Sortim puntualment amb l’autocar de la companyia Inmaculada a les 8:30 del matí, després d’haver avançat mitja hora l’inici del berenar al menjador de l’hotel. I després que m’he dedicat a recórrer a peu un quilòmetre i mig, fins a la Gola de Marchamalo.
M’adon que es tracta d’un dels cinc punts que serveixen de canals de comunicació entre les aigües del Mar Mediterrani (o Mar Major) i el Mar Menor. Dos d’aquests punts són passos naturals. Els altres tres han estat creats totalment o parcialment de forma artificial. De manera que, per travessar-los, s’han construït uns ponts que permeten de transitar-hi en vehicles o a peu.
Llegesc al plafó informatiu públic, que l’intercanvi d’aigües a través d’aquests canals facilita al Mar Menor que minvi el grau de salinitat i les seves condicions tèrmiques que provoca l’evaporació de les seves aigües, degut a les altes temperatures i als nombrosos dies de sol que té la regió.
L’hotel Isán Cavanna està situat relativament a prop de la Gola de Marchamalo, l’única totalment artificial.
Passant-hi per damunt del seu pont amb l’autocar, ens dirigim avui cap a Águilas, nucli de població costaner murcià, apropat de la regió andalusa d’Almeria. Està situat a uns 110 km de la Manga del Mar Menor.
Mentre ens hi dirigim, podem albirar a l’horitzó infinitat d’hivernacles de plàstic destinats a la producció de verdures. Es veu que hi destinen considerables quantitats de recursos econòmics, co-finançats amb Fons europeus, de cara a experimentar i explorar noves oportunitats tecnològiques que donin com a resultat nous productes o serveis a projectes. Pel que ens expliquen, són projectes de recerca industrial com també de desenvolupament experimental.
Anam amb ganes de visitar el Centre d’Interpretació de la Mar, CIMAR d’Águilas, conduïts per la guia local, de nom Anabel, amb qui topam just davant d’una panoràmica costanera encisadora. Després de passar per davant la Casa de Cultura Francisco Rabal, l’artista famós nascut en aquesta localitat murciana, de gran projecció internacional a l’àmbit del cinema, durant una mitja hora recorrem l’espai que ens presenta grans detalls de la mar.
Conté, entre d’altres, una barca del bou per a la pesca d’arrossegament, que visitam en tot el seu interior, l’aquari amb espècies de la zona, objectes relacionats amb la mar, utensilis de pesca, etc.
Així com em sorprèn l’altre dia la notícia de l’existència d’una colònia de nacres a la llacuna del Mar Menor, a la vora de l’illa Perdiguera, també em crida poderosament l’atenció una espècie de copinya gegantina que presenta aquest recinte d’Àguilas. Realment impressionant per les seves grans dimensions.
Despunta per damunt tot, la barca del bou que visitam per dintre, com també les sales diverses de les exposicions que ens presenten i ofereixen imatges de les contrades marines més properes.
Seguidament pujam a peu fins al castell de San Juan de las Águilas, des d’on gaudim d’unes panoràmiques bellíssimes. A banda i banda del Mirador Puerta del Castillo, veim platges d’arena i d’aigües netíssimes, illots apropats de la costa, xarxes «morunas» concessionàries de pescadors del port, barques...
En davallar del castell, pujam dalt d’una d’aquelles barques que ens duu a fer una volta per la badia, més enllà de les illes que veim des de la costa. Un passeig molt agradós, acompanyat de les explicacions que ens fan arribar els encarregats de la nau.
Tenim oportunitat de veure el desgavell horrorós que comporta haver permès d’aixecar edificis monstruosos a la costa murciana. Sembla mentida que hi pugui haver qui sigui capaç de donar-ne l’autorització administrativa.
Anam a dinar a un restaurant de carretera, més apropat de Lorca.
Acabat el dinar ens dirigim a aquesta localitat murciana, on ens retrobam altra volta amb Anabel, la guia local, qui ens endinsa a l’interior i ens fa arribar algunes explicacions que tenen a veure amb el gran terratrèmol que l’afectà i les reconstruccions que s’hi estan duent a terme, a l’hora que ens duu a veure edificis emblemàtics, com la catedral, el palau de Guevara o algun altre edifici singular, estàtues com la de l’insigne guitarrista lorquí Narciso Yepes, o d’Alfons X el Savi.
Finalment ens deixa davant la porta d’entrada al Museu del Paso Azul, on ens atén una altra guia lorquina de nom Juani.
He de dir, perquè així ho he anotat al meu dietari personal, que la visita a aquest museu, per a mi, hi ha estat de més. Trob que hi sobra del tot, en un viatge cultural com el nostre. Tot i que comprenc que hi hagi un cert interès a mostrar-lo, com li he manifestat al nostre guia, l’he volguda seguir fins al final, malgrat que em resultava per moments cada cop més vomitiva...
Al final de la jornada, el meu compta-passos me n’assenyala, de fets a peu, 16.246. Quasi una dotzena de quilòmetres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada