GENOCIDI TUTSI CONTRA LA POBLACIÓ HUTU AL BURUNDI (1972)


Vaig viure de prop els “esdeveniments” luctuosos i sagnants de l'any 1972 al Burundi. Comportaren la mort de milers de persones: rondinant el mig milió sobre una població de 6 milions, s'hi deia aleshores!
Trenta-set anys després, tot i haver canviat d'ambient i condició, no se m'han esborrat de la memòria les escenes cruentíssimes que vaig presenciar-hi en viu i en directe.
Des de la pèrdua sobtada del meu professor de kirundi, el hutu que m'ensenyava la llengua del país, de nom Lazaro; passant per la desaparició de catequistes de la parròquia, capellans de la diòcesi, monges de la contrada, metges del dispensari, representants polítics, soldats, mestres, estudiants, homes i dones senzills del meu entorn més immediat (tots hutu); vaig haver de presenciar directament la desaparició i la mort violenta de milers de persones, “pel simple fet de ser hutu”, a mans de tutsi enfurismats i enrabiats.
D'altres companys i companyes, sens dubte, poden haver viscut d'altres experiències, distintes. Jo n'he hagut de tastar aquesta, de tal manera que al llarg de la meva vida m'he sentit empès a haver-me d'identificar plenament amb els patiments i les lluites de l'ètnia més maltractada al Burundi: contra l'abusiva presència del tutsi prepotent.

Una data nefasta.- M'ha quedat marcada per sempre dins la memòria: el 29 d'abril de 1972 és l'inici d'una tragèdia sense límits, l'abast de la qual no sé si s'arribarà mai a valorar justament, com cal, amb més o manco encert.
Aquell 29 d'abril de 1972 em trobava a la missió catòlica de Bugenyuzi. Hi havia anat a passar el cap de setmana, com fèiem habitualment durant els mesos dedicats a estudiar el kirundi al Centre d'Estudis de la Llengua, a Muyange.

Dificultant la circulació d'un lloc a un altre, perquè no se sàpiga què passa.- Hi haguérem de romandre una quinzena de dies... El retorn al Centre d'Estudis, si més no, ens servia per veure una mica més de conjunt allò que realment passava arreu del país:
Un company suís, d'una missió situada a la riba del Tanganyika, havia enterrat moltíssims de morts (hutu) que els soldats (tutsi) havien deixat escampats per la contrada. Ho feia durant la nit, perquè no li deixaven fer-ho de dia.
D'altres companys italians: els soldats (tutsi) havien començat a disparar-ne les armes sobre la multitud, a la sortida de la missa dominical. Mentre la gent s'hi havia tancat en pany i clau, els soldats havien obligat tots els homes (hutu) a sortir de l'església, i sense cap casta d'explicació els havien afusellat allà mateix.
Un metge europeu havia pres la decisió de tornar-se'n a ca seva, després d'haver rescindit el contracte laboral amb instàncies sanitàries oficials: mentre feia una operació delicada a un dels pacients (hutu), s'havien fet presents dins el quiròfan un grup de soldats (tutsi) que n'havien enfonsat les armes al ventre d'aquell malalt anestesiat.
Altres companys parlaven d'haver ajudat la gent (hutu) a sortir cap a l'exterior: organitzant viatges a la frontera en camioneta, amb tot el risc que comportava haver de travessar camins, sempre amagats, dins la foscor de la nit.
Companyes sueques, que treballaven prop de la frontera amb Tanzània, havien presenciat que, un cop rescatades en helicòpter i tretes fora de la regió, aquell mateix helicòpter de les forces armades (tutsi) havia disparat indiscriminadament sobre la població “hutu”, fins que no hi havia quedat viu ningú.

Al Centre d'Estudis de Muyange: els fets luctuosos també tengueren conseqüències:
"El meu enemic acaba d'arribar" -havia dit Lazaro, l'ajudant del professor de kirundi-, després d'haver guaitat per la finestra, i haver-hi destriat qui acabava d'entrar al recinte. Alguns alumnes li recomanàvem que no se n'anàs. D'altres li suggerien que fugís. Ell, en Lazaro (hutu), ho tenia molt clar: "Si no me'n vaig amb ells (tutsi), faran matar la meva dona i els meus fills. Val més que mori jo tot sol. A reveure". La darrera paraula que li sentírem a dir en kirundi, l'idioma que estudiàvem aquella colla estrangera: “N'agasaga” - A reveure!

Tractament bestial previ a l'assassinat massiu.- Es veia cada cada cop més clar que la repressió s'adreçava cap a un sector concret de la gent d'aquell país: els membres més destacats de l'ètnia "hutu". Això em va quedar més aclarit encara, quan vaig davallar a la capital, Bujumbura, tres setmanes després, dia 17 de maig de l'any 1972.
Tot succeí en pocs minuts. A les dependències del Govern Civil, on havíem anat a cercar el “laissez passer”, que ens permetia de circular per les carreteres del país, hi arribà un camió carregat de soldats armats (tutsi). En davallaren un bon grapat furiosament. Carregaren de manera renouera i disciplinada les armes que portaven. Es disposaven a fer fugir d'aquell redol tota la gent que s'hi trobava.
D'una de les cambres de l'edifici començaren a sortir dues llargues files d'homes (hutu), amb els braços alçats, en senyal d'estar retuts. Havien estat tupats, assotats i maltractats fins a l'extrem. Plens de sang i de cops per tot el cos.
Obligats a passar pel mig dels soldats, se'ls féu pujar dalt del camió. L'escena no podia ser més inhumana. Els primers que hi havien pujat, dalt del camió, eren obligats pels soldats a ajaure's panxa a terra amb els braços a l'esquena. Alguns s'hi havien prestat decididament, conscients que era el darrer que feien en la vida. D'altres hi oferien certa resistència, sabent que anaven directament cap a la mort.
A altres, se'ls podia sentir dir, en veu ben alta i amb llàgrimes com a punys, la salutació més popular arreu d'aquell país "amahoro, amahoro" - que vol dir "pau, pau" -, mentre anaven pujant, aquí caic aquí m'aixec, dalt del camió.
Un cop el trespol d'aquell camió quedà ple d'homes ajaguts, amb els braços a l'esquena, s'hi anà col·locant una altra teringa d'altres homes al damunt. I damunt del segon, un tercer. I damunt del tercer, un quart, fins que ja no n'hi caberen més. En darrer lloc, pujaren els soldats que s'hi col·locaren drets, damunt les espatlles dels homes ajaguts, apuntant-los amb les seves baionetes.
Un pla ferest s'hi estava desplegant adreçat a exterminar del tot l'élite "hutu", emprant tots els mitjans que fossin a l'abast dels militars. Amb l'anomenat Pla “Simbananiye”, els soldats "batutsi" cercaven "bahutu" i els mataven; a la capital, Bujumbura, i a la resta del país, fins “aconseguir igualar-ne quantiativament les dues ètnies”!

D'altres casos concrets:
Un missioner que s'adreçava en moto cap a l'interior del país, es topà amb uns soldats que, amb la metralleta a la mà, li havien fet senya que no s'aturàs i seguís cap endavant sense parar-se. Pocs metres més enllà, havia pogut sentir el renou d'uns trets. El carregament humà sencer havia estat afusellat allà mateix. Eren bahutu.
Unes al·lotes estudiants en una escola de Bujumