Viatge al Perú 2024 (7ª): som a Lima

Primer dia d’estada a Lima, a Los Olivos

Dissabte, 30 de març
A la fi arrib a comunicar-me amb el bon amic franciscà de Huamachuco, el llubiner Miquel Llompart, qui em fa una videotrucada que m’arriba quan em dispòs a volar cap a Lima. Em diu que m’hi espera, quan jo vulgui anar-hi. I que, a l’hora de concretar-ne dates, tengui en compte que entre el 15 de maig i el 10 de juliol ha de ser a Europa. Quedam que seguirem comunicant-nos, via whatsapp.

A les 10:50 deix l'hotel Guisama, després de pagar-hi els 100€ pels dos dies que hi he romàs allotjat, amb el berenar inclòs. Me'n vaig cap a l'aeroport en taxi 3,85€. L'avió té programada la sortida cap a Lima, per a les 12:43. La meva maleta pesa 26,8 kg, uns 3,8 kg més del permès. N'he de pagar per l'excés 27,50€.

Mentre som a punt de pujar a l’avió, a la sala d’espera, em telefonen de l'hotel per fer-me a saber que, sense voler, me’n dec haver duit la clau de l'habitació. M'indiquen que puc deixar-la a la Sala Vip de l'aeroport, a mans de la senyoreta Yolanda. La hi deix, a les mans de Rosita, l'encarregada de torn que treballa a les ordres de Yoli. 

Sortim de Cajamarca abans d'hora a les 12:40 i arribam a Lima a les 13:30 , 25 minuts abans de les 13:55 l'hora prefixada. 

Torn a volar amb la companyia aèria JetSmart, que fa la competència a Latam i d’altres. Pel preu de 125 € (487,59) faig amb manco d’una hora el trajecte que, per carretera em comportaria haver de recòrrer 825 km amb autocar durant 15 hores. Això sí, tres vegades més barat, només a 40 € el passatge.

Sobrevolant el territori, m'adon de la gran sequera que ho domina tot: corrents d'aigua que ja no en porten, muntanyes andines sense gens de neu als cims, paratges cada cop més desèrtics i menys verds, extensions arenoses  immenses, entre la serra andina i l'oceà Pacífic, travessant el departament de La Libertad. 

A l’aeroport de Lima vénen a esperar-me la meva fillola Zully i la seva filla Pamela, que contracten un taxi que ens duu des de l’aeroport internacional Jorge Chávez de Lima, fins al districte de Los Olivos, on resideixen.

M’han preparat per menjar un bon «encebollado de res con frejoles y arrocito». Menjua exquisita.

Des que arrib al Perú, estic subscrit a la companyia Bitel per al manteniment i ús del meu mòbil. Amb el canvi de ship que faig per tres mesos, em correspon de fer-hi el segon pagament mensual, 7,8 € (28,32 S/). Cosa que, no sé com, realitza na Pamela, amb el seu mòbil...

La consogra de na Zully, membre actiu de la «Iglesia Alianza Cristiana y Misionera de Los Olivos», em convida a assistir al teatre que hi organitza el pastor Fernando Hidalgo. Hi anam tots els membres de la família, que som cinc. De molt bon gust particip durant més de dues hores seguides en una sala, semblant a teatre,  farcida de gent, tant a les butaques de baix com a l’amfiteatre, i de nombrosos actors i actrius hàbilment vestits damunt l’escenari, que representen escenes bíbliques de la vida de Jesús. 

M’hi deix voluntàriament 50€: a la bacina del pastor i a la butxaca de donya Rossy, per les despeses efectuades en el transport de tots sis membres.

Segon dia d’estada a Lima, a Los Olivos

Diumenge, 31 de març
M’agrada anar arreplegant frases i dites que sent a dir a la gent, de tant en tant: «Con el corazón en la boca», «El que puede puede, y el que no, que aplauda», «El espejo no mira», «Ojo de loca no se equivoca», «Lo que se hereda no se hurta»...

Faig el primer berenar a ca na Pamela. Consisteix en una bona «hamburguesa de chicharrón», de bon matí.

A l’hora de dinar, anam i passam una bona estona de sobretaula a la casa d’una amiga i companya de treball de na Pamela. Treballa com a infermera al centre de salut de l’ex Fundo Naranjal. També ha fet feina d’infermera al «Hogar Canevaro», adscrit a la Societat de Beneficència de Lima Metropolitana, al districte del Rímac. 

El seu espòs nom Jorge i és comandant de l'exèrcit de terra. Tenen dos fills, d’entre 13 i 9 anys. El pare de família, que ens fa de cuiner. ens prepara un bon «Estofado de pollo con papa y arrocito».

De retorn a ca na Pamela, a Los Olivos, sopam d’un bon plat de «Frejol de palo», plat característic de la serra andina d’Ayabaca.

Tercer dia d’estada a Lima, a Los Olivos

Dilluns, 01 d’abril
Com que m’agrada respondre totes i cadascuna de les més d’un centenar de comunicacions que m’arriben al whatsapp, aprofit per fer-ho quan em despert per anar a orinar, damunt les 4 hores de la matinada (les 11 del mati a Mallorca).

Això em duu a tornar a dormir-me fins passades les 9 del matí. Berén de dues hamburgeses, una d’alvocat i l’altra amb confitura de codony cajamarquina, preparada per na Zully. Els dos infants, Rafaela i Nicolás, ja han partit cap a l’escola. S’hi estan fins passat migdia.

Quart dia d’estada a Lima, a Los Olivos

Dimarts, 2 d’abril
Coincidint amb el dia en què es reuneixen els veïnats de la finca on visc, al carrer Rovira i Virgili de Ciutat, per tractar-hi conjuntament entre tots 7 els assumptes relacionats directament amb l’administració que porta la immobiliària, continuo romanent a la casa de Pamela, la filla de la meva fillola peruana Zully Socorro, on puc veure de prop situacions familiars, malauradament massa freqüents, en aquest país d’Amèrica Llatina.

Són moltes les famílies que travessen situacions semblants. El pare de família, enduit per la monotonia d’una vida familiar cada cop més inestable, les pressions que exerceix una vida laboral que s’esmuny cada dos per tres, hàbits i costums patriarcals introduïts des de temps enrere, etc... per aquests i d’altres motius, el fet és que de matrimonis duradors se n’hi veuen ben pocs.

Per un motiu o un altre, s’hi trenca la convivència matrimonial, molt més enllà fins i tot del que poden representar les telenovel·les  televisives llatinoamericanes més conegudes a Europa. A 9 de cada 10 cases, s’hi donen característiques semblants. La mare de família ha de fer front, tota sola, a la cura dels infants, l’educació, l’alimentació, el vestit, la salut, l’oci. Tot recau en mans d’unes dones que, en molts casos, no gaudeixen de situació laboral estable, ni de recursos econòmics suficients, ni d’educació o estudis superiors.

Visc de molt aprop situacions lamentables, en què el pare de família, no solament no en vol saber res, dels fills que ha engendrat, sinó que fins i tot s’atreveix a abusar-ne per al seu gaudi i plaer sexual. Sense parar gens ni mica d’esment a les conseqüències que se’n poden derivar en el futur per a les seves criatures hores d’ara indefenses.

M’arriben ben endins els laments d’aquelles famílies que pateixen les conseqüències d’unes males relacions internes que duen a haver de recórrer a la defensa jurídica per aconseguir que el pare de família s’avengui a aportar el que li correspon per al manteniment dels seus fills.

Veig de prop fins a quin punt això que en diuen «xarxes socials», en aquest indret d’Amèrica Llatina, tenen un gran paper dins les relacions familiars més íntimes. El domini que en tenen, fins i tot els infants més menuts, porten a ser emprades com a eina d’informació, de comunicació o de consum, però també com a instrument de control, d’observació i de seguiment de l’altri, fins a límits que, per a mi, resulten del tot sorprenents increïbles.

M’adon de la meva gran ingenuïtat, a l’hora d’emprar xarxes socials com els blogs, youtube, instagram, facebook, etc. Creient que, com a titular, en mantenc absolutament tot el control. Quan, de fet, hi ha mil i una maneres de poder fer-ne el que un vol, al marge de la meva coneixença i experiència personal.

Conversant amb la meva bona amiga, la filla de la meva fillola peruana, veig fins on pot arribar a utilitzar tots els seus coneixements en aquesta matèria, de manera que pot assabentar-se pràcticament de tot quant vulgui i desitgi, en pocs segons, fins al més mínim detall personal o col·lectiu, amb imatges, textos, converses, correus, missatges, etc.

D’ara endavant, si més no, hauré d’aprendre a seleccionar les meves publicacions, de manera que només puguin ser manipulades aquelles dades que m’interessa, i deixar de penjar-hi les que consideri d’un ús més restringit a l’àmbit familiar o de les amistats més properes...

Viatge al Perú 2024 (6ª): de la serra andina cap a Lima

Acab de celebrar el Tridu pasqual, molt ben viscut, a la serra andina

Vénc al Perú amb ganes de viure de prop la celebració de la Setmana Santa. I la visc intensament ajudant el rector de la parròquia, en les seves tasques pastorals. Un sacerdot peruà molt amic meu des de fa dècades, des que arrib al Perú per primera vegada l'any 1975.

Acabada la Setmana Santa, s'acaba també aquesta comunicació meva dels dijous, que he anat fent pública en el meu blog, sobre les vivències personals més profundes que experiment durant el meu pas per aquest redol d'Amèrica Llatina que anomenam Perú.

D'ara endavant, només quedarà reduïda a l'àmbit familiar més estricte i al de les amistats més properes que vulguin comunicar-se directament amb mi.

Ara i aquí agraesc profundament i de tot cor l'atenció que he rebut fins ara, durant aquestes tres primeres setmanes d'estada meva al Perú, per part de tantíssima de gent que em manifesta les seves ganes de seguir-me les passes.

Esper i desig que els hagi fet molt bon profit, a tots.

Que Déu ens acompanyi sempre i pertot arreu, en el nostre caminar per aquest món, en ple segle XXI.

Desig que ens engresqui a comportar-nos sempre com a bons seguidors de Jesús de Natzaret, alhora que com els millors servidors del nostre poble.

Mantenc sempre ben present allò que no es cansa de repetir, per pa i per sal, el meu bon amic capellà peruà: "La fe, més que pel cap o pel cor, entra per les mans i pels peus". Venint a dir que la fe, sense obres ben concretes que no acabin arribant a tots els col·lectius més desfavorits, tendrà ben poqueta cosa de "cristiana".

Salut i coratge!
Força i empenta!
Déu i ajuda!
Jesús ha ressuscitat!
Jesús viu entre nosaltres!
BONES FESTES DE PASQUA!

Viatge al Perú 2024 (5ª): continuo allotjat a la parròquia

 Quart dia d’estada a la parròquia

L’endemà de la festa de Sant Josep, aprofit per recórrer els carrers de la ciutat, dalt abaix. Em deixen bocabadat les balconades, nombrosíssimes i diverses que hi destrio a cada passa. Com també les esglésies i capelletes innumerables. En prenc imatges, de les que em criden més l’atenció. Entenc el motiu perquè l’anomenin «La Ciudad de los Balcones» i «La Ciudad de las Iglesias»!

De retorn a casa, destrio la imatge de Jesús al capcurucull d’un cim. Sembla que vetla per la ciutat, a l’estil del  Cristo del Corcovado, d’art decó, que, a la ciutat de Rio de Janeiro, representa Jesús de Natzaret, amb els braços oberts. M’entren ganes d’arribar-hi a peu.

La meva assistència a la missa diària de les 19h, fa que el mossèn em demani de fer-hi la lectura de l’evangeli i l’homilia corresponent. N’improvís les intervencions. Amb molt de gust m’adreç als assistents, compartint-hi allò que em ve al cap i al cor, sobre la Paraula de Déu que proclamam. Ens engresca a mantenir-nos fidels a Jesús, intensificant el nostre servei als germans i a les germanes de la nostra comunitat, sobretot als que es troben amb necessitats més grans.

Cinquè dia d’estada a la parròquia

Amb n’Anita, l’encarregada de la cuina i la neteja de la casa rectoral, anam al mercat a fer-hi la compra del dia, juntament amb el mossèn. No gaire lluny d’on estic allotjat, hi compram fruites, verdures i carn.

Em sorprèn enormement que el bon amic es mostri tan exigent, a l’hora de negar-se en rodó a acceptar-hi cap bossa de plàstic per embolicar els productes. Per això, dúim tres canastres que omplim de papaies, alvocats, llimones, pinyes, cols, cebes, alls, carabassa, iuca, pollastre, etc. 

De manera singular, em sorprèn la compra d’una fruita que no conec: la pitahaya, planta d’un cactus suculent, rústic, resistent a les sequeres, de sabor excel·lent i molt agradosa..

Pujo a peu al Mirador de San Isidro, d’on obtenc una panoràmica general de la ciutat, amb imatges espectaculars. Hi destrio més de mitja dotzena d’esglésies. El P. Mauel m’aclariria que n’hi ha més de vint-i-cinc en tota la ciutat.

De retorn a la casa rectoral, em top amb els membres del Serenazgo, la policia municipal. Amb cans que lladren i que no mosseguen. Amb parelles joves que s’acaricien a un redol. Amb una manifestació infantil i juvenil a favor del respecte pel planeta, fora plàstics, reclamant aigua per a la població: tothom reconeix que hauria de ploure a bots i barrals, mentre no cauen més que quatre gotes de pluja fina. El mossèn recorda que som nosaltres, els humans, els que destrossam el planeta... Intercanviam opinions sobre la religiositat popular que amara tan fortament la població, a tots els nivells socials...

Sisè dia d’estada a la parròquia

Som al darrer divendres de Corema, abans d’iniciar la Setmana Santa. Durant aquesta quaresma 2024, mir de continuar fent el dijuni i l’abstinència dels divendres quaresmals a Mallorca: només prenc aigua i menj fruita, durant tota la jornada. 

A més de compartir el que comporta passar una mica de fam durant un dia, també em beneficia fisicament  i desintoxica el meu cos, forçat a haver d’engolir aliments massa feixucs durant la resta de la setmana. Li ho dic, al mossèn, qui, molt respectuosament, me’n facilita la tasca.

En ser el dia de celebració antiga del Divendres de Dolors, compartesc al Perú allò que comunica el bon amic Toni Colomar al nostre grup de whatsapp mallorquí: 

«Dia simbòlic per recordar les persones que pateixen, tant les que tenim aprop, com les que veim en els mitjans d’informació». De la mateixa manera que li passa a ell, també a mi, «no em preocupa gens ni mica el dolor de la Pietà ni de l’Stabat Mater, ni d’altres obres d’art, sinó el dolor de les persones». Que, en certs casos, s’esdevé fins i tot cruel i inhumà!

On som ara, hi ha molt de dolor escampat, arreu d’una zona andina eminentment agrícola: no hi veim caure la pluja, com seria desitjable en aquesta època de l’any. La gent d’aquestes contrades veuen perillar l’anyada i passen pena pel bestiar, l’aviram, els arbres, i per la salut dels membres de cadascuna de les comunitats camperoles de l’entorn: Pilco, Molinopampa, Pumarume, El Milagro, El Carmen, San Isidro, San Cayetano, etc.

Al centre de la ciutat, nosaltres mateixos patim també les conseqüències de la manca d’aigua a la casa rectoral, com a la resta de domicilis: només ens n’arriba durant tres hores al dia, de les 5 a les 8 del matí. Ens desfeim com podem, emplenant depòsits i cubells.

En la seva furgoneta, el mossèn em duu a recórrer barris de la ciutat, on s’aixequen algunes de les vint-i-cinc capelletes existents, en més o manco bon estat físic. La primera de totes és la Virgen de la Candelaria, que ell anomena «la virgen carnavalera», per la gran festa que els pobladors li reten el dia de la Patrona. 

M’esmenta les ganes que té d’anar-li donant un sentit comunitari més que no religiós. Tothom en surt ben «mojadito» (entenc que pel ball, la menjua i l’alcohol!). Fa comptes d’implantar-hi iniciatives d’oci que ajudin a entrar-hi joiosament, amb entreteniments i jocs que serveixin per unir més fermament la comunitat...

Passam també per l’Associació de Promotors de Salut (APROMSAC). Me’n duc alguns productes agrícoles naturals, fabricats a les comunitats andines de la regió. És una de les poques iniciatives que perduren avui dia, originàriament impulsades i promogudes pel bisbe de i president de la Conferència Episcopal Peruana, José Antonio Dammert Bellido (Lima, 1917-2008). Continua activa gràcies a la dedicació de persones com les quatre voluntàries ja majors que saludam.

Setè dia d’estada a la parròquia

Avui he d’ajudar el mossèn en l’administració de dos sagraments: el de la Penitència, per als infants de l’Oratori; i el del Baptisme, per a un home adult que vol esser batiat. Sap que hi estic ben disposat, a ajudar-lo, en tot allò que ell consideri que pugui esser-hi útil. Sempre que no li hagi d’ocasionar cap casta d’entrebanc entre le feligresia o les més altes instàncies jeràrquiques de la diòcesi, li dic...

Per dedins, no em puc estar de fer recórrer dins la memòria moments i moments d’una pràctica pastoral com aquesta: fer de confessor i batiar gent! Per molt que m’hi afanyi, no arrib a recordar la darrera vegada que ho faig. Segur que n’han transcorregut més de 42 anys, d’aleshores ençà... Des que celebr la meva darrera missa a l’església de l’Encarnació, a Palma, el 20 de gener de 1982, festa de Sant Sebastià, patró de Ciutat.

Confessar, confessar, record haver-ho fet amb profusió a Palma, com a vicari de la parròquia de Sant Nicolau, els anys 1968-69. No tenc record d’haver-ho fet tant, ni a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, ni a l’Encarnació... Sí que també confés moltíssim, i en kirundi, durant la meva estada missionera al Burundi, els anys 1971-1974.

Durant el sopar, en parlam més extensament amb els comensals: el mossèn i els quatre membres joves de l’Oratori que, entre d’altres activitats encomanades, preparen la trentena d’infants que el diumenge 31 de març, Festa de Pasqua, han de fer la seva Primera Comunió. Segons m’expliquen, els infants duen escrits els seus «pecats» en un paper, on, a més a més, també figuren dos «propòsits» d’esmena, sobre el seu bon comportament que volen dur en endavant.

Allò que més em sorprèn, emperò, són les paraules del mossèn, quan ve a dir-me que jo, «en tenir l’experiència de ser pare», sabré tractar millor que ell aquests infants de Primera Comunió! Li vull aclarir davant tots que, ni amb na Lina, la meva primera esposa, ni amb na Bel, la segona, no he tengut mai cap fill! Som xorc! Em fa la impressió que en queda molt sorprès, d’aquesta dada biogràfica meva que jo li tramet. Cosa que em xoca i que, d’alguna manera, m’arriba endins...

Quina deu ser la imatge que, en tenen, de mi, els clergues peruans? Em deman. Els que em coneixen o els que n’han sentit a parlar, de mi? A l’edat quasi octogenària que tenc, m’importa ben poc allò que en pugui pensar, opinar o dir, sigui qui sigui. Però no deixa de sorprendre’m.

El fet és que, per a mi, aquest dissabte anterior al Diumenge de Rams, m’arriba carregat de vivències noves. Després de 42 anys de no exercir la tasca de capellà..., tenc l’oportunitat  d’administrar dos sagraments a la parròquia de la Immaculada: el baptisme d’un adult, n’Iván Antonio, i les confessions de tres desenes d’infants de l’Oratori, a l’interior de la mateixa església de la Immaculada a les 15 h. 

Vuitè dia d’estada a la parròquia

És Diumenge de Rams, l'inici de la Setmana Santa a «La Ciudad de los Balcones» (i «La Ciudad de las Iglesias», segons el mossèn). Amb els infants de l’Oratori, baixam cap a la capelleta del Rosari, des de la casa rectoral de l’església de la Immaculada, on estic allotjat. Roman situada a unes quantes illetes de l’església del Carme, on celebram gairebé totes les funcions religioses. 

És la primera vegada que la presencio en aquest indret andí. M’entra molt endins l’enorme participació de la gent camperola que s’hi fa present, amb rams de tota casta d’arbusts i plantes diverses, cantant en processó, des de la capelleta fins a l’església gran, recorrent-hi una bona partida de carrers.

La processó fa dues parades: una davant del Centre Escolar del Sagrat Cor de Jesús, apropat de la plaça Major. Hi podem escoltar les paraules de benvenguda que hi donen els representants magisterials; i una altra, davant la porta d’entrada principal de la Municipalitat. Aquí el mossèn fa una intervenció pública a favor de la col·laboració mútua entre totes dues institucions que presideixen la plaça: l’església i l’ajuntament, que representen el poble i en vénen a ser pares protectors, cadascun des del seu àmbit, tots dos sempre a favor del poble, lluitant-hi contra la corrupció...

La gentada que participa en la processó omple l’interior de l’església, amb tots els bancs ocupats i els infants de l’Oratori situats damunt del presbiteri, al costat del celebrant principal, el mossèn. Jo preferesc romandre entre els fidels, a mitjan temple, i sentir-ne més de prop les pregàries, els cants i els gestos emergents d’una religiositat popular que, a vegades, m’arriba a posar els pèls de punta...

Al final de la missa, dues hores bones després d’haver-se iniciat la processó dels Rams,el  mossèn em convida a posar-me l’estola i batiar un infant, de nom Matías. L’acompanyen solament padrins, pares i germans. En una cerimònia senzilla i modesta, utilitz tots els ingredients a l’abast: a més de l’aigua que beneesc dins d’una palangana, i el ritual que seguesc en un quadern molt ben editat, dispòs de l’oli crismal, el ciri encès, el drap blanc, etc.

Pens en tants d’infants que he batiat a Mallorca, a Burundi i a Perú, més de quaranta-dos anys enrere... Pens què en deu haver estat, d’aquell bateig... Pens que només Déu ho deu saber...

Novè dia d’estada a la parròquia

Altre temps, quan m’exercesc com a rector en la parròquia de l’Encarnació, a Ciutat, un dia com aquest no passa desapercebut: és el 25 de març, nou mesos abans de Nadal. Celebram la solemnitat de l´Anunciació del Senyor, festa anomenada també de l´Encarnació, en commemorar el fet que Jesús pren carn en les entranyes de Maria, la Mare de Déu.

Enguany, em trob al Perú. Tenc oportunitat d’arribar a un indret que mai no m’hagués imaginat que pogués existir-hi: el llogaret andí de Polloc. Des de fa anys, hi va prenent molta de força una iniciativa pastoral singularment significativa: barreja d’espiritualitat (quasi convencionalment tridentina) amb solidaritat (quasi radicalment revolucionària) envers dels sectors més febles de la societat. M’hi crida poderosament l’atenció.

Les instal·lacions acollidores s’aixequen ben al costat d’un santuari marià esvelt, dedicat a la Verge del Rosari. Com a particularitat, observ totes les parets, balconades i barandes decorades amb mosaics. Són fruit del treball artesanal d’un bon grapat de joves i al·lotes, que reben la formació professional més adient, amb un ordre i disciplina semblant als més estrictes internats del meu temps d’estudiant al Seminari...

Polloc és una comunitat del districte cajamarquí de La Encañada. Liderat pel sacerdot diocesà italià Alessandro Facchini, des de l’any 2005 compta amb el col·legi tècnic Don Bosco. Forma joves i al·lotes de la regió durant 5 anys en les arts de tallar la fusta, teixits, costura, tècniques del mosaic i dels vitralls, fusteria, etc. Amb la idea de prioritzar l’educació i el desplegament d’oficis entre la gent més pobra, d’on arriben a sortir obres excel·lents d’artistes rellevants arreu del Perú.

El motiu primordial d'aquesta anada nostra a Polloc, emperò, té més a veure amb la consagració d’unes joves voluntàries implicades en aquest projecte, delitoses de dedicar-se al servei dels més pobres, Segueixen en comunitat laica les orientacions de qui les ha arreplegades, amb la convicció ferma que la fe cristiana entra per les mans i pels peus, més que pel cap i pel cor. I que cal donar i cal donar-se, cal anar i cal adreçar-se a la humanitat més sofrent. Fan part de més d’una cinquantena de comunitats rurals i pobres del Perú, a les quals no solament aporten pregàries, sinó també esperances i feines que ajudin a subsistir.

Desè dia d’estada a la parròquia

Aprofit aquest desè dia d’estada meva a la parròquia, quan es compleix la quinzena d'haver-me'n anat de Mallorca, per canviar euros amb sols peruans, i passar comptes amb el bon amic: m’oferesc a lliurar-li 350 € setmanals, en concepte de col·laboració voluntària, per l’allotjament exquisit que em dispensa a la casa rectoral... Que Déu li ho pag, molt millor que jo!

Viatge al Perú 2024 (4ª): estic en una parròquia andina

 Primer dia a la serra andina, diumenge 17 de març

Arrib a la ciutat andina, des de l’aeroport, en un «col.lectiu» contractat per un bon amic del mossèn que hi passa a recollir-me pocs minuts després d’aterrar-hi. Li diuen Máximo. 

En manco de tres hores, recorrem el trajecte d’uns 101,6 km entre els «paraderos», per paratges muntanyencs coberts de verdor i farcits de volts i revolts. 

Estic a punt de marejar-me i de vomitar, sobretot quan arribam al capcurucull de l’Abra Comullca (3.776 m). Sortosament, arrib la mar de bé a la ciutat andina d’arrels colonials, fundada l’any 1796 per colons espanyols, gallecs i portuguesos. Es troba a uns 2.645 m d’altura i actualment té una població que supera els 27.000 habitants  «shilicos», com acostumen a ser reconeguts i anomenats.

El Mossèn, de 67 anys, és el rector de la parròquia Nuestra Señora del Carmen, des de fa uns dos anys. M’ofereix una habitació senzilla i confortable, amb tots els serveis domèstics habilitats (bany, cuina, menjador, etc.) i wifi amb contrasenya.

Duu una trajectòria de dedicació intensa a l’església catòlica, primer a la mateixa Catedral on coneix "el darrer canonge" de la història... El bisbe José Antonio Dammert Bellido (Lima, 1917- 2008) el nomena vicari general i vicari de Pastoral. Tasques que hi exerceix durant desset anys. Nomenat posteriorment rector d'una altra parròquia més acostada de la ciutat de Trujillo, suara mateix s'exerceix com a rector. Em diu que s’hi troba molt a gust entre els "shilicos".

El veig molt abocat a limpulsar i promoure el Oratorio Mato Grosso. En sé ben poca cosa, del sacerdot i artista italo-peruà, membre de la Congregació Salesiana, el P. Ugo de Censi Scarafoni (Polaggia, Itàlia, 1924 – Lima, Perú, 2018). Fou rector del poble peruà de Chacas (1976-2018),  i és el fundador i conductor d’aquest moviment juvenil d’ajuda social, creat a Itàlia l’any 1967.

Acudesc a la missa dominical que el mossèn celebra a l’església parroquial Nuestra Señora del Carmen, plena a vessar de gent que hi participa activament, amb els cants, les pregàries, els silencis, els gestos.

A l’inici de la celebració eucarística, em saluda públicament, des del presbiteri, i fa saber a tots que jo som allà, assegut al segon banc de l’església. Al final de l’acte religiós, em convida a pujar-hi a dir unes paraules. Li n’agraesc i el detall i la bona acollida de toda la comunitat parroquial en bon primer dia d’estada meva a la ciutat.

Després de la missa, l’acompany a compartir el condol amb una de les famílies de la parròquia. Passen per un mal moment, en haver perdut un fill de 19 anys, ofegat a les aigües braves de l’oceà Pacífic. Ens hi passam més d’una hora seguida, intercanviant intervencions... Ben entrades les 11 de la nit, ens conviden a sopar, a la taula parada per la padrina: hamburguesa amb cafè americà i «queso mantecoso...

Segon dia d’estada a la serra andina, dilluns 18 de març

Descans fins a mitjan matí. Tot i que la major part del dia no disposam d’aigua corrent (només durant tres hores diàries) i que el corrent elèctric també ens fuig durant tres hores al dia, ens enginyam per emprar instal·lacions i estris, d’acord amb les nostres necessitats.

Aprofit la cambra de la casa rectoral, per escriure la meva «crònica peruana» en la «laptop» (ordinador portàtil). Contest missatges enviats de contrades mallorquines i peruanes. I mir de posar ordre als meus comptes.

Gràcies a les instruccions que em dóna Mafer (Maria Fernanda), neboda del mossèn i néta de la seva germana Chabuca, aprenc a configurar per primera vegada l’escriptura per veu als whatsapp. 

Contact amb el P. Miquel Llompart, franciscà del TOR a Huamachuco. Li dic que som al Perú amb el mossèn. M’agradaria conèixer l’indret dels franciscans mallorquins. Hi duc salutacions de part de les nebodes del P. Gabriel Genovart Mestre, filles de la meva estimada cosina arianyera Barita Genovart Ramis (qepd). I també de la neboda del Pare Oliver, del TOR, n’Antònia Oliver Marco.

En Miquel, amb qui compartesc tasques de consiliaris diocesans del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, a la dècada dels anys 70, em contesta tot d’una i em diu: «Cil, benvingut al Perú. A Huamachuco seràs benvingut». 

No em puc estar de pensar-hi una vegada i una altra, i de donar-hi moltes voltes: per què serà que no vivim així, a terres d’Europa, tan francs, oberts i hospitalaris com a terres del Sud!? Suara mateix puc recórrer aquest país immens, Perú, botant de casa en casa, de poble en poble, de província en província, de departament en departament, rebent-hi l’acollida fervent de tantíssima de gent! 

En don moltes de gràcies a la Vida, al Déu i Senyor de l’Univers! Li’n vull donar, també, per l’oportunitat que em dóna de veure i viure de prop la realitat d’un «caserío» andí: San José de Pilco. Avui celebren la vigília del patró amb una missa a la capelleta de sant Josep (qui porta un bon capell passat pel cap!)

Hi anam, el mossèn i jo amb el cotxe de Reynaldo, qui anima les celebracions fent sonar magistralment la guitarra i emprant-hi una veu extraordinària. 

Aquest «caserío shilico», apropat de la ciutat, a uns 10 minuts en cotxe, no deu tenir més de 80 habitants. Na Blanca, la jove catequista que s’encarrega de mantenir-hi encesa la flama de la fe dins la comunitat, ho té tot a punt. D’altres s’encarreguen de cuinar, mentre uns joves preparen l’escenari per a l'actuació de tres grups musicals.

Celebració eucarística molt senzilla, feta amb paraules planeres per qui la presideix, el mossèn. Després de la qual som convidats a tastar un plat de brou de gallina amb arròs...

Tercer dia d’estada a la serra andina, dimarts 19 de març

És la festa de Sant Josep, patró de Pilco. Berenam junts al menjador de la casa rectoral, el mossèn, la seva neboda Mafer i jo, abans que ella partesqui cap a Lima, a la seva residència habitual. 

Tots dos assaboreixen la sobrassada exquisita, de Can Gazà, lliurada pel bon amic Jaume Santandreu. Jo prenc una bona tassa de cafè amb llet, amb un panet local (de forma triangular!) i una truita amb xampinyons.

Aquest matí hi anam amb la furgoneta del mossèn, a Pilco, per una altra carretera distinta a la d’ahir capvespre, a celebrar la missa festiva de sant Josep a les 11 del matí. Passam per Molino Pampa, un indret bellíssim, vall immensa coberta de verdor, amb plantacions de blat de les Índies i una munió d’eucaliptus vells, com jo no n’havia vist mai, ni al Burundi: tan grans i grossos, tan envellits!

El mossèn, que divendres passat ha complit els 67 anys, m’explica el seu procés personal d’acostament al sacerdoci, trencant de jove amb els estudis d’Agronomia que la família li reservava i ingressant al Seminari diocesà, dirigit aleshores pel santamarier mossèn Miquel Parets.

La seva relació amb capellans i religioses de Mallorca s’inicia d’infant i s’enforteix amb el pas dels anys a la seva població natal. L’eivissenc Vicent Tur, també, hi té molt a veure. I el menorquí Joan Riera, igualment. Per damunt tots, despunta indubtablement el binissalemer mossèn Jaume Pons.

Les religioses agustines de l’Empar incideixen en la seva vida, i en la de la seva família, de manera singular sor Purificació Millans. La seva germana Carlota ingressa en la Congregació i s’hi manté fins al dia d’avui.

Sempre m’hi he trobat molt a gust, al costat d’aquest mossèn peruà, una dotzena d’anys més jove que jo. Coneix Europa, realitza estudis superiors de Catequètica i de Ciències de la Comunicació a Madrid. Visita Burundi, en una ocasió. Viatja a Mallorca. En reconeix molts d’indrets i gairebé tots els capellans mallorquins que passen pel Perú.

Els pocs dies que duc a la ciutat em serveixen per copsar, encara més acuradament, la personalitat peculiar, tan valuosa d’aquest capellà peruà.

La nostra segona pujada al llogaret de San José de Pilco em resulta molt més enriquidora que la d’ahir. Captivat per l’espontaneïtat amb què hi desplega les seves intervencions, el líder espiritual d’una comunitat camperola i ramadera petita, tan sols amb una vuitantena de persones.

Hi treballa intensament la feina catequètica que mira de posar cada cop més a càrrec de laics joves, lliurats al servei de la comunitat, fruit d’una fe que no neix del cap ni de l’intel·lecte, segons diu, sinó de les mans i dels peus. Seguint les pautes del que acostuma a anomenar l’Oratori...

Viatge al Perú 2024 (3ª): ja hi som, a Lima, amb dues maletes ben plenes

Un dia abans d’emprendre el vol cap al Perú, el dia se’m fa curt a Mallorca. Massa curt, per fer-hi tot quant hauria de fer en les hores darreres.

Esper i desig que, emprant les noves tecnologies, aquesta estada al Perú en aquestes alçades del segle XXI, pel que fa a la intercomunicació d’allà (Perú) cap aquí (Mallorca), sigui ben diferent a la que estam forçats a mantenir en la dècada dels anys 70 del segle passat.

Que aquest blog pugui servir-hi com a botó de mostra!

Després d’aterrar magníficament a l’aeroport internacional Jorge Chávez de Lima Callao, de recollir les dues maletes grosses que viatgen directament de Palma a Lima, de bescanviar euros per sols peruans a les mateixes instal·lacions aeroportuàries, mir de fer tots els tràmits requerits a «Migracions», on, sense cap casta de problema, m’indiquen que ja  me’n puc sortir (sense cap registre ni entrebanc!).

L'avió d'Ibèria (Avianca) surt de Palma amb 13 minuts de retard, però arriba a Madrid més prest que l'hora prefixada, les 22:45. M’adon que volar al Perú amb Ibèria no és ben bé el mateix que amb Air Europa, pel que fa a les connexions aeroportuàries a Madrid. Me n'adverteix claríssimament na Magdalena, la binissalemera que m'atén molt amablement  al mostrador d'Ibèria de Son Sant Joan. 

A l'aeroport de Madrid-Barajas, m'he d'espavilar per pujar al trenet de T4S que m'ha de dur fins allà mateix on surt el meu avió cap a Lima, a la porta de sortida "S3". 

En pretendre que sigui «el viatge de la meva vida quasi octogenària», na Mònica, de l'agència de viatges Kontiki Tramuntana, em procura uns bitllets d'avió que ni són els més barats ni tampoc els més cars: amb seient individual deliciós (1C), ample, tranquil, còmode, amb refrigeris inclosos, molt ben atès a les mil meravelles pel personal de cabina, totalment llatinoamericà (jo diria que veneçolà...). 

A l’interior de la nau, al cap d’una horeta de volar, l’«aeromozo» Juan Carlos i l’«aeromoza» Mariela em demanen de què vull sopar, i què vull prendre més tard per berenar, dues hores abans d’arribar a Lima. Ho annoten al seu mòbil... 

Pel que veig, aquest viatge, que m'agradaria que fos el millor de la meva vida, comença beníssim...

Amb un tracte excel.lent per part del personal de cabina de Latam, durant una nit molt més llarga que l'habitual per a mi (més de 17 hores seguides de fosca negra), amb dues menjades programades i tantes begudes d'aigua com demani (5). Anades al bany (4). Hores dormides seguides (5) i alternes més de 8. No empr el comandament de la pantalla disponible, per a res...

De l’aeroport de Lima, on m’espera la meva fillola piurana, Zully Socorro Moreno Romero, en taxi, ens adreçam tots dos cap al districte limeny de Miraflores, on se situa l’hotel reservat per l’agència mallorquina de viatges Kontiki Tramuntana: Radisson Decapolis Miraflores **** Avenida 28 de Julio – 0 – Lima Miraflores - 005116251201.

Quan són les 16:16 h, ens encaminam cap a la casa de la filla de na Zully, que viu a l’altra banda de la ciutat de Lima,  al barri de Los Olivos, on tenc oportunitat de saludar Pamela i els seus dos fills, Nicolás i Rafaela, menors de 10 anys tots dos; i de passar unes hores a la casa nova que ocupen des de fa poc temps. 

A les 21:15 tota la família m’acompanya de bell nou a l’hotel, on qued a passar la nit tot sol.

La meva primera jornada sencera al Perú es produeix divendres, 15 de març. És el primer dia sencer que pas al Perú en aquesta ocasió. Després de la mitja primera jornada peruana d’ahir dijous, durant la qual, entre d’altres elements, tenc oportunitat de seguir més de prop la situació familiar dolorosa que travessen algunes famílies peruanes molt amigues, per motius nombrosos i variats: l’exhumació d’un familiar, els inicis d’un procés de separació matrimonial, el trasllat de restes humanes d’un lloc a un altre, el viatge inesperat a la capital peruana des de Piura, etc. 

En aquest sentit, he de reconèixer que no arrib al Perú en el millor dels moments possibles, sobretot per a segons quina gent...

Però és que, des de fa temps, m’estic fent a la idea que la vida al Sud d’aquest planeta nostre, molt sovint, arriba a ser tan intensa i diversificada que es converteix en cau inesgotable i sorprenent d’esdeveniments imprevists, de situacions assolides sense haver-les anat a cercar, de coincidències insòlites, de trobades inesperades, d’encontres sobtats, de troballes inimaginables...

Aquesta segona nit, que també me la pas tot sol, a la cambra núm. 511 de l’hotel Radisson Decapolis Miraflores, m'hi qued adormit com un tronc.

A l'hora prefixada, tal com hem quedat, m’hi compareix el fill d’un peruà amic meu que viu i resideix a Mallorca. Espera amb moltes ganes la capsa de medicaments que son pare ha posat a les meves mans perquè els hi faci arribar. Em convida a anar a espipellar qualque cosa. Ho feim en un altre indret, el Terminal Pesquero, de tarannà més popular que on he anat a dinar, restaurant Alfresco, de caire més turístic. Mir d’empassar-m’hi una «tortilla con cebiche de pota» que mai no he tastat i que desconec. Com que es tracta d’una quantitat petita, pas gust d’assaborir-ho, ben regat amb uns quants tassons de «chicha morada».

Una de les més grans alegries m’arriba avui dia quan, des del mòbil, escolt la veu de n’Elvira Calmet, l’esposa del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaria. Em diu que vénen a veure’m a l’hotel Radisson on estic allotjat. S’hi presenta ella, n’Anselm, la seva filla Micaela i el nét Julián. Tots cinc feim una bon rotlada, a la cafeteria de l’hotel. Després, ens animam a anar a prendre un piscolabis pels voltants més apropats.

Les trobades que mantenc amb n’Anselm, aquest bon amic, amb qui compartim tasques pastorals a la parròquia de Santa, dins la prelatura de Chimbote a la dècada dels anys 70 del segle passat, m’omplen sempre de gran satisfacció i molta d’alegria. 

Quant i més en aquesta ocasió, quan els duc el paquet de medicaments que la seva filla resident a Mallorca els envia, i que una bona amiga farmacèutica de Ciutat els facilita i procura amb gran diligència, n'Aina Salom.

Tot ben barrejat amb dues bones sobrassades i alguns ventalls mallorquins, que ajudin a alleugerir els efectes de la calor intensa que cau damunt la ciutat de Lima a determinades hores d’aquesta època estiuenca tan irregular.

Pas la darrera jornada sencera a Lima, la capital del Perú, en bon dissabte, 16 de març. Torn a enllestir una de les dues maletes, amb la qual faig comptes d’emprendre el vol demà diumenge, per retrobar-me amb el bon amic peruà, rector d'una parròquia andina. Amb l'alicient principal d'aquesta presa de decisió meva a Mallorca: iniciar una etapa nova de presència singular al Perú! 

Faig comptes de facturar-la en el vol que surt de l’aeroport internacional Jorge Chávez de Lima demà dissabte, a les 11:40, i que té previst d’arribar a l’aeroport serrà a les 13:06, amb la companyia peruana JetSmart .

Com que l’hotel on estic allotjat no es troba gaire lluny de l’Óvalo de Miraflores, m’hi vull acostar anant-hi a peu. Tenc moltes ganes de tornar a veure aquest indret tan característic, on se situa l’Escola Superior Magisterial Marcelino Champanyat on vaig llicenciar-me en Educació a finals de la dècada dels anys 70 del segle passat.

N'hi trec algunes fotos que remet tot d’una als bons amics mallorquins que compartírem aquella tasca, amb la presentació i defensa d'una tesina de llicenciatura «Los medios de comunicación, instrumento de evangelización de los pueblos». Ens basàvem en la iniciativa promoguda per mossèn Miquel Mulet, qui va batiar-la amb el nom de CINCOS (Centro de Intercomunicación Social).

«Amb ganes de veure aquella Escola Superior Magisterial Marcelino Champagnat de Miraflores, on ens llicenciàrem en Educació a la dècada dels anys 70 del segle passat, m'adon que res ja no és així com era. Just en queda la placa del passatge... L'edifici ha quedat reconvertit en instal·lació limenya de la Universitat de Piura... Nova sint omnia, recedant vetera!»

I per a més novetats, demà en avió, a uns 563 km de Lima.

El meu viatge al Perú, 2024 (2ª): anunci periodístic al diari UH

Quan el periodista d’Última Hora, el bon amic i veïnat de barri Pedro Prieto, s’assabenta del meu viatge al Perú, s’interessa tot d’una per l’assumpte, es posa en contacte telefònic amb mi i em demana dades i fotos, amb ganes d’enllestir la pàgina «Click» del «Discreto Encanto».

Barrejant imatges i paraules meves amb d’altres que no hi tenen res a veure, hi confecciona i estampa un titular basat en interrogants i cantades d'àmbits equins...: «Buele, ¿dirá misa en Perú...? Caterina canta entre caballos»...

Val! Barrejant ous amb caragols! Bé. 

Sense tenir el gust de conèixer-la, desitjo tota casta d’èxits  a Caterina Ross. M’assabent que publica el seu àlbum discogràfic nou, que ha rodat un vídeo a Inca i que és candidata als Premis MIN de la Música Independent... Enhorabona!

Lògicament, m’interessa per damunt tot parar una mica més d’esment i girar la ullada cap a allò que en diu, de mi, el periodista d’UH en aquesta pàgina impresa. Avesat a les informacions que publica, sé que mira de barrejar tot quant li arriba, que no deu ser poc, cada dia, com a bon periodista veterà.

Me'n publica tres, de fotos, molt significatives per a mi: la que em mostr amb les meves dues esposes, Lina Company i Bel Rosselló; la que em fan quan estic batiant un infant a l’esglesieta modesta del barri piurà de San Martín, al Perú, l’any 1975; i la que el fotògraf oficial ens treu quan visitam el papa Pau VI al Vaticà, l’any 1971... 

A totes tres em veig, em sent i em reconec com en Cil (ciutadà, caminant, creient, capellà, compromès, caparrut, català, company, crític, catòlic, collonut, cristià...)

A l’inici del seu escrit, el periodista esmenta la convidada d'un bon amic peruà, i el presenta en públic com un capellà amic meu, que m’hi convida, a mi, que suara mateix no m’estic exercint com a capellà... Des de fa dècades...

En recordar la meva condició d’ex capellà, en exercici fins fa 42 anys, esmenta un «catecisme del sacerdoci» segons el qual sempre que jo vulgui podria dir missa... Diu que jo li contrapòs el Codi de Dret Canònic que no em permet de dir-ne...

Bé. Al marge d’interpretacions peculiars, característiques d’un periodista tan veterà, li he d’agrair  que vulgui traure a la llum pública el cas d’un de tants capellans catòlics mallorquins casats, més d'un centenar per cert, com jo mateix. 

És clar que no tots els companys en tenim la mateixa visió, de la nostra mateixa condició eclesiàstica. Ni tots pensam igual. Ni tots hem pres pel mateix camí, ni hem optat per les mateixes condicions de vida. Cadascú té la seva pròpia experiència vital en aquest àmbit.

Jo som un d’aquells que creuen que ser capellà no queda reduït a «dir missa». Durant els tretze anys en què n’exercesc la tasca, no faig ben bé el mateix pertot arreu, ni hi actuo de la mateixa manera, com a vicari a la parròquia de Sant Nicolau, o de Santa Catalina Thomàs o de l’Encarnació, a Ciutat. 

Ni molt manco com a missioner a Burundi o com a agent de pastoral al Perú. El paper i les tasques d’un capellà qualsevol varien segons l’àmbit on es despleguen. 

«Dir missa» és important, sens dubte. Presidir una celebració eucarística té la seva importància, sobretot, crec jo, si va acompanyada del servei compromès que en comporta la tasca. Per a mi, esdevé tan important presidir-la com no presidir-la, sobretot si l’individu es posa a servir els altres amb més intensitat i dedicació que el president...

En veure i rellegir la pàgina periodística (que m’imagín que vol esdevenir cridanera davant dels lectors, a criteri del periodista), si d’una cosa m’alegra veure-la transcrita, és que pot servir per deixondir i engrescar certa gent... Tant de bo!

M’encantaria que servís, ni que fos una miqueta, per remoure i orejar certes aigües embassades, pentura en perill de putrefacció irrecuperable, pel que fa a l’actuació i el comportament jeràrquic tan inamovible com el de l’àmbit eclesiàstic...

M’encantaria que ajudàs les més altes esferes de la jerarquia catòlica a reflexionar en profunditat sobre la gran quantitat i la bona qualitat de preveres catòlics perduts, en haver-los "reduïts a l'estat laical", pel simple fet que han optat per casar-se, contradient un codi de dret canònic tan poc evangèlic com molt anacrònic.

M’encantaria que contribuís, modestament i clara, a fer parar una mica més d'esment a situacions concretes de capellans que NO viuen el celibat, tal com marca la normativa eclesiàstica tan caduca com extemporània. I que, des de les més altes instàncies, ja no hi tancassin pus mai més els ulls.

M’encantaria que pogués servir per convidar la jerarquia eclesiàstica a no girar l'esquena davant fets tan concrets i palpables, com el que es dóna amb la meva promoció sacerdotal mallorquina de l'any 1968. I que es repeteix en altres fornades. Aleshores, som ordenats preveres 15 candidats al sacerdoci. D’aquesta quinzena, 8 hem optat per casar-nos, un any o un altre. És a dir, la majoria, simple, però majoria!

M’encantaria que pogués servir perquè algun bisbe, sentint-se més cristià que catòlic, decidesqui actuar pel seu compte i risc, deixant-se endur per l’Esperit de Jesús més que per indicacions de monsenyors del Vaticà, i es posi a actuar de debò d'acord amb allò que en sap, del "celibat sacerdotal real", entre els seus sacerdots. En lloc de mantenir-s'hi tancat tan hermèticament com tossudament.

M’encantaria que aquesta pàgina periodística, publicada a la ciutat de Palma, pogués engrescar qualque jerarca eclesiàstic de qualsevol altre indret de l’òrbita catòlica, perquè, en lloc de viure consultant obcecadament cànons del codi de dret canònic, s'apuntàs nuament i compromesa a aprofundir en versets de l'Evangeli de Jesús.

M’encantaria ajudar, modestament i senzilla, a fer veure més clarament que el bassó de tot plegat és contribuir d'alguna manera més positiva a cercar i trobar el camí millor que ens porti a ser seguidors de Jesús, tan bons, que esdevenguem els millors servidors dels més pobres del poble. Com Ell.

M’encantaria... però ja se sap. Una cosa és l’encant i, l'altra, molt distinta, perdre el cantet.

El meu viatge al Perú 2024 (1ª): preparatius

A l’agència de viatges KONTIKI TRAMUNTANA, del carrer General Riera de Ciutat, m’hi atenen molt amablement les bones amigues Mónica, Raquel i Irene, que m'acaben de perfilar els darrers detalls dels bitllets aeris que m’han preparat.

Un cop confirmada la meva sortida de Mallorca per al dimecres vinent dia 13 de març, em pos a comunicar-ho a les meves amistats més properes.

Em qued espantat de veure les respostes que m’arriben. Em deixen bocabadat. N’hi ha per a tots els gusts. Gairebé totes coincideixen a dir-me això: 

Tothom n’està ben content. M’agraeixen que els hagi fet arribar la comunicació del meu viatge imminent al Perú. Consideren que no només m’ho meresc, sinó que m’ha d’ajudar a sentir-me millor.

Ho consideren molt bona notícia. Em desitgen molt bon viatge, i una bona estada al Perú. Que m’ho passi super bé i estupendament en aquesta aventura nova, fascinant, gaudint amb la participació tan directa en una Setmana Santa tan especial, i que sigui una experiència gratificant i esperançadora. Que tot sia en bé del Regne, em diu qualcú! Em desitgen molta sort, salut, bona i profitosa estada.

S’alegren de veure que puc fer aquest viatge al Perú, on desitgen que m’hi trobi bé i pugui refrescar els temps passats, viscuts en aquest país tan estimat. Em donen l’enhorabona per anar a un país d’Amèrica llatina on podré exercir-me com a capellà que som, he estat i seré sempre. Insisteixen a recomanar-me que aprofiti una oportunitat com aquesta. Qualcú s’interessa per saber si em podrà veure celebrar la Setmana Santa cajamarquina, i si hi ha d’haver cap possibilitat que ens hi gravin... La veritat és que no ho sé, hores d’ara, des de Mallorca estant...

Volen que retorni a la Roqueta, si més no per tenir el goig de sentir les meves vivències i compartir-hi sentiments, després de passar una bona Setmana Santa, pelegrinant per terres tan santes com les cajamarquines...

També volen saber-ne notícies, que els en digui coses, mentrestant, quines impressions vaig rebent, amb aquestes il·lusions tan grans que tenc.

Qui més qui manco em considera venturós, en poder dur a terme aquest viatge que em porta a retrobar-me amb antics feligresos meus peruans. Consideren que, aprofitant les tecnologies noves, hem de continuar en contacte, malgrat la distància geogràfica que ens pugui mantenir allunyats. 

A l’espera que jo continuï comunicant-me com sempre, esperen que els vagi passant dades de la meva estada al Perú, i fins i tot em donen l’enhorabona per una convidada que em pot obrir camins que suara mateix mantenc tancats. 

N’hi ha que ho consideren una aventura admirable, en la qual tenc il·lusió i que m’ha de fer gaudir. Mentre d’altres incideixen en el fet que em fa molta d’il·lusió i que ho he de gaudir a les totes.

Qualcú m’apunta que, en no indicar bitllet de tornada, manté dubtes seriosos sobre el meu retorn efectiu a la Roqueta, mentre d’altres intueixen que me n’hi vaig per quedar-m’hi una temporada llarga...

La majoria de les respostes, en desitjar-me bon viatge i estança feliç al Perú, em fan veure que s’alegren ben molt que me n’hi vagi a reviure records antics, i que m’ho passi la mar de bé gaudint-hi de moltíssimes alegries. Em manifesten la seguretat que hi puc fer molt bona feina.

Gairebé tothom coincideix a desitjar-me que ho gaudeixi a plaer i que en faci gaudir d’altres. Com també que hi faci fotos i les compartesqui, des de la llunyania geogràfica estant. Sobretot, algun mitjà de comunicació local em demana que hi obri bé els ulls i gaudeixi de l’estada, enviant-n’hi imatges que puguin il·lustrar publicacions possibles.

M’arriben molt endins, sobretot, els comentaris que em trameten companys i companyes amb qui hem compartit, anys enrere, tasques relacionades amb la nostra presència física en països del Sud. També amb familiars de qui s’ha passat anys fent de missioner/a en altres contrades d’Amèrica Llatina. Comparteixen amb mi l’alegria de tornar al Perú, podent entendre molt millor el significat profund, d’una anada i d’un goig personal com el meu. Alhora que dubten que m’hi estigui poc temps, atesa l’atracció que exercerix damunt qui té l’oportunitat de conèixer una realitat tan encisadora com la peruana. Esperen que en gaudeixi molt, d’aquest viatge, mentre alguns desitgen que em donin l’oportunitat de tornar a exercir de prevere (tasca que mai no he deixat de valorar com «la meva pròpia»!)

D’una manera molt especial, m’arriba molt endins la resposta que em fa arribar el bon amic menorquí, bisbe de Mallorca, monsenyor Sebastià Taltavull i Anglada. Li agraesc de tot cor les paraules que m’adreça en uns moments com aquests: «Benvolgut Cecili, et desig molt bon viatge al Perú i molt bona estança. Que et sigui molt profitós. Ja contaràs moltes coses. Compta amb la meva pregària. Una abraçada!»

No em puc estar d’agrair-li-ho: 

«Gràcies, bon amic Sebastià, per aqueixes paraules teves, les més valuoses que m’arriben aquest matí de dilluns... Esper poder comptar sempre, mentre sigui al Perú, amb la teva pregària fervent i el teu «suport institucional» si em calgués... 

Anar-hi pel meu compte i risc, no és ben bé el mateix que anar-hi sota l’aixopluc de la Santa Mare Església, com pots suposar. 

Me n’hi vaig amb les ganes immenses de poder fer-hi, allà, allò que aquí em resulta més difícil de fer-hi: exercir-me com a capellà, seguidor de Jesús, servidor del poble, a l’àmbit dels més pobres. Salut i coratge! Pregaré per tu. Prega tu per mi, bon amic Sebastià».

Don Jeroni Albertí, el meu primer contacte polític institucional

Amb motiu de la mort d’aquest polític tan rellevant en la decada dels anys 70 del segle passat, el vell nonagenari banyalbuferí Jeroni Albertí i Picornell, em vénen al cap alguns moments en què ens trobam tots dos, per un motiu o un altre, compartint projectes de caire polític institucional.

L’any 1978, de retorn a Mallorca i nomenat pel bisbe de la diòcesi rector de la parròquia de l'Encarnació, avesat a mantenir contactes directes i intensos amb formacions polítiques peruanes de l'esquerra més radical d'Amèrica Llatina - guevaristes, marxistes-leninistes, maoistes, troskistes, exguerrillers, de Pàtria Roja, de Sendero Luminoso, de l'esquerra parlamentària, etc. -, entre d'altres activitats pastorals, vull optar per passar-hi els meus primers moments observant fil per randa el ventall de les formacions polítiques que es mostren més actives dins la Mallorca d’aleshores.

Amb quina societat mallorquina em trob l'any 1978, quan hi retorn des del Perú, després d'haver romàs allunyat de la Roqueta durant més de 7 anys seguits? Veig que certament s'hi han produït canvis considerables, tant en l’àmbit eclesiàstic, com en el polític i social.

Claríssimament detect el canvi produït a l’estat espanyol amb la mort del dictador Francisco Franco.

Abans de partir cap a terres llunyanes, a Mallorca no se'n pot parlar mai, de política, enlloc. Un cop retornat a l’illa, en canvi, m’adon que tot bull i que arreu arreu es nota una gran efervescència política. Tot i que no arrib a destriar-hi mai enlloc res de semblant al conegut i tractat de prop, al Perú. 

Un bon dia, des de la Parròquia de l'Encarnació estant, em fix en un escrit publicat als mitjans de comunicació local. M’atur a llegir detingudament aquest article que consider força interessant. El signa Jeroni Albertí i Picornell, aleshores  president del Consell General Interinsular, òrgan pre-autonòmic que s’arribaria a convertir en el Govern Balear. 

M'agrada molt el contengut d’aquest escrit que defensa nítidament i clara moltes més quotes d'autogovern per a Mallorca. 

Li escric una nota, a l’autor. El president em crida. Me n’hi vaig, a parlar amb ell, al palau de l'antiga Diputació provincial, aleshores seu del Consell de Mallorca. 

Durant la conversa, llarga i extensa, li oferesc la meva col·laboració personal en allò que consideri que hi pugui esser més útil. M'assenyala l'àrea de Cultura com a àmbit possible de treball. Això sí, m’indica que «una joveneta» ja se n'encarrega. Parlam de Benestar Social, i quedam que ens tornarem a veure... 

Aquí s'acaba tota la conversa i tots els tractes mantenguts aleshores, en aquesta que consider la meva primera actuació personal, de caire polític institucional, que recordi. És el meu primer contacte personal i directe amb un alt càrrec de la política illenca, mentre m’estic exercint com a rector de la parròquia de l’Encarnació, a Ciutat. 

De fet, tot acaba en no res, com no pot ser de cap altra manera. D’una banda, es tracta del representant polític d'una formació de centre-dreta; mentre que jo vénc d’exercitar-me en la tasca política de les esquerres més radicals en escenaris d’Amèrica Llatina...

Sempre he admirat, emperò, i m'he mostrat molt agraït a aquest home, mallorquí de socarrel, dedicat a la política, crec jo, com a fruit d’una vocació profunda davant la necessitat imperiosa de posar-se a prestar un servei personal i col·lectiu a Mallorca. 

Una altra cosa, amb el pas del temps, arriba a ser la deriva que pren la formació política que funda, batiada amb el nom d'Unió Mallorquina...

Jeroni Albertí, com a primer president del Consell General Interinsular (CGI), malauradament, no arriba a aconseguir-hi tampoc la seva equiparació total amb el Gran i General Consell, el màxim òrgan políticoadministratiu i de representació de l'antic Regne de Mallorca. 

Fundat l’any 1249 i suprimit pel rei Felip V l’any 1718, emparant-se en el Decret de Nova Planta de Govern de Mallorca i Eivissa (28 de novembre de 1715), juntament amb tot el dret públic mallorquí, el Gran i General Consell se’ns presenta encara avui com  un model inigualable del que «hagués pogut esser i no fou» un òrgan polític d’administració i de representació democràtica molt més adient amb els nostres temps.

Així i tot, crec que Mallorca, les Illes Balears i Pitiüses, i el conjunt dels Països Catalans, romanem en deute perpetu més que evident amb un personatge de característiques tan singulars com Jeroni Albertí i Picornell: tot i comptar aleshores amb mitjans personals i materials tan minsos, amb una gran gosadia fora límits, avui dia del tot exemplar, és un d’aquells polítics que s’engresca en la tasca dificilíssima d’aconseguir majors quotes d’autopoder per a aquestes illes nostre. Ben convençut que un dia o un altre han d’aconseguir no dependre tant de Madrid com és habitual des de fa segles...

Que descansi en pau aquest vell polític lluitador, nascut a Banyalbufar l'any 1927! 

Amb agraïment públic a la seva gran tasca política desplegada.