dimarts, 14 de gener del 2025

Cap a l'Aràbia saudita, s'ha dit!

Qui no vol pols, que no vagi a l’era, deien els nostres padrins.

Els europeus que ens veim com a fills d'Abraham (d'una banda, jueus i cristians descendents d'Isaac, i, de l'altra,  mahometans descendents d'Ismael), tan influenciats durant segles pel catolicisme més europeïtzat i europeitzant, correm el perill de confondre, com se sol dir popularment, el cul amb les témpores, sobretot quan ficam dins d'un mateix sac tot quant no sigui estrictament judeo-cristià.

Fins i tot certs diccionaris prestigiosos presenten com a sinònims mots com mahometà, islàmic, musulmà, moro o sarraí. Així i tot, no podem oblidar que, d’una banda, l'àrab com a llengua semítica, és l'idioma que parlen milions de persones arreu del món (també fora d'Aràbia, en més d'una vintena d’altres països).

Que àrab pot ésser entès també com la persona originària d'Aràbia o d'un dels països on parlen la llengua àrab.

I finalment, que l'àrab, com a població estesa arreu del món, constitueix un gran conjunt de més de 150 milions d'individus.

Record molt bé que la primera vegada que me n'adon, d'una visió certament errònia del món àrab com la que passeig jo, europeu, és durant el meu primer viatge (any 2000) als campaments de Tindouf, Algèria, en retre visita al poble sahrauí que continua confinat durant més de mig segle en aquell indret desèrtic.

Allà tenc oportunitat de veure de prop i d’escoltar atentament dirigents sahrauïns que es consideren seguidors de l'Islam, però diferenciant-se d'altres musulmans. A l’hora que assenyalen i distingeixen claríssimament l'Aràbia Saudita d'altres indrets islàmics, divergint-hi profundament.

Per primera vegada en ma vida escolt àrabs que parlen críticament i diferenciada sobre "Els Saudí", la família reial Saudita. Com si aquesta família monàrquica constituís un món a part dins el conjunt del món àrab.

Em sorprèn aleshores aital apreciació. Però, de fet, segons dades fefaents, tothom sap que a l’actualitat aquesta família reial saudita està formada per uns 25.000 membres, uns 200 dels quals són prínceps de gran influència interna i externa.

Quasi res, va dir aquell! No ha de resultar gens estrany que, a la seva ombra, s'hi aixopluguin monarques d'altres contrades, com també personatges famosos i esportistes de luxe: 200 prínceps influents acaramullen, sens dubte, quantitats mil-milionàries incomptables! 

Sense anar a cercar ni preguntar-se per un moment com s’hi han trobat, així, de rics. Això no importa. El fet és que al voltant de l’àmbit reial saudí corren riuades de diners, com en molt pocs altres indrets del planeta.

Passa una mica el mateix que el segle XVI, quan els espanyols arriben a terres sud-americanes: per què, sinó, s’atansen ràpidíssimament cap als indrets on abunda l’or, i deixen a una banda els altres que no en disposen?

Pot resultar una mica clarificador parar esment a fets com aquests, que ajuden a comprendre millor l'organització d'una Supercopa de futbol espanyola en ple segle XXI: trien un indret com aquest, amb tot quant l'envolta. 

Tapant-se les orelles i tancant els ulls davant tantíssims comentaris crítics escampats pertot arreu, relacionats amb comportaments incomprensibles per mentalitats tan fortament europeïtzades i tan poc acostumades a la manca de respecte cap a les dones o cap als infidels.

Imaginem-nos per uns moments, com hi deuen esser tractats tantíssims d'altres estrangers, no europeus, no espanyols, molt més empobrits encara, que s'hi fan presents forçats per circumstàncies familiars penoses! Deu esser l’infern de bon de veres per a tota aquesta gent immigrant estrangera!

Tant de bo que, d'una vegada per totes, arribem a veure la necessitat imperiosa de reconvertir el futbol en esport veritable. De manera que deixem d'afavorir-lo i de mantenir-lo com un dels més grans negocis a escala mundial (amb quantitats milmilionàries del tot incomprensibles!

Encara que sia somiar truites, jo que, temps enrere no me'n perdia cap, de partit de futbol del meu equip preferit, d’uns anys ençà he optat per deixar-ho anar del tot.

Trob que és l'única solució racional que se m'ocorre: mantenir-hi tancats els televisors i les pantalletes dels mòbils, davant i durant tanta i tan gran presa de pèl, de temps, de doblers, de bon humor, de benestar, de vida familiar, de companyonia veritable que comporta qualsevol transmissió televisiva de partits de futbol entre els equips més famosos, que, en coincidir exactament amb els més rics econòmicament, encara se n’hi fan més... a costa nostre... a compte nostre.

Tant de bo que, en aquest Any Nou 2025  l'Aràbia saudita ens dugui i empenyi a prendre llum de na Pintora. Encara que en tenc molts i molt seriosos dubtes, davant d’un panorama com el que assenyal, tan poc atractiu per a moltíssima de gent.

diumenge, 5 de gener del 2025

A Francesc Antich i Oliver, president del govern autonòmic balear (i 3)

Fa pocs dies, amb motiu de la mort inesperada del bon amic i primer president socialista del Govern de les Illes Balears, Francesc Antich i Oliver, escric en aquest mateix blog meu:

"Som testimoni directe que, amb la presidència de Xisco Antich, s’hi donen passes considerables en aquest sentit... Tot i que sia tímidament, les polítiques públiques favorables als sectors més vulnerables s’hi veuen considerablement enfortides. No solament en l'aspecte quantitatiu, sinó també i sobretot millorant-ne la qualitat."

Amb uns comentaris que em fa arribar la bona amiga manacorina, Magdalena Ordinas Febrer, presidenta de l’Associació Balear de Porfíria (sa Coma, Mallorca), i que agraesc de tot cor, m'adon que hi faig curt amb les meves primeres apreciacions...

L'Associació Balear de Porfíria, una de tantes...

Hores d'ara, em sembla adient remarcar-hi també una altre aspecte concret, importantíssim, que pot resultar summament explicatiu del tarannà singular del president Antich: la seva obertura i gran disponibilitat a col·laborar activament amb els sectors de la població més vulnerable.

Deien els antics que "contra facta non valent argumenta" (contra els fets, no hi val cap argument). I això són fets, concrets i comprovables, que evidencien que Francesc Antich va ser un bon president, únic i irrepetible, com afirmen.

Durant el seu mandat presidencial, es preocupa molt per aquelles persones que es troben afectades per malalties rares a les nostres illes. D’acord amb la petició d'ajuda que li fa l’Associació Balear de Porfíria, elaboren un molt bon treball que rep el suport del Govern balear presidit per Francesc Antic, encaminat a donar difusió i fer visibles les Malalties Rares en aquesta comunitat autònoma pluriinsular.

Diu la presidenta manacorina que s’ha de reconèixer que, baix el mandat presidencial del polític algaidí, les Illes Balears compten amb el govern que ha fet més feina i que ha ofert més ajudes a les persones afectades per les malalties rares en aquesta comunitat autònoma. 

Cartell de la Conselleria de Salut i Consum
del Govern presidit per FRANCESC ANTICH

Com a mostra ben palesa, esmenta que durant el mandat presidencial de Francesc Antich elaboren i publiquen un llibre que recull la relació exhaustiva de totes les malalties rares detectades en aquestes illes. Com també de totes les associacions de malalties rares que hi han anat sorgint i que hi romanen actives, ajudant les persones i les famílies més directament afectades.

Publiquen aquest llibre l’any 2005. Hi surten 188 associacions de malalties. Hi fan molta de feina, d’importància cabdal, fent una passa de gegant en aquest camp, impulsant un treball molt valuós envers les malalties rares dins l’àmbit de l’atenció sanitària pública illenca.

És gràcies a Francesc Antich que poden arribar a crear l'Associació Balear de Porfiria i fer el programa de medicaments autoritzats i prohibits en l’àmbit d’aquesta malaltia rara anomenada Porfíria, que afecta un bon nombre de famílies, sobretot en el Llevant de Mallorca.

Pel fet d'haver-ne viscut jo, d'alguna manera, els efectes directes de molt a prop, a l’interior de la meva família manacorina, em sent personalment i profundament molt agraït a les aportacions sucoses que hi fa aquesta associació.

Gràcies a Francesc Antich, fan campanya informativa per tots els centres de salut de les Illes Balears, sobre l’existència d’una malaltia tan rara com aquesta i sobre els mitjans més adients per a fer-hi front.

Gràcies a ell, poden confeccionar millor el llistat complet dels medicaments prohibits i autoritzats per a les Porfíries Agudes. Gràcies a ell, fins i tot aconsegueixen que sigui el mateix Govern Balear qui pagui íntegrament aquest llistat que, al cap i a la fi, arriba a salvar moltes vides.

La seva presentació a Barcelona per part d'especialistes professionals de Mallorca, contribueix a l’assoliment d’una millora considerable en el diagnòstic i el tractament d'una malaltia tan rara com és la Porfíria. Alhora que ho comparteixen, n’informen altres instàncies internacionals de països nombrosos.

Gràcies a l’ajut que hi dispensa el Govern presidit per Francesc Antich i a la seva sensibilitat humanística, l’Associació Balear de Porfíria, amb la col·laboració d’un  bon estol de professionals illencs de la salut,  per intermedi de la directora del Servei de Porfíries de l’Hospital Clínic de Barcelona, arriben a presentar al Centre Europeu de Malalties Rares els llistats elaborats a Mallorca.

Des d'aquest àmbit que envolta l’Associació Balear de Porfíria, presidida per la manacorina Magdalena Ordinas Febrer, consideren i valoren molt positivament la tasca política desplegada pel socialista algaidí Francesc Antich i Oliver. Diuen que va ser un bon polític i una excel·lent persona.

Que descansi en Pau!



dissabte, 4 de gener del 2025

A Francesc Antich i Oliver, president del govern autonòmic balear (2)

Acudint a la capella ardent del Consolat de Mar, on romanen per unes hores les seves restes mortals, faig arribar la meva salutació més personal a la mare de Xesc Antic, a la seva esposa Conxa García, a la seva germana Catalina Antich i a la resta de familiars, amistats i militants socialistes presents. 

Hi deix escrites, al Llibre de condolences unes breus paraules d’agraïment:

«Bon amic i president Xesc Antich:
Agraint la teva tasca
d’un esplèndid president.
Aquí i ara en faig esment,
en aquesta bella casa».

L'endemà mateix d'aquesta visita efectuada a la capella ardent del Consolat de Mar, em faig present al cementeri d'Algaida on és previst de fer-hi el comiat definitiu a les restes mortals de qui és el primer president socialista del Govern de les Illes Balears, l'algaidí Francesc Antich i Oliver, (QEPDA).

Només arribar al poble, ja m'adon de la gran quantitat de gent que es dirigeix cap al cementeri algaidí, en vehicles i a peu sobretot. Enmig d'una gran operació policial a càrrec de la Guàrdia Civil i la Policia Local, que s'afanyen a mantenir-hi l'ordre i a fer les indicacions pertinents perquè puguin aparcar-hi convenientment els centenars (o milers) de cotxes que hi acudeixen.

Gent de la vila algaidina de totes les edats i condicions fan coa per entrar al recinte funerari municipal. Alguns porten rams de flors. D'altres roses o clavells vermells. Tots amb l'emoció en el rostre. Amb ganes de desfilar per la capella on roman instal·lat el fèretre, i amb el delit de saludar i confortar la família Antich Oliver davant la pèrdua d'una persona tan apreciada.

Abans d'entrar-hi, molt amablement m'indiquen i assenyalen l'existència damunt d'una tauleta d'un bon manat d'exemplars escrits de "la darrera glosa feta p'en Xesc Antich". N'agaf un per a mi, i uns quants més per a gent amiga que sé que voldria tenir-ne...

La darrera glosa de Xesc Antich

A la mateixa porta d'entrada, tenc oportunitat de saludar Conxa Garcia, l'esposa. Com també Catalina Antich, la germana. I la resta de familiars que hi són presents: sa mare, els seus fills, els seus nebots...

Albir en primer lloc, la corona de flors que hi aporta el Senat. Seguida de la que li ofereix el Congrés dels Diputats. Completada amb la de l'Agrupació Socialista d'Algaida, Pina i Randa. Les tres corones que veig col·locades a l'interior del tanatori. A més de les flors que envolten el fèretre, cobert amb la bandera de les Illes Balears. I munió immensa de rams i de corones que s'ajunten en un admirable mosaic a l'exterior de la capella.

Desenes de roses vermelles de l'Agrupació Socialista
d'Algaida, Randa i Pina

Com a bon amic seu, mir d'ocupar el racó més apropat de la capçalera del baül (per no entorpir la marxa de la coa llarga i extensa, que circula disposada a retre-li la darrera salutació). Des d'aquí mateix elev la meva pregària personal, mussitant-hi un efusiu i molt sentit "Parenostre", en català, la nostra única llengua pròpia, i reclamant-hi la protecció damunt totes i cadascuna de les "Quatre illes, un país, cap frontera" que tan admirablement governà, administrà i representà com a president en sengles tandes legislatives.

M'alegra ben molt veure-hi moltíssims rostres de gent coneguda. Senyal clar de la valoració altíssima que té entre la ciutadania illenca. Mir de saludar la gent que puc, content de veure que, al final de la seva vida terrenal, rep el reconeixement públic a la molta i molt bona tasca desplegada com a polític i com a ciutadà d'aquest país.

Moltes de gràcies, bon amic Xesc Antich i Oliver!

divendres, 3 de gener del 2025

A Francesc Antich i Oliver, president del govern autonòmic balear (1)

Tot i saber que pateix una malaltia greu, no m’esper la notícia de la seva mort, just iniciat l’any 2025, a l’edat de 66 anys. Que descansi en pau, el bon amic i millor president del govern autonòmic d’aquestes illes nostres, l’algaidí Francesc Antich i Oliver.

Amb el meu agraïment a la gran tasca política desplegada per ell, faig arribar el meu condol més sentit i profund a la seva família, amb qui compartesc el dolor per una pèrdua tan primerenca, com també a les seves amistats més properes...

Mai de la vida no podré oblidar els quatre anys que, essent diputat del Parlament de les Illes Balears, dins el grup parlamentari del PSM-Entesa Nacionalista, tenc la gran oportunitat de col·laborar-hi, participant-hi activament amb les meves intervencions i actuacions públiques, des del mes d’agost de 1999 fins al mes de març de 2003. 

El president FRANCESC ANTICH acull l'ambaixador de Burundi a Espanya i França
VENERANDO BAKEVYUMUSAYA, al Consolat de Mar (gener 2000)

El tractament cordial, sempre, en pla de conversa senzilla, normal i corrent, no li desapareix, ni poc ni gens ni una mica, durant tot el temps que duren els seus mandats com a president del Govern. 

