Pel viatge obligat que feim diumenge, dia 8 de març de 2020, des de la ciutat de Trujillo fins a Lima, amb l’objectiu de tornar enrere per la carretera Panamericana Nord i arribar fins a Huacho -hi hem passat, per davant, en l’autocar, però no ens hi han deixat baixar...-, hem hagut de tornar a optar per quedar-nos-hi a romandre i passar la nit, a Lima.
En aquesta ocasió, al barri de Los Molinos, Villasol, on viu na Pamela López Moreno la filla de na Zully, amb el seu espòs Nilton Tullume Pisfil, i els seus fills Nicolás i Rafaela, de 2 i 4 anys respectivament.
Hi duim totes les nostres maletes i bolics del viatge. Ens hi instal·lam. Passam la nit així com podem i, al matí següent, enfilam ruta tornant enrere altra vegada cap a Huacho, esperant d’arribar-hi tots plegats, 2 menuts i 5 adults, abans de dinar.
Però es veu que això de les distàncies i la rapidesa a recórrer-les és molt relatiu!
El fet és que, l’autocar de l'empresa de transports San Martín de Porres, de 46 places, programat per sortir de la gran terminal plaza Norte a les 11:30 cap a Huacho, surt amb mitja hora de retard. Cosa que ens afecta, als set membres de la família limenya Tullume López, emparentada directament amb la família piurana Moreno Romero.
En arribar a Huacho, el taxista que ens envia el bon amic Kiko, Enrique Caravedo Pimentel, l’espòs de na Bel Duran Fons, la bona amiga macianera, ens duu fins a Medio Mundo. Passam per Huaura, Mazo, Primavera, Végueta, San Felipe, La Villa, Tres Piedras, Santa Cruz i arribam, a la fi, a Medio Mundo.
Es tracta d’un nucli de població situat a una trentena de quilòmetres de Pativilca (indret famós on encara ressonen i retronen les prèdiques del bon amic missioner manacorí mossèn Miquel Febrer Rosselló, cosí de la meva esposa difunta Bel Rosselló Girart...)
A la fi, arribam a la meta que ens hem marcat fa tres dies des de Cajamarca!
No sembla creïble. Però, en aquesta ocasió, hem hagut de romandre moltes més hores que les pensades, dins tres autocars diferents. I hem hagut de recórrer molts més quilòmetres que els existents entre Cajamarca i Huacho directament.
Però hi hem arribat. Ja som a Medio Mundo! Contents de poder assaborir el dinar que a les 16 hores tastam, gràcies a la gentilesa i preparació que n’ha fet el bon amic Kiko.
Després de dinar tots plegats, els sis membres de la família Tullume López se’n tornen cap a Lima. I quedam a Medio Mundo en Kiko i jo, tots dos tot sols.
M’indica que dispòs d’una cambra àmplia situada al primer pis de l’edifici, amb dues portes de sortida. Una dóna a l’interior del recinte enjardinat, baixant per una escala amb arrambadors de fusta molt ben col·locada i treballada. L’altra dóna a la immensitat esplèndida de l’oceà Pacífic, precedida d’una zona humida que, a més de càrritx, joncs i «totores», conté una llacuna que es perllonga durant uns set quilòmetres de llargària.
Segons em conta, hi vénen a passar la nit més d’una vintena d’espècies d’aus encantadores.
Indret d’ensomni, a la vora de l’oceà! Amb postes de sol esplèndides i encisadores. Amb aus que voletegen per damunt dels nostres caps i que van a reposar al fons de l’espai natural protegit que tenc als meus peus.
En Kiko, expert en qüestions relacionades amb la protecció i defensa de les zones humides arreu del país, després que anam al mercat a cercar menjar, preparar la taula, dinar i fer una estona de descans, em duu a caminar dues hores seguides fins al mirador que sobresurt per damunt d’una espècie d’espadat arenós amb aspecte de veritable amfiteatre natural.
Les panoràmiques són d’allò més captivadores. Em sorprèn moltíssim el paratge. Les imatges que puc contemplar no me les havia imaginades mai. Tenc la immensa sort de veure com la gent de la contrada treballen els joncs, els porten als assecadors, els col·loquen damunt l’arena... els cremen...
Mai no m’hagués pensat que hi hagués tot això per aquí! N’estic ben content, d’haver-hi vengut.
Àrea protegida de Medio Mundo
L’Albufera Medio Mundo, considerada com una Àrea de Conservació Regional des de l’any 2007, està situada a una de les localitats del districte de Végueta, a uns 25 quilòmetres al nord de la ciutat de Huacho i a uns 175 km de la ciutat de Lima, dins la província de Huaura.
Constitueix una llacuna separada de la mar per uns 250 metres i una part pantanosa, segons m’explica en Kiko, que és producte de les filtracions que provoca la irrigació de plantacions properes.
Volen conservar-hi la biodiversitat de l’ecosistema de la zona humida i la qualitat dels recursos que proporciona.
En Kiko, Enrique Caravedo Pimentel, presideix el Comitè de Gestió de l’Àrea de Conservació Regional de la Albufera de Medio Mundo
És un espai ideal per a la pràctica de l’observació d’aus, gràcies a la gran i diversa varietat que se n’hi presenten. Em duu el record viu de la visita que feim l’any 2010 als Pantans de Villa, prop de Chorrillos, a la ciutat de Lima, juntament amb na Bel Rosselló, la meva esposa difunta, i les bones amigues Malena i Lupe.
Pel que em diu en Kiko, deduesc que ell també en aquest altre indret hi té qualque cosa a veure. A més de viure-hi molt a prop, s’hi ha compromès força.
De bon matí, tots dos ens posam a baixar la rampa empinada que, per un dels nombrosos caminois de cabres que s’hi destrien, ens duu fins abaix de tot de la zona humida de Medio Mundo.
En Kiko, com a bon expert, m’indica per on he de caminar i posar els peus, sense caure en el perill de travelar i rodolar per avall, mentre baixam la muntanya d’arena característica d’una zona desèrtica, com és tota la costa peruana que dóna a l’oceà Pacífic.
L’albufera de Medio Mundo, segons m’explica en Kiko, no és res més que un oasi en ple desert peruà. S’hi poden destriar diverses plantes que hi creixen: joncs, «totores» i herbes baixes, juntament amb alguns pocs arbres o arbusts característics.
També hi despunta la presència d’aigua, molt mineralitzada, que s’hi acumula després d’haver-se infiltrat baix terra, provenint de les altures andines nevades i recorrent quilòmetres de muntanyes i de planures immenses.
En algun indret s’hi acaramulla de tal manera que forma com a petits llacs d’aigua fresca i transparent, on la gent es pot banyar. En un d’aquests, mir de pegar un capfico i m’hi qued extasiat davant l’agradosa presència de l’aigua que m’envolta, mentre puc escoltar tranquil·lament el cant d’aucells tan diversos que se’m fa difícil destriar-ne l’origen i la procedència.
Veig gent que treballa, tallant joncs i canyes enmig de l’albufera. A mida que fan feixos, els escampen i estenen a la vorera arenosa, de manera que arriben a assecar-se amb un mètode tan natural com és ara la calor del sol.
M’explica en Kiko que els joncs romanen escampats durant la nit, sense que se’ls retiri d’allà on passen el dia. Així no s’endureixen ni es trenquen, sinó que mantenen l’elasticitat necessària per poder ser treballats artesanalment en la confecció de canastres, senalles i altres productes útils.
El fet que sigui una zona on mai no hi plou, permet de seguir aquest tractament tan natural com eficient.
Pel que fa als ocells, gaudesc moltíssim d’escoltar-ne els cants, de veure’n ben de prop, d’extasiar-me davant tanta varietat de colors, comportaments, etxura, petjades, sons, plomatge, vols...
En Kiko m’ajuda a descobrir-ne avui prop d’una vintena, amb els noms característics que reben en aquesta zona humida del Perú: cuculí, chibillo, turtapilín, garza estriada, triguero, garza, tórtola, espiguero, saltapalito, lechuza, huanchaco, tordo-guardacaballo, playerito, garza cuca, gallareta, santarrosita, cormorán, garza bueyera, gallinazo cabeza roja (emparentat amb l’ànnera), minero, gallinazo cabeza negra (emparentat amb el voltor).
Seguint el camí de retorn a casa, i culminant aquesta jornada de reconeixement de l’albufera, arribam a un dels indrets paradisíacs que em captiven més l’atenció. Contempl un esbart de corbs marins (cormoranes) que romanen sense moure’s fins que no ens hi acostam molt a prop. Aleshores, emprenen el vol i es fiquen dins la llacuna.
Quin espectacle tan encisador!
Retornam a casa per un altre camí, ran d’un mirador que domina la llacuna, per un d’aquells viaranys que m’obliga a girar la ullada cap a l’esquerra perquè el precipici de la dreta no em provoqui els efectes del vertigen...
Mentrestant, rebem la notícia agradosa de l’arribada a Medio Mundo de les dues germanes Moreno Romero, n’Esther i na Zully, que han passat aquests dos darrers dies a Lima, amb la família Tullume López al barri de Los Olivos.
Em causa una gran alegria aquesta notícia que m’arriba via whatsapp. M’indiquen l’hora de sortida de Lima, l’hora prevista de l’arribada a Huacho i la ubicació simultània, a l’instant, amb una aplicació.
Efectivament, en manco de dues hores són a Medio Mundo totes dues viatgeres. Els indic que ens esperin a la plaça d’Armes, davant l’edifici de la Municipalitat on acudirà en Kiko a cercar-les i conduir-les fins a Casa Sofía, l’edifici on romanem allotjats, gràcies a l’acollida amable de la bona amiga macianera Bel Durán i el seu espòs peruà Kiko Caravedo, que en són els titulars i propietaris.
Avui em pertoca, a mi, de preparar una truita espanyola per dinar, acompanyada d’una ensalada. Qualsevol individu de les nostres contrades mallorquines diria que no m’ha sortit ben bé això, però tothom n’ha menjat i no n’ha sobrat gens ni mica...
Aprofitam el capvespre per anar a recórrer el nucli poblat de Medio Mundo, situat just a la vorera de la carretera Panamericana Nord que el separa, a l’altra banda, d’una immensa zona rural dedicada al cultiu de verdures i hortalisses, que des de fa uns anys esdevé una de les zones agrícoles productores d’una de les millors llets del Perú, Leche Gloria.
Pel que ens diuen, es tracta d’unes terres convertides en propietat enrevessada i privada de Keiko Fujimori, mitjançant el seu representant de llinatge Melgar...
Mentre recorrem el poblat, en Kiko ens explica l’origen i les circumstàncies que envolten la constitució d’aquest nucli urbà que neix a la dècada dels anys setanta, amb motiu del terratrèmol que destrossa la ciutat serrana andina de Yungay, al peu del Huascarán, a prop de la ciutat de Huaraz.
Moltes de les famílies afectades aleshores davallen a la costa, s’hi estableixen, construeixen les seves primeres casetes amb estores, i n’eixamplen el territori ocupant-hi terres que amb posterioritat venen al comprador més interessat...
Des de dalt de la muntanya, podem contemplar perfectament l’aplicació pràctica de les explicacions que ens fa prèviament el professor: carretera Panamericana que separa els dos sectors, l’urbà i el rural. Extensions immenses de terres cultivades a una banda, i carrers cada cop més nombrosos i amplis a l’altra. Al fons, la mar immensa que constitueix l’oceà Pacífic, amb una llengua de terra arenosa d’uns dos-cents metres que el separa del mirall de la llacuna de Medio Mundo, davant la qual destriam la zona humida, amb l’albufera farcida de joncs, canyes i «totores» verdes.
Sopam d’una exquisida sopa de fideus amb mongetes, que ens prepara n’Esther i ens anam a descansar, amb ganes de visitar demà de bon matí un altre indret emblemàtic i desconegut per mi: la ciutat sagrada de Caral.
Contacte amb la civilització Caral, la més antiga del món
Romandre al costat d’un bon mestre, com és ara el bon amic Kiko Caravedo Pimentel, espòs de la bona amiga macianera Bel Duran, qui presideix el Comitè de Gestió de l’Àrea de Conservació Regional de la Albufera de Medio Mundo, t’ajuda a entendre millor la història d’un gran país d’Amèrica Llatina com és el Perú.
En sap un bon raig! Amb gran entusiasme, m’engresca a endinsar-me en el coneixement d’una de les civilitzacions desconegudes per mi i que alguns consideren com la més antiga del món, en qualsevol cas semblant a la mesopotàmica i abans de l’egípcia: LA CIVILITZACIÓ CARAL!
No tenc record d’haver-ne sentit a parlar mai, d’aquesta civilització tan antiga.
Quan parlam del Perú, qui més qui manco es remunta fins a l’època dels inques, l’època imperial, immediatament anterior a la colonització espanyola que ve seguida de la independència republicana.
Però, de fet, l’imperi incaic, com aquell qui diu, només té dos dies, és del segle XV, fa uns sis-cents anys!
La civilització Caral, en canvi, segons els darrers estudis científics realitzats, es remunta a 5.000 anys d’història coneguda i cada cop més ben estudiada.
Avui precisament, en bon segon dimecres del mes de març de 2020, tenc oportunitat de visitar dos dels indrets més representatius d’aquesta civilització cinc vegades mil·lenària.
El primer que visitam és en àmbit pesquer i costaner, a la vora de l’oceà Pacífic. Es tracta d’Áspero, la ciutat pesquera de la civilització caral, lloc arqueològic situat a l’entrada del districte de Supe Puerto, província de Barranca-Lima.
Em resulten del tot impressionants les explicacions que ens tramet el guia turístic, un jove molt ben preparat professionalment, coneixedor de la matèria i de la història d’aquest lloc arqueològic tan singularment significatiu per a la història de la humanitat.
Ens diu que l’any 2005 l’arqueòloga Ruth Shady i Daniel Cáceda firmen un conveni de cooperació interinstitucional amb la Municipalidad de Supe. Hi aporten maquinàries amb les quals s’eliminen 8.400 tones de fems moderns acumulats durant una trentena d’anys seguits. Cosa que permet d’iniciar-hi treballs d’investigació, conservació i valoració del lloc arqueològic.
A Europa, els estudis històrics que jo he pogut dur a terme, seguint sobretot com eclesiàstic els relacionats més directament amb la Bíblia, en estudiar la Sagrada Escriptura, sempre ens parlen de la civilització mesopotàmica a l’Orient, com la més antiga de les conegudes fins ara a l’àmbit mundial. Tot seguit ja passen a la civilització egípcia, a Àfrica...
Però els estudis realitzats en aquesta zona del Perú porten a considerar que la CIVILITZACIÓ CARAL és la segona més antiga, sinó la primera superant en antiguitat fins i tot la mesopotàmica.
Un cop visitat Áspero, ens dirigim al poble i CIUDAD SAGRADA DE CARAL, situada a més d’una hora de camí en cotxe, a la mateixa vall del riu Supe, on es troben les instal·lacions més emblemàtiques d’aquesta antiga civilització.
El conductor ens duu fins «el puente», un lloc més enllà del qual s’ha de seguir fent camí a peu durant una mitja hora. Són les 12 del migdia i cau un sol de mil dimonis! Desistim d’arribar-hi.
Aleshores, el jove conductor de la combi ens indica que, si afegim tres sols per hom, als set que li hem pagat inicialment en sortir de la parada de Supe, pot mirar de dur-nos fins al recinte arqueològic fent un revolt per un altre indret, si el cabal del riu li ho permet.
Hi assentim.
En arribar-hi, em sembla que hi corre tanta d’aigua que no ha de resultar factible passar a l’altra banda del riu. El jove conductor baixa del cotxe, mira i torna a mirar i accelera de tal manera que s’endinsa dins el corrent de les aigües fluvials que baixen cap a la mar amb força considerable.
Sense cap casta d’entrebanc, tret de les pedres rodones que conformen el llit del riu i que sorteja de manera eficient, aconseguim de travessar el riu i passar a l’altra banda on, a pocs quilòmetres de distància ens topam amb el centre arqueològic que porta la denominació de Ciudad Sagrada de Caral.
Ubicat a la província de Barranca, Regió Lima, se’ns diu que esdevé la manifestació més antiga de la civilització al Perú i al continent americà. Qui sap si al món! Són més de cinc mil anys d’antiguitat!
Inscrit a la llista de Patrimoni Mundial l’any 2009, està conformat per més d’una trentena de monuments que anomenen piràmides, edificis cerimonials, sectors residencials de gent de rang social distint, temples menors, tallers per a la producció, etc.
Tot plegat expressa la complexitat i el desenvolupament d’una organització social, política i econòmica en aquesta petita vall fèrtil de la costa central peruana que em sembla del tot admirable.
Visitada la Ciudad Sagrada de Caral, ens tornam cap a Supe on, en un dels restaurants populars de la localitat, assaborim una sopa de brou casolana i un suculent «pollo punto cuy», acompanyat d’un suc de maracuià.
Medio Mundo ens espera. Hi tornam a fer noneta...
Primer ensurt pel coronavirus
Els mitjans de comunicació informen a dojo sobre aquesta pandèmia del segle XXI que anomenen coronavirus. Sembla que no hi hagi res més sobre què parlar. Malgrat el nombre de víctimes és molt reduït, hores d’ara, se’n parla moltíssim més que de les morts per tuberculosi, pel dengue, per la fam, per la desnutrició, per la violència masclista, per les condicions de misèria estructural i mediambiental que anam creant els humans arreu del Planeta.
El fet és que, quan per primera vegada em pos en contacte amb l’agència de viatges mallorquina, que em gestiona la tramitació dels bitllets d’avió d’anada i tornada, des de Palma cap a Madrid i Lima, demanant-los si em cal fer-hi res, ara que em manquen uns quinze dies per emprendre el vol cap a Mallorca, em diuen que «en principi els vols segueixen igual i que no s’ha de fer res més».
Les notícies que m’arriben, emperò, des del Perú estant, és que a Europa hi ha problemes als aeroports, sobretot d’Itàlia i d’Espanya!
Valga’m déus!
Així m’ho adverteix la bona amiga Pamela, filla de la bona amiga piurana Zully, qui m’ha donat una mà sempre que l’he haguda de mester, a l’hora de fer gestions concretes amb companyies aèries. Em diu que convé informar-me’n més detalladament.
En entrar dins la web d’Air Europa, em diu que ha vist un comunicat, el contengut del qual convé consultar aquests dies. Fa referència als passatgers amb origen Amèrica i destinació Madrid.
Diu que Air Europa autoritza per a aquests passatgers i amb data de vol compresa entre el 01 de març i el 30 d’abril, a canviar de data sense penalització ni diferència de tarifa fins al 30 de novembre; i a guardar l’import del bitllet per emprar-lo com «voucher» en una compra futura abans del 31 de desembre.
Com que indiquen que aquests clients es poden posar en contacte amb Air Europa a través dels perfils socials a Facebook i Twitter, i d’uns telèfons concrets d’Espanya, Itàlia i Israel, la bona amiga Pamela em diu que no em preocupi i que ella mateixa s’encarregarà de posar-s’hi en contacte, per veure quina resposta li donen des de l’aerolínia, pel que fa al meu viatge previst per abans del mes d’abril de 2020, concretament per al dia 23 de març...
A esperar s’ha dit, idò, el que em puguin dir des d’Air Europa i des de la meva agència de viatges palmesana.
De Huacho, a l’aeroport internacional Jorge Chávez, de Lima
Dijous, 12 de març, mentre em trob gaudint de l’ambient meravellós que m’envolta, en aquest indret peruà de la costa de l’oceà Pacífic que s’anomena Medio Mundo, de manera inesperada i indesitjada, no em queda cap altra alternativa que haver de prendre una decisió.
El motiu del canvi en la programació de la meva estada al Perú es deu al fet que m’arriben notícies relacionades amb mesures dràstiques que són a punt d’adoptar-se, segons em diuen, als aeroports espanyols de destinació. Segons sembla, n’han de tancar d’un dia per l’altre, a causa de la maleïda pandèmia denominada avui dia «coronavirus», o «covid-19».
M’arriben indicacions de gent amiga resident a Perpinyà que em diu: «Ei Cil! Espero que no se t'acudeixi tornar a Europa! Aquí no és segur! Una forta abraçada, estimat Cil! No tornis, que aquí tenim el coronavirus! I a l'estat espanyol el combaten amb la constitució. Han aplicat un 155. Una abraçada i molts petons».
Però del bon amic manacorí resident a Palma, Paco Suárez, m’arriba a les cinc de la matinada, hora peruana, una altra advertència en sentit contrari. La vull tenir en compte, tractant-se del millor amic que tenc des de fa dècades.
En una de les seves poques comunicacions que m’envia al Perú des del Secar de la Real on resideix des de fa dècades, em diu: «Pens que hauries de fer un pensament i tornar el més aviat possible. En el Perú no tens cobertura de salut i per altra banda les possibilitats de contagi són més. Tu estàs en el grup de risc, ets estranger europeu i enfora de la teva família... Tu mateix, no és la meva intenció ficar-me on no em toca, emperò ten en compte que hi ha tendència a tancar fronteres i operativitat de línies aèries. T’exposes a quedar aïllat forçosament «sine die».
Davant d’una advertència com aquesta, que m’arriba a les 5 de la matinada hora peruana, mentre estic allotjat a Casa Sofia, en un paratge d’ensomni que s’anomena L’albufera Medio Mundo, a prop de la ciutat de Huacho, a la costa peruana, mir de pensar-m’ho una estona i decidesc de posar fil a l’agulla tot d’una, posant-me en contacte amb l’agència de viatges mallorquina que em gestiona els passatges aeris.
En un primer moment, el bon amic David m’indica que els vols segueixen igual, tal com tenc previst. Potser, m’assenyala, tres dies abans del 23 de març els podem revisar i veure si hem de fer res...
Tranquil, idò. Però li pas còpia del comunicat que m’ha fet arribar na Pamela, la filla de na Zully, que l’ha vist penjat a la web d’Air Europa... Davant això en David m’aclareix que és per al «covid19»: ofereixen l’opció de no viatjar i res. Ha mirat els meus vols i, en principi, tot segueix confirmat. Però no se sap mai, em diu...
Mir de passar-li també el suggeriment del meu bon amic, Paco Suárez, davant del qual en David em comunica que s’ho mirarà més detingudament.
Quan li deman què em pot costar la reserva d’un altre vol anterior al dia 23, em diu que n’ha trobat un per 170€ per al dia 16, una setmana abans del programat inicialment. Li dic que m’ho reservi, que li passaré les dades de la meva Visa o que m’assenyali on puc fer-ne la transferència bancària...
Quan ja em sembla que la cosa queda més o manco aclarida, m’escomet: «Cil, jo tornaria abans, em fa por que tanquin Madrid. Des de Xile ja han cancel·lat tots els vols a Madrid. Pots tornar demà mateix, per avui no hi ha res. No sé, no et vull condicionar».
Li dic que provi de fer-ho per demà, idò, divendres 13. Són les 6 de la matinada hora peruana de dijous 12 de març.
Em contesta tot seguit. Em comunica que ja ha reservat els vols de divendres 13 de Lima a Madrid per a les 11:25h/05:10h+1, i 14/03 Madrid Palma 08:30h, arribada 09:55h.
Tot queda confirmat a les 6:04 de la matinada de dijous. Me n’envia els bitllets via whatsapp, amb les targetes d’embarcament incloses i el codi d’escanejada corresponent.
Em recomana que vagi a l’aeroport amb molta d’antelació i que estigui alerta per devers Madrid, l’indret d’Espanya on hi ha més casos de covid19.
Li agraesc la gestió feta amb tanta celeritat i eficiència. Ho comunic a la meva família resident a Mallorca, perquè n’estiguin assabentats, amb videotrucada als whatsapp del meu germà Jaume, la meva cunyada Elisa i la meva neboda Maru...
Divendres, 13 de març, som davant la porta d’embarcament núm. 22 de l’aeroport internacional Jorge Chávez «de la provincia constitucional del Callao, a quince minutos de Lima». Estic esperant que anunciïn la sortida del vol UX 176, amb vol confirmat per a les 12:25 -una hora de retard sobre l’horari indicat a la tarja d’embarcament-. Hi tenc assignada la butaca núm. 46H.
Aprofit per posar-me a elaborar la meva darrera mini-crònica peruana, iniciada al principi de la meva estada perllongada al Perú el 2 de gener proppassat, quan tenia programat de romandre-hi fins al 23 de març -10 dies més dels que puc en realitat-.
Ja veurem com acaba tot! A les instal·lacions aeroportuàries peruanes, de moment, la normalitat és absoluta, tret d’alguns passatgers que porten careta protectora, molts pocs, passada per davant la boca i el nas.
Són les 11:49 de divendres 13 de març de 2020.
Encara duc el gust amarg d’un adéu al Perú tan precipitat. En poc més de vint-i-quatre hores m’he hagut de traslladar des de Medio Mundo, província de Huacho, fins a l’aeroport de Lima, després d’haver passat la nit a la casa de na Pamela, la filla de na Zully, situada al districte limeny de Los Olivos.
He hagut de suspendre les meves estades previstes a Puente Piedra, on les religioses trinitàries em reserven allotjament confortable per alguns d’aquests darrers dies. A Delicias de Villa, on les Germanes de la Caritat també em conviden a anar-hi a passar-hi alguns dies. A Villa Maria del Triunfo, on la família peruana Urrutia Naveros m’està esperant per passar-hi uns quants dies. A La Molina, on quedàrem amb la família peruana López Tocón que ens tornaríem a trobar, després d’aquells dies passats junts a la platja Punta Sal...
També m’hagués agradat acomiadar-me de n’Anselm Álvarez i n’Elvira Calmet, que viuen al districte limeny de Magdalena del Mar. O del franciscà P. Miquel Llompart que m’acollí a la seva casa de Salamanca. O de la religiosa agustina de l’Empara, sor Antònia Rosselló. O, sobretot, de la bona amiga macianera Bel Duran que no he arribat a veure en tot el temps que he romàs al Perú, degut a la intervenció quirúrgica a què ha estat sotmesa. Esper i desig que se’n vagi recuperant com més aviat millor.
Tampoc no he aconseguit realitzar algunes de les visites que em propòs des de Mallorca estant. És el cas de la trobada fallida i no mantenguda mai amb el bon amic teòleg de l’alliberament Gustavo Gutiérrez o amb el bon company de treball eclesiàstic alliberador mossèn Jorge Álvarez Calderón.
Ho he deixat per al final. I aquest final s’ha precipitat de tal manera que no m’ha permès d’acostar-m’hi i retrobar-los, a cap dels dos. Ho lament moltíssim! Me’n sap molt, de greu!
També m’he reservat per al final les darreres gestions encaminades a la publicació del llibre d’en Jaume Santandreu «Operación Tiara». He mantengut converses amb alguna gent, sobre l’assumpte, sí, però no he arribat a concretar-ne cap actuació ferma. Veurem què puc fer en aquest àmbit des de Mallorca estant.
Em sap molt de greu haver hagut de partir del Perú tan precipitadament. Però la vida és així. No sempre se’ns presenta com voldríem que es presentàs. I, en aquest cas, per a mi ha estat d’una manera totalment inesperada.
Tenc el consol d’haver-me pogut comunicar amb molta d’aquesta gent, abans de sortir del Perú, bé sia a través del correu electrònic, o del whatsapp, o del messenger, per telèfon o per internet...
També tenc la satisfacció personal immensa d’haver pogut comptar, durant gairebé tot el temps de la meva estada al Perú, amb la companyia presencial, directa i propera, sempre atenta i acurada de les dues bones amigues piuranes, n’Esther i na Zully Moreno Romero que he pogut tenir, sempre que he volgut, al meu costat.
Els estic molt agraït, a totes dues. Mai no els podré retornar el gran favor que m’han fet!
Sobretot a na Zully. Puc dir que m’he vist tractat per ella amb molta cura i gran estimació, més que paleses. La nina de 14 anys que conec al PJ San Martín de Piura, quan acompanya sa mare, la senyora Rosa, en les tasques domèstiques que realitza cada dia a la casa dels «padrecitos», avui dia ja és una padrina respectable. Té 59 anys, dos fills i quatre néts. Els estima amb deliri! I jo també me’ls estim ben molt, a tots set!
Na Zully Moreno Romero sempre s’ha mostrat molt respectuosa amb mi, amable, delicada, franca, afable, simpàtica i molt atenta a qualsevol cosa que jo hagués de mester en qualsevol moment. M’hi he sentit molt estimat, de bon de veres.
Tractant-me sempre de vostè, com és costum peruà força arrelat, no ha parat d’advertir-me sempre que ha calgut sobre determinats perills en què jo podia caure, com a estranger recent arribat al Perú, davant d’un comportament meu massa distret, i massa poc atent a actuacions alienes indesitjables...
Procurant-me el manteniment de la roba sempre ben neta, o l’allotjament més confortable possible, o la presa dels medicaments, o l’alimentació més convenient, o els elements de neteja higiènica més adients.
Cada dia, abans d’anar-me’n a dormir i descansar, s’ha fet present a la meva cambra per fer-me aquelles «frotaciones» que ens aconsellen a la selva amazònica peruana, amb l’objectiu de fer front al mal de genolls i de turmells de què estic afectat des de fa anys.
«El cocachado» fa miracles. Ho he pogut comprovar en carn pròpia. Seguint les indicacions d’un «sobador» de Moyobamba que m’inicia fregues als genolls i als turmells, d’aquelles que et fan veure les estrelles, na Zully fica dins una ampolla un bon manat de fulles de coca recollides i conrades per famílies de Chazuta, a prop de Tarapoto. Les barreja amb aiguardent i en fa una emulsió que serveix per donar-me’n massatges durant una mitja hora seguida cada vespre...
D’aleshores ençà, i amb la baixada d’una mitja dotzena de quilos de pes corporal, vaig i em moc molt més àgil i lleuger que abans, a l’hora de caminar, pujar o baixar escales.
No trob paraules per agrair-li, a la meva bona amiga piurana, la inoblidable Zully, tota l’ajuda inestimable que m’ha prestat durant els setanta dies que he romàs al seu costat. Gràcies a ella, he pogut superar alguns dels mals moments viscuts. Prendre decisions més encertades. Mantenir grans dosis d’equilibri i serenor. Viure cada cop més feliç i content. Sentir-me estimat intensament per ella.
I, puc dir-ho de bon de veres, jo també l’estim molt més intensament que abans!
Que Déu ens beneeixi, com diuen pel Perú!
