IV Diada cultural d'Amics del Seminari (2): dedicada a Ramon Llull

Els companys d'estudis eclesiàstics que ingressaren al Seminari diocesà de Mallorca l'any 1959 del segle passat, des de fa quatre anys seguits, organitzen una Diada cultural, que serveix de retrobament amb els companys, antics seminaristes, que s'hi volen apuntar.

La primera fou a Manacor, en memòria de mossèn Antoni M. Alcover. La segona, a Petra, recordant fra Juníper Serra. La tercera, a Pollença, en homenatge a mossèn Miquel Costa i Llobera. I la quarta, la d'enguany, a les mateixes instal·lacions del Seminari, fent memòria del beat Ramon Llull, amb un programa definitiu dels actes preparats per al dia 9 de maig, segons n'informa el coordinador, Jaume Bonet i Rubí.

Comença amb una missa de germanor, en record dels antics companys d'estudis que ja s'han mort, seguida d'un piscolabis. Continua amb un concert d'orgue, a càrrec d'Eduardo Covas i Josep L. García Mallada; i d'un concert de la Nostra Schola Cantorum, dirigida per Tomeu Ripoll, i acompanyada a l'orgue per Pep Portell. Segueix la conferència sobre “Ramon Llull: pensament i actualitat”, a càrrec de Pere Ramis i Miquel Jaume.

A l'hora de dinar, s'hi ha de recordar i assaborir el contengut d'aquells sopars tradicionals dels anys 60...

Una taula rodona força densa i consistent i una Fiesta en el aire, conclouran la jornada.

És d'esperar que l'assistència sigui nombrosa, i que l'ambient que s'hi arribi a crear enriqueixi i enforteixi els lligams d'amistat entre antics companys d'estudis al Seminari diocesà de Mallorca.

Qui vulgui apuntar-s'hi, convé que contacti amb:

Joan Bonet Rubí

bonetrubi@hotmail.com

606569658

Salut i coratge, companys!

Pere Ballester, qui “demanava pista”, ha aconseguit d'aterrar

Llegint el “Diario de Mallorca” del 9 d'abril de 2015, m'assabent que ja fa més d'una setmana que el bon amic i company de lluites sociopastorals, Pere Ballester i Morey, després d'haver estat “demanant pista” durant molt de temps, ha aconseguit d'aterrar a l'altre món...

Per a mi, que vaig tenir la gran sort de compartir amb ell tasques i afanys, lluites i esforços, èxits i fracassos, mentre m'exercia com a rector de la Parròquia de l'Encarnació, a Ciutat (1978-1982), se'm presenta com una notícia colpidora: l'he vist algunes vegades darrerament i l'he visitat qualque pic allà mateix on acudeix i resideix, al Centre de Dia Residència Oms, per a persones malaltes d'alzhèimer i altres demències...

Es pot dir que, abans de veure-s'hi afectat, Pere Ballester i Morey, un home laic, casat, amb dos fills i una filla, s'esdevé un membre de l'església diocesana de Mallorca, compromès fermament en la tasca evangelitzadora, des d'àmbits diversos: Parròquia de l'Encarnació, Casa de l'Església, Ràdio Popular, Mitjans de Comunicació, Grup Cristià de Drets Humans, Delegació Diocesana d'Acció Social, Càritas... són alguns àmbits on la seva presència activa hi deixa petjada fonda.

Particularment, em sent empès a valorar enormement la tasca que en Pere desplegà al front del Grup Cristià de Drets Humans durant un bon grapat d'anys.

El Grup Cristià de Drets Humans, que s'inicia dia 15 d'octubre de 1974, com un servei de la Parròquia de l'Encarnació, s'encamina a defensar i promoure els drets humans des d'una perspectiva cristiana. És una idea i creació de mossèn Pep Toni Fuster, vicari de la parròquia.

S'entén, aleshores, que els cristians no es poden desentendre del compromís en la construcció d'un món més just i humà, ni de la denúncia profètica dins la societat on viuen.

Sis anys després, el mes d'octubre de 1980, s'edita (a ciclostil!) el primer Full Informatiu de Drets Humans, que recull les activitats programades i realitzades per aquella vintena de persones, delitoses de treballar per un món més just.

Anys més tard, i fins ara mateix, sobretot amb mossèn Pep Noguera i amb Bernat Vicens, se n'arriba a editar una revista, molt més valuosa i força enriquidora.

Recercant dins d'arxius, em sembla que les paraules que escriu mossèn Joan Bestard, des de Madrid, secretari de la Comissió Episcopal de Pastoral de la Conferència Episcopal Espanyola, adreçant-se al Grup Cristià de Drets Humans (l'any 1981), resumeixen el tarannà i la dèria del bon amic Pere Ballester, al front d'aquell grup que tan intensament impulsa a la Parròquia de l'Encarnació:

”El primer criteri pròxim d'evangelització ha de ser el realisme sociològic. Sense aquest sentit realista correm el perill, greu per cert, de convertir la nostra acció evangelitzadora en un grapat de respostes estereotipades a preguntes que ningú no ens fa.”

En Pere Ballester, amb la seva visió i la seva acció, contribueix de manera molt evident a fer de la tasca evangelitzadora una resposta esperançada, joiosa, il·lusionant, a preguntes que es fa aleshores qualsevol home o dona que s'interroga sobre la vida i el moment que està vivint.

Als inicis dels anys 80, Grup Cristià de Drets Humans, juntament amb Comunitats Cristianes de Mallorca, Capellans de “Part Forana”, Capellans de Barriades, Capellans del Primer Dimarts, Justícia i Pau de Mallorca, Grup Cristià d'Objectors de Consciència, etc. Es preseten públicament com a membres de l'església mallorquina que desitgen la més plena autonomia per al nostre poble illenc... I en Pere Ballester i Morey, n'és defensor fervent!

Amic Pere Ballester

que partires l'altre dia,

t'endugueres ma alegria,

sense saber què he de fer...

Bé record allò que fèiem

a finals dels anys setanta,

i seguírem als vuitanta

convençuts d'allò que crèiem:

Grup Cristià de Drets Humans,

que inicià mossèn Pep Toni

tu seguires amb el somni

d'implantar valors cristians.

Aixecant la nova terra

i el cel nou on la justícia

allunyàs tota malícia,

desterrant qualsevol guerra...

Ajuda'ns a continuar fent-ne el camí!

IV Diada Cultural d'Amics del Seminari (1): orgue de la capella restaurat

Dissabte, 9 de maig de 2015, és prevista la celebració de la IV Jornada Cultural organitzada pels Amics del Seminari.

La primera fou feta a Manacor, en homenatge a mossèn Antoni M. Alcover. La segona, a Petra, en record de fra Juníper Serra. La tercera, a Pollença, fent memòria de mossèn Miquel Costa i Llobera. I aquesta quarta Jornada Cultural es preveu de celebrar-la a les mateixes instal·lacions del Seminari Diocesà, a la barriada palmesana del Viver.

Davant l'estat lamentable en què es trobava l'orgue de la capella del Seminari, que tant de servei va prestar durant dècades, però que, des de fa molt de temps, s'ha anat deteriorant a les totes, per la manca del manteniment acurat que precisa, una de les iniciatives llançades des del primer moment pels Amics del Seminari fou envestir amb la seva restauració.

No ha resultat gens fàcil. De bon començament, es va pensar en l'orguener i organista campaneter, Amic del Seminari, en Pere Miquel Reynés i Florit, qui s'hi va posar de valent i, d'aquesta manera, amb moltes hores, dies, setmanes i mesos de dedicació, a la fi se n'ha pogut fer la prova primera.

L'1 d'abril de 2015, gràcies a la labor desplegada pels Amics del Seminari, amb la col·laboració entusiasta de l'orguener campaneter, PERE MIQUEL REYNÉS I FLORIT, es va poder comprovar que, efectivament, la restauració d'un orgue tan emblemàtic per a generacions d'estudiants havia quedat completada.

Bona prova en són les imatges i els sons que es reprodueixen just suquinetes:

Per la dignitat de la gent més marginada

Jaume Santandreu, encadenat

A mb la visita que uns quants amics hem girat aquest capvespre a la Casa Llarga, on el bon amic i company de lluites socials i polítiques, el manacorí Jaume Santandreu, s'ha volgut encadenar en defensa d'un tractament millor per a la gent més marginada de Mallorca, m'han quedat bastant més aclarits certs aspectes que jo tenia una mica embullats.

D ies enrere, m'havia quedat molt sorprès davant la notícia publicada als mitjans de comunicació, on apareixia en Jaume queixant-se molt durament del comportament de les senyores de la Casa Llarga, membres de la família Feliu Fernández. Aquestes l'haurien comminat a abandonar la casa aquesta mateixa setmana, i en Jaume s'hi havia enrabiat tant que semblava que tragués foc pels queixals contra les cinc dones...!

E m deia a mi mateix que aitals queixes per part d'en Jaume no devien ser gens ni mica adients. Es tractava, enmig de tot, d'una família tan esplèndida que, durant molts anys seguits, havia posat a les mans d'en Jaume tota la finca, perquè s'hi pogués acollir gent marginada.

U na decisió tan generosa com aquesta, lluny de poder ser considerada menyspreable, per a mi, em semblava molt lloable i ben digna no solament de ser reconeguda sinó fins i tot agraïda.

Diari íntim d'un argollat

A mb la conversa que hem mantengut durant una estona llarga amb en Jaume Santandreu, encadenat a la Casa Llarga, -argollat, per pròpia voluntat, com a esclau voluntàriament lligat als rems d'aquesta nau que transporta la gent més marginada de Mallorca-, he arribat a comprendre que, amb això que s'ha posat a fer aquests dies, no pretén cap altra cosa que posar per damunt tot LA DEFENSA AFERRISSADA DE LA DIGNITAT DE LES PERSONES MARGINADES.

L a dignitat del marginat, per a en Jaume, no rau a tenir què menjar, on dormir, de què vestir... D'això, se'n pot dir beneficència.

A questa casta de comportament benèfic potser devia caure bé temps enrere a certs àmbits...

Les 38 mil argolles de la dignitat

B é està, fins i tot, que se n'aconsegueixi també avui dia...

E l fet és que en Jaume Santandreu vol anar molt més lluny, molt més enllà d'on han portat les moltes i grans passes que s'han anat fent, gràcies a tantíssimes lluites cíviques perllongades durant dècades en aquesta terra nostra.

N o es tracta, creu i diu ell, de conformar-s'hi, ni de considerar que ja s'ha fet tot quant calia. Ni molt manco.

E n ple segle XXI, segons el parer i l'opinió del més que septuagenari lluitador manacorí, calen formes noves d'atansar-se a la gent més marginada i de compartir-hi l'existència.

F ou aquesta la intenció inicial, i és aquesta la finalitat que perdura a la Casa Llarga: DIGNIFICAR LA SITUACIÓ DE MARGINACIÓ en què viu molta de gent, cada cop més nombrosa.

I mplica, entre d'altres aspectes, que, a l'hora d'asseure't a la taula a menjar, lluny de tenir la sensació que se't dóna qualque cosa de franc, tens la consciència que t'ho has guanyat amb la suor del teu front... a escala reduïda, si vols, però que, en certa manera, també és fruit de la feina que has fet durant el dia.

C ada racó de la finca de la Casa Llarga manté ben marcades les petjades deixades per la presència i l'activitat que hi despleguen, des de fa un bon grapat d'anys, desenes de marginats que hi troben una acollida molt bona, com si fos ca seva.

E n entrar-hi, tot d'una s'hi detecta la gran feina desplegada, als jardins, a les naus, a la casa, als camins: roba i vestits i d'altres materials posats a la venda, obres artístiques, mobles... on han posat les mans enginyoses tots aquells homes que, altrament, podrien considerar-se inútils, inservibles...

N ova manera d'atansar-se a la marginació: tractant directament amb la feina feta pel marginat.

C au ben a prop Can Gazà, un indret molt més adient per a viure-hi...

I nstitucions públiques, establertes amb la finalitat de procurar el benestar de la ciutadania , cal que hi parin molta més atenció i que s'hi impliquin de bon de veres, per tal que la xarxa pública d'atenció a la marginació ho tengui ben present:

A prop d'allà on viu, s'ha posat a treballar una gent que ha trobat feina, la que se li exigeix cada dia -unes tres hores diàries- per fer-se mereixedora d'una altra casta d'atenció molt més profundament solidària.

A D É U A L A B E N E F I C È N C I A

Quatre candidatures de PODEMOS a Mallorca

Vaig voler acudir al Club Diario de Mallorca, on era programada la Trobada de Candidats a la Secretaria General de Podem Illes Balears.

Hi intervenien Lola Fernández -d'”Entre Illes Podemos”-, Tomás Fernandez -d'”Illes amb Futur”-, Alberto Jarabo -de “Podem per les Illes”-, i Antoni Bennássar -de “Som Podem”-, representants de cadascuna de les quatre candidatures que s'hi presentaven.

Tenia moltes ganes de parar esment al que manifestassin tots quatre intervinents, però m'interessava, sobretot, atendre la intervenció d'Alberto Jarabo, representant de la candidatura “Podem per les Illes”, la meva preferida...

Durant dues hores i mitja seguides, vàrem tenir l'oportunitat d'escoltar les respostes que feren a una vintena de preguntes formulades per part d'assistents que omplien el Club.

D'una banda, vaig sortir-ne amb la convicció que, efectivament, ja se sent el tic tac tic tac del compte enrere que ha de marcar el final de la prepotència governamental espanyola a mans del PP i del PSOE a l'estat espanyol.

De l'altra, pens que a les Illes Balears s'haurà de fer molta de feina perquè tot això hi arribi a passar...

A banda d'haver de tornar a escoltar la invitació absurda d'haver-me d'apuntar al Círculo Balear (!) -jo que em consider defensor aferrissat de la llengua catalana als Països Catalans-, vaig haver de sentir ressonar dins aquella gran sala del Club Diario de Mallorca, per boca de representant d'una de les quatre candidatures: 

“Naturalmente, que estamos a favor de la inmersión lingüística y del catalán como lengua vehicular. Faltaría más!” 

Sense comentaris! 

PD:
Qui me n'ha passat constància gràfica és el bon amic Isidre Forteza. Gràcies.

Alguns comentaris a l'escrit meu sobre sant Juníper Serra

Em semblen interessants alguns dels comentaris que m'han arribat, sobre aquest tema que vaig penjar al meu blog el mateix dia que m'assabentava de l'anunci fet pel papa Francesc, relacionat amb la propera canonització del Pare Serra.

SPM

“Bona revisió d'alguns trets més engrescadors de la vida de Fra Juníper. El personatge no deixa de tenir, però, un tuf de colonitzador i no en el millor sentit del mot. Però és digne d'admirar. Quant a la canonització de Ramon Llull és un dels casos inexplicables de la història. Ell tingué enemics poderosos de les seves idees. Potser, més que res, per ignorància. I això ha contribuït que encara avui Ramon Llull no hagi estat canonitzat. Ara sembla que hi ha gent que hi fa feina seriosament. El personatge que hauria de ser la glòria de les terres catalanes encara ha de sofrir la indiferència d'alguns ciutadans de parla catalana (però que no la parlen, per cert). “

DFI

“Lo he leido, no me atrevo a opinar, no se nada, pero me gusto. Un abrazo”

MOJ

“Me pareix molt bé el que dius i després proposes damunt Ramon Llull. Queda més enfora de la gent i té manco ressò a les Amèriques, clientel·la que convé cuidar ...

El greu que me sap és no saber si actualment hi ha gent o capellans que siguin estudiosos de l'obra de Ramon , com un temps era aquell ENTE de Garcíes Palou... He sentit a dir que en Jordi Gayà segueix les seves passes però veig poca moguda als Medis damunt Llull. Esper que l'idea d'anomenar l'aeroport com a Ramon Llull tengui èxit ... i que tu segueixes la campanya. Jo hi he posat un petit gra d'arena preparant una passejada pels indrets lul·lians a Ciutat amb els mestres jubilats, a la qual estàs convidat, el proper 11 de març a les 10'30 a la plaça de Cort d'on partirem.

També , com a un dels responsables de la revista GERMANOR dels Mestres jubilats , li hem dedicat articles . És una petita aportació al personatge admirat cada vegada que sent o llegesc comentaris a la seva obra , en el moment que va viure... ell si que recorregué Europa i tengué una visió de tanta problemàtica que avui patim...”

MMP

“Estic totalment d´acord amb el teu comentari. He de dir tres coses:

1. Al meu parer no canonitzaria a ningú, és la vida la que ens canonitza: ens situa en el que hem estat.

2. Desconec de fet la història de Serra, sols lo que ens han anat diguent vulgarment.

3. Sí vaig coneguent cada vegada més a Ramón Llull i el seu pensament, i és cert que en aquests moments on l´Islamisme está damunt la taula. Precisament ahir vaig llegir a CatalunyaReligio.cat una Guia rapida sobre " l´Islamisme ( no sobre l´Islam" de David Casals i Vila on clarifica els mots que utilitzam, i situa les coses.

En pla jocós i fent un anàlisi de les entranyes viscerals: No te vendrá l´anti-Serrisme de la vena Surediana del Seminari de l´Institut ? Je je je . Una abraçada a tu i a na Bel.”

PSJ

“em sembla bé... i opino que tens prou raons. Gràcies pels teus esforços que ens ajuden a veure millor les "coses"..

MMB

“Moltes gràcies, Cecili, pel correu que m'has enviat. Ha estat un plaer llegir-lo. Dues puntuacions: els sants (els homes i dones) és impossible que siguin persones perfectes; i la tasca pastoral del P. Serra s'ha de interpretar dins el seu propi context d'una societat de cristiandad i de superioritat sobre els indis.

Però, com ben bé ho has dit, es tracte d'un personatge extraordinari. Gràcies per la teva amabilidad i una abraçada.”

PAB

“Hola, Cil. He llegit amb interès el teu comentari sobre Juníper Serra. Conec molt poc el tema juniperià, però em sembla assenyat el que comentes. Un historiador amic, ja fa mesos, em va comentar que Fra Juníper havia estat el típic amo de possessió mallorquí del seu temps posat al servei de l'evangelització tal con llavors l'entenien. Tenc la sensació que els californians ho viuen d'una altra manera: amb tota la mitificació d'un dels seus esdeveniments fundacionals. La veritat és que a mi m'arriba molt més la persona, l'actitud i el missatge de Ramón Llull.

