Acab de començar a llegir “Una Arcàdia feliç”, la darrera obra narrativa de Miquel López Crespí amb la qual ha obtengut el Premi de Narrativa Mediterrània Pare Colom 2010 a la ciutat d'Inca (Mallorca).Editada per Lleonard Muntaner el proppassat mes d'octubre, mentre em trobava recorrent terres peruanes i bolivianes -a més de 4.000 metres d'altura sobre el nivell de la Mar Mediterrània-, no vaig poder assistir a la seva presentació pública.
Tenc ara l'oportunitat d'atansar-m'hi, amb seny asserenat i amb serenor assenyada.
No només m'hi sent empès per la dedicatòria de l'autor: “A Bel Rosselló i Cil Buele per tots aquests anys d'amistat”.
També, perquè tenc moltes ganes de “capficar-me plenament en aquestes pàgines”, com més aviat millor. De retruc, em podria avançar al batle inquer que té l'honor de figurar en el pròleg d'aquesta obra -l'autor de la qual ja en duu més d'un centenar de publicades en català-...
Les “obscures premonicions” que encapçalen el llibre em situen davant d'un personatge fortament marcat pels records d'una guerra angoixosa, insostenible. Com un malson que li retorna de forma intermitent, sense descans: “callat davant la mort... sense voler denunciar la violència que va ajudar a consolidar d'ençà d'aquell terrible juliol...”
Un metge que, des del manicomi estant, vol deixar Palma, marxar, desaparèixer i enclaustrar-se a Bearn, amb na Maria Antònia... Pensa que “sempre hi haurà un esquerrà amb males intencions, un hereu de l'Escola Mallorquina, algun historiador montserratí que li retregui aquells escrits de circumstàncies...”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada