Sermó del P. Gabriel Seguí, en la festa de sant marçal

1. La Paraula de Déu ens ha aplegat en torn d’aquest altar per celebrar la Pasqua del Senyor i per fer memòria viva de com aquesta es va fer carn en la persona de sant Marçal.

Sí, perquè sant Marçal va esser un seguidor de Jesucrist, i això és el que hem de tenir especialment present avui, més enllà de totes les llegendes i tradicions amb què ens ha arribat embolicada la seva figura.

Nosaltres no el commemoram per allò que diuen que va esser o fer, sinó perquè trobam en ell un bessó que ens atreu i ens dóna llum per esser cristians en aquest moment de la història que ens ha tocat viure.

D’altra banda, nosaltres som part de la teringa de pelegrins que han acudit a aquesta església des de temps immemorial; vull dir que també hem rebut l’herència valuosa dels nostres avantpassats, i que és sobretot la celebració de l’eucaristia en aquest temple.

Per tant, no ens construïm avui com a comunitat simplement sobre els records humans de la festa, per grats, emotius i bells que siguin, sinó sobre el memorial de Jesucrist. Per aquest motiu, avui hem de tenir presents en el cor els noms de les persones estimades que ens han llegat la devoció a sant Marçal i el delit de participar en aquest romiatge; han estat mestres nostres en la fe i bé mereixen una pregària de part nostra.

Agermanem-nos també amb la diòcesi de Llemotges, a França, d’on sant Marçal va esser bisbe, perquè la seva petjada doni vigoria evangèlica a tots els cristians d’aquesta contrada.

2. La segona carta de sant Pau a Timoteu que hem proclamat, és una convidada a mantenir la identitat cristiana guardant la doctrina sana; de fet, a la primera oració de la missa de sant Marçal en el Missal mallorquí de 1506, es feia al·lusió al vertader coneixement de Déu: “Oh Déu, que heu revelat al vostre poble el coneixement del vostre nom mitjançant el beatíssim confessor vostre i pontífex sant Marçal, concediu-nos que així com a la terra aquest doctor va mostrar la veritat, ara en el cel ens obtengui el favor de la pietat”.

És una fidelitat que duu aparellat el sofriment a imitació del Senyor, perquè és la defensa de la veritat contra la mentida, tenint present que, per a un cristià, Crist és la veritat feta persona (Jn 14,6). Tenir com a norma, doncs, la “doctrina sana” és, fonamentalment, tenir com a guia de vida la persona de Crist, les seves paraules i el seu comportament.

3. Per això mateix, si volem vertaderament custodiar la doctrina de què ens parla sant Pau, la que predicà sant Marçal al seu ramat, hem d’assumir igualment una missió d’alliberament i de curació, però en la perspectiva de la justícia, com ens ha dit el profeta Isaïes a la primera lectura. Aquesta missió és la predicació del projecte del Regne de Déu; per tant, no som cridats a apedaçar el món, sinó a transformar-lo segons el voler de Déu.

En aquest sentit, nosaltres, tant els preveres com la comunitat cristiana, som pastors de persones, no solament d’ànimes. Per aquest motiu, són nostres també, com a comunitat cristiana, les grans tragèdies de la humanitat (GS 1), és a dir, el clam dels pobres i dels oprimits amb el rostre que actualment adquireixen: els aturats, els immigrants, els oprimits en la cultura a la pròpia terra, la gent desesperada per la crisi econòmica o la que està desorientada per la vida.

És cert que els nostres recursos com a Església són molt limitats i que les autoritats públiques tenen el gruix de la responsabilitat dels pobres, perquè engoleixen els nostres imposts.

Però aquí no parlam de “possibilitats”, sinó de “compromisos”; la comunitat cristiana pot aportar materialment poca cosa per pal·liar la crisi econòmica i la pobresa en el món, a penes els cinc pans i els dos peixos, perquè no tenim recursos, però ens hem de sentir corresponsables de la sort dels nostres germans.

Perquè, segons ens diu Isaïes, la nostra sacerdotalitat i el nostre ministeri no s’expressa solament a la litúrgia, sinó també a “donar una corona en lloc de cendra; perfum de festa en lloc del vestit de dol, i cants de triümf en lloc del desconsol” als nostres germans més dèbils; vull dir que som sacerdots i ministres del Senyor també quan tornam el delit de viure amb la nostra solidaritat i amb la nostra proximitat afectiva.

4. La tradició ha identificat l’al·lot que duia els pans i els peixos a la multiplicació dels pans amb el nostre sant Marçal. Aquest jovençall és la contrafigura del jove ric, que interpel·lat per Jesús a vendre tot allò que tenia per donar-ho als pobres, se n’anà entristit, perquè era molt ric (Mt 19,16-28).

En canvi, aquest al·lot de l’evangeli de Joan entrega la seva sarrieta per poder-la compartir. La nostra missió d’alliberament i de curació es verifica en el repartiment d’allò que ens és necessari per a viure; és entregar vida per donar vida.

Qui comparteix, fa un acte eucarístic; i això s’ha de tenir ben present en moments de crisi com el que vivim, en el qual és ben clar que els rics encara acumulen més mentre que els pobres més s’enfonsen, a pesar dels discursos i de tota la retòrica enganyosa.

Encara podríem afegir que, en aquests temps d’estretor, n’hi ha que fan el beneit davant la crua realitat, com els apòstols en aquest passatge. L’escut de sant Marçal, amb els cinc pans i els dos peixos, és un reclam per a la solidaritat efectiva d’aquesta comunitat cristiana, en aquesta església que es reuneix per partir el pa, que és el Cos del Senyor.

Però se’ns demana també una actitud de fons, la sensibilitat per les persones, perquè altrament la comunitat serà una simple repartidora, quan en realitat és un sagrament viu del Senyor.

Sovinteja actualment el maltracte del pobre, la seva degradació i la seva demonitzacíó; ara resulta que els culpables de la crisi són els pobres! Quina barra! Als cristians, doncs, ens pertoca rescatar la seva dignitat i defensar-la com un element de la “doctrina sana”; és una urgència dels nostres dies, si volem sortir de la crisi moral, que és la verdadera causa de la crisi econòmica.

5. Donem gràcies al Senyor Jesús per la multitud de testimonis que, com sant Marçal, ens ajuden a configurar-nos com els seus deixebles; agraïguem igualment el do de poder fer festa encara quan estam atordits per la cruesa de la vida.

Que l’eucaristia que celebram, un eco de la multiplicació dels pans, ens conduesqui pels camins de la justícia, perquè tothom tengui allò que necessita per viure dignament segons el pla de Déu.

Sant Marçal,30 de juny de 2012,P. Gabriel Seguí i Trobat, msscc,Is 61,1-3.6, Ps 88, 2 Tim 1,13-14; 2,1-3, Jn 6,1-15