Dia 3 d’abril de 2009, gairebé tots els mitjans d’arreu del món es fan ressò de les veus que alcen, força cridaneres a Londres, els representants del G-20: contra els paradisos fiscals!
Unes setmanes abans, al III Fòrum Social de Mallorca, celebrat a Palma, i dedicat a la recuperació i defensa dels serveis públics, es podia sentir una altra veu, força assenyada, enèrgica i clara, la de l’economista Arcadi Oliveres, qui precisament feia al·lusió directa als PARADISOS FISCALS.
Amb unes explicacions tan clares i nítides com la reflectida en aquest fragment de la transcripció literal d’un bocí de la seva intervenció.
“Què hauríem de fer, perquè els serveis públics fossin de debò serveis públics?
Doncs jo entenc que lo més important de tot, i penso que tots en aquests moments hi estarem d’acord, és trobar-hi finançament. Si no hi trobam finançament difícilment podrem oferir garanties de serveis públics.
I els finançaments d’on venen?
Doncs els finançaments venen dels diners de l’Estat. I malauradament els diners de l’Estat, l’Estat a vegades no els té.
I per què no els té?
Doncs, en primer lloc, perquè es comet enorme frau. Molt del frau fiscal que es comet són diners que s’acaben amagant en paradisos fiscals!
Hi ha un premi Nobel d’Economia, un senyor que surt bastant pels diaris, es diu Stilich es va proposar treballar contra els paradisos fiscals. I en un moment determinat va visitar el que aleshores era el ministre d’Hisenda del primer govern d’en Bush.
En Bush va tenir dos ministres d’Hisenda, aquest últim que és el que li ha tocat la crisi, que es deia Ferguson, i el primer que no li havia tocat la crisi, el senyor estava sòlid, 120 quilos, es deia O’Neil. I aquest, l’Stilich va anar a veure l’O’Neil, i li va dir:
“Escolti senyor O’Neil, vostè és el ministre d’Hisenda d’Estats Units, deu estar preocupat pels pressuposts del seu país, sempre li falten... li proposo que vostè faci un acte de persecució de totes aquelles fortunes que estan a les illes Caiman, i que estan a les Bahames, i que estan a les Seychelles, i que estan no sé on, perquè si vostè és capaç d’aconseguir aquestes fortunes el pressupost nordamericà estarà millor i vostè podrà emprendre més serveis socials i més serveis públics”.
I aquest O’Neil li va contestar al senyor Stilich:
“Senyor Stilich desenganyi’s, jo això no ho faré mai de mai; tota la meva fortuna està amagada en un paradís fiscal”.
Quan el propi ministre de Finances d’Estats Units contesta amb aquesta manera tan tranquil·la una situació, vol dir que és difícil perseguir els paradisos fiscals!
Però atenció, està estudiat que els paradisos fiscals, si fossin capaços de tornar el diner amagat, no prendre’l a la gent, no, senzillament traure els diners dels paradisos fiscals, portar-los a nom de les mateixes propietats, però portar-los al seu país d’origen, allí que es posessin en el banc que els rendís un 4%, que és un percentatge més o menys de promig, i que d’aquest 4% paguessin el 30% de l’impost de la renda que han de pagar...
Si es fes això, s’obtindrien a l’any 200 mil milions de dòlars: tres vegades més del que es destina cada any a l’ajuda al desenvolupament!
És a dir que, buscant els paradisos fiscals, podríem multiplicar per quatre l’ajuda al desenvolupament!
No hi ha cap voluntat de fer-ho!
Però no es tracta només d’anar a buscar els diners a fora, en els paradisos fiscals. També hem de buscar els diners del frau fiscal a dintre.
Allà a Barcelona tenim una universitat que es diu Pompeu Fabra que just el mes de desembre va publicar un estudi d’un professor, Vicenç Navarro, que explicava que segons les seves estimacions el frau fiscal a Espanya assolia els 80.000 milions d’euros a l’any.
A veure, 80 mil milions d’euros a l’any és exactament la mateixa quantitat que el govern espanyol destina a les pensions! És a dir, que si eradiquéssim el frau fiscal, doblaríem les pensions, per entendre’ns, perquè és exactament la mateixa quantitat.
Però hi ha voluntat política d’eradicar el frau fiscal per anar a buscar i protegir les pensions?
Cap ni una, cap ni una. Cap ni una. I posaré una petita mostra.
Fa uns mesos una jutgessa de Madrid, de la Audiència Nacional que es diu Teresa Palacios, va cridar a declarar un personatge bastant conegut, que es diu Emilio Botín, i li va dir:
“Senyor Botín, acabo de veure que vostè com a president del Banc de Santander ha comès un frau fiscal considerable i li demano que vingui aquí a declarar; però, per si de cas, porti a la butxaca l’impost presumptament evadit, perquè si no veig clara la cosa, el deixaré tornar a casa seva, però els diners es quedaran aquí”.
En Botín va preguntar: “I quant haig de portar?”
I li va dir una quantitat amb euros -que no sé per què vaig transformar en pessetes i que van resultar esser 26.000 milions de pessetes-.
Molt bé, en Botín se’n va anar a declarar a la Audiencia Nacional i, com que no li cabien a la butxaca, va agafar una furgoneta blindada del Banc de Santander, la va emplenar amb els vint-i-sis mil milions i, mentre ell declarava al segon pis, la furgoneta donava voltes a la planta baixa.
Cosa de la qual ens il·lustrava el diari l’endemà. Perquè el diari de l’endemà deia: “Ayer hubo un botín dentro y otro fuera de la Audiencia Nacional”, per explicar la situació del dia abans. Molt bé.
Finalment la jutgessa li va dir: “Miri, senyor Botín, si vol se’n vagi cap a casa seva, però els vint-i-sis mil milions que es quedin aquí fins que no es resolgui definitivament el cas”.
En Botín va deixar els 26.000 milions.
Però com que òbviament la jutgessa no els volia tenir al calaix, perquè això més aviat era perillós, què va fer? Els va dur a corre-cuita al compte corrent del Jutjat, obert en el Banco Español de Crédito, filial del Banco de Santander, presidit per una senyora que es diu Ana Patricia Botín, filla de l’anterior...
Bé aquesta és una mica la situació. I quan els periodistes se’n van anar a veure un senyor que es diu Pedro Solbes i li van dir: “Senyor Solbes, vostè és el responsable de les finances del país. Suposam que perseguirà el senyor Botín que diu la jutgessa que li ha birlat 26.000 milions”; en Solbes, com si l’estiguessin cremant, diu “Jo, contra el Botín, si no hi tinc res, si és una persona honorable, si és bon amic, si és una persona entranyable”, no sé què quantes coses més.
Per què? Doncs, home, jo no sé si en Solbes és o no és amic d’en Botín. Tampoc m’interessa gaire. Però el que és evident és que en Solbes, com a responsable econòmic del seu partit, i tots els responsables econòmics de tots els partits saben que un cop almenys cada quatre anys han d’anar a parar la mà al Santander i al Bilbao i a la Caixa i a no ser qui més per demanar el finançament per a les seves futures eleccions.
I en Solbes deu conèixer bé una dita castellana que diu “nunca muerdas la mano del que te da de comer”. Amb lo qual és evident que en Solbes no està disposat a “morder la mano del que le dará de comer”. I, per tant, no representa els interessos dels ciutadans de l’Estat. En el millor dels casos representa els interessos del seu partit, i para de comptar.
Amb lo qual serà molt difícil arribar a aconseguir aquests 80.000 milions que anirien tan bé per cobrir les necessitats...”
(Arcadi Oliveres i Boadella, a la xerrada-col·loqui realitzada a Palma, al III Fòrum Social de Mallorca, dia 13 de març de 2009)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada