Sis dies passats a la selva peruana (3)

Aus i ocells.- Tot i que no hem tengut la sort d'en Heinz Plenge , qui va poder elaborar un recull magnífic d'aus i ocells, fotografiats a la regió selvàtica peruana del Alto Mayo, al departament de San Martín; sí que n'hem pogut veure i escoltar un bon grapat, d'aquells que apareixen en tan bell recull fotogràfic, durant els pocs dies passats a MOYOBAMBA.

Realment, impressiona fortament els sentits -la vista i l'oïda, sobretot- trobar-s'hi de debò, en plena natura, exuberant i neta.

Encara em ressonen dins del cap els sons, tan agradabilíssims com variats, d'aquells diversos i colorits ocells de la contrada. Sobretot de bon matí, abans que sortís el sol per darrere les muntanyes de la selva, allà deçà el riu MAYO...

Juntament amb flors tan esveltes com les orquídies, delitaren el nostre pas tan fugisser com ràpid per una de les regions més belles del Perú, on viuen poblacions que hi despleguen l'existència amb la més gran de les normalitats quotidianes, amb la senzillesa més atraient, amb els rostres de felicitat i els gestos permanents d'acollida compartida...

Tot plegat, per a un record molt bo, inesborrable, que et porta a mantenir ben vives les ganes de tornar a fruir-hi, d'aquella ambient i aquella estada.

M'hagués agradat ben molt haver pogut oferir a la bona amiga Lupe Suárez Garcés, -la nostra companya de viatge més jove, especialista en Ciències Ambientals, que no va tenir la mateixa oportunitat d'atansar-se a la selva peruana, per haver romàs tot el temps a la costa-, alguna casta de recull interessant, amb imatges preses de tots aquells ocells...

Ni la meva capacitat professional tan minsa, ni les eines amb què comptava, ni el comportament esquiu i fugisser de les aus de la contrada, no em varen permetre de satisfer-ne aquell desig.

Així i tot, alguna petita mostra vaig poder-ne traure... Si més no per continuar pensant i creient que s'ho paga retornar-hi un dia, just que sigui només per completar-la...

Sis dies passats a la selva peruana (2)

Comunicacions i transports.- El departament de San Martín, on feim comptes de passar-hi uns dies, està situat al nord del Perú. Comprèn els territoris amazònics de les porcions mitjana i baixa de la conca del riu HUALLAGA. S'hi calcula una població aproximada d'un milió d'habitants.

El riu Huallaga, afluent del Marañón, neix a la conca superior del riu Amazones i té una longitud de 1.138 quilòmetres.

Un cop arribats a la ciutat de TARAPOTO en avió, procedents de la capital peruana, LIMA, amb la intenció d'arribar fins a la ciutat de MOYOBAMBA, a la riba del riu MAYO, hi llogam un taxi que ens hi dugui. Ho feim al mateix aeroport, després de convenir-hi preu i condicions.

TARAPOTO és la ciutat més poblada del departament peruà de San Martín. Coneguda com la Ciutat de les Palmeres, esdevé l'eix principal turístic i comercial de la zona nord oriental peruana.

Situada al mateix centre de les xarxes terrestres i àrees situades entre la serra, la costa i l'orient peruà, té un aeroport on arriben línies aèries amb vols diaris, i compta amb un important moviment de càrrega i de passatgers, provinent tant de l'interior de la selva peruana -Iquitos- com de la capital, Lima.

Tarapoto es comunica amb els seus districtes i centres poblats mitjançant rutes diverses, dependents majoritàriament de la carretera principal que comunica directament amb MOYOBAMBA i la costa peruana, cap a l'oest. Amb Juanjui cap al sud, Huánuco i Brasil. I cap al nord mitjançant la carretera interoceànica que comunica amb YURIMAGUAS (amb el Port “La Boca” sobre el riu HUALLAGA).

MOYOBAMBA, on ens adreçam, és coneguda com la Ciutat de les Orquídies, pel fet que se n'hi troben més de 3.500 espècies (el 10% de les espècies d'orquídies descrites a tot el món).

YURIMAGUAS, on també feim comptes de passar-hi uns dies, coneguda com la Perla del Huallaga per la seva diversitat cultural, és una ciutat situada a la confluència dels rius Huallaga i Paranapura, a la selva peruana.

Pel que anam veient a mida que ens endinsam en aquesta zona de la selva amazònica peruana, els rius nombrosos que la travessen s'han anat convertint en una de les principals vies de comunicació més adequades per a la gent que hi resideix i hi treballa.

Per les vies terrestres de la regió, a més de circular-hi camions de gran tonatge, autocars de passatgers, cotxes particulars, motocarros, etc. també hi hem pogut veure ramats de vaques, vianants o obrers que hi treballen en obres perpètues de manteniment de les vies públiques...

Arribats a Moyobamba, ens adonam que és una de les regions que compta amb una història pròpia, pel que fa a les comunicacions: l'arribada de telèfons inalàmbrics abans que els telèfons convencionals o l'arribada de la televisió en color quan a la resta del Perú la televisió en blanc i negre començava a ser una novetat... ens explica per què no tenim cap casta de problema a l'hora de comunicar-nos amb Europa a través del nostre mòbil propi o del correu electrònic i internet...

La proximitat geogràfica amb el Brasil, i les relacions comercials amb aquest país, sens dubte, van marcant de forma inequívoca el desenvolupament i les formes del comerç que es desplega abundós en aquesta regió selvàtica del Perú nordoriental.

Sis dies passats a la selva peruana! (1)

Sis dies passats a la selva peruana baixa -la situada entre les ciutats selvàtiques de Tarapoto, Moyobamba, Yurimaguas, a la regió de San Martín- t'emplenen d'aire fresc i net: no solament els pulmons, sinó també la ment i el cor.

T'empenyen a veure la vida d'una altra manera. A prendre't-la amb una altra filosofia. A assaborir-hi el gust enriquidor d'una convivència harmònica, entre humans i amb el medi...



Et fan veure diferències abismals entre l'estil de vida que portam a Europa, -amb dosis més grans de confort benestant i molt més minses d'humanisme personalitzat- i l'estil de vida que despleguen les poblacions situades a les voreres dels rius que travessen la regió selvàtica del Perú.

La vida brosta pertot arreu amb força. En la vegetació exhuberant que s'hi escampa. A les aigües abundoses que emplenen llits de rius. Amb la fauna i la flora que hi abunda. En el cant dels ocells més encisadors. En les orquídies esveltes abundoses i variades. En les criatures humanes que hi naixen i creixen amb moltes ganes...

Una temença amenaçant: com que els cims de les muntanyes ja no compten amb la mateixa neu d'altres temps... els rius de la regió ja no porten la mateixa aigua d'altres temps... els boscs de la jungla ja no compten amb els mateixos arbres d'altres temps... els efectes negatius del canvi climàtic s'hi fan cada cop més evidents... produïts per l'acció d'agents del món exterior: nosaltres, la gent del món autoqualificat de "civilitzat" (civilment condicionat per a destrossar el Planeta!)...

L'any 2011, l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, a Nova York!

Qui, des de Mallorca estant, ha seguit de prop el naixement l'any 2004, i la trajectòria sis anys seguits, d'una iniciativa cultural mallorquina, tan singular, com és ara l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, el 10 de l'11 del 10 comporta una de les alegries i satisfaccions més grans de què hom pot gaudir.

Gairebé tots els mitjans de comunicació d'arreu dels Països Catalans se n'han fet ressò -esdevé una data significativa en la projecció universal de la cultura catalana a l'àmbit musical- fent públic l'inici dels tràmits per commemorar l'any que ve el 40è aniversari de la creació i interpretació de l'Himne de Nacions Unides que Pau Casals va compondre i dirigir a la seu de l'ONU.

El Govern de les Illes Balears i la Generalitat de Catalunya s'han posat d'acord a Palma per tal d'impulsar un esdeveniment d'aquestes característiques, mitjançant l'Institut Ramon Llull (IRL) que dirigeix Josep Bargalló, proposant d'interpretar un concert a la seu de l'ONU, a Nova York, el 24 d'octubre de 2011.

Segons anunciava el vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira a Palma, els cors de l'Orfeó Català i l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans n'han de protagonitzar l'actuació dirigits pel mestre Salvador Brotons.

És una molt bona notícia! Es veu que la iniciativa que llançava temps enrere el bon company de lluites patriòtiques catalanes, el felanitxer Bartomeu Mestre Balutxo, va ser recollida eficientment per la mallorquina Magdalena González, qui s'ha afanyat a posar fil a l'agulla, fent com qui fa de Balanguera...

Enhorabona, doncs, a tota quanta institució pública s'afanyi a donar-hi suport. Es tracta d'una data ben significativa i d'un esdeveniment força rellevant que pot contribuir a tornar a posar damunt l'escenaride l'Organització de Nacions Unides el paper del catalanisme cultural i polític en ple segle XXI.

Alguns enllaços interessants:

1. Concert pels 40 anys de l'himne de Casals a l'ONU
   Avui, 11-11-2010
2. Concert pels 40 anys de l'himne de Casals a l'ONU
   El Punt, 11-11-2010
3. Pau Casals, protagonista del Llull 2011
   Diari de Balears, 11-11-2010
4. Carod Rovira encarga un acto en la ONU en memoria de Pau Casals antes del dejar el Institut Ramon Llull. El evento pretende rememorar el concierto que el mítico violonchelista ofreció en 1971 en Naciones Unidas
   El País, 10-11-2010
5. El Consell de Direcció ha encarregat al director de l’IRL iniciar els tràmits per celebrar a la seu de l’ONU, a Nova York, un concert commemoratiu de la interpretació de l’Himne de les Nacions Unides que realitzà Pau Casals el 24 d’octubre de 1971
   Institut Ramon Llull (IRL), 10-11-2010
6. La direcció de l’IRL iniciarà les passes perquè es pugui tornar interpretar l’himne de les Nacions Unides en el 40è aniversari de la seva estrena
   Govern de les Illes Balears, 10-11-2010

“Una Arcàdia feliç”, el darrer llibre de Miquel López Crespí (1)

Acab de començar a llegir “Una Arcàdia feliç”, la darrera obra narrativa de Miquel López Crespí amb la qual ha obtengut el Premi de Narrativa Mediterrània Pare Colom 2010 a la ciutat d'Inca (Mallorca).

Editada per Lleonard Muntaner el proppassat mes d'octubre, mentre em trobava recorrent terres peruanes i bolivianes -a més de 4.000 metres d'altura sobre el nivell de la Mar Mediterrània-, no vaig poder assistir a la seva presentació pública.

Tenc ara l'oportunitat d'atansar-m'hi, amb seny asserenat i amb serenor assenyada.

No només m'hi sent empès per la dedicatòria de l'autor: “A Bel Rosselló i Cil Buele per tots aquests anys d'amistat”.

També, perquè tenc moltes ganes de “capficar-me plenament en aquestes pàgines”, com més aviat millor. De retruc, em podria avançar al batle inquer que té l'honor de figurar en el pròleg d'aquesta obra -l'autor de la qual ja en duu més d'un centenar de publicades en català-...

Les “obscures premonicions” que encapçalen el llibre em situen davant d'un personatge fortament marcat pels records d'una guerra angoixosa, insostenible. Com un malson que li retorna de forma intermitent, sense descans: “callat davant la mort... sense voler denunciar la violència que va ajudar a consolidar d'ençà d'aquell terrible juliol...”

Un metge que, des del manicomi estant, vol deixar Palma, marxar, desaparèixer i enclaustrar-se a Bearn, amb na Maria Antònia... Pensa que “sempre hi haurà un esquerrà amb males intencions, un hereu de l'Escola Mallorquina, algun historiador montserratí que li retregui aquells escrits de circumstàncies...”

Pensionistes a les Illes Balears i Pitiüses

Com que la desinformació del Diari de Mallorca i del Diari de Balears és una xapussa, aquí vos pas aquesta informació que m'he muntat, per si voleu distribuir-la.

Josep Juárez

Pensionistes de Balears han de malviure amb 710,93 euros de mitjana en tant que l'espanyola és de 782,26 euros. Si el mes passat la diferència entre la pensió mitjana de les Illes i l'estatal era de 71,21 euros, ara som 12 cèntims més pobres, perquè la diferència actual és del 71,33 euros.

En pensions mitjanes mensuals respecte de les estatals els jubilats de Balears guanyen 82,13 euros menys, les vidues cobren 57,96 euros menys, les persones amb incapacitat permanent guanyen 81,66 menys, les persones orfes 41,45 euros menys i les pensions en favor de familiars estan 100,51 euros menys mensuals per davall de les estatals.

La pensió mitjana de jubilació és en el mes de setembre a les Balears de 805,36 euros mensuals, 82,29 euros per davall de l'estatal situada en 887,65 euros, segons dades del Ministeri de Treball i Immigració. El mes anterior la diferència era de 82,13 euros.

La pensió de viduïtat s'ha situat en 514,94 euros mensuals (+ 0,40) que fan 57,96 euros menys que la pensió mitjana estatal per aquest concepte, la d'incapacitat permanent ha arribat a una quantia mitjana de 769,89 euros (+0,32) mensuals, la d'orfandat té una mitjana de 309,60 euros mensuals (-0,28), que són 41,45 euros menys que la mitjana estatal, i la de favor de familiars s'ha situat en 360,56 euros al mes (-0,08), 100,51 euros menys que la mitjana estatal.
El setembre, el nombre de pensions contributives de la Seguretat Social ha arribat a la xifra de 166.487.

D'aquesta quantitat, 99.286 (+214) pensions han estat de jubilació, 43.074 de viduïtat (+46) , 18.993 d' incapacitat permanent (-13), 4.988 d'orfandat (+19) i 147 (-1)en favor de familiars

La marroquina mallorquina Saïda Saddouki ens dóna una bona lliçó

La història de la marroquina mallorquina Saïda Saddouki s'esdevé del tot alliçonadora per a la gent amant de la llengua catalana, sobretot al nostre redol més immediat.

Saïda Saddouki, la marroquina que vol emprar el català a Mallorca, i que l'empra amb normalitat total, ens encoratja fortament!

La seva postura decidida i valenta fa que, una vegada més, aparegui a molts mitjans de comunicació la discriminació que pateix la llengua catalana a l'illa de Mallorca -d'on és l'única llengua pròpia!- per part d'agents de la Guàrdia Civil.

Ni n'és l'única, ni, malauradament, no en serà la darrera! Mentre perduri aquest comportament tan poc respectuós envers la llengua catalana, per part de tants membres de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat espanyol a les nostres illes.

Ben conscients que la maquinària estatal funciona a la perfecció, en profit propi, clar, un bon grapat de persones l'hem volguda acompanyar fins als Jutjats situats a les avingudes de Palma.

Aquesta dona tan valenta es mereix aquest suport. I molts més que, segurament, mai no li arribaran: regidoria de Cultura, conselleria de Cultura, direccions generals de Cultura i Política Lingüística, etc.

Si més no, perquè en comptes de comparèixer-hi com a “maltractada” per la Guàrdia Civil, s'hi ha hagut de fer present com a “denunciada per injúries i calúmnies” per la mateixa Guàrdia Civil.

Per si això no bastava i per afegitó, davant d'un Tribunal que compta amb membres que no entenen el català...

Més esperpèntic, gairebé impossible!

En veure situacions com aquesta, hom arriba a pensar i creure que el català deu ser l'única llengua del món que ha de passar per aquest tràngol: sent la llengua pròpia i oficial de les Illes Balears, no només no se la pot emprar en una caserna de la Guàrdia Civil, sinó que s'hi rep un tracte tan despectiu quan se la hi vol emprar, que hom arriba a parar als Jutjats davant d'un tribunal!

Increïble!
L'incompliment d'una Llei per part de certs agents de l'Ordre es converteix en acusació i denúncia contra qui vol complir la Llei, la de Normalització Lingüística!

Dimarts, 14 de setembre, no se n'ha pogut arribar a esbrinar què en pensa ni què hi diu el jutge. El judici a Saïda s'ha posposat a l'octubre... per la impossibilitat de fer una videoconfèrencia amb un dels testimonis de l'acusació particular, un agent de la Guàrdia Civil destinat a un poble d'Àvila...

Amb això, què em ve al cap? Que la llista detallada de vint-i-sis persones maltractades per usar el català a les Illes Balears i Pitiüses es converteix en qualque cosa més que la llista d'uns casos aïllats: esdevé tot un símptoma del tractament públic que hi rep la llengua catalana aquests darrers cinc anys.

La independència plena dels Països Catalans, dins l'Europa del segle XXI, es beslluma com l'única sortida possible per tot aquest desgavell...

Magdalena González, Premi Jaume II del Consell de Mallorca 2010

Diada de Mallorca 2010. Per segona vegada consecutiva, aquesta setmana, em faig present al Teatre Principal de Palma. L'anterior, per assistir al lliurament dels Premis a la Solidaritat. En aquesta, per presenciar el lliurament d'Honors i Distincions 2010 que el Consell de Mallorca atorga en tres modalitats:

• Medalla d'Honor i Gratitud de l'illa de Mallorca -Categoria d'Or-
• Fill adoptiu de l'illa de Mallorca
• Premis Jaume II

M'interessaven tots, és clar.
Però m'hi vaig fer present, sobretot, per un: el que es concedia a la bona amiga i lluitadora infatigable en l'àmbit de la cultura catalana, na MAGDALENA GONZÁLEZ I CRESPÍ.

Juntament amb la gentada que omplia a vessar el recinte del Teatre Principal, vàrem poder escoltar que s'hi deia, des de l'escenari, que:

“El Consell de Mallorca ha decidit concedir el Premi Jaume II a Magdalena González i Crespí. La institució li concedeix aquest premi per la valuosa tasca realitzada en benefici de l'estudi, la divulgació i l'ensenyament del nostre patrimoni musical i per l'impuls en la creació de nous projectes en el camp de la música. Recull el premi la senyora Magdalena González.”

Gràcies!

Quina poca delicadesa a l'hora de concretar-ne l'actuació, en aquest cas! L'esport parolímpic, el periodisme i la docència, l'empresa Palma Pictures, l'aeronàutica mallorquina, el club de futbol Reial Mallorca, infants amb càncer, història local... amb tota claredat.

Orquestra de Joves Intèrprets i Cor Jove dels Països Catalans, ni tan sols s'hi esmenten!

Tanta sort que, a la seva intervenció en nom de totes les persones guardonades, na Margalida Capellà es va posar a l'alçada de les circumstàncies i féu una manifestació força significativa:

“Som feliç de ser aquí, fent part d'un acte d'afirmació identitat col·lectiva. Estimam Mallorca i podem dir ben cara alta que som d'un país que té una identitat i una llengua pròpia que ens universalitza. Qui estima el seu propi país estima el dels altres. Cal que prenguem consciència de la nostra pertinença a un país amb història. Cal conèixer la nostra història des de les escoles. Calen persones com MAGDALENA GONZÁLEZ, impulsora de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans! No hi ha res més tràgic que una persona que no és d'enlloc. Esser ciutadà o ciutadana del món passa per esser ciutadà de ca teva, passa per estimar ca teva...” (Margalida Capellà)

Em qued amb aquestes paraules tan assenyades i impetuoses de l'algaidina!

Enhorabona a totes les persones guardonades pel Consell de Mallorca. Especialment a aquelles que treballen amb plena consciència de fer part d'un àmbit cultural més ample, dins l'Europa del segle XXI, com és ara el dels Països Catalans!

Premis a la solidaritat: a tot infant que gosa néixer en un món tan injust!

Sempre que assistesc a un acte institucional on s'atorguen premis a qualque persona o entitat, m'envaeix una carretada de sensacions... totalment contraposades.
Molt més encara, quan es tracta de premiar la SOLIDARITAT!
És el cas de l'acte de lliurament dels premis del Consell de Mallorca a la Solidaritat 2010, celebrat al Teatre Principal de Palma, dijous 9 de setembre de 2010, dins el programa de festes commemoratives de la Diada de Mallorca, durant dues hores seguides.

D'una banda, entenc que les persones i/o entitats que s'han dedicat i es dediquen a fer qualque cosa positiva per l'altra gent, de manera desinteressada, posant-n'hi dels seus (temps, recursos, doblers, coneixements, experiències, dedicació, propietats, mitjans...) a canvi de no res -si es a canvi de qualque cosa, sigui quina sigui aquesta altra cosa, per a mi, ja no es pot dir que sia solidaritat vertadera!- es mereixen de ser reconegudes públicament com a tals, per part d'institucions constituïdes democràticament pel conjunt de la ciutadania.

D'altra banda, no puc ni vull desfer-me'n d'aquella recomanació, tan sàvia com bíblica, que assenyala “que no sàpiga la teva esquerra allò que fa la dreta, a fi que això quedi en el secret, i qui veu en el secret t'ho pagarà” (Mt 6:3,4).

És clar que aquesta perspectiva és evangèlica! No és política, ni institucional, ni cívica, ni humanista ni tan sols filosòfica...

Però és que l'acte de lliurament de premis a la Solidaritat 2010 que s'ha celebrat al Teatre Principal de Palma -dijous 9 del 9 del 10- ha estat farcit de gent i d'iniciatives i de persones i d'entitats i d'organitzacions que, si més no teòricament, tenen qualque cosa a veure amb comportaments derivats de l'Evangeli...

Per no fer-me'n exhaustiu i evitar d'al·ludir a tots els esments de caire religiós catòlic que s'hi han escampat durant les dues hores seguides de durada de l'acte, pot resultar suficient assenyalar el darrer punt del programa: “Reconeixement a Mans Unides”, una iniciativa, s'ha dit, sorgida d'un grapat de dones d'Acció Catòlica, una cinquantena d'anys enrere...

M'estim més no parlar-ne! M'encén la sang pensar-hi! Per molts de motius.

Puc dir, així i tot, que me n'he sortit amb alguna referència positiva. N'hi ha hagut moltes i m'agradaria remarcar-ne una, l'expressada per la doctora Roman, impulsora de la iniciativa solidària AMAZONIA:

“Vivim en un món injust! Vull retre homenatge a tot infant que té la gosadia de néixer en un món tan injust!”

Just per sentir això, ja s'ho paga d'haver-hi anat, a un acte institucional com aquest, de lliurament de premis a la solidaritat...

Això sí, encara ara continuo sense acabar de veure clar que l'enhorabona a totes les persones premiades -sens dubte ben merescuda- s'hagi de barrejar amb l'enhorabona a les institucions que se n'aprofiten -sens dubte ben polititzada-.

N'hem de trobar d'altres, de fórmules, més cíviques, no tan institucionalment polititzades!

L'OJIPC, a sis anys vista

Sis anys de lluita constant i intensa, a favor d'un projecte cultural tan singular com el que comporta la creació de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, representen moltíssim en la vida d'una persona que s'hi ha dedicat en cos i ànima.

Magdalena González Crespí, professora de música al col·legi de Santa Mònica, a Palma, un bon dia d'aquell any 2004 besllumà a l'horitzó la possibilitat remota d'arreplegar joves i al·lotes d'arreu dels territoris que conformen els Països Catalans -de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer, passant pel Principat d'Andorra- amb la finalitat de formar una orquestra simfònica.

Que no solament es dedicàs a fer concerts, sinó també a interpretar peces d'autors de l'àmbit cultural català, a investigar-hi, a fer-les conèixer, a escampar els sons i les músiques acompanyades per la llengua catalana...

Coincidint amb el 150è aniversari del naixement d'un dels més grans poetes de la nostra cultura, Miquel Costa i Llobera, na Magdalena González entenia aleshores que li havia arribat el moment, i que se li feia inevitable, d'afrontar un repte.

La crida feta des de Barcelona a la presència de totes les cultures i als joves de tots els indrets del món, la impulsava a fer que el món conegués millor el nostre patrimoni cultural: les nostres músiques, músiques que ens parlen d'allò que fórem i d'allò que som...

La impulsava també a cercar el nostre lloc en aquest marc tan enriquidor que és la pluralitat, el diàleg, o la diversitat des del respecte.

La impulsava igualment a fer servir la música com a vincle d‘unió, pau i solidaritat, a través de la qual intentar trobar, contra els vents de la globalització, un lloc per a aquestes dins la història de la música.

Amb la intenció de consolidar-se com un agent cultural, i amb una clara voluntat de continuïtat, amb aquella Orquestra volia reunir joves de diferents àmbits de la mateixa cultura: l'Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, Franja de Ponent, Illes Balears i el País Valencià.

Volia que l'orquestra esdevengués ambaixadora de les belles melodies que sorgeixen dels diferents accents d'una mateixa llengua i de la seva riquesa.

Així , idò, es disposava a recórrer aquell camí, gens fàcil i ple d'obstacles, per arribar “fins on les paraules es difuminen amb la forma més digna que tenim de lluitar a favor d'una sèrie de valors i utopies", per fer realitat el somni en el Festival Mundial de la Joventut.

Donava així la benvenguda a l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans benvolguda!

Era el mes de maig de 2004.

Dia 14 d'agost de 2004, l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans feia el seu primer concert simfònic, dirigida pel mestre Salvador Brotons.

Aquests sis anys, fent front a totes les dificultats més inimaginables, l'OJIPC ha pogut gaudir del plaer i la satisfacció de veure'n realitzat el somni d'actuar en concert al mateix Palau de la Música Catalana, a Barcelona.

Després d'haver-ho fet al Festival Mundial de la Joventut, a la seu Catedral de Perpinyà, a l'abadia de Sant Miquel de Cuixà (en tres oportunitats), al Casal de Cultura de la vila alacantina de Mutxamel, a la vila eivissenca de Sant Antoni de Portmany, a la ciutat menorquina de Maó, al Teatre Principal de Palma, a Santa Eulària des Riu dins el Palau de Congressos d'Eivissa, al Palau Foz de Lisboa, al Palau de la Música Catalana, a Barcelona...

Una dotzena de concerts que duen a pensar i creure que han valgut la pena tots els esforços realitzats a favor d'un projecte cultural tan singular com aquest, dins l'àmbit de la música simfònica.

Com a colofó d'aquella iniciativa empresa l'any 2004, en complir-se 6 anys d'aquell primer concert, la seva impulsora ha optat per afegir-hi encara una altra creació: el Cor Jove dels Països Catalans, dins l'àmbit coral!

Coincidint amb les dates, a la Colònia de Sant Pere, al terme municipal d'Artà, una trentena de joves i al·lotes d'arreu dels territoris que conformen els Països Catalans, durant vuit dies seguits romanen preparant les actuacions d'aquesta Temporada 2010, amb peces d'autors de Catalunya Nord, Principat de Catalunya, País Valencià, l'Alguer i Mallorca...

S'ho paga fer-ne un seguiment acurat i donar-hi un suport intens.

Per molts d'anys.