Com solen dir a Mallorca, mai no li pugen els fums al cap, amb l’exercici dels seus nombrosos càrrecs institucionals: regidor, batle, conseller, president, diputat, senador, etc. Sinó que sempre es comporta, amb tothom, com una persona normal i corrent, amb la senzillesa que atorga la condició d'home d'aquesta terra nostra, de la pagesia algaidina.

La seva mort em fa venir al cap el record viu d’aquell temps: vint-i-sis anys enrere, en el Parlament de les Illes Balears tres grups parlamentaris considerats d’esquerres (el Socialista, el PSM- Entesa Nacionalista i el d’Esquerra Unida i Ecologista), encertam de ple en la tasca de governar, administrar i representar aquest país nostre, amb un lema que canviaria de cap a peus la manera de governar en aquest indret mediterrani: «Quatre illes, un país, cap frontera»...

També em plau recordar la bona relació que manté aleshores el president Antich amb la institució insular del govern, l’administració i la representació de Mallorca, on m’exercesc com a conseller de Cultura i Joventut... Sempre m’hi arriba el seu suport, institucional, polític i personal... Amb un tractament de tu a tu indefugible!

President i presidenta, consellers i consellera

Les seves gloses, que acostuma a recitar-nos gairebé cada any en seu parlamentària, bé sigui per Nadal, bé sigui per la cloenda del curs parlamentari, esdevenen un veritable compendi de tot allò que ell desitja per al conjunt de la població que habita en aquestes illes mediterrànies: sempre el millor del millor!

La seva mort em fa reviure la impressió que mantenc, d’uns anys ençà, sobre la tasca política institucional. M’adon que ha sofert molts i molt diversos canvis, si comparam la d’avui amb la que s’està duent a terme a finals de la dècada dels anys 90 del segle passat. 

És clar que, com tot, la política institucional de les administracions públiques, ha d’anar canviant. No en faltaria d’altra. S’ha d’anar adaptant a les situacions noves que afecten la vida de les nostres societats. Els canvis són llei de vida. 

Però, a mi, em sembla que aquests canvis sempre han d’anar en sentit cada cop més positiu a favor del conjunt de la població. Sobretot cap als sectors que viuen en condicions més dures i crues, i no tant a favor de cap formació política, ni de cap grup privilegiat, ni de cap sector benestant que pretengui servir-se’n utilitàriament.

Som testimoni directe que, amb la presidència de Xisco Antich, s’hi donen passes considerables en aquest sentit. Tot i que sia tímidament, les polítiques públiques favorables als sectors més vulnerables s’hi veuen considerablement enfortides. No solament en l'aspecte quantitatiu, sinó també i sobretot millorant-ne la qualitat. 

En aquest àmbit de la seva actuació solidària, també amb països del Sud, no em puc estar de referir-me expressament i directa a l’acollida calorosa que dispensa el 19 de gener de l’any 2000, al bon amic meu i ambaixador de Burundi a Espanya i França, Venerando Bakevyumusaya, al Consolat de Mar. D'un quart de segle enrere, en són testimoni fefaent les fotografies admirables que hi pren el professional excel·lent Tolo Salleras. Tots dos ja s’han retrobat en la dimensió desconeguda per a nosaltres...

El president FRANCESC ANTICH durant la recepció oficial al Consolat de Mar
de l'ambaixador de Burundi a Espanya i Europa, VENERANDO BAKEVYUMUSAYA
(19 de gener de l'any 2000)

Qualsevol que vulgui veure-ho, ho pot comprovar de manera més que evident: no és ben bé el mateix allò que fan en aquestes illes nostres els governs anteriors, de les dretes illenques... Ni allò que faran les que l’han de succeir en el temps... Que allò que propugnen i s’afanyen a dur a terme els dos governs d’esquerres, presidits per Xisco Antich. No tenen punt de comparança.

Que ho va fer tot molt ben fet? És clar que no! N’hi ha que haguéssim volgut anar moltíssim més enllà encara. Moltíssim més... Incineradora de Son Reus... Hospital de Son Espases... Desprotecció de La Real...  Però ja sabem que, hores d’ara, no deixam de ser més que una comunitat autònoma maltractada, a l’interior d’un Estat que vol aprofitar-se’n, de nosaltres. I ho està aconseguint, de quina manera!

Si alguna cosa li podem agrair, a Xisco Antich, com a president, és que, durant tota la seva vida política, ha mirat d’aconseguir per a aquestes illes nostres, si no el màxim que ens pertoca, sí el que, d’acord amb la seva idea, li permet d’obtenir amb la normativa vigent en aquest temps nostres...

Ho diu molt clar en la darrera entrevista que li fan:

«Posàrem en marxa moltes mesures de protecció del territori, es va fer el parc natural de Llevant, compràrem Son Real, les Salines, Albarca, el Verger... fins al punt de passar de 8.000 hectàrees protegides a prop de 27.000. S’aprovaren els plans de residus de Mallorca, Eivissa i Formentera, el Pla de demolicions i voluminosos, el Pla hidrològic; es posà en marxa l’ecotaxa; es posà en ordre els hotelers i es perseguiren 47.000 places turístiques il·legals, al mateix temps que fèiem feina per a una major independència del turisme creant una central de reserves. Dinamitàrem construccions il·legals, férem la Llei de comerç i polítiques que defensaven el producte local, el primer Pla energètic i el primer projecte de gasoducte. Es va crear l’Institut de la Dona, la targeta bàsica, férem la Llei de parelles estables i la Llei cremallera que ara es discuteix a l’Estat. Es va dur el tren fins a Manacor i sa Pobla, es va crear el TIB i, en habitatge social, es va quintuplicar el que feia l’Ibavi. Es va fer una feinada amb la llengua i la cultura, i amb els centres educatius, amb més nous professors que mai. Impulsàrem el federalisme insular i...»

I sempre recordant, fent esment, reiterant, glosant la nostra condició de comunitat autònoma, més singular que cap altra de les mediterrànies: "Quatre illes, un país, cap frontera!".

Gràcies, Xisco, per tot quant has fet a favor d’aquestes illes nostres! Que la història t'ho recompensi.

No sabria jo glosar
Així com tu tan bé feies:
Aquells mots que sempre ens deies,
Mai per mai no hem d’oblidar!

Acudint a la capella ardent del Consolat de Mar, on romanen per unes hores les seves restes mortals, faig arribar la meva salutació més personal a sa mare, la seva esposa Conxa García, la seva germana Catalina i a la resta de familiars, amistats i militants socialistes presents. 

Hi deixant escrites, al Llibre de condolences unes breus paraules d’agraïment:

«Bon amic i president Xesc Antich:
Agraint la teva tasca
d’un esplèndid president.
Aquí i ara en faig esment,
en aquesta bella casa».

dilluns, 23 de desembre del 2024

Reflexions breus per al temps d'Advent (i 2): segona quinzena

Vet ací la segona i darrera tongada de reflexions breus per a aquest temps d'Advent 2024 que ja arriba a la seva fi, amb uns missatges d'esperança propis d'aquest període temporal en què celebram l'espera de la venguda definitiva d'un Déu fet humà...

Ornamentació nadalenca a la parròquia de Sta. Catalina Tomàs

13. «Viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. Que tothom vos conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop (Fl 4,4)

En mig de tot, podem viure sempre contents en el Senyor. Ell és a prop nostre. Que tothom ens conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop.

Sovint s’evidencia que, a més gran pobresa, més alt grau de solidaritat. I, per contra, com més gran és la riquesa, minva la solidaritat. Param més esment a la quantitat, sobretot si és espectacular; quan caldria afavorir, per damunt tot, la qualitat d’una actitud solidària constant i permanent, per insignificant que sia.

oOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOo

14. «Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anuncia al poble la bona nova» (Lc 3,10)

Com a Joan Baptista, amb tota quanta exhortació ens véngui al cap, anunciem a tots els pobles la bona notícia que estam salvats.

Aprendre lliçons de la història humana pot ajudar-nos a evitar, en el moment present, alguns dels errors comesos en temps passats. Tot plegat també pot contribuir a bastir un futur millor per a les generacions venidores. Més que oblidar-ho, cal recordar-ho un dia i un altre. 

oOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOo

15. «Es presenta a fer de pastor amb la majestat del seu Déu, amb la glòria del nom del Senyor. I viuran en pau, perquè ara serà gran d’un cap a l’altre de la terra. Ell serà la pau» (Mi 5,1)

Tot bon pastor mira pel bé del seu ramat d’ovelles, de manera que puguin nodrir-se convenientment i pasturar bé.

Solidaritat amb qui passa per un moment difícil, terrible, nefast, de pèrdues irreparables, en vides i en béns materials? Per descomptat que sí! Té molt de valor el gest d’un donatiu tan voluntari com esporàdic. Per damunt tot, emperò, mirem de situar l’actitud solidària amb la gent i el planeta Terra durant tot l’any... Ni que sia amb un detall mínim cada dia.

oOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOo

16. «Déu de l’univers, renovau-nos, feis-nos veure la claror de la vostra mirada, i serem salvats. Girau des del cel els vostres ulls, veniu i visitau aquesta vinya, que la vostra mà ha plantat i ha fet robusta i forta» (Ps 79,2)

Bona pregària d’Advent la d’aquest salm amb el qual podem dir:  Déu de l’univers, renovau-nos, feis-nos veure la claror de la vostra mirada, i serem salvats. Girau des del cel els vostres ulls, veniu i visitau-nos.

Algunes de les conseqüències del canvi climàtic, que alguns es neguen a reconèixer com a present entre nosaltres, pot servir-nos de far i guia en l’assumpció d’un comportament molt més respectuós, per part nostra, envers la Natura. Tot i que ens comporti haver de retallar estils de vida insuportables pel nostre planeta.

oOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOo

17. «Com està escrit de mi en el llibre, Déu meu, venc a fer la vostra voluntat» (He 10,5)

En el llibre de la Vida, moltes retxes són escrites sobre allò que som, allò que deim, allò que feim. Que ho puguem dir alt i clar: Déu meu, vénc a fer la vostra voluntat.

En general, tal com som, deim i feim allò que volem. Conseqüents amb la personalitat singular que ens caracteritza, individualment o col·lectivament, adoptam amb encert o desencertament les actituds més característiques dels sers vivents que es belluguen damunt del planeta. No en siguem els destructors més ferotges!

oOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOo

18. «Elisabet, plena de l’Esperit Sant, crida amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes» (Lc 1,39)

Temps d’advent, temps de rebre el mateix Esperit Sant que empeny Elisabet a cridar i exclamar-se fortament davant la presència de la seva cosina, a punt de ser mare.

Homes i dones, dones i homes conformam un col·lectiu de sers vivents. Emportats a viure durant un temps en aquest món, convivim amb altres sers vivents, en igualtat de condicions. Encara tenim molt de camí a recórrer, fins a trobar el paper que correspon a la dona dins aquest món nostre «excessivament masculinitzat durant segles», en massa àmbits de la vida.

oOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOo

19. «El poble que avança a les fosques veu una gran llum, una llum resplendeix per als qui viuen al país tenebrós» (Is 9,1)

Temps d’Advent, temps per deixar de viure a les fosques, davant la gran llum que resplendeix per als qui vivim damunt d’un planeta tan maltractat.

Avancen a les fosques els qui no tenen llum... També els qui tenint-ne, la volen mantenir apagada... La llum és justícia, la llum és veritat, la llum es pau, la llum és felicitat. Llum és amistat, comprensió, estimació, ajuda, fer costat, donar una mà, adreçar una paraula amable... Val més encendre un llum que maleir la fosca!

20. «El Senyor ve a judicar la terra, judicarà tot el món amb justícia, tots els pobles amb la seva veritat» (Ps 95,1)

Temps d’Advent, ajuda a  ser més conscient que Déu ens demana comptes dels nostres comportaments injusts, falsos i enganyosos.

Quin arribarà a ser el judici de la història sobre la nostra generació, la del segle XXI? Serà cert allò que algun economista il·lustre caracteritza com la mantenidora del model de vida més nefast que s’ha creat mai en tota la història de la humanitat? Pel que fa a la destrucció del planeta i a l’abisme creixent de la desigualtat entre rics i pobres! Ens cal rectificar, no?

oOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOo

21. «Josep, que és de la casa i la família de David, puja des de Natzaret de Galilea a Judea, al poble de David, anomenat Bet-Lèhem, per inscriure’s amb Maria, la seva esposa, que espera un fill. Mentre són allà es compleixen els dies i neix el seu fill, el primogènit» (Lc 2,1)

La vinguda de Jesús a aquest món nostre de misèries crues i dures engresca a treballar i lluitar afanyosament per establir aquí a la terra aquell cel nou i aquella terra nova on imperi de bon de veres la justícia.

És a les mans de cadascú de nosaltres contribuir d’alguna manera, ni que sia insignificant, a construir petits redols d’aquest cel nou i d’aquesta terra nova, on la justícia es faci senyora del món i s’imposi pertot arreu. Només cal mantenir ben oberts i deixondits els ulls, les orelles, les mans i els peus, mirant de parar més esment a la veritat, i a defugir la mentida i l’engany.

dissabte, 21 de desembre del 2024

Presentació del llibre del P. Josep Amengual Batle, MSSCC

 En bon dimecres, 18 de desembre, via whatsapp me n’arriba la invitació.

Es tracta de «la presentació del número 3 de LES TRES EMES». Un llibre voluminós (800 pàgines) sobre «La Història de Mallorca i les Religions del Llibre» (2024). Abasta el Regne independent de Mallorca (1229-1349); la implantació del cristianisme, segons el model de cristiandat; els musulmans, esclavitzats i desestructurats; cristians i jueus, els senyors del nou regne.

Imatge de la portada del llibre

És l’obra que publica recentment el bon amic i P. Josep Amengual i Batle, M.SS.CC., a cura del doctor en Història Antoni Mas, professor titular de la UIB. La presenten a la sala Capitular del Monestir de la Real, divendres 20 de desembre a les 19:30.

Em limit a respondre-hi: «Gràcies, miraré d’acudir-hi»...

I ho faig. M’hi present una mica abans d’hora. Això em permet de participar en la celebració eucarística que concelebra el superior general dels Missioners dels Sagrats Cors, el P. Antonio Fernández Cano, a l’interior de l’església de Sant Bernat.

Amb la Sala Capitular plena de gent que s’hi fa present, inicien la presentació d’un llibre que, sens dubte, ha de marcar un abans i un després de la seva publicació. Sobretot pel contengut exhaustiu i crític, relatiu a la historiografia mallorquina, amb no pocs aspectes fins suara mateix considerats «tan inamovibles com intocables».

Un cop feta la intervenció prèvia per part del Dr. Antoni Mas, parla el P. Josep Amengual, agraint primerament tot quant ha rebut al llarg de la seva vida, des del mateix Santuari de Lluc, fins al conjunt de la Congregació dels Missioners dels Sagrats Cors.

Mir d’atendre acuradament els esments personals que hi fa inicialment. D’entre tots aquests, hi destrio alguns noms tan coneguts per mi com Plàcid Pérez, Àlex Volney, Toni Mas, Ramon Rosselló, etc.

Diu el P. Amengual que aquesta obra pretén recollir els nombrosíssims treballs que ell ha fet, des que els inicia amb els seus estudis universitaris a Roma, fins que duu a terme la feina feta a favor de l'església i del poble de Mallorca en àmbits diversos...

Em crida poderosament l’atenció un fet que arriba a esmentar: quan, en els seus viatges com a superior general de la Congregació, visita els missioners que treballen a Rwanda, tot i les grans mancances materials en què es troba, no deixa de prendre notes «a la llum d’una espelma», quan la jornada es fa fosca i no compta amb la llum solar... (M’hi veig ben reflectit, esplèndidament, quan escric les meves cartes des de Burundi, destinades a la família i les amistats de Mallorca, a la dècada dels anys 70 del segle passat, a la llum d'un quinqué...)

Continua explicant que mira d’acostar-se als documents que tracten sobre la nostra història. Pretén fer una història de Mallorca, no una història mallorquina. Una història de l’Església, no una història eclesiàstica. Remarca que el terme «mallorquí» és àrab...

Explica sense embuts que, amb la venguda del rei En Jaume, Mallorca viu una conquesta sagnant, que porta a constituir-la en dos sectors, el dels esclaus (musulmans) i el dels sers lliures (cristians i jueus).

L'editorial en portada

Amb la conquesta del rei En Jaume, els exclosos són els musulmans que ja no compten per a res. Mentre que jueus i cristians en reben les preferències, en oficis i en beneficis.

La conquesta comporta l’anul.lació total de l'Islam, i converteix Mallorca en un dels més importants mercats d'esclaus de la Mediterrània occidental.

Amb el títol del llibre vol recordar que el regne de Mallorca és un regne independent. Que així perdura quasi cinc-cents anys, fins al 1715, quan els reis Borbons hi exerceixen i practiquen el dret de conquesta.

El nou poble de Mallorca és fill de la Bíblia, hi manté jueus, cristians i musulmans. De cultura catalana, com els andalusos ho són de la castellana. Es regeix per unes normes molts singulars,  per les franqueses.

Se’n riu de qui pretén enlairar-se genèticament fins a l’època talaiòtica, o a la població fenícia, o al món mozàrab... O són tots morts, o són fugitius totalment. De manera que no en queda cap rastre ni un.

En apuntar que la societat mallorquina ha d’esdevenir dialogant, remarca que és clar que s’ha de fer això, però sempre a partir del que som: amb el cristianisme i la llengua catalana, no l’anglès, com elements definitoris de la nostra història.

Es mostra contrari a imposicions acadèmiques que pretenen passar per damunt del parlar popular més genuí. Creu que, en lloc d’ajudar, hi fan més complex l’ús lingüístic.

Repassant els períodes de la història de Mallorca, recorda que les lluites dels Agermanats pagesos no van directament contra el rei,  sinó més tost contra el mal govern que el rei no mira d’evitar.

Insisteix en el fet que les parròquies són en l’origen de tots els pobles i viles de Mallorca. Diferenciant-hi d’alguna manera els cristians, més dedicats prioritàriament al cultiu de cereals (Petra), i els musulmans més abocats a la producció de verdures (sa Pobla).

Destaca el paper dels canonges com a administradors dels béns de tota l’illa de Mallorca.

Basant-se en els nombrosos testaments que consulta, és de l’opinió que les obres de la seu catedral de Mallorca ja s’inicien a començaments del segle XIII.

Qúestiona el tractament històric de Ramon de Torroella (1213-1266) com el primer bisbe efectiu de Mallorca (1238). Considera que amb l’arribada del rei a Mallorca l’any 1229, ja s’hi constitueixen comunitats cristianes «oficialment» reconegudes com a catòliques. 

Si no fos així, l’autor es demana: Ramon Llull (1232) hauria nascut «cismàtic»?

Si alguna cosa veig clara, en la presentació d’aquest llibre del P. Josep Amengual Batle MSSCC, és el gran paper que exerceixen els ARXIUS en la recopilació de les dades que ell utilitza. Com també la citació dels nombrosíssims investigadors que els posen al nostre abast (Pere Xamena, Ramon Rosselló, Joan Rosselló, Llorenç Pérez, Antoni Mut, Gabriel Llompart, etc.) (p98)

Una segona observació primerenca que se m’acut: amb la conquesta catalana s'inicia socialment i políticament, la conformació d'una societat nova: un nou poble català en una illa! Fet insòlit en el món hispànic. (p100)

(CONTINUARÀ)

diumenge, 15 de desembre del 2024

Al bon amic Climent Garau, en el centenari del seu naixement

Convidat per la seva filla, i bona amiga meva, na Mercè Antònia Garau i Blanes, divendres, 13 de desembre de 2024, festa de Santa Llucia, juntament amb els bons amics Agustí Baró i Salvador Batle, acudesc a l’acte que l’Ajuntament organitza al Teatre Municipal Rafel Ramis de Bunyola, amb motiu de celebrar-hi el centenari del naixement del bon amic i compatriota Climent Garau i Arbona.

Juntament amb na Mercè, hi intervenen la batlessa Marian Serralta Cunill, (qui fa la presentació de l'acte). En Jaume Mateu i Martí, i na Bàrbara Suau Font, que condueixen l'acte de reconeixement i presentació de l’obra climentina: «Bunyola anys cinquanta i seixanta: les possibilitats d’una minoria».

Durant més d’una hora seguida, en un llenguatge força entenedor i una metodologia farcida de records relacionats amb la figura, la personalitat, l’obra, l’actuació i la professionalitat de l'insigne farmacèutic bunyolí Climent Garau, repassen la seva trajectòria tan variada, com rica i enriquidora.

Mentre vaig escoltant allò que hi diuen, i vaig mirant detengudament les imatges que ens passen a la pantalla, no em puc estar de parar esment, també, a alguns dels millors records que mantenc vius de la meva relació personal amb aquest «homenot» Climent Garau

Puc dir que es remunten a les èpoques ja llunyanes dels anys seixanta i setanta del segle passat. Més de mig segle enrere.         

Primerament, com a consiliari escolta dels seus fills, embrancats en els agrupaments escoltes de la parròquia de l’Encarnació, Jaume I i Verge de Lluc, a principis dels anys 70. Posteriorment, com a militants actius dins la formació política mallorquina de l’Esquerra Nacionalista, el PSM. I, finalment, en l’àmbit social d’entitats abocades a l’enfortiment de la construcció d’uns Països Catalans més consolidats, sobretot, mitjançant la defensa, promoció i difusió de la llengua catalana.

Entre moltíssims d’altres, en mantenc ben viu un: El SUS Mallorca de l'any 2006: Capdepera per la llengua i l’autogovern.  

Gràcies, al bon amic Climent, tant la meva dona, la manacorina Isabel Rosselló Girart (qepd), com jo mateix, des de l'any 2003  tenim la gran oportunitat de participar diverses vegades en les trobades que organitza al Principat de Catalunya l'Opinió Catalana

Tot, gràcies, a la persistent insistència a convidar-nos-hi el bon amic Climent Garau, facilitant-nos-hi el trasllat, l’assistència i l’allotjament. 

Mai no li ho podré agrair a bastament.

Són unes jornades força interessants, que ens permeten d'atansar-nos als sectors i a les persones amb més empenta política, social i cultural de Catalunya d'aleshores: Jordi Pujol, Miquel Sellarés, Muriel Casals, Albert Sáez, Fèlix Martí, Jordi Porta, Marta Anton, etc. 

Record haver assistit a les terceres jornades que es fan a Reus, l’any 2003. A les cinquenes, a Vilanova i la Geltrú, l’any 2005. A les sisenes, que se celebren a Manresa l’any 2006.  A les setenes, a Cerdanyola del Vallès, l’any 2007.

En una d’aquestes trobades, Climent rep el reconeixement a la tasca que desplega com a activista social, cultural i polític. 

També m’alegra ben molt recordar la invitació que em fa, juntament amb l'Associació J. Koslowsky, a aportar reflexions personals meves dins el cicle de conferències que ell organitza amb molta de cura a la finca de Son Pastor, a Bunyola, sobre «País i Procés sobiranista de Catalunya», el mes de novembre de 2013.

A més de les sopes mallorquines exquisites que m’ofereix, cuinades per ell mateix en la meva presència (un dels primers «homes» que veig emprant davantal dins la cuina!), no puc oblidar mai alguns dels comentaris que me n’arriben, més d’una trentena, i que resulten ben sucosos.

Com ja li ho esment, a na Mercè, un cop acabat l’acte a l'interior del teatre de Bunyola, a més de tots els trets característics de la figura d’en Climent Garau, que hi han estat esmentats, recordats i enaltits, personalment tenc molt d’interès a remarcar-ne un que, crec, ell considera i valora com a molt important al llarg de la seva vida: la seva vivència profunda d'una fe adulta, com a creient, alhora que científic.


El veig, el conec i el tract de prop, com a cristià, catòlic, compromès, feligrès de la parròquia de l’Encarnació que hi participa activament, en les celebracions i actes diversos. Que impulsa i promou l’ús del català a l’interior de les esglésies de Mallorca. Que s’engresca en l’educació que el Moviment Scout Catòlic s'afanya a inculcar no solament en els seus fills, sinó també en la munió d'infants i joves que conformen els dos agrupaments escoltes. Que, tot i tenir ja una edat avançada, es pren seriosament la tasca d’estudiar Teologia, com un dels pocs laics entre clergues. Que s’ocupa de contagiar el compromís cristià entre la joventut que conforma el Grup Blanquerna, a l’ombra protectora del santuari de Lluc. Que, d'alguna manera, participa d’aquella visió característica del catalanisme cristià de l’època. I que, amb el Concili Vaticà II, s’afanya, fins i tot com a científic, a fer llum sobre qüestions de vida cristiana que s'adigui més adequadament a les circumstàncies de temps i d’espai...

Aquest aspecte de la vida i trajectòria personal de Climent Garau, crec que ho resumeix esplèndidament i concisa, un altre bon amic capellà, canonge de la Seu Catedral de Mallorca, mossèn Teodor Suau Puig, durant l’homilia que pronuncia amb motiu del comiat definitiu que li retem a l’interior del gran temple catedralici: 

«En Climent, no sols no se’n va empegueir mai, de la seva vivència religiosa, sinó que sempre la va definir com el fonament que sostenia la seva peripècia d’home i lluitador... és un d’aquells que arriben al compromís social, a la consciència política i a la passió per la nostra terra, gràcies a l’Evangeli...».

 En aquest escrit meu, de l’any 2024, no em puc estar de reproduir el vídeo que conserv en els meus arxius personals amb imatges relacionades amb aquest home de fe, lluitador apassionat per aquesta terra nostra que conformen els Països Catalans, el mallorquí de soca-rel Climent Garau i Arbona.

Nascut a Palma, crescut i conegut sobretot, com a bon bunyolí, es mereix tot el nostre reconeixement, el de Mallorca sencera i el del conjunt dels Països Catalans. Per la gran feinada que arriba a desplegar durant tota la seva vida en tantíssims d'àmbits.

dijous, 12 de desembre del 2024

Reflexions breus per al temps d'Advent (1): primera quinzena

Resumint el meu CREDO, som un dels qui creuen en Déu-Vida, qui es comporta com un Pare alhora que com una Mare. Té tant de poder que, en haver creat el Cel, vol i es proposa de re-crear-lo en la Terra. 

Per això, uns 2.000 anys enrere hi envia el seu Fill. Des de terres palestines, anuncia a tota la humanitat la millor de les bones notícies: recrear el cel en la terra. 

S’hi comporta com «un home excepcional de debò». Alhora que escampa el seu Alè-Esperit a tot l’univers creat, difon la llum i aporta la força precises, per arribar-hi, a crear el cel en la terra. 

En reconèixer-ho i assumir-ho els éssers vivents, ens hi podem bellugar a plaer, farcits de felicitat, fruit d’una justícia de bon de veres, que implanta la pau veritable. 

És el resum del meu CREDO. Com a ciutadà cristià, catòlic practicant, tant com puc, vull i sé.

oOoOoOoOoOoOoOoOo

Vet ací una sèrie de reflexions breus per a aquest temps d’Advent, amb un missatge d’esperança propi d’aquest període temporal en què esperam la venguda definitiva del Déu fet home...» 

Mir de parar una mica d’esment a les lectures bíbliques d’aquest temps... I de pegar una ullada a la carta encíclica «Dilexit Nos» que el papa Francesc fa pública el 24 d’octubre de 2024 sobre «l’amor humà i diví del cor de Jesucrist».

Cada apartat numerat dels punts que m’he preparat, conté tres parts: 

1) Text bíblic breu del temps d’Advent (en negreta-cursiva);
2) Reflexió breu per a creients (en cursiva);
3) Missatge general breu (en negreta )

01. «Un esqueix bo que comporta justícia i bondat» (Jr 33,14-16)

Que l’Advent d’enguany faci de nosaltres esqueixos bons d’un arbre esponerós, que produesqui i escampi fruits de justícia i bondat pertot arreu.

Als nostres dies, en ple segle XXI, no som pocs els qui creim en Déu, en Déu-Vida. Es comporta com un Pare i una Mare. Tan actiu i poderós que, en haver creat el Cel, vol recrear-lo en la Terra, amb Jesús, el seu Fill, «un home excepcional, l’home més excepcional de la història.

oOoOoOoOoOoOoOoOo

02. «Feis-me conèixer les vostres rutes, Senyor. Feis que aprengui els vostres camins. Encaminau-me en la vostra veritat. Instruïu-me: Vós sou el Déu que em dóna vida» (Ps 24,4)

Feis-nos conèixer, Senyor, les vostres rutes. Feis que sapiguem els vostres camins, encaminau-nos en la vostra veritat, instruïu-nos. Vós sou el Déu que ens dóna vida.

Feim camí, d’una manera o una altra, en solitud o en companyia, cap a metes diverses. Amb la necessitat de conèixer les nostres rutes millors. Amb ganes de recórrer els nostres propis camins dins la vida. Encaminant-nos cap a la veritat de la nostra existència en aquest món.

oOoOoOoOoOoOoOoOo

03. «El Senyor encamina els humils per viaranys de justícia, els ensenya el seu camí» (Ps 24, 4s)

Vós, Senyor, que encaminau la gent humil per viaranys i dreceres de justícia, ensenyau-nos els vostres camins.

L’arribada de la justícia a aquest món nostre, ple de misèries crues i dures, més que en mans de gent poderosa o sàvia, forta o violenta,  roman en mans de la gent més humil i més senzilla: amb capacitat d’aconseguir avançar per camins i per dreceres de justícia veritable.

oOoOoOoOoOoOoOoOo

04. «Que el Senyor faci créixer fins a vessar l’amor que manteniu els uns amb els altres. Que refermi els vostres cors» (1 Te 3,12ss)

Temps d’Advent, molt propici per fer créixer fins a vessar l’amor que mantenim uns amb altres, de manera que serveixi per refermar els nostres cors.

Vivim temps propicis per fer créixer, fins a vessar a les totes, l’amor i l’amistat d’uns amb altres. Així, els nostres cors se’n surten enfortits: mirant amb afecte i tractant amb respecte molt gran tot el món que ens envolta, la gent amb què vivim i el planeta que compartim.

oOoOoOoOoOoOoOoOo

05. «Vau rebre l’ensenyament sobre la manera de comportar-vos per agradar a Déu. Ara vos deman que avanceu encara més» (1 Te 3,12ss)

Hem rebut ensenyaments sobre la manera de comportar-nos per agradar a Déu. Tant de bo que, en aquest temps d’Advent, avancem encara més en aquest camí.

Qui més qui manco, d’infant o adolescent, també de jove o més gran, d’una manera o una altra, hem rebut ensenyaments sobre la manera de comportar-nos dignament com a sers humans, agents responsables dels nostres actes. Pentura ens cal dedicar més temps a la introspecció, a la reflexió, a l’anàlisi.

oOoOoOoOoOoOoOoOo

06. «Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que pugueu sortir-vos-en, de tot això que ha de succeir, i us pugueu mantenir drets davant el Fill de l’home.» (Lc 21.25...)

En temps d’Advent, estiguem alerta i vigilants, preguem a tota hora, demanant que puguem sortir-nos-en, de tots els desastres que se succeeixen damunt del planeta, de manera que aconseguim de mantenir-nos-hi ben drets davant la Vida.

No sempre ens resulta fàcil mantenir-nos drets dins la vida. Si les coses ens vénen mal dades, amb tràngols agres, mals d’empassar, convé estar alerta, vigilants. A la recerca de camins millors, per sortir-ne exitosament i assolir-hi el nivell de pau interior més alt possible.

oOoOoOoOoOoOoOoOo

07. El Senyor Déu, creador de l’univers, s’avé a dialogar amb l’home i amb la dona. Els demana explicacions sobre el seu comportament a l’interior del jardí, damunt del nostre planeta (Gn 3,9)

No vulguem defugir mai el nostre diàleg, constant i confiat, amb el Déu Creador. Contínuament ens demana explicacions sobre el nostre comportament envers aquest jardí del planeta terra on ens ha col·locat la Vida.

Nosaltres els humans, i només els humans, destrossam cada cop més el nostre planeta. Cap altre ser que l’habita li fa tant de mal. Amb mitjans tan destructius i poderosos com els que els humans d’avui dia disposam! Dialoguem amb la natura... Dialoguem amb Déu creador.

oOoOoOoOoOoOoOoOo

08. «Tothom pot veure, d’un cap a l’altre de la terra, les actuacions de Déu en benefici de la humanitat sencera» (Ps 97,1)

En temps d’Advent, mirem de veure que, d’un cap a l’altre de la terra, es multipliquen dia sí i dia també, certes actuacions positives de persones creients en benefici de la humanitat sencera.

S’ha dit per pa i per sal que hem d’introduir maneres noves d’actuar localment amb visió i perspectiva globals. «Glocalització» li’n deien: visió global amb actuacions locals. Ens cal veure creients i no creients, que uim a terme més actuacions positives en benefici de la humanitat sencera.

oOoOoOoOoOoOoOoOo

09. «Nosaltres que des del principi tenim posada la nostra esperança en Crist, rebem la nostra part en l’herència com a fills de Déu» (Ef 1,3)

Temps d’Advent, bon moment per adquirir o desvetlar la consciència que, pel fet de tenir posada la nostra esperança en Crist, rebem en herència la nostra part, com a fills de Déu.

De qui és el nostre món? De qui és la terra on vivim? De qui l’habita o de qui la valora i la respecta més? Tenim tot el dret del món a gaudir-ne a plaer. També hem de parar més esment a tots els deures inherents que comporta el fet de mantenir-la i respectar-la, ambt totes les conseqüències que se’n derivin.

oOoOoOoOoOoOoOoOo

10. «Maria, a disposició dels designis de Déu, ben igual que si en fos l’esclava» (Lc 1,26)

L’exemple engrescador de Maria, la mare de Jesús, ens empeny a posar-nos a disposició dels designis de Déu, ben igual que si fóssim esclaus seus. És a dir, de manera total i plena.

Malauradament, amb comportaments irreverents, mancats de respecte, volem fer de la Mare Natura la nostra esclava, que estigui a les nostres ordres. Quan és ella la que ens ha parit! En sap més que nosaltres tots plegats. Manté un poder que nosaltres no tenim. Respectem-la sempre! La Natura és la nostra Mare. 

oOoOoOoOoOoOoOoOo

11. «Tens a dins teu el Senyor, el teu Déu, com a Salvador poderós. Crida de goig, aclama, alegra’t i celebra-ho de tot cor» (So 3,14)

Temps d’Advent, època propícia per endinsar-nos en el safareig del goig i l’alegria, en saber i assaborir que la humanitat sencera compta amb el Senyor Déu, salvador poderós.

Malgrat desastres i desgràcies, malgrat haver de conviure amb la malaltia, la fam, la misèria o les morts, sempre podem besllumar, a la llunyania o ben a prop, petits llumets encesos d’esperança, de solidaritat, d’ajuda mútua, d’oferiment de totes dues mans per col·laborar-hi.

oOoOoOoOoOoOoOoOo

12. «Aclamau el Senyor, proclamau el seu nom, feis conèixer entre els pobles les seves gestes» (Is 12,2)

En temps d’Advent, aclamem el Senyor. Proclamem el seu nom. Facem conèixer les seves gestes entre la gent que ens envolta i pertot arreu.

Fer conèixer, més amb fets que no amb paraules, la nostra creença ferma en un món millor. Millor per a tots els sers que vivim i habitam aquesta planeta terra. Sense cap casta d’excepció. Sigui allà on sia. I de la manera que sia. Tot i que ens cal cercar i trobar la manera millor d’aconseguir-ho.

(((CONTINUARÀ)))

dijous, 5 de desembre del 2024

Un quart de segle amb internet...

Mai no em passa pel cap, mentre som estudiant d'Humanitats, Filosofia i Teologia a la dècada dels anys 60 del segle passat, que la meva trajectòria vital s'ha d'arribar a trobar en una situació tan insòlita com aquesta: la presència d'internet. Ningú no me'n parla, d'això. Ni sé si existeix enlloc... 

Enllaços a totes les meves produccions dins internet
Enguany es compleixen vint-i-cinc anys del meu ingrés dins l'àmbit que anomenen "virtual". Hi faig les primeres passes...

Fa 25 anys que rodol per internet. I de quina manera! És a l'estiu de l'any 1999 quan qued enormement sorprès i increïblement meravellat! 

Gràcies a MallorcaWeb, aconseguim realitzar una entrevista amb una periodista, d'una manera tan insòlita que no m'ho puc creure: romanent cadascú a casa seva. Mantenim una "entrevista" sense veure'ns! Realment insòlit. 

És la primera vegada que m'entrevisten per internet. I s'esdevé una de les primeres vegades en què entrevisten un càrrec públic institucional a Mallorca "per correu electrònic"!

En ple mes d'agost de 1999, recent nomenat conseller de Cultura i Joventut del Govern de Mallorca, no fa falta que la periodista acudesqui al meu despatx, ni tampoc que jo m'hagi de traslladar a cap altre indret...

Des d'allà mateix on em trob, puc anar responent totes i cadascuna de les preguntes que em formulen. Les he rebut escrites, "miraculosament" via e-mail. I les hi puc respondre per la mateixa via, escrivint-hi allò que hi vull expressar. Me-ra-ve-llós!

Capçalera de l'entrevista, en català

Sempre m'he mostrat molt agraït a Elena Vera Kay, de MallorcaWeb, per haver-m'ho facilitat! Gràcies a ella, i al seu company Ramon Selles, faig les meves primeres passes dins un àmbit per a mi totalment desconegut. Em fa la impressió, aleshores, d'endinsar-me com aventurer perdut en la immensitat d'una jungla misteriosa i complexa, d'on no arrib ben bé a saber com sortir-me'n...

Però sí, conduït per aquestes quatre mans més expertes que les meves, aconseguim de completar una entrevista extensa, al llarg d'un matí agostenc que record perfectament, vint-i-cinc anys després.

Els reiter el meu agraïment profund, per haver-me conduït de la seva mà experta, fins aquí on som ara, en aquest àmbit de la intercomunicació més fluïda!

Capçalera de l'entrevista en anglès

Em resulta particularment emotiu tornar a repassar aquella entrevista, que roman publicada en la seva totalitat  25 anys després, tant en català com en anglès, a la xarxa de les xarxes.

En subscric plenament tot el contengut, dues dècades i mitja després d'haver-la realitzada a les dependències de l' edifici de La Misericòrdia, seu de la Conselleria de Cultura i Joventut on treball durant vuit mesos seguits com a conseller, representant el PSM-Entesa Nacionalista de Mallorca...

Qui tengui interès a conèixer-ho, pot accedir-hi des d'aquests tres enllaços:

1 En català

2 En anglès

3 Comentada al DdB




diumenge, 17 de novembre del 2024

En record del bon amic Demetrio J. Peña Collado

Acabada la missa de 12 del migdia a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, de Palma, en bon segons darrer diumenge de l’any litúrgic, on faig sonar l’orgue i acompany els cants que entona la coral dirigida per la bona amiga Francisca Cifre, integrada per unes quantes persones «d’edat avançada», rep la notícia lamentable i trista del defalliment del bon amic Demetrio Jorge Peña Collado

M’ho comunica na Mari, la seva esposa, qui ha vengut a comanar-li-n’hi el funeral en companyia de filla i cunyada. L’atén el rector, mossèn Ramon Lladó. Pregam pel Deme! Que en pau descans!

Els primers records que mantenc vius d’aquest personatge, famós per la seva implicació ferma en la marxa i el procés evolutiu del que coneixem a Palma com a PIMECO (Petites i Mitjanes Empreses dedicadades al COmerç a Mallorca) i que acabaria presidint i animant des de 1977 fins a 1989 les PIMEM (Petites i Mitjanes Empreses Mallorquines), es remunten a la dècada dels anys 80 del segle passat.

Es tracta d'un empresari del comerç andalús (Vélez Rubio, Andalusia, 1939) que s'estableix a Mallorca, i que hi impulsa el moviment associatiu entre l'empresariat mallorquí. Crea la Fundació Deixalles, pionera en la introducció i la promoció del reciclatge a Mallorca.

Quan jo, com a dirigent veïnal al barri del Camp Rodó de Ciutat, acostum a participar activament en els plenaris municipals que presideix el batle socialista Ramon Aguiló - els millors que conec, sens dubte, en tota la història democràtica d’aquesta ciutat de Palma -, em criden poderosament l’atenció les intervencions, sempre reivindicatives i engrescadores, d’un home que no necessita papers a l'hora de parlar en públic, que sap molt bé allò que hi diu i que reclama sempre una major atenció per part de la institució municipal a una de les realitats urbanes més significatives. Com són ara els petits comerços de Ciutat!

Compartint taula i conversa, a baix de casa seva

Ho fa de manera enèrgica i ferma. Sense cap casta de vacil·lació ni signe de titubeig dubtós. Amb la convicció ferma de qui sap molt bé de què parla, a qui parla i amb qui parla.

Poques intervencions, aleshores, em criden tant l’atenció com la d’aquest homenet, tan menut d’estatura com gran i alt en la seva acció i intel·ligència.

Home de conviccions esquerranes, també me’l veig participant activament en les assemblees i trobades que compartim tots dos plegats com a militants fervents del PSM-Esquerra Nacionalista de Mallorca...

Passen dies, setmanes, mesos i anys... No ens tornam a trobar, fins que ens asseim en torn d’una taula d’algun bar del barri de Bons Aires, sobretot. O també, a prop de la casa on viu, en el barri del Camp Rodó.

És aleshores quan, en grup d’amics, reviscolam les nostres antigues vivències «transformadores» en grup selecte, constituït i batiat amb la denominació significativa de «soviet blanquerna». 



Som pocs. Molt pocs.  No arribam a la mitja dotzena. Però, en general, anam ben avenguts...

La darrera vegada que el veig cara a cara, és a ca seva, no fa ni una setmana. L’hi veig bé. Molt bé. Tan clarivident com sempre. Tan inquiet com sempre. Amb ganes de sortir de casa com sempre. Però, en aquella ocasió, m’estim més de recomanar-li mantenir-nos-hi «confinats»... I xerruquejam a les totes, tots dos ben asseguts a dues butaques de ca seva, que ens condiciona perfectament la seva cuidadora llatina, de nom Elena...

Quan avui na Mari, la seva esposa, mentre jo abandon l’orgue on faig sonar l’acompanyament musical durant la missa, em comunica la inesperada notícia de la mort d’en Deme... Em sorprèn enormement, fins al punt que no m’ho puc creure! 

Tot i que en Deme ja té ben avançada l’edat d’estada en aquest món nostre, no em cap dins el cap que ja se n’hagi anat d’aquí i que ens hagi deixat tan orfes...

Però la vida en aquest món nostre de misèries crues i dures és així: se’ns hi acaba, amb la mort!

Amb Demetrio Peña, a casa seva, el 10-11-2024

Que descansi en pau, aquest gran lluitador, aferrissat defensor del paper insubstituïble de les petites i mitjanes empreses de Mallorca en la construcció d’una societat millor que la capitalista que, entre tots, anam aixecant, nodrint i enfortint... Malgrat petites lluites i batalles revolucionàries... Insignificants fins suara mateix. Però que s’ha d’arribar a veure qualque dia fins on n'arriben els efectes i en què queden, tot al llarg de la nostra història secular...

Gràcies, Deme, per tot quant ens deixes en herència tan valuosa, als teus bons amics de sempre!