Rwanda 2019, de víctimes a botxins

Quina vergonya de planeta Terra!

S'hi pot veure que els que es mostren i comporten com a botxins (tutsi) en un indret (Burundi, 1972) apareixen com a víctimes (de hutu) en un altre (Rwanda, 1994)! Sempre amb el suport explícit de les potències més poderoses (UE), l'arraconament manifest dels vençuts (EUA) i la col·laboració interessada de mitjans de comunicació internacional (EFE)! 

Un espectacle fastigós i repugnant, només de veure'n imatges a la premsa local i a les televisions!

Això sí, res de res sobre allò que arriba a destriar fa 11 anys el magistrat-jutge central d'instrucció número quatre de l'Audiència Nacional, amb seu a Madrid, Fernando Andreu Merelles. 

A l'acte judicial s'esmenta prop d'un centenar de vegades el nom i llinatge de l'actual president de la República rwandesa, Paul Kagame, després d'haver estat atesos i escoltats nombrosos testimonis protegits.

Ni una sola línia no he vist esmentada, de les que apareixen transcrites a les 182 pàgines de l'acte judicial, del 6 de febrer de l'any 2008.

No n'he vist publicat res sobre l'assistència de l'actual president rwandès «a les reunions dirigides a preparar un atemptat per acabar amb la vida del president (hutu) Juvenal Habyarimana»; ni de les «ordres oportunes que dóna perquè siguin atacades les forces armades rwandeses»; ni dels «tres fets criminals que s'atribueixen a la seva decisió pròpia i directa (massacres de població civil de Byumba, massacre de bisbes i religiosos prop de Kabgayi i massacres de civils a Kibeho)»; ni de la seva implicació en l'assassinat d'alts comandaments militars col·laboradors seus, en circumstàncies no del tot ben esclarides; ni de tants i tants d'esments que se'n fan (prop d'un centenar!) a l'acte judicial.

Només mirant una mica detingudament els raonaments jurídics que s'hi expressen, pens que ja se'n pot deduir la vàlua humana d'aquest militar rwandès que arriba a la Presidència de la República.

«CUARTO.-Y  las  de  pruebas  practicadas  se  desprenden  indicios racionales y fundados de criminalidad contra las siguientes personas: 1º.-PAUL KAGAME, General Mayor. Presidente   de   la   República   de   Rwanda.   Jefe   de   Estado   y Comandante  en  Jefe  del  Ejército  Rwandés –Rwandan  Defence  Forces  / RDF-“Fuerzas Rwandesas de Defensa” (FDR)  antes llamadas APR (Ejército Patriótico Rwandés). De   lo   actuado   se   desprenderían   indicios   para   imputarle   su participación en los delitos comprendidos en los apartados A), B), C), D, E) y F) del apartado anterior».

Són delictes de genocidi, delictes de lesa humanitat, delictes contra persones i béns protegits en cas de conflicte armat (maltractaments, mitjans de combat prohibits, atacs indiscriminats, violació d'unitats sanitàries, atacs al patrimoni, actes contraris a les prescripcions dels Tractats internacionals), integració en organització terrorista, i, finalment, actes terroristes.

D'acord amb la legislació vigent, no pot ser jutjat a Espanya, atesa la seva condició de president de la República de Rwanda. «No obstante, dada la condición de Presidente de la República, esta resolución  no  podrá  acordar  dirigir  acciones  penales  contra  el  mismo, dado  que  el  artículo  21  de  la  Ley  Orgánica  del  Poder  Judicial,  que determina  la extensión  y  límites  de  la  jurisdicción  española establece que,  entre  los  supuestos  de  los  que  sería  competente, “Se exceptúan los supuestos  de inmunidad  de  jurisdicción y  de  ejecución  establecidos  por  las normas del Derecho Internacional Público”.Y en tal sentido, si examinamos los precedentes judiciales que han analizado    esta    materia,    debemos  llegar    a    la    conclusión    de    la incompetencia  de  jurisdicción  de  los  Tribunales  nacionales  para  su enjuiciamiento.  Tanto  el  Pleno  de  la  Sala  de  lo  Penal  de  la  Audiencia Nacional,  el Tribunal  Supremo,  y  la  Corte  Internacional  de  Justicia  han llegado a esta conclusión.»

Si els mitjans de comunicació internacional paraven una mica d'esment al contengut d'aquest acte judicial, i procuraven de mirar-s'ho amb deteniment i el màxim d'objectivitat possible, crec que s'ho pensarien una mica abans de publicar res d'allò que s'està publicant aquests dies i que s'afanyarien a esclarir ben a fons tot allò que envolta aquest personatge tan sinistre.

Treure de l'oblit, avui, la història dels rwandesos vençuts

En sentir notícies, per TV3, sobre «el genocidi rwandès» de fa vint-i-cinc anys, i veure que s'hi esmenten atrocitats comeses per hutu contra tutsi, no puc deixar de dir-hi la meva. En sentit divers.

És clar que s'ha d'estar contra «aquest» genocidi comés fa vint-i-cinc anys! No en faltaria d'altra! I contra qualsevol genocidi que es comet damunt del Planeta.

Allò que ja em dol, bastant més, és que «aquest genocidi concret» pugui servir per encobrir-ne d'altres, anteriors i posteriors que, si més no, poden ajudar a «contextualitzar-ne» certs detalls que consider importants i que s'hi amaguen.

He viscut de molt a prop el genocidi comès l'any 1972  per governants militats tutsi contra població civil hutu a Burundi, país veí de Rwanda, situat a l'altra banda del llac Tanganika. Vaig haver d'abandonar el país centre-africà, per haver-me situat al costat de les víctimes hutu, de manera clara i llampant... Transcorreguts  47 anys, no en puc oblidar ni les imatges, ni l'esgarrifança, ni la por, ni el pànic, ni les seqüeles que perduren...

Em dol moltíssim haver de veure, avui mateix, que qui rep suport «publicitari» de mitjans de comunicació tan propers com TV3, ni més ni manco, és l'actual president de Rwanda! Un militar de nom Paul Kagame, format als EUA. 

Es tracta d'un individu tutsi, sinistre, sobre el qual he publicat diversos escrits que ajuden a veure una mica més clarament de qui es tracta i de què va aquest personatge.

Ni més ni manco que es tracta del president que ha ficat a la presó l'opositora Victoire Ingabire Umuhoza, una dona hutu rwandesa que, vivint confortablement a Europa, vol fer-se present al seu país per encapçalar una candidatura democràtica, ben conscient que exposa la seva vida i que la posa en perill greu.

El president rwandès Paul Kagame és el mateix personatge que surt esmentat a moltíssimes pàgines de l'Acte del sumari 3/2008 del magistrat-jutge Central d'Instrucció núm. 4 de l'Audiència Nacional espanyola, Il·lm. Sr. Fernando Andreu Merelles. 

Consta de 182 pàgines redactades amb el màxim rigor i al més mínim detall. I tot el seu contengut resulta molt  il·lustratiu, per veure què se'n diu, d'aquest personatge tan sinistre que avui dia està damunt fulla. 

La primera vegada que el magistrat-jutge de l'Audiència Nacional Espanyola, esmenta el nom del general Paul Kagame, el situa assistint a la darrera d'una sèrie de reunions d'alts comandaments militars i dirigents de l'APR/FPR (Armada Patriòtica Rwandesa/Front Patriòtic Rwandès) celebrada a Mulindi, el 31 de març de 1994, a les 14:30 hores.

Què hi fa, allà, Paul Kagame? Hi és present amb la finalitat de “preparar un atemptat que acabi amb la vida de l'aleshores president de Rwanda, el hutu Juvenal Habyarimana. Volen assaltar definitivament el poder, i crear una situació de conflicte civil”.

No només això. El jutge espanyol, al mateix Acte, també fa esment de la mort violenta de membres espanyols de Metges del Món -Manuel Madrazo, Flors Sirera i Luís Valtueña- ocorreguda el 18 de gener de 1997 a la localitat de Ruhengeri; com també la massacre sistemàtica contra la població civil hutu a Ruhengeri i als seus voltants durant els primers mesos de l'any 1997.

L'Acte del magistrat-jutge, en recollir les aportacions que hi fan testimonis protegits -civils i militars de totes dues ètnies, hutu i tutsi,  experts coneixedors de crims comesos a Rwanda, sobretot a la dècada dels anys 90-, indica que els tres membres de Metges del Món disposen d'informació sensible sobre les massacres realitzades per l'Armada Patriòtica Rwandesa (APR) en relació amb la població civil hutu.

El magistrat-jutge espanyol també aporta informació relativa a l'estructura política i militar rwandesa, al front de la qual roman Paul Kagame a la dècada dels anys 90. D'ell surten directament totes les ordres precises per a la majoria d'operacions militars o d'intel·ligència. Kagame és el responsable darrer, a qui se li demanen instruccions, en cas que no s'hi vegin clares les ordres, tant en relació amb crims comesos contra rwandesos, com expatriats, com congolesos.

Davant del magistrat-jutge de l'Audiència Nacional, alguns testimonis es mostren especialment explícits a l'hora de declarar i explicar les intencions de l'APR/FPR d'atacar membres de l'Església Catòlica, molt especialment missioners que duen més anys servint el país, com és el cas del sacerdot basc Isidro Uzcudun, assassinat a Rwanda. o de Miguel Angel Isla, Julio Rodríguez, Fernando de la Fuente y Servando Mayor (Germans Maristes).

Segons testimonis diversos que s'expressen a l'acte del magistrat-jutge espanyol, és Paul Kagame qui ordena personalment l'assassinat de bisbes, capellans i religioses a Kabgayi, Gakurazo l'any 1994.  

L'anomenat «Informe Gersony»  un document de l'Alt Comissionat d'Ajuda als Refugiats (ACNUR), que conté dades relatives a una Missió oficial d'investigació relacionada amb la situació rwandesa, al moment que l'APR/FPR pren el poder, quan la gran crisi humanitària comporta més d'un milió de persones refugiades als països veïns (Congo, Tanzània i Burundi) que fugen dels enfrontaments militars, aleshores roman ocult i sense veure la llum pública... 

Segons es manifesta a l'Acte del magistrat-jutge de l'Audiència Nacional espanyola, el general major Paul Kagame és una de les persones que es reuneix amb la Delegació Oficial de l'Organització de Nacions Unides per tractar temes relacionats amb aquest “Informe Gersony”, a finals de setembre de 1994.

De poc o de res no serveixen, ni els esforços realitzats per organitzacions humanitàries mallorquines com la Fundació s'Olivar d'Estellencs; ni la carta oberta que adreç personalment a la senyora Michelle Obama, com a «fill de pare africà i de mare mallorquina»,  quan l'aleshores primera dama dels EUA viatja a Mallorca; ni els esforços realitzats pels Amics dels Pobles dels Grans Llacs de l'Àfrica Central – Inshuti; ni la moció del senador mallorquí Pere Sampol  a les corts espanyoles denunciant la postura del Govern espanyol davant Rwanda; ni les visites de personalitats rwandeses a la nostra illa mallorquina;  ni la denúncia presentada davant del Tribunal Penal Internacional, feta pública per Joan Carrero Saralegui que presideix la Fundació s'Olivar d'Estellencs...

Haver denunciat davant dels Tribunals espanyols l'assassinat de 9 espanyols a Rwanda és una píndola massa mala d'empassar per a persones i institucions que bravegen de democràtiques. 

Que s'hi faci la llum és el que més importa!

Transcorregudes més de dues dècades, puc llegir algun article com aquest que, si més no a primer cop d'ull, em sembla que dóna en la diana del conflicte rwandès...  difícil de resoldre... mentre perduri l'imperi nord-americà damunt del Planeta...

A la memòria escolta de la guia Elvira Bonnín

El rector de la parròquia de Sant Jordi, el bon amic deianenc mossèn Antoni Bauçà i Mas, m'acaba de comunicar la notícia de la mort d'una bona amiga i antiga companya d'afanys i de dedicació engrescadora al Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, n'Elvira Bonnín i Aguiló. Que en pau descansi!

Filla de Fernando Bonnín Piña i de Mercedes Aguiló Forteza, n'Elvira és membre d'una família nombrosíssima. Són set germanes i tres germans: Amàlia, Eduardo, Lluïsa, Pepa, Jordi, Maria, Mercedes, Elvira, Ferran i Pilar. 

Tots dedicats plenament a deixar petjades inesborrables en àmbits diversos, n'Elvira viu tota la seva vida lligada a l'escoltisme. 

D'un moment a l'altre ens havia d'arribar aquesta notícia. Feia temps que patia molt. I que estava en mans de metges i doctors que l'atenien de la manera millor possible, segons em manifesta la seva germana Mercedes, molt bona amiga i veïnada de la nostra barriada del Camp Rodó.

Tenc l'oportunitat de conèixer n'Elvira Bonnín per primera vegada, quan tots dos ens dedicam al Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca. Ella a l'agrupament escolta Reina Constança, aleshores amb seu i cau a la parròquia de Sant Miquel, de Ciutat. Jo, com a consiliari escolta de l'agrupament Verge de Lluc, a la parròquia de l'Encarnació, a finals de la dècada dels anys seixanta del segle passat.

Hores d'ara record perfectament la seva figura, la seva veu, les seves intervencions i observacions educatives sempre molt acurades, la seva participació activa en FOCA -trobades de formació de caps-, o en Camps Sant Jordi o en campaments d'estiu i sortides d'al·lotes guies...

Record, també, la seva implicació intensa en la tasca que hi duien a terme els fundadors del Moviment Escolta i dels Guiatge a Mallorca, a la dècada dels anys 50, el matrimoni principatí Homs-Ferret. Sobretot amb na Maria Ferret i Español , amb la qual n'Elvira féu conjuntament la Promesa escolta al puig de santa Magdalena d'Inca el 8 de desembre de 1962.

Casualment, pocs anys després, als inicis dels anys setanta, l'agrupament escolta Reina Constança de Mallorca  es traslladà al cau de la parròquia de santa Catalina Thomàs, on jo m'hi exercia com a vicari cooperador i consiliari escolta de l'agrupament Ramon Llull. El mateix agrupament on més recentment treballà qui avui dia s'exerceix com a batle de Palma, Antoni Noguera.

N'Elvira Bonnín  s'hi dedicava amb cos i ànima, a la tasca educativa dins l'Escoltisme. N'és una de les pioneres i capdavanteres a Mallorca, del feminisme implantat per les seguidores de BP, Sir Robert Baden-Powell. Hi ha deixat empremtes inesborrables que a dia d'avui encara perduren.

Record que, juntament amb na Paulina Guillem i Santamaria, n'Elvira Bonnín i Aguiló rebé el Premi Eladi Homs que li atorgà l'any 2004 la Fundació Maria Ferret, lligada al Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca 

També record l'esment que se'n fa, de n'Elvira Bonnín, al document núm. 20 del llibre «L'Escoltisme a Mallorca (1907-1995)» de Mateu Cerdà. Hi apareix com a comissària adjunta de Maria Ferret (1958), responsable de branca Ruta, delegada diocesana del Guiatge de Mallorca...

Fortament implicada en el moviment, gràcies a n'Elvira Bonnín i altres dones d'empenta del Guiatge mallorquí, les relacions d'aquest amb les Guies Sant Jordi i la Conferència Internacional del Guiatge Catòlic s'implanta a Mallorca el mètode i la pedagogia de l'escoltisme femení. Fins que s'uniren tots dos moviments, el masculí i el femení, en el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca (MEGM).

Si alguna característica n'he de remarcar, de n'Elvira, és el seu compromís ferm i decidit a dedicar-se durant tota la seva vida a la tasca educadora de la gent jove, primordialment de les al·lotes mallorquines interessades a participar en el Guiatge de Mallorca, afanyant-se a seguir tant com puguin les línies mestres de la Llei i la Promesa escolta.

M'honora moltíssim que el bon amic mossèn Antoni Bauçà m'hagi demanat de participar en el funeral que s'ha de fer per n'Elvira Bonnín a la parròquia de la Santíssima Trinitat, de Palma, dilluns 8 d'abril a les 20 hores, fent sonar l'orgue i acompanyant aquests cants que han estat triats perquè hi siguin interpretats per tota la gent que hi acudeixi:

- Au, pren alè, canta la vida, canta la teva fe!

- Tu ets el nostre Déu salvador

- Sant, del P. Martorell

- Sigui la pau amb nosaltres

- L'esperança ens crida

- Trobarem a faltar el teu somriure

- És l'hora dels adéus

Caminada per Valldemossa: camí de les Ermites Velles i camí de l'Escolta

Sortint de ca madò Pilla, passam a l'altra banda de la carretera Valldemossa-Deià i recorrem un camí extraordinàriament agradós, farcit d'alzines i arboceres, de sitges i cases de carboner, de colls construïts admirablement per a la caça de tords amb filats.

Bosc ombrívol, no solament perquè no hi penetra el sol, sinó també perquè aixopluga moltes històries de vides humanes que s'hi han reclòs durant segles, o que s'han perdut... com la de l'ermità de l'any passat...

Ens aturam al mirador dels Tudons, una de les construccions de l'arxiduc Lluís Salvador més consistents i belles, des d'on veim una panoràmica extraordinària de la mar blava, sobresortint-hi per entre els pins na Foradada, les cases de Miramar i altres possessions de la contrada com Son Gallard. 

Volem arribar fins a la capella del puig del Verger,  una capella d'estil àrab amb arcs de ferradura a la porta i a les finestres, coberta per una cúpula, però no n'encertam el camí...

Baixam fins a la cova del beat Ramon Llull, per un camí que se'ns diu que és el primer que fa traçar l'arxiduc. 

Dins la cova cantam l'himne lul·lià «Puix que regnau coronat...». 

Fent un trajecte de baixada amb molts d'escalons, anam fins al mirador de les Filadores o de les «Sombrilles» i tornam a pujar cap a la cova del beat.

Seguim el camí que ens duu fins a les Ermites Velles, de les quals només queden la tanca que envolta les ruïnes i alguns pocs vestigis petris d'un passat eremític que es va esvaint i que va ser impulsat per Ramon Llull des del monestir de Miramar.  

Passam per devora del mirador del pla de l'Ullastre o dels Ermitans. Ens aturam a contemplar les panoràmiques.

En arribar al Bufador, una espècie de gelera natural dins la roca de la muntanya, ens adonam que ja som a prop de l'ermita de Valldemossa. Ens fotografiam al mirador del recinte eremític.

Per un altre camí, en direcció sud-est, continuam la davallada fins a ca madò Pilla, l'hostal que l'arxiduc construeix perquè s'hi puguin allotjar de franc durant uns dies els visitants de Miramar.

Baixant per unes escales (taponades per dos murs de pedra) arribam fins al mirador del Pi o del Niu del Corb, situat ben a ran del penya-segat esquerp. 

Des de can Costa recorrem el camí de l'Escolta farcit de miradors de tota casta i, sense arribar a Son Mas, tornam enrere cap al restaurant on dinam d'un bon arròs brut, abundós, precedit d'ensalada o pebres «padron» o «calamarins»...

Amb ganes de tornar per aquestes contrades valldemossines... «republicanitzades» en referèndum simbòlic fa pocs dies...

VET ACÍ EL VÍDEO DE LA CAMINADA (10')

«Déu meu», obra poètica alhora que prosaica, de Jaume Santandreu

Amb un total de 220 reflexions de 220 paraules cadascuna, Jaume Santandreu ofereix 220 sonets en prosa que fan pensar molt. Moltíssim.

Durant el recital que se n'ha fet a la nau del Taller Marginàlia, s'ha pogut comprovar això molt clarament. El darrer dia del mes de març de 2019, hi acudesc a fer el seguiment d'algunes d'aquestes reflexions profundes que han estat escollides. I a enregistrar-ne imatges i sons.

Ben acompanyades per la bona música interpretada al piano per Aina Maria Bosch Santandreu, amb peces de repertori clàssic i fragments improvisats; alhora que molt ben declamades pels rapsodes Albert Martínez Artiaga i Bàrbara Galmés Nicolau.

S'hi han fet present desenes de persones que, en bon segon dia de recital, han acudit a la nau del Taller Marginàlia molt ben condicionat per a l'esdeveniment.

A mi, particularment m'ha arribat molt endins la reflexió que porta el número 166, i que apareix a la pàgina 137 del llibre "Déu meu" de Jaume Santandreu. Dins el capítol X «Home públic, capellà, polític i predicaire» hi figura la «Lamentació d'un escorxat». 

