A Mª Ana Buele Ramis (2): la meva gran germana

L’escola. 
La meva germana Mª Ana va fer els estudis primaris a l’escola que les religioses Trinitàries mantenien oberta al Molinar de Llevant. Sé que va anar també al col·legi de les religioses Franciscanes, al carrer Moral de Ciutat. Més endavant estudià batxillerat a l’Institut femení Joan Alcover. I posteriorment dugué a terme altres estudis relacionats amb la seva professió sanitària, o amb el coneixement de llengües estrangeres, com fou el rus.

La parròquia.
A la dècada dels anys 50 i 60 del segle passat la joventut en general mantenia molt pocs espais dedicats al lleure, el joc, l’oci o la distracció. Molt més encara, quan es tractava d’al·lotes. La meva germana s’afegí al grup parroquial de la Santíssima Trinitat on feu amistat duradora amb bones colles d’amigues.

Alguns d'aquells noms d'amigues de joventut encara avui dia em sonen... Nila... Cati Ribas... Isabel Maimó... Andrea Martí... Margarita i Milagros Martorell... Magdalena Soler... Joana Tugores... 

Patronat Obrer. 
També record que na Mª Ana, durant algun temps, freqüentà el Patronat Obrer de Sant Josep, dirigit per l’ínclit jesuïta català, el Pare Ventura, a la plaça del Gral. García Ruiz. La meva germana es dedicà un temps a la pràctica de l’esport, com a jugadora de Bàsquet, integrant un dels primers equips femenins d'aquella època.

Can Roxa.
Si no vaig errat de comptes, la seva primera feina, que realitzà durant un període considerable de la seva vida laboral, fou a l’establiment de Can Roxa, tenda de venda de teixits i robes, situada al carrer de sant Miquel. Hi treballà com a dependenta, despatxant-hi per a l’empresari Jordi Rosselló Xamena, que li tenia molta consideració, estimació i respecte.

Verbum Dei. 
Les inquietuds de caire espiritual, que marcaren d’alguna manera la vida de la meva germana Mª Ana, l’atansaren també a interessar-se per la institució religiosa que havia creat el curiblanquer mossèn Jaume Bonet Bonet, «Les Bonetes», o Fraternitat Missionera Verbum Dei. Record que ella assistí a algunes trobades al santuari de Santa Llucia, a Mancor de la Vall, sense que s’hi arribàs a integrar totalment.

Son Dureta.
A més dels estudis de batxillerat elemental, es preparà professionalment per exercir la tasca d'auxiliar de Clínica a l’Hospital universitari de Son Dureta. Hi treballà durant dècades, juntament amb el seu espòs Eugenio Domenech, qui s’hi exercia com a excel·lent zelador, de tarannà profundament vocacional. Amb posterioritat, haurien d’atendre-la durant una temporada ben llarga com a pacient, la meva germana.

Escoltisme.
Amb ganes de col·laborar dins el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, Mª Ana participà en les activitats que duia a terme l’Agrupament Escolta Verge de Lluc, a la parròquia de l’Encarnació.
Record com si fos ahir mateix l’estiu de l’any 1969, quan vaig assistir com a consiliari escolta al campament que les Al·lotes Guies havien muntat al pinaret del Port Vell, dins el terme municipal de Son Servera.
Hi assistien com a caps na Teresa Gené i Ramis i na Catalina Llobera i Ordinas,  encarregant-se de la intendència na Francisca Oliver i Matas, i na Mª Ana Buele i Ramis, la meva germana.
Coincidia aquella acampada escolta amb la primera potejada humana que, segons deien, havia rebut la lluna, amb l'arribada espectacular dels primers astronautes de la història. Un esdeveniment  singular que havia estat presenciat directament per aquella colla d’al·lotes guies, davant la tele d’un bar de Son Servera. Com un esdeveniment realment extraordinari i singularment significatiu.

Algèria.
Gràcies a Mª Ana, vaig tenir l’oportunitat de viatjar per primera vegada al continent africà. Juntament amb mon pare, ella i el meu germà Andreu, a les darreries de l’any 1970, viatjàrem a Alger, la capital d’Algèria.
Vàrem retre visita familiar a un possible gendre de mon pare i possible cunyat meu algerià. Li deien Mourat. Tots quatre membres de la família Buele Ramis ens hi passàrem una setmana sencera, convivint amb aquella família musulmana, a la seva pròpia casa.
Record veure'ls realitzar cada dia, amb veneració profunda, les seves pregàries de bon matí, agenollats amb el cap cot en direcció a la Meca.
Hi compartírem taula, menjar i la paraula. Sortírem plegats a passejar pels carrers i mercats. Recorreguérem la «casbah» de la ciutat. Ens familiaritzàrem amb l'islam i l'estil de vida que hi portaven els fidels musulmans. Sense tastar-hi mai enlloc cap casta de beguda alcohòlica durant tots aquells dies...

Des d’aquest blog meu, aprofit per convidar la gent que en tengui ganes, a fer-se present a la missa que volem oferir per na Mª Buele Ramis, a la Parròquia de Santa Catalina Thomàs, DISSABTE, 9 D’OCTUBRE, A LES 19:30 HORES, amb la presència prevista del seu espòs, les seves filles, familiars i amistats.

A Mª Ana Buele Ramis (i 3): esposa i mare

Matrimoni.

La meva germana Mª Ana es casà amb el manxec Eugenio Domenech Rodríguez a l'esglesieta de Son Roca el 5 de maig de 1975. El mateix dia que ella complia 25 anys d'edat. Tots dos treballaven a l’hospital universitari de Son Dureta.

  
Varen tenir quatre filles: Maru, Nani, Carme i Berni.
Tots aquests esdeveniments familiars varen ocórrer a la dècada dels anys 70 del segle passat, mentre jo em trobava fora de la Roqueta, exercint-me com a missioner al Burundi, primer, i al Perú, després.

Més a prop.
Estant jo a Chimbote, Perú, m’arribà la notícia que els meus pares havien decidit canviar de domicili. Ja no viurien més a la casa situada al Molinar de Llevant, davant Gesa. Havien pres la decisió d’anar-se’n a viure a la mateixa finca de la meva germana, al carrer de Ramon Muntaner. A la mateixa planta setena, porta per porta. Havien canviat de casa, de barriada, de parròquia. Estaven més a prop uns dels altres...

Dia fatídic.
El 10 del 10 del 01, per a mi, s’esdevengué el dia més fatídic de tots. A la matinada d’aquell dimecres, des del meu llit estant, vaig sentir sonar la sirena d’una ambulància. El darrer pensament que fos per mor de la meva germana!
Fortament empesa per depressions profundes, s’havia precipitat al carrer des del setè pis de casa seva, i ja no tornà a ser pus mai més la mateixa. Quedà i visqué en coma vegetatiu durant gairebé dues dècades seguides.
Ingressada d'urgència a l'Hospital de Son Dureta, d’on havia estat treballadora, hi hagué de romandre molts de mesos com a pacient, en estat de coma.
La família mantenguérem la convicció que tant la gerència administrativa de l'Insalud, com la direcció provincial de l'Inss, no havien actuat correctament amb la meva germana Mª Ana aquelles darreres setmanes...
Personalment, som un dels que pensen i creuen: qui va ser capaç de destruir en una nit, sent regidor de l'Ajuntament, tot un pont de pedra vell i emblemàtic com el del Tren, a Palma, no degué tenir tampoc gaire mirament a l'hora de destruir, si més no per omissió, la vida d'una de les treballadores de la institució pública que ell gestionava aleshores, ni de  destrossar-li'n la carrera professional...
Que Déu li pac aquell servei públic, així com se n'ha fet mereixedor!
Nosaltres ens haguérem d’adaptar a la situació nova, amb més que serioses dificultats i obstacles d’índole diversa...
Duita a ca seva, sempre va ser molt ben tractada pel seu espòs Eugenio i les seves filles Berni, Carme, Nani i Maru. Ho vaig poder comprovar amb els meus ulls cada vegada que m’hi vaig atansar, tant a Palma com a Munera (Albacete): gràcies a la presència curosa i atenta d’espòs i filles, la meva germana Mª Ana s’ha passat al llit, durant dues dècades seguides, sense haver tengut ni patit mai cap llaga ni una! 

Ho mostra també, de manera explícita i clara, la felicitació que vaig saber que les quatre filles havien adreçat a tots dos, el dia que complien 35 anys de matrimoni, l'any 2010. A mi, em deixà tan fortament impressionat, que encara ara perdura:

«Felicidades Papá y Mamá por vuestro 35 aniversario! Espero que disfruteis de los detalles que os hemos enviado y aunque las cosas no siempre vayan con el viento a favor, nosotros somos como el junco que se dobla y nunca se quiebra!! Un besote Papá de parte de todas tus hijas. Te queremos, cabezón!! Mayo 2010».

«Estimada Mamà, Avui fas 60 anys i encara que fa temps que el vent va dur-se'n la teva veu, sempre ens queda el record de la teva memòria i els moments que hem passat i passam juntament amb tu!! T'estimam i t'enviam molts de besos i abraçades. Esper que oloris les 60 roses que t'hem regalat i la seva fragància t'arribi al cor. T'estimam molt tots!! Un beso molt fort. Maig 2010.»

Darrera trobada. 

L’estiu de 2016 vaig arribar fins a Munera, pocs mesos després que morís la meva esposa manacorina, Isabel Rosselló Girart. Fou una de les darreres trobades més fervents que vaig mantenir amb la meva germana Mª Ana... oportunitat única d’acomiadar-me-n’hi de manera definitiva...

La seva mort. 
El 7 de maig de 2021, a les 18:30 hores, la meva germana Mª Ana Buele Ramis deixà d’alenar. L’aturada cardio-respiratòria que patí acabà amb la seva vida, després de prop de vint anys seguits d’haver romàs en estat de coma vegetatiu.
La major part d’aquest temps perllongat, se la passà a la vila albacetenya de Munera. Molt ben tractada i acompanyada pel seu espòs Eugenio i les seves filles Berni, Carme, Nani i Maru.
Que en pau descansi!
Les mostres de condol que ens han arribat, d’aleshores ençà, procedents de gent diversa a través de les xarxes de la intercomunicació social, es poden comptar a centenars. Moltes gràcies.
Vagi per davant tot el nostre agraïment, sincer i profund, de part de la família Buele Ramis. 

Des d’aquest blog meu, convid la gent que en tengui ganes, a fer-se present a la missa que volem oferir per na Mª Buele Ramis, DISSABTE, 9 D’OCTUBRE, A LES 19:30 HORES, amb la presència prevista del seu espòs, les seves filles i familiars, a la parròquia palmesana de Santa Catalina Thomàs.

Que descansi en pau!

A la bona amiga Margalida Vaquer: política i música

M’he quedat de pedra, quan el bon amic d’Esquerra Republicana, de cop sec, m’ha interromput la comunicació per whatsapp, i em feia a saber «m’acaben de confirmar que la nostra companya Margalida Vaquer va finar, ahir, a Mèxic».

No m’ho podia creure! Ni sabia jo que ella estigués per terres mexicanes. Tot d’una hi he oferit la meva col·laboració personal, per si feia falta haver de recórrer a algun dels contactes que hi mantenc, per aquell territori centreamericà.

Tot d’una m’ha vengut al cap que la meva relació amb Margalida Vaquer es remunta al mes d’octubre de l’any 2015, que jo recordi. Té a veure amb la nostra militància política dins Esquerra Republicana. 

Jo la recordava com una de les militants amb una de les intervencions més valuoses, durant aquell Congrés que Esquerra Republicana celebrava, sis anys enrere.

Més o manco quan m’havia passat pel cap la idea de «seguir poc engrescat en la tasca política militant activa, limitant-m’hi a pagar-ne la quota...», com li vaig fer a saber.

Davant del meu relatiu escepticisme pel rumb que jo creia que aniria prenent la nostra formació política, la vaig veure molt esperançada en un futur millor. Tot i que ella lamentava determinades formes d’actuar i d’organitzar activitats que no s’aguantaven de cap de les maneres, creia que calia arribar més lluny. 

Em volia transmetre la seva confiança que ben aviat aquella situació canviaria, perquè tenia la convicció que els dies de «glòria postissa s’havien acabat»... «La situació ja veuràs que ben aviat canviarà», em deia convençuda.

Em parlava de les excel·lències d’una gestora nova, constituïda per persones vàlides. «Esper que amb aquesta gestora la situació canviï. Hi ha gent que hi està que des del meu criteri és  molt vàlida...», em tornava a dir.

Una setmana després, tots dos tractàvem altres assumptes. Més que amb la política, tenien a veure amb la música.

Per messenger em feia a saber que havia publicat a la plana del Facebook una nova composició musical "Arutneva".

«Em permet la confiança de convidar-te que l'escoltis. És un tema de 6m però que rere porta més de dos mesos de feina. Ja em diràs què et sembla. Gràcies!»

Era la seva primera convidada... aventurA a l’inrevés!

01 Arutneva – Inside (6’ 7’’)

Del viatge més màgic,
de la ruta més espectacular,
de l'aventura més fantàstica,   
detonant  la creativitat
rumb a la musicalitat
neix "Arutneva"

Jo:
«No en sabia res, d'aquesta faceta de la teva vida, Margalida! Ja m'imagín el que deus haver gaudit, fent-ho. Salut i coratge per continuar fent-ne...»

Margalida:
Sóc músic de sempre,  el que passa és que és una mica difícil viure de la creació. Vaig gaudir del viatge i he gaudit component. Gràcies 

Cil:
Moltes gràcies a tu i bon Nadal!!

Es tractava de VUIT peces seves, que me les va anar presentant i oferint per aquest mateix ordre que les he volgut recollir en aquest blog meu, remarcant-me sempre que li agradaria que jo no m’oblidàs mai de marcar «m’agrada» a l’enregistrament de youtube. 

Ella considerava que aquell gest representava la millor publicitat que li podíem fer.

Margalida:
Aquest és el darrer tema que he publicat, si tens un moment i el vols escoltar, encantada.

02 Full of Thousands sounds (INSIDE) (3’ 30’’)

Let people look inside yourself
Don't close the doors of the universe
The world is open for you
Everything is full
Full of thousands sounds.

Margalida:
Vaig publicar un tema Frau Berlín, és un poc antic, data de l'any 1989.  Composició inspirada amb la caiguda del Mur i la conseqüent unificació d'Alemanya. Et deix l'enllaç. Ja em diràs què hi trobes. Gràcies!

03 Frau Berlin (D’Arezzo) (6’ 48’’)

Cil:
«Vols dir que n'ets l'autora, Margalida, tant de les imatges, com de la música com del muntatge? Excel·lent!»

Margalida:
Sí, vaig compondre el tema inspirada per la desaparició del mur i com que en aquella època, internet encara no havia nascut i tampoc els Cds, la publicitat la fèiem a base d'enviar per correu el disc de vinil a  emissores de per tot el territori.

Ara amb les noves tecnologies, em feia ganes publicar-la per la xarxa i aprofitant que vaig anar a Berlín he combinat el passat i el present. El recitatiu és d'un fragment de Bertolt Brecht

Et puc demanar un «m’agrada» a la cançó al youtube?» La publicitat és fonamental i jo faig tota la que puc.

Cil:
Això està fet, Margalida!

Margalida:
Moltes gràcies Cecili! Tinc en ment publicar dos temes més del disc que vaig enregistrar al 89 i algun tema actual. T'avisaré. Que passis un bon dia! Et deix enllaç del nou tema que he publicat al facebook:

04 Encís - (INSIDE) Everything you need (2’ 18’’)

Simplement ENCÍS, tot el que necessites.
No calen més expressions

Margalida:
Si tens un moment per escoltar-lo. Com sempre dic, aquesta és la millor publicitat. Vist que t'ha agradat, et demanaré el que sol demanar: 👍al facebook i sobretot a la plana del youtube, si tens un moment, són 30s. Hola te deix enllaç del nou tema EL CAMÍ 

05 El camí / Inside (3'48'')

El camí de cada dia,
el camí per arribar als somnis,
el camí que ens fa més forts.
El camí de la vida, a pesar de les tanques que sempre hi ha al voltant.

Cil:
Gràcies, Margalida!

Margalida:
Ja em diràs si t'ha agradat o no, sense cap compromís

Cil:
Ja te n'he fet un breu comentari, Margalida!

Margalida:
Gràcies pel comentari. I si em poses un 👍«m’agrada» seria genial

Cil:
Fet!

Margalida:
Gràcies. Ara te'n recomanaré una altra, és antiga 1986, jo era una joveneta que em volia menjar el món musical. Et deix enllaç i també la pots veure al meu mur, penúltima publicació.

06 Imágenes (Atrium 1986) (3’13’’)

Tema que data de l'any 1986, una època inoblidable on tot estava per fer i tot era possible.
El vídeo és d'una actuació a TVE i amb els anys és visible el deteriorament. Una retrobada amb el passat, la primera d'un grapat més que s'aniran publicant. Te deix la darrera publicació, està al meu mur, és la darrera, així i tot et deix l’enllaç 

07 Un caso entre mil/D’Arezzo ()

Forma part del primer disc de D'Arezzo. Un tema on la guitarra i el saxo van dialogant íntimament, entremesclant desitjos amagats en un àmbit clandestí ple de tendresa. Resumint una història d'amor.

Col·laboració especial de Vicenç Borràs dels millors saxofonistes de la terra. Crec que t'agradarà, però me dius coses quan l'hagis escoltada

Margalida:
He publicat un nou vídeo del projecte Música des de casa. És la Bourrée en Mim de Bach. Si tens un moment m’agradaria que ho valoris i si trobes que val la pena, s’agrairan uns comentaris. Són alumnes meus i ho han treballat molt. Gràcies.

08 BOURRÉE in Em (J S Bach) COVER (1’ 43’’)

Alumnes de 9 i 12 anys de l'Escola de música de Campanet i d'Obrador de Músics de Marratxí, en confinament, fan versió  de la Bourrée en Mim de  Johann Sebastian Bach. Experiència engrescadora i per ells a la vegada complicada (3/6/20).

Va ser la darrera comunicació que m’envià Margalida Vaquer. Era el 3 de juny de l’any 2020, en ple confinament per la pandèmia... que se n'ha duit per davant tantíssimes vides humanes...

Un any i tres mesos després, m’arribava la notícia esfereïdora de la seva mort, mentre ella havia viatjat a Mèxic... qui sap si amb ganes d'inspirar-se per compondre més peces artístiques com les precedents!

Li desig, de bon de veres, que descansi en pau!

I que siguin molts els «m’agrada» que li arribin, allà on sigui que es trobi vivint suara mateix...

Cineciutat i Mercasa

Aquest darrer dissabte del mes de juliol de 2021, CineCiutat ha realitzat la seva assemblea general. Hi he participat com a soci amb moltes ganes. 

Érem unes dues dotzenes d’assistents a la Sala 1. Poca gent, segons se’n miri el nombre total de socis, que rondineja el milenar. Moltíssima de gent, segons se’n mirin les circumstàncies: en temps d’això que en diuen pandèmia i en ple estiu calorós.

Una vegada més, he tornat a valorar de manera molt positiva la feinada ingent duita a terme pel grup, cada cop més reduït, de responsables i representants de la Junta Directiva d’una entitat que, des de fa més de 9 anys, s’ha afanyat a sobreviure dins aquest àmbit de la cultura, tan difícil de gestionar i de mantenir, com és ara el cinema de qualitat. I més a la ciutat de Palma.

Ja havia assistit a l’anterior, l’assemblea extraordinària del mes de febrer de 2019, abans de l’arribada de la covid19, en bon Dia de la Candelera.

Recordant altres trobades anteriors, avui també me n’he duit, com sempre, una impressió molt bona i engrescadora. He tornat a comprovar que CineCiutat és molt «Més que un cinema»: compta amb un nombre considerable de persones voluntàries que hi col·laboren, per dur-hi a terme una munió d'activitats diverses amb uns objectius socials i educatius molt interessants. 

Malauradament, trob jo, continua sent una entitat que no rep el suport institucional públic que consider que es mereix: ni de l'Ajuntament de Palma, ni del Consell de Mallorca, ni del Govern de les Illes Balears, ni del Govern d'Espanya.

A la reunió assembleària anterior de l'any 2019, ens havien informat que CineCiutat venia obligada a haver de pagar 10.000 euros mensuals a MERCASA pel lloguer de les sales de cinema.

 I que els hi hauria de pagar fins a l'any 2022! Cada mes, 10.000 euros!

Em semblava una barbaritat! Increïble! Em semblava vergonyós! Inacceptable. 

Com podia ser que una entitat cultural hagués de pagar una quantitat tan elevada a una empresa pública estatal, per la utilització social i cultural de les sales d'un edifici que era propietat municipal, sense rebre cap casta d'ajuda econòmica del Consistori, ni del Consell, ni dels Governs! 

Em semblava in-cre-ï-ble!

Per si això no bastava, a la reunió d’aquest dissabte 31 de juliol, entre d’altres informacions, ens feien a saber que Mercasa, enguany mateix, havia duit CineCiutat davant dels tribunals per via d'urgència: perquè no havia pagat les quantitats d’euros que corresponien als mesos que havia hagut de mantenir tancades les sales de cinema, per mor de la normativa convid19 que l'hi obligava...

Una empresa pública estatal porta davant dels tribunals de Justícia una entitat social i cultural com CineCiutat? Per mantenir-hi llogats uns espais que són propietat de l’Ajuntament de Palma, i que havien de romandre tancats per ordre del Govern de les Illes Balears?

M’he quedat de pedra!

Amb la sang que em corria per les venes, a les totes, hi he volgut manifestar tres coses: 

1. Tot el meu suport personal a la feinada ingent duita a terme pel grup que s’ha encarregat fins ara de dur endavant la direcció de l’entitat, en unes condicions tan difícils. Em sentia empès a haver de reconèixer que es tractava d'un veritable miracle; 

2. El meu rebuig total a la manera de procedir de Mercasa, que, segons he dit, no era  gens nova, sinó que ja venia de temps enrere. Dels mateixos orígens, a l’any 1992, quan l'Ajuntament de Palma, presidit pel batle Ramon Aguiló, li'n féu una adjudicació tan descabdellada que no era de rebut; 

3. La meva adhesió total, amb la col·laboració personal que considerassin pertinent, a la proposta suggerida de denunciar Mercasa davant dels tribunals, per l’abús sostengut durant tants anys envers CineCiutat. 

I que això ho féssim com més aviat millor.

URGENT: ATUREM LA REFORMA DE LES PENSIONS

Tot  sembla  indicar  que  el  Govern  de  l'Estat,  amb  el  ministre  banquer  José  Luis Escrivá,  i  els  anomenats  "agents  socials"  (patronals  i  dirigents  de  CCOO  i  UGT), tenen  tancat  un  acord  per  "reformar"  el  Sistema  Públic  de  Pensions,  o  sigui l’empobriment,  l'enduriment  de  les  condicions  i  la  privatització  de  les  pensions públiques.   

Amb   una   aplicació   escalonada,   d’entrada   anuncien   un   altre endarreriment de l'edat de jubilació i la penalització de les jubilacions anticipades. Tot  això  amb  la  meitat  de  la  joventut  en  atur,  i  l'altra  meitat  semi-esclavitzada  per una precarietat insuportable.

No  és  la  primera  vegada  que  els  dirigents  de  CCOO  i  UGT  col·laboren  en  acords contra la classe treballadora en general, i en matèria de pensions en particular. Un cop  més  sense  consultar  ni  tan  sols  a  la  seva  pròpia  afiliació.  

Ja  en  2011  van signar  amb  el  govern  de  Zapatero  aquella  nefasta  reforma  (avantsala  de  la  de Rajoy) que allargava l'edat de jubilació des dels 65 fins als 67 anys i empobria les pensions públiques. 

A partir de llavors, a aquests dirigents se'ls van obrir les portes de  les  gestores  de  fons  privats,  i  des  d’aleshores  participen  i  es  lucren  d'aquest negoci, al costat de la banca.

Ara,  aprofitant  el  renou  mediàtic  dels  indults,  l'inici  de  l'estiu  i  altres  elements  de distracció, aquests mateixos dirigents de sindicats que es diuen de classe, li posen en  safata  als  poders  financers  aquesta  nova  "reforma"  de  les  pensions,  la  tercera en una dècada (a canvi de què?). 

A més, ho fan sense tenir cap legitimació, ja que les  i  els  pensionistes,  i  la  gent  treballadora,  no  els  hem  votat  perquè  negociïn  res en matèria de pensions.

Per  això  fem  una  crida  general  i  urgent,  als  i  les  pensionistes,  a  les  joves generacions   treballadores   a   les   quals   volen   deixar   sense   pensió,   a   les organitzacions  sindicals  (també  a  l'afiliació  dels  sindicats  signants  de l’acord)  i  als moviments socials, per sortir al carrer i aturar aquestes noves i greus retallades de drets de totes i tots.

Mentre  preparem  altres  accions,  LA  COORDINADORA  BALEAR  EN  DEFENSA DE LES PENSIONS  PÚBLIQUES  (convocatòria  estatal)  ens  concentrarem  dilluns que ve dia 28 de juny de 2021 a:

MALLORCA> Palma, davant la Delegació de Govern, 11.00 hores.

EIVISSA> Vila, davant la Subdelegació de Govern, 11,00 hores.

MENORCA> Ciutadella, Plaça de la Catedral, 12,00 hores.

GOVERNI QUI GOVERNI LES PENSIONS I ELS DRETS ES DEFENSEN!

ATUREM REFORMA DE PENSIONS! - LLUITEM PER PENSIONS DIGNES! - CONTRA REFORMA DE PENSIONS! - CONSULTAU PENSIONISTES! - NO A FONS PRIVATS DE PENSIONS! - SINDICATS TRAÏDORS A LA CLASSE OBRERA! - SINDICATS VENUTS AL CAPITAL! - SINDICATS SENSE EL VOT PENSIONISTA! - NO A RETALLADES DE DRETS!

EN DEFENSA DE LES PENSIONS PÚBLIQUES! - SINDICATS I PATRONAL, ESCOLTAU LA VEU DE PENSIONISTES! - SINDICATS I GOVERN, ESCOLTAU LA VEU DE PENSIONISTES! - GOVERNI QUI GOVERNI, LES PENSIONS PÚBLIQUES ES DEFENSEN!

GOVERNI QUI GOVERNI, ELS DRETS SOCIALS S’HAN DE RESPECTAR! 

Alpha Pam, el destí fatal d’un jove immigrant senegalès a Mallorca (2)

Davant d'una cinquantena d'assistents, al passeig del Born de Ciutat, es presenta el llibre de Miquel Palou-Bosch, "Alpha. Destino de un migrante", que porta el pròleg signat per mi. En Miquel em convida a obrir l'acte de presentació a la Fira del Llibre 2021, i mir de dir-hi això:

"Gràcies, per convidar-me a participar en aquesta Fira del Llibre 2021!

Faig comptes de fer una intervenció molt breu. Només per dir el motiu principal que em mogué a acceptar de fer el pròleg d’aquest llibre d’en Miquel Palou-Bosch, sobre Alpha Pam, el jove senegalès que morí per tuberculosi a Mallorca el mes d’abril de l’any 2013: desig amb tota l’ànima contribuir modestament a continuar pressionant perquè s’hi faci justícia! 

No és de rebut que, a la Mallorca del segle XXI, un jove es mori per tuberculosi. Tampoc no és de rebut que els tribunals de justícia posin obstacles a la depuració de les responsabilitats. Sobretot, quan aquestes tenen molt a veure amb instàncies governamentals (any 2013), com són el Ministeri de Sanitat i Consum del Govern d’Espanya, la Conselleria de Salut de les Illes Balears, la Direcció general de Salut Pública i Consum, el Servei de Salut, i la Direcció de la Fundació Hospital d'Inca... 

Qualcú d’entre els representants màxims de la gestió sanitària pública, se n’hauria d’haver fet responsable ja, hores d'ara!

Som un dels qui pensen i creuen que la millor manera d’assegurar que no es tornin a repetir fets tan lamentables com aquest, a Mallorca, és la total depuració de responsabilitats de les persones que, des del seu càrrec institucional o des d’iniciatives particulars, varen intervenir, per acció o per omissió, en la mort d’Alpha Pam. 

Amb aquesta finalitat, just dos mesos després de la seva mort (juny de 2013), representants de quatre entitats presentàrem querella contra quatre responsables de la cadena de comandament de la Conselleria de Salut.

Haguérem d’esperar cinc anys perquè, el mes d’octubre de 2018, l’Audiència provincial ordenàs «judici per homicidi imprudent». Però després, què va passar? Ens imposaren una fiança conjunta de 12.000 euros, a càrrec dels querellants, amb un import nominal a cadascun de 3.000 euros, quantitats que no teníem a la nostra disposició...

Amb la presentació d’aquest llibre d’en Miquel Palou-Bosch, vuit anys després de la mort per tuberculosi d’Alpha Pam, vull continuar contribuint a reclamar públicament que se’n faci justícia. Malgrat qualcú pugui dir-me que és fer retxes dins l'aigua...

Deien i ens ensenyaren els clàssics, «Suum cuique tribuendum est»: «A cadascú, allò que és seu». 

Com a ciutadà mallorquí, afro-descendent, som un dels qui pensen i creuen que la responsabilitat de la mort d’Alpha Pam no pot recaure damunt ell, ni molt manco a títol pòstum. 

Qualcú n'és responsable, sens dubte. Es tracta d'altres persones, encara vives entre nosaltres!

Gràcies, Miquel, per publicar aquest llibre que serveix, entre d’altres finalitats, per mantenir també vives unes dades que no hem oblidar mai. 

Moltes gràcies."

Alpha Pam, le destin fatal d'un jeune immigré sénégalais à l'île espagnole de Majorque

 Le jour même où le président du gouvernement espagnol, Pedro Sánchez Pérez-Castejón, fait sa "tournée africaine", avec une visite officielle au Sénégal, et pendant que je regarde l'image de la clôture de la campagne Espagne-Sénégal Business Forum, je reçois la nouvelle de la publication d'un livre duquel, il y a des mois, on m'avait proposé d'écrire le prologue.

En juillet 2019, j'avais hâte de collaborer à la publication de ce livre sur «Alpha Pam, le destin d'un migrant», invité par son auteur le majorquin Miquel Palou-Bosch.

Puis il m'est venu à l'esprit que six ans en arrière, en 2013 donc, j'avais personnellement et intensément rejoint la foule des gents qui s’etaient activement mobilisés pour défendre ce jeune artiste sénégalais décédé de TUBERCULOSE à l’île espanyole de Majorque, par manque des soins de santé publique qu'une société si démocratique comme la nôtre devrait offrir à tout citoyen souffrant d'une maladie curable comme celle-ci.

Quelques années plus tard, aujourd'hui, je suis très heureux de voir et de lire ce livre édité par le citoyen majorquin Miquel Palou-Bosch, que j'ai contacté plusieurs fois, par e-mail, et qui, très gentiment, me l'a fait arriver ce 9 avril 2021.

Il contient un prologue, six chapitres, deux annexes, quatre appendices et une bibliographie étendue qui s'ouvrent sous mes yeux et que je commence à lire avec empressement.

J'ai relu le prologue que j'avais écrit il y a quelques mois et qui comprend, plus ou moins brièvement, le contenu de l'ouvrage écrit par Miquel Palou-Bosch et les raisons qui me poussent à écrire un prologue, l'un des rares que j'ai écrit en espagnol cette année, dans lequel on revient brièvement sur les étapes de la vie de ce jeune immigré sénégalais, musicien et poète, qui, de manière incompréhensible, meurt de la tuberculose, sur l'île de Majorque, où il est arrivé avec un  ami, Kalidou Gaye.

Entre beaucoup de choses, ce livre traite des soins de santé publique que les citoyens de ces îles espagnoles de la mer Méditerranée méritent, et qui ne sont pas toujours fournis par les autorités espanyoles comme il se doit et comme la population insulaire a besoin.

Je ne peux pas m'empêcher de mentionner la déclaration si expressive qu'a fait un beau jour la très honorable députée régionale Fina Santiago, membre d’une formation politique à gauche. À un moment donné de son discours parlementaire, et aussi sur les médias et réseaux sociaux, elle en est venue à reconnaître que «Pam, s'il avait eu la carte santé, il serait vivant encore; voilà le drame».

Tout au long du prologue, je fais également allusion au film de Pedro de Echave et Javier González, deux jeunes cinéastes espagnols qui l’ont posé par titre "Mort accidentelle d'un immigré, le cas d'Alpha Pam" ; qui a été présenté à la ville de Palma en juillet 2014.

Alors, ma bonne amie Núria Abad m'avait informé avec une grande précision, comme on dit à Majorque «clar i català » (clairement et en catalan), du fait qu'un groupe de professionnels du secteur audiovisuel avait réalisé un documentaire qui racontait l'histoire d'Alpha Pam. Permettant le «financement participatif» à «Goteo», ils avaient ouvert un compte auprès de la banque Caixa Colonya afin de couvrir les coûts liés à la réalisation de ce film.

Je me souviens aussi que déjà en juillet 2013, j'avais assisté au concert organisé par «Factoria So», une association culturelle majorquine des gents unies par la musique et les arts au domaine de Son Llaüt, dans la ville de Santa Maria, au profit de ce documentaire sur Alpha Pam.

Dans le même prologue, je me concentre aussi sur la plainte portée par le cabinet d'avocats dirigé par Pablo Alonso de Caso qui voulait se plaindre contre les plus hauts responsables des établissements de santé publique insulaires, le 13 mai 2013.

Le mois septembre suivant, il avait lui-même participé au rassemblement du groupe de personnes qui s'étaient regroupés devant l'entrée des tribunaux de la ville de Palma, la capitale de l'île de Majorque.

Nous étions là pour exiger que justice soit faite dans le cas d'Alpha Pam, en qualité de membres de plusieurs organisations sociales: Associació Drets Humans de Mallorca, Associació de Senegalesos de Mallorca (ASEMA), Confederació General del Treball de les Illes Balears (CGT-Balears) et Unió General de Treballadors a les Illes Balears (UCA-BALEARS-UGT)…

Cinq ans plus tard, en 2018 donc, la possibilité de saisir les tribunaux était étonnamment bloquée. L'autorité de la Cour d'Instruction no. 2 de Palma a décidé d'imposer une caution solidaire de 12.000 euros, à verser par les plaignants, d'un montant nominal de 3.000 euros chacun. Malheureusement nous n'avons pas compté...

J’ai voulu conclure le prologue de ce livre en rappelant que la lecture de cet ouvrage de Miquel Palou-Bosch peut aider non seulement à revivre les circonstances malheureuses de la mort d'Alpha Pam, mais aussi il invite également à réaliser une réflexion plus approfondie sur les mesures les plus appropriées qu'auraient dû prendre les autorités supérieures dans le domaine de la santé publique à l’île espanyole de Majorque à ce moment-là.

La situation dans laquelle nous nous trouvons actuellement à cause de ce qu'on appelle ‘pandémie’, continue d'être un exemple plus qu'évident à considérer et à examiner…

Dans le cas d'Alpha Pam, je crois et je pense qu'à ce jour encore aucune justice n'a été  rendue. Toutes les responsabilités n'ont pas encore été dégagées au plus haut niveau institutionnel.

Je termine définitivement le prologue, notant le contraste explicite que cela suppose avec le cas d'un autre immigré maghrébin, marocain, que j'ai suivi de près en 1996. Sa dépouille mortelle a subi un processus d'incinération des plus inimaginable et indigne, par la compagnie funéraire municipale de Palma.

Dans cette dernière affaire, cependant, grâce au travail professionnel d'un bon avocat, coutumier défenseur des affaires les plus nobles possibles, les tribunaux en sont venus à statuer sur une réparation à la hauteur du préjudice causé aux proches du défunt.

Malheureusement, jusqu’à aujourd’hui, dans le cas d'Alpha Pam le résultat n'a pas été le même.

Avec cette écriture sur mon blog, j'ose proposer à chacun une lecture complète et attentive de ce livre de Miquel Palou-Bosch.

Cecili Buele i Ramis.
Activiste social majorquin, afro-descendent. Ancien conseiller municipal de la ville de Palma. Ancien ministre de la Culture et de la Jeunesse du Gouvernement de Majorque. Ancien membre du Parlement des Îles Baléares.

(Texte traduit du catalan au français, grâce à la collaboration désintéressée des bons amis à moi, Teo Vidal et Maria Benejam, de Perpignan. Très reconnaissant. Merci beaucoup!)

Alpha Pam, el destí fatal d’un jove immigrant senegalès a Mallorca (1)

Just el mateix dia que el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez Pérez-Castejón, realitza la seva «gira africana», amb visita oficial a Senegal, mentre m’entretenc a mirar-ne la imatge de la clausura del Fòrum empresarial Espanya-Senegal, m’arriba la notícia de la publicació d’un llibre que, fa mesos, em varen proposar de prologar.

El mes de juliol de 2019, vaig voler col·laborar, amb molt de gust, en l’edició d’aquest llibre de Miquel Palou-Bosch que tracta sobre «Alpha Pam, destino de un migrante», fent-hi la meva aportació personal en l'elaboració del pròleg. 

Aleshores em vengué al cap que sis anys abans, l’any 2013, m’havia sumat personalment i intensa a la munió de persones que ens mobilitzàrem activament en defensa d’aquell jove artista senegalès, qui morí a Mallorca, per TUBERCULOSI, en veure's privat de les atencions sanitàries públiques que una societat tan democràtica com la nostra hauria de prestar a qualsevol ciutadà que pateixi una malaltia curable.

Anys després, avui mateix, em fa molt d’il·lusió llegir aquest llibre que publica Miquel Palou-Bosch, amb qui he contactat diverses vegades, per la via del correu electrònic, i que, molt gentilment, me n’hi ha fet arribar també la còpia, precisament un dia com avui, el 9 d’abril de 2021.

Conté un pròleg, sis capítols, dos annexos, quatre apèndixs i una bibliografia extensa que se m’obren davant dels ulls i que començ a llegir amb moltes ganes.

Rellegesc el pròleg que vaig elaborar unes mesades enrere i que recull, més o manco resumidament, el contengut de l’obra escrita per Miquel Palou-Bosch i els motius que em mouen a elaborar un pròleg, un dels pocs escrits que l'any 2020 he redactat en castellà, amb el qual repàs breument les etapes de la vida d’un jove immigrant senegalès, músic i poeta, qui, incomprensiblement, troba la mort per tuberculosi, a l’illa de Mallorca, on ha arribat juntament amb un altre amic seu, Kalidou Gaye. 

Entre d’altres assumptes, aquest llibre tracta sobre l’atenció sanitària pública que es mereixia la ciutadania d’aquestes illes i que no sempre hi era prestada així com caldria i la població illenca en precisava. 

No me’n sé estar d’esmentar l’afirmació tan expressiva que amolla un bon dia la diputada autonòmica Fina Santiago, qui, en en un moment de la seva intervenció parlamentària, arriba a reconèixer que «Si Pam hagués tengut targeta sanitària estaria viu; aquest és el drama» (I.8 Pregunta RGE núm. 4754/13, del Grup Parlamentari MÉS, relativa a accés a la targeta sanitària)

Tot al llarg del pròleg al·ludesc també al film de Pedro de Echave i Javier González, «Muerte accidental de un inmigrante, el caso de Alpha Pam», que es presenta a Palma el mes de juliol de 2014.

La bona amiga Núria Abad me n’informà aleshores, clar i català, del fet que un grup de professionals del sector audiovisual havien posat en marxa un documental que volia contar la història d’Alpha Pam. Habilitant un «crowdfunding» a Goteo, havien obert un compte a l’entitat bancària Caixa Colonya amb la finalitat de sufragar les despeses que comportava l’elaboració d’aquell film.

Hi record que el mes de juliol de 2013, jo ja havia acudit també al concert organitzat per Factoria So, a benefici d’aquell documental, a la finca santamariera de Son Llaüt.

Al mateix pròleg, fix l’atenció en la querella que interposà el despatx d’advocats que dirigia el lletrat Pablo Alonso de Caso. El mes de setembre de 2013 ell també havia format part del grup nodrit de persones que ens havíem concentrat davant l’entrada dels Jutjats de Palma. Hi reclamàvem que es fes justícia en el cas d’Alpha Pam.

Ens hi havíem fet presents alguns membres de diverses organitzacions socials:

Associació Drets Humans de Mallorca, Associació de Senegalesos de Mallorca (ASEMA), Confederació General del Treball de les Illes Balears (CGT-Balears) i Unió General de Treballadors a les Illes Balears (UCA-BALEARS-UGT).

Cinc anys després, l’any 2018, de manera tan sorprenent com inadmissible, quedà bloquejada la possibilitat de procedir-hi judicialment. L’autoritat del Jutjat d’Instrucció núm. 2 de Palma va decidir d’imposar-nos una fiança conjunta de 12.000 euros, a càrrec dels querellants, amb import nominal a cadascun de 3.000 euros.

Arrib a la conclusió del pròleg, assenyalant que la lectura d’aquesta obra de Miquel Palou-Bosch permet no solament reviure les circumstàncies que envoltaren la mort d’Alpha Pam, sinó que també convida a fer reflexions més profundes sobre les mesures més adequades que han d’adoptar les institucions públiques a l’àmbit de la sanitat pública mallorquina. 

I la situació actual que hi patim, a causa d’això que en diuen pandèmia, n’és una altra mostra més que evident.

En el cas d’Alpha Pam, som dels qui pensen i creuen que encara no se n’ha fet justícia. No se n’han depurat totes i cadascuna de les responsabilitats al nivell institucional més alt.

Acab definitivament el pròleg, fent constar el contrast explícit que suposa aquest cas del senegalès Alpha Pam amb l'altre cas d'un immigrant nord-africà, anònim, marroquí per més senyes, que vaig seguir de prop l’any 1996. 

Les seves restes mortals havien patit un procés d’incineració més que indigne, per part de l’empresa funerària municipal de Palma. En aquell cas, emperò, gràcies a la labor professional d’un bon advocat, amic de les causes més nobles, els tribunals de Justícia arribaren a dictaminar-hi una reparació digna dels danys ocasionats als seus familiars.

Lamentablement, en el cas d’Alpha Pam, el resultat no ha estat idèntic.

En recoman la lectura completa, d’aquest llibre que publica Miquel Palou-Bosch.

(NOTA: Aquesta pàgina ha estat traduïda del català al francès, gràcies a la col·laboració desinteressada del bon amic meu de Perpinyà, Teo Vidal. Molt agraït!)

La Cooperativa SOM ENERGIA, al Senat espanyol

Com a soci de la cooperativa SOM ENERGIA, m’ha alegrat ben molt saber que l’Assumpta Farran Poca , membre del Consell Rector de SOM ENERGIA, va comparèixer a  la Cambra Alta de l’Estat Espanyol, representant la cooperativa el proppassat dilluns, 8 de març. 

La Comissió de Transició Ecològica del Senat espanyol  havia demanat a SOM ENERGIA de participar davant la Ponència d’estudi sobre els reptes d’una transició energètica sostenible.

La data de la compareixença va coincidir amb el Dia de la Dona. Per això totes les intervencions es varen fer a la sala Clara Campoamor, en honor a la diputada a les Corts Espanyoles de la Segona República, des d’on defensà el sufragi femení. 

SOM ENERGIA hi va participar des de la visió femenina, amb la compareixença de l’Assumpta.

N’he escoltat atentament la seva intervenció, magistral, sublim, valuosíssima, davant les senyories presents a la sala. Després de la mitja hora que ha emprat per dir-hi la seva, m’ha causat una alegria duplicada sentir-hi la primera veu que li respon, per boca del senador Vicenç Vidal Matas, qui representa les Illes Balears i Pitiüses al Senat espanyol. Triplicada  fins i tot, quan ha intervengut el senador d’Esquerra Republicana, Xavier Castellana Gamisans.

Crec que aquesta intervenció d’Assumpta Farran a la sala Clara Campoamor del Senat espanyol marca una fita rellevant en l’estudi sobre els reptes d’una transició energètica sostenible. En recoman l’audició sencera, de les seves aportacions summament clarificadores.

En recoman l’audició sencera, de les seves aportacions summament clarificadores.

En agraïment a Paquita Socias, mare d’escoltes i guies de Mallorca

Al llarg de la meva trajectòria personal, no pocs matrimonis amics han incidit en la meva actuació pública, pastoral, professional, sindical, educativa, política o social. Sense ells, avui jo no seria el que som. En seria un altre, certament diferent.

Pens sobretot amb la incidència que tenen als meus inicis en tasques educatives a l’interior del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, a finals dels anys seixanta i principis dels setanta del segle passat. 

Matrimonis com el de Maria Ferret i Eladi Homs, principatins que arriben a Mallorca i l’implanten. Ramona Mas i Toni Pagès, que en consoliden el projecte. Paquita Bosch i Josep M. Magrinyà que el fan extensiu a tants i tants grups d’infants, joves i adults. Camil·la Blanes i Climent Garau, que marquen fites històriques en l’enfortiment del que en representa el bassó: l’educació escolta, la fe de creients i el país lliure i sobirà a construir arreu dels Països Catalans.

Tots ells em deixen marques tan profundes com inesborrables. Són fruit de la col·laboració mútua, entusiasta, en la construcció d’un món nou i d’una societat nova, que s’enriquesqui amb les aportacions positives que comporten la Llei i la Promesa escoltes.

Uns altres matrimonis amics també incideixen en la conformació de la meva personalitat, com a consiliari escolta a la parròquia de l’Encarnació, també a finals de la dècada dels anys setanta i principis dels vuitanta. En són un munt, les mares i els pares de família que em fan confiança. 

Me n’hi fan tanta, que no dubten gens ni mica a posar els seus fills i filles a les meves mans. Completament, durant hores seguides i dies seguits. Consideren que els puc ajudar d’alguna manera en la tasca educadora. Permeten que cada setmana ens retrobem als caus. O que mensualment puguem sortir plegats i entrar en contacte directe amb la natura durant dos dies. O que anualment facem acampades engrescadores durant més d’una setmana. O que fins i tot realitzem algunes rutes duradores fora de Mallorca. La fillada i jo. Sense mares ni pares, que es queden a casa.

M’hi sent molt agraït, per tanta confiança depositada!

D’entre tots aquests matrimonis, sobresurt d’alguna manera el de Paquita Socias i Luis De Juan. Membres assidus, assistents als nombrosos i periòdics consells d’Agrupament. S’hi comporten sempre molt activament. Amb aportacions sucoses, observacions acurades. Punts de vista no sempre coincidents, però sempre respectables i compartits.

Quan diumenge passat, 17 de gener, festa de sant Antoni, la seva filla Carme em notifica la mort de sa mare, la notícia m’impacta fortament. Tot i esperada, a l’edat de 94 anys, sempre penses «encara no». I em vénen al pensament tot d'una els noms i llinatges dels bons amics meus, que són els seus fills i néts... Maria del Carme, Maria Isabel, Lluís, Gabriel, Francesc, Maria Teresa i Ana Maria, que l'han tractada amb tanta cura durant molts anys.

Si els primers records que mantenc vius de na Paquita són del Maig del 68, engrescada a participar activament als consells d’Agrupament Verge de Lluc, a la parròquia de l’Encarnació, els darrers són més recents, una cinquantena d’anys després, a la parròquia de Santa Catalina Thomàs on acudeix setmanalment a missa.

Sempre que la hi veig, tot i el seu estat de salut molt delicat, vol passar a saludar-me! I això, a aquestes alçades de les nostres dues vides, no té preu!

Descansa en pau, Paquita estimada, i vetla per tots nosaltres, des d’allà on ets ara.