dimecres, 18 de maig del 2016

A la meva estimadíssima dona, na Bel Rosselló i Girart

«Gran lluitadora,
gran mallorquina.
Treballadora.
Manacorina.
Dona tan fina
que enamora.

Quan se la mira,
encantadora,
per sempre admira,
encisadora.
Amb el somriure,
santa senyora,
al cel aspira,
sa gran penyora...»

Mentre la meva estimadíssima Bel Rosselló prepara les maletes per emprendre el viatge més llarg, de la seva vida, em ve al cap aquella cançó que ella canta tantes vegades,  quan, una vegada i una altra, pateix de valent els efectes nefasts de la maleïda malaltia d'alzhèimer que l'afecta durant més de 6 anys seguits...

«Jo no sabia què feia
i me vaig enemorar
d'un homo guapo que deia
an aquest hem d'espavilar...

Qué bonita que es mi niña,
qué bonita, cuando duerme,
se parece a una amapola
entre los trigales verdes...»

En homenatge senzill i sentit, envers totes i cadascuna de les persones que, d'una manera o una altra, ens han ajudat a fer-hi front durant tot aquest temps de calvari perllongat, injust i cruel (segons es miri), vull afegir-hi suara mateix aquestes altres que em vénen al cap, amb motiu de la seva partida definitiva cap a ca nostra...

«Mala nit, la de dilluns,
amb el llit tot ple de sang:
i tenim tan poques llums:
som fets de pasta de fang!

Que  no veim allò que és clar,
ni sentim que sona fort,
ni que arriba ja la mort,
ni si ho marca bé cap far...

Vull anar-me allà on vagis, lluny d'aquí,
que jo, aquí, ja no puc viure sense tu.

Concediu-me, Déu, la gràcia
de morir tots dos plegats!
Que, de viure separats,
no existeix més gran desgràcia!

Moltes gràcies, amor meu,
per ta vida lluitadora,
per ser gran animadora
de gent que no té res seu.

Moltes gràcies, amor meu,
per haver lluitat amb força
havent fet sonar alhora
batecs forts d'aquest cor teu.

Moltes gràcies, amor meu,
per ta fe engrescadora,
ta esperança fent senyora
de tot el que és àmbit teu.

Com tu vull ser, Bel estimada;
com tu, vull dur sonora veu;
com tu vull fer molta feinada,
de tu, voldria ser-ne hereu.

dimecres, 27 d’abril del 2016

Concert de la Nostra Schola Cantorum, al santuari de Sant Salvador

Mentre s'està preparant la V Diada Cultural d'Amics del Seminari, que enguany es fa a la finca de Miramar (Valldemossa), DILLUNS, 16 DE MAIG DE 2016, dedicada a l'arxiduc Lluís Salvador, la Nostra Schola Cantorum assaja el concert que hi ha d'interpretar.

Aprofitant l'avinentesa i com a preludi d'aquest, alguns membres de la Nostra Schola Cantorum ens hem fet presents a l'inici del cicle de cant coral que l'entitat felanitxera «Units com brins» organitza enguany al santuari de Sant Salvador, a Felanitx.

Gràcies a l'enregistrament fet amb la meva càmera pel bon amic felanitxer, Biel Bennàssar, es pot accedir a una part del repertori del nostre programa, integrat per peces de cant gregorià i d'altres polifòniques, per a les quals hem rebut el suport i la participació de veus femenines felanitxeres, a través d'enllaços com aquests:


«Presentació del concert», per part del director, Tomeu Ripoll»

«Virgen Asunta», de J.L. García Mallada i Domingo Mateu

«Christus factus est pro nobis» - cant gregorià

«Kyrie «Fons bonitatis» - cant gregorià

«Spiritus Domini» - cant gregorià

«Canticum Amoris. Simon Joannis», de Lluís Millet

«O salutaris hostia», de Lorenzo Perosi

«Celebrabo te, Domine», del P. Antoni Martorell, T.O.R.


dimecres, 20 d’abril del 2016

Operació Tiara, de Jaume Santandreu ( 1 ): primers comentaris meus

La «tiara papal», -per a la gent poc avesada al llenguatge ostentós de l'Església catòlica-, és una espècie de capell-mitra alta que, fins fa poques dècades, porta el bisbe de Roma damunt del cap, formant tres corones que representen el papat. 

La novel·la de Jaume Santandreu i Sureda, titulada «Operació Tiara» s'inicia amb certs  antecedents de qui ha de ser el successor clonat de l'argentí papa Francesc, un altre jesuïta, també sud-americà, del Perú, cridat a ser «el papa que l'Església necessita: un papa excepcional, un revolucionari escandalós, un màrtir de la transformació d'una Església de l'Edat Mitjana a una comunitat cristiana del segle XXI»

Segons la novel·la santandreuïna, tot ve gràcies a les pressions exercides pel «lobby gall», guardià veritable de la tradició i de la fe, l'únic que sap i que pot salvar l'Església, l'únic que pot tenir a les seves mans, en exclusiva, la tiara pontifícia...

Al costat d'aquesta clonació papal que s'hi propugna, hom pot imaginar-se, també, la clonació d'un Jaume Santandreu en un «cholo de merda» nord-peruà, secretari particular d'un alt jerarca eclesiàstic, alhora que en un «puta negre» capellanet piurà... 

Serien aleshores uns religiosos que, cadascun a la seva manera, es relacionarien amb un jesuïta arequipeny, de nom i llinatges no desconeguts -el pare Ramon Bambarene Landazur, qui, després de dirigir un convent i un centre escolar a la ciutat nord-peruana de Piura, arriba a ser bisbe de Chimbote, arquebisbe i cardenal de Lima, i, finalment, papa de Roma, amb el nom de Martí VI, -en memòria del negre peruà pujat als altars de la santedat catòlica, sant Martí de Porres, canonitzat pel Papa sant Joan XXIII-.


Amb la lectura d'aquestes més de dues-centes pàgines, arrib a percebre i  valorar l'intent de clonació d'un papa de Roma, argentí, en un altre papa de Roma, peruà, -sud-americans tots dos-. Però, també, la clonació admirable d'un capellà gai mallorquí en una parella de capellans peruans, un «zambo» i un «cholo».

En un moment donat, em copsa poderosament l'atenció una de les observacions que s'hi vénen a fer i que apareix com la cosa més injustificable. S'hi diu que el capellà zambo, com a esclau africà importat, i el capellà cholo, com a incaic colonitzat, són d'una nissaga diferent i oposada. Els descendents dels antics esclaus negres, fills d'una raça invasora al Perú, diu l'autor, se senten i es mostren superiors als autèntics fills d'aquestes terres. En definitiva, que els zambos menyspreen els cholos... 

Però bé, això només seria un apunt tangencial meu... de part d'un mulato mallorquí, fill de pare africà, un guineà negre, i de mare europea, una arianyera blanca... que n'ha après moltíssim, tant de cholos com de zambos... gais o no gais... 

Qui arriba a exercir-se com a papa, amb el nom de Martí VI, és un pare jesuïta que ha nascut a Arequipa. Quan Roma elegeix l'exemplar superior dels jesuïtes de Piura com a bisbe de la bel·ligerant diòcesi de Chimbote, aquest nomenament comporta canvis radicals en les vides dels dos amics, amats i amants: la separació, pel moment traumàtic de la desmamada, queda endolcida amb el regal més gran que comporta quedar tota la nit al mateix llit... com a pare i fill, com amics corals, com amants secrets...

Mentre s'exerceix com a arquebisbe i cardenal primat de Lima, al Perú, després d'haver estat bisbe de Chimbote, i d'haver ocupat altres càrrecs eclesiàstics diversos a Huacho, Chiclayo, Trujillo, Piura... carretera Panamericana Nord amunt... continua mantenint certes relacions «amistoses» amb dos clergues, un negre i un criollo, «zambo i cholo»...

La novel·la està escrita per un capellà mallorquí, gai confés i secularitzat, gran coneixedor del Perú i de la jerarquia eclesiàstica catòlica arreu del món, incloses les més altes instàncies vaticanes, qui demostra la seva gran capacitat de ficar-se dins la pell de tots tres individus, i de clonar-los-hi alhora.

Certament, i això es pot comprovar al llarg del relat, hi surten molt poques femelles. Per damunt de totes, la diaconessa de la parròquia de Castella (al nord del Perú), mare d'Arturo Cavero Miranda, el pare del capellà zambo que porta el mateix nom i llinatges paterns, per exemple. Catequista desconfiada, núbia, diaconessa casolana, deessa negra, àvia bruixa, batlessa de barri... S'anomena Remígia Cavero Miranda.

També n'hi compareixen algunes altres, encara que d'una manera anònima, esmentades, com aquell qui diu, de passada: la mare del pare Nicanor, la mare del capellà zambo Arturo, la neboda del cardenal Landazur de Lima, l'historiador italià Joan Bambarene...


Per als mallorquins, que hem estat al Perú, ens resulten molt familiars certs detalls que s'hi apunten, com són ara els relacionats amb indrets situats entre Lima i la frontera peruana amb Equador, els llocs on es desenvolupa majoritàriament l'acció d'aquesta novel·la santandreuïna, que combina la dècada dels anys 60 del segle passat amb temps venidors del segle XXI, posteriors al papat romà de l'argentí Francesc: plaça d'Armes, balcó de la Llibertat i parròquia de Huacho... Chimbote... Trujillo... Chiclayo... Piura... Talara... Tumbes...  

La seva lectura em duu a mantenir sempre ben viva l'atenció; de manera que, crec, si hagués disposat de temps suficient, em fa la impressió que m'hauria llegit tot el llibre, d'una sola tongada seguida.

Adesiara hi apareixen personatges eclesiàstics mallorquins, presents al Perú, com també personatges eclesiàstics peruans, que no resulta gaire difícil d'identificar, bé sigui pel seu comportament, bé sigui per les seves manifestacions verbals.

Una altra de les obvietats que s'hi presenten és la inexistència total del celibat clerical arreu dels territoris peruans. L'exemple del capellà cholo, que és fill del rector de Catacaos i de la seva majordoma; o la recordança de com un infant de 10 anys engatussa el pare prior, jesuïta, i el porta a mantenir relacions de «bestioles calentes» durant tres anys seguits, compartint el mateix llit... en poden ser dues petites mostres.


Per damunt tot, emperò, el text, molt ben elaborat, de l'«Evangeli apòcrif segons el papa Martí VI», esdevé per a mi el bassó del missatge d'aquesta novel·la -si és que es pot dir que en conté algun-, sobre la transformació que necessita la més alta instància de la jerarquia catòlica i romana. 

No solament pel seu contengut, excel·lent, sinó, sobretot, pel qui n'és l'agosarat redactor, inspirador, missatger: el clergue zambo peruà, que es deixa emportar per l'instint de la seva doble nissaga, de negre i d'homosexual.

Em ve al cap, com a conclusió possible, aquella cita evangèlica que diu: 
«Us dono gràcies, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu amagat aquestes coses als savis i entesos i les heu revelades als senzills. Sí, Pare, perquè així us ha plagut a vós» (Lc 10,21).

dissabte, 16 d’abril del 2016

Consiliaris escoltes mallorquins (1): en-cap-çalament



A finals de la dècada dels anys 60, i a finals de la dècada dels anys 70, amb una interrupció de vuit anys seguits que em pas treballant a terres africanes i sud-americanes, mentre som a Mallorca, em dedic, entre d'altres feines pastorals, a la tasca que correspon aleshores als consiliaris escoltes: com a capellà, treball en agrupaments escoltes diversos, de Palma: AE Jaume I i Verge de Lluc (Parròquia l'Encarnació), AE Ramon Llull i Reina Constança (Parròquia Santa Catalina Thomàs), AE Foners de Son Sardina (Parròquia Immaculada Concepció), AE Nova Terra (Parròquia Crist Rei), AE Tardor (Parròquia Sant Francesc de Paula), etc.

En guard molt bon record. Hores d'ara, a la meva etapa setantina, no me'n sé ni me'n vull desfer, de tot allò que valor com a positiu. Més tost el contrari, ho mantenc com una de les experiències més enriquidores que he viscut, tant des del punt de vista personal com públic.

Quan em pos a pensar-hi, em vénen a la memòria tantíssims records, bons i agradosos, d'innumerables campaments i sortides realitzats, innombrables cançons i músiques compartides, celebracions fetes a l'aire lliure, focs de camp abans d'anar a dormir dins de les tendes, trobades de caps enriquidores, jornades de formació il·lustratives, etc.

També em continuen arribant molt endins algunes situacions desagradables. Dificultats, obstacles, impediments que s'aixequen davant nostre, quan no cercam cap altra cosa que romandre, el més intensament possible, al servei d'una infància i una joventut que, aleshores, no pot comptar amb gaires més eines educatives que n'enforteixin l'exercici de la llibertat, la pràctica de la crítica, l'impuls de la iniciativa, l'afavoriment de la creativitat, l'espai adient per al treball en grup, com mira de fer l'Escoltisme a Mallorca en aquella època, i amb un règim polític tan dictatorial com el franquista...

Arran d'una convidada que em fa l'Obra Cultural Balear de Manacor perquè, a principis del mes de gener de 2016,  hi acudeixi a fer una xerrada sobre «Els orígens de l'Escoltisme a Mallorca, des de la perspectiva d'un ex consiliari escolta mallorquí», m'entren ganes de reviure més intensament uns temps que signifiquen moltíssim per a mi, tant en ma vida personal com en la pública.

A finals dels anys 60 i a finals dels anys 70 del segle passat -amb la interrupció que comporta el fet d'haver-me fet present uns anys a Àfrica (Burundi) i a Amèrica Llatina (Perú)- treball de valent  com a consiliari escolta en diversos agrupaments del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, a Ciutat: AE Jaume I i Verge de Lluc (Parròquia l'Encarnació), AE Ramon Llull i Reina Constança (Parròquia Santa Catalina Thomàs), AE Foners de Son Sardina (Parròquia Immaculada Concepció), AE Nova Terra (Parròquia Crist Rei), AE Tardor (Parròquia Sant Francesc de Paula), etc.

Són agrupaments -cada aplec d'unitats menors, de grups d'escoltes i de guies- que conformen una organització juvenil catòlica que té per objecte l'educació d'al·lots i al·lotes del nostre país, segons el mètode i l'esperit del Moviment Scout Internacional fundat a Anglaterra l'any 1907 per Lord Robert Stephenson Smyth Baden-Powell, i d'acord amb les orientacions de la Conferència Internacional de l'Escoltisme Catòlic i del Guiatge.

Per a mi, són uns anys en què duc una activitat clerical frenètica, fent suport personal a la tasca desinteressada i abnegada de tants caps, escoltes i guies, dedicats voluntàriament a la formació d'infants, adolescents i joves, gairebé sempre adscrits a alguna parròquia de la diòcesi mallorquina.

S'ha de tenir present que es tracta d'un moviment educatiu que segueix el sistema de la pedagogia activa, basada en tres eixos fonamentals: educació, fe i país. Una educació realitzada en el temps lliure, que es basa fonamentalment en el joc i el contacte amb la natura, mitjançant la creació d'un petit grup d'infants i joves, comandats per un d'ells mateixos, que pretén ser complementària de la que hi proporcionen la família i l'escola. S'hi proposa el desenvolupament de la personalitat dels al·lots, precisament a través de la vida en grup i del contacte directe i periòdic amb la natura.

Es tracta d'un joc que esdevé escola de civisme, desenvolupadora del caràcter, la intel·ligència i la creativitat; enfortint la salut física; inculcant l'esperit de servei als altres i a la societat. En lloc d'una transmissió vertical del saber teòric, s'hi impulsa l'educació per l'acció.

Com reconeixen estudiosos de l'Escoltisme, sens dubte es tracta del moviment infantil i juvenil més popularitzat arreu del món. Moltes iniciatives d'educació en el temps lliure es nodreixen de tècniques, experiències i persones provinents de l'Escoltisme.

Aleshores, a Mallorca, el paper i la funció del consiliari escolta, a l'interior d'un agrupament escolta, esdevenen cabdals, sobretot a l'hora de trobar-hi el suport moral d'una persona adulta dedicada, no solament a infants, adolescents i joves, sinó també a la gent jove que hi treballa com a cap.

D'aleshores ençà, i ja n'han passat prop de cinc dècades seguides, em sent fortament marcat per l'estil de vida que propugna l'Escoltisme. No me n'he sabut ni volgut desfer mai, fins suara mateix. 

M'hi engresca, sobretot, l'empenta contagiosa de laics, catalans i catòlics, com són n'Eladi Homs i Zimmer i na Maria Ferret i Espanyol, introductors veritables de l'Escoltisme a Mallorca, l'any 1956. 

També alguns caps d'agrupament tan actius i dinàmics com Josep M. Magrinyà i Brull i Paquita Bosch i Capó. Així mateix, l'ajut inestimable de companys capellans com Guillem Miralles i Cardell, Andreu Obrador i Siquier, Antoni Bauçà i Mas, Bartomeu Suau i Mayol, Joan Trias i Lladó, etc.

Conseqüentment, pel gener de 2016, un cop feta la xerrada al local de l'Obra Cultural Balear de Manacor, i a suggeriment de companys d'estudis eclesiàstics que editen la revista periòdica Modèlics i Modelicons, em propòs d'iniciar un estudi breu, senzill, que permeti d'aplegar, si no tots, sí uns quants noms i llinatges de consiliaris escoltes que n'han desenvolupat la tasca a Mallorca: capellans o religiosos que hi han impulsat l'Escoltisme, amb la seva presència i la seva col·laboració, en àmbits i nivells diversos. 

Ben segur que me'n deix alguns, però sé ben cert que tots els que hi apareixen, d'una manera o una altra, s'hi han deixat la pell, en aquesta feina educadora de la infància, l'adolescència i la joventut mallorquines.

Consiliari, per a mi, d'acord amb allò que vull manifestar a la seu de l'OCB manacorina, és un adult que es pren seriosament la tasca de donar consells, d'aconsellar, d'acompanyar amb els seus suggeriments, de col·laborar amb els altres caps escoltes en la tasca educadora que hi presten voluntàriament, de manera tan desinteressada com intensa.

Consiliari escolta, per a mi, és aquella persona adulta que, a més de conèixer en profunditat el mètode escolta, també sap prioritzar-ne l'esperit que traspua la Llei, la Promesa i la Pregària escoltes.

Consiliari escolta catòlic és, crec jo, aquell capellà/religiós que contribueix a aixecar i consolidar una església, comunitat de creients practicants, cada cop més fidel a l'Evangeli de Jesús, més compromesa amb el missatge evangèlic d'agermanar els éssers humans arreu del Planeta.

Dins la llista de consiliaris escoltes mallorquins que elabor, mir d'incloure-hi seminaristes, prediaques, diaques, frares, capellans i bisbes que fan suport a aquest projecte educatiu anomenat Escoltisme i Guiatge a Mallorca.

Bé sigui fent ús del record que en mantenc viu encara, bé sigui demanant informació a altres col·legues o llegint llibres sobre l'assumpte, bé sigui, sobretot, consultant personalment els censos que es guarden a l'arxiu de l'Escoltisme i el Guiatge, a la Casa de l'Església, m'aventur a fer-ne una relació, sens dubte del tot incompleta (que es pot anar enriquint amb altres aportacions que es puguin anar afegint amb posterioritat a la seva publicació). 

Amb tot això, sincerament, crec que s'hi pot arribar a valorar, una mica més, la gran quantitat i la bona qualitat de tants eclesiàstics dedicats en cos i ànima a una tasca tan apassionant. 

N'he arribat a enregistrar més d'un centenar (126, concretament). Hi compareixen arquebisbes, bisbes, capellans diocesans, caputxins, carmelites, dominics, filipencs, franciscans, jesuïtes, missioners dels Sagrats Cors, teatins, etc..

Consiliaris escoltes mallorquins (2): dues etapes diferenciades


Dues etapes diferenciades, en l'Escoltisme del segle XX a Mallorca

A l'hora d'endinsar-me en l'estudi de l'origen de l'Escoltisme a Mallorca, n'hi destrio dues, d'etapes: d'una banda, l'escoltisme de les primeres dècades del segle XX, contemporani de l'època en què Baden-Powell llança la iniciativa escolta; i, de l'altra, l'escoltisme implantat a Mallorca l'any 1956, després d'una vintena d'anys d'haver-ne romàs prohibida la pràctica pel règim dictatorial franquista.

Primera etapa

Durant els trenta-sis primers anys del segle XX, sobresurten dins el panorama eclesiàstic de Mallorca alguns religiosos dedicats a la tasca educadora de la infància i la joventut, que se serveixen d'un mètode fonamentat sobretot en el contacte amb la natura:

És el cas del jesuïta pollencí P. Guillem Vives i Rotger qui l'any 1907 crea el Batalló Infantil del Patronat, a Palma. Vuit anys després, l'any 1915, el mateix jesuïta promou la creació dels Trescadors del Patronat, integrat per infants i joves de famílies treballadores. 

Tot plegat és considerat com l'embrió de l'Escoltisme, a Ciutat de Mallorca. I molts d'anys després, jo mateix, tenc l'oportunitat de tastar de prop els aires engrescadors que s'hi respiren i mantenen ben vius, a la dècada dels anys 60, en una institució juvenil tan singular com aquesta.

Quatre anys després, l'any 1911, el dominic P. Llorenç Caldentey impulsa el que s'anomenen Al·lots-Guaites, i crea el Batalló Infantil de Manacor. Se'n considera l'origen de l'Escoltisme, a la Part Forana de Mallorca.

El mateix any 1911, de batallons infantils com aquests, en sorgeixen en altres indrets: a Binissalem, sa Pobla, Sineu o Sóller, d'on hores d'ara desconec quins en són els eclesiàstics que s'hi apliquen més directament i que els promouen.

Se sap que, en temps del bisbe Pere Joan Campins i Barceló (1898-1915), s'afavoreix la creació dels Exploradors Mallorquins / Al·lots Guaites, a Palma (1913). Tenim constància de la mateixa tasca desplegada a Sóller pels preveres mossèn Antoni Mora (1913) o mossèn Joan Vich i Nebot (1918). De la seva existència a Felanitx (1933), sota l'aixopluc de la Congregació Mariana, quan la seu episcopal mallorquina és ocupada per l'arquebisbe Josep Miralles i Sbert (1930-1947). I també a Pòrtol, Sant Llorenç des Cardassar, Binissalem, Bunyola, Inca o Sant Joan.

D'un primer cop d'ull, ja es pot veure, doncs, que l'Escoltisme d'abans de la guerra del 36, promogut i propiciat a Mallorca pel bisbe Campins, aconsegueix una expansió considerable a tota l'illa, tant a Ciutat com a alguns pobles de la Part Forana. 

Però quan, des del primer moment del cop d'estat franquista, Mallorca es decanta a favor de l'aixecament militar contra la II República, n'hi desapareix bona part de l'organització de la societat civil i, amb això, qualsevol possibilitat de fer Escoltisme. 

La guerra del trenta-sis romp tots els motlles, i trenca amb qualsevol iniciativa educativa innovadora sorgida fins aleshores...

Segona etapa

Amb el pas del temps, s'arriba a una segona etapa de l’escoltisme mallorquí, l’any conegut popularment com «l'any de la neu», el 1956. Hi compareix i s'hi consolida, gràcies a la feinada que hi desplega el matrimoni principatí Homs-Ferret, establert a l'illa per motius professionals i materials dos anys abans, l'11 de gener de 1954, obligat per necessitats familiars, les pròpies d'un matrimoni barceloní amb quatre fills... Fins que l'any 1969 retornen al seu domicili de Barcelona.

N'Eladi Homs i Zimmer, home d'una gran personalitat, fill d'un gran pedagog, que viu i treballa per l'Escoltisme al Principat de Catalunya des de l'edat de 12 anys, organitza i munta a Palma la primera «patrulla» escolta l'any 1956. Està integrada únicament per al·lots estudiants i d'altres que fan feina, provinents de famílies amigues, de condició social diversa. Posteriorment dirigeix tot el creixement de l'Escoltisme de Mallorca durant més d'una dotzena d'anys seguits. 

Na Maria Ferret i Espanyol, la seva esposa, es fa càrrec de l'organització del Guiatge de Mallorca, integrat únicament per al·lotes, poc temps després que el seu marit hi ha iniciat l'Escoltisme. (La constitució d'un sol moviment de l'Escoltisme (al·lots) i del Guiatge (al·lotes) no s'aconsegueix fins una vintena d'anys després, a l'assemblea que tots dos moviments fan a Son Sardina l'any 1977).

Un cop arribat a Mallorca a principis de l'any 1954, n'Eladi aconsegueix de contactar amb algunes famílies mallorquines, ben decidides a agrupar-ne els fills, en besllumar-ne aquestes certs avantatges educatius de l'Escoltisme, catòlic i català, que n'Eladi coneix molt bé. 

És el cas del filòleg Francesc de B. Moll i Casasnovas, l'escriptor Josep Maria Palau i Camps, o el dentista Josep Forteza-Rei i Forteza, amb altres amics, els fills dels quals arriben a constituir les dues primeres patrulles Scouts a Mallorca. 

Josep Forteza-Rei, que l'any 1931, quan no hi ha cap grup ni associació de caràcter juvenil a Mallorca, funda «Al·lots de Muntanya», l'equivalent a Minyons de Muntanya al Principat, aconsegueix que siguin acollits a l'Associació per la Cultura a Mallorca, creada l'any 1922. A partir de 1956, es converteix en un dels primers col·laboradors de n'Eladi i na Maria.

Com afirma el mateix Eladi, «cal un esforç de tots els que volen una societat nova, arrelada a la terra, estimant el país, la seva llengua i els seus costums determinants de la seva cultura, solidaris amb el passat per a ser fidels a la pròpia història, però encarats a un futur que cal millorar, renovellant una fe i uns valors espirituals més adients amb l'Evangeli de Jesús».

Des del primer moment, n'Eladi també compta amb la implicació d'alguns clergues mallorquins que l'ajuden a iniciar-ne el camí. Sobretot, la d'aquells que col·laboren en la tasca d'aconseguir locals on dur a terme activitats específicament escoltes.

El P. Josep Capó i Juan, de la Congregació de l'Oratori de Sant Felip Neri, historiador i erudit santamarier, un dels poquíssims que aleshores celebra la missa en català  a Mallorca (any 1954) i que posteriorment participa activament en la fundació de l'Obra Cultural Balear,  és un dels eclesiàstics que pren part activa en la implantació del Moviment Escolta de Mallorca

L'any 1957 facilita a Eladi Homs les dependències del convent dels Pares Filipencs, a Ciutat, que es converteixen així en el cau de la Secció Scout Ramon Llull, la primera que es crea a Mallorca. El mateix any, emperò, davant les dificultats que hi posen els superiors de Sant Felip, se'n fa càrrec el P. Pascual d'Eivissa, del convent dels Pares Caputxins, a Ciutat; qui esdevé així el primer consiliari escolta de Mallorca, pròpiament dit, aixoplugant-ne al·lots a la Joventut Antoniana.

Un any després, el capellà santjoaner mossèn Josep Estelrich i Costa, consiliari de Joves d'Acció Catòlica, inicia i arrodoneix tràmits i gestions perquè l'Escoltisme arribi a ser assumit com a moviment d'església, a l'interior del bisbat de Mallorca. 

Gràcies a aquesta col·laboració tan valuosa, el 2 de febrer de 1959, festa de la Candelera, es constitueix l'ODICE (Oficina Diocesana d'Informació i Coordinació d'Escoltisme), amb uns estatuts aprovats pel bisbe de la diòcesi, Mons. Jesús Enciso i Viana i que romanen vigents fins que se n'aproven uns altres, en crear-se oficialment el Moviment Scout Catòlic de Mallorca, el mes de gener de 1965. 

Pel mes de setembre d'aquell mateix any, el 1959, resulta molt significativa l'organització a Can Tàpera del primer Camp Escola d'Informació (CEI), orientat a enfortir la formació dels caps escoltes amb responsabilitat d'educar infants, adolescents i joves. Hi acudeixen no només escoltes mallorquins, sinó també principatins que fan el servei militar a l'illa. 

Curiosament, hi són convidats a assistir-hi tots els consiliaris d'Acció Catòlica de la diòcesi, i s'hi fan presents sacerdots, monges joves, seminaristes i seglars de Mallorca i del Principat. Dura des de dimecres dia 16 fins dissabte dia 19 de setembre.

Quan les circumstàncies polítiques fan que l'Església disposi de certes facultats que d'altres institucions civils no tenen, molts grups d'Escoltisme comencen a funcionar a les parròquies, perquè vicaris joves s'interessen per les possibilitats que ofereix la nova pedagogia. En altres casos, se cerquen parròquies, per obtenir locals i una certa protecció legal davant la dictadura franquista.

El primer consiliari general d'Escoltisme, nomenat per un bisbe a Mallorca, és mossèn Joan Trias i Lladó, l'any 1960, consiliari del «clan Pius XII».

El mes de setembre de 1967, se celebra a la Colònia de Sant Pere (Artà) la primera Jornada de consiliaris escoltes mallorquins. Es fa a les instal·lacions que avui dia ocupa el casal de colònies Sant Guillem i Sant Antoni, ideat i fet construir l'any 1963 pel sacerdot manacorí mossèn Mateu Galmés i Galmés

N'hi participen més d'una trentena, de consiliaris escoltes. Entre d'altres, també hi som presents alguns companys d'estudis eclesiàstics que encara no hem estat ordenats sacerdots, però que ja feim pràctiques pastorals com a diaques. 

Continuo recordant amb molt d'afecte la presència i les intervencions magistrals que hi fan mossèn Ricard Pedrals i Blanxart, consiliari general del Moviment Scout de Catalunya, i mossèn Frederic Bassó, consiliari de la branca Al·lots de Catalunya

Puc dir que aquella trobada artanenca esdevé per a mi el contacte primer que mantenc amb l'Escoltisme, i un dels primers encontres amb gent principatina. M'afecta i m'impressiona d'una tal manera, que em deixa marcat per a sempre més, en molts d'aspectes, inclosos el personal, l'intel·lectual, l'afectiu, el pastoral, el teològic, etc. 

Dins la meva vida, hi ha un abans i un després d'aquell setembre 67, que m'obre els ulls a realitats, visions, actituds, orientacions i opinions desconegudes per mi fins aleshores! Es converteix per a mi en l'avantsala d'allò que ha de comportar el Maig francès, per a la generació de capellans del 68, entre els quals hi som ben inclòs...

De llavors ençà, hom pot veure que es creen arreu de Mallorca més i més agrupaments escoltes, molts dels quals compten amb la presència i l'activitat intensa d'un consiliari dedicat a l'animació de la fe entre els infants, adolescents, joves i caps responsables del Moviment Scout.

Basta pegar una ullada general per arribar a destriar-hi, amb el pas del temps, més d'una vuitantena de grups escoltes, que, d'una manera o una altra, fan veure clarament l'embalum de gent que s'arriba a atansar a una organització com l'Escoltisme mallorquí, adscrit al Moviment Scout Catòlic i lligat estretament a l'estament eclesiàstic: parròquies, col·legis de frares, convents, Acció Catòlica, Congregació Mariana, Joventut Seràfica, Joventut Antoniana, etc.

En general, es pot afirmar que la majoria d'aquests grups escoltes assoleixen un tarannà de caire progressista, marcadament catalanista i, també, visiblement favorable als nous vents que s'impulsen des del Concili Vaticà II a la dècada dels anys 60. 

El fet d'aconseguir una litúrgia més viva i senzilla, especialment a les celebracions que es fan a sortides i a campaments, a l'aire lliure, com afirma el consiliari Trias, no ho és tot. «També hi ha una visió més profunda de la fe. Allò que comença amb una descoberta de la pregària i de Déu, a partir de la natura i de l'Evangeli, acaba en un desvetllament del sentit comunitari, s'hi viu la comunitat profundament, s'hi impulsa una autèntica, sincera i austera amistat».

Uns consiliaris escoltes pentura més intensament que uns altres, però gairebé tots en el seu conjunt miren de caminar cap allà mateix: la renovació de l'església mallorquina i l'enfortiment d'una societat mallorquina més lliure, culta i solidària. S'hi viu una certa mística escolta,  que ajuda a engrescar-s'hi, en la tasca que correspon al consiliari.

Si a la primera etapa no puc deixar d'esmentar el paper rellevant del bisbe Campins, i d'una altra figura com el jesuïta Pare Vives, l'etapa segona, la que tenc oportunitat de viure personalment més de prop i directament, es desplega amb els bisbes Enciso i Viana, Álvarez i Lara,  i Úbeda  i Gramaje. 

Mons. Jesús Enciso i Viana (basc, a Mallorca 1955-1964), és un bisbe que accepta l'Escoltisme, parla sovint de la tasca dels consiliaris dins el moviment, i, de fet, és qui, gràcies al consiliari d'Acció Catòlica, mossèn Josep Estelrich, aprova els estatuts de l'Oficina Diocesana d'Informació i Coordinació d'Escoltisme (ODICE) el mes de febrer de 1959.

Mons. Rafel Álvarez Lara (andalús, a Mallorca 1965-1972), és un bisbe molt humà que, per la seva bondat i la seva bona voluntat, mai no perd la confiança en els consiliaris escoltes, tot i que, per la seva edat, no pot dir ni fer certes coses. Resta totalment a favor de l'Escoltisme, com manifesten consiliaris que el tracten de prop, i com demostra el fet que és qui reconeix els nous estatuts del Moviment Scout Catòlic de Mallorca, en constituir-se el Moviment Escolta de Mallorca el 3 de maig de 1970. 

Mons. Teodor Úbeda i Gramaje (valencià, a Mallorca 1972-2003), és un bisbe que anteriorment ha estat consiliari escolta a València. No solament mostra comprensió i estímul pel Moviment Escolta, sinó que tracta els consiliaris amb molta confiança, presideix amb gran sinceritat les seves relacions amb els caps escoltes responsables del Comissariat, exhorta les parròquies a mantenir grups d'Escoltisme, i empeny les que no en tenen a propiciar-ne la creació. Viu i pateix en carn pròpia els efectes de l'escissió del moviment l'any 1975...

Són tres figures eclesiàstiques que, indubtablement n'hi deixen l'empremta particular, amb més o manco intensitat, fent de la diòcesi mallorquina «una església lleial, pionera en la utopia scout i acollidora indefectible del caminar escolta», com reconeixen historiadors i estudiosos del moviment. 

Consiliaris escoltes mallorquins (3): relació de grups d'Escoltisme

Relació de «grups d'Escoltisme» a Mallorca

Fent una repassada als «grups d'Escoltisme», tant de la primera com de la segona etapa, tant del Moviment Escolta i Guiatge (MEGM) com també d'Escoltes de Mallorca (EM), n'arrib a destriar una vuitantena a l'illa, sobre els quals aconseguesc d'obtenir alguna referència directa i explícita en alguna de les fonts consultades.

Tot i que les denominacions varien, segons l'època -abans i després de la guerra civil- i sobre la consistència de la formació -unitat, colla, secció, agrupament-, transcric generalment amb la denominació AE (Agrupament Escolta) qualsevol «grup d'Escoltisme» del qual tenc notícia.

He volgut incloure-hi, expressament, a més dels grups d'escoltisme mallorquí catòlic, adscrits al Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, d'altres grups escoltes que se n'escindeixen, per un motiu o un altre, a meitat dels anys 70.

He mirat de situar cadascun de tot aquests «grups scout» en la localitat on s'ha creat o n'ha desplegat primordialment l'activitat, assenyalant-hi l'any en què me'n consta l'existència (podrien ser anteriors) i l'entitat que els dóna aixopluc (convent, parròquia, col·legi, etc.)

Més endavant,  mir d'esbrinar-ne quins en són els consiliaris que s'hi afanyen a col·laborar-hi, indicant-ne també noms i llinatges, com també l'agrupament escolta on treballen. 

Ja de bon començament, he de demanar disculpes per les omissions i oblits involuntaris que, ben segur, hi deuen aparèixer:

PRIMERA ETAPA (1906-1936)

01. Batalló Infantil del Patronat (Palma, 1907)
02. Batalló Infantil (Binissalem, 1911)
03. Batalló Infantil (Manacor, 1911)
04. Batalló Infantil (Sa Pobla, 1911)
05. Batalló Infantil (Sineu, 1911)
06. Batalló Infantil (Sóller, 1911)
07. Al·lots-Guaites, Convent Dominics (Manacor, 1911)
08. Al·lots-Guaites/Exploradors Mallorquins (Palma, 1913)
09. Exploradors Mallorquins (Sóller, 1913-1923)
10. Exploradors Mallorquins (Palma, 1913)
11. Exploradors Mallorquins (Pòrtol, 1913)
12. Exploradors Mallorquins (Sant Llorenç des Cardassar, 1913)
13. Exploradors Mallorquins (Binissalem, 1914)
14. Trescadors del Patronat (Palma, 1915)
15. Exploradors Mallorquins (Bunyola, 1916)
16. Exploradors Mallorquins (Inca, 1916)
17. Exploradors Mallorquins (Sant Joan,1919)
18. Exploradors Mallorquins (Sencelles, 1921)
19. Al·lots de Muntanya (Palma, 1931)
20. Exploradors Mallorquins (Felanitx, 1933)
21. Exploradores de España (Palma, 1934)

SEGONA ETAPA (1956-2016)

22. AE Agafa la Motxilla (EM) (Palma, 1990)
23. AE Amor Diví (Palma, 1959) Convent Teatins
24. AE Bri de Pauma (Artà, 1973)
25. AE Bunyola (EM) (Bunyola, 1977)
26. AE Capità Angelats (Sóller, 1961). Parròquia de Sant Bartomeu. (1978) Es fusiona amb AE Valentes Dones
27. AE Costa i Llobera (Palma, 1969) Parròquia de la Santíssima Trinitat. Parròquia de Sant Joan d'Àvila (1972). Parròquia de Sant Alonso
28. AE Ducs (Palma, 1959) Parròquia de Sant Nicolau
29. AE Eladi Homs (Palma, 1984) Parròquia de Sant Alonso Rodríguez
30. AE Escoltes de Mallorca (EM) Palma, 1977) Obra Cultural Balear
31. AE Escoltes i Guies de Mallorca (EM) (1995)
32. AE Foners, de Son Sardina (Palma, 1972) Parròquia de la Immaculada
33. AE Fra Juníper (Palma, 1965) Parròquia de Santa Eulàlia
34. AE Gabriel Alomar i Villalonga (EM) (Palma, 1986) OCB, Casal d'Entitats, Establiments
35. AE Gruix de Rei (S'Arenal, 1991) Ses Cadenes
36. AE Jaume I (Palma, 1963) Parròquia de l'Encarnació
37. AE Joan XXIII (Inca, 1977) Parròquia de Santa Maria la Major
38. AE Joan XXIII (Palma, 1964) Parròquia de Sant Sebastià
39. AE Joanot Colom (EM) (Palma, 1977) Parròquia de Sant Sebastià. Parròquia de Sant Jaume. Obra Cultural Balear. Parròquia Immaculat Cor de Maria. 
40. AE Jordi de Sant Jordi (Palma, 1964)
41. AE Joana d'Arc (Es Pil·larí, 1961)
42. AE Juníper Serra (Palma, 1966) Parròquia de Santa Eulària
43. AE l'Assumpció (Palma, 1975). Parròquia de l'Assumpció (Son Espanyolet)
44. AE La Salle (Palma, 1959) Col·legi La Salle
45. AE La Soledat (EM) (Palma, 1959) Parròquia de la Soledat
46. AE Llevant (Inca, 1978)
47. AE Llorenç Riber (Palma, 1972) Joventut Seràfica. Convent de Sant Francesc
48. AE Mancor de la Vall (Mancor, 1973)
49. AE Migjorn (Palma, 1975) Parròquia de la Resurrecció
50. AE Mont Carmel (Palma, 1967) Col·legi Pares Carmelites
51. AE Mossèn Alcover (Manacor, 1959) Parròquia dels Dolors. Parròquia de Crist Rei (1970)
52. AE Ntra. Sra. de Monti-sion/Sant Alonso (Palma, 1965) Col·legi de Monti-sion
53. AE Ntra. Sra. dels Àngels (S'Arenal, 1965) Col·legi la Porciúncula – Sant Francesc
54. AE Nova Terra / Crist Rei (Palma, 1963) Parròquia de Crist Rei – El Vivero
55. AE Nuredduna (EM) (Palmanyola, 1984) 
56. AE Pedra Viva (Binissalem, 1981) Parròquia Ntra. Sra. de Rubines. Parròquia de Sant Jaume
57. AE Pius XII, (Palma, 1958)  Casa de l'Església. Parròquia de Sant Sebastià (1976)
58. AE Puig de Sant Pere (EM) (Palma, 1975)
59. AE Ramon Llull, (Palma, 1956)  Convent Filipencs / Convent Caputxins. Parròquia de Santa Catalina Thomàs (1969)
60. AE Reina Constança de Mallorca (Palma, 1958) Parròquia de l'Immaculat Cor de Maria. (1970) Parròquia de Santa Catalina Thomàs
61. AE Sa Calatrava (EM) (Palma, 1975)
62. AE Sa Marjal (Sa Pobla, 1999) Parc de sa Graduada
63. AE Sant Francesc (Palma, 1959) Col·legi de Sant Francesc
64. AE Sant Francesc de Paula / Tardor (Palma, 1966)
65. AE Sant Jordi (Palma, 1967) Parròquia de Sant Jordi
66. AE Sant Josep Obrer (Palma, 1961) Parròquia de Sant Josep Obrer
67. AE Sant Josep Obrer (EM) (Palma, 1975)
68. AE Sant Mateu (Bunyola, 1960) Parròquia de Sant Mateu
69. AE Sant Pere (Esporles, 1973) Parròquia de Sant Pere
70. AE Sant Roc (Alaró, 1973)
71. AE Sant Xesc (Es Pil·larí)
72. AE Selva (Selva, 1973)
73. AE Soca-Arrel (Pòrtol, 1994)
74. AE Solimina (Sant Andreu, 1989) Parròquia de Sant Andreu
75. AE Son Ferriol (Palma, 1994) Parròquia de Sant Antoni Abat
76. AE Tardor (Palma, 1978) Parròquia de Sant Francesc de Paula
77. AE Terra de pous (Santa Maria del Camí, 1995) Cases de Son Llaüt
78. AE Tomir (Pollença, 1977)
79. AE Turó del Drac (Santa Margalida, 1991) Casa de Cultura
80. AE Valentes Dones (Sóller, 1965) Parròquia de Sant Bartomeu. (1978) Es fusiona amb AE Capità Angelats
81. AE Verge de la Salut (Palma, 1967) Parròquia de la Soledat
82. AE Verge de Lluc (Palma, 1965) Parròquia l'Encarnació
83. AE Verge del Roser (Palma, 1968) Parròquia del Roser – Son Cladera

Pel que sé, no tots els grups escoltes compten sempre amb la presència continuada idèntica, ni la mateixa col·laboració intensa, d'un consiliari escolta. Sí que arriben a ser molts els clergues i religiosos mallorquins que s'engresquen intensament en la tasca educadora de la fe, a l'interior del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, integrat dins el Moviment Scout Catòlic.

A mida que passen els anys, s'hi consolida la figura de l'animador/a de la fe, que ve a substituir la tasca que hi realitzen els antics consiliaris escoltes...