Durant l’estada meva al Perú, més o manco perllongada, tenc oportunitat de recórrer les tres zones més característiques d’aquest país andí, amazònic i oceànic, situat a les costes del Pacífic.
Primerament em situo a la zona costanera, romanent uns dies a la ciutat de Lima, en indrets, districtes i barris diversos. Seguint la costa cap al nord del país, arrib a Chimbote i m’hi estic uns dies. Pas per Trujillo, on romanc una setmana. M’adreç a Piura, on m’estic més temps que enlloc. Fins i tot pujo a prop de la frontera amb Equador, a la platja tumbesina de Punta Sal.
Però també tenc oportunitat d’arribar fins a la selva amazònica peruana per uns 10 dies, tant al departament de San Martín com al de Loreto: Tarapoto, Chazuta, Yurimaguas i Moyobamba.
M’allotj a cases de la família Moreno Romero que m’hi acullen esplèndidament.
A Moyobamba encara hi viu una de les germanes de la senyora Rosa, la tia María, que puc tornar a veure enguany, després d’haver-ho fet 10 anys enrere juntament amb na Bel Rosselló, la meva esposa difunta.
Torn a visitar una altra de les zones amazòniques de la selva peruana. En aquesta ocasió es tracta de viatjar, avui mateix, fins a la ciutat de Jaén. Hi viu el germà encara viu de la senyora Rosa, - la mare de n’Esther i na Zully que ens atén quan els capellans mallorquins treballam a la dècada dels anys 70 al barri de sant Martí, a Piura -.
Li diuen el tio Salomón Romero Rivera, de 88 anys.
Faig comptes de visitar, doncs, una de les ciutats del departament de Cajamarca que està situada a l’anomenada «ceja de Selva», a la regió nord-oriental del Marañón, denominada la «tierra de los bravos pakamuros», descendents dels inques.
Record haver-hi anat per primera vegada l’any 1977, acompanyant-hi la senyora Rosa amb els seus fills, Esther, Eli, Pepe, Tito i Zully, en el cotxe «Volkswagen» escarabat, de les germanes de la Caritat de San Martín que conduesc jo mateix aleshores.
Tenc entès que es tracta d’una ciutat peruana, capital de la província de Jaén, ubicada al departament de Cajamarca al nord del Perú, Jaén de Bracamoros, li diuen. És la segona ciutat més poblada de Cajamarca. Des del punt de vista jeràrquic de l’església catòlica és la seu del Vicariat Apostòlic de sant Francesc Xavier, també coneguda com a vicariat apostòlic de Jaén.
Em fa ganes de tornar a passar per aquells indrets selvàtics. Més que res, per tornar a agrair a la família piurana Moreno Romero totes les atencions que em dispensen durant tantes dècades seguides de contactes personals sostenguts amb el pas del temps, des d’aquella primera ocasió a l’any 1975 del segle passat fins suara mateix a l’any 2020.
Enguany tenim previst de sortir de Piura a les 21:30 hores, en autocar de dos pisos, de l’agència Turismo Días. Som vuit membres de la família piurana Moreno Romero. Anam a visitar el tío Salomón, germà de la difunta senyora Rosa Romero Rivera. Sortim a les 21:35 hores.
Passam per Chulucanas, Ñaupe (a 5,35 hores de Jaén), Olmos (a 4 hores i mitja), Hualapampa (a 3 hores de la destinació), Pimpingos, Chamaya i arribam a Jaén de Bracamoros a les 5:30 de la matinada.
Tenc oportunitat de conèixer, saludar i abraçar el tio Salomón, un vellet de 88 anys que es conserva molt bé de salut, si no fos per la sordera que el reté aïllat de la resta dels vivents.
Aprofitam la primera jornada per anar a fer compres al mercat, a visitar familiars, a comanar passatges de tornada cap a Piura, a encarregar missa en memòria de la senyora Rosa...
En motocar, i per uns carrerons dels afores de la ciutat de Jaén, miram d’arribar fins al capcurucull d’un dels nombrosos pujols que l’envolten i arribam, amb el risc de caure’n rodolant per avall, a la casa on viu una de les cosines de n’Esther i na Zully, de nom Edelmira Romero Rojas.
Viu al barri El Huayacán, Villasol. Ens convida a tastar «papa a la huancaína, con pollo frito y fresco de gelatina».
Al capvespre visitam el mercat central de Jaén, on adquirim gallines criolles vives, despatxades i comprades ben preparades, iuca, cebada, carn llom de vedella, patates, condiments, sucre, oli, etc.
En bon Dimecres de Cendra 2020, propòs d’arribar fins al districte Las Pírias, lloc de naixement i estada del tio Salomon Romero Rivera«Chalito o Chalico». Allà s’hi llegeix a la dècada dels anys setanta del segle passat la carta que la senyora Rosa envia als capellans de la comarca, amb la qual demana que li facilitin la retrobada amb la família Romero Rivera, després de moltes dècades de no saber-ne res.
És una de les intervencions meves directes que m’omplen de satisfacció: haver aconseguit reunir membres d’una família escampada i dispersa durant moltes dècades...
Tot i haver romàs incomunicada durant tants d’anys, gràcies a la carta llegida per un dels capellans a l’església de Las Pírias, aconseguim aleshores que el tio Salomón se n’assabenti, vagi a cercar-la a Piura i s’hi retrobin de tal manera que la comunicació familiar continua vigent fins al dia d’avui, entre oncle, nebots, cosins, i familiars, com he pogut constatar de manera directa.
No hi arribam a anar, a Las Pírias enguany. El temps passa ràpid. En lloc d’això, aprofitam el capvespre per fer una visita a les tombes dels familiars difunts que es troben a indrets diversos del cementeri de la localitat. Hi depositam rams de flors. En netejam la tomba. Comentam dades biogràfiques. Pregam. I ens alleugerim la calor amb la beguda d’un bon refresc, abans d’emprendre la ruta de retorn cap a casa.
Passats dos dies, hem de sortir de Jaén a les 10 de la nit. Ho feim a les 10:04 hores. N’ocup la butaca 19, de l’autocar, al costat de na Zully que n’ocupa la número 20, després que, com a Moyobamba, veim ploure a les totes, quan decidim anar a cercar les maletes per dur-les des de casa fins a l’agència de transport.
Al moment que l’autocar de la companyia Turismo Días arriba a la població de Chamaya, on hi ha una seu de la comissaria de policia, hi és retengut per repassar-hi la llista dels passatgers durant més d’un quart d’hora. Ningú no en diu ni comenta res. Ningú tampoc no n’informa gens. Es veu que la gent ja hi està avesada, a coses com aquesta, i no passa res.
Arribam a Piura a les 5:30 de la matinada.
De la ciutat de Yurimaguas, dins el departament de Loreto, en cotxe, viatjam per carretera fins a la ciutat de MOYOBAMBA, dins el departament de San Martín.
Durant la conversa que mantenim amb el bon amic Manuel a Yurimaguas, ens fa a saber que el Front de Defensa de l’Alt Amazones (FREDESAA) fa comptes iniciar a les 0 hores de demà, dilluns 10 de febrer, una vaga indefinida, contra la desforestació produïda per concessions i permisos territorials. Consideren que això comporta l’enverinament de les aigües i afecta negativament els boscs.
Per evitar-nos dificultats possibles, més que probables en algun tram de la carretera que va de Yurimaguas a Tarapoto, ens recomana que avancem la sortida prevista per demà dilluns i que mirem de partir el mateix capvespre d’aquest diumenge, per tal d’assegurar-nos un trànsit tranquil i segur.
Sortim de Yurimaguas a les 12:30 de diumenge, en taxi contractat per 170 sols peruans, des d’aquí fins a Moyobamba, tot passant per la ciutat de Tarapoto.
Acordam aturar-nos a dinar al Restaurant Ofy Mily, al Pongo de Caynarachi, abans de remuntar la pujada fins al túnel del «cerro Escalera», per allà mateix on hem passat al viatge de venguda.
Després de més de 4 hores de trajecte, una part del qual transitam sota pluges tropicals que no ens deixen veure gairebé res del que tenim al nostre voltant, a través de les finestres del vehicle, quedam allotjats a «Emboscada Hospedaje», a Calzada, propietat d'un cosí de les dues germanes Moreno Romero, en Salomón Romero Rojas "Lalo", a pocs quilòmetres de la ciutat de Mobamba.
El primer dia que passam a Moyobamba, allotjats a La Emboscada Hospedaje, situat al Jr. Progreso Cdra 01, Cruce de Calzada, a uns 15 minuts en cotxe del centre de la ciutat, l’aprofitam per anar a saludar familiars de n’Esther i na Zully Moreno Romero.
De fet, el motiu principal de la meva venguda a Moyobamba, per segona vegada, no és cap altre que el de tornar a saludar les famílies «moyombines» que fa 10 anys vaig visitar juntament amb la meva esposa difunta, na Bel Rosselló.
Així que, després d’un «berenar panoràmic» a la quarta planta de l’hostal, tenint davant dels nostres ulls la muntanya mítica denominada «Morro de Calzada», visitam la família Romero Rojas i les cases rurals dels voltants, el solar de na Zully, el corral d’en Lalo cosí seu i l’església del districte de Calzada.
Dinam a cals sogres d’en Lalo. Descansam. Anam a la tenda de na Maria Infante Tarrillo, l’esposa d’en Lalo, situada al centre de la ciutat de Moyobamba. I, en dir-li, a na Maria, que patesc una mica dels genolls i dels turmells, des de fa anys, em recomana que visiti un «sobador», massatgista famós de cames i turmells, de nom William Tuesta Díaz.
M’hi apunt. Hi anam. Veig que fa servir una de les cambres de ca seva per atendre la munió de gent que s’hi atansa amb ganes de trobar la curació de malalties que tenen a veure amb ossos, músculs i nervis.
Durant la sessió, que pas allargat damunt d’una llitera molt rudimentària, em fa veure les estrelles més de dues vegades, quan prem fort damunt del turmell del meu peu dret, damunt el turmell del meu peu esquerre, damunt el genoll de la meva cama dreta i damunt el genoll de la meva cama esquerra, per aquest ordre.
Hi veig les estrelles, però em deixa unes cames noves de trinca per continuar caminant més falaguer que mai!
Sopam als darreres de la tenda de na Maria, convertit en el seu domicili familiar habitual. Ens dirigim a l’hostal on ens allotjam, als afores de la ciutat de Moyobamba, propietat d’en Lalo.
La casa on anam a dinar també és la d’un altre familiar. Igualment els titulars de les tendes on acudim. O els solars que anam a veure. O les parcel·les dels voltants. Tot quant veig de Moyobamba té a veure amb la família Romero Rivera, els dos llinatges de l’entranyable senyora Rosa, la mare de n’Esther i na Zully, de la qual guard molt bon record. Que en pau descansi!
Con aquell qui diu, vivim en família, a Moyobamba, la ciutat de les orquídies.
M’adon que bona part d’aquesta branca de la família Romero Rivera, romanen establerts en aquest indret de la ciutat selvàtica de les orquídies, anomenat Moyobamba.
La tia Maria Romero Rivera, germana seva molt velleta, també hi viu.
L’altra branca, en canvi, roman establerta a la ciutat de Jaén de Bracamoros, a la regió considerada «ceja de selva», relativament a prop d’aquí. Hi viu el tío Salomón Romero Rivera.
No tot pot sortir perfecte sempre.
En ultrapassar l’equador d’aquest viatge meu al Perú, durant aquest any 2020, no sé perquè, però tenc el pressentiment que qualque cosa una mica estranya m’ha de succeir.
Avui fa exactament quaranta-un dies que trepitj terres peruanes, des que surt de Mallorca el proppassat 2 de gener. En tenc programats vuitanta-dos, de dies d’estada en aquest país andí de la costa de l’oceà Pacífic.
Avui, doncs, celebr el meu pas de l’equador d’aquest viatge meu 2020 al Perú. I em trob a Moyobamba, enmig de la selva amazònica peruana nord-oriental.
Fins ara tot em va la mar de bé. Llevat de dos dies de diarrea adquirida, al principi... la resta del temps, les circumstàncies, les trobades, els trajectes recorreguts, les famílies visitades o els llocs on m’he allotjat, l’alimentació, el transport, tot, absolutament tot m’ha sortit rodó, la mar de bé.
N’estic molt content. En don gràcies a Déu i a la gent peruana que m’hi acull tan amablement, pertot allà on pas, quan mir de recórrer els mateixos indrets que, 10 anys enrere, feim plegats la meva esposa difunta, na Bel Rosselló i jo mateix.
A Moyobamba, fa 10 anys, tots dos hi coneixem i tractam de prop alguns membres de la família Romero Rivera, de l’entranyable senyora Rosa, la veïna que a Piura a la dècada dels anys setanta del segle passat ens atén a la nostra casa del Poble Jove Sant Martí, quan hi treballam plegats en Joan Riera Fullana «Mossegat» i jo mateix.
Enguany, l’any 2020, ja tenen 10 anys aquelles criatures que aleshores resten encara dins el ventre de les seves mares. Els infants de llavors s’han tornat uns bons bergants. Al·lotes i joves d’aquell temps veig que ja s’han casat, formen una família i tenen descendència quasi sempre nombrosa.
Aprofit aquests dies per visitar les diverses cases on viuen familiars de n’Esther i na Zully, les dues bones amigues piuranes que m’acompanyen sempre pertot arreu en aquest viatge meu al Perú.
De cap d’aquestes cases, mai de mai no en sortim sense haver-hi tastat algun plat preparat a l’instant o alguna beguda refrescant, que és ben d’agrair, atesa la calor que hi fa, a la selva amazònica peruana on ens trobam.
Malgrat la meva insistència a aconseguir baixar 17 quilos dels 101 que port al Perú quan hi arrib el primer dia, sempre se’m diu que «en aquest país, això és més que impossible»!
Val a dir que aquí, a Moyobamba, la temperatura és bastant més fresca i agradosa que no a Tarapoto o Yurimaguas. Però ja li val!
Com assenyal més amunt, d’alguna manera he de celebrar el meu pas per l’equador d’aquest viatge. I així succeeix efectivament. Sense saber ben bé per què, ahir a la nit, quan em pos a redactar aquesta «mini-crònica peruana meva», el meu ordinador portàtil me’n comença a fer de les seves.
Durant el meu viatge al Perú, no sempre ni pertot dispòs de «waifai», com diuen per aquí quan es refereixen al wifi. Sí que dispòs, per al meu mòbil - «celular» en diuen per aquí -, amb capacitat il·limitada per utilitzar whatssapp, messenger, internet, videotrucades, missatges de veu, correu electrònic, etc. amb el xip peruà aplicat de bon començament, de l’empresa Bitel, al preu de 28 sols peruans al mes (no arriben als 7 euros mensuals!)
En no disposar de wifi per al portàtil, emperò, se’m fa més difícil la comunicació amb l’exterior per aquest mitjà. Allò que encara no m’ha passat mai, és que ni tan sols pugui escriure-hi, amb el teclat de sempre!
Aquesta malifeta m’arriba precisament ahir vespre, quan em pos a redactar la meva mini-crònica diària: pitj damunt la tecla de la lletra a, i me’n surt una altra... Pitj damunt un signe, i res... Total, que el teclat no respon a les indicacions que li don. És la primera vegada que em passa. I consult els meus assessors informàtics.
Segons Nilton Joel Tullume Pisfil, espòs de na Pamela López Moreno, la filla de na Zully, enginyer de sistemes, des de Lima estant em diu, a mi, estant a Moyobamba, que pot ser que s’hagi infiltrat algun virus al sistema o que el teclat estigui fallant o simplement que s’hagi canviat l’opció del llenguatge. Necessitaria que jo l’autoritzàs a treballar-ho des de ca seva...
Després de culejar-hi jo durant algunes hores seguides sense arribar a traure’n trellat, m’arriba des de Mallorca una resposta del meu bon amic Joan Carrió a qui, via whatsapp, li he contat la feta. Em respon tot d’una i em recomana que «compri un teclat usb i l’hi connecti».
Ho comunic a Nilton. Hi coincideix, en aquesta possibilitat. Vaig a una tenda de Moyobamba. Me’n passen un, de nou, al preu de 20 sols peruans (no arriben als 6 euros) i aconseguesc poder continuar amb la tasca diària de prendre bona nota sobre allò que veig, que sent, que escolt o que pens...
Faig un bon alè quan comprov que amb el nou teclat, l’ordinador em torna a funcionar com sempre, a la perfecció! Me n’alegr ben molt!
Després de dinar a la rerecambra de la tenda de mòbils que regenta na Maria, on puc estrenar el nou teclat i tornar a escriure notes de la «mini-crònica peruana meva», gaudint alhora del wifi que em permet posar-me en comunicació directa per videotrucada amb la meva cunyada Elisa Cortès Segura, que roman a Mallorca, ens encaminam cap al domicili d’una altra membre de la família Moreno Romero, la germana d’en Lalo, qui viu al barri Los Algarrobos de Moyobamba, amb el seu espòs, líder del Sutep, Sindicat Unificat de l’Ensenyament Peruà...
Veient fer negocis a Moyobamba
En haver berenat al terrat de l’hostal Emboscada, situat a la mateixa entrada del districte de Calzada, en cotxe a uns 15 minuts del centre de Moyobamba, dedicam el temps a visitar el solar adquirit fa alguns anys per na Zully.
D’aleshores ençà, roman buit i desocupat. Volem veure l’estat en què es troba actualment i les possibilitats d’obtenir-ne el títol de propietat definitiu.
Resulta per a mi una ocasió magnífica per presenciar en directe com es fan certes transaccions comercials a l’àmbit familiar en aquest racó del país. Xoquen de ple amb la meva mentalitat illenca de Ciutat, massa marcada per la concepció burocratitzada inamovible del funcionariat que treballa al servei de l’administració pública.
La meva bona amiga piurana em mostra un document que ella i l’antic propietari signen davant notari i davant el jutge de pau del districte. S’hi reflecteix que ella compra un petit terreny urbà rústic, d’uns 200 metres quadrats, amb el pagament efectuat d'una quantitat de sols peruans (uns 1.200€).
L’antic propietari hores d’ara troba que en aquell moment ja llunyà de la venda ha rebutt massa poc i considera que ara n’hi hauria d’afegir més, de sols peruans. Fort i no et moguis, amb molt bones paraules, la compradora intenta convèncer el vellet que ell ja ha rebut la quantitat estipulada damunt del paper. Li recomana que llegeixi el text signat. El vellet li diu que avui no pot, perquè té altres feines...
És clar que la meva amiga té ben present allò que diu la gent: hi ha venedors que tenen per costum vendre terrenys a un comprador per una quantitat; llavors els tornen a vendre a un altre per una altra de superior; i així passa un any i un altre, sobretot amb la gent de fora del poble que compra i no se’n cuida del bocí ni se’n preocupa del seu manteniment...
A l’espera d’obtenir ajuda jurídica més precisa, per tal d’aconseguir el títol de propietat oficialment reconegut per les autoritats administratives del municipi, dirigim les nostres còrpores cap a la ciutat de Moyobamba, i continuam fent les visites familiars i el recorregut per indrets emblemàtics de la contrada.
Entre d’altres, visitam «la tia Maria», una velleta de 88 anys, germana de «la senyora Rosa», la mare de n’Esther i na Zully, que fa 10 anys visitam juntament amb na Bel Rosselló, la meva esposa difunta, qui aleshores li duu un collaret de perles Majorica que deixen la velleta extasiada.
Enguany aquesta velleta ja té més difícil reconèixer qui té davant, recordar coses passades, saludar amb normalitat, caminar i moure’s... El seu fill Juan Castillo Romero la tracta amb molta d’estimació. Ella ja no pot valdre’s per si mateixa, pateix la malaltia d’alzhèimer...
En nom de Jesús, prec Déu per ella!
Recorrem la ciutat i, en moto-car, arribam fins al mirador Punta de Tahuishco, un indret excel·lent des d’on tenim oportunitat de presenciar un bellíssim paisatge natural, amb el riu Mayo als nostres peus.
Hi baixam, fins a la riba. I aprofitam per dinar al restaurant situat ran del corrent d’aigua on ofereixen plats i menjar de la regió.
Després de dinar, ens ficam de bell nou dins la ciutat de Moyobamba per fer-hi algunes gestions, com és ara, la re-confirmació dels vols Tarapoto-Lima-Piura de passat demà, la retirada de doblers del caixer automàtic bancari, la compra d’una maleta grossa per mor de la destrossa patida en la duita des de Mallorca i, finalment, la meva segona visita al «sobador» William, qui em fa massatges miraculosos tant als genolls com als turmells, una mica tocats...
Divendres 14 de febrer, passam el nostre darrer dia a la regió selvàtica amazònica peruana de San Martín. Hi hem romàs 10 dies força enriquidors en molts d’aspectes.
Com que per la petita maleta de mà que acostum a dur per Europa sense cap cost ni un, em fan pagar 40 dòlars cada vegada que pujo a un avió del Perú, mir d’embarcar-la via terrestre, per la mateixa agència de transport que fa els trajectes entre Moyobamba i Piura per carretera, en autocar.
Em cobren només 40 sols. Quasi res! Poc més d’1 dòlar! En lloc dels 40 dòlars dels aeroports! De 40 dòlars a 40 sols hi van prop de 30 euros de diferència!
En combi, viatjam fins a Tarapoto, tots tres passatgers pel preu de 36 S/ (10 €). De l’aeroport de Tarapoto volam a Lima. Pocs minuts després ens enlairam des de la capital del Perú cap a Piura.
Aquest divendres ens esdevé una jornada intensa de viatge. En feim per carretera i per l’aire. Bon Dia dels Enamorats!
A la sortida de Moyobamba, topam amb la pluja! Jo, que vénc a la selva amazònica peruana nord-oriental amb ganes de veure-hi ploure, només en puc gaudir quan som a punt d’abandonar la ciutat! L’aigua cau a les totes pertot arreu, mentre ens dirigim en moto-car -3 sols peruans- cap a l’estació terminal de la combi que ens ha de dur fins a Tarapoto. Ens remullam a les totes. Les canonades vessen i aboquen l’aigua de pluja als carrers per on hem de transitar a peu.
De Moyobamba a Tarapoto hi ha uns 113 quilòmetres. A estones vorejam el riu Mayo. Altres moments circulam pel mig de boscos encisadors. La carretera, en general, es troba en bon estat, tret d’alguns trams on les pluges l’hi han fet malbé.
Allò que més caracteritza aquest trajecte selvàtic són els revolts. Ni ha a balquena. Plou. La combi duu les finestres tancades. Som una dotzena de passatgers. Resulta dificultós alenar. Els vidres s’entelen. Pujam i baixam muntanyes i pujols, a gran velocitat. Em resulta agradosa la travessia...
Fins que a un moment donat començ a perdre el món de vista. Els ulls se m’entelen. El cap em dóna voltes. Les cames em fan figa. Els braços em tremolen. La panxa fa renous. I em veig abocat a haver de vomitar el berenar del dia! «Soroche», li diuen per aquí!
Sortosament na Zully, la bona amiga piurana que m’acompanya, dona previsora i diligentíssima com la que més, em procura tot d’una una bossa de plàstic on puc deixar-hi tot quant me’n surt, de la boca, una vegada, i dues i tres.
Me’n qued alleugerit. Quan ja queda molt poc per arribar a la ciutat de Tarapoto, m’hi sent molt millor.
A l’aeroport de Tarapoto «CAP. FAP. Guillermo del Castillo Paredes», mentre esperam la sortida de l’avió, miram de dinar a un dels restaurants que en serveixen. Només tast la meitat d’un plat de brou amb pollastre, arròs blanc i iuca.
El vol d’una hora llarga de durada fins a Lima discorre amb normalitat. Tret de tres ocasions en què se’ns informa de l’entrada aèria en àrea de turbulències. Però res. Poqueta cosa. Arribam a l’aeroport de la capital peruana, just just per pujar a l’altre avió que ens ha de dur fins a Piura. Una mica més i ens deixen a terra!
A la ciutat de Piura, hi arribam amb vint minuts d’antelació respecte de l’hora prefixada, les 19:43. Ja fa fosca. Són les 19.30.
A les 9:30 del matí,
d’aquest dissabte 8 de febrer de 2020, sortim de Tarapoto per
arribar fins a Yurimaguas dues hores i mitja més tard, per
carretera.
Sortim de Tarapoto
en col·lectiu conduït pel cajamarquí Camilo, expert coneixedor de
rutes nacionals i internacionals, segons ens comenta. Antic conductor
de camions de gran tonatge, circula a gran velocitat per una
carretera farcida de voltes i més voltes, tant a la pujada com a la
baixada del «Cerro Escalera», una serra que ultrapassa els 1.600
metres d’altura sobre el nivell de la mar.
N’informam el
nostre contacte Manuel Yumbato Angulo, amb ganes de mantenir conversa amb
ell, sobre la possibilitat de continuar col·laborant en matèria de
cooperació i benestar social, entre Mallorca i Yurimaguas.
Per aquestes
contrades de la selva amazònica peruana,veim de prop com viu i a què
es dedica la gent que hi treballa. Em deixa una marca profunda,
inesborrable, el fet de veure que damunt d’aquest planeta Terra hi
ha moltes i molt variades formes de viure i d’entendre la vida.
També moltes i molt
variades formes de viure la fe i de manifestar el sentiment religiós,
tant a l’àmbit individual i personal, com a l’hora d’expressar
la religiositat popular de forma col·lectiva.
A Yurimaguas,
gràcies a la tramitació de na Pamela López Moreno, la filla de na Zully Moreno Romero, des de
la seva casa de Lima a través d’internet, ens manté reservades
dues habitacions per dos dies a la Posada Cumpanamá, situada al
carrer Progreso.
En Manuel Yumbato és
un dels contactes que em facilita, des de Mallorca estant, el bon
amic caminant, l’eivissenc Toni Colomar. Es tracta d’un antic
gerent de Càritas al vicariat apostòlic de Yurimaguas, alhora que
dirigent polític i social de prestigi reconegut a la regió
amazònica.
En Toni me’n passa
les dades i mir de contactar-hi via whatsapp.
Durant la conversa
que mantenc amb en Manuel Yumbato, segons em diu, deduesc que
s’exerceix com a tècnic gerent del cos meritocràtic dins
l’administració pública, alhora que ha treballat com a gerent de
Càritas anys enrere.
Tot plegat li permet
conèixer de prop la vida institucional, tant la civil com
l’eclesiàstica, alhora que li facilita realitzar tasques socials
entre la població indígena de la regió amazònica.
També li permet
realitzar estudis sobre la història, la vida i els costums dels
pobles indígenes de l’Amazònia peruana. N’ha publicat diversos
llibres i en té d’altres a punt de publicar.
És una entitat
sense afany de lucre que neix de manera complementària a partir de
l’antic Institut de Transferència Agropecuària per a l’Amazonia
i el seu desenvolupament integral – ITTAA -.
Té uns estatuts
propis que pretenen promoure treballs agraris entre els grups que
habiten una regió tan multiètnica com aquesta, amb presència de
achuares, awajúm, wamis-jíbaros, quítxues, candoshis, shapras,
shawi o chayahuita.
Amb en Manuel
Yumbato Angulo (Manu)i la seva esposa Mònica Tong Vela, aprofitam
la jornada dominical per anar a visitar una de les nombroses
plantacions rurals dels voltants de Yurimaguas, a Apangurayacu, molt
a prop del riu Paranapura, propietat de Semira Ramírez
Huansi.
Hi anam en moto-car
conduït per Celestino.
Una dona que em
sembla més vella del que llavors ens n’informa, portant la
característica senalla amb les anses passades pel front, ens va
davant davant i ens duu a peu fins a la seva plantació, a més de
mitja hora de camí per indrets boscosos i selvàtics d’una bellesa
encisadora.
La cabanya de canyes
on manté totes les seves pertinences ens serveix d’aixopluc i lloc
adient per mantenir-hi una conversa, sobre la feina que ella realitza
com a líder camperola, defensora dels interessos de la gent que es
dedica a les feines del camp en aquella regió.
Segons ens diu, sent
ganes d’engrescar-s’hi per primera vegada, quan té l’oportunitat
de col·laborar amb Càritas Yurimaguas anys enrere, dirigida per
Manuel. Aleshores veu la necessitat d’organitzar-se, amb la
finalitat de canviar les condicions de vida de la gent del camp, que
no solament ha de lluitar contra les inclemències del temps, sinó
també contra malifetes humanes. Sobretot de la part d’aquells
sectors que no volen respectar la natura i consideren que la poden
maltractar segons els seus capricis.
Na Semira
ens diu que ella mira de tractar la terra, la natura, la vegetació,
els animals amb gran respecte. I s’afanya a fer que la població
del seu entorn també faci el mateix i s’hi comporti igual.
Ens fa assaborir
alguns dels productes del camp que ella mateixa prepara amb fruites i
verdures diverses. Em crida poderosament l’atenció la cura amb què
manté un bòtil penjat als troncs de la seva cabanya de palla, on
acudeixen les abelles a deixar-hi la mel. Una mel exquisida que fa
les delícies de la gent de la contrada.
Aquella dona pagesa
de la selva amazònica peruana ens parla de les abelles amb una tal
veneració i respecte que em fa encongir les ganes de donar mai
lliçons a ningú sobre el que ha de fer per viure i comportar-se en
aquest món com a essers humans.
La vegetació que
envolta la cabanya de na Semira és admirablement bella i
variada, dominada per colors verdosos i enriquida amb flors
silvestres de tots els colors inimaginables.
De retorn a
l’hostal, en Manuel ens fa aturar al costat d’un far que serveix
d’orientació per a les embarcacions que naveguen pels rius de la
contrada, el Mayo, el Huallaga, el Marañón, l’Amazones...
Durant la conversa
que mantenim amb el bon amic Manuel, ens fa a saber que el Front de
Defensa de l’Alt Amazones (FREDESAA) fa comptes iniciar a les 0
hores de demà, dilluns 10 de febrer, una vaga indefinida, contra la
desforestació produïda per concessions i permisos territorials.
Consideren que això comporta l’enverinament de les aigües i
afecta negativament els boscs.
Davant l’amenaça
de vaga unificada de camperols i d’indígenes a Yurimaguas,
decidim, doncs, no perllongar-hi més la nostra estada.
Sortim de Yurimaguas
a les 12:30 de diumenge, en taxi contractat per 170 sols peruans, des
d’aquí fins a Moyobamba, tot passant per la ciutat de Tarapoto.
Abans, ens aturam a
dinar al Restaurant Ofy Mily, al Pongo de Caynarachi, abans de
remuntar la pujada fins al túnel del «cerro Escalera», per allà
mateix on hem passat al viatge de venguda.
Després de més de
4 hores de trajecte, una part del qual transitam sota pluges
tropicals que no ens deixen veure gairebé res del que tenim al
nostre voltant a través de les finestres del vehicle, quedam
allotjats a «Emboscada Hospedaje», al districte de Calzada, a pocs quilòmetres
de la ciutat de Moyobamba.
Amb ganes d'entrar en contacte directe amb els responsables màxims de dues entitats dedicades a la producció i comercialització del cacau, en plena selva amazònica peruana -IDSA i ALLIMACACAO-, dimecres, dia 5 de
febrer de 2020, ens enlairam des de l’aeroport internacional de
Lima cap a la ciutat de Tarapoto, al departament de San Martín.
Roberto Acuña Marín
és el contacte peruà que m’ha passat el bon amic Toni Colomar
-fundador de FODESBA-. En Roberto és el màxim responsable local d’un
projecte de cooperació al desenvolupament sostenible, promogut per
FODESBA, gestionat per IDSA i finançat pel Govern de les Illes
Balears.
Amb la conversa que
mantenc via telefònica amb ell, queda clar:
Primer, que jo, tot
i haver exercit càrrecs públics institucionals a Mallorca, no
represent el Govern de les Illes Balears. Tan sols em present en
aquesta ocasió com un intermediari temporal entre FODESBA, l’IDSA
i Allima-Cacau, per tal de facilitar-hi la intercomunicació.
Precisament en un moment en què és a punt de finalitzar el termini
assignat al projecte de col·laboració entre Mallorca i Perú.
Concretament a mitjan mes de febrer de 2020.
Segon. Que vaig a
Chazuta amb la intenció de prendre bona nota de les observacions que
pugui anar fent, en contacte directe amb productors de cacau i
organitzacions camperoles que trobi pel camí.
La meva experiència
adquirida durant la gestió que realitz dècades enrere a la
Cooperativa Agrària de Producció de Cafè a la missió catòlica de
Nyabiraba, al Burundi, m’engresca a establir-hi comparacions i a
detectar-hi perspectives semblants o diverses.
Tercer. Que tenc
moltes ganes de recaptar opinions de la gent que hi treballa més
directament, de prendre’n imatges audiovisuals directes i de
demanar-los les explicacions que consideri pertinents, en vistes a
informar més detalladament Mallorca.
Quart. Que, d’acord
amb el projecte de col·laboració vigent, convé elaborar-ne la
sistematització, remarcant-ne quatre aspectes que hores d’ara
consider bàsics i fonamentals: 1. La fixació orgànica dels adobs.
2 La Capacitació del personal. 3 Les panotxes per planta. 4 El
rendiment per hectàrea.
Cinquè. Que romanc
obert a qualsevol altre aspecte que pugui anar considerant d’interès
per a la continuïtat d’un projecte que m’agradaria anar
millorant de mica en mica, a cada any que passi.
Tot esperant que
arribi dia 6 de febrer per dur a terme totes aquestes actuacions
programades, mir de pegar una ullada a la documentació que m’ha
enviat Toni Colomar, via correu electrònic, per tal d’amarar-me
del seu contengut i quedar-me’n totalment xop...
Amb ganes
d’aprofitar bé el dia i no haver de suportar durant tant de temps
la fortor d’una temperatura tan càlida com extrema, a les 6:30 del
matí iniciam la nostra ruta des de la ciutat de Tarapoto fins al
nucli poblat de Chazuta, a uns 47,9 km de distància.
En Roberto ens lloga
una furgoneta tot terreny, Toyota 4x4 Hilux SRV, equipada amb alta
tecnologia innovadora, que ens facilita el trànsit per trams de camí
difícils, empinats, enfangats o amb clots i pedres i fang i pols.
En pocs minuts, a la
sortida de la ciutat de Tarapoto, a la dreta de la carretera, veim
una planta d’experimentació estatal agropecuària, INIA, del
Ministeri d’Agricultura.
També a la nostra dreta discorre el riu
Mayo que, més avall, s’arriba a ajuntar al riu Huallaga, que pega
al Marañón i aquest a l’Amazones...
Als inicis la
carretera és bona, ben asfaltada. Més endavant, emperò, ens topam
amb trams destrossats per l’aigua de les pluges torrencials que han
caigut aquests darrers dies.
Presenciam de lluny
«los rápidos de Chumía», on veim ben remogut el riu Huallaga,
cosa que ens impedeix de navegar-hi com és el meu desig inicial, amb
la finalitat de visitar altres plantacions de cacau situades riu
amunt.
Els remolins ens ho
dificultarien!
Quan som a prop del
nucli poblat de Chazuta, ens trobam amb el gerent de la Cooperativa
Allima Cacao, Carlos Angulo González. Va en moto per la carretera i
ens condueix cap a la primera de les sis parcel·les de cacau que hem
de visitar avui.
La finalitat és
verificar i comprovar amb els meus ulls tot el paquet tecnològic de
producció orgànica del cultiu del cacau, aconseguit amb les
aportacions i el suport econòmic de FODESBA en aquesta regió
amazònica de la selva peruana: podes, adobs, controls fitosanitaris,
maneig de l’ombra, etc.
N’iniciam la ronda
amb la visita programada a la parcel·la que treballa la senyora
Norma Sangama Tenazoa, una evangelista cristiana que rebutja la
producció de la coca, aferrissada defensora del cultiu del cacau. Hi
veim com, seguint l’assessorament tècnic adequat, hi aplica les
mesures més adients per incrementar-ne la producció i millorar-ne
la qualitat.
Continuam amb la
parcel·la d’Ivonne Panduro Vásquez. Seguim amb la de George
Flores Garazatua. Visitam la de Julio Sandoval Ishuiza. Ens trobam
amb Marcelino Zumba Cenepo, un dels socis fundadors de la Cooperativa
Allima Cacau, qui ens explica les tècniques d’empelt de plantes. I
acabam a la parcel·la d’Edwin Tananta.
Com que no es troben
a prop una de l’altra, ens hi traslladam en la furgoneta.
Mir de conversar amb
cadascun dels titulars, beneficiaris, propietaris d’aquestes
parcel·les demostratives, convertides en centres d’ensenyament i
aprenentatge alhora. Cadascuna porta ben visible, a l’entrada del
recinte rural, el cartell indicador que reprodueix amb lletres
grosses les dades corresponents:
A cada cartell hi
apareixen quatre logos: el de FODESBA, el de la Conselleria de
Serveis Socials i Cooperació del Govern de les Illes Balears, el
d’IDSA i el de la Cooperativa Allima Cacao.
Hi figura també la
denominació del projecte comú de cooperació internacional:
«Intervención
Integrada para el Incremento de Oportunidades Productivas y
Comerciales de los Actores Débiles de la Cadena Productiva del Cacao
en el Distrito de Chazuta».
S’hi assenyala
l’entitat que finança el projecte:
«Gobierno de las Islas
Baleares – España».
L’entitat
sol·licitant: FODESBA – España.
El soci local: IDSA.
Els beneficiaris:
Cooperativa Agrària Allima Cacao.
Al peu del cartell
apareix el nom i llinatges de cadascun dels productors líders de
cada centre d’ensenyament/aprenentatge a la parcel·la
demostrativa».
Un cop recorregudes
les 6 parcel·les demostratives, visitam el mòdul de benefici de la
Cooperativa Allima Cacao, situat al sector Pasiquihui del districte
de Chazuta.
Puc comprovar-hi el
procés de fermentació i d’assecament del gra de cacau, en unes
instal·lacions on l’aportació de FODESBA també hi queda
reflectida, segons m’indiquen, en haver contribuït a esmenar
deficiències tècniques, a requeriment d’organismes oficials de la
Unió Europea (com és el cas concret d’una construcció acurada de
cabines de WC per al personal que hi acudeix).
Seguint el programa
de la jornada, que queda reflectit en l'àlbum de fotos corresponent, a l’hora fixada visitam les instal·lacions de la
Cooperativa Agrària Allima Cacao. En recorrem les distintes
dependències. Veim exposats els treballs realitzats. Comprovam els
beneficis que es deriven del finançament aplicat.
S’hi remarquen
aspectes com el relacionat amb l’assecament, l’envasament, la
recol·lecció del cacau, amb paràmetres de producció orgànica i
de comercialització posterior al mercat europeu, sobretot a Itàlia,
amb el segell orgànic i també amb el destinat al comerç just.
Dedic un temps a
conversar amb els directius i el gerent general d’Allima Cacau, als
quals faig preguntes sobre la implicació de FODESBA en la
Cooperativa i la manera com consideren que s’ha de mantenir o
consolidar la relació de cooperació iniciada i mantenguda fins ara.
Gràcies a les
indicacions de Roberto Acuña, president d’IDSA, el gerent de la
Cooperativa Carlos Angulo Gonzales, i d’en Fernando, el tècnic instructor,
puc verificar el procés beneficiós del cacau: la seva fermentació
i el procés d’assecament amb tècniques més avançades que les
emprades al mòdul de benefici anteriorment visitat, per a les
parcel·les demostratives.
El moment més
important de la jornada, per a mi, arriba a l’hora de la reunió
mantenguda amb els cooperativistes, beneficiaris directes del projecte. L’organitzen a
l’auditori de la Cooperativa, amb la finalitat de conèixer-ne les
apreciacions i les valoracions que en facin, de la relació entre
FODESBA, el Govern de les Illes Balears i els socis de la
cooperativa.
Tenc oportunitat
d’escoltar unes intervencions directes de més de mitja dotzena de
la trentena de persones que hi assisteixen: Segundo Aquiles, George
Flores Garazatua, Marcelino Zumba Cenepo, Norma Sangama Tenazoa,
Juanita, etc. Una gent que hem tengut l’oportunitat de veure el matí
a la seva parcel·la agrària respectiva.
Tothom agraeix
profundament l’ajuda rebuda fins ara, la qual els permet de fer
front a la producció de cacau com a cultiu alternatiu a la coca, en
el departament peruà de San Martin.
Em diuen que no
volen retrocedir en el camí iniciat. Que mai no voldran donar-se per
vençuts. Ni quan les plagues assotin les plantacions i duguin alguns
membres de la Cooperativa a dubtar si han de tornar enrere i
reprendre altra volta el cultiu de la coca.
Tots els
intervinents demanen que continuï el suport de FODESBA a aquesta
iniciativa social tan valuosa. Entre d’altres motius, perquè
gràcies a aquesta ajuda de les Illes Balears els camperols i
conradors de cacau de Chazuta poden tenir i rebre els ajuts tècnics
que necessiten per millorar-ne la producció i la comercialització.
A l‘hora de fer-ne
una valoració final esquemàtica, jo ho resumiria en aquests sis
punts, que poden veure’s ampliats, una vegada se n’hagin recollit
més detalladament totes i cadascuna de les observacions fetes a
corre-cuita:
1. Les aportacions
realitzades fins ara pel Govern de les Illes Balears, a petició de
FODESBA i a favor d’IDSA i la Cooperativa Allima Cacao de Chazuta
resulten molt positives. Contribueixen a incrementar considerablement
la producció de cacau, gràcies a l’aplicació d’adobs orgànics,
podes tècnicament ben fetes, controls efectius de plagues i de
malalties, manejos d’obra per a les plantes, obertura de carrers
per als arbres...
2. La certificació
orgànica, pagada per FODESBA, permet comercialitzar la producció de
cacau com a producte orgànic al mercat europeu, concretament a
Itàlia, mitjançant l’empresa avaluadora alemanya «Control
Union». Això facilita moltíssim la pràctica del «comerç just»
i redunda en benefici dels cooperativistes, en augmentar-ne la
competitivitat.
3. Hi detect una
participació molt activa i significativa de les dones camperoles en
un àmbit laboral que, segons em diuen, fins fa poc semblava reservat
només als homes. Cada cop són més nombroses les dones que
participen activament en el procés productiu, en la presa de
decisions, i en l’accés i maneig dels recursos disponibles.
4. Un altre dels
aspectes positius que consider que té aquest projecte de cooperació,
impulsat pel bon amic Toni Colomar des de fa alguns anys, és que es
tracta d’un producte, el cacau, que cada quinze dies pot reportar
ingressos econòmics a les famílies que el conren al llarg de tot
l’any.
Això permet als
fills dels camperols més pobres, conradors de la planta del cacau,
accedir als estudis primaris, secundaris i fins i tot universitaris,
com he pogut comprovar directament. Es tracta d’un projecte de
col·laboració que contribueix eficientment a dotar de majors
recursos econòmics les famílies camperoles que, altrament, no en
tendrien cap capacitat.
5. Aquest projecte
de cooperació entre Mallorca i Perú, concretament amb el districte
de Chazuta, al departament de San Martín, també contribueix a
potenciar el cooperativisme entre la població rural i a
consolidar-hi una visió més empresarial de la cooperativa, per tal
de millorar-ne la competitivitat.
6. Finalment, amb la
visita efectuada a aquesta zona propera a la ciutat de Tarapoto, en
plena selva amazònica peruana, trob que s’ho paga continuar fent
suport a una iniciativa econòmica, social i cultural d’aquestes
característiques en un indret com aquest.
No solament pel que
comporta de substituir el cultiu de la coca amb la producció de
cacau, sinó també pel que representa de benefici econòmic per a la
regió selvàtica de l’Amazònia i, en definitiva, per a aquest
gran país d’Amèrica Llatina que s’anomena Perú, com també per
al món global en general.
Tot sempre valorat
des d’una perspectiva cultural, social, econòmica i mediambiental, com queda reflectit en el vídeo elaborat.
L’endemà mateix,
a les 9:30 del matí de dissabte, sortim de Tarapoto amb ganes
d’arribar fins a Yurimaguas dues hores i mitja més tard, per
carretera.
Ens hi espera un altre bon col·laborador de FODESBA, en
Manuel Yumbato.
La
serralada dels Andes, que travessa el Perú de nord a sud, és molt
extensa. Calculen que ocupa uns 405.000 km², que representen el
31,5% del territori peruà.
Molt
difícils de recórrer, lògicament, en tota la seva extensió.
Durant
aquest viatge meu, de setanta dies passats al Perú els mesos de
gener, febrer i març de 2020, només me’n pas una setmana a la
serra andina peruana. La resta de dies, els visc a la selva amazònica
i, sobretot, a la costa peruana.
No
m’hi recorr, per tant, molts quilòmetres ni moltes regions de la
serrania. Només tenc oportunitat de pujar-hi des de la ciutat de
Trujillo, situada a la costa de l’oceà Pacífic, fins a les
localitats de Cascas (105 km), Contumazá (40 km) i Cajamarca (125
km). Uns 270 quilòmetres a l’anada i uns altres 310 km a la
tornada per un altre indret, Pacasmayo.
Sempre
per carretera.
Bé
sigui en autocar de línia. Bé sigui en la furgoneta VW del bon amic
mossèn Manuel Álvarez Zerpa, conegut dels capellans mallorquins que
hem treballat a Cascas en algun moment de les nostres vides.
Juntament
amb les seves dues germanes, Carlota i Chabuca, a més dels seus
nebots, ens acullen a ca seva com si fos ca nostra. M’hi pas dos
dies, a Cascas, recordant i revivint temps passats en aquella
contrada serrana del Perú, quan aleshores compt amb 33 anys d’edat.
Ara
en tenc 75.
Recorrem
quilòmetres i més quilòmetres per carreteres andines, en més o
manco bon estat, o més o manco arriscades. Algunes discorren arran
de precipicis situats a 3.000 metres d’altitud sobre el nivell de
la mar. No n’arribes a veure la fi (o el començament des de la
base...)
Tot
i la modernització assolida avui dia, continua sent espectacular el
tram que denominen «la repisa», cavada a la falda de l’alta
muntanya, just abans d’arribar «al puente» i al túnel cavat
també dins la roca.
Record
perfectament la impressió que em fa, una quarantena d’anys enrere,
haver de travessar tot sol aquell tram, conduint el vehicle de la
parròquia per aquelles contrades tan abruptes, en direcció a la
parròquia de Contumazá!
Molt
més tranquil·lament enguany, hi vaig amb mossèn Manuel que
condueix el vehicle, i les dues bones amigues piuranes, n’Esther i
na Zully, que m’acompanyen pertot allà on vull desplaçar-m’hi.
En
trobar-me a una altura propera als 3.000 metres, tot d’una que
arrib a Contumazá mir d’aclimatar-m’hi descansant una estona,
tirat damunt d’un sofà de la casa. És la mesura que prenc sempre
que hi pujo, quaranta anys enrere. Sé que em beneficia molt, a
l’hora de sentir-me bé per aquelles alçades andines. Afegint-hi
una bona infusió de coca, de la més autèntica!
Mossèn
Manuel m’acull a la casa parroquial com si fos ca nostra. Ens hi
passam dos dies.
La
nostra meta conjunta és la ciutat de Cajamarca. Ens hi adreçam tots
quatre per unes carreteres que tenen trams inquietants i d’altres
més suaus, travessant poblacions diverses i paratges muntanyencs
d’ensomni idíl·lic.
Sense
que puguem evitar imatges de qualque accident viari, com la d’un
camió de gran tonatge bolcat a la vora d’un revolt de la
carretera, molt probablement a causa de la velocitat excessiva amb
què és conduït...
D’aquesta
pujada a Cajamarca, mantenc viu el record del pas per algunes
localitats com Huertas, Chilete, per la vora del riu Jequetepeque i
pel restaurant on assaborim sucosos menjars característics de la
regió, situat a la localitat de Salitre.
Damunt
la taula, «cebiche de cola de camarones», «parihuela de pescado»,
«pescado frito», «camarones en salsa» i jo m’apunt a assaborir
un bon plat de «camarones al ajo». Saborosíssims!
L’estada
a Cajamarca ens dura tres dies. Ens serveix per veure de prop una
ciutat serrana, antiga, històrica, mítica. Visitam els Baños del
Inca. Cases d’artesania serrana de gran qualitat. Carrers ocupats
per gent i cotxes que hi circulen. Tendes i botigues obertes al
públic. Esglésies que s’omplen de gent a l’hora de les funcions
religioses.
Romanem
allotjats a un hotel proper a la plaça d’Armes, la plaça major de
la ciutat.
El
temps ens passa molt aviat a les contrades serranes visitades. Hem de
reprendre el retorn cap a la ciutat costanera de Trujillo, d’on hem
sortit fa una setmana. La nostra destinació és Huacho, també a la
costa peruana, en direcció cap a Lima, la capital del Perú.
Capellà de la promoció mallorquina del Maig del 68, valor molt positivament un dels aspectes que caracteritzen les cinc darreres dècades de la nostra història illenca: la presència activa de gent d’església en les lluites socials més emblemàtiques.
Arran de la publicació recent del meu llibre «Llorenç Tous. Biblista i amic dels pobres», editat per Lleonard Muntaner, se m'acut de fer pública una reflexió en torn d'aquestes presències, que valor tan efectives com reals.
Són presències enfrontades a l’altre sector eclesiàstic de caire conservador, enyoradís de “paradisos perduts” i tancats, que ja no s’haurien de tornar a obrir pus mai més: amb privilegis absurds, medievals, rancis i estantissos.
Ben cert que en èpoques passades els eclesiàstics esdevenen, si no els que més, sí uns dels sectors acaparadors de gairebé tot: recursos econòmics, culturals, immobiliaris, de terres, possessions, riqueses, coneixements, etc. Durant segles, són senyors exclusius de les ciències, les lletres, el saber, la lectura o l'escriptura, la bona cuina, el bon menjar, el més ric beure, la millor vestimenta, els millors carruatges, etc.
Però tot quant neix, creix i mor. I aquesta situació tan privilegiada comença a canviar, a Mallorca i a la resta d'Europa, amb l'arribada de colonitzadors espanyols i portuguesos a Amèrica Llatina. Fet que fa veure ben a les clares que «un altre món existeix», totalment distint, a l'altra banda de la mar.
Sorgeixen aleshores societats europees distintes que, a marxes forçades, porten la marca del model capitalista imperant, contra el qual de bon principi s'arriben a manifesttar papes com Lleó XIII, qui condemna enèrgicament «el liberalisme», assumit després per esglésies i societats d'aquesta part del món.
Al Seminari diocesà de Mallorca, a la dècada dels anys 60, un professor de Sociologia ens obre els ulls a iniciatives socials implantades a altres parts d'Europa, com és el cas de Bèlgica. N'esdevé un, dels tècnics que col·laboren intensament en la implantació a l'estat espanyol d'allò que s'arriba a denominar Seguretat Social: mossèn Bartomeu Quetglas.
És bo recordar-ho. Les primeres iniciatives de caire social que arriben a Mallorca hi vénen de la mà de gent d'església. Introduint, per exemple, allò que se'n diu originàriament «assistents socials», amb la primera escola de formació social a l'Estudi General Lul·lià.
Una de les institucions més prestigioses dels nostres dies, dedicades a atendre les necessitats socials que pateixen cada cop més ciutadans i ciutadanes d'aquestes illes nostres, sens dubte és Càritas. Tot i que no n'és l'única, ni la que arriba més endins del pou fondo de la marginació existent.
Som dels qui pensen i creuen que la història de Mallorca -i la de tants altres indrets del Planeta-, pel que fa a les problemàtiques socials que l'inunden, no pot donar l'esquena a l'actuació desplegada pel que en deim «gent d'església».
Dones i homes que creim en Jesús de Natzaret, i que, per això mateix, feim mans i mànegues per descobrir-ne la presència, activa i colpidora, en el rostre de les persones que més fortament pateixen els efectes d'això que qualcú considera la pujada al «calvari de la lluita proletària»: l'esclafadora lluita diària per una subsistència digna!
Amb l'afany sincer i profund d'atendre-les, de la manera que consideram millor. Amb molt d'afecte i grans dosis d'esperança.