M'ha ferit l'ànima. M'ha arribat molt endins. M'ha impressionat moltíssim. Així li ho he fet a saber, al bon amic i company de lluites de tota casta, el síndic major de Can Gazà, en Jaume Santandreu, qui ha tengut a bé d'obsequiar-me amb unes llengonises tan saboroses com les que acostumen a elaborar-se en aquell recinte acollidor de persones marginades dins la nostra societat benestant...

Qui vulgui veure i escoltar tot quant s'hi ha desplegat durant uns 50 minuts, ho pot fer des d'ací mateix. 

Pregària a l'estil de Taizé, a Mallorca

Enguany es compleixen 10 anys d'una una iniciativa relacionada amb TAIZÉ, lloc de pelegrinatge, d'allotjament, d'acollida, de silenci, de pregària, des de fa dècades.

Una iniciativa que neix a la parròquia de sant Francesc de Paula l'any 2010, sent-ne rector mossèn Guillem Miralles, on es comença a fer la «Pregària de la Creu de l'Amor sense Límits, a l'estil de Taizé». 

Record que és amb el bon amic i antic company d'estudis, mossèn Guillem Miralles, que em faig present a Taizé per primera vegada, a la dècada dels anys 70 del segle passat. Acompanyant una colla d'alumnes del col·legi Pius XII i escoltes de la parròquia de l'Encarnació, de Palma. Hi anam amb dues furgonetes, conduïdes una per hom, ell i jo.

D'aquella primera estada breu a Taizé durant uns dies, en guard molt bon record,  tot al llarg de la meva vida. M'esdevé una d'aquelles visites que em deixen marcat, fortament. Per l'ambient d'austeritat i de silenci que s'hi respira. Per la presència de molta gent jove que hi acudeix. Per l'amabilitat amb què els monjos tracten la gent que s'hi acosta. Per la senzillesa de vida que s'hi comparteix.

Posteriorment me n'hi torn en altres ocasions, tot sol, fins a Taizé, encara que només sigui per un sol dia. M'agrada molt arribar-hi, pregar i cantar juntament amb els monjos i la gent que s'hi fa present, de tots els racons del Planeta.

Dins la ment del monjo fundador, el germà Roger Schutz,  un teòleg protestant suís que desitja  aixecar un espai religiós diferent, on es trobin a gust els creients i no creients, hi ha la voluntat de crear una comunitat que defensi l'ecumenisme (la unitat dels cristians protestants, catòlics i ortodoxos), i que reforci el sentiment religiós de la gent jove, sobretot mitjançant un estil de pregària que mira d'aglutinar formes distintes a les habituals a Occident. 

Aquella pregària a l'estil de Taizé que s'inicia a la parròquia de sant Francesc de Paula l'any 2010 perdura en el temps, a una altra església de Ciutat, la de sant Antoniet. 

És allà on acostumam a fer-nos presents tots els darrers divendres de cada mes, a les 20:30 hores. Avui, 29 de març de 2019, d'una manera especial, en tenir present que se celebren aquests primers 10 anys de vida d'una pràctica de pregària com aquesta.

M'impressiona tornar a sentir i a cantar a Mallorca aquelles mateixes cançons de quatre dècades enrere, en llatí, com es feia aleshores a Taizé. S'hi gaudia la novetat de la utilització d'instruments musicals distints a l'orgue: trompeta, saxo, flauta, violí, contrabaix, guitarra, etc. una veritable orquestra que cada dia «s'improvisava» amb els músics que s'hi oferien espontàniament al moment dels assajos...

M'impressiona, també, participar amb les pregàries que es fan avui dia en català, i que, reforçades per un cor de cantaires molt ben dirigits i acompanyats a l'orgue, són interpretades per tots els assistents.

M'impressiona, finalment, la constància amb què s'hi acudeix el darrer divendres de cada mes: gent major i gent jove, infants i vells, que omplen les bancalades de l'església de sant Antoniet...

Com també m'impressiona ben molt la celebració de la Vigília de Pentecostes, -Cincogema, Cinquagesma, Pentecosta, Pentecostes, Pasqua Granada-, a base de cants, silencis, pregàries i ritus o gestos de la celebració.


Que sigui per molts d'anys!