Xarxa mafiosa internacional vol controlar Àfrica Central

En compartir plenament el que escriu Juan Carrero Saralegui, president de la Fundació s´Olivar i del Fòrum internacional per a la Veritat i la Justícia a l'Àfrica dels Grans Llacs, no puc deixar de reproduir-ne el contengut:

Una gran xarxa mafiosa internacional avança en el seu projecte de controlar Àfrica Central. Amb un aliat molt poderós: la ignorància immensa del món dels nostres dies en relació amb allò que passa a l'Àfrica negra.

Existeix en algun lloc del món una màfia capaç d'organitzar, en un país petit que té les mides semblants de Catalunya, un exèrcit regional poderós de quasi 150.000 homes (entre forces regulars i mílicies no reconegudes), un exèrcit les tropes del qual superen numèricament molts dels exèrcits de països rellevants, i d'utilitzar-les com un veritable exèrcit de matons per aconseguir-ne els objectius ambiciosos?

O de servir-se de l'ONU per als seus jocs diplomàtics i de covertir en gendarmes propis missions de pau excelses, de fins a 20.000 cascs blaus?

O d'infiltrar administracions com la dels EUA per dur a terme projectes del màxim nivell polític i econòmc internacional, projectes que es presenten com a grans operacions al servei de la pau?

O d'encobrir moltaldats de més de 8.000.000 de víctimes, aconseguint que, pràcticament, els grans mitjans de comunicació només tractin aquesta realitat de forma tangencial?

O d'aconseguir que Interpol deixi d'actuar com li pertoca i no executi les ordres d'arrestament pels més greus i massius crims comesos en aquesta darrera meitat del segle?

O d'aconseguir que un país europeu potent, com és Espanya, no s'atreveixi a perseguir els assassins de 9 ciutadans seus heroics i exemplars?

Avui dia només hi ha una màfia o xarxa mafiosa que n'és capaç: la que, des de fa dues dècades, s'ha proposat com a objectiu controlar els recursos immensos de l'Àfrica Central i que utilitza, per això, la petita, però militarment poderosa, Rwanda. I en certa mesura també Uganda.
Aquesta xarxa compta amb un aliat molt poderós: la gran ignorància del món nostre en relació amb allò que passa a l'Àfrica negra.
La Fundació s'Olivar denuncia públicament que l'ONU n'ha iniciat una investigació per esbrinar si aquesta entitat mallorquina ha finançat la guerrila de l'FDLR, com afirma el Grup d'experts constituït per investigar el finançament d'aquesta guerrilla que opera a l'est del Congo.
S'ha iniciat aquesta indagació a partir de testimonis que fan part del conegut sindicat de delators professionals al servei del Front Patriòtic Rwandès (FPR). El fet que es recorri de bon començament a testimonis falsos sembla indicar que, com acostuma a fer l'FPR, el dictamen ja està decidit per endavant.
Es tracta de delictes evidents de calúmnies i coacció contra el principal demandant en una querella que implica la mateixa ONU.
Són fets que s'assemblen a altres que se senten assetjats per l'ONU, precisament per haver-ne denunciat les complicitats, d'aquesta mateixa ONU. Li ha passat així, per exemple, a Florence Hartmann, l'antiga portaveu de la fiscal en cap dels Tribunals Penals Internacionals per a Jugoslàvia i Rwanda, després de publicar-ne el llibre subtitulat “Les guerres secretes de la política i de la justícia internacionals”.

Però, a més d'aquesta campanya de desprestigi de la nostra Fundació, aquests dies estan passant esdeveniments molt més greus:

1. Sembla que s'ha desplegat una nova ofensiva de Rwanda a l'est del Congo. En aquesta ocasió, no es tracta de cap invasió militar visible, sinó d'una encoberta, però no manco efectiva, infiltració massiva, amb assassinats selectius de líders autòctons i d'altres moltes actuacions.

2. Fa pocs dies, en una entrevista publicada a París Match, el ministre belga d'Exteriors, Ives Leterme, manifestava públicament l'impacte que li havia produït la descarada proposta d'un dirigent africà que li demanava que l'ajudàs a detenir i fins i tot a assassinar els dissidents del seu país que viuen a Bèlgica.

3. La dona del secretari general de la coalició FDU-Inkingi, la líder de la qual, Victoire Umuhoza, es presenta com a candidata a la Presidència de Rwanda el mes d'agost de 2010, acaba de sofrir un atemptat brutal. A més dels traumatismes greus, va ser enverinada (una pràctica freqüent i secular en l'àmbit aristrocràtic tutsi, en la qual són especialistes). Es troba en estat greu i amnèsica, no reconeix la seva família.

4. Aquest atemptat s'ha d'afegir a altres ingualment greus: el que ha patit un testimoni de la nostra querella, Cristophe Hakizabera; l'enverinament d'un altre company africà el nom del qual mantenim dins l'anonimat, etc.
Aquest darrer, que ja ha superat el seu estat de gravetat perquè va poder ser tractat amb un antídot, també està investigat ara per un representant congolès del Grup de 5 experts de l'ONU. En una entrevista recent, l'amenaçà, entre d'altres assumptes, amb el fet de tenir proves que demostren que els “50.000 € que li havia enviat Juan Carrero havien estat desviats per ell cap a la compra d'armes per a les FDLR”.
Després d'escoltar-lo pacientment, el nostre company li va respondre tranquil·lament: “Vostès tenen un petit problema. Aquest projecte de 50.000 € per a una casa d'acollida de nines violades i prostituïdes, no arribà a ser aprovat pel Govern de les Illes Balears, per la qual cosa no som capaç d'entendre com han pogut haver estat desviats uns 50.000 € que mai no varen ser concedits”.
Seria molt llarg d'explicar l'alt grau de desvergonya o de desconeixement i nyarro amb què actuà aquest representant congolès del grup d'experts de l'ONU.

A tots aquests fronts s'hi ha d'afegir el diplomàtic. Aquí és on s'ha d'emmarcar el viatge recent del secretari d'Estat d'Exteriors, Ángel Losada, a Rwanda i la venguda propera del ministre de Justícia rwandès a Espanya, on “s'ha d'encarregar de demostrar clarament com les acusacions del jutge Miralles tenen motivacions polítiques.”
Sabem que el Govern espanyol està rebent, en aquest conflicte, pressions i xantatges tan greus com les que rep en el cas de l'Alakrana, encara que molt manco mediàtiques, com ocorre sempre en aquest conflicte enorme.
Sabem que, gràcies a les cessions protagonitzades pel senyor Losada, s'ha desbloquejat la greu i injusta condemna del cònsul honorari a Kigali, Luis Dueñas, l'estat de salut del qual a la presó era preocupant. Ens alegram per ell i per la seva família. Mai no actuarem amb la vilesa d'aquells que s'estan aprofitant del segrest de l'Alakrana per atacar el Govern socialista. Però estam obligats moralment a recordar-li les esperances que milions de rwandesos i congolesos avasallats han depositat en aquesta querella.
Tota aquesta ofensiva criminal del Govern de l'FPR respon a diversos desafiaments que es plantegen actualment. Els més alts responsbles de l'FPR, a més de proporcionar un gran exèrcit regional, són els subtractants en la rapinya dels grans recursos naturals del Congo.
I l'ONU torna a ser un instrument, com ho fou fa dècades al moment de l'assassinat de Patrice Lumumba.

La Fundació s'Olivar és assetjada per jugar un paper actiu en aquests desafiaments rellevants:

1. L'Ordre internacional d'arrest contra 40 presumptes grans criminals que formen part de la cúpula del seu govern: una Ordre que és conseqüència de la querella interposada pel Fòrum que la Fundació va promoure.

2. El Diàleg Intrarwandès, organitzat per la Xarxa d'organitzacions que també encapçala la Fundació: diàleg en el qual es van integrant cada cop més tutsi que rebutgen el govern extremista tutsi de Kigali.

3. La candidatura de Victoire Umuhoza a la Presidència de Rwanda el mes d'agost de 2010: la Fundació és una de les comptades organitzacions que s'atreveix a donar suport, més moral que de qualsevol altra casta, a una alternativa democràtica al govern totalitari i criminal de l'FPR.

Per tot això, la Fundació s'Olivar fa una crida sentida a totes aquelles persones, organitzacions, institucions i mitjans de comunicació que encara senten alguna casta de rebel·lió interna davant l'increïble patiment dels pobles de Rwanda i del Congo, perque denunciïn aquests grans criminals i tots els seus encobridors i còmplices.

Alhora que acull amb satisfacció les paraules d'encoratjament que li tramet Adolfo Pérez Esquivel, Premi Nòbel de la Pau:

“Estimado Juan. Un abrazo de Paz y Bien.
Quiero expresarte toda la solidaridad y apoyo a tu compromiso y acción de la Fundación Olivar en bien de los pueblos. Aquellos que buscan la impunidad ejercerán resistencia frente a las denuncias de las masacres contra el pueblo del Congo.
Los largos años de compromiso junto a los pueblos testimonian de tu acción no-violenta. Mal pueden acusarte y acusar a quienes te acompañan de apoyar la lucha armada. Tu acción siempre fue a través de la Verdad y la Justicia.
Te deseo a ti y todos los que te acompañan mucha fuerza y esperanza y sepan que no están solos que muchas organizaciones están viendo la situación en el mundo.
La única forma de impedir que los crímenes de lesa humanidad continúen cometiéndose, es el derecho a la Justicia.
Fraternalmente
Adolfo Pérez Esquivel"

Juan Carrero Saralegui.
President de la Fundació s´Olivar i del Fòrum internacional per a la Veritat i la Justícia a l'Àfrica dels Grans Llacs

GENOCIDI TUTSI CONTRA LA POBLACIÓ HUTU AL BURUNDI (1972)

Vaig viure de prop els “esdeveniments” luctuosos i sagnants de l'any 1972 al Burundi. Comportaren la mort de milers de persones: rondinant el mig milió sobre una població de 6 milions, s'hi deia aleshores!
Trenta-set anys després, tot i haver canviat d'ambient i condició, no se m'han esborrat de la memòria les escenes cruentíssimes que vaig presenciar-hi en viu i en directe.
Des de la pèrdua sobtada del meu professor de kirundi, el hutu que m'ensenyava la llengua del país, de nom Lazaro; passant per la desaparició de catequistes de la parròquia, capellans de la diòcesi, monges de la contrada, metges del dispensari, representants polítics, soldats, mestres, estudiants, homes i dones senzills del meu entorn més immediat (tots hutu); vaig haver de presenciar directament la desaparició i la mort violenta de milers de persones, “pel simple fet de ser hutu”, a mans de tutsi enfurismats i enrabiats.
D'altres companys i companyes, sens dubte, poden haver viscut d'altres experiències, distintes. Jo n'he hagut de tastar aquesta, de tal manera que al llarg de la meva vida m'he sentit empès a haver-me d'identificar plenament amb els patiments i les lluites de l'ètnia més maltractada al Burundi: contra l'abusiva presència del tutsi prepotent.

Una data nefasta.- M'ha quedat marcada per sempre dins la memòria: el 29 d'abril de 1972 és l'inici d'una tragèdia sense límits, l'abast de la qual no sé si s'arribarà mai a valorar justament, com cal, amb més o manco encert.
Aquell 29 d'abril de 1972 em trobava a la missió catòlica de Bugenyuzi. Hi havia anat a passar el cap de setmana, com fèiem habitualment durant els mesos dedicats a estudiar el kirundi al Centre d'Estudis de la Llengua, a Muyange.

Dificultant la circulació d'un lloc a un altre, perquè no se sàpiga què passa.- Hi haguérem de romandre una quinzena de dies... El retorn al Centre d'Estudis, si més no, ens servia per veure una mica més de conjunt allò que realment passava arreu del país:
Un company suís, d'una missió situada a la riba del Tanganyika, havia enterrat moltíssims de morts (hutu) que els soldats (tutsi) havien deixat escampats per la contrada. Ho feia durant la nit, perquè no li deixaven fer-ho de dia.
D'altres companys italians: els soldats (tutsi) havien començat a disparar-ne les armes sobre la multitud, a la sortida de la missa dominical. Mentre la gent s'hi havia tancat en pany i clau, els soldats havien obligat tots els homes (hutu) a sortir de l'església, i sense cap casta d'explicació els havien afusellat allà mateix.
Un metge europeu havia pres la decisió de tornar-se'n a ca seva, després d'haver rescindit el contracte laboral amb instàncies sanitàries oficials: mentre feia una operació delicada a un dels pacients (hutu), s'havien fet presents dins el quiròfan un grup de soldats (tutsi) que n'havien enfonsat les armes al ventre d'aquell malalt anestesiat.
Altres companys parlaven d'haver ajudat la gent (hutu) a sortir cap a l'exterior: organitzant viatges a la frontera en camioneta, amb tot el risc que comportava haver de travessar camins, sempre amagats, dins la foscor de la nit.
Companyes sueques, que treballaven prop de la frontera amb Tanzània, havien presenciat que, un cop rescatades en helicòpter i tretes fora de la regió, aquell mateix helicòpter de les forces armades (tutsi) havia disparat indiscriminadament sobre la població “hutu”, fins que no hi havia quedat viu ningú.

Al Centre d'Estudis de Muyange: els fets luctuosos també tengueren conseqüències:
"El meu enemic acaba d'arribar" -havia dit Lazaro, l'ajudant del professor de kirundi-, després d'haver guaitat per la finestra, i haver-hi destriat qui acabava d'entrar al recinte. Alguns alumnes li recomanàvem que no se n'anàs. D'altres li suggerien que fugís. Ell, en Lazaro (hutu), ho tenia molt clar: "Si no me'n vaig amb ells (tutsi), faran matar la meva dona i els meus fills. Val més que mori jo tot sol. A reveure". La darrera paraula que li sentírem a dir en kirundi, l'idioma que estudiàvem aquella colla estrangera: “N'agasaga” - A reveure!

Tractament bestial previ a l'assassinat massiu.- Es veia cada cada cop més clar que la repressió s'adreçava cap a un sector concret de la gent d'aquell país: els membres més destacats de l'ètnia "hutu". Això em va quedar més aclarit encara, quan vaig davallar a la capital, Bujumbura, tres setmanes després, dia 17 de maig de l'any 1972.
Tot succeí en pocs minuts. A les dependències del Govern Civil, on havíem anat a cercar el “laissez passer”, que ens permetia de circular per les carreteres del país, hi arribà un camió carregat de soldats armats (tutsi). En davallaren un bon grapat furiosament. Carregaren de manera renouera i disciplinada les armes que portaven. Es disposaven a fer fugir d'aquell redol tota la gent que s'hi trobava.
D'una de les cambres de l'edifici començaren a sortir dues llargues files d'homes (hutu), amb els braços alçats, en senyal d'estar retuts. Havien estat tupats, assotats i maltractats fins a l'extrem. Plens de sang i de cops per tot el cos.
Obligats a passar pel mig dels soldats, se'ls féu pujar dalt del camió. L'escena no podia ser més inhumana. Els primers que hi havien pujat, dalt del camió, eren obligats pels soldats a ajaure's panxa a terra amb els braços a l'esquena. Alguns s'hi havien prestat decididament, conscients que era el darrer que feien en la vida. D'altres hi oferien certa resistència, sabent que anaven directament cap a la mort.
A altres, se'ls podia sentir dir, en veu ben alta i amb llàgrimes com a punys, la salutació més popular arreu d'aquell país "amahoro, amahoro" - que vol dir "pau, pau" -, mentre anaven pujant, aquí caic aquí m'aixec, dalt del camió.
Un cop el trespol d'aquell camió quedà ple d'homes ajaguts, amb els braços a l'esquena, s'hi anà col·locant una altra teringa d'altres homes al damunt. I damunt del segon, un tercer. I damunt del tercer, un quart, fins que ja no n'hi caberen més. En darrer lloc, pujaren els soldats que s'hi col·locaren drets, damunt les espatlles dels homes ajaguts, apuntant-los amb les seves baionetes.
Un pla ferest s'hi estava desplegant adreçat a exterminar del tot l'élite "hutu", emprant tots els mitjans que fossin a l'abast dels militars. Amb l'anomenat Pla “Simbananiye”, els soldats "batutsi" cercaven "bahutu" i els mataven; a la capital, Bujumbura, i a la resta del país, fins “aconseguir igualar-ne quantiativament les dues ètnies”!

D'altres casos concrets:
Un missioner que s'adreçava en moto cap a l'interior del país, es topà amb uns soldats que, amb la metralleta a la mà, li havien fet senya que no s'aturàs i seguís cap endavant sense parar-se. Pocs metres més enllà, havia pogut sentir el renou d'uns trets. El carregament humà sencer havia estat afusellat allà mateix. Eren bahutu.
Unes al·lotes estudiants en una escola de Bujumbura, de l'ètnia dels "bahutu", havien estat obligades per uns estudiants "batutsi" a despullar-se davant seu en una de les sales d'aquell centre. Mentre unes eren violades brutalment, les altres anaven rebent corrents elèctrics pels pits i parts més sensibles del seu cos fins a la mort.
Als col·legis superiors i a la Universitat, els estudiants "batutsi" podien fer el que volguessin amb els estudiants "bahutu". Ningú no els podia dir res. A un li varen traure els ulls, a un l'altre li arrabassaren els testicles. Les ganivetades estaven a l'ordre del dia i de la nit.
La religiosa negra (hutu), l'infermera que havia tengut cura d'un missioner tot el temps que havia romàs ingressat a l'hospital de Gitega, va ser també assassinada. Deien que pel fet d’estar al corrent de tot quant passava en aquell país.
Una altra monja negra (hutu) d'un convent proper al Centre d'Estudis de Muyange, havia desaparegut i ningú no n'havia tornat a saber res més, d'ella.
De capellans negres, "hutu", en passaren molts a l'altre món. Mai no he pogut oblidar-me d'aquell poeta i escriptor, de gran intel·ligència i saviesa, que havia estudiat teologia a Roma, molt procliu a la implantació de noves formes d'evangelitzar Burundi: l'Abbé Mikaeli Kayoya...

Trenta-set anys i mig després, crec estar en condicions de poder-ne extraure algunes conclusions més o manco raonades:

Mai no he tengut res en contra de la gent senzilla de l'ètnia dels batutsi. Sempre he volgut mantenir-hi molt bones relacions. He valorat, emperò, com a rebutjable totalment la prepotència tutsi del comportament governamental, polític i militar.

A diferència dels segles XIX-XX, en què l'Àfrica negra roman dins les mans blanques d'una Europa central i meridional, amb ànsies d'esdevenir-hi potència colonial, unes altres maneres noves de colonització i dominació, en aquest cas anglosaxona, s'estan imposant damunt l'Àfrica negra del segle XXI, el segle de la globalització.

Països com Alemanya, Bèlgica, Espanya, Estats Units, França, Itàlia, Portugal, Regne Unit, Unió Soviètica, Xina... que miren de fer-se seu el continent africà durant els segles XIX i XX, van quedant-hi arraconats (no totalment) i van restant substituïts (cada cop més intensament) per Nordamèrica i Gran Bretanya de manera progressiva.
No tant pels governs d'aquestes potències, -que no deixen de ser meres titelles en mans més poderoses-, com sobretot per part dels lobbis d'actuació mundial cada cop més influents.

Per què no he d'arribar a concloure, precisament, que són aquests lobbis dels grans negocis mundials anglosaxons els que utilitzen la prepotència tutsi contra la població hutu, amb la finalitat de facilitar-se'n una presència molt més còmoda en una regió tan farcida de recursos naturals?

Com el Congo, Rwanda, Burundi, la regió dels Grans Llacs africans... no hi ha cap altra regió semblant damunt del Planeta! L'any 1972 ja hi vaig conèixer enginyers de l'ONU que hi feien prospeccions, encaminades a trobar-hi materials qualificats de “singulars”... Dins el terme parroquial on treballava...

Cecili Buele i Ramis
Mallorca, 22 de novembre de 2009, Festa de Santa Cecília, patrona de la Música

A favor de la sahrauïna AMINATTOU HAIDAR, a Palma

Dimecres, 18 de novembre, a les 19 hores, l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears i Escola en Pau, convocaven a una concentració cívica a Palma, a favor de la sahrauïna AMINATTOU HAIDAR que ha iniciat una vaga de fam en defensa del seu dret a tornar al seu país, el Sàhara Occidental, ocupat militarment pel Govern marroquí...

VIII Jornada de l'Opinió Catalana (3): l'opinió de persones expertes

La VIII Jornada de l'Opinió Catalana feta enguany a Barcelona s'ha organitzat conjuntament amb l'Associació Catalana de Professionals (ACP), com a continuació de les jornades organitzades els últims anys en altres indrets de Catalunya, amb la finalitat d'afavorir la trobada de persones compromeses en una posada al dia del discurs catalanista.

Com s'afirma a la carta de benvenguda, més enllà de les opinions condicionades per la pertinença a formacions polítiques, institucions i associacions, els participants tenen l'oportunitat d'expressar-hi el seu punt de vista personal amb tota llibertat: en diàleg lliure i amable entre gent compromesa amb el desenvolupament nacional del país.

Els conferenciants hi fan sucoses aportacions, fruit de l'experiència assolida als seus àmbits d'actuació respectius:

• Salvador Cardús i Ros (Terrassa, 1954), doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona, n'és el degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia.
• Ferran Soriano i Compte (Barcelona, 1967), empresari, president d'Spanair, llicenciat en Ciències Empresarials i MBA.
• Santiago J. Castellà Surribas (Barcelona 1967), Llicenciat en Dret i doctor en Dret Internacional Públic per la Universitat de Barcelona, és vicerector de la Universitat Rovira i Virgili.
• Josep Coll i Carbó (Torroella de Montgrí, 1957). Diplomat en Relacions Públiques per la Universitat de Barcelona i llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia per la Universitat Complutense de Madrid, és ambaixador de la Comissió Europea a Cap Verd.
• Martí Estruch Axmacher (Lovaina, 1968), llicenciat en Filologia Anglogermànica per la Universitat Autònoma de Barcelona i en Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra, és el delegat de la Generalitat de Catalunya a Alemanya.
• Antoni Dalmau i Ribalta (Igualada, 1951), llicenciat en Dret, professor de Català, ha estat regidor d'ajuntaments, president de la Diputació de Barcelona, diputat al Parlament de Catalunya, entre molts d'altres càrrecs exercits.
• Saül Gordillo Bernárdez (Calella, 1972), periodista, director de l'Agència Catalana de Notícies (ACN), fundador del portal de blocs polítics en llengua catalana Poliblocs.
• Jaume López, doctor en Ciències Polítiques i professor a la Universitat Pompeu Fabra, és el president de l'Associació Catalana de Professionals ACP
• Fèlix Martí Ambel (Barcelona, 1938), fundador d'UNESCOCAT, expresident de l'Opinió Catalana
• Joan Rigol i Roig (Torrelles de Llobregat, 1943), ex president del Parlament de Catalunya
• Ernest Benach i Pascual (Reus, 1959), és el president del Parlament de Catalunya
• Miquel Sellarès i Perelló (Barcelona, 1946), és el secretari general de l'Opinió Catalana
• Muriel Casals Couturier (Avinyó, 1945), és la presidenta de l'Opinió Catalana

Durant tota la Jornada les aportacions que hi fa aquesta gent experta queden enriquides amb les opinions que sorgeixen d'entre els assistents.

Tot i coincidir amb altres esdeveniments significatius de caire catalanista, ultrapassen el centenar les persones que acudeixen a la cita, convocada per l'Opinió Catalana conjuntament amb l'Associació Catalana de Professionals ACP.

VIII Jornada de l'Opinió Catalana (2): la veu de dos presidents del Parlament de Catalunya

(Mesa presidencial de l'acte de cloenda )La vuitena Jornada de l'Opinió Catalana, celebrada el 7 de novembre a Barcelona, s'inicia amb la conferència inaugural que realitzen la presidenta de l'entitat Muriel Casals Couturier, doctora en Economia i professora del Departament d'Economia i Història Econòmica de la Universitat Autònoma de Barcelona; l'expresident del Parlament, Joan Rigol i Roig, doctor en Teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya; i l'actual president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach i Pascual.

Com manifesta explícitament la doctora Casals, en presidir la conferència qui presideix l'entitat, l'acte d'inauguració de la Jornada situa tots els membres de l'entitat entre dos presidents del Parlament de Catalunya!

Tots dos vénen a dir-hi i a expressar-hi què consideren “que es pot fer des de dins” de les institucions públiques democràtiques, per fer front als problemes que planteja avui la nostra societat, la societat catalana, la societat dels Països Catalans.

D'altres conferenciants han de parlar sobre “què es pot fer des de fora de les institucions”, o també sobre “com construir el país en temps de globalització” o fins i tot si “cal una regeneració democràtica”.

Els dos presidents parlamentaris catalans s'afanyen a exposar allò que consideren que es pot fer des de dins les institucions públiques.

Joan Rigol, en situar la nostra societat catalana entre l'immediatisme, l'economicisme, l'individualisme i el passar-s'ho bé, reconeix que Catalunya té la capacitat de fer front als reptes del futur, si arriba a establir-se una complicitat entre institucions i societat civil.

Diu que les institucions no poden convertir-se en trinxeres dels partits; i que no pot ser que cada telediari es converteixi en escola de deserció política...

Afirma que la política no és només poder, sinó que cal credibilitat moral. I més en el cas de Catalunya que necessita compensar la seva manca de poder amb grans dosis de credibilitat política...

Ernest Benach reconeix que estam travessant crisis diverses, que encara no s'han acabat. Vivim un moment difícil, complex, que reclama canvis. Canvis profunds. Amb les eines noves que ofereix la societat d'avui dia, amb les noves tecnologies de la informació i la comunicació, es pot contribuir a afavorir la participació social en la solució d'aquests problemes.

Afirma que considera que ens trobam en un altre dels moments claus en la història de la humanitat i en la història de Catalunya. Tenint present que l'activitat en l'esfera pública i privada ja no té fronteres, que el segle XXI esdevé capaç de trencar fronteres, defensa la necessitat de fer reformes legislatives en profunditat i urgents; la necessitat d'elaborar un marc comú per a un codi ètic de bona conducta cívica.

Creu que tot ha d'anar encaminat a enfortir la societat catalana, a enfrontar els problemes de la nostra societat actual. Acaba reivindicant la política:

“La política és noble. I això no ho podem perdre mai de vista. La política és noble. Una altra cosa és que no es faci bé. Una altra cosa és que dins de la política hi hagi gent que faci que no sembli tan noble. Però la política, per definició, és noble.”

Com a conclusió, la presidenta Casals apunta cap a la necessitat de treballar més intensament per una veritable regeneració moral generalitzada.

Potser s'hi complementi així la proposta de l'independentisme generós que havia formulat moments abans el doctor Salvador Cardús

Vídeo enregistrat

VIII Jornada de l'Opinió Catalana (1): l'independentisme generós, de Cardús!

La VIII Jornada de l'Opinió Catalana, amb el lema “De dins i de fora”, s'ha celebrat a Barcelona dissabte dia 7 de novembre.

S'hi han fet presents més d'un centenar de persones d'arreu dels Països Catalans (Barcelona, Benissa-Alacant, Blanes, Buenos Aires, Castellar del Vallès, Cerdanyola del Vallès, El Perellonet-València, Hospitalet de Llobregat, Igualada, Lleida, Museros-València, Palma, Rubí, Sabadell, Sant Cugat del Vallès, Sant Feliu de Guíxols, Sant Fost de Campsentelles, Sant Pere de Torelló, Santa Eulàlia de Ronçana, Terrassa, Torroella de Montgrí, València, Valls, Vic, Vilafranca del Penedès...).

Entre d'altres, a la primera taula rodona sobre “Què es pot fer des de fora de les institucions?” , hi ha participat el degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Salvador Cardús.

En reconèixer que “El fracàs estatutari ha estat una gran sort per aquest país”, hi presenta el seu “Decàleg”, seguit d'un corol·lari:

1. Fer l'esforç d'acabar amb la cultura de la resistència. Hi esdevé una eina vella
2. Fer quelcom de popular, que aconsegueixi adhesions majoritàries
3. Fer projectes inclusius, implícits sense apuntar cap a preses de consciència minoritàries
4. Fer projectes rigorosos, sense ser puristes
5. Rebutjar el pseudoindependentisme català espanyoldepenent
6. Fer projectes per a la normalitat, sense nostàlgies d'excepcionalitat
7. Fer projectes independents de qualsevol subvenció pública
8. Vincular el patriotisme a l'interès, per la independència
9. Elaborar projectes ben educats, sentimentalment i formalment
10. Fer projectes que, sobretot, siguin fruit d'un pensament estratègic

Corol·lari:
”El futur no el feim per a nosaltres mateixos. El feim per a uns altres. La construcció del futur té una dimensió extraordinàriament generosa. No ho feim per a nosaltres mateixos: cal impulsar un INDEPENDENTISME GENERÓS!”

Vídeo. VIII Jornada

L'OJIPC rep més suport de Sabadell que de Mallorca...

L'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, impulsada per l'entitat mallorquina Forum Musicae que presideix Magda González, ha estat guardonada recentment amb un dels Premis Caixa Sabadell 2009.

Sorprèn i crida poderosament l'atenció que sigui precisament Caixa Sabadell, i no altres caixes molt més acostades a la Roqueta, la que atorgui més ajuts a una iniciativa cultural nascuda precisament a Mallorca...

És clar que la singularitat d'aquesta iniciativa rau precisament en el fet que impulsa la creació i el manteniment d'una orquestra simfònica -interpretant música clàssica coneguda i difonent música clàssica poc reconeguda-, integrada per gent jove -no professional encara-, i que s'arreplega arreu dels Països Catalans -de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer-...

D'altres enllaços interessants:

1. Premi als sons dels Països Catalans. L’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, dirigida per Brotons, rep el guardó Caixa de Sabadell.- Diari de Balears
2. La Orquestra de Intèrprets dels Països Catalans recibe el premio Caixa de Sabadell.- Última Hora
3. Suport de Caixa Sabadell a l'entitat mallorquina Forum Musicae.- Nubulaya
4. Premi Caixa Sabadell per a l'OJIPC.- Nubulaya
5. Atorgament Premis Caixa Sabadell 2009.- Caixa Sabadell

Suport de Caixa Sabadell a l'entitat mallorquina OJIPC

Com ja s'havia anunciat amb anterioritat, dimecres, 4 de novembre de 2009 -aniversari de tants fets que marquen la nostra història contemporània (Tutankamon, UNESO, Azaña, Barack Obama...)- l'Obra Social Caixa Sabadell atorgà a l'entitat mallorquina Forum Musicae, impulsora i creadora de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC) un dels seus premis anuals, corresponents a la temporada 2009.

Mitjançant la signatura d'un conveni per part de Magda González, presidenta de l'entitat mallorquina Forum Musicae, Caixa Sabadell li atorgava una quantitat d'euros que serveixen d'ajut per a l'enregistrament i edició posterior del CD que l'OJIPC ha gravat amb els concerts d'enguany.

No és aquesta la primera vegada que l'Obra Social Caixa Sabadell patrocina aquesta iniciativa singular que comporta la creació d'una orquestra simfònica integrada per joves d'entre 18 i 26 anys d'arreu dels Països Catalans.

A l'enregistrament del I Volum de la col·lecció Compositors dels Països Catalans, editat l'any 2007, entre d'altres suports, hi figurava també l’Obra social Caixa Sabadell.

Aleshores s'havia contribuït a difondre tres simfonies inèdites d'Enric Morera (Somni, Indíbil i Mandoni i Pàtria) que s'havien estrenat el 24 d'agost de l'any 2006 al concert de l'Abadia de Sant Miquel de Cuixà, en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu.
També s'hi incloïen les obres que s'havien interpretat d'Eduard Toldrà (Camperola), Manuel Palau (Marxa burlesca) i Pau Casals (Sant Martí de Canigó).

Gràcies a suports com aquest, l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans ha pogut arribar a celebrar enguany el seu cinquè aniversari. En un àmbit d'actuació cultural que, indubtablement, no resulta gaire fàcil en aquests temps que corren.

Tant de bo que l'OJIPC -”el nostre exèrcit sonor”- pugui continuar fent el seu camí.
La fita propera queda ben marcada i emmarcada al Palau de la Música Catalana, durant la primera quinzena del mes d'abril de 2010, amb un concert dirigit pel mestre Salvador Brotons i la participació de dos cors, un català i un basc.

Cecili Buele

Querella contra l'ONU pel genocidi de Rwanda!

Seguint les notícies emeses per IB3, en bon dia de Difunts de 2009, veig que el Fòrum de la Veritat, que presideix el mallorquí Joan Carrero, estudia ampliar contra l’ONU una querella pel genocidi de Rwanda.

No m'estranya! I crec que ja és ben hora que qualcú miri de posar-hi una mica de remei!

Poques vegades es té l'oportunitat de veure més o manco de prop la presència de l'ONU al continent africà. No pot agradar gens ni mica!

Per a mi, la primera vegada fou l'any 1972. A l'Àfrica negra, al Burundi. Tenc l'oportunitat de conèixer de prop un metge europeu que hi ha estat destinat per l'ONU, amb la finalitat de donar classes de medicina al personal d'un hospital... Se suposa que n'hi dóna qualcuna... Però tothom sap que no és precisament aquesta la dedicació primordial. Ben al contrari: bon xalet, bons cotxes, bones viandes, bons sous al país africà i als comptes personals europeus... amb alumnes violades... Què voleu que vos digui? Molt mala impressió!

La segona vegada, allà mateix, amb un geòleg americà enviat per l'ONU. Hi ha de fer excavacions, a la recerca de matèries primeres que, segons s'hi diu, només es troben en aquell racó de l'Àfrica negra...

No es pot dir que sigui un cas tan repugnant com el d'aquell metge nefast. Però sí que s'hi destrien luxosament també molts de recursos materials, econòmics i humans abocats, en una campanya que ves a saber tu per què serveix, en un indret farcit de misèria a totes bandes...

La tercera vegada, més recent. Als campaments de refugiats del Sàhara. Membres de la MINURSO, que tenen l'encàrrec de vigilar l'alto al foc entre el Front Polisario i el Marroc. No fan la impressió de fer-hi aquesta feina amb ganes... Més tost sembla que hi són únicament pels doblers!

Segur que no serà aquesta la primera vegada (ni probablement en sigui la darrera!) que es diu i reconeix que l'ONU necessita mà de metge!
Que el malgastament de recursos està a l'ordre del dia.
I que les missions encomanades, en tenir molt poc d'humanitàries, van adquirint grans dosis de “politiqueria oportunista”, sempre al servei de les cinc grans potències que conformen el Consell de Seguretat (mai més ben aplicada l'expressió, si hom atén al que comporta l'autoseguretat!): República Popular de Xina, França, Federació Russa, Regne Unit i Estats Units!

Quina tropa d'intocables, que ho poden tocar tot!

Se suposa que deu estar molt ben fet que l'ONU vulgui saber què es fa amb un grapat d'euros públics provinents d'una entitat mallorquina com el Fòrum Social de Mallorca... No en faltaria d'altra! Per això és entitat pública i per això els atorga: perquè se sàpiga què subvenciona!

Sempre que el mateix zel -o fins i tot molt superior- s'apliqui també a saber què hi fan altres entitats i organismes públics que manegen d'altres quantitats astronòmiques, incomparablement superiors!

Em sembla que aquesta nova gosadia de Joan Carrero, proposant de querellar-se contra l'ONU pel genocidi de Rwanda, l'enfronta davídicament a un Goliat de proporcions gegantines.

Però també sé que, com a bon foner balear, té a les mans les cinc pedres, amb capacitat de ferir-lo de mort a la primera, tomar-lo a terra, desarmar-lo, tallar-li el cap i guanyar-hi la batalla.

No deu ser cosa de "la misèria de ser rics"...

“Noltros som els primers sorpresos de tota aquesta història -diuen membres del Fòrum-. Una vegada passat el primer tràngol, començam a veure alguna cosa clara: p. ex. “Matar al mensajero”. Com és possible que l’ONU vulgui ficar-se amb Forum Internacional per la Veritat, (Juan Carrero, i tots noltros) una ONG tan poca cosa? Senzillament perquè els fa pupa que hàgim aconseguit que l’Audiència Nacional hagi empaperat, reclamat i ordenat que es posi davant la justícia espanyola a 40 genocides ruandesos. Per tant, la tàctica és fer no-res, desacreditar Juan Carrero, i tots els que facin falta…”

El senador Sampol y el activista Juan Carrero denuncian a la ONU.- Última Hora

El "Señor de los Milagros" al Perú

Darrer dia del mes d'octubre de 2009, “El Mes Morado” al Perú, i m'arriba des de Lima un escrit que no puc deixar de reproduir en aquest blog meu.
Una reflexió breu sobre el que és i comporta “El Señor de los Milagros” en un país ric i enriquidor d'Amèrica Llatina.
Va acompanyada d'enllaços força il·lustradors.
El signa “Lourdes”. Li ho agraesc vivament.

“EL PATRÓ DE LIMA, MIRACULÒS SENYOR...
Benvolguts Amics,
Avui toca compartir amb tots vosaltres el que em sembla un dels fets distintius de casa nostra:  la FESTA DEL NOSTRE SENYOR DELS MIRACLES a l'Octubre -si m'ho permeteu faré servir el castellà per referir-me al nostre Patró ja que amb això es farà patent el sincretisme que n'hi ha al darrera d'aquest culte-. 

Gràcies al "Señor de los Milagros"  ens podem adonar (n'hi ha molt d'altres exemples al llarg del Perú així com per tota Sudamèrica) que les polítiques d'assimilació  quan tractan d'aplicar-se a pobles amb una gran riquessa, amb un vast fons cultural... i una singularitat impossible d'expressar amb el bagatge portat pel grup "dominant"... esdevenen estímuls per a construir noves realitats, noves formes d'integració...  Així doncs, el triomf del que "venç"  mai és absolut... i al derrotat no el podem anomenar "vençut"...   Crec que tots dos es fiquen en una mena de diàleg, no amb el cap  (no és una "conversa" entre dues entitats individuals, ni tampoc un "compartir")... però amb l'entranya -amb la qual cosa pot prende forma d'una lluita, de vegades-.   L'entranya comporta fetge... i tambè comporta cor...   En aquest tipus d'integració que procedeix d'un intent d'assimilació... n'hi ha de passió, n'hi ha molt d'emoció... no ens podem queixar doncs, de falta d'intensitat...   Tractar de contemplar tot això des de la dolça llengua Catalana, cosina germana del formòs Occità,  pot ser una mica difícil... però és part d'allò que em toca essent una Catalanòfila crescuda en aquestes terres del sud del món... amb els seus forts contrastos (les seves oposicions complementàries).   
Com la vida que n'hi és sempre endarrera de tots els processos humans (tambè aquells que comportan una alta dosi de patiment, i fins i tot de mort), obra amb saviesa... aquí a Perú, i a Lima... vam tenir la sort -com mostra d'aquesta saviesa-  de rebre els africans (àrabs i negres)... I ells van catalitzar el mestissatge... la cuina criolla és filla dels ingredients nostres i de la condimentació àrab (portada per les dones morisques dels conqueridors, les primeres del "vell món" que en van arribar a aquestes "noves" terres)... una de les nostres majors -si no la més gran- manifestació devocional (pan-peruana...) el culte al "Señor de los Milagros", és fill de la convivència al raval de la Lima del segle XVI dels antics pobladors de la val de Lurín (Pachacàmac) amb els esclaus i lliberts negres d'Angola....
Octubre doncs, és el nostre "Mes Morat".... El "Señor de los Milagros" ja no és tan sols un fet local -des de la seva mil·lenària funció de déu dels terratrèmols, mai podria haver-ho estat-  però és l'aglutinant del nostre poble.   
Precisament fa pocs dies que hem rebut a Lima la visita d'una delegació de MATARÓ de camí cap  a Puno;  quina il·lusió m'hauria fet poder compartir amb aquests bons Amics tot això que ara us explico!... i fer-ho des de l'Atri de l'Esglèsia de Les Nazarenes on es troba el nostre "Señor"...  Ells haurian pogut contemplar la devoció de la nostra gent, sentir el sorroll dels venedors de records, veure i potser tastar  els nostres torrons a les paradetes (amb els vostres tan sols comparteixen el nom... res a veure amb l'ametlla.... de fet em sembla que la recepta és una adaptació feta al segle XIX d'algun pastís francès... tot i que la tradició ens expliqui que la seva creació va ser un fet miraculòs...com tot el que es troba al voltant del "Señor")...  
Ja que tot arriba al seu temps... potser aquesta sia la millor manera per a compartir la festa del "Señor de los Milagros"... amb els amics que ara són a Puno i tambè amb tots vosaltres...  He volgut introduïr-vos al significat... del nostre "Mes Morat"... i ara mitjançant les imatges penjades al "youtube" podreu contemplar els fets...´
Trobo molt important no perdre de vista que la força simbolitzada pel "Señor de los Milagros" té a veure amb allò que es troba a sota i a dintre de l'escenari de la nostra vida com poble -i com persones individuals-... i que s'ha de conèixer... D'altra manera les nostres construccions (i no faig referència tan sols a les edificacions materials...) no sobreviuràn molt...   Estem parlant d'un senyor dels terratrèmols... fenòmen característic del nostre territori.   I encara no hem acabat (potser ni tan sols començat) d'esbrinar mitjançant l'arqueologia o l'etnohistòria   quina era la manera que tenien els pobladors nadius abans del XVI per relacionar-se amb aquest fenòmen... i quines  estratègies tenien per no patir massa amb les effectes dels terratrèmols.     Aleshores aquesta manifestació devocional no hauria d'esdevenir tan sols un fet folklòric o turístic... caldria fer una reflexió per a comprendre millor la
 mentalitat peruana...  vet ací el sentit d'aquesta comunicació... (i tambè la meva forma d'honorar el "Señor")...
 
El programa "A la vuelta de la esquina", presentat per l'actor Gonzalo Torres ens ofereix una de les millors descripcions que he trobat del significat del "Señor de los Milagros".
1, 2, 3.
 
L'Himne al Señor de los Milagros,  cantat a la mateixa Església de les Natzarenes... per les senyores cantaires de la germandat del "Señor", amb la cantant (de música criolla)
Julie Freundt
 
Potser hàgiu sentit parlar del senyor Nicomedes Santa Cruz, un peruà de raça negra... gran periodista i  investigador de la cultura popular... i és clar, de les tradicions i els ritmes negres del Perú...  Vet ací una de les seves composicions per a honorar el SEÑOR DE LOS MILAGROS...
 
Els artistes peruans més reconeguts (entre ells el nebot d'en Nicomedes, en Rafael Santa Cruz) reten homenatge al SEÑOR... amb una sort de ritme negre i crioll...

  Els joves del grup de rock "Los Vespa"... versionant l'Himne del Señor de los Milagros ...

  I si potser voleu demanar el Senyor alguna cosa... vet ací el seu Altar Virtual...
 
Com sempre moltes gràcies per la vostra acollida... gràcies de debò ja que comunicar-me amb vosaltres (entre moltes altres coses) m'ajuda a traslladar -a poc a poc- a la vostra dolça llengua,  la singularitat de les nostres terres... 
 
Una abraçada forta des de Lima,
 
Lourdes
 
Nota.  Per a aprofundir el significat de Pachacàmac,  afegeixo l'episodi de "A la vuelta de la esquina" on es tracta del Santuari Prehispànic.