa molt de temps que no hi vénc, per aquestes contrades. I fa molt de temps, també, que no veig els rostres d'antigues amistats de l'Escoltisme i el Guiatge mallorquins. Cosa que m'alegra ben molt.

A l'inici de l'acte, intervenen els representants de totes dues fundacions, Pep Lluís Riera Moll, en nom de la Fundació Maria Ferret, i Oriol Homs Ferret per la Fundació Art&Paraula.

Tots dos conviden la gent jove a prendre el gust per la lectura i aprofitar el temps d'oci, d'esbarjo o d'estada en el camp, on se senten lliures, per llegir i ampliar-ne els espais de llibertat que s'obren al davant amb una bona publicació o un bon llibre.

Iniciativa pionera al Principat de Catalunya, que ara s'estén també a Mallorca, a València, a Aragó, per facilitar l'obertura de finestres que ajudin a veure millor el nostre món d'avui.

Davant d'un bon grup d'escoltes i guies joves, expliquen que allò que cerquen amb la implantació de biblioteques en aquestes instal·lacions a l'aire lliure és que tothom s'hi senti a gust, en contacte directe amb la natura. Per això, posen més eines i recursos perquè s'ho passin molt bé i cada dia aprenguin més coses a través de la lectura de llibres que queden dins aquestes biblioteques per esser-hi emprades.

Present també en la trobada la regidora de Cultura de l'Ajuntament de Sencelles,  Jerònia Campaner Fiol, felicita la iniciativa cultural que promouen escoltes i guies en aquest raconet del món devora el camp, dins aquest terme municipal, i manifesta sentir-s'hi molt satisfeta. Agraeix a tots els que ho han fet possible.

Davant de tota la concurrència intervé aleshores l'escriptora i filòloga, super ben reconeguda i admirada, na Catalina Contacontes, Caterina Valriu Llinàs, qui de manera magistral engatussa els infants amb la presentació de llibres i de contarelles, fins al punt que els manté a tots bocabadats escoltant-la atentament, i responent les preguntes que, molt encertadament, els adreça sobre "L'abat de la Real"...

No em dóna temps de romandre-hi més... Però aquesta anada a sa Torrentera, en bon mes de gener de 2025, em duu el reccord d'altres visites efectuades a aquest indret meravellós de sa Torrentera.

Aquí mateix, dècades enrere feim activitats diverses, trobades de formació de caps, acampades, sortides, focs de camp, pregàries eucarístiques, jocs, treballs... Tantíssimes coses bones que m'omplen el cap de records molt bons.

Els més recents es remunten a l'any 2012, quan m'hi faig present amb motiu del 25è aniversari de l'Aplec Scout "Antics Escoltes de Mallorca".

És aquí també on el mes de desembre d'aquell mateix any, particip en un acte unitari de comiat a na Maria Ferret Espanyol, fundadora del Guiatge de Mallorca, on els seus fills presents a l'acte hi depositen les cendres de sa mare ben al costat de les de son pare Eladi Homs Zimmer.

Un cop enviat al bon amic Francesc Homs Ferret el vídeo domèstic que hi enregistram n'Agustí Baró i jo, rep tot d'una la seva resposta, amb la qual m'agraeix el detall i em recorda "Bons Valors!... D'una "llevor" en surt una flor... Amb "poc" es pot fer "molt". Bon diumenge!"

Li ho agraesc de tot cor.

Així m'assabent que ja només en queden quatre germans, de vius. La resta: Eladi, Llull i Jordi ja són morts. Que descansin en pau! I gaudeixin de la vida que mai no s'acaba!

Una abraçada ben forta a l'Oriol, la Carmina, el Pere i el Francesc, bons amics entranyables!

Victòria Quingles, al Teatre Xesc Forteza de Palma

L’endemà de la festa de Sant Antoni, torn a tenir el plaer immens d’escoltar la veu meravellosa de la bona amiga selvatgina Victòria Quingles, filla dels meus bons amics M. Antònia Bennàssar i Jordi Quingles Fontcuberta.

Cartell anunciador de l'acte musical al TEATRE XESC FORTEZA

En el marc agradós d’un Teatre Xesc Forteza que acull els assistents nombrosos que hi acudeixen, tenc la satisfacció immensa d’haver-hi sentit tot un bon repertori de peces musicals, tan variades que puc arribar a gaudir-ne a les totes en els estils més diversos.

Assegut confortablement en el centre de la fila F, per a mi immillorable, just darrera dels pares de na Victòria, i del prestigiós editor José Juan de Olañeta Fernández Grande, al costat de bons amics com Agustí Baró o Jaume Fortuny, i d'altres que també es troben a la sala, en fruim deliciosament durant més d’una hora seguida, amb les intervencions musicals que executa magistralment el contrabaixista, pianista, guitarrista i manejador inversemblant d’altres instruments musicals, Toni Cuenca, qui acompanya la cantant de forma tan conjuntada que meravella de sentir-los damunt l'escenari.

El guitarrista TONI CUENCA acompanyant na VICTÒRIA QUINGLES

Els aplaudiments perduren al final de cadascuna de les intervencions, que pretenen d’esdevenir presentació avançada del nou disc de na Victòria, «Voilà», a la qual assisteix també, entre d'altres, un nombrós grup de veïnes i veïns de la vila de Selva situats en primera fila.

Hi comptabilitz una cinquena d’idiomes emprats per la cantant (català, castellà, portuguès, francès, anglès...). Per al meu gust molt personal, les franceses i les catalanes se’n duen la palma! De manera que me'n surt amb la sensació agredolça de trob a faltar-ne algunes més, en aquestes dues llengües. A banda i a més de les boníssimes que hi sent en castellà o anglès o portuguès.

Cartell anunciador del concert

Sigui aquesta una primera passa en la presentació de l’obra d'aquesta bona amiga meva cantautora que, sense cap casta de dubte, viu lliurada en cos i ànima a la música des que era infant, i que no cessa en la seva activitat productora de bones peces musicals, alhora que executora d’altres autories.

Que sigui per molts d’anys. I que tot li vagi «in crescendo» en aquest àmbit de la seva vida.

Esperan l'inici del concert, al TEATRE XESC FORTEZA de Palma

Cap a l'Aràbia saudita, s'ha dit!

Qui no vol pols, que no vagi a l’era, deien els nostres padrins.

Els europeus que ens veim com a fills d'Abraham (d'una banda, jueus i cristians descendents d'Isaac, i, de l'altra,  mahometans descendents d'Ismael), tan influenciats durant segles pel catolicisme més europeïtzat i europeitzant, correm el perill de confondre, com se sol dir popularment, el cul amb les témpores, sobretot quan ficam dins d'un mateix sac tot quant no sigui estrictament judeo-cristià.

Fins i tot certs diccionaris prestigiosos presenten com a sinònims mots com mahometà, islàmic, musulmà, moro o sarraí. Així i tot, no podem oblidar que, d’una banda, l'àrab com a llengua semítica, és l'idioma que parlen milions de persones arreu del món (també fora d'Aràbia, en més d'una vintena d’altres països).

Que àrab pot ésser entès també com la persona originària d'Aràbia o d'un dels països on parlen la llengua àrab.

I finalment, que l'àrab, com a població estesa arreu del món, constitueix un gran conjunt de més de 150 milions d'individus.

Record molt bé que la primera vegada que me n'adon, d'una visió certament errònia del món àrab com la que passeig jo, europeu, és durant el meu primer viatge (any 2000) als campaments de Tindouf, Algèria, en retre visita al poble sahrauí que continua confinat durant més de mig segle en aquell indret desèrtic.

Allà tenc oportunitat de veure de prop i d’escoltar atentament dirigents sahrauïns que es consideren seguidors de l'Islam, però diferenciant-se d'altres musulmans. A l’hora que assenyalen i distingeixen claríssimament l'Aràbia Saudita d'altres indrets islàmics, divergint-hi profundament.

Per primera vegada en ma vida escolt àrabs que parlen críticament i diferenciada sobre "Els Saudí", la família reial Saudita. Com si aquesta família monàrquica constituís un món a part dins el conjunt del món àrab.

Em sorprèn aleshores aital apreciació. Però, de fet, segons dades fefaents, tothom sap que a l’actualitat aquesta família reial saudita està formada per uns 25.000 membres, uns 200 dels quals són prínceps de gran influència interna i externa.

Quasi res, va dir aquell! No ha de resultar gens estrany que, a la seva ombra, s'hi aixopluguin monarques d'altres contrades, com també personatges famosos i esportistes de luxe: 200 prínceps influents acaramullen, sens dubte, quantitats mil-milionàries incomptables! 

Sense anar a cercar ni preguntar-se per un moment com s’hi han trobat, així, de rics. Això no importa. El fet és que al voltant de l’àmbit reial saudí corren riuades de diners, com en molt pocs altres indrets del planeta.

Passa una mica el mateix que el segle XVI, quan els espanyols arriben a terres sud-americanes: per què, sinó, s’atansen ràpidíssimament cap als indrets on abunda l’or, i deixen a una banda els altres que no en disposen?

Pot resultar una mica clarificador parar esment a fets com aquests, que ajuden a comprendre millor l'organització d'una Supercopa de futbol espanyola en ple segle XXI: trien un indret com aquest, amb tot quant l'envolta. 

Tapant-se les orelles i tancant els ulls davant tantíssims comentaris crítics escampats pertot arreu, relacionats amb comportaments incomprensibles per mentalitats tan fortament europeïtzades i tan poc acostumades a la manca de respecte cap a les dones o cap als infidels.

Imaginem-nos per uns moments, com hi deuen esser tractats tantíssims d'altres estrangers, no europeus, no espanyols, molt més empobrits encara, que s'hi fan presents forçats per circumstàncies familiars penoses! Deu esser l’infern de bon de veres per a tota aquesta gent immigrant estrangera!

Tant de bo que, d'una vegada per totes, arribem a veure la necessitat imperiosa de reconvertir el futbol en esport veritable. De manera que deixem d'afavorir-lo i de mantenir-lo com un dels més grans negocis a escala mundial (amb quantitats milmilionàries del tot incomprensibles!

Encara que sia somiar truites, jo que, temps enrere no me'n perdia cap, de partit de futbol del meu equip preferit, d’uns anys ençà he optat per deixar-ho anar del tot.

Trob que és l'única solució racional que se m'ocorre: mantenir-hi tancats els televisors i les pantalletes dels mòbils, davant i durant tanta i tan gran presa de pèl, de temps, de doblers, de bon humor, de benestar, de vida familiar, de companyonia veritable que comporta qualsevol transmissió televisiva de partits de futbol entre els equips més famosos, que, en coincidir exactament amb els més rics econòmicament, encara se n’hi fan més... a costa nostre... a compte nostre.

Tant de bo que, en aquest Any Nou 2025  l'Aràbia saudita ens dugui i empenyi a prendre llum de na Pintora. Encara que en tenc molts i molt seriosos dubtes, davant d’un panorama com el que assenyal, tan poc atractiu per a moltíssima de gent.

A Francesc Antich i Oliver, president del govern autonòmic balear (i 3)

Fa pocs dies, amb motiu de la mort inesperada del bon amic i primer president socialista del Govern de les Illes Balears, Francesc Antich i Oliver, escric en aquest mateix blog meu:

"Som testimoni directe que, amb la presidència de Xisco Antich, s’hi donen passes considerables en aquest sentit... Tot i que sia tímidament, les polítiques públiques favorables als sectors més vulnerables s’hi veuen considerablement enfortides. No solament en l'aspecte quantitatiu, sinó també i sobretot millorant-ne la qualitat."

Amb uns comentaris que em fa arribar la bona amiga manacorina, Magdalena Ordinas Febrer, presidenta de l’Associació Balear de Porfíria (sa Coma, Mallorca), i que agraesc de tot cor, m'adon que hi faig curt amb les meves primeres apreciacions...

L'Associació Balear de Porfíria, una de tantes...

Hores d'ara, em sembla adient remarcar-hi també una altre aspecte concret, importantíssim, que pot resultar summament explicatiu del tarannà singular del president Antich: la seva obertura i gran disponibilitat a col·laborar activament amb els sectors de la població més vulnerable.

Deien els antics que "contra facta non valent argumenta" (contra els fets, no hi val cap argument). I això són fets, concrets i comprovables, que evidencien que Francesc Antich va ser un bon president, únic i irrepetible, com afirmen.

Durant el seu mandat presidencial, es preocupa molt per aquelles persones que es troben afectades per malalties rares a les nostres illes. D’acord amb la petició d'ajuda que li fa l’Associació Balear de Porfíria, elaboren un molt bon treball que rep el suport del Govern balear presidit per Francesc Antic, encaminat a donar difusió i fer visibles les Malalties Rares en aquesta comunitat autònoma pluriinsular.

Diu la presidenta manacorina que s’ha de reconèixer que, baix el mandat presidencial del polític algaidí, les Illes Balears compten amb el govern que ha fet més feina i que ha ofert més ajudes a les persones afectades per les malalties rares en aquesta comunitat autònoma. 

Cartell de la Conselleria de Salut i Consum
del Govern presidit per FRANCESC ANTICH

Com a mostra ben palesa, esmenta que durant el mandat presidencial de Francesc Antich elaboren i publiquen un llibre que recull la relació exhaustiva de totes les malalties rares detectades en aquestes illes. Com també de totes les associacions de malalties rares que hi han anat sorgint i que hi romanen actives, ajudant les persones i les famílies més directament afectades.

Publiquen aquest llibre l’any 2005. Hi surten 188 associacions de malalties. Hi fan molta de feina, d’importància cabdal, fent una passa de gegant en aquest camp, impulsant un treball molt valuós envers les malalties rares dins l’àmbit de l’atenció sanitària pública illenca.

És gràcies a Francesc Antich que poden arribar a crear l'Associació Balear de Porfiria i fer el programa de medicaments autoritzats i prohibits en l’àmbit d’aquesta malaltia rara anomenada Porfíria, que afecta un bon nombre de famílies, sobretot en el Llevant de Mallorca.

Pel fet d'haver-ne viscut jo, d'alguna manera, els efectes directes de molt a prop, a l’interior de la meva família manacorina, em sent personalment i profundament molt agraït a les aportacions sucoses que hi fa aquesta associació.

Gràcies a Francesc Antich, fan campanya informativa per tots els centres de salut de les Illes Balears, sobre l’existència d’una malaltia tan rara com aquesta i sobre els mitjans més adients per a fer-hi front.

Gràcies a ell, poden confeccionar millor el llistat complet dels medicaments prohibits i autoritzats per a les Porfíries Agudes. Gràcies a ell, fins i tot aconsegueixen que sigui el mateix Govern Balear qui pagui íntegrament aquest llistat que, al cap i a la fi, arriba a salvar moltes vides.

La seva presentació a Barcelona per part d'especialistes professionals de Mallorca, contribueix a l’assoliment d’una millora considerable en el diagnòstic i el tractament d'una malaltia tan rara com és la Porfíria. Alhora que ho comparteixen, n’informen altres instàncies internacionals de països nombrosos.

Gràcies a l’ajut que hi dispensa el Govern presidit per Francesc Antich i a la seva sensibilitat humanística, l’Associació Balear de Porfíria, amb la col·laboració d’un  bon estol de professionals illencs de la salut,  per intermedi de la directora del Servei de Porfíries de l’Hospital Clínic de Barcelona, arriben a presentar al Centre Europeu de Malalties Rares els llistats elaborats a Mallorca.

Des d'aquest àmbit que envolta l’Associació Balear de Porfíria, presidida per la manacorina Magdalena Ordinas Febrer, consideren i valoren molt positivament la tasca política desplegada pel socialista algaidí Francesc Antich i Oliver. Diuen que va ser un bon polític i una excel·lent persona.

Que descansi en Pau!

A Francesc Antich i Oliver, president del govern autonòmic balear (2)

Acudint a la capella ardent del Consolat de Mar, on romanen per unes hores les seves restes mortals, faig arribar la meva salutació més personal a la mare de Xesc Antic, a la seva esposa Conxa García, a la seva germana Catalina Antich i a la resta de familiars, amistats i militants socialistes presents. 

Hi deix escrites, al Llibre de condolences unes breus paraules d’agraïment:

«Bon amic i president Xesc Antich:
Agraint la teva tasca
d’un esplèndid president.
Aquí i ara en faig esment,
en aquesta bella casa».

L'endemà mateix d'aquesta visita efectuada a la capella ardent del Consolat de Mar, em faig present al cementeri d'Algaida on és previst de fer-hi el comiat definitiu a les restes mortals de qui és el primer president socialista del Govern de les Illes Balears, l'algaidí Francesc Antich i Oliver, (QEPDA).

Només arribar al poble, ja m'adon de la gran quantitat de gent que es dirigeix cap al cementeri algaidí, en vehicles i a peu sobretot. Enmig d'una gran operació policial a càrrec de la Guàrdia Civil i la Policia Local, que s'afanyen a mantenir-hi l'ordre i a fer les indicacions pertinents perquè puguin aparcar-hi convenientment els centenars (o milers) de cotxes que hi acudeixen.

Gent de la vila algaidina de totes les edats i condicions fan coa per entrar al recinte funerari municipal. Alguns porten rams de flors. D'altres roses o clavells vermells. Tots amb l'emoció en el rostre. Amb ganes de desfilar per la capella on roman instal·lat el fèretre, i amb el delit de saludar i confortar la família Antich Oliver davant la pèrdua d'una persona tan apreciada.

Abans d'entrar-hi, molt amablement m'indiquen i assenyalen l'existència damunt d'una tauleta d'un bon manat d'exemplars escrits de "la darrera glosa feta p'en Xesc Antich". N'agaf un per a mi, i uns quants més per a gent amiga que sé que voldria tenir-ne...

La darrera glosa de Xesc Antich

A la mateixa porta d'entrada, tenc oportunitat de saludar Conxa Garcia, l'esposa. Com també Catalina Antich, la germana. I la resta de familiars que hi són presents: sa mare, els seus fills, els seus nebots...

Albir en primer lloc, la corona de flors que hi aporta el Senat. Seguida de la que li ofereix el Congrés dels Diputats. Completada amb la de l'Agrupació Socialista d'Algaida, Pina i Randa. Les tres corones que veig col·locades a l'interior del tanatori. A més de les flors que envolten el fèretre, cobert amb la bandera de les Illes Balears. I munió immensa de rams i de corones que s'ajunten en un admirable mosaic a l'exterior de la capella.

Desenes de roses vermelles de l'Agrupació Socialista
d'Algaida, Randa i Pina

Com a bon amic seu, mir d'ocupar el racó més apropat de la capçalera del baül (per no entorpir la marxa de la coa llarga i extensa, que circula disposada a retre-li la darrera salutació). Des d'aquí mateix elev la meva pregària personal, mussitant-hi un efusiu i molt sentit "Parenostre", en català, la nostra única llengua pròpia, i reclamant-hi la protecció damunt totes i cadascuna de les "Quatre illes, un país, cap frontera" que tan admirablement governà, administrà i representà com a president en sengles tandes legislatives.

M'alegra ben molt veure-hi moltíssims rostres de gent coneguda. Senyal clar de la valoració altíssima que té entre la ciutadania illenca. Mir de saludar la gent que puc, content de veure que, al final de la seva vida terrenal, rep el reconeixement públic a la molta i molt bona tasca desplegada com a polític i com a ciutadà d'aquest país.

Moltes de gràcies, bon amic Xesc Antich i Oliver!

A Francesc Antich i Oliver, president del govern autonòmic balear (1)

Tot i saber que pateix una malaltia greu, no m’esper la notícia de la seva mort, just iniciat l’any 2025, a l’edat de 66 anys. Que descansi en pau, el bon amic i millor president del govern autonòmic d’aquestes illes nostres, l’algaidí Francesc Antich i Oliver.

Amb el meu agraïment a la gran tasca política desplegada per ell, faig arribar el meu condol més sentit i profund a la seva família, amb qui compartesc el dolor per una pèrdua tan primerenca, com també a les seves amistats més properes...

Mai de la vida no podré oblidar els quatre anys que, essent diputat del Parlament de les Illes Balears, dins el grup parlamentari del PSM-Entesa Nacionalista, tenc la gran oportunitat de col·laborar-hi, participant-hi activament amb les meves intervencions i actuacions públiques, des del mes d’agost de 1999 fins al mes de març de 2003. 

El president FRANCESC ANTICH acull l'ambaixador de Burundi a Espanya i França
VENERANDO BAKEVYUMUSAYA, al Consolat de Mar (gener 2000)

El tractament cordial, sempre, en pla de conversa senzilla, normal i corrent, no li desapareix, ni poc ni gens ni una mica, durant tot el temps que duren els seus mandats com a president del Govern. 

Com solen dir a Mallorca, mai no li pugen els fums al cap, amb l’exercici dels seus nombrosos càrrecs institucionals: regidor, batle, conseller, president, diputat, senador, etc. Sinó que sempre es comporta, amb tothom, com una persona normal i corrent, amb la senzillesa que atorga la condició d'home d'aquesta terra nostra, de la pagesia algaidina.

La seva mort em fa venir al cap el record viu d’aquell temps: vint-i-sis anys enrere, en el Parlament de les Illes Balears tres grups parlamentaris considerats d’esquerres (el Socialista, el PSM- Entesa Nacionalista i el d’Esquerra Unida i Ecologista), encertam de ple en la tasca de governar, administrar i representar aquest país nostre, amb un lema que canviaria de cap a peus la manera de governar en aquest indret mediterrani: «Quatre illes, un país, cap frontera»...

També em plau recordar la bona relació que manté aleshores el president Antich amb la institució insular del govern, l’administració i la representació de Mallorca, on m’exercesc com a conseller de Cultura i Joventut... Sempre m’hi arriba el seu suport, institucional, polític i personal... Amb un tractament de tu a tu indefugible!

President i presidenta, consellers i consellera

Les seves gloses, que acostuma a recitar-nos gairebé cada any en seu parlamentària, bé sigui per Nadal, bé sigui per la cloenda del curs parlamentari, esdevenen un veritable compendi de tot allò que ell desitja per al conjunt de la població que habita en aquestes illes mediterrànies: sempre el millor del millor!

La seva mort em fa reviure la impressió que mantenc, d’uns anys ençà, sobre la tasca política institucional. M’adon que ha sofert molts i molt diversos canvis, si comparam la d’avui amb la que s’està duent a terme a finals de la dècada dels anys 90 del segle passat. 

És clar que, com tot, la política institucional de les administracions públiques, ha d’anar canviant. No en faltaria d’altra. S’ha d’anar adaptant a les situacions noves que afecten la vida de les nostres societats. Els canvis són llei de vida. 

Però, a mi, em sembla que aquests canvis sempre han d’anar en sentit cada cop més positiu a favor del conjunt de la població. Sobretot cap als sectors que viuen en condicions més dures i crues, i no tant a favor de cap formació política, ni de cap grup privilegiat, ni de cap sector benestant que pretengui servir-se’n utilitàriament.

Som testimoni directe que, amb la presidència de Xisco Antich, s’hi donen passes considerables en aquest sentit. Tot i que sia tímidament, les polítiques públiques favorables als sectors més vulnerables s’hi veuen considerablement enfortides. No solament en l'aspecte quantitatiu, sinó també i sobretot millorant-ne la qualitat. 

En aquest àmbit de la seva actuació solidària, també amb països del Sud, no em puc estar de referir-me expressament i directa a l’acollida calorosa que dispensa el 19 de gener de l’any 2000, al bon amic meu i ambaixador de Burundi a Espanya i França, Venerando Bakevyumusaya, al Consolat de Mar. D'un quart de segle enrere, en són testimoni fefaent les fotografies admirables que hi pren el professional excel·lent Tolo Salleras. Tots dos ja s’han retrobat en la dimensió desconeguda per a nosaltres...

El president FRANCESC ANTICH durant la recepció oficial al Consolat de Mar
de l'ambaixador de Burundi a Espanya i Europa, VENERANDO BAKEVYUMUSAYA
(19 de gener de l'any 2000)

Qualsevol que vulgui veure-ho, ho pot comprovar de manera més que evident: no és ben bé el mateix allò que fan en aquestes illes nostres els governs anteriors, de les dretes illenques... Ni allò que faran les que l’han de succeir en el temps... Que allò que propugnen i s’afanyen a dur a terme els dos governs d’esquerres, presidits per Xisco Antich. No tenen punt de comparança.

Que ho va fer tot molt ben fet? És clar que no! N’hi ha que haguéssim volgut anar moltíssim més enllà encara. Moltíssim més... Incineradora de Son Reus... Hospital de Son Espases... Desprotecció de La Real...  Però ja sabem que, hores d’ara, no deixam de ser més que una comunitat autònoma maltractada, a l’interior d’un Estat que vol aprofitar-se’n, de nosaltres. I ho està aconseguint, de quina manera!

Si alguna cosa li podem agrair, a Xisco Antich, com a president, és que, durant tota la seva vida política, ha mirat d’aconseguir per a aquestes illes nostres, si no el màxim que ens pertoca, sí el que, d’acord amb la seva idea, li permet d’obtenir amb la normativa vigent en aquest temps nostres...

Ho diu molt clar en la darrera entrevista que li fan:

«Posàrem en marxa moltes mesures de protecció del territori, es va fer el parc natural de Llevant, compràrem Son Real, les Salines, Albarca, el Verger... fins al punt de passar de 8.000 hectàrees protegides a prop de 27.000. S’aprovaren els plans de residus de Mallorca, Eivissa i Formentera, el Pla de demolicions i voluminosos, el Pla hidrològic; es posà en marxa l’ecotaxa; es posà en ordre els hotelers i es perseguiren 47.000 places turístiques il·legals, al mateix temps que fèiem feina per a una major independència del turisme creant una central de reserves. Dinamitàrem construccions il·legals, férem la Llei de comerç i polítiques que defensaven el producte local, el primer Pla energètic i el primer projecte de gasoducte. Es va crear l’Institut de la Dona, la targeta bàsica, férem la Llei de parelles estables i la Llei cremallera que ara es discuteix a l’Estat. Es va dur el tren fins a Manacor i sa Pobla, es va crear el TIB i, en habitatge social, es va quintuplicar el que feia l’Ibavi. Es va fer una feinada amb la llengua i la cultura, i amb els centres educatius, amb més nous professors que mai. Impulsàrem el federalisme insular i...»

I sempre recordant, fent esment, reiterant, glosant la nostra condició de comunitat autònoma, més singular que cap altra de les mediterrànies: "Quatre illes, un país, cap frontera!".

Gràcies, Xisco, per tot quant has fet a favor d’aquestes illes nostres! Que la història t'ho recompensi.

No sabria jo glosar
Així com tu tan bé feies:
Aquells mots que sempre ens deies,
Mai per mai no hem d’oblidar!

Acudint a la capella ardent del Consolat de Mar, on romanen per unes hores les seves restes mortals, faig arribar la meva salutació més personal a sa mare, la seva esposa Conxa García, la seva germana Catalina i a la resta de familiars, amistats i militants socialistes presents. 

Hi deixant escrites, al Llibre de condolences unes breus paraules d’agraïment:

«Bon amic i president Xesc Antich:
Agraint la teva tasca
d’un esplèndid president.
Aquí i ara en faig esment,
en aquesta bella casa».