L'excel·lent periodista d'ÚLTIMA HORA, Iris Luque, em demana per whatsapp unes paraules per al reportatge que vol fer sobre el genocidi de Rwanda. Li deman que me'n passi les preguntes i li dic que miraré de contestar-les-hi en tenir un moment disponible.
Molt amablement me'n passa quatre, de preguntes. Totes ben interessants. Les reproduesc tot seguit, amb la meva resposta a cadascuna d'aquestes:
1. ¿Cómo vivió el genocidio?
M'estim molt Àfrica, ara i des de sempre. I em dol moltíssim que la majoria de les imatges que arriben a Europa, sobre Àfrica, siguin gairebé sempre negatives, violentes, sanguinàries, farcides de misèria, de pobresa o de fam, gairebé sempre fora temps i totalment descontextualitzades.
Després d'haver-hi viscut i treballat durant quatre anys seguits, a la dècada dels anys 70 del segle passat, al país veí de Rwanda que es diu Burundi, sé i em consta positivament que Àfrica és tota una altra cosa. Molt més que tot això, fins i tot en certs aspectes pot presentar-se millor que Europa...
He estat i viscut a prop de Rwanda (a una trentena de quilòmetres de distància). També t'he de dir que jo no he viscut de prop el genocidi rwandès, el de hutu que maten tutsi l'any 1994... Tenc amistats rwandeses, i conec gent que l'ha viscut de prop i que me n'ha parlat obertament i extensa. Sí que puc dir-te que he patit de prop l'etnocidi burundès, el de tutsi que maten hutu l'any 1972... a pocs quilòmetres de distància de la frontera amb Rwanda.
Per caprici colonial europeu, Rwanda i Burundi són dos països africans, molt petits, amb la mateixa orografia, la mateixa llengua, els mateixos costums, les tres mateixes ètnies... Així i tot, sobirans i independents un de l'altre. Al costat del gran gegant congolès!
Quaranta-set anys després d'haver vist amb els meus ulls maltractaments i
matances humanes cruels, encara ara em marquen la vida molt profundament. Fins al punt que no puc oblidar certs aspectes i detalls que continuen esgarrifant-me.
No és ben bé el mateix veure'n imatges per la tele, que patir en carn pròpia els efectes nefasts de la violència més extrema, desbocada i desfermada davant dels teus ulls... Et quedes sense paraula!
2. ¿Por qué cree que los medios no ofrecen toda la información?
Ho consider absolutament impossible!
Primer de tot, perquè en general tenen poc interès a fer quedar malament els actors i factors principals d'aquests genocidis. Els que maten són uns, certament; però els que fan matar són uns altres, que potser ni tan sols viuen i resideixen al país del genocidi: els fabricants i traficants d'armes, els explotadors de matèries primeres, els inversors amb grans negocis, els estats estrangers i les seves relacions diplomàtiques, els grans organismes internacionals que hi tanquen els ulls, etc.
Segon, no se sol oferir mai tota la informació sobre un genocidi, perquè no se sap mai què passa en realitat en aquell territori concret les 24 hores de cada dia a tots els racons. Sobretot quan es tracta de països on les agències de comunicació internacionals únicament es limiten a transmetre allò que els governants, gairebé sempre instruïts militarment, siguin del país o d'altres potències més grans, volen que se sàpiga i permeten que es difongui.
Tercer. En general, els mitjans de comunicació no acostumen a oferir tota la informació sobre els genocidis, perquè, si oferissin tota la que disposen, i parassin esment a totes les fonts d'informació existents, la gent veuria amb molta més claredat i nitidesa la perversitat d'aquest model de vida capitalista que es pretén estendre i mantenir pertot arreu. Comportaria el foment de revolucions imparables arreu del planeta!
Gràcies als genocidis, els grans explotadors estrangers i nadius tenen camp obert més propici per a l'espoli i el sotmetiment de les poblacions africanes!
3. ¿Qué verdades y qué mentiras se han contado?
Tot allò que es conta sobre genocidis depèn del costat on et situes. Dels objectius i les finalitats que et marques. Del coneixement directe o indirecte que en tens. Dels mitjans amb què comptes per atansar-te a la realitat. Dels contactes directes que hi pots mantenir.
La veritat indiscutible és que tot genocidi comporta víctimes i botxins. Unes són maltractades de maneres diverses, fins al punt de perdre la vida. D'altres arriben a comportar-se fins i tot pitjor que els animals salvatges. I enmig de tot plegat s'hi poden destriar causes, motius, contextos, excuses, opinions, explicacions més o manco adients o encertades que et duen a amagar certes històries o a magnificar-ne d'altres.
Per a mi, la gran mentida sobre Àfrica, i els genocidis que s'hi cometen, consisteix a atribuir a les poblacions africanes, o als governs africans de torn, allò que és produït, impulsat, volgut i promogut sobretot per una altra gent, de fora del territori africà, que hi manté interessos particulars extraient-ne i aconseguint-hi beneficis substanciosos.
Em resulta del tot significativa la presència publicada i publicitada del president de la Comissió Europea Jean-Claude Junker, el polític luxemburguès del Partit Popular Social Cristià, al recent acte commemoratiu del genocidi de Kigali de fa un quart de segle...
Allò que es pretén amagar, per part de governants i forces influents del planeta, són les formes i les maneres d'actuar avui dia, característiques de la nova etapa colonitzadora d'Àfrica, perpetrada per les mateixes potències colonials de sempre, i alguna altra més de nova, emprant-hi mitjans molt més sofisticats i subtils que en èpoques anteriors.
Mentrestant, Àfrica continua dessagnant-se en perjudici propi i benefici aliè.
4. ¿Es possible la reparación?
Ho veig molt difícil. Hores d'ara, em sembla del tot impossible. Les marques fortes que deixen els genocidis que es cometen avui dia en les generacions actuals incideixen en les generacions futures, de tal manera que s'esdevenen tendenciosament proclius a rebel·lar-s'hi i revenjar-se'n.
Davant d'això, no comptam encara amb cap força humana capaç de fer complir les normes bàsiques de la convivència entre éssers humans a territoris en conflicte.
Tampoc no comptam amb tribunals internacionals que esdevenguin capaços de jutjar com cal els genocidis, quan es cometen, amb la celeritat que reclamen situacions tan conflictives com aquestes.
En realitat, no tenim unes Nacions Unides totalment independents dels Estats Units (de Nord-Amèrica).
Ni tenim la capacitat d'aplicar unes lleis universals que regulin eficaçment el comportament humà internacional, a l'àmbit públic i col·lectiu, que pugui incidir lliurement i objectivament damunt dels estats que són reconeguts oficialment com a sobirans i independents.
En aquest sentit, l'actuació del magistrat-jutge central d'Instrucció número Quatre de l'Audiència Nacional Espanyola,
Fernando Andreu Merelles, resulta més que valuosa i significativa, en relació amb el genocidi rwandès i el paper de l'actual president de la República de Rwanda,
Paul Kagame.
"Se'n desprenen indicis racionals i fonamentats de criminalitat contra Paul Kagame", per delictes de genocidi, delictes de lesa humanitat, delictes contra
persones i béns protegits en cas de conflicte armat (maltractaments,
mitjans de combat prohibits, atacs indiscriminats, violació d'unitats
sanitàries, atacs al patrimoni, actes contraris a les prescripcions dels
Tractats internacionals), integració en organització terrorista, i,
finalment, actes terroristes.
Com s'afirma a l'acte judicial, d'acord amb la legislació vigent, Paul Kagame no pot ser jutjat a Espanya, atesa la seva condició de president de la República de Rwanda. Però això no en lleva cap, dels indicis racionals i fonamentats de criminalitat contra aquest personatge.
La recoman a tots els mitjans de comunicació i als particulars que vulguin endinsar-se en el teixit complex d'una actuació militar a Rwanda, d'abast internacional.
Com també consider molt recomanables, per entendre una mica millor allò que passà a Rwanda, les actuacions d'una entitat abocada a l'esclariment dels fets i al reclam de responsabilitats, com és ara
Veritas Rwanda Forum, amb l'advocat
Joan Palou-Loverdos al capdavant.
