En la dècada dels anys 50 del segle passat les nostres dues famílies, la Buele-Ramis i la Cañavate-Mesas, s’instal·len al mateix carrer de Ciutat, ocupant sengles vivendes modestes, situades davant l’antiga fàbrica de GESA, al carrer 365... A molt poques passes una de l'altra.
A Son Roca, el 10 de maig de 2025
D’infants, jugam plegats amb els seus germans Ramon i Juan. Ella em guanya d’uns 9 anys i mig.
Aleshores record que em sorprèn moltíssim la seva decisió de fer-se religiosa trinitària abans que complís els 20 anys. Mantenc viva la imatge d’aquella primera vegada que la veig amb l’hàbit trinitari, portant la creu blava i vermella característica...
Mentre estic estudiant Filosofia al Seminari diocesà de Mallorca, m’assabent que se’n va destinada al Perú com a missionera, l’any 1961.
Poques notícies seves m’arriben de llavors ençà, fins que coincidim en la nostra tasca al país andí catorze anys després. La hi veig dedicada profundament i intensa, dirigint amb entusiasme i moltes ganes el centre educatiu Colegio San Agustín, situat a l’avinguda Javier Prado de Lima. Escola catòlica, de caràcter privat, dins el districte de San Isidro, hi és considerat com un dels col·legis de nines més prestigiosos de la capital peruana.
Posteriorment, ens retrobam a una altra casa dels afores de Lima. Ella, juntament amb les seves germanes de congregació, hi duen a terme tasques pastorals diverses, residint al convent que les religioses trinitàries mantenen obert al Balneario de Ancón (al mateix indret on el cardenal Juan Landázuri Rickets m'encomana la tasca de rector a la parròquia de San Pedro durant uns quants mesos).
Som testimoni directe de la gran feinada que hi fan, acollint-hi infants i mares de família en situació de pobresa extrema, amb molta de cura i gran dedicació (encara avui dia roman obert).
També record haver visitat na Josefa fora de la ciutat de Lima, a centenars de quilòmetres cap al Nord. Quan les religioses trinitàries funden una casa (que encara avui roman oberta), en un dels poblets anomenat Pueblo Nuevo, situat en una de les zones rurals del departament de La Libertat, entre Trujillo i Piura (on treball alguns anys).
He de dir que sempre hi som molt ben acollit, tant per ella com per les germanes trinitàries que m’hi reben, des que les conec i tract de prop l’any 1975, fins l’any passat mateix. Durant aquests darrers cinquanta anys, en una desena d'ocasions m’hi he trobat com a ca meva. Els estic molt agraït.
Quan la bona amiga i religiosa trinitària Francisca Berga em comunica, aquest dilluns dia 14, la notícia de la mort de Josefa Cañavate Mesas, m’hi qued sorprès. La darrera vegada que coincidim tots dos és a Mallorca. Concretament, a la casa d’espiritualitat de Son Roca, hi participam el proppassat dia 10 de maig, en una trobada organitzada per Mallorca Missionera.
Una altra bona amiga i veïnada se n’ha anat d’aquest món cap a la dimensió desconeguda que anomenam el cel. Que, conduïda per l’Esperit de Jesús, gaudeixi per a sempre de la Vida que el nostre Pare, Senyor i Déu de l’Univers, ens té reservada, a tota la humanitat alliberada.
I que na Josefa Cañavate Mesas no deixi mai de continuar afanyant-se en la tasca d’acompanyar-nos i d’engrescar-nos en el treball per un món millor: el cel nou i la terra nova on impera la Justícia.
Des de Barcelona estant, un bon dia del mes de maig de 2025 el bon amic bugerró Andreu Obrador Siquier m’informa que l’Ajuntament de Búger vol fer fill il·lustre mossèn Gaspar Aguiló Capó. Em sembla una notícia molt bona. Digna de ser recordada i tenguda en compte en molts d’àmbits, i per molts i molt diversos motius.
A través de l’altre bon amic inquer que resideix a la vila bugerrona, Bernat Forteza, m’assabent que es tracta d’un homenatge que li vol retre el Ple de l’Ajuntament, presidit pel batle socialista Pere Torrens Escalas. El tenen programat per al dia de la festa de Sant Marçal, dilluns dia 30 de juny, després de la missa que celebren a les 20:15h.
M’hi vull fer present aquest dia unes hores abans, amb ganes de deixar-n’hi constància audiovisual fefaent. Em sembla una jornada històrica. No solament per a la vila mallorquina de Búger. També per al conjunt de l’Església diocesana i, si m’ho permeteu, per a tota l’Església catòlica universal: que un capellà de 93 anys rebi un homenatge públic, no seria cap fet extraordinari. N’hi deu haver d’altres. Que aquest capellà, emperò, sempre s’hagi reconegut públicament i s’hagi comportat exemplarment durant dècades seguides com a bon pare de família, ja no resulta cap fet tan normal ni tan corrent.
Efectivament, mossèn Gaspar Aguiló Capó té una filla, de nom Àngela Aguiló Lemoine. En aquesta ocasió, tenc oportunitat de conèixer i saludar sa mare, per primera vegada: la ciutadana francesa Teresa Lemoine Cardellí. No ens coneixíem, fins avui mateix. Els admir tots tres: jo, capellà enviduat dues vegades, i sense cap casta de descendència, sempre he valorat com a molt positiva una situació familiar tan singular com la seva!
M’alegra veure’ls tots tres molt ben acompanyats, entre moltíssima d’altra gent, per dos dels condeixebles preveres mallorquins, el mossèn taujà Gabriel Amengual Coll, canonge de la Seu (padrí de l es Fonts de n’Àngela!), i el mossèn deianenc Guillem Miralles Cardell, amb qui he compartit tantíssimes tasques pastorals com a consiliaris escoltes i missioners al Burundi tots dos.
Així mateix, hi fan d’acompanyants uns altres dos capellans: el bugerró mossèn Joan Pons i el binissalemer mossèn Pere Gerard Bestard. Quatre bones companyies sacerdotals mallorquines!
El més admirable, emperò, és veure-hi gairebé tot el poble de Búger que hi fa costat. Amb gent que em resulta coneguda i molt ben valorada, com és ara el pare del batle actual, Pere Torrens Siquier (cosí bo d’Andreu Obrador Siquier). I amb tot el Ple de l’Ajuntament al front d’un acte públic d’homenatge institucional civil i eclesiàstic a mossèn Gaspar Aguiló.
No hi manquen els reforços de la Policia local que contribueix al manteniment de l’ordre públic.
Tot queda ben emmarcat dins la diada festiva que dedica el poble a la gent major de la vila: són més d’una vuitantena de persones, dones i homes que hi participen com poden i a la seva manera: una nicaragüenca molt simpàtica ajuda en Gaspar Aguiló a ser-hi portat en cadira de rodes durant tot el temps.
La plaça de la vila ben empaperinada i endomassada amb imatges de Sant Pere, patró de la localitat, roman buida i desocupada totalment pels vehicles que acostumen a romandre-hi aparcats.
Com és habitual, no hi manca la presència d’una bona colla de xeremies, amb Miquel Perelló fent-la sonar, Maria Cladera al flabiol, i caparrots dansaires que acompanyen tota la comitiva des de les instal·lacions municipals fins a l’interior del temple.
Queda ple a vessar, mentre tothom roman una bona estona a l’espera de l’arribada del senyor rector (qui, bo com és, sempre s’hi ha de fer esperar!) Fins que l’escolà Jaume Gamundí fa sonar les campanes en senyal clar que s’inicia la missa concelebrada per quatre capellans.
Amb les autoritats que ocupen els primers bancs de l’esquerra, i els familiars de mossèn Gaspar Aguiló que s’asseuen als primers bancs de la dreta, el cor parroquial que dirigeix Bernat Forteza, compost per més d’una dotzena de veus cantaires, acompanyades a l’orgue per les mans prodigioses del músic Donald Santiago, ençaten la celebració cantant «Celebrem la glória dels amics de Déu». I continuen acompanyant-hi amb cants successius: «El Senyor és compassiu i benigne», «Al·leluia», «Goigs de Sant Pere», «Mallorca ditxosa», etc.
No hi pot faltar el Ball de l’Oferta, a càrrec d’un grup local proposat per l’Obra Cultural Balear, que rep els aplaudiments de tota la concurrència al final de la seva execució admirable.
Acabada la missa, tothom s’adreça cap a la plaça del poble. Hi ocupa centenars de cadires ben disposades, fent rotlle en torn d’un escenari molt ben preparat per a actuacions musicals posteriors.
Ballades dels caparrots i del grup de ball de bot conviden la gent a participar en el bolero i la jota que executen a la perfecció.
Sol ponent, el batle presenta l’acte d’homenatge. Abans que parli el batle, hi intervé breument el capellà bugerró mossèn Joan Pons qui mostra la seva admiració i el seu suport personal a la tasca desplegada per mossèn Gaspar Aguiló, tot al llarg d'una vida nonagenària dedicada als sectors més desprotegits de la societat mallorquina.
La intervenció del senyor batle resulta molt emotiva, emmarcant l’homenatge a mossèn Gaspar Aguiló dins el context d’un homenatge més ampli a tota la gent major del poble, que representa el conjunt de les arrels d'aquest arbre que duu el nom de Búger, com també la saba que li dóna vida. Fa una exposició molt extensa de la tasca desplegada pel mossèn bugerró, basant-se en les aportacions que hi fa Miquel Perelló durant unes jornades d’Estudis locals.
Resulta tan extensa i detallada, que, també a mi, em causa sorpresa i admiració, més enllà dels coneixements que fins aleshores tenc de qui fou company d'estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca durant una desena d'anys seguits: ell com a "balarasa" de més de 20 anys d'edat, i jo com el més jove de la guarda que s'hi fa present l'any 1955 a l'edat de 10 anys. Acabat el discurs, el batle li imposa la medalla de fill il·lustre de Búger.
La cloenda definitiva de l’homenatge corre a càrrec de la filla de mossèn Gaspar Aguiló, Àngela Aguiló Lemoine, qui, davant tota la concurrència, agraeix profundament el reconeixement oficial fet públic, alhora que explicita la satisfacció de son pare davant les mostres d’afecte que el poble de Búger sempre li ha fet. Ho valora com un homenatge a tota una vida de compromís amb els membres més marginats de la nostra societat. N'acaba amb un «Moltes gràcies! Visca Búger! Visca Sant Pere!»
Aleshores comença el repartiment d’ensaïmada que desplega el batle a tots els assistents, quan sonen les 10 de la nit al rellotge del campanar de l’església bugerrona... I jo me’n torn cap a Ciutat!
En bon diumenge, 15 de juny de 2025, (una jornada per a mi inoblidable... de cinquanta-set anys enrere...), tenc l’oportunitat i la satisfacció immensa de participar en una de les manifestacions cíviques més intenses que record, d’aquests darrers anys, a la ciutat de Palma.
Gent de totes les edats i condicions, des de nins de uè fins a vells octogenaris, hem sortit al carrer, una vegada més, inundant el centre de Ciutat, per reclamar públicament i ferma el nostre dret a gaudir d’una vida digna, i exigir que s’aturi aquest procés tan «inhumanitzant» que patim, a causa de la turistificació creixent en els nostres territoris illencs. De per sí limitadíssims, i no únicament des del punt de vista geogràfic, en metres quadrats de superfície física.
A aquestes alçades del segle XXI, qui més qui manco se n’adona i ho veu clar, que unes illes com les nostres no poden encabir mai tota la gent que vulgui venir-hi. Tenim un territori limitat. Tenim uns recursos que no són il·limitats. I tenim un sostre poblacional contra el qual no podem estavellar-nos, ni avui ni demà. Cosa que, en no haver succeït mai encara, hem de fer tots els possibles per evitar-ho en el futur, per a les generacions venidores.
Davant la passivitat de les nostres administracions públiques enfront d’una situació cada cop més insuportable, fa goig de veure, de sentir i de compartir exigències cíviques tan valuoses com les que aquest diumenge del mes de juny, pocs dies abans que comenci l’estiu (convencionalment establert per al dia 21), han retronat pels carrers de Palma.
Amb presències considerables, també, de gent resident fora d’aquest nucli urbà, es fa evident que no és cosa de Ciutat només: afecta, d'una manera o una altra, totes quatre illes, Balears i Pitiüses.
Fa goig d’escoltar, en la nostra llengua materna, l’única llengua pòpia d’aquestes illes nostres, la llengua catalana que compartim amb altres territoris veïns, totes aquestes reivindicacions i exigències, expressades de manera tan cívica com eloqüent i ferma aquest capvespre calorós.
Els 10 minuts enregistrats en aquest vídeo, sobre el succeït durant dues hores, mostren colles de xeremiers, grups de joves i al·lotes cridaners, pancartes de tota casta, consignes diverses, cartells reivindicatius, comentaris engrescadors, representants d’entitats culturals, socials, ecologistes, de formacions polítiques, anticapitalistes, sobiranistes, contràries a l’especulació, favorables a vivendes dignes, solidàries, defensores de la nostra llengua pròpia, exigint canvis en el model turístic, fent-hi flamejar banderes independentistes, palestines, exigint canvis en el model turístic actual, etc.
Tot i que no som d’aquells que confien gaire en què les nostres autoritats hi parin l’esment que cal - fan la impressió que les actuals no en saben ni ho volen fer -, sí que tenc les esperances depositades en tantíssima de gent que avui hem pogut veure manifestant-se públicament en defensa de més grans dosis de dignitat illenca: a favor de la protecció del nostre territori, de la nostra llengua i la nostra cultura, de la nostra gent i d’una vida més digna per a tothom.
M’importa poc el nombre d’assistents a la manifestació. No hi ha cap dubte que els nostres governants serien incapaços d’arreplegar-ne ni la meitat, a favor de la seva desídia i del seu comportament tan indigne.
Caldrà insistir-hi una vegada i una altra, fins que ens facin cas. Caldrà adonar-se que, sense la sobirania plena que encara no tenim, ens ha de resultar molt més difícil assolir-ho. Caldrà no afluixar gens ni mica en les nostres exigències, que són justes i necessàries. Caldrà que hi ajuntem tots els esforços que s’hi precisin. Fent pinya a les totes o, com diu aquell famós gabellí bon amic meu de dècades enrere: «fent’hi bones trunyelles» que reforcin cadascun dels fils, cadascuna de les fibres que les conformen.
Amb la manifestació d’aquest diumenge del mes de juny, si més no podem veure ben clar que comptam amb un cabdell de fil tan bo que fins i tot pot arribar a ser màgic!
Tot d’una que es fa pública la notícia de la mort de Jaume Santandreu i Sureda, a un grup d’Amics del Seminari de Mallorca ens passa pel cap la idea de celebrar per ell una missa funeral a l’interior de l’església de la Real.
A més de ser el terme parroquial on roman situada la finca de Can Gazà, allà mateix on ja reposen les seves restes mortals, també es tracta de l’indret on s’afanya intensament a treballar-hi durant tant de temps a favor de la gent més marginada del nostre entorn illenc mallorquí; alhora que hi enllesteix, acuradament i laboriosa, la seva gran obra literària en llengua catalana, reflectida claríssimament en munió de llibres i articles.
Des que queda constituïda l’associació cultural Amics del Seminari de Mallorca, mantenim molt bona relació i contactes freqüents amb Jaume Santandreu, amic de seminari de tots nosaltres. Fins al punt que arribam a participar directament en iniciatives seves solidàries, com és el cas de les nostres actuacions musicals en el Taller de Marginàlia l’any 2019 i l’any 2021 amb «El darrer vermut dels Primers dissabtes».
Dimecres 4 de juny de 2025 assistim amb emoció a la missa funeral que presideix el bisbe de la diòcesi, Sebastià Taltavull i Anglada, a l’església parroquial manacorina de Crist Rei, pocs dies després de la mort santandreuïna. Hi rep el suport i les mostres de condol cap a la seva famíla, per part de tota la gent que vol i pot fer-s’hi present.
En aquest altre cas, primordialment ens agradaria facilitar-hi l’assistència a la gent de Ciutat o d'altres indrets de les nostres illes, la que, per un motiu o un altre, té més dificultats a l’hora de desplaçar-se aquell dia fins a Manacor i assistir-hi.
Després de parlar-ne amb els Missioners dels Sagrats Cors, que regenten la parròquia; i amb la família d’en Jaume i els responsables de la finca de Can Gazà, hem trobat que el dia millor per celebrar-hi la missa funeral és DIJOUS, 19 DE JUNY, A LES 20 H.
Esperam tenir l’oportunitat de retre-li un modest i senzill homenatge d’agraïment.
Volem parar esment a la gran tasca que en Jaume Santandreu ha desplegat tot al llarg de la seva vida, durant més de vuit dècades seguides, en tants àmbits de la seva existència octogenària en aquest món nostre: clerical, cultural, eclesiàstica, literària, lluitadora, missionera, narrativa, novel·lística, poètica, política, reivindicativa, religiosa, social, solidària, viatgera, plenament abocada a la realització efectiva d’aquell «siau qui sou» costailloberenc, que convida a desplegar lliurement i intensa la identitat pròpia més característica.
Amunt, ànima forta... Domina les muntanyes i aguaita l'infinit... Tu, vencedor, espolsa damunt les nuvolades ta cabellera real! (Mn. Miquel Costa i Llobera)
Fins aquí on ets suara mateix, bon amic i ben amat manacorí, Jaume Santandreu i Sureda, vull fer-te arribar les meves paraules amigues: no deixis mai de continuar fent allò que has sabut fer tan bé entre nosaltres durant més de vuit dècades seguides: fent-nos llum i encoratjant-nos a seguir tes petjades, solidàries i literàries, imaginatives i instructives, lluitadores i amadores, resseguidores de Jesús, el de Natzaret.
Davant les cendres de Jaume Santandreu, a Can Gazà
Ja veus que, després de mort, continuam estimant-te, com sempre. L’església parroquial de Crist Rei, on començares i has volgut acabar la teva ruta per aquest món nostre, s’omple de gom a gom, a l’hora de celebrar-hi el funeral pocs dies després de la teva partida.
El teu amic menorquí, el bisbe de Mallorca, en presideix la concelebració. Hi pots veure que damunt del presbiteri, al voltant de l’altar i acompanyant Sebastià Taltavull, també hi són presents companys capellans mallorquins que t’aprecien, com Guillem Miralles, Jaume Alemany, Jaume Reynés, Marià Gastalver, Miquel Mascaró, Pep Toni Guardiola, Pere Fons, Pere Orpí, Toni Amorós, Toni Garau, i el diaca servidor de la comunitat.
Saps i veus que algun altre company capellà, secularitzat o en actiu, també hi és present, assegut als bancs entre els fidels. Pel cap baix, n'hi pots comptabilitzar fins a una vuitena: Barceló, Buele, Gual, Mateu, Monroig, Pol, Ribas, Vilanova...
No te pots queixar! També pots destriar-hi munió de religioses!
Pots comprovar així mateix que, al Cor parroquial de Crist Rei, ben dirigit i ben acompanyat a l’orgue, s’hi afegeix la veu encantadora de la teva bona amiga manacorina, Maria Antònia Gomila, qui tantes vegades t’ha fet costat en les teves celebracions singulars, que acostumes a realitzar, amb permís oficial o sense, fora de temples i de recintes tancats, en plena natura i enmig dels camps sembrats d’aquesta terra nostra mallorquina.
Per si això no bastava, els Amics de Seminari també volem acompanyar-t’hi amb la presència i la interpretació musical a càrrec de l’Schola Cantorum. Dirigida per Tomeu Ripoll i acompanyada a l’orgue per Pep Portell, no ens estam d’interpretar-hi tres peces musicals emblemàtiques, a més dengrossir-hi el grup de cantaires del cor parroquial amb els seus cants litúrgics «de communi»: t’arriben i pugen cap ací on ets ara els cants del «Requiem» i de «Lux aeterna», del mestre Perosi; i el "Canticum amoris", de Lluís Millet, que tan bé coneixes i saps assaborir.
Em sembla que ho feim tot així com ens has demanat que facem. Només em queda dir-te: ja que t’hem complit, compleix tu també amb tots nosaltres, i no deixis d’acompanyar-nos «en aquesta vall de làgrimes» on continuam «suplicant, gement i plorant», mentre pelegrinam com a «desterrats fills d’Eva».
D’una banda, em sap molt de greu que hagi quedat en l’aire i que no hagis pogut veure publicat en la teva col·lecció «Marginàlia» un dels llibres meus que m’has ajudat tant a enllestir, amb molta de cura i gran dedicació, triant-ne el títol de «Mestís!». Déu sap per quines cinc-centes ha estat així.
D’altra banda, m’alegra ben molt recordar, suara mateix, el contengut del que publiques un bon dia amb el títol «Operació Tiara», vuit anys enrere. Ja que l’endevines de ple, com a profeta clarivident, i pronostiques en aqueixa novel·la teva, abans que succeesqui, que el successor del papa Francesc, l’argentí, serà un papa peruà. L’encertes de ple.
Saps que ha estat així. Frare agustí nord-americà, treballa més de dues dècades en indrets molt propers dels que tu i jo freqüentam com a missioners, a Piura, uns quants d’anys abans que ell. A molts pocs quilòmetres de distància, a Chulucanas. I a uns quants més, a Chiclayo. Ell també hi va de missioner, estranger, i arriba a ser-ne bisbe, nacionalitzat peruà.
Saps que no t’ha fet cas pel que fa al nom que li poses. Tu dius que serà Martí, en honor de sant Martí de Porres. Ell s’estima més nomenar-se Lleó XIV.
Des d’allà on ets suara mateix, aqueixa dimensió tan desconeguda per tots nosaltres, mira de fer tots els possibles perquè aquest papa peruà obtengui les llums de l’Esperit i les forces necessàries per envestir, amb gosadia i atreviment, la tan necessària reforma en profunditat que la nostra Església necessita: la que s’afanya a ser anomenada catòlica, apostòlica i romana, molt més que evangèlica i seguidora de Jesús amb totes les conseqüències.
Sabem i n’estam segurs que, si t’ho proposes, ho aconseguiràs de bon de veres.
És tot quan se m’acut de dir-te i demanar-te, quan, després de fer-te la primera visita al redol de terra que t’agombola fet cendra, la finca de Can Gazà, on ara reposes. Al mateix indret on treballares fort ferm, em dispòs a comunicar-me amb tu, des de la cambra de ca meva, al barri palmesà del Camp Rodó.
Esper i desig que vulguis escoltar-me i atendre’m, com has sabut fer sempre, fins ara.
De la mateixa manera que sé que saps valorar, com es mereixen, les aportacions testimonials fidedignes, que hi han fet els tècnics i enregistradors d'imatges, els amics comuns Agustí Baró, Biel Bennàssar i Joan Bonet.
Vet ací les primeres reaccions que puc recollir en aquest blog, davant la mort del bon amic i ben amat manacorí Jaume Santandreu i Sureda:
00 En JAUME MATEU comunica: «Vetlla d'en Jaume Santandreu, Son Valentí, dimarts dia 3, de 16 a 20 hores. Funeral, dimecres 4, a les 19 hores, a l'església de Crist Rei de Manacor.»
.jpeg)
