Viatge al Perú 2024 (18ª): alguns dies d'estada meva a Piura

Primer dia d’estada meva a Piura 

Avui, dia de la festa de Sant Antoni dels Albercocs, a la fi, arrib a la ciutat dels meus somnis, la més preferida, la que m’agrada més del Perú, aquella en la qual em sent més a gust, com si fos la meva ciutat, la ciutat peruana de les meves preferències.

La meva arribada a la ciutat de Piura coincideix amb els tres mesos que fa que surt de La Roqueta i emprenc «el viatge de la  meva vida al Perú», poc abans de complir els meus 80 anys, inicialment per un termini aproximat de sis mesos... 

No ho puc celebrar millor que atansant-me d’aquesta ciutat, de la gent que hi conec, dels paratges que m’encanten, de l’ambient vital tan engrescador, de la meva estimadíssima fillola piurana que m’estima amb tant d’afecte des de fa gairebé mig segle. 

Viatjant de Lima a Piura en avió,
amb la meva fillola piurana Zully Socorro Moreno Romero

Cinquanta anys enrere tenc la gran sort de conèixer-la (quan ella, que encara no ha complit els 15 anys, ve a ca nostra a ajudar la seva mare en les tasques domèstiques més elementals: fer net, rentar la roba, anar de compres, preparar el menjar, regar les plantes, etc.). Avui dia, amb 63 anys d'edat, ja és padrina de quatre néts i mare de tres fills. 

D’aleshores ençà, l’estim molt com a fillola piurana, i ella m’estima moltíssim més com a «padrino mallorquín». No és, ni esper que sigui mai la meva esposa. Ni és tampoc, ni esper que sigui mai la meva amant. Senzillament, és la meva fillola estimada! Amb tan gran respecte mutu com estimació mútua, ens dispensam l’un a l’altra!

De tant en tant, en aquests mesos d’estada meva al Perú, em ve al cap la pregunta que hi rondinega contínuament: per què un afrodescendent mallorquí com som jo, se sent tan fortament atret per aquest país d’Amèrica Llatina, que li deim Perú?

Amb mossèn Juan Félix Rebolledo Herrera,
rector actual de la parròquia Ntra. Sra. del Rosario, a Piura

Quan mir de donar-hi resposta, me’n compareixen a balquena. No solament me’n ve una, sinó moltes més.

Efectivament, som un dels primers afrodescendents mallorquins del segle XX.  crec que aquesta és la primera de totes les respostes, la que explica millor per quines cinc-centes m’atreu tant el Perú: la meva condició d’afrodescendent mallorquí, precisament. 

Tenc, i no puc ni vull prescindir-ne, les arrels paternes que neixen, creixen i es despleguen per un temps a l’hemisferi Sud, mentre que també mantenc les arrels maternes que van enfortint-se conjuntadament a l’hemisferi Nord. Totes dues arrels, profundament desplegades al llarg d’una vuitena de dècades em serveixen per anar nodrint i fent cada cop mes robust l’arbre vital, tan singular, que constitueix la meva existència personal damunt d’aquest planeta. No n’hi ha cap altra, d’idèntica, com la meva.

Som un euroafricà fascinat pel continent sud’americà. Puc dir que, amb la meva esposa difunta me n’arrib a recórrer tots els països: Veneçuela, Brasil, Argentina, Uruguai, Paraguai, Bolívia, Xile, Perú, Equador o Colòmbia; a més de Mèxic, Bèlice o Nicaragua. 

Mapa d'Amèrica Llatina

Serà perquè, a diferència del continent africà que no m’arriba a acceptar com som (ni per part de Guinea Equatorial, a l’Àfrica Occidental, ni per part del Burundi, a l’Àfrica Central), el llatinoamericà me n’admira i valora la condició, de manera entusiasta? No ho sé. Però sí sé que m’hi trob molt bé, aquí on som ara, al Perú.

Segon dia estada meva a Piura 

Aquest segon dia d’estada meva a Piura, aprofit el matí d’aquest divendres per sortir amb na Zully, en mototaxi, cap al centre de la ciutat de Piura, a realitzar-hi algunes gestions que em fa molta d’il·lusió arribar a completar-hi.

Degut a la calor enorme que fa en aquest indret nordenc del Perú (en lloc dels 0º centígrads que aguantam a la vall i canyó del Colca, prop de Cuzco a més de 4.000 metres d’altitud, en patim 30º de calor, aquí, a Piura, pocs dies després, com aqquell qui diu en el mateix nivell de la mar), no puc emprar les camises de mànega llarga tan calentes que port de Mallorca. Necessit comprar-me’n tres amb mànega curta. Les trobam tot d’una en una de les primeres tendes que veim obertes, pel preu total d’uns 70€.

També vull arribar fins a les oficines bancàries que el BBVA Continental manté obertes en una de les cantonades de la plaça Major de Piura, per tal de traure’n alguns doblerets que ens permetin de passar els dies anteriors al 25 de juny, quan m’han d’ingressar al compte corrent la paga extra de la pensió corresponent a aquest mes.

A la plaça Major de la ciutat de Piura 

Igualment, per mor de la calor immensa i  intensa d’aquesta regió nordenca del Perú, precís de comprar-me una gorra que em protegesqui del sol i de la calor. També n’adquirim una, en un altre establiment comercial del centre urbà de Piura.

En aquesta ciutat em passa el mateix que a Huamachuco, a Los Olivos, Chorrillos o Villamaria del Triunfo a la capital peruana: no trob enlloc el massatge per després d’afaitar. A cap de les tendes obertes en el centre urbà de Piura, no en trobam i ens diuen o que l’han acabat, o que ara no en tenen o que n’han de rebre d’aquí a uns dies. Em fa la impressió que les barbes masculines peruanes no n’usen, de locions per després d’afaitar-se. M’hi hauré de posar colònia, en lloc de massatge «after save»!

La meva colònia i el meu massatge preferits

Na Zully em recorda que puc intentar aconseguir-ne, d’Amazon. Com a client que som, puc comanar que em facin arribar al Perú el massatge i la colònia que els deman des de Mallorca, «Acqua di Selva». Ho intent i, com que no me n’arrib a reexir, deman la col·laboració de na Pamela, perquè miri d’enviar-me’n a l’adreça piurana del barri de Santa Rosa, a nom de sa mare, la meva estimada fillola Zully. Em contesta tot d’una i em demana que li doni una mica de temps i que s’ho mirarà. 

Mentrestant, vaig molt endarrer de tornar a fer-me una foto en la plaça d’Armes de Piura, on em trob per darrera vegada quatre anys enrere, l’any 2020, quan hi vénc tot sol i m’hi pas algunes setmanes, tenint la darrera oportunitat de retrobar-m’hi amb el bon amic manacorí ja difunt Joan Riera Fullana «Mossegat» i la seva esposa mexicana Nina Martinez Coria.

Pàgina de la revista parroquial
amb motiu del 50è aniversari de la parròquia

Na Zully me’n fa unes quantes, de fotos, que em serveixen per recordar aquesta darrera estada meva a la ciutat peruana que més m’agrada.

Finalment, abans de tornar cap a Chulucanas 431, ens aturam a prendre un gelat variat en una de les gelateries més famoses de la ciutat, El Chalán. N’assaborim mig per hom i en quedam ben a ple. Continuo constatant que els peruans mengen molt, mengen moltes de vegades al dia i mengen molt bo sempre...

Una de les altres alegries grans que tenc avui, precisament quan es compleixen els tres mesos de la meva arribada al Perú, me la produeix la resposta que l’agència de viatges Kontiki Tramuntana em fa arribar per correu electrònic, des de Ciutat. 

La bona amiga Mónica Rodríguez Triviño m’informa que, després de moltes i variades gestions, ja m’ha pogut aconseguir bitllet de tornada a Mallorca per al proper dia 30 d’agost. Les notícies darreres que m’envia dies abans no són gens ni mica agradoses per a mi. La d’avuí sí que m’omple d’alegria. 

Així li ho vull comunicar. Estic molt content de tenir bitllet de tornada a Mallorca, confirmat, per al darrer dia del mes d’agost, festa de Santa Rosa de Lima.

Tercer dia estada meva a Piura 

Tres mesos després d’haver arribat al Perú, encara no m’he avesat a destriar ben bé allò que comporta la família peruana, constituïda per germans de pare, germans de mare, germans de pare i mare o germans no de pare ni de mare...

Per això mateix, li deman a la meva estimada fillola piurana que m’ho aclaresqui d’una vegada, i que em faci un organigrama de la seva família. Al cap d’una estona, me’n passa les dades completes, amb les quals me’n puc fer una idea cabdal, de bona part de la família en primera, segona i tercera generació; tot i que incompleta, en no quedar-hi inclosos ni padrins ni padrines, ni oncles ni ties, ni cosins ni fills de cosins... Així i tot, s'acosten a la norantena de membres!

Confeccionant l'arbre genealògic de la família piurana
Moreno Romero

Fins suara mateix, jo només en conec els germans de pare i mare, que són 9 membres de la família Moreno Romero. Però sé que tenen algun altre germà de pare, i alguna altra germana de mare. I que en total, deuen superar la dotzena de germans. Amb el dibuix que em passa na Zully puc arribar a tenir-ho més clar que mai, i puc identificar-los millor.

De fet, aquests dos dies que ja duc a Piura, allotjat a la casa familiar de l’avinguda Chulucanas al barri de Santa Rosa, a més dels tres germans i la germana de pare i mare que passen per aquí de tant en tant, Moisés, Pepe, Tito i Elizabeth, també en conec una germana de pare: li’n diuen Margarita. Em queda per veure una altra germana de mare, de nom Berta, la major de totes les filles de Rosa Romero Rivera.

Beneint matrimoni catòlic a la dècada
dels anys 70 a Piura

Margarita em diu que, essent rector de la parròquia Ntra. Sra. del Rosario, vaig beneir la seva casa, el seu domicili familiar a la dècada dels anys 70 del segle passat. Cosa de la qual no tenc cap casta de record suara mateix. Li’n deman fotografia... M’agradaria tenir-ne...

La germana de mare, na Berta, s’estima més no venir a veure’ns, per no empeltar-nos ni contagiar-nos el grip que diu que pateix. Qui més qui manco, aquí a Piura, passa molta de pena pels efectes nefasts que hi pot provocar el «dengue», en aquesta època de l’any farcida de moscards pertot arreu.

El dengue és una malaltia viral. Es transmet per la picadura d’un moscard. Quan s’alimenta amb la sang d’una persona malalta de dengue i llavors en pica una altra, li transmet la malaltia a la segona.

El símptoma més freqüent i comú n’és la febre acompanyada de nàusees, vòmits, grans a la pell, molèsties i dolors als ulls, a les articulacions o als ossos. 

Publicitat sanitària contra el "dengue" a Piura

Déu faci que no s’estengui més, i que la ciència arribi a trobar la manera millor de combatre’l amb eficàcia.

El recurs a la pregària, entre els creients, resulta freqüent i simptomàtic, per fer-hi front de manera més confiada. Quantes visites a les esglésies d’arreu del país no s’hi duen a terme diàriament i, sobretot, durant els caps de setmana! Amb ganes de demanar l’ajut i la benedicció del Senyor per tal d’aconseguir viure alliberats de qualsevol mal que afecti negativament l’existència damunt d’aquest món de misèries crues i dures.

Precisament aquest dissabte que som a Piura m’agradaria fer-me present a l’església on vaig ser-ne rector a la dècada dels anys 70 del segle passat: la parròquia Ntra. Sra. del Rosari, a l’assentament humà Sant Martí, veïnat de la urbanització Santa Rosa on estic allotjat.

Com també ho faig quatre anys enrere, quan hi acudesc juntament amb n’Esther (qepda), qui hi encomana misses de salut i de difunts per tots els «padrecitos y madrecitas» de Mallorca que hi passen aquestes darreres dècades. Aleshores ella en guarda molt bon record, de tots i cadascun. Enguany, mir de copiar-ne la llista i em faig present a les oficines parroquials, no gaire allunyades de la casa on estic allotjat.

Façana de l'Escola parroquial Ntra. Sra. del Rosario,
al barri piurà de San Martin 

Sortint de la urbanització de Santa Rosa, i entrant dins el barri de San Martín, a l’altra banda de l’avinguda Chulucanas que les separa, recorr tot sol els carrers de la barriada on a la dècada dels anys 70 del segle passat hi tenc la meva casa, el meu domicili, la meva escola parroquial, la meva parròquia.

No n’ha canviat gaire l’aspecte extern. Seguint per l’avinguda San Martín, arrib al carrer José Carlos Mariátegui. Pas per davant la casa on temps enrere viu la bona amiga i professora de l’Escola parroquial, la piurana Socorro Barreto. Just davant l’escola Virgen del Pilar.

Veig de prop la caserna de la Policia. El Saló Comunal. La IEP (Institució Educativa Parroquial) Ntra. Sra. del Rosario que dirigesc durant dos anys. L’antiga capella on celebr les misses i administr els sagraments, mentre m’hi exercesc com a rector...

Tot ha canviat molt. M’hi faig algunes fotos per poder assabentar-ne millors les amistats mallorquines que coneixen l’indret i en puguin veure les diferències considerables que s’hi han arribat a fer.

Salut el secretari parroquial que pren bona nota de la meva comanda, referida a l’aplicació de la missa que sol·licit per a avui capvespre a la missa de les 19h: de salut per als capellans i les Germanes de la Caritat de Mallorca que encara estan vius; i de difunts per als que ja ens han deixat. En total fan una trentena. Als quals vull afegir els noms i llinatges de les tres germaness de na Zully que s’han mort en un període de temps inferior a un any: n’Esther, n’Elba i na Iliana Moreno Romero. 

Demà, que arreu del Perú celebren el Dia del Padre feim comptes d’anar al Cementerio de San Miguel a retre visita a les restes mortals de tota la família: Pedro Tomás Moreno Duarte i Rosa Romero Rivera, Karlita López Moreno, etc.

Avui, emperò, mentre faig la comanda de la missa a la secretaria parroquial, tenc oportunitat de saludar per casualitat l’actual rector de la parròquia, mossèn Juan Félix Rebolledo Herrera, capellà diocesà que hi treballa des de fa un any aproximadament.

El darrer rector mallorquí,
amb el darrer rector peruà (l'actual)

M’hi acull molt amablement, em fa passar al seu despatx i m‘ofereix un exemplar de la revista que publica amb motiu del 50è aniversari de la fundació de la parròquia pel mossèn concarrí Bartomeu Vaquer l’any 1965. S’alegra de rebre’n el darrer rector mallorquí, un dels tres que compareixem a les pàgines de la revista, juntament amb mossèn Joan Riera Fullana.

Annotada tota la llista, fetes algunes fotografies, visitades les instal·lacions parroquials, a les 19 h iniciam la celebració eucarística a l’interior d’un temple renovat, ple de gent que hi acudeix, on, per dues vegades, el celebrant repeteix la llista extensa d’intencions que deuen superar el centenar de noms i llinatges, entre les dedicades a la salut i a les defuncions.

Repetint la llista elaborada per n’Esther quatre anys enrere, amb les rectificacions pertinents, queda constància enregistrada de la pregària feta aquest capvespre a l’interior del temple parroquial Ntra. Sra. del Rosario, al Asentamiento Humano de San Martín, a Piura, presidida pel rector actual mossèn Juan Félix Rebolledo Herrera, clergue diocesà peruà:

Assistint a la missa oferta a l'església parroquial del PJ San Martín, 
amb agraïment a capellans i Germanes de la Caritat de Mallorca

«Celebración Eucarística para las Hermanas de la Caridad de San Vicente de Paúl y los sacerdotes mallorquines que estuvieron por Piura – Perú y que dejaron muy buenas huellas.

Celebración Eucarística «De Salud»: Cecilio Buele Ramis, Jaime Santandreu Sureda, Mariano Moragues Ribas de Pina, Pedro Barceló Gelabert, Francisco Suárez Riera, Mateo Ramis Cañellas, Antonia Mas Barceló, Juana Mas, Antonia Vaquero Martos, Sagrario Delgado Tous, Margarita Ferrer, Carmen Cerrón, Catalina Nicolau, María Pizá Cañellas, Antonia Barceló. 

Celebración Eucarística «En Memoria»: Catalina Mas Mestre, Padre Bartolomé Vaquer Vidal (fundador de esta Parroquia Nuestra Señora del Rosario), Sebastián Franch, Julia García Hernández, Margarita Ramón, María Llull Llull, Rita Sastre Palmer, Isabel Rosselló Girart, Bárbara Pastor, Juana Calderón, Margarita Martínez Monserrat, María Magdalena Salleras Torres, Amparo Císcar Estupiñá, Juan Parets Serra y Juan Riera Fullana.»

Celebració eucarística a l'interior de l'església parroquial
Ntra. Sra. del Rosario, al P.J. San Martín, de Piura

Quart dia estada meva a Piura 
Cinquanta-sis anys enrere, tal dia com avui, una quinzena de jovençans mallorquins, amb la imposició de mans del bisbe Rafael Álvarez Lara, som ordenats sacerdots a la capella del Seminari diocesà de Mallorca.

En faig record, via whatsapp, al grup de condeixebles: «Ad multos annos, el dia del nostre 56è aniversari! L'estic celebrant enguany en el mateix indret on vaig celebrar-ne el setè i el vuitè, a la ciutat peruana de Piura, gaudint-ne a les totes! Per molts d'anys més!»

Avui, en celebrar-se al Perú el «Día del Padre», és jornada propícia per anar a «coronar difunts» de la família piurana Moreno Romero als cementeris, tant al metropolità de San Miguel com al «camp de pau», més enllà del barri piurà de Miraflores.

La visita al cementeri de San Miguel, em permet de veure-hi qualque cosa poc vista per mi. Una gentada que visita les tombes dels familiars difunts, amb lliurament de flors, neteja de la tomba, pregàries comanades, cants i músiques contractades, etc.

Visitant restes dels familiars difunts,
en bon "Día del Padre", al Perú 

Visitam les dels familiars que han mort més recentment (Esther Julia, Elba Victoria i Iliana Judith Moreno Romero); els pares de família (Pedro Tomás Moreno Duarte i Rosa Victoria Moreno Romero). Karla Guadalupe López Moreno (la filla de na Zully, qui mor amb hidrocefàlia a l’edat de 17 anys). Braulio Velázquez Huanca (l’espòs de n’Elizabet Mafalda). També deman per anar a visitar la tomba del bon amic peruà, el capellà xolito de Negritos, R.P. José Domingo Seminario Pingo, que m’encarrec d’instruir abans que sigui ordenat sacerdot per l’arquebisbe Erasmo Hinojosa Hurtado (qui reposa també ben a prop).

Prenent un bon "clarito" al restaurant Rico Norte
del barri piurà de Miraflores

Feta la visita al cementeri, ens aturam a prendre un piscolabis en un dels restaurants populars del barri piurà de Miraflores, on enguany per primera vegada tenc el gust de tastar el famós «clarito», producte local de «chicha de jora» que acompanya un tast de «ceviche de caballa» com a «cortesia de la casa».

Després del piscolabis, en Moisés ens convida a anar a dinar a ca seva: més ceviche, en aquest cas, d’un saborosíssim «filete de toyo» i un «arroz con pato y papa a la huancaína». Tot ben acompanyat per un agradós «clarito» i una sèrie de tassons de cervesa «Pilsen Callao Rubia».

Amb membres de la família Moreno,
abans de dinar a can Moisés Moreno Romero

Cinquè dia estada meva a Piura 

L’endemà del 56è aniversari de l’ordenació sacerdotal d’aquella fornada capellanívola mallorquina del Maig del 68 en el segle passat, constituïda per la nostra promoció d’una quinzena de condeixebles, m’arriba la felicitació del bon amic porrerenc Guillem Morlà Adrover, esdevengut santjoaner.

Via whatsapp, em desitja molts d’anys i em demana que, si pas per la plaça d’Armes de la ciutat de Piura, li enviï alguna fotografia del Palau arquebisbal. Li fa molta d’il·lusió tornar a veure l’indret on treballa durant sis mesos l’any 1969: 

«Estava a prop de la catedral. Hi havia una plaça al costat. Feia cantonada. Hi havies de pujar uns escalons per entrar-hi. Anava a la plaça veïna a comprar el diari cada dia, si no venia a l’oficina un d’aquells nins venedors que aleshores hi havia. Cada dia hi anava els matins a fer unes hores de feina. L’arquebisbe era Hinojosa Hurtado d’Arequipa. El seu secretari monsenyor Camacho no me queia massa bé o jo a ell. Desconfiava sempre de mi», em diu. 

Li dic que el Palau arquebisbal, lluny de la plaça d’Armes (o plaça Major com anomenen ara), em diuen que està situat al carrer Fortunato Chirichigno de la ciutat de Piura, i que miraré d’arribar-hi avui mateix... (Arribat a aquest indret, m’adonaria que no és el Palau arquebisbal sinó el Seminari Sant Joan M. Vianney)

Continua manifestant-me: 

«En canvi, amb l’arquebisbe sempre ens duguérem molt bé. Fèiem sa xerradeta diària i me contava coses. Ell sí que se fiava de mi. Me va nomenar al poc temps Notari Eclesiàstic. Com anècdota record que se presentà perquè firmàs uns papers de secret i confidencialitat. Al final prescindí de la formalitat i va rompre els papers dient: no té sentit que te faci firmar si som jo que t’ha elegit perquè he volgut.»

Fent-li a saber, al bon amic Guillem Morlà, que és el primer que la rep, li faig arribar l’enllaç a la meva darrera crònica peruana 2024, que inclou aquests primers dies meus a Piura. «Ara llegiré el teu blog, cosa que faig a gust cada vegada que hi afegeixes coses noves.  Gràcies!»

Amb el cotxe de Moisès, germà de na Zully, m’adreç al centre de la ciutat de Piura, on vull fer-hi algunes gestions. Entre d’altres, aquesta que m’assenyala el bon amic porrerenc Guillem Morlà. És un dels companys mallorquins que coneix Perú, per haver-hi treballat durant un temps com a seglar cooperant a finals de la dècada dels anys seixanta del segle passat, de manera molt intensa a uns 25 km de la ciutat de Sullana, a San Jacinto, més coneguda com «Cerro Mocho», situada al marge dret del riu Chira, dins el departament de Piura.

Fetes les fotos comanades, en el mateix cotxe de Moisès ens dirigim cap a Catacaos amb la idea d’anar-hi a dinar. Al restaurant famós «Señor Chicherío» assaborim un bon plat de menjua «cataquense», regada amb un bon «clarito» servit en «potito» o «cojudito», petit tassó de carabassa característic d’aquesta contrada nordenca...

Sisè dia estada meva a Piura 

Mentre som aquí, al Perú, pens que hauríem de tornar a posar fil a l’agulla en l’assumpte relacionat amb els tràmits burocràtics necessaris per obtenir la condició d’associació cultural amb capacitat de col·laborar amb entitats de l’hemisferi Sud.

Des de Piura estant, mir de posar-me en contacte amb companys i companyes de Mallorca que consider que s’hi podrien implicar. Els convid a posar-s’hi de debò, a l’espera que m’arribin a respondre en positiu.

«Hola, bon amic i company de Seminari:

Des del Perú estant, vull informar-te que el proper mes de juliol tenc programat d’arribar fins a les plantacions de cacau que la cooperativa AllimaCacao, gestionada pel bon amic peruà Roberto Acuña (+51 986 881 364) manté en activitat a la regió amazònica nord-peruana de Tarapoto, en substitució del cultiu de coca per a narcotraficants... 

Com saps, es tracta d’una iniciativa social que, durant tres anys seguits rep el suport del Govern de les Illes Balears. Ho puc comprovar personalment l’any 2020, cosa que hores d’ara no resulta factible, per manca d’entitat que el sol·liciti.

Abans de partir cap al Perú, vaig mirar de trobar qui pogués ajudar-nos, des de l’Administració autonòmica estant, a fer-hi les gestions relacionades amb la modificació dels estatuts que la nostra associació cultural Amics del Seminari va aprovar en assemblea general l’any passat.

Es tracta d’unes gestions que vaig iniciar, però que toparen amb la dificultat d’obtenir «la signatura digital» de representants de l’entitat. I que, per aquest motiu, varen quedar paralitzades amb el meu viatge perllongat al Perú.

Pens que entre tots quatre, Toni Colomar, Macià Llabrés, Domingo Mateu i Joan Bonet, amb l’ajuda de la funcionària vilafranquera Margalida Barceló Nicolau (+34 666 780 729), del funcionari marratxiner Joan Fortuny Jariego (+34 645 658 421) i de la directora general de Cooperació i Immigració Cati Albertí Victory (+34 670 530 064), podríem avançar en la consecució del reconeixement oficial, reiniciant-hi les gestions de bell nou, de manera que arribin a bon port, com més aviat millor.

Per això, voldria demanar-te si no t’hi posaries en contacte, amb els tres funcionaris, per tal de rebre’n les orientacions més escaients, a fi i efecte de tramitar-ho de la manera millor possible, ja que no m’és possible fer-ho, a mi, des de tan lluny estant.

T’agrairé qualsevol esforç que facis en aquest sentit.

Moltes de gràcies, bon amic i company de Seminari.

Una abraçada, Cil Buele

NOTA: T’ADJUNT ELS 5 DOCUMENTS QUE VAIG TRAMITAR A PRINCIPIS D’ANY»

A l’espera de rebre alguna resposta, continuo duent a terme la programació de la meva estada perllongada al Perú, més concretament al barri de Sant Martí on vaig treballar durant dos anys seguits en la dècada dels anys 70 del segle passat.

Juntament amb na Margarita, na Zully i en Pepe, tres germans de pare d’aquesta família piurana Moreno que m’acull tan esplèndidament (Mogollón i Romero), m’acompanyen a recórrer el barri de Sant Martí, en la mototaxi d’en Pepe.

Començam per l’Avinguda San Martín, on està situada la casa que les Germanes de la Caritat mallorquines ocupen durant els anys de treball intens en la barriada marginal. Hi viu altra gent. Però hi mantenen el rètol indicatiu «HH de la Caridad Av. San Martín 740» a la façana pintada de blau, que les recorden amb molt d’afecte.

Els propietaris actuals m’atenen molt amablement i deixen que ens fotografiem, com a record del meu pas per aquest indret que em ve a dir tantíssimes coses del temps passat en aquest barri piurà...

Les dues germanes de pare, Zully i Margarita Moreno, es fotografien amb la germana de l’antiga professora de l’Escola parroquial, Maria Feria, davant la façana de la casa familiar d’aquesta.

M’atur a saludar-la en l’altra casa on ara viu. La record molt bé i la hi veig igual, fàcil de reconèixer malgrat el temps transcorregut. Ens alegram tots dos de retrobar-nos, després de dècades de no haver-nos vist. Va en cadira de rodes, segons diu, per una caiguda fortuïta de temps enrere. Lamenta no poder convidar-me a prendre res. Li agraesc ben molt haver tengut la sort de poder saludar-la.

L’avinguda on viuen les Germanes de la Caritat a la dècada dels anys 70 del segle passat no pareix la mateixa. Altre temps sense asfaltar, amb pols, terra, clots i pedres, avui dia apareix molt ben condicionada amb rajoles i jardineres que l’embelleixen a les totes.

No gaire lluny d’aquesta casa es troba la que vaig emprar jo com a vivenda. Feta construir pels bons amics mallorquins Joan Riera Fullana i Paco Suárez Riera, continua en molt bon estat, ocupada suara mateix per una família, el membre de la qual em recorda que ja m’hi ha vist en una altra ocasióanterior... Quina bona memòria que manté la gent d’aquest país!

Quan m’atur a saludar una de les veïnes del costat de la casa, que continua residint-hi des de fa més de mig segle, m’adon, pel que m’indica un dels seus fills, que la velleta Bernardina ja ha perdut el capet i que, a diferència de quatre anys enrere quan ens feim una foto tots tres amb l’altra veïna (que ja és morta), suara mateix ja no es troba en condicions de reconèixer-me ni de parlar-me. Amb tota la pinte d’un alzhèimer que l’afecta! 

D’aquí partim en la mototaxi d’en Pepe cap a la municipalitat Veintiseis de Octubre, en què s’ha convertit aquest districte, disgregada de la central piurana, des de fa pocs anys. Em sorprenen les instal·lacions municipals, farcides de personal que hi treballa en taules força acaramullades i en espais ocupadíssims pels mobles, estris i gent que s’hi troba per un motiu o un altre.

Presidida la instal·lació municipal per les tres banderes que hi flamegen a les totes, la peruana al centre, flanquejada per la piurana i la distrital, duu tots els aires d’una institució jove, animada, engrescada, marcada pels representants de les diverses formacions polítiques a les quals pertanyen els 7 regidors i 4 regidores presidits per l’alcalde. En total, una dotzena de representants municipals.

Després d’un temps llarg d’espera fent coa, na Zully és atesa per un dels funcionaris que li atorga el document que hi ha anat a sol·licitar, per fer-se creditora de l’impost que la família ha de pagar a la Municipalidad Distrital de Ventiseis de Octubre pel bé immoble on habita.

Tornam a peu cap a casa. Dinam. I a fer noneta me’n vaig.

Viatge al Perú 2024 (17ª): retorn al districte limeny de Puente Piedra

Acomiadament de Los Olivos

El dinar suculent d’avui, consistent en una parrillada de carn per a dues persones, regada amb un vi bo del país, unes costelletes de mè, i uns bons postres regats amb un bon pisco sour, em deixa ben a punt per fer una bona noneta en arribar a casa... 

Són ben passades les 8 del capvespre quan, després d’una bona dutxa, estic en condicions d’asseure’m a taula per introduir dades a la crònica del dia d’avui... I disposar-me a passar la darrera nit a Los Olivos...

Dinant al restaurant LongHorn de Plaza Norte
na Zully, na Pamela i jo

Setè dia d’estada a Puente Piedra 

En bon dissabte, me’n torn cap a Puente Piedra, a passar aquest cap de setmana amb les germanes trinitàries que hi tenen casa parada i que em mantenen les portes ben obertes sempre que tenc ganes d’anar a l’avinguda Buenos Aires 500.

Vuitè dia d’estada a Puente Piedra 

A Europa, aquest diumenge del mes de juny de 2024 fan jornada electoral, dedicada a la tria d’eurodiputats que conformin el nou Parlament Europeu. Malauradament sembla encaminada a entronitzar les forces més ultradretanes en la història més recent. Mai com ara no n’hem vist engreixar tan grosserament aquestes files. 

Es tracta d’un corrent polític que sembla imparable, davant del qual, des de les esquerres democràtiques, ens hem de plantejar seriosament el grau de responsabilitat que hi puguem tenir, en l’adveniment tan fort d’aquest fenomen. 

Fa dècades que em veig empès a haver de reconèixer públicament que «quan les esquerres s’arrufen, les dretes s’estufen!». I això sembla que està passant als nostres dies arreu del planeta: unes esquerres que es neguen a mostrar-se com a tals, i que prefereixen comportar-se com unes «dretes una mica més civilitzades», en lloc d'unes esquerres radicals, transformadores i revolucionàries, com caldria.

Resultats electorals al Parlament Europeu 2024

Al Perù, en canvi, puc tastar qualque cosa diferent. Per segona vegada des que hi arrib enguany, tenc oportunitat de tornar a gaudir d’una celebració eucarística presidida i dirigida íntegrament per dones. Són un bon grapat de catequistes entusiastes, joves, engrescades en una tasca pastoral ben decidida, dedicades a animar i mantenir animada la comunitat del barri marginal de Bellavista, al districte municipal de Puente Piedra. 

Grup de catequistes de Bellavista, davant la capelleta
dedicada a la Verge de Guadalupe

Amb l’impuls infatigable que, des de fa dècades, mira de donar-hi la bona amiga bunyolina, religiosa trinitària Maria Quetglas Riera, als seus 92 anys continua engrescant i empenyent la gent cap a un seguiment de Jesús més compromès en la tasca de servir el poble en les necessitats més primordials i en la lluita per fer-hi front. 

Segons em manifesta, en rep aquesta empenta quan, durant la seva estada perllongada a Andalusia temps enrere, viu de prop el que hi comporten les comunitats cristianes de base. La marquen de per vida i mira d’anar-ne construint al Perú, en aquest redol de la perifèria de Lima que l’està acollint meravellosament bé. La seva edat avançada no li comporta cap impediment per ser-ne l’ànima.

Celebració eucarística presidida per dones a Puente Piedra

Novè dia d’estada a Puente Piedra 

Inicio la meva darrera setmana d’estada a Lima, abans d’emprendre el vol cap a la ciutat de Piura, el meu lloc preferit del nord del Perú, on encara no he posat peu fiter des que som arribat al país andí el 14 de març proppassat. 

Darrer dia que faig comptes de passar amb les religioses trinitàries, que m’acullen la mar de bé a Puente Piedra, sempre que m’hi faig present. Hi venc en aquesta ocasió només per uns pocs dies. Més tard, ha de passar a recollir-me un «taxi con aplicativo», encomanat per na Pamela, que m’ha de dur altre cop cap a la seva casa situada al districte limeny de Los Olivos.

Mentrestant, estic ocupant un apartament confortable, situat en un segon pis del carrer Sáenz Peña, a l’esquena de la porta d’entrada principal del convent de les trinitàries mallorquines situada a l’Av. Buenos Aires 500 de Puente Piedra.

Edifici de les trinitàries on estic allotjat,
al carrer Sáenz Peña, de Puente Piedra

Pegant la ullada per la balconada que dóna a aquest carrer, transitadíssim per vehicles de tota casta en la seva doble via (mototaxis, cotxes, bussos, camions, etc.), m’adon que, entre d’altres, estic a prop de la Panificadora Santísima Trinidad (A.S.P. 553), l’antiga escola religiosa I.E.P. Santísima Trinidad (A.S.P. 739) o el Café 90 (A.S.P. 553), just abaix de l’edifici on residesc.

A l’altra banda de l’avinguda, hi veig instal·lacions com l’Hospital Carlos Lanfranco La Hoz (A.S.P. s/n), que rep moltes crítiques per esser considerat un dels pitjors del país, degut a la manca de capacitació del personal sanitari que hi treballa amb poca empatia, moltes i llargues coes, cita mèdica difícil d’aconseguir-hi, sense solucionar problemàtica sanitària degudament, etc.

A prop d’aquest hospital, amb caràcter de negoci privat es mantenen oberts els Servicios Médicos «Niño Divino» (ozonoteràpia, podologia, colposcòpia, ecografies...); la Botica Bazar «Feli» (pagaments, recàrregues, regals, perfumeria...); el laboratori Jisolab; i d’altres diversos...

D’entre tots, em crida poderosament l’atenció un edifici situat just davant del meu nas, a l’altra banda de la via pública. Manté una façana singular, amb figures, rostres, emblemes, dibuixos i colors força cridaners. 

A mida que m'hi pas dies, arrib a destriar que es tracta del Colegio Militarizado Mariano Santos... Amb lletres ben grosses queda remarcat a la façana el lema «Ciencia, Disciplina, Civismo». En ocasions, sent al seu interior la cridòria de consignes militars, i la pràctica de marxes cridaneres enardint la tropa que s’hi manté reclutada.

L’apartament on estic té una saleta d’estar amb tresillo, una taula rodona i mitja dotzena de cadires; tres cambres, amb dos llits cadascuna; una cuina amb tots els estris necessaris; una terrasseta on estendre la roba; una sala de bany amb dutxa d’aigua calenta, vàter i rentador; una estanteria amb alguns llibres i un televisor amb pantalla de 40 pulgades. Puc disposar de wifi, amb clau i contrasenya al meu abast, el que em permet d’obtenir-hi de franc la connexió activa de xarxa sense fil en un 85%.

Sala d'estar a l'apartament on estic allotjat, a Puente Piedra

Hi fa molt bon estar, en aquest apartament tan confortable. Segons m’indiquen, en construeixen tota una sèrie en èpoques llunyanes, quan aquest centre queda dedicat a acollir nombrosos participants en cursos de formació, que hi queden allotjats. 

Com que avui dia les coses han canviat molt, i ja no s’hi duen a terme els cursos de formació d’altre temps, gairebé tots els locals construïts són llogats a particulars perquè els ocupin i emprin en les més variades tasques: consultoris mèdics, forns, pastisseries, cafeteries, etc.

La casa convent de les religioses trinitàries mallorquines ocupa tota una illeta, pràcticament, dedicada a totes aquestes activitats, a més de servir d’aixopluc per a la comunitat religiosa, i d’instal·lació per a un centre educatiu de renom, amb més d’un milenar d’alumnes d’ensenyament primari i secundari que hi acudeixen per tal de rebre’n la instrucció de mans d’un claustre de professores i professors força competents.

Arrib a saber que generacions i generacions de puentepedrins passen per aquest centre educatiu que va formant professionals en totes les àrees de l’activitat laboral. Fins al punt que alguns d’aquests aconsegueixen de reeixir en el món empresarial d'aquest país andí, de forma i manera que, després d’iniciar-s’hi amb un petit negoci primerenc, van incrementant-lo de mica en mica fins a convertir-lo en una gran empresa de l’alimentació que compta amb sucursals diverses.

Edifici de les trinitàries a Puente Piedra

En aquest sentit, les religioses trinitàries mallorquines són molt ben tractades i respectades per la població de Puente Piedra. Són una de les congregacions religioses que s’hi estableixen des dels orígens de la barriada, altre temps perifèrica, i suara mateix pràcticament enllaçada amb el mateix centre urbà de la ciutat de Lima... Fins al punt que determinades zones del barri depenen directament de la municipalitat capitalina en l'administració de certs serveis públics municipals.

En qüestions de demarcacions parroquials eclesiàstiques, Puente Piedra pertany a la diòcesi de Carabayllo regentada per monsenyor Neri Menor Vargas, OFM (Chota, 1960). L’any 2016 és elegit  bisbe de Huánuco, i des del mes d’abril de 2022 és nomenat bisbe de Carabayllo pel papa Francesc.  Pertany a l’Orde de Frares Menors. Les religioses trinitàries mallorquines hi col·laboren estretament.

De la meva part, avui mateix mir de col·laborar en una altra iniciativa que consider que es mereix el suport de la gent que vol un món millor, també en l’àmbit de la intercomunicació informativa més globalitzada.

Així em contesta la representant de CEO Wikimedia Foundation, Maryana Iskander, després de fer-hi el donatiu voluntari que se m’ocorre de realitzar amb la meva targeta visa des de la meva cambra digitalitzada de Puente Piedra estant:

«Benvolgut Cecili,

Moltes gràcies per donar 15,60 € per ajudar la Viquipèdia i fer un món en el qual el coneixement sigui gratuït per a tothom.

Cada donació individual ens ajuda a millorar l’accés de les persones a informació precisa i fiable, especialment en un món que canvia ràpidament. Estic agraïda de tot cor pel teu suport a la nostra causa d’aconseguir que milers de milions de persones experimentin el do del coneixement a través de la Viquipèdia.

Estem decidits a ampliar aquest accés tant com sigui possible per assegurar-nos que, sense que importi on neixin o visquin les persones, la capacitat d'accedir al coneixement gratuït estigui sempre al seu abast. Espero que continuïs donant-nos suport en la construcció d'un futur on la Viquipèdia existeixi a tot arreu, amb gent de tot el món que contribueixi a la suma de tot el coneixement.

Gràcies de nou per donar suport a aquesta notable missió; és un privilegi per a mi formar part del projecte col·laboratiu més gran de la història de la humanitat. La Viquipèdia sempre serà teva.

Amb gratitud, Maryana Iskander, Directora general de Wikimedia Foundation. 

Per a la teva informació: La teva donació, amb el número CNTCT-3914609, rebuda el 2024-06-10, ha estat de 15,60 €. Aquesta carta pot servir com a comprovant de la teva donació...» 

Amb Ivan i Pamela, els fills de na Zully,
al districte limeny de Los Olivos

Setzè dia d’estada a Los Olivos 

Un dia per al record. El darrer que pas sencer al districte limeny de Los Olivos, abans d’emprendre el vol cap a la ciutat de Piura, al nord del país. Faig comptes d’anar-hi amb la meva fillola piurana, Zully Socorro Moreno Romero. I en avió, volant. Després de fer centenars de quilòmetres i de passar desenes d’hores per carretera, recorrent el sud del país...

Torn a preparar la maleta, en aquesta ocasió solament amb els 23 kg de pes per hom que ens permeten de dur-hi. Sense oblidar que encara em queden mitja dotzena d’indrets per visitar durant el proper mes i mig: Piura, Jaén, Moyobamba, Tarapoto, Yurimaguas i altra volta Los Olivos, a Lima.

Bona part d’aquest recorregut, tenim programat de fer-lo tots tres junts: na Zully, la seva germana Eli, i jo mateix. Com anys enrere ho férem na Zully, la seva germana Esther (ja difunta) i jo.

Aquesta visita meva programada a Piura ve marcada per l’absència de tres germanes de na Zully que moren aquests darrers temps, en un sol any: Esther, Elba i Iliana. La visita al cementeri piurà m’esdevé del tot indefugible. Irrenunciable. Imprescindible.

Mentrestant, des del barri limeny de Los Olivos estant, aquesta jornada d’avui em serveix també per veure de prop certes situacions familiars de cases veïnes on les parelles es tiren els trastos pel cap, amb cridòries que se senten d’una hora enfora, amb plors i gemecs dels infants més menuts que presencien escenes de violència entre els seus progenitors, amb crits ensordidors que sorgeixen de la gorja d’alguna dona maltractada, amb amenaces indecents per part de qualque individu descarat. En definitiva, amb l’establiment d’una situació infernal damunt d'aquesta terra nostra. 

Carrer del barri limeny de Los Olivos-Enrique Milla

Interessant-me més detalladament per situacions com aquestes, arrib a atansar-me d’alguna que em produeix autèntics calfreds, només de fullejar documentació recentment elaborada per serveis públics dedicats a prestar atenció acurada a denúncies femenines per maltractaments masculins.

Tenc a les meves mans, també, el cas d’un expedient judicial que roman obert a la Cort Superior de Justícia de Lima, en la demanda d’aliments per als quatre fills que reclama una mare, sol·licitant-ne l’assignació anticipada. El jutge, que admet la demanda interposada en representació dels quatre menors, concedeix l’assignació anticipada equivalent al 40% dels ingressos mensuals del pare a raó del 10% per a cada alimentista, la qual s’haurà d’ingressar en un compte del Banc de la Nació a nom de la demandant...

La justícia peruana va fent el seu camí, lent però segur... en alguns casos com aquest.

En bon darrer dia d'estada meva a Lima, també m'arriba la notícia de pluges fortes, en ple mes de juny, a la ciutat de Palma... Tenc imatges de l'aeroport de Son Sant Joan ben inundat... Canvi climàtic, diuen...

Aeroport de Son San Joan, inundat per les pluges
en ple mes de juny de 2024

Tot a punt per partir cap a Piura, amb les maletes de la meva fillola Zully Socorro i amb la meva motxilla ben preparades, de bon matí ens dirigim cap a l’aeroport internacional Jorge Chavez de Lima per emprendre el vol d’una hora i mitja fins a la ciutat nordenca de Piura, on em fa molta d’il·lusió tornar-hi, després de quatre anys d’haver-hi estat.

És l’any 2020, quatre anys enrere, quan m’hi retrob per darrera vegada amb el bon amic manacorí, el condeixeble Joan Riera Fullana «Mossegat» (qepd) qui també s’hi fa present els mateixos dies que jo, juntament amb la seva esposa mexicana Nina Martínez Coria.

Joan Riera i Nina Martínez,
a Piura, any 2020

Piura és la meva ciutat peruana preferida. La que conec més i millor. La que m’estim moltíssim. La que m’ha ofert tota casta de beneficis. La que aixopluga el major nombre d’amistats peruanes. La que em serveix de porta d’entrada al país andí el mes de maig de 1975, quan m’hi atans per primera vegada. La que m’ensenya a viure d’una altra manera, molt més enriquidora humanísticament i política. La que m’obre els ulls i les orelles a realitats i a clams mai vists ni sentits per mi fins aleshores. La que veu néixer, créixer i madurar la meva fillola peruana molt estimada, avui dia mare de tres fills i padrina de quatre néts, na Zully Socorro Moreno Romero. 

Esperanza Seminario, Lucha Eggrt, Joan Riera,
Zully Moreno, Cil Buele i Nina Martínez, a Piura any 2020

Amb ella em dispòs a viatjar, per residir uns dies a la seva casa natal situada al barri piurà de Santa Rosa, fronterer amb el barri de Sant Martí de Porres, on arrib a treballar pastoralment durant dos anys seguits, convivint amb la població santmartiana en la M13 L13, a la dècada dels anys 70 del segle passat, juntament amb Joan Riera Fullana «Mossegat» i una comunitat mallorquina de religioses Germanes de la Caritat.

Gairebé mig segle després, em fa molta d’il·lusió tornar-hi i saludar les amistats que encara hi perduren. Com també acompanyar famílies que, durant aquestes cinc dècades, han anat perdent-ne membres amb restes mortals que reposen al cementeri piurà de San Miguel on descansen en pau.

Joan Riera amb antics dirigents veïnals de Sant Martí,
any 2020

Les meves ganes de viatjar a Piura, emperò, es veuen trencades pel fet d’arribar massa tard a l’aeroport internacional de Lima, malgrat les meves insistències a voler fer-m’hi present dues hores abans, com tenc per costum de fer gairebé sempre.

Hi arribam passades les 9:40 h, l’hora fixada per acabar-ne l’embarcament . De manera que al taulell de la facturació de les maletes de la companyia aèria no hi ha ningú que hi atengui. Demanant a la resta de personal que treballa en altres taulells, l’única cosa que ens diuen és que «hi esperem»...

Pista d'aterratge aeroport internacional Jorge Chavez
de Lima

Passen els minuts i passa prop d’una hora i no s’hi presenta ningú. Som els únics dos passatgers que hi feim coa. Quan se’ns acosta un jove, ens fa a saber que ja s’ha exhaurit el temps d’embarcar i facturar les maletes. No ens queda més remei que esperar que s’hi presenti el personal de la companyia per reprogramar-nos el vol.

En una d’aquestes, optam per endinsar-nos en la sala d’espera per a la sortida dels vols nacionals, sense les maletes que serien enviades fins a Piura mitjançant alguna agència terrestre. En passam els pertinents controls policials, després de fer-hi coa durant minuts que semblen hores... Només arribar a la porta de sortida núm. 13 que hi pertoca, ens adonam que l’avió ja ha emprès el vol i que el proper va destinat a Cuzco... 

Hem de tornar a sortir d’aquesta àrea aeroportuària per anar a reprogramar el nostre viatge amb destnació a Piura per a l’endemà a les 9 del matí... Lògicament això ens comporta una penalització que s’acosta als 400 sols peruans (un centenar d’euros!)

Hem d’advertir als membres de la família Moreno Romero residents a Piura, i que ens hi esperen avui, que hem hagut d’ajornar el nostre viatge a "la ciudad del eterno calor" un dia més... Fins demà al matí, si Déu o vol i no ens surten altres empirreumes... 

Viatge al Perú 2024 (16ª): al districte limeny de Los Olivos, de bell nou

Novè dia d’estada a Los Olivos 

Després de 19 jornades de ruta pel sud del Perú, juntament amb la meva fillola piurana Zully Socorro Moreno Romero, torn a posar peu fiter al domicili familiar de la seva filla Pamela López Moreno, al districte limeny de Los Olivos. 

Darrers instants passats a la plaça Major
 de la ciutat de Cuzco

Faig comptes de passar-hi els pocs dies que hem de romandre a Lima, abans d’emprendre el vol cap a la ciutat de Piura, al nord del país.

Hi romanc, juntament amb els seus néts, Rafaela i Nicolás Tullume López, i la seva consogra Doña Rosa Pisfil. Som  mitja dotzena d’ocupants del domicili. Al barri limeny de Los Olivos.

Lloc d’allotjament: Lima, distrito Los Olivos,

Domicili de na Pamela, la filla de la meva fillola piurana Zully Socorro.

Desè dia d’estada a Los Olivos 

Com que aquest diumenge el pare dels fills de na Pamela, com és costum dominical seu, se’ls enduu a dinar amb ell per passar-hi plegats unes quantes hores, aprofit per convidar les dues mares, Zully i Pamela, a dinar tots tres en algun restaurant que elles triïn.

Zully, Nicolás, Iván, Cil i Pamela;
a la casa familiar de Los Olivos

En taxi, ens encaminam cap al restaurant El Olímpico-Los Olivos. Cevicheria excel·lent on tenc l’oportunitat de tornar a assaborir un deliciós plat  de peix, «Chita a lo macho», que mir d’acompanyar amb un vinet peruà. Acabant amb un còctel nou per a mi, anomenat «machupicchu»: dins un tassó alt, s’hi combinen gel, xarop de granadina i suc de taronja; s’incorpora pisco i crema de menta, ho remouen delicadamet per integrar-hi tots els ingredients, ho decoren amb una cirera o una rodanxa de taronja. Exquisit!

Més tard, de retorn al domicili familiar, en bon diumenge de la festa del Corpus Christi, vaig a la missa que celebren a la capella de Sant Martí de Porres, situada a prop del domicili familiar de na Pamela, al districte limeny de Los Olivos.

Els bons amics de Magdalena del Mar m’assabenten que la missa oficiada per l’arquebisbe a la plaça Major de Lima, com gairebé sempre, obté gran ressò en els mitjans de comunicació peruans. Hi són convocades les comunitats parroquials, germandats, agents pastorals, sacerdots, religiosos, laics i laiques, reunits tots a la plaça Major de Lima per acompanyar en processó Jesús Eucaristia.

En una jornada del Corpus Christi guiada pel lema «benaurats els que tenen fam i set de justícia perquè seran assaciats», monsenyor Carlos Gustavo Castillo Mattasoglio, l’arquebisbe de Lima primat del Perú, «convida a eradicar de la nostra fe qualsevol concepció de la religió com un negoci, on tot es converteix en intercanvi econòmic que ens duu a la corrupció generalitada, en tots els espais de la societat, fins i tot en la pròpia església... La corrupció també es fica en tot aquell qui desvia el do generós de Déu i aprofita per traure doblers als altres i empobrir el nostre poble... L’arquebisbe demana que tots plegats generem una major consciència nacional de tots els pobles del Perú, sobretot ara quan es coneixen els índexs creixents de pobresa en un 29% el darrer any. La fam clama al cel i ens demana a tots, especialment als que tenen en les seves mans la direcció del país, que no facem lleis injustes i que reconeguem els errors propis de la corrupció. Tots els peruans ens hem d’unir perquè la veritat, l’amor i la justícia permetin assaciar la fam de set i de justícia dels més pobres. Som dins l’Església per humanitzar la societat, i tenim la tasca històrica que va més enllà de salvar les nostres ànimes de forma individual. Hem de salvar el món sencer en cos i ànima...» 

Peça ceràmica preincaica, al museu Amano de Lima

Onzè dia d’estada a Los Olivos 

Des de Los Olivos, em faig present al districte limeny de Magdalena del Mar, al domicili dels bons amics n’Anselm Álvarez i n’Elvira Calmet. Ja els ha arribat, fa pocs dies, l’avís de recollida dels medicaments que m’envia des de Mallorca la bona amiga Teresa Gené. 

És ella qui s’ha encarregat de recollir-los a la meva farmàcia habitual del carrer Ausiàs March, de Ciutat; d’empaquetar-los curosament i d’enviar-los-me com a paquet postal per la via del correu convencional.

Una quinzena de dies abans, ha anat a l’oficina de Correus a «El Corte Inglés» de Ciutat a dur-hi el paquet amb les tres remeses de medicaments recaptats. Com que aíxi li ho recomanen, me'n fa l’enviament per correu certificat. Me’n remet foto, del resguard. Em diu que l’han atesa tot d’una.

Amb uns 920,00 gr de pes, i codi d’enviament RF301240822ES, l’import a pagar ascendeix a 26,45 €.

Notificació d'arribada de medicaments al Perú

El bon amic Anselm Álvarez, qui sempre s’ha mostrat interessat a participar activament en els processos electorals que es produeixen a l’illa de Mallorca, em mostra tota la documentació que ha rebut ell i la seva família, referida a les imminents eleccions al Parlament Europeu del proper dia 9 de juny.

De totes les llistes, nombrosíssimes, que em mostra, m’interessen dues sobretot: 1. La del Pi-Proposta per les Illes Balears-Coalición por una Europa Solidaria (El Pi) que encapçala Jordi Prunes Moyà; i la d’Ara Més (Ahora Repúblicas: ERC, EH Bildu-BNG-Ara Més), que encapçala Diana Riba Giner com a independent i dins la qual figuren, entre d’altres, Pernando Barrena, Tomàs Molina, Oskar Matute, Alice Weber, Natàlia Garriga, etc.

Lògicament, a banda de les seves preferències individuals i particulars, li n’assenyal la segona com la meva preferida, la que deman que obtengui el vot més favorable en la imminent confrontació electoral europea. 

Malauradament en aquesta ocasió, des del Perú estant, no puc participar-hi directament amb el meu vot personal, degut a una normativa electoral espanyola tan rància i obsoleta, com reformable el més aviat possible. Així ho deman a la meva formació política, Esquerra Republicana de Catalunya. Reclamant-ne la modificació ineludible.

Llistes electorals europees

Un cop realitzades al districte limeny de Magdalena del Mar totes les gestions relacionades amb l’adquisició dels meus medicaments per als propers tres mesos d’estada al Perú, després de dinar al domicili familiar dels bons amics Anselm i Elvira, emprenc el viatge de retorn cap al districte limeny de Los Olivos, el domicili familiar de na Pamela, la filla de la meva fillola piurana Zully Socorro Moreno Romero.

Ho faig, com ja m’hi he avesat, en «taxi con aplicativo» que m’encomana la filla de la meva fillola. És una manera per a mi insòlita de viatjar per la zona urbana de Lima. Ella cerca i tria pel mòbil el taxi que més li convé, tant pel preu, com pel color del cotxe, com pel nom i condicions personals del conductor, com per la distància on es troba o el temps que torba a arribar...

Un cop realitzat el viatge, na Pamela li paga amb el seu mòbil, des d’allà mateix on es troba, la quantitat estipulada, a través d’una aplicació digital denominada «yape», que crec que deu ser semblant a la que conec a Mallorca com a «bizum». També puc pagar-ho en efectiu, segons el preu prefixat abans.

Els avantatges d'aquesta modalitat de «taxi con aplicativo» són diversos. A banda de la relació contractual establerta prèviament a través del mòbil, que sol esser bastant més barata que la que s’estableix a la via publica, enmig del carrer, també ajuda a fer-ne seguiment pel «gps», sabent en qualsevol moment on es troba el vehicle, la ruta que segueix, el temps que torba, etc.

Tots aquests taxis compten amb un cartell on apareix el nom i llinatges del taxista i el seu número de telèfon identificatiu on pagar el cost del servei prestat.

Circulant en taxi "con aplicativo"
per la ciutat de Lima

Dotzè dia d’estada a Los Olivos 

Cada vegada que m’he de traslladar a altres indrets de la ciutat de Lima, des del districe de los Olivos, he de passar a prop de les pistes d’aterratge de l’aeroport internacional Jorge Chavez, dins la província constitucional de El Callao, que passa per una transformació considerable en la seva ampliació.

Des de fa dies, aquest aeroport internacional de Lima viu moments de tenssió aèria. Diumenge passat, la pista d’aterratge del primer aeroport del país pateix una situació d’emergència, davant la incertesa que regna entre els viatgers que esperen impacientment una resposta per part de les línies aèries.

En les darreres 48 hores, s’ha anat incrementant la situaió caòtica que afecta més de 10 mil passatgers i 215 vols. Els avions que hi han d’aterrar son dirigits a altres aeroports dins del territori nacional, com Pisco, Tarapoto, Ica o Trujillo.

Sembla que tot prové d’un curtcircuit en els llums de la pista d’aterratge, produït diumenge 2 de juny damunt les 8 del capvespre. Aquest desperfecte tècnic provoca un gran impacte en el trànsit internacional.

Segons diuen, la segona pista d’aterratge inaugurada el 3 d’abril de l’any passat per la presidenta de la República Dina Boluarte encara no està operativa. Cosa que no permet de solucionar adequadament una situació tan problemàtica.

Les autoritats informen que es reprogramen els viatges dels passatgers, però que no s’oferirà cap casta de compensació econòmica per aquestes incidències.

Les imatges que transmeten els mitjans de comunicació reflecteixen clarament que molts d’aquests passatgers afectats, en la seva majoria estrangers, han de dormir pels passadissos de la terminal aèria, a l’espera d’una reprogramació dels seus vols. Bé sigui retornant-los als seus països d’origen, bé sigui duent-los a les destinacions nacionals peruanes que fan comptes de visitar.

Oficina del servei postal a Lima

La situació continua caòtica tres dies després d’haver-s’hi iniciat. No solament pel que afecta als passatgers, sinó també pel que té a veure amb les operacions logístiques i de seguretat de la terminal aèria peruana.

Sortosament, nosaltres dos hi arribam des de Cuzco el divendres anterior, dos dies abans, i no hi quedam gens ni mica afectats ni atrapats. Però els milers de passatgers que hi arriben en bon diumenge, festa del Corpus Christi, es troben amb la indesitjable i inesperada situació que trastoca tots els seus plans.

A ca na Pamela avui dia està convidat a dinar el seu germà Ivan, que viu no gaire lluny de la casa. En principi ha d’arribar al migdia, tot i que aquesta circumstància pot perllongar-se hores i més hores segons li vagi bé, a ell.

De fet, la seva germana ja se n’ha hagut d’anar a treballar, com a psicòloga, al centre de salut on està contractada. I els seus dos nebots petits ja han dinat també. Mentre na Zully i jo l’estam esperant a taula, en sengles missatges n'Ivan ens diu que ja està a punt de sortir cap a casa...

Tretzè dia d’estada a Los Olivos 

Com que amb la bona amiga bunyolina, la religiosa trinitària que resideix a Puente Piedra, sor maria Quetglas Riera, fa alguns dies que no puc contactar-hi, em passa pel cap d’arribar-hi en «taxi con aplicativo» que em contracta na Pamela.

A primera hora d’aquest dimecres, en cotxe conduït per Antony, m’hi faig present. Sortosament, en veure-la, m’adon que no li passa res més que un refredat que la manté una mica embromada. Xerruquejam una bona estona, xerrant de tot i molt i ens disposam a anar a dinar al menjador de la casa situada a l’Av. Buenos Aires 500 del districte municipal de Puente Piedra.

Cil Buele amb Maria Quetglas,
a Puente Piedra, Lima

Comentam que, pel proper mes d’agost, ella fa comptes de viatjar a Mallorca, a passar-hi una mesada llarga amb la seva família bunyolina, com acostuma a fer cada any.

En saber que entre el 26 de juliol i el 26 d’agost ha de viatjar al Perú el bon amic Eugeni García, l’única persona que coneix el trajecte a fer per arribar fins a Jicamarca, l’indret on reposen les restes mortals del bon amic santamarier mossèn Miquel Parets Serra, miram de comunicar-nos-hi per whatsapp, fent-li a saber el nostre desig compartit d'arribar-hi plegats, a l’espera que ens hi pugui portar.

Ja que en trob a prop d’una oficina sucursal que el BBVA Continental  manté oberta a Puente Piedra, me n’hi vaig a recollir uns quants doblerets que em permetin de comptar amb efectiu per a les despeses que se’m presentin d’ara endavant. Ja he eixugat la quantitat que duia des de Mallorca en efectiu, i precís d’aconseguir-ne des del caixer automàtic. Cosa que em comporta, a més de la comissió bancària corresponent, de la qual no puc escapolir-me, un canvi de divisa oficial (3,7 S/), molt per davall del que puc aconseguir al carrer (4,05 S/).

Bon dinar de "chita a lo macho"
en restaurant de Lima

De retorn a Los Olivos, com no puc deixar de fer cada dia, em tir damunt del llit per fer-hi una noneta que em serveixi per descansar i trobar-me una mica millor després.

Catorzè dia d’estada a Los Olivos 

Per la finestra de la casa on estic allotjat al districte limeny de Los Olivos distingesc una sèrie d’edificis aixecats amb totxos, rajoles vermelles com les d’arreu del món, edificis de dos i tres pisos, on s’acaramullen els membres de famílies nombroses de la manera que em recorden temps passats, viscuts al barri de Sant Martí, a Piura, a la dècada dels anys 70 del segle passat.

Hi tenen molt a veure, en molts d’aspectes. Són casetes modestes, humils, pobres, sense acabar, que es van aixecant a poc a poc, a mida i mesura que la disponibilitat econòmica familiar ho permet als moradors. 

Plaça Major del districte municipal de Puente Piedra

Són terrasses on acostumen a penjar-hi la roba, estesa perquè s’hi aixugui un cop rentada. Indrets on compareixen més les dones que els homes: d’aquests, n’hi veig pocs, d’elles, moltes més. Són carrers on tant fa que el llum elèctric romangui encès durant el dia com  apagat durant les nits. Carrerons sense asfaltar, amb les olors característiques dels barris més populars. Amb els renous típics d’indrets farcits de petits comerços, tallers, picanteries, cases dedicades a la menjua o la beguda. 

Per damunt tot, sobrevolen «gallinazos» sortint a la recerca de despulles carnívores a devorar per alimentar-se. Un barri eminentment popular, dins el qual em sent molt a gust i amb ganes de compartir-hi situacions particulars i familiars.

Aquí, al barri limeny de Los Olivos, certament que no dispòs de les comoditats que comporten altres barris de Lima més benestants, com poden ser Miraflores, Barranco, San Isidro, La Molina o Monterrico. Però, sense cap casta de dubte, aqui gaudesc de la senzillesa i l’amorositat que m’envolta, em protegeix i m’agombola com cap altre indret podria aconseguir-m'ho.

La vida familiar que tenc la immensa sort de compartir em permet d’experimentar allò que no he tengut l’oportunitat de fer en ma vida octogenària, sense fills ni descendència, tot i haver-me casat i enviduat dues vegades consecutives.

Zully, Nicolás, Iván, Cil i Pamela
al domicili familiar de Los Olivos

La presència de fills i néts de la meva molt estimada fillola piurana, de 63 anys d’edat, que tenc oportunitat de conèixer i tractar per primera vegada quan en té 13 solament, m’omple d’alegria i de satisfacció. Són «churritos» o «cibolos» de 4, 5, 6 i 7 anys que no solament em duem a recordar el temps en què jo els tenia, al barri del Camp Rodó estant, en la dècada dels anys 50 del segle passat. També m’omplen de joia i de satisfacció quan veig que se m’adrecen carinyosament i em tracten de «papá Cecilio», com a la seva padrina anomenen «mamá Zully».

És clar que, com en totes les famílies, també provoquen certs moments de tensió o preocupació o neguit quan s’entossudeixen a fer allò que els ve en gana i que no s’adiu plenament amb els desitjos dels seus progenitors. O quan  veus que tendeixen a emmalaltir-se, ni que sigui lleument. O quan provoquen baralles infantils a causa de les juguetes que es neguen a compartir. O quan els arriba l’hora d’aixecar-se del llit i s’estimen més de quedar-s’hi...

Tot plegat m’empeny a participar-hi, si més no com a observador pacient que intenta de col·laborar en la mesura de les possibilitats minses de què dispòs.

Dinant amb Zully i Pamela a restaurant de Los Olivos

Sí que em duu a pensar, també, precisament en allò que enguany fa 56 anys que vaig viure de manera tan intensa: l’ordenació sacerdotal al Seminari diocesà de Mallorca, després de tretze anys seguits d’estudis eclesiàstics, un bon dia 16 de juny de 1968.

En recordar-ho tan vivament, no puc deixar de pensar en la música i la lletra d’aquella cançó tan famosa del cantautor i activista polític dels EUA, gran defensor i promotor de la cançó folklòrica, Pete Seeger (1919-2014), i que tan bé interpreta el grup musical català Falsterbo, quan diu «Què s’ha fet d’aquelles flors? Fa tants de dies! Què s’ha fet d’aquelles flors? Fa tant de temps!...».

El temps passa per damunt nosaltres. I també van passant experiències, vivències o situacions que van marcant la nostra existència d’una manera o una altra. En el meu cas, he de reconèixer que l’oportunitat de venir a treballar i viure uns anys al Perú l’any 1975, em deixa marca inesborrable. En un sentit que consider molt positiu, gràcies a Déu: m’obre els ulls a altres formes de viure i de veure el món, em fa escoltar altres veus distintes a les anteriors, em fa tocar de peus a terra com enlloc més, em fa olorar altres aromes molt més variats i agradosos, em fa assaborir altres plats més deliciosos, em duu a gaudir a les totes d’aquesta vida damunt d’aquest món nostre tan farcit de tanta varietat humana, material, social i cultural.

Al jardí de les trinitàries de Puente Piedra

Quinzè dia d’estada a Los Olivos 

Avui és dia de festa al Perú. S’hi celebra el Dia de la Bandera peruana. No hi ha classes. Els col·legis i centres educatius romanen tancats. Jornada que serveix per iniciar i gaudir de tres dies seguits de vacances, i fer que la petulea se’ls passi fora de casa, en companyia del pare i d’altres membres de la família paterna (en procés de separació matrimonial des de fa unes mesades...)

Amb les dues mares respectives, Zully i Pamela, miram d’anar a dinar tots tres a algun restaurant limeny de la contrada. Abans d’emprendre trajecte cap a Puente Piedra on miraré d’anar-hi a passar aquest cap de setmana, per tal de trobar-m’hi més tranquil i sense el trull  bulliciós de Los Olivos.

A l’algatzara que provoquen els dos menuts, darrerament s’hi afegeixen els renous, crits i músiques dels pisos veïns on acaben d’instal·lar-se nous llogaters, segons sembla, veneçolans. Amants de fer renou, s’hi posen a fer-ne a les cinc del capvespre i a les 6 de la matinada següent encara perdura a les totes.

Sortosament, quan jo dorm, dorm com un tronc i no sent res de res en tota la nit. Tret dels dos moments en què m’aixec a orinar...