També he de dir que el concepte de "sant" crec que queda molt relativitzat en la mesura en que cada dia tenim més informació i veim que gairebé de tothom podem aprendre qualque cosa; emperò assumint que també els sants tenen moltes goteres. Mirant les canonitzacions que s'han fet en temps nostre, podem comprovar que n'hi ha per a tots els gusts (jo crec que n'hi ha de contradictòries). Aquestes canonitzacions m'han ensenyat que els nostres pares, i moltíssima gent que només el petit cercle de la família i els amics ha conegut, han viscut virtuts heroïques. En González Faus recordava l'any passat que declarar santa una persona només vol dir que ens la proposen com a possible referent per a trobar Jesús. I en Manuel Bauçà, amb la seva ironia característica, molts d'anys abans de la canonització dels "màrtirs" de la guerra civil deia: són màrtirs per carambola. Si no haguessin tengut la mala sort de trobar-se en el lloc de la tragèsia, ara n'hi hauria un parell de secularitzats, un parell més de despistats, algun de llest i algun de sant...

No t'aturis, Cil.

Bona nit.”

OSA

“Cil, no tinc prou confiança amb el meu aparell informàtic i, pocs coneixement per part meva, per a escriure el teu bloc. Tu fes el que creguis oportú amb aquestes quatre ratlles que m’ha suggerit el teu escrit.

Primer de tot, el concepte de canonització. Si, es cert que dona dret a que el venerin a l’església, be. Per mi hi ha un tret que te mes rellevància i me atreu mes.

En principi, pensar que un mallorquí, de Petra per mes senyes, hagi estat capaç d’esser reconegut durant tants anys per una cultura totalment diferent de la nostra, me fa pensar, qualque cosa ben feta degué fer aquest homo? Son molts que encara li reconeixen la seva feina. Que li reconegui l’església avui, la veritat es que me es igual, en canvi, que hi hagi una ciutadania que li reconegui, me fa pensar.

Quins valors tenia aquest Home? Amb als mitjans de l’època va crear escola, va deixar petjada en el territori. Nomes pel fet d’esser religiós? Lo dubto. Enredera hi ha uns valors humans que va mamar en algun lloc, algú als hi va transmetre. Me agradaria que algú estudies un poc l’Home, no el religiós. A dia d’avui nomes ens parlen del religiós.

Es curiós que durant tot el temps de la nostra formació mai ens dediquessin una conferencia, classe, seminari, a la figura del Juniper Serra, que jo recordi. Ni tampoc del Ramon Llull, tret del Professor Garcia. Es a dir no ens van ensenyar a estimar les arrels.

Record haver anat a visitar a Petra la casa museu de Juniper, i veure que estaia ple de inscripcions en Anglès del govern nord-americà, me va sobta molt, que pinten aquestos per aquí? Si, ells lo veneraven mes que nosaltres.

Desconec si la gent jove de Mallorca valora aquestos personatges, no se si estan dins als currículums escolars d’avui? Me agradaria saber-ho, per curiositat.

Durant molts anys ens ha fet creure que als mallorquins estaiem aferrats a “sa roqueta”, no dic que no, però es evident que hem tingut grans mestres que han trencat aquest estereotip i que curiosament no als tingut en compta, perquè? Ja ens anava be mantenir l’actitud passiva... Perquè no vam mantenir el cap ben alt...? Si no record malament, Mallorca va esser durant molts anys el centre de la mediterrània, als millors mapes es feien a Mallorca (Jafuda Cresqués?) A on ha anat a parar tot aquell coneixements? En quin moment de la nostra historia deixem d’esser capdavanters per convertint-se en “colònia”?

Curiosament naixia el 1713, nomes fa 300 anys. Segur que va viure la pèrdua de drets de les illes davant del Borbó. Perquè va marxar...?

Veig que me tindre que “empollar” una mica de com va anar tot això. Si coneixes algun llibre que sigui prou objectiu, ja m’ho diràs. Salut company”

Juníper Serra? Ramon Llull!

Per als catòlics, la canonització d'una persona difunta és una declaració oficial que fa el papa. S'hi certifica que aquella persona es troba certament al Paradís i en permet el culte com a sant...

En relació amb la meva opinió personal sobre l'anunci papal de la canonització del mallorquí Juníper Serra, he de dir que la meva cama arianyera, propera a molta gent petrera que admir moltíssim, m'empeny a dir-hi la meva.

M'entren ganes d'endinsar-m'hi, tot i que puc aportar ben poc relacionat amb aquesta figura egrègia mallorquina, quan m'assabent que el papa Francesc, jesuïta sudamericà, ha manifestat el seu desig de canonitzar el franciscà mallorquí, Miquel Josep Serra i Ferrer.

La meva condició de catòlic i de mallorquí no em permet de passar-hi de llis, com si no res.

He de reconèixer que no som cap expert en aquest personatge, ni en conec gaire les dades de la seva biografia, ni he estat mai cap entusiasta de l'obra missionera que realitzà.

Tot i amb això, sempre n'he admirat la seva capacitat d'actuació, per la seva obra ingent que desplegà, sobretot a Mèxic.

L'obra biogràfica que publicà el seu amic mallorquí, el Pare Palou, ajuda ben molt a copsar més a fons el paper i la figura d'aquest personatge petrer. És un clàssic.

M'agradaria, emperò, atansar-me més a prop d'allò que puguin opinar certs companys meus, amb els quals he tengut la gran sort de compartir la perspectiva missionera alliberadora durant uns anys a terres d'Amèrica Llatina.

A l'hora que em criden poderosament l'atenció certs aspectes d'aquest anunci papal, em sembla entendre i copsar que l'ànima americana, sens dubte impulsora de moltes decisions que adopta aquest argentí, convertit en el cap suprem de l'Església Catòlica, l'ha d'empènyer a realitzar actuacions que tenen molt a veure amb la realitat religiosa, política, social i econòmica que envolta les Amèriques. Em sembla inevitable.

Certament, en recordar la figura del Pare Serra i visitar les missions que desplegà a la Sierra Gorda de Querétaro habitada pels indis pames, hom se'n surt meravellat. Les nombroses esglésies que va construir, durant els vuit anys que romangué a la zona, han estat declarades patrimoni cultural. La ciutat més important s'anomena Jalpan de Serra, en memòria d'aquest mallorquí franciscà, doctor en Teologia.

Tot plegat fa veure clarament que fou un home molt inquiet. Mai no va voler romandre durant molt de temps instal·lat a cap lloc. Sempre volia fer-ne el recorregut a peu, caminant milers de quilòmetres.

El seu biògraf conta que quan l'expedició espanyola arribà a Veracruz, el Pare Serra no va voler fer el trajecte cap a la ciutat de Mèxic en el carruatge que li corresponia, sinó que volgué fer tot el camí a peu. Cosa que li provocà que una nit, dormint a terra, fos picat per un animal verinós que li provocà una ferida que mai no va poder arribar a curar del tot, sempre li dificultava els moviments i li provocava dolors intensos.

Malgrat tot, continuà treballant anys a Sierra Gorda i posteriorment es va traslladar al col·legi franciscà de la ciutat de Querétaro on romangué un temps.

Quan els jesuïtes foren expulsats de Mèxic, quedaren abandonades les missions que havien obert a les Califòrnies. El Pare Serra s'hi traslladà, viatjant en vaixell des del port de San Blas, a l'Estat Mexicà de Nayarit -lloc esplèndid per a la pesca de la llampuga!-. A l'església parroquial encara ara s'hi pot veure una placa commemorativa del pas de Fra Juníper pel port.

El frare franciscà mallorquí fundà les principals ciutats de la Califòrnia estatunidenca (a Mèxic hi ha dos estats que s'anomenen així), com San Diego, San Francisco, Monterrey i altres.

En ser territori de conquesta, sempre l'acompanyaven grups de soldats. I conten que el Pare Serra s'havia d'enfrontar molt sovint als abusos que aquests cometien. Amb la intenció d'acabar definitivament amb aquells comportaments militars abusius, viatjà a la ciutat de Mèxic, on s'entrevistà amb el virrei Bucarelli i aconseguí que aquest emetés un decret que manava que els indis fossin acollits i protegits pels missioners, evitant així els abusos dels soldats.

Només són algunes de les generalitats que permeten recordar, a grans trets, qui va ser aquest mallorquí insigne, aquest franciscà de la vila mallorquina de Petra, el Pare Juníper Serra.

Lamentablement, no conec a fons la vida i obra d'aquest paisà extraordinari. Però sí que he tengut la sort de recórrer alguns dels territoris que ell trepitjà segles abans.

I, també, he mirat de recordar els treballs realitzats per mi, com a missioner a terres d'Amèrica Llatina durant una partida d'anys. Amb concepcions distintes. En situacions distintes. Des de perspectives pastorals distintes. I sense arribar ni a les soles de les sabates d'aquest personatge petrer... pel que fa a construccions de temples...

Ja sé que no som qui per fer-ho. Però, si jo hagués tengut l'oportunitat de recomanar-li, al papa Francesc, la canonització d'algun altre personatge mallorquí, abans de suggerir-li el Pare Serra, li hagués assenyalat expressament en Ramon Llull.

Més ara, quan l'estat islàmic continua fent-ne de les seves arreu del Planeta: "Si no ens entenem per llenguatge, entenguem-nos per amor" (Llibre d'Amic e Amat).

Però això ja són figues d'un altre paner!

Glosa de cap d'any - 2014

Si durant l'any acabat

contactàrem qualque pic,

vet ací el que t'escric

ara, l'any nou començat.

Quins tres reis? Porten justícia?

Ationen llibertat?

I la solidaritat?

Mai no duen cap malícia?

“Any nou, vida nova” deien

els nostres avantpassats.

Bé sabien el que feien,

quan calia anar endavant.

“Any nou, vida nova” dic,

en un temps en què fa falta,

quan veus tanta gent malalta,

enlairar-se més d'un pic.

Que s'acostin novetats

perdurant aquest Any Nou,

lluny es quedin soledats,

enc que facin poc renou.

Vull trencar tota cadena

que me pugui esclavitzar;

vull gaudir la llibertat

que se'n pugui dir ben plena.

Amb la solidaritat

per senyal i per senyera,

dominant la terra entera,

visca la humanitat.

De justícia en vull arreu

i que no sigui gens torta,

sinó aquella que comporta

veritable i justa veu.

Tot lo bo que vull per tu

també ho vull per la gent teva,

ben igual que per la meva:

pots estar-ne ben segur.

Aquest quinze ja estrenat

que el catorze millor sia

i pitjor que el setze: via

plena de felicitat!

Montuïri, 31 de desembre de 2014

Nadala 2014 – A qui em desitgi molts d'anys

Com vols tu que faci gloses

i et desitgi un Bon Nadal?

Si bé ho mires, tant s'hi val,

m'entristeixen massa coses!

L'any catorze d'aquest segle

no resulta dels millors,

jo diria dels pitjors,

si aplicam aquesta regla:

Fa mig any que no tenc dona,

ni ma dona em té a mi;

separats feim el camí.

Podem dir-hi vida bona?

Tanta sort que a Montuïri

la tracten la mar de bé;

tot el personal l'até,

dedicant-s'hi com un ciri:

dia i nit roman encès,

fent-li llum i companyia,

bé l'escalfa i fa de guia,

fins allà on és permès...

Maleïda malaltia

la que ens duu a perdre el cap!

Cada cop més gent ho sap:

ben poc té de cosa fina.

I, amb això, vols que perduri

nostra vida per molts d'anys?

Quan s'acaben els afanys,

no val més ja que s'aturi?

Ara entenc l'advertiment

dels nostres avantpassats!

Quan deien, ben avesats

a fer front al patiment:

“Déu mos guard l'enteniment

més que la vida!”

Que per molts d'anys puguem continuar celebrant les festes de Nadal i de Cap d'Any,

allà on sia i sigui com sigui!

Montuïri, 23 de desembre de 2014

NEULES FETES ENGUANY PER NA ISABEL ROSSELLÓ GIRART, la meva dona

Consiliaris escoltes, a la dècada dels anys seixanta, a Mallorca

A finals dels anys 60 (1968/1971) i també a finals dels anys 70 (1978/1982), vaig treballar intensament com a consiliari del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca: als Agrupaments Escoltes Jaume I i Verge de Lluc, Ramon Llull, Reina Constança, Son Sardina, Tardor, El Viver, etc.

En guard un record tan bo, tan positiu, tan viu, que no em puc estar de “concelebrar” amb la gent escolta el cinquantè aniversari de l'ordenació sacerdotal de mossèn Bartomeu Suau i Mayol, un dels consiliaris escoltes que més s'ha afanyat a mantenir-ne l'esperit, la pràctica i la vivència, a l'illa de Mallorca.

Servint-me de l'arxiu particular de la família escolta MAGRINYÀ-BOSCH, que conserva unes imatges valuosíssimes, enregistrades en “super-8”, n'he extret parcialment una edició digital on apareixen prop d'una vintena de consiliaris escoltes d'aquella època tan llunyana -entre els quals també m'hi compt!-

L'he pujat a FACEBOOK i a YOUTUBE, i em meravellen els comentaris que m'arriben, de gent ben diversa.

Amb imatges enregistrades a la dècada dels anys 60 del segle passat, he volgut retre homenatge a la gran tasca desplegada per aquest bon grapat de bons amics i companys de lluites educadores, dins el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, un grup nombrós de consiliaris escoltes (entre els quals m'hi comptava!)

Toni Roig, Biel Tomàs, Joan Trias, Sebastià Arrom, Jaume Terrassa, Tomeu Pascual, Biel Gelabert, Francesc Caimari, Ramon Oró, Los cuatro de Asís, Joan Mora, Guillem Payeras, Andreu Obrador, Cil Buele, Toni Bauçà, Guillem Miralles i Tomeu Suau.
Ho faig, amb motiu de la celebració del cinquantenari de l'ordenació sacerdotal del bon amic mossèn BARTOMEU SUAU I MAYOL



Alguns comentaris apareguts a l'FB:

“Si voleu veure en Paco de jovenet, mirau el vídeo. Surt al minut 3,45. Nines, ja me direu què trobau, he he he....
-Un artista! Curro!
- Jo no l'he trobat! Qui és??
- No idò en el minut 3'45 es veu molt bé!
- I què hi devia fer, ensotanat?”

Alguns comentaris fets al YT:

“Moltes gràcies Cil. Sa meva dona que va esser escolta de la Soledat, s´ha emocionat. Tenim un dubte: si en Gabriel Gelabert és en Biel Fil, des teu curs que va esser vicari de la Soledat. Records.” Toni

“Cecil: Quin temps aquell ! M´ha agradat reviure el que vaig veure sobre aquesta aventura, sobretot a l´entorn de la parròquia de l´Encarnació. Cecil: coratge...segueix i comunica-ho. Una abraçada.” Tomeu

“Molt bo el vídeo, la música, i, sobretot, els records.... Gràcies per recuperar, també, la nostra memòria!” Martí

“Benvolgut Cil: Acab de veure el reportatge dels Consiliaris Escoltes, amb motiu de les meves noces d'Or. Uri umushingantahe w'ukuri. A més de la traducció que pertoca, per a mi vol dir que ets un amic detallista i que saps estar en el lloc oportú en el moment que toca. Va ser una festa molt emotiva i amb molts de records. Per si tens temps i ganes de llegir, t'enviï l'homilia.” Tomeu

“Si bien no recuerdo a muchos... ( son muchos años lejos de estas tierras, me ha gustado verlo. Claro que recuerdo a Tomeu Suau, desde aquí mis felicitaciones por estos cincuenta años.” Isabel

“Molt interessant. M'ha agradat molt. Crec en Tomeu s'ho mereix. També jo estim i valor l'escoltisme i vaig ésser per poc temps consiliari. Gràcies.” Nofre

“Moltísimes gràcies Cil. Autènticament meravellós i tècnicament un muntatge i realització admirables. Agraït de tot cor has duit a la meva persona que té sentiments i ànima una remor fresca d'ahir que mai no podrem oblidar. He vist molta gent que ja no és per aquí però està a prop com per exemple record a Don Guillem Payeres. He vist també a D. Francesc de Borja Moll i sobretot a Nén Buele a qui tots els més petits admiràvem i estimàvem sempre amb la alegria plena i el gest amable per a tothom. Gràcies Cil el foc de campament mai no podrà apagar-se per molt que duri la nit o es torbi a arribar el dia.” Ferran

“Molt bé Cil i gràcies de ses imatges tan interessants i antigues.” Tomeu

“Cecili !! Genial !!!! Quin vídeo més autèntic... de l'esforç educatiu i d'un testimoni de servei i compromís per practicar els valors de l'evangeli. Quina gran feina que es va fer !!! ... Gràcies, gràcies, gràcies, !!!!! La societat d'avui en recull, en bona part, el fruit d'aquells esforços ... Quins bons records !!!!!!!!!! Des de Frankfurt una forta abraçada i molt agraït per mantenir-me en contacte ! ...” Francesc

“Precisament avui a l'església de Pòrtol els escoltes de l'agrupament Socarrel celebraven amb l'Eucaristia i la pertinent bunyolada el seu vintè aniversari. Emocionant, sempre a punt, i una abraçada a En Tomeu. Gràcies, Cil.” Pere J.

“Cil, la filmació m’ha semblat molt interessant i emocionant. M’han colpit les imatges de Biel Tomàs, Guillem Payeras i d’altres com les d’Antoni Roig, Tomeu Pascual, Tomeu Suau, etc. T’agraesc ben sincerament la tramesa. Salutacions cordials” Miquel

“Me han parecido muy emocionantes las escenas que nos has enviado, Cecilio. Recordar al Sr. Payeras, a Bartolomé Suau, a Andrés Obrador, a ti de joven, etc. Y lo que más me gusta es que no guardas ningún rencor a nuestras mentalidades del pasado (no todos las aceptan, muchos se arrepienten de ello). Tú sabes como yo (y como tantos) que jugaron su papel en nuestra evolución y que deben ser aceptadas como peldaños de una escalera de ascenso hacia más arriba. Un fuerte abrazo.” Ángel