Vet ací el text del comunicat de premsa redactat per la Plataforma d'associacions de Pensionistes i Jubilats de Mallorca:
El Sr. Nacho Garcia Pineda, director assistencial del servei de salut, ha sortit avui, dilluns, a dir que, lo de que la gent no hagi de bestreure més de lo que li correspon pel copagament sanitari, a final d'any estarà arreglat.
Curiosament la nostra Plataforma d'Associacions de Pensionistes i Jubilats de Mallorca té anunciada una concentració de protesta per dijous dia 26 de maig, i aquests governants, que abans de les eleccions autonòmiques de l'any passat ens havien dit que arreglar això era cosa de 15 dies, encara no ho han arreglat.
Matendrem la nostra protesta i les altres dues que tenim anunciades per fer durant la campanya electoral, i ja els vàrem avisar que només deixaríem de fer-les si vèiem qualque resultat positiu, tot i que fos parcial, però que només amb bones paraules, com han fet fins ara, no ens aturarien.
És un escàndol que persones amb pensions de 700 euros mensuals que estan molt malaltes hagin de bestreure cent i dos-cents euros, i potser qualcú encara més, per copagament sanitari quan no els correspon pagar-ne més que vuit, i hagin d'esperar a vegades més de 10 mesos que els tornin lo que han bestret, i és un escàndol que això que el PP no va voler arreglar tampoc no ho vulguin arreglar els d'aquest govern de progrés en qui sí que havíem depositat esperances, i és un escàndol que aquests suposats socialistes, per desmobilitzar la participació a la nostra acció, pretenguin passar-nos amb cançons per motius electoralistes.
Dijous de matí, dia 26, a les 11 h. vos esperam a la plaça d'Espanya, davant la Conselleria de Salut.
Mai no m'havia passat, que se m'arribassin a penjar més de cinc-cents comentaris al meu mur feisbuquer! Amb la mort recent de na Bel Rosselló i Girart, -la meva dona, des de l'any 1988 ençà- se n'ha ultrapassat el nombre amb escreix. Ho vull agrair públicament de tot cor.
Se'm fa difícil, per no dir impossible, fer arribar una resposta personal a totes i cadascuna de les persones que s'hi han expressat. Per això mateix, en reiter l'agraïment públic, de forma col·lectiva i completa.
Quan encara romanen fresques les darreres actuacions realitzades, no em puc estar de fer esment, això sí, d'algunes situacions que m'han arribat molt endins i que em resultarà molt difícil d'oblidar.
La família. Em sent profundament agraït a tots i cadascun dels membres de la família manacorina de na Bel Rosselló i Girart, «de s'Espital». Des dels seus tres germans vius -de sis que n'eren-, passant pels seus dos cunyats -de quatre que n'eren-, seguint pels seus nombrosos nebots, cosins i la resta de familiars més pròxims. Tots s'hi han acostat, amb molta cura, diligència i ganes d'acompanyar-la en tot moment.
Així mateix, tots i cadascun dels membres de la meva família palmesanarianyeraguineana Buele Ramis que, amb el seu interès continuat, les seves presències i el seu acompanyament ens han fet suport en tot moment.
Dins aquest àmbit, vull esmentar la proximitat amb què han romàs les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, amb les quals, tant na Bel com la seva germana Maria, col·laboraren intensament durant anys. Fins al punt que na Bel arribà a treballar com a missionera al Perú durant 10 anys seguits, concretament a Trujillo i a Piura.
Precisament d'aquell indret llunyà d'Amèrica Llatina també han arribat suports i condols nombrosos de famílies peruanes que en mantenen molt viu el record. És el cas de la família piurana Moreno Romero, que, sempre que ens hi hem fet presents, ens han volgut acollir a ca seva com si fos ca nostra; d'antigues mestres que treballaren amb na Bel a l'escola parroquial del PJ San Martín, de Piura; d'antics companys que continuen presents amb el seu treball a Lima...
Les seves amistats. Na Bel és una dona que es feia estimar sempre, pertot i per tothom que se li atansava. Per això, m'ha alegrat ben molt comprovar que han estat nombrosíssims els seus amics que s'hi han acostat, tant a la residència Nova Edat de Montuïri -on el personal s'hi ha mostrat esplèndidament generós-, com a l'hospital de Manacor, com al funeral que li hem fet a l'església dels Dolors de Manacor, com al cementeri de Palma, com al funeral celebrat a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, a Palma.
Amistats de tot ordre, d'antics companys de feina i de lluita dins del moviment veïnal, passant per col·legues treballadors, seguint per persones més acostades de la barriada del Camp Rodó.
No em puc estar d'agrair, entre moltes d'altres presències al cementeri municipal de Palma, l'efectuada pel company vicepresident del Govern de les Illes Balears, pel president del Consell de Mallorca i pel futur batle de Palma. Moltes gràcies per haver fet suport a la família de na Bel, en uns moments tan dolorosos com aquest.
Tampoc puc passar per alt el nombre de companys d'estudis eclesiàstics que s'han volgut sumar a les dues celebracions eucarístiques efectuades, tant a Manacor com a Palma. M'hi he sentit molt ben acompanyat, tant pels que érem a les bancalades de l'església, com pels que presidien les concelebracions des de l'altar -que no em podia creure que arribassin a ultrapassar el nombre de catorze-. Moltes gràcies, companys.
Vull fer esment, també, d'una altra gent que ha contribuït a fer de les celebracions eucarístiques un encontre espiritual força enriquidor.
És el cas dels membres de la «Nostra Schola Cantorum - d'Amics del Seminari» que es volgueren desplaçar a Manacor i que ompliren el temple amb les seves veus melodioses i polifòniques. Com també els membres dels cors de Santa Pagesa i del Secar de la Real, que, dirigits magistralment i acompanyats degudament a l'orgue, contribuïren a fer allò que na Bel volia que fos una celebració com aquella: l'expressió col·lectiva i compartida de la creença ferma que és ben factible treballar en la construcció d'un cel nou i d'una terra nova on s'implanti la justícia.
M'arribà molt endins la intervenció de la presidenta de l'entitat Forum Musicae, amb qui na Bel havia col·laborat des dels inicis de la creació de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans. Féu esment de la metàfora que Ramon Llull assenyala al Llibre d'Amic e Amat, per al mes de maig...
«17. Demanaren a l'amic de què naixia amor, ni de què vivia, ni perquè moria. Respòs l'amic que amors naixia del remembrament, e vivia d'intel·ligència, e moria per oblidament.»
I m'arribà molt profundament al cor la participació del rector de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, mossèn Ramon Lladó i Rotger. No només a l'hora de facilitar-nos-hi la celebració de la missa funeral, sinó també amb la seva presència al cementeri per fer-hi les exèquies, el seu record de na Bel com a membre de la comunitat parroquial, i la seva relació d'amistat amb la família manacorina Rosselló Girart.
Vull acabar aquesta relació, amb el meu agraïment profund a qui ha estat, és i serà per a sempre la meva dona, la meva companya, la meva amiga, la meva vida... durant tots aquests darrers vint-i-vuit anys de la nostra existència compartida en aquest món nostre...
Ho vull fer amb les mateixes paraules que ella acostumava a repetir una vegada i una altra, afectada cruelment i injustament per la malaltia d'alzhèimer... Sempre les guardaré dins del meu cor, amb molt de "cariña":
«Jo no sabia què feia
i me vaig enemorar
d'un homo guapo que deia,
d'un homo guapo que deia
que aquesta hem d'espavilar...
Qué bonita que es mi niña,
qué bonita cuando duerme,
se parece a una amapola
entre los trigales verdes!
Qué bonita que es mi niña,
qué bonita cuando duerme,
se parece a una amapola
entre loooooooos trigales verdes!»
Així la vàrem acomiadar, un cop acabades les exèquies, a la capella del cementeri de Palma, amb el seu cos present.
Així vull acabar aquesta relació meva d'agraïments profunds a tota quanta gent ha volgut acompanyar na Bel en el seu camí...
Neix a Manacor l'any 1939. Es passa la infància i joventut a fora-vila, a la possessió de s'Espital.
Tant ella com la seva família -pare i mare, cinc germanes i un germà- es dediquen a les feines del camp. Se la recorda com a molt bona cantant, de tonades i cançons populars.
A la dècada dels anys 60, es trasllada a Palma. Cursa estudis de Magisteri Infantil i n'exerceix l'ensenyament primari a orfenats diversos.
El mes de setembre de 1961, ingressa a la Congregació de les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. Fet que la porta a treballar al Perú com a missionera, primer, al Seminari Diocesà de Trujillo, i, posteriorment, al Pueblo Joven San Martín, de Piura, una de les barriades perifèriques més lluitadores de la regió nordenca del Perú.
De retorn a Mallorca, l'any 1977, es posa a treballar com a cambrera de pisos a l'hotel Kontiki, a la platja de Palma, d'on surt elegida delegada sindical d'UGT i es posa al front de lluites laborals intenses, encaminades a aconseguir condicions millors per al personal de la seva categoria.
Per voluntat pròpia, cessa de la seva activitat religiosa com a membre de la Congregació esmentada, el mes de febrer de 1986.
A la dècada dels anys 80, entra a treballar com a dona de neteja a la Conselleria d'Educació i Cultura. Fins que es jubila l'any 2004.
Mentrestant, i des de l'any 1977 ençà, no deixa de desplegar diàriament una activitat frenètica com a dirigent veïnal al barri del Camp Rodó, integrada dins la Federació d'Associacions de Veïns de Palma, durant més de 3 dècades seguides. S'afilia durant uns anys al PSM-Entesa Nacionalista.
L'any 1988 inicia una nova etapa dins la seva vida, i es casa pel civil amb Cecili Buele i Ramis.
Creient practicant i feminista militant, col·labora activament en tasques parroquials i participa sovint en les manifestacions reivindicatives que es convoquen, en defensa dels drets i les llibertats, del medi ambient o de la protecció de Mallorca.
Dona d'esquerres, vol viure i treballar sempre ben abeurada a les fonts de les lluites polítiques i socials d'Amèrica Llatina. Hi viatja en ocasions nombroses, on manté contactes directes amb organitzacions sindicals, polítiques i religioses.
Fins que la malaltia d'alzhèimer l'aglapeix de ple, quatre anys després d'haver-se jubilat...
Des de l'any 2009 ençà, ha de recórrer diversos centres sanitaris d'acolliment, com a centres de dia (AFAM, SARQUAVITAE, RESIDÈNCIA OMS) o com a residència geriàtrica (NOVA EDAT de Montuïri), d'on és traslladada a l'hospital de Manacor, on troba la mort el 18 de maig de 2016, a les 18 hores del capvespre, fruit de les complicacions derivades d'una oclusió intestinal greu...
«Gran lluitadora,
gran mallorquina.
Treballadora.
Manacorina.
Dona tan fina
que enamora.
Quan se la mira,
encantadora,
per sempre admira,
encisadora.
Amb el somriure,
santa senyora,
al cel aspira,
sa gran penyora...»
Mentre la meva estimadíssima Bel Rosselló prepara les maletes per emprendre el viatge més llarg, de la seva vida, em ve al cap aquella cançó que ella canta tantes vegades, quan, una vegada i una altra, pateix de valent els efectes nefasts de la maleïda malaltia d'alzhèimer que l'afecta durant més de 6 anys seguits...
«Jo no sabia què feia
i me vaig enemorar
d'un homo guapo que deia
an aquest hem d'espavilar...
Qué bonita que es mi niña,
qué bonita, cuando duerme,
se parece a una amapola
entre los trigales verdes...»
En homenatge senzill i sentit, envers totes i cadascuna de les persones que, d'una manera o una altra, ens han ajudat a fer-hi front durant tot aquest temps de calvari perllongat, injust i cruel (segons es miri), vull afegir-hi suara mateix aquestes altres que em vénen al cap, amb motiu de la seva partida definitiva cap a ca nostra...
«Mala nit, la de dilluns,
amb el llit tot ple de sang:
i tenim tan poques llums:
som fets de pasta de fang!
Que no veim allò que és clar,
ni sentim que sona fort,
ni que arriba ja la mort,
ni si ho marca bé cap far...
Vull anar-me allà on vagis, lluny d'aquí,
que jo, aquí, ja no puc viure sense tu.
Concediu-me, Déu, la gràcia
de morir tots dos plegats!
Que, de viure separats,
no existeix més gran desgràcia!
Moltes gràcies, amor meu,
per ta vida lluitadora,
per ser gran animadora
de gent que no té res seu.
Moltes gràcies, amor meu,
per haver lluitat amb força
havent fet sonar alhora
batecs forts d'aquest cor teu.
Moltes gràcies, amor meu,
per ta fe engrescadora,
ta esperança fent senyora
de tot el que és àmbit teu.
Com tu vull ser, Bel estimada;
com tu, vull dur sonora veu;
com tu vull fer molta feinada,
de tu, voldria ser-ne hereu.
Mentre s'està preparant la V Diada Cultural d'Amics del Seminari, que enguany es fa a la finca de Miramar (Valldemossa), DILLUNS, 16 DE MAIG DE 2016, dedicada a l'arxiduc Lluís Salvador, la Nostra Schola Cantorum assaja el concert que hi ha d'interpretar.
Aprofitant l'avinentesa i com a preludi d'aquest, alguns membres de la Nostra Schola Cantorum ens hem fet presents a l'inici del cicle de cant coral que l'entitat felanitxera «Units com brins» organitza enguany al santuari de Sant Salvador, a Felanitx.
Gràcies a l'enregistrament fet amb la meva càmera pel bon amic felanitxer, Biel Bennàssar, es pot accedir a una part del repertori del nostre programa, integrat per peces de cant gregorià i d'altres polifòniques, per a les quals hem rebut el suport i la participació de veus femenines felanitxeres, a través d'enllaços com aquests:
La «tiara papal», -per a la gent poc avesada al llenguatge ostentós de l'Església catòlica-, és una espècie de capell-mitra alta que, fins fa poques dècades, porta el bisbe de Roma damunt del cap, formant tres corones que representen el papat.
La novel·la de Jaume Santandreu i Sureda, titulada «Operació Tiara» s'inicia amb certs antecedents de qui ha de ser el successor clonat de l'argentí papa Francesc, un altre jesuïta, també sud-americà, del Perú, cridat a ser «el papa que l'Església necessita: un papa excepcional, un revolucionari escandalós, un màrtir de la transformació d'una Església de l'Edat Mitjana a una comunitat cristiana del segle XXI».
Segons la novel·la santandreuïna, tot ve gràcies a les pressions exercides pel «lobby gall», guardià veritable de la tradició i de la fe, l'únic que sap i que pot salvar l'Església, l'únic que pot tenir a les seves mans, en exclusiva, la tiara pontifícia...
Al costat d'aquesta clonació papal que s'hi propugna, hom pot imaginar-se, també, la clonació d'un Jaume Santandreu en un «cholo de merda» nord-peruà, secretari particular d'un alt jerarca eclesiàstic, alhora que en un «puta negre» capellanet piurà...
Serien aleshores uns religiosos que, cadascun a la seva manera, es relacionarien amb un jesuïta arequipeny, de nom i llinatges no desconeguts -el pare Ramon Bambarene Landazur, qui, després de dirigir un convent i un centre escolar a la ciutat nord-peruana de Piura, arriba a ser bisbe de Chimbote, arquebisbe i cardenal de Lima, i, finalment, papa de Roma, amb el nom de Martí VI, -en memòria del negre peruà pujat als altars de la santedat catòlica, sant Martí de Porres, canonitzat pel Papa sant Joan XXIII-.
Amb la lectura d'aquestes més de dues-centes pàgines, arrib a percebre i valorar l'intent de clonació d'un papa de Roma, argentí, en un altre papa de Roma, peruà, -sud-americans tots dos-. Però, també, la clonació admirable d'un capellà gai mallorquí en una parella de capellans peruans, un «zambo» i un «cholo».
En un moment donat, em copsa poderosament l'atenció una de les observacions que s'hi vénen a fer i que apareix com la cosa més injustificable. S'hi diu que el capellà zambo, com a esclau africà importat, i el capellà cholo, com a incaic colonitzat, són d'una nissaga diferent i oposada. Els descendents dels antics esclaus negres, fills d'una raça invasora al Perú, diu l'autor, se senten i es mostren superiors als autèntics fills d'aquestes terres. En definitiva, que els zambos menyspreen els cholos...
Però bé, això només seria un apunt tangencial meu... de part d'un mulato mallorquí, fill de pare africà, un guineà negre, i de mare europea, una arianyera blanca... que n'ha après moltíssim, tant de cholos com de zambos... gais o no gais...
Qui arriba a exercir-se com a papa, amb el nom de Martí VI, és un pare jesuïta que ha nascut a Arequipa. Quan Roma elegeix l'exemplar superior dels jesuïtes de Piura com a bisbe de la bel·ligerant diòcesi de Chimbote, aquest nomenament comporta canvis radicals en les vides dels dos amics, amats i amants: la separació, pel moment traumàtic de la desmamada, queda endolcida amb el regal més gran que comporta quedar tota la nit al mateix llit... com a pare i fill, com amics corals, com amants secrets...
Mentre s'exerceix com a arquebisbe i cardenal primat de Lima, al Perú, després d'haver estat bisbe de Chimbote, i d'haver ocupat altres càrrecs eclesiàstics diversos a Huacho, Chiclayo, Trujillo, Piura... carretera Panamericana Nord amunt... continua mantenint certes relacions «amistoses» amb dos clergues, un negre i un criollo, «zambo i cholo»...
La novel·la està escrita per un capellà mallorquí, gai confés i secularitzat, gran coneixedor del Perú i de la jerarquia eclesiàstica catòlica arreu del món, incloses les més altes instàncies vaticanes, qui demostra la seva gran capacitat de ficar-se dins la pell de tots tres individus, i de clonar-los-hi alhora.
Certament, i això es pot comprovar al llarg del relat, hi surten molt poques femelles. Per damunt de totes, la diaconessa de la parròquia de Castella (al nord del Perú), mare d'Arturo Cavero Miranda, el pare del capellà zambo que porta el mateix nom i llinatges paterns, per exemple. Catequista desconfiada, núbia, diaconessa casolana, deessa negra, àvia bruixa, batlessa de barri... S'anomena Remígia Cavero Miranda.
També n'hi compareixen algunes altres, encara que d'una manera anònima, esmentades, com aquell qui diu, de passada: la mare del pare Nicanor, la mare del capellà zambo Arturo, la neboda del cardenal Landazur de Lima, l'historiador italià Joan Bambarene...
Per als mallorquins, que hem estat al Perú, ens resulten molt familiars certs detalls que s'hi apunten, com són ara els relacionats amb indrets situats entre Lima i la frontera peruana amb Equador, els llocs on es desenvolupa majoritàriament l'acció d'aquesta novel·la santandreuïna, que combina la dècada dels anys 60 del segle passat amb temps venidors del segle XXI, posteriors al papat romà de l'argentí Francesc: plaça d'Armes, balcó de la Llibertat i parròquia de Huacho... Chimbote... Trujillo... Chiclayo... Piura... Talara... Tumbes...
La seva lectura em duu a mantenir sempre ben viva l'atenció; de manera que, crec, si hagués disposat de temps suficient, em fa la impressió que m'hauria llegit tot el llibre, d'una sola tongada seguida.
Adesiara hi apareixen personatges eclesiàstics mallorquins, presents al Perú, com també personatges eclesiàstics peruans, que no resulta gaire difícil d'identificar, bé sigui pel seu comportament, bé sigui per les seves manifestacions verbals.
Una altra de les obvietats que s'hi presenten és la inexistència total del celibat clerical arreu dels territoris peruans. L'exemple del capellà cholo, que és fill del rector de Catacaos i de la seva majordoma; o la recordança de com un infant de 10 anys engatussa el pare prior, jesuïta, i el porta a mantenir relacions de «bestioles calentes» durant tres anys seguits, compartint el mateix llit... en poden ser dues petites mostres.
Per damunt tot, emperò, el text, molt ben elaborat, de l'«Evangeli apòcrif segons el papa Martí VI», esdevé per a mi el bassó del missatge d'aquesta novel·la -si és que es pot dir que en conté algun-, sobre la transformació que necessita la més alta instància de la jerarquia catòlica i romana.
No solament pel seu contengut, excel·lent, sinó, sobretot, pel qui n'és l'agosarat redactor, inspirador, missatger: el clergue zambo peruà, que es deixa emportar per l'instint de la seva doble nissaga, de negre i d'homosexual.
Em ve al cap, com a conclusió possible, aquella cita evangèlica que diu:
«Us dono gràcies, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu amagat aquestes coses als savis i entesos i les heu revelades als senzills. Sí, Pare, perquè així us ha plagut a vós» (Lc 10,21).
