dijous, 25 de febrer del 2010

A companys capellans, reunits a Pina

CARTA D'EN CIL BUELE A COMPANYS CAPELLANS DE MALLORCA

No pretenc donar cap casta de lliçó magistral a ningú dels aquí presents. Ni parlar-hi com aquell qui diu “ex cathedra”. Només desig oferir-hi alguna petita mostra de la meva opinió personal, l'actual, la que és fruit de la reflexió i anàlisi, de la praxi i l'experiència assolides durant aquests darrers 55 anys de la meva vida: des que vaig entrar al Seminari Diocesà de Mallorca un 3 d'octubre de l'any 1955, per sortir-ne capellà, fins ara.

Vénc amb moltes ganes de respondre a allò que se'm demani des d'aquest col·lectiu de capellans de la Part Forana de Mallorca, que es reuneix a Pina el darrer dijous de cada mes: “el teu punt de vista personal (no cal preparar cap conferència, ni molt menys) -se m'indicà- sobre present i futur de l'Església mallorquina i del paper que els capellans hi podrem/haurem de tenir...”

És a dir, present i futur de l'Església mallorquina; paper dels capellans dins aquest present i futur de l'Església mallorquina (el que hi poden tenir i/o el que han de tenir-hi).

Parlar de present de l'Església mallorquina -deixant-ne a un racó el passat més recent- podria dur a confondre el cul amb les témpores. L'Església mallorquina té el present que té. Fa part de l'Església Catòlica d'arreu del món. I té el present que ha anat congriant en aquestes darreres dècades: amb una praxi preconciliar, sortosament superada pels esdeveniments socials, polítics, econòmics i culturals que hi han incidit amb força; i amb una praxi postconciliar -del Vaticà II, s'entén- minsa i esquifida, que l'han portada a viure feblement l'Evangeli de Jesús de Natzaret de forma cada cop més poc intensa i cada cop més poc agosarada.

Se'n podrien esmentar no pocs exemples. Me'n basta recordar un que consider prou significatiu: l'anada de bracet de l'Església mallorquina amb el poder polític local (més amb la monarquia que amb la república), amb el poder econòmic mundial (més amb la banca i l'empresariat que amb la marginació i la classe treballadora), amb el poder governamental institucional (més amb les autoritats que governen que amb la ciutadania governada, administrada i representada).

Amb poques paraules, en lloc d'esdevenir-hi modesta i humil servidora del poble de Mallorca, l'Església mallorquina encara no ha deixat de comportar-se ni d'aparèixer en públic com una de les peces clau dins l'estructura del poder i l'exercici de l'autoritat a la nostra terra.

Als ulls de molta gent s'assembla molt poc a aquella seguidora fidel de Jesús, clavat en creu pel que ha dit, pel que ha fet i pel que ha proposat de fer com a estil de vida per a la humanitat.

Parlar de futur de l'Església mallorquina esdevé una mica complicat i, com sempre, força arriscat. Hom té les eines que té i no en té cap altra. I les eines amb què comptam avui dia, tan distintes a les que teníem ahir, poden canviar i millorar demà mateix, en molt poc temps.

Però vull atrevir-me a parlar del futur de l'Església mallorquina en un doble sentit:

Si continua anant pel mateix camí que ha seguit fins ara... Aleshores em fa la impressió que tendeix a quedar dissolta dins el maremàgnum de les més variades pràctiques pietoses que s'estan estenent arreu de la nostra terra. Perdent força a les totes. I deixant-se engolir per l'allau d'ofertes religioses que caracteritzen el nostre món, a l'Europa del segle XXI i arreu del planeta Terra, amb les quals haurà de competir.

Si aconsegueix de canviar-ne el rumb, emperò, marcant-se com a fita primera donar passes considerables cap a la seva condició de servent humil i modesta, disposada a donar la pròpia vida de bon de veres, aleshores pentura tendrà temps de retrobar-ne i recobrar-ne el sentit genuí, que mai no hauria d'haver perdut i que la pot ajudar a endinsar-se en un futur molt més ple de consistència.

Apunt, com podeu entendre, cap a la necessitat que té la nostra església d'ensenyar, de mostrar, de fer veure ben a les clares una altra manera de viure i de comportar-se cívicament en aquest món de misèries, la que ens indica clar i català l'Evangeli de Jesús de Natzaret, promovent-la, amb seny i amb ímpetu alhora, pertot arreu del món i de la bolla.

Parlar del paper dels capellans en aquesta església em sembla engrescador a més no poder. En depèn, en gran part, l'èxit en l'assoliment d'aquesta segona perspectiva apuntada...

Pels qui no ho saben, puc dir que vaig ser ordenat prevere el 16 de juny de l'any 1968, a la capella del Seminari Diocesà de Mallorca. Hi havia ingressat 13 anys abans. Vaig exercir-me com a capellà durant 13 anys seguits. I un 20 de gener de l'any 1982 vaig optar per celebrar la meva darrera missa, a la parròquia de l'Encarnació de Palma.

Per què vaig prendre aquesta decisió? Perquè no volia ser capellà? Ca barret. De cap de les maneres. Encara ara en mantenc ben vives les ganes! És més. Encara ara continuo creient que en faig...

No som d'aquells companys que han sol·licitat la secularització en algun moment de la seva vida... Mai no n'he estampat enlloc cap signatura... Cosa que sabia molt bé i que coneixia ben a fons el bon company i amic bisbe, monsenyor Teodor Úbeda, desaparegut de molt mala manera d'entre nosaltres...

En el meu cas, no vaig deixar de dir missa perquè m'haguessin fugit les ganes de ser capellà o perquè ja no volgués esser-ne. Vaig deixar de dir missa, perquè volia ser capellà d'una altra manera... i no se'm permetia fer-ho “canònicament”! El codi de dret canònic havia de romandre situat per damunt de l'Evangeli!

Volia, com a capellà, ser membre actiu d'una església diocesana que es comportàs de forma molt més oberta i solidària, de bon de veres, amb la realitat gegantina de la misèria que jo havia descobert a Àfrica (gràcies a l'Església, precisament, durant 4 anys seguits al Burundi) i a Amèrica Llatina (gràcies també a l'Església, durant 4 anys seguits al Perú).

Volia, com a capellà així mateix, esdevenir membre actiu d'una societat més democràtica i lluitadora, capaç d'afanyar-se a fomentar i procurar la participació cívica del conjunt de la ciutadania, sobretot en la defensa aferrissada dels drets humans per als sectors més febles.

Volia simultàniament, com a capellà, ser membre vivent d'una humanitat que, ves per on, manté el costum inveterat de viure en parella, formant una família, tal com Déu mateix li ha manat de bon començament al Paradís...

Cap d'aquelles tres aspiracions personals meves no m'era permès de veure satisfetes, aleshores, com a membre d'un clergat mallorquí empès a haver de seguir amb més rigor les directrius emanades d'un codi de Dret Canònic ranci i estantís, que a fixar la ullada atenta cap a l'Evangeli amb una opció preferent, nítida i clara, per la gent més pobra.

I vaig optar per fer un canvi de rumb en la meva vida... Em vaig casar pel civil... Vaig continuar defensant els drets humans a l'àmbit social, veïnal, sindical, professional, funcionarial, institucional, polític. Ho vaig mirar de fer de la millor manera que vaig saber i com em dictava la consciència. Vaig continuar relacionant-me amb el que anomenam Tercer Món, amb Àfrica, amb Amèrica Llatina, amb l'Índia... sense les crosses de la institució eclesiàstica ni l'aixopluc d'un element tan corporatiu com el clergat.

Capellans solidaris de debò

La primera vegada que vaig sentir a Mallorca l'expressió “capellans solidaris” o “rectors solidaris”, em va pegar un atac de rialles, alhora que de plorera.
Em va semblar que la lletra d era una t! Però no, amb aquella expressió vaig entendre que es volia significar que es tractava d'un capellà que portava la responsabilitat d'administrar unes quantes parròquies...

Jo que entenia la solidaritat com tota una altra cosa! Molt més relacionada amb el fet de compartir allò que es té, fins al punt d'arribar a desprendre's d'allò que es necessita, de fer a l'altre el bé que hom voldria per a un mateix, d'atendre prioritàriament les necessitats de l'altre, de donar la vida per l'altre, etc. com Jesús de Natzaret, vaja!

Capellans compromesos en la transformació radical de la societat mallorquina

El compromís cristià poques vegades acostuma a passar més enllà de les portes del temple, on s'arrepleguen creients i practicants.

De capellans compromesos en la tasca d'evitar que es buidin les esglésies totalment, n'hi deu haver molts en aquesta església nostra.

De capellans compromesos en la feina de defensar la institució eclesiàstica amb dents i ungles, sigui com sigui i on sigui, tampoc no n'hi deuen mancar gaires a la nostra església.

Capellans compromesos en la transformació radical de la nostra societat, capaços de posar-hi en risc la pròpia vida, atenent les veus i protegint els alens de vida que emeten els més febles, pentura n'hi manquen més a la nostra església acomodada.

Capellans casats amb una dona

Si, fills de dona i d'home com són tots, per obligació i manament eclesiàstic, hem de renunciar obligatòriament a viure íntimament i profundament amb una dona -cosa que acostumen a fer els homes pertot arreu del món i de la bolla-, ¿com podem arribar mai a entendre el que vol dir ser pare, espòs, amant, company en tot el sentit profund i valor genuí que mantenen les paraules?

Si a tot això, hi afegim que, per obligació també, hem d'impedir que cap dona arribi a exercir mai el ministeri sacerdotal, ¿com podem arribar a fer entendre mai amb aquests plantejaments, que defensam i promovem la igualtat entre home i dona que Déu vol?

Jo no sé com seran els capellans del segle XXII ni quin serà el paper que exerciran dins l'Església. Però crec que durant aquest segle XXI s'hauran de dur a terme reformes molt profundes, pel que fa al celibat obligatori dins l'Església catòlica occidental.

No pot ser que continuï tapant-se els ulls i les orelles davant la realitat. Com s'ha avesat a fer durant el segle XX i jo he pogut veure de prop a Àfrica i Amèrica Llatina.

Els mateixos bisbes hi reconeixien que el celibat era totalment inexistent..., que s'hi batiaven fills de bisbes no casats... o que els mateixos bisbes recomanaven i demanaven per favor als seus capellans que “de dones, públicament, només en tenguessin una”!

Capellans que empren la llengua catalana

Si la llengua és un do de Déu, com valoram els creients, cada cop que nosaltres a Mallorca no empram la llengua catalana, al temple i fora del recinte sagrat, feim un lleig al mateix Déu que ens l'ha donada com a instrument de comunicació interpersonal.

Si no l'empram nosaltres aquí, qui l'ha d'emprar i on?

Capellans que protegeixen el territori mallorquí

La protecció de la nostra terra és qualque cosa més que una tasca política encomanada als governants. També fa part de la responsabilitat que tenim i hem de mantenir els qui creim en un Déu “creador del cel i de la terra”.

Capellans oberts a la realitat global del món

Fervents partidaris de la praxi denominada GLOCALITZACIÓ, que empeny a mantenir amb fermesa l'actuació local en perspetiva global, oberts a les realitats del Planeta, sobretot les que afecten la majoria de la població que viu dins la misèria...

Capellans fidels a l'Evangeli de Jesús

En definitiva, ens hem d'afanyar a implantar i mantenir, a Mallorca, en el present i en el futur, uns capellans que hi exerceixin el paper que Jesús de Natzaret els encomana: “Vosaltres sou els meus amics, si feis tot quant jo vos manaré”.


Pina (Mallorca) 25 de febrer de 2010
Cecili Buele i Ramis

dimarts, 23 de febrer del 2010

Rwanda, un problema per a l'Estat espanyol i Europa!

Dimarts, 23-F de 2010, el senador Pere Sampol ha de rebre resposta escrita a una sèrie de preguntes que ha formulat al Govern espanyol, sobre una de les situacions més greus que s'està vivint -i patint- al continent africà: el genocidi rwandès.

S'ho paga sintonitzar el Canal Parlamentario (entre les 16 i les 18 hores de dimarts, 23 de febrer) per veure i escoltar què hi diu el ministre Moratinos, a aquesta sèrie de preguntes:

"Dado que 40 miembros relevantes del Frente Patriótico Ruandés, que gobierna actualmente en Ruanda, han sido acusados formalmente por un magistrado de la Audiencia Nacional Española de genocidio, crímenes contra la humanidad, terrorismo, violación de mujeres, pillaje y el asesinato de nueve ciudadanos españoles, a la vista de los últimos sucesos es evidente que el Gobierno español no puede permanecer impasible, hecho que motiva las siguientes preguntas:

- ¿Piensa el Gobierno español mantener las mismas ¿buenas relaciones con el Gobierno dictador de Ruanda?

- ¿Piensa el Gobierno español solicitar a la Unión europea que exija la liberación de los familiares y colaboradores de la candidata a la presidencia de Ruanda, Sra. Victoire Ingabire Umuhoza?

- ¿Piensa el Gobierno español elevar una propuesta a las Naciones Unidas para que garanticen la integridad de los opositores al actual régimen que gobierna Ruanda?

- ¿Piensa el Gobierno español proponer a las Naciones Unidas la supervisión del proceso electoral rwandés, con la participación de observadores internacionales que garanticen unas elecciones democráticas?

- ¿Piensa el Gobierno español exigir a las Naciones Unidas que colaboren con la Justicia universal y atiendan la rogatoria del magistrado Fernando Andreu mediante la que solicita pruebas que figuran en tres informes de las propias Naciones Unidas?

- ¿Piensa el Gobierno español dar instrucciones a la policía para que colabore con la Justicia y se intensifique la búsqueda internacional y el arresto de los cuarenta altos cargos del Frente Patriótico Ruandés acusados de los crímenes citados?


Palacio del Senado, a 8 de febrero de 2010

diumenge, 14 de febrer del 2010

Proves d'accés al Cor i Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, a Palma


Àlbum d'imatges

Divendres, 12 de febrer de 2010, al Conservatori Superior de Música, de Palma, s'han realitzat les proves d'accés al Cor i Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans.

Davant d'una mesa presidida per Salvador Brotons, director titular de l'OJIPC; Magda González, presidenta de l'entitat Forum Musicae; Bernat Cabot, director de l'Orquestra de Cambra Ars Musicae i vicepresident de Forum Musicae; Manuel Cabero, membre del Consell Assessor de l'OJIPC; Esteve Nabona, director del Cor Jove dels Països Catalans; i Fanny Marí, professora de cant del Cor Jove.

Diversos mitjans s'hi han fet presents i se n'han fet ressò:

  • Diari de Balears.- Els joves, al Palau.- Salvador Brotons dirigint l’orquestra en un concert a Palma. L’orquestra Joves dels Països Catalans actuarà els propers mesos a Barcelona i Lisboa
  • Diario de Mallorca.- La Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans actuará en Lisboa el 4 de marzo
  • Última hora

D'altres enllaços d'interès:

  1. Diario de Mallorca.- L'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans actuará en Lisboa el 4 de Marzo
  2. Diari de Balears.- L’orquestra Joves dels Països Catalans actuarà els propers mesos a Barcelona i Lisboa
  3. Casal Jaume I d'Alacant.- Proves d'accés Temporada 2010 a Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC) i Cor Jove dels Països Catalans (Cor de l'OJIPC)
  4. Camp de Túria.- Es convoquen les proves d’accés a la Jove Orquestra dels Països Catalans
  5. La Safor – Valldigna.- Provés d'accés a l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans
  6. Espai País Valencià.- Es necessiten joves per a l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans. Es necessiten joves per a les proves d'accés Temporada 2010
  7. Música Coral.- Cor Jove dels Països Catalans – Proves d'accés 2010
  8. L'OJIPC al Facebook.- Proves d'accés 2010
  9. Corals Joves de Catalunya.- Cor Jove dels Països Catalans. Sobre la convocatòria d'audicions per poder formar-ne part

diumenge, 31 de gener del 2010

Drets humans, al segon FSCat

Al segon FSCat 2010 -Fòrum Social Català- que se celebra a la ciutat de Barcelona el darrer cap de setmana del mes de gener, Drets Humans de Mallorca hi participa i hi acudeix com una de les entitats adherides.

També s'hi fan presents membres de l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca, en el que representa la continuació d'aquell primer FSCat 2008 que tanta repercussió va tenir entre els moviments socials d'arreu dels Països Catalans.

Aquesta segona edició de l'FSCat també es fa a l'edifici històric de la Universitat de Barcelona.

Coincideix amb la celebració dels 10 anys del Fòrum Social Mundial, des que a Porto Alegre se'n celebrà el primer.

Coincideix així mateix amb la celebració, arreu dels Països Catalans, de reunions ministerials promogudes per la Presidència espanyola de la Unió Europea.

Durant tota la setmana, amb diverses mobilitzacions i accions duites a terme s'ha volgut contribuir a visibilitzar i potenciar els moviments socials i les propostes que plantegen aquests, davant la crisi global que pateixen cada cop més amplis sectors de la societat.

La defensa dels drets humans, des dels Països Catalans, esdevé un dels aspectes tractats en els nombrosos seminaris i taules rodones que s'hi han organitzat.

Al seminari ”Alternatives a la banca” (taula rodona amb membres de Justícia i Pau, ODG, FETS i SETEM), es reclama la nacionalització de la banca perquè aquesta sigui posada al servei de la societat.

En un altre seminari “Globalització, militarisme i crisi” (taula rodona amb Centre Delàs, Justícia i Pau, CTD i Fundació per la Pau), es parla de la necessitat d'obrir vies noves, davant del fracàs del projecte de dominació mundial dels EUA en la seva lluita contra el terrorisme.

En un tercer seminari “Relació entre els fòrums socials, partits polítics i moviments” (Justícia i Pau, Esquerra, IAC, ICV, RV-EA), es debat sobre la participació de partits polítics i organitzacions governamentals en els fòrums socials.”

Tot plegat contribueix a fer veure l'enriquiment que comporta el simple fet de compartir idees, experiències i opinions en un espai tan obert i ampli com és ara el segon Fòrum Social Català.




dilluns, 25 de gener del 2010

FSCat 2010: Deu anys de Fòrum Social Mundial (4)

Pot resultar interessant saber que l'edició del Fòrum Social Mundial 2010, ara que se'n commemoren els 10 anys, no es redueix a organitzar un sol esdeveniment, únic i centralitzat; sinó que es duu a terme de manera continuada durant tot l'any, a través d'esdeveniments i activitats desplegades en llocs diversos d'arreu del món.

És un any, durant el qual l'atenció del procés de l'FSM se centra especialment en el tema de la crisi mundial, des de les diverses perspectives i dimensions: econòmica, ambiental, política, social, alimentària, cultural i de cívica.

Si es repassa la llista d'esdeveniments que s'han programat, es pot veure que són molts i diversos.
Basta veure'n alguns dels ja programats en aquest mes de gener:

I molts d'altres prevists a Iraq, Marroc, Egipte, Jordània, Mali, Galícia, Bangladesh, Nigèria, Argentina, Algèria, Palestina, Níger, Paraguai, Bolívia, etc.

S'ho paga fer un seguiment dels primers fòrums que es realitzen en aquest mateix mes de gener arreu del Planeta: Kpomasse (Benin), Madrid, Praga, Salvador, Porto Alegre, Barcelona...

Sobretot, caldrà veure cap on s'adrecen les trobades que s'han programat a Porto Alegre durant la darrera setmana del mes de gener de 2010, on, a més de fer-se una balanç en profunditat d'aquests 10 anys de vida de l'FSM, s'hi ha d'analitzar la conjuntura mundial a dia d'avui, assenyalant-hi els elements per a una agenda nova, i la sistematització de les qüestions principals i contribucions al procés del FSM.

dissabte, 23 de gener del 2010

FSCat 2010: Defensa dels Drets humans, des dels Països Catalans (3)

Per fer que l'FSCat 2010 esdevengui un espai encara més obert, divers i plural, que tengui la màxima difusió possible, s'ha obert un espai al facebook on intercanviar i debatre opinions.

Al Grup FSCat2010, s'afegeix ara també la Pàgina FSCat2010, a fi que s'escolti la veu de l'FSCat2010 pertot arreu dels Països Catalans i del Planeta.

Des de l'associació Drets Humans de Mallorca, entitat adherida a l'organització del segon FSCat 2010 a Barcelona, s'hi aporten iniciatives que, entre d'altres assumptes, tenen a veure amb:

  1. L'organització anual de la DENIP-2010 - Diada Escolar de la No Violència i la Pau: enguany amb el lema “Valorant les cultures, aconseguirem la pau” (Divendres, 29-01-2010)
  2. La defensa dels Drets Humans a la regió africana dels Grans Llacs. Presentació de denúncia per genocidi.
  3. Mallorca sense Fam.- Iniciativa impulsada arran de la crisi econòmica mundial
  4. Revista Drets Humans de Mallorca

Amb la participació de l'associació en el segon Forum Social Català que se celebra a Barcelona la darrera setmana del mes de gener de 2010, Drets Humans de Mallorca espera de veure's encara més enfortida, tant pel que fa a iniciatives compartides, com pel que respecta a l'engrescament de més persones en la tasca encomanada.

Presentació d'un llibre sobre Burundi, a Manacor

He passat un guster de presentar aquest llibre d'un bon company de lluites africanes per devers el Burundi, com és ara mossèn Joan Perelló i Sansó. Ur'umushinga, pe, muvyeyi!
Més de 150 persones han omplit a vessar el recinte que el Consell de Mallorca manté obert al carrer de Pius XII de Manacor. Jerarquies eclesiàstiques, antics companys missioners al Burundi, representants editorials i de l'Institut d'Estudis Baleàrics, personal del Consell de Mallorca han fet pinya amb la resta d'assistents a l'acte, que ha estat seguit amb molta d'atenció i cura per part de tothom.



Amb el títol “D'un quadern retrobat. Mallorquins a Burundi”, editat per Lleonard Muntaner amb el suport de l'Institut d'Estudis Baleàrics, mossèn Joan Perelló Sansó narra les vivències i experiències personals que li comporta el fet d'haver treballat durant vuit anys en aquell país africà, com a missioner mallorquí.

Aquestes imatges, que fan referència l'acte de presentació del llibre de mossèn Joan Perelló Sansó a Manacor (22-01-2010) fan veure l'interès que desperta el Burundi entre la població mallorquina.

Trenta anys després d'haver-hi estat, aquestes
altres, més personals, continuen colpint-me la ment i el cor...
Se m'ha acudit de fer-hi una aportació, més espontània que literal, seguint més o manco aquestes línies preparades (que he volgut lliurar impreses a l'autor):

D'un quadern retrobat. Mallorquins a Burundi
Joan Perelló Sansó
Lleonard Muntaner, editor
Maregassa – 15

"Amb la presentació d'aquest llibre teu, Joan, vull començar dient que no només l'has feta grossa, sinó que també l'has feta bona! Veure escrit en un llibre allò que has vist, que has sentit, que has viscut al Burundi, s'ha de reconèixer, com a mínim, que comporta molta més sort que la que d'altres hem pogut tenir fins ara!
Enhorabona! Has arribat a veure'l publicat... I no creguis que resulta fàcil en aquesta terra nostra. Puc dir-te que duc més de cinc anys esperant que s'arribi a enllestir completament la publicació del meu primer...
T'he de manifestar que, per a mi, el que més val d'aquest llibre teu, a banda de l'edició mateixa, és allò que hi fiques, allò que s'hi conté. Estic segur que pot ajudar a fer veure, de manera clara i nítida, entre d'altres elements, quines són les gran riqueses, i alhora també quines són les moltes misèries, que envolten la vida de la gent que viu en un país africà com el Burundi. Grans riqueses i moltes misèries, també, que afecten els missioners que hi treballen.
La lectura detenguda i atenta d'aquest llibre teu m'ha refrescat el record de tantes coses viscudes, experimentades, patides, gaudides o simplement succeïdes: feines fetes; activitats realitzades; refranys kirundi apresos; persones tractades, conegudes i estimades per mi, durant els quatre anys que vaig romandre treballant-hi a les totes: del 1971 al 1974.
No puc passar per alt, per exemple, les figures de Silvester Ntibatunganya, que arribà a ser president hutu de la República del Burundi; o de Venerando Bakevyumusaya, qui arribà a exercir-se com a ministre i ambaixador hutu del Burundi... Tots dos, de més jovenets, havien estat catequistes meus a la parròquia de Nyabiraba... O de Jeanne de la Croix, que esmentes, i que n'era la superiora tutsi a la comunitat de monges negres amb la qual col·laboràvem nosaltres. O d'en Yayo, missioner asturià a la parròquia de Ntita. O d'en J. Haffner, l'austríac de les cooperatives... Barambona... Kayoya... Ruhuna...Makarakiza... La llista es faria interminable...
A través del teu llibre, ens recordes que som nombrosos els mallorquins que ens hem fet presents al Burundi per dur-hi a terme tasques missioneres: si no vaig errat de comptes, més d'una trentena, des que per primera vegada hi arribà el palmesà Jaume Moragues (aleshores Pare Blanc, i, després, capellà secular incardinat a les diòcesis de Gitega i de Mallorca); o el teatí vilafranquer Pare Guillem Estrany.
Els segueix el santamarier Miquel Parets l'any 1960. S'hi presenten Tomeu Suau, Jaume Vives i Jaume Amengual; i una mica més endavant Jaume Obrador S., Biel Amengual i Jaume Canyelles, l'any 1966. A l'any següent, Pep Toni Fuster i Toni Perelló. Tres anys més tard Jaume Ribes i Sebastià Salom, l'any 69. Miquel Gual i Joan Servera, l'any 70. Guillem Miralles, Alfred Miralles i jo mateix l'any 1971. Toni Mas i Julià Cifre l'any 73. Tomeu Barceló i Joan Perelló, l'any 74. Jaume Mas, el 76. Miquel Monroig i Llorenç Riera, el 78. Francesc Munar, el 79. Jaume Obrador A., el 81. Pere Barceló, el 84. Pere Mascaró, el 2001.
Dins aquesta extensa llista mallorquina, els companys manacorins, o de prop de per aquí, constituïu un nombre considerable: manacorins com en Toni Perelló Nebot, en Francesc Munar o tu mateix, Joan Perelló Sansó; artanencs com en Joan Servera; felanitxers com Jaume Obrador Soler, Jaume Obrador “Xemarrí” o Tomeu Barceló; campaners com Sebastià Salom i Jaume Mas; el petrer Miquel Monroig; el vilafranquer Pare Guillem Estrany... I qualcun altre que em puc haver deixat dins del tinter....
També m'omple de satisfacció veure que, en els esments que hi fas, no me n'has deixat al marge ni en som del tot absent. M'hi cites unes quantes vegades. Bé sigui aquell mateix dia que, de manera sorprenent i inesperada per a nosaltres, arribau al Burundi abans del dia previst per nosaltres; bé sia en l'organització d'una trobada de gent espanyola resident al Burundi on romania treballant; bé sia en alguna de les fotografies que exposes.
T'he d'agrair tot quant expliques en aquest llibre, i que n'hagis fet arribar fins a la Roqueta el contengut.
Però, per damunt tot, t'he d'agrair que hi hagis reflectit allò que per a mi esdevé fonamental per a explicar-nos una mica, a Europa, la situació que travessen i pateixen països africans com el Burundi: tant pel que fa a les pressions externes que s'hi exerceixen a les totes, com pel que comporta la pressió ètnica patida i compartida a l'interior del país: un murundi tutsi no és ben bé el mateix que un murundi hutu ni, molt manco, que un murundi twa.
Per molt que aquesta realitat racial es vulgui disfressar i dissimular des d'àmbits diversos. (Com massa sovint també passa a Mallorca!)
La concepció ètnica de l'existència humana, a l'Àfrica central i també a l'Europa nostra, no ho explica tot, certament, ni n'és l'única explicació possible per a qualsevol conflicte. Però, indubtablement, en marca algunes fites que resulten inconfusibles. Només inexistents per a visions interessades, crec jo.
Veig que has volgut fer un llibre dedicat a tots els companys de Burundi. Amb una fotografia esplèndida de l'església de Gitongo, inicies el contengut d'aquest llibre, la presentació del qual corre a càrrec de Lluís F. Ladaria.
Crida l'atenció que, a la portada, hagis col·locat una fotografia “cridanera” que presenta el grup de capellans mallorquins que són a Burundi l'any 1977... com a bons “escopeters”! Llibre que reflecteix vivències i experiències personals viscudes a Àfrica
Pel que dius, n'Antònia i na Bàrbara Perelló Sansó te n'havien guardat el quadern...
Un “llibre de records dels anys passats com a missioner a Burundi”. Ho indica un Lluís F. Ladaria que reconeix la seva “incompetència”, en no haver estat més d'una setmana seguida a Àfrica i no haver vist quasi res d'aquest immens continent que coneix com si l'hagués observat per una mica de foradí...
Els europeus que ens hi hem passat uns anys, crec jo, tampoc no estam en condicions d'assumir la realitat africana dins la qual hem intentat de penetrar i d'endinsar-nos-hi. Per un motiu molt simple: perquè no podem deixar de fer-ho d'acord amb les nostres categories septentrionals preestablertes...
Com diu el nostre bon amic Pere Sunyer i Bonet, al seu llibre “Contemplatius als carrers” (Ed. Documenta Balear, 2008): “El coneixement amaga un camp tan gran d'ignorància que ens fa més virtuals que autèntics”.
Difícilment, ens podem desferrar d'aquests “aires de superioritat mallorquina” que, vulguem o no vulguem, anam difonent i escampant enfrontant nos a la “ignorància supina kirundi” o “la curtor kirundi” o “la misèria mental africana”!
També ens resulta molt difícil desprendre'ns de certs “aires masclistes” que ens presenten com a sers no ja diferents a la resta, sinó sobretot com a sers superiors a les dones...
I, sobretot, ens resulta gairebé impossible arribar a ”entrar dins l'ànima kirundi” i comportar-nos i veure la feta i actuar i viure com ho fa un murundi. Tenim unes altres categories mentals; i també unes altres capacitats físiques i psíquiques; unes altres maneres de reaccionar. Unes altres maneres d'entendre la vida...

CONCLUSIONS

1. “Tanmateix no som com noltros”, l'expressió que molt sovint empraven les nostres mares, quan volien referir-se als “forasters” arribats a Mallorca, esdevé una manera molt sàvia, molt popular, clara i llampant, de marcar diferències entre grups de persones diversos i distints.
El mateix es pot afirmar, respecte dels barundi i dels missioners mallorquins que ens hi hem acostat. “Tanmateix no som com noltros”, pot fer referència certament al fet que “no xerren” com nosaltres, però també que no “pensen” com nosaltres, ni “actuen” com nosaltres, ni “es comporten” com nosaltres, ni tenen els nostres mateixos costums i hàbits...

2. L'experiència personal de ser un dels altres, un de l'altra ètnia
Qui vos diu tot això ha tengut l'oportunitat de viure en carn pròpia allò que representa ser dels altres, de l'altra ”ètnia”!
El mes de gener de 2003, fill de “bubi” com som, no vaig poder viatjar a Guinea Equatorial, perquè no vaig rebre l'autorització oficial, administrativa i diplomàtica per a traslladar-m'hi: l'ambaixador “fang” d'un Govern constituït per “fangs” em negà el visat, a mi, que som fill de “bubi” guineà.
L'excusa oficial, barroera, si voleu; però la negativa governamental, impertorbable, inamovible! “El llinatge “Buele” no és 'espanyol'” (com jo havia assenyalat a la sol·licitud), sinó 'guineà' (com no figurava enlloc). Tot i que les meves dues nebodes, que també porten el mateix llinatge “Buele”, no havien tengut cap casta de dificultat a l'hora d'aconseguir-ne el visat corresponent... N'és l'excusa!
A les condicions de pertànyer a una ètnia distinta, s'hi ha d'afegir també tot allò que comporta la diferència de classe, de posició social, de prestigi institucional, de pertinença política...

3. Un mulato mallorquí en institucions públiques
La presència de Sebastià Serra en aquest acte em serveix per fer-li públic agraïment d'allò que ell va contribuir a fer l'any 1995: que un mulato mallorquí entràs a formar part d'un consistori mallorquí, el de Palma, com a regidor.
Posteriorment, vaig ser el primer conseller de Cultura del Consell de Mallorca, mulato. I el primer mulato que ocupà un escó de diputat al Parlament de les Illes Balears.
M'hagués agradat ben molt arribar a ser el primer mulato assegut al Congrés dels Diputats o al Senat espanyol de l'etapa democràtica. Fins i tot el primer mulato que ocupàs un escó al Parlament Europeu.
Vaig estar-ne a punt. En vaig ser candidat en ocasions diverses, a totes tres institucions. Però no vaig obtenir el suport electoral necessari per arribar-hi. I ara sembla que ja no hi som a temps....
Però sí que vos puc dir que aquella sensació que et produïa -ara ja no- veure't envoltat, per totes bandes i durant la major part de la teva existència, únicament per gent amb la pell blanca, i que tu fossis com una espècie de taqueta més fosca destriada allà enmig sense voler i tot, és molt mala d'explicar... Barreja d'interrogants i d'arrogàncies!

4. Capellans mallorquins al Burundi, obrint portes al món més empobrit del Planeta
Sense cap casta de dubte, l'anada de capellans mallorquins al Burundi, si més no durant les darreres quatre dècades del segle passat, contribuí a obrir de pint en ample les portes de la solidaritat mallorquina cap als pobles més empobrits del Planeta.
El contacte directe amb la misèria més dura i més crua, entre d'altres aspectes, a més de servir per fer veure més clarament certes diferències entre els països del Nord i els del Sud, també serví per ajudar a endinsar-nos en algunes causes d'aquestes diferències: el model de societat capitalista que s'impulsa arreu del Planeta Terra, que no respecta la Natura, ni els territoris, ni els països, ni els pobles, ni les persones... sinó que únicament vol romandre al servei del capital i del negoci lucratiu creixent per a una minoria, cosa que aboca la gran majoria de la població mundial cap a la misèria més dura i més crua.

5. Mallorca Missionera, una bona eina per a la transformació social de Mallorca
Si d'alguna cosa podem estar contents i satisfets, els qui hem anat a tocar mare per devers Burundi, segons el meu modest mode de veure, és que qui hi ha posat peus en alguna ocasió mira, estima i toca Mallorca i la resta del Planeta, d'una altra manera, molt distinta.
Em sembla que només cal que facem la passa d'atansar-nos, cada cop més, a aquells moviments socials que, des de Mallorca estant, continuen pensant, dient i lluitant amb la mateixa dèria: Un altre món és possible! Una altra Europa també! I una altra Mallorca esdevé del tot necessària!

Si amb aquest llibre contribueixes, d'alguna manera, a fer front a algun d'aquests cinc reptes que t'acab d'assenyalar, Joan, crec que n'haurà valgut la pena publicar-lo i haver-ne fet aquesta presentació pública aquí, a Manacor, el teu poble.

Cecili Buele i Ramis
Ex-missioner mallorquí a Burundi i Perú
Manacor, 22 de gener de 2010

divendres, 22 de gener del 2010

L'OJIPC rep el premi Josep M. Llompart de l'OCB

Per a la gent que, des dels inicis, a l'any 2004, hem volgut seguir de prop totes les passes que ha anat fent una iniciativa cultural mallorquina tan singular com és ara l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, la Nit de la Cultura 2009, que l'Obra Cultural Balear celebra al Teatre Principal de Maó, ens resulta particularment significativa.

Per molts de motius.

Fins avui mateix, no m'ha estat possible trobar l'enllaç que ens permet de tornar a veure, mirar i escoltar un moment tan emotiu:

“...Començam amb el primer premi de la nit, el premi Josep M. Llompart.
En aquest cas, el Jurat atorga el premi a un projecte musical fundat a Mallorca, de gran abast, destinat a joves de tot el domini lingüístic català.
A través de la música i de la llengua enforteixen els vincles que uneixen els territoris de parla i cultura catalanes i que recuperen el nostre patrimoni musical.
Per tots aquests motius, Jordi Bosch, directiu d'Òmnium Cultural lliura el premi Josep M. Llompart a l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans.

Recull el premi Magdalena González, promotora de la iniciativa...”

Tot d'una que l'OJIPC rep el premi Josep M. Llompart, de l'OCB 2009, al Teatre Principal de Maó, Magda González, la seva creadora, el dedica

“A la memòria de tots aquells que al llarg dels segles han mantengut la nostra cultura i la nostra identitat nacional. Des de la música i amb la música som una baula més de la cadena al servei d'una pàtria tan petita que la somnio completa, la nostra.”

dissabte, 16 de gener del 2010

Gran Torrada Popular 2010 a la plaça París

Dues associacions veïnals de Palma s'han ajuntat per organitzar, plegades, els foguerons de Sant Antoni i Sant Sebastiàs a les barriades respectives.

L'Associació de Veïns i Veïnes CAMP RODÓ i l'Associació de Veïnats SANTA PAGESA, a la plaça París de Palma, han encès foguerons, fent-hi bones torrades i amenitzant la vetllada amb un bon grup de música.

Se n'han enregistrat imatges, que donen una idea del que ha estat aquest activitat cívica veïnal.

Gran torrada popular al Camp Rodó / Santa Pagesa
from Cil Buele on Vimeo.

Davant Haití: en quina societat tan cínica i hipòcrita vivim!

Davant del gran desastre provocat pel terratrèmol a Haití, una vegada més, estic empegueït de pertànyer a una societat tan cínica i tan hipòcrita com la que estam construint a l'Europa del segle XXI.

Des de gairebé totes les instàncies possibles, pretenen cìnicament i hipòcritament que ens mobilitzem i que ajudem i que aboquinem doblers i esforços i recursos, diuen, per ajudar una gent que s'ho està passant molt malament a Haití, DESPRÉS DEL TERRATRÈMOL!

Vol dir això que, ABANS DEL TERRATRÈMOL, no era gens ni mica necessari fer-hi res?

Vol dir que els doblers que puguem aportar DESPRÉS DEL TERRATRÈMOL és segur que arribaran a la gent d'Haití que ho necessita?

Vol dir que, ara sí, DESPRÉS DEL TERRATRÈMOL, està ben garantit que no hi haurà ningú que se n'aprofiti a les totes?

Jo vull dir, clar i català, que lament moltíssim les desenes de MILERS de persones mortes a Haití A CAUSA DEL TERRATRÈMOL! Certament.

Però que lament moltíssim més els MILIONS de persones mortes a Haití -de fam, per la misèria- ABANS DEL TERRATRÈMOL, d'ençà que vaig nàixer, fa sis dècades i mitja! I que m'agradaria ben molt que no n'hi hagués cap més que s'hi morís, DESPRÉS DEL TERRATRÈMOL!

Vull dir que seguiré reclamant, exigint i instant on faci falta, que no podem continuar aixecant un món tan injust com el que anam bastint: destrossant el Planeta a les totes i xuclant de la misèria dels pobles empobrits.

Vull dir que no hem de consentir passivament que Haití, independent des de 1804, la primera democràcia d'Amèrica Central, la primera "democràcia negra" del món, sigui avui dia la nació més pobra de la Terra i amb greus problemes polítics crònics, en bona part, gràcies al tipus de relació econòmica que hi mantenim...

Vull dir que consider que ningú no ens pot demanar que aportem ni un cèntim d'euro "en nom d'un Haití damnificat per un terratrèmol".

A no ser que, prèviament, amb la mateixa insistència, hagi fet passes per obligar i forçar la família de lladres i explotadors haitians -els Duvalier- a tornar-hi, cèntim a cèntim, tot quant hi han robat al llarg del temps. D'això se'n pot dir un autèntic terratrèmol terrorífic terrorista!

Vull dir que no hem de consentir passivament que mantenguin intactes les seves grans fortunes,aconseguides amb l'espoli i la manca de destinació a la millora del país, custodiades als bancs d'aquesta mateixa Europa que braveja de solidaritat amb el poble haitià. (Els mateixos bancs que fins i tot no tenen gens ni mica de vergonya a l'hora de pretendre cobrar-nos una bona comissió a l'hora d'intentar ajudar el poble pobre d'Haití!)

Em neg rotundament a prestar aquesta casta d'ajuda, borda i repugnant!

Primer, s'ha d'haver aconseguit que els grans lladres d'Haití hagin tornat al poble haitià tot quant li han robat! I només després se'ns pot demanar de fer-hi aportacions solidàries amb caràcter voluntari.

Si, a més a més, ningú no pot garantir que arribin allà on han d'arribar... qui gosa empènyer-nos a tudar inútilment tots aquests esforços!

Tenc ben clar, per a mi, que una cosa és practicar la solidaritat amb el poble pobre d'Haití; i una altra molt distinta col·laborar ulls clucs amb instàncies espoliadores, mantenidores i nodridores de més misèria a Haití!

Tot i amb això, cadascú és ben lliure de fer-hi allò que consideri pertinent! Atenent-se a les conseqüències, clar!

Ja deien els nostres avantpassats, sempre tan savis, que "de la mort d'en Judes, sant Macià en tragué ventura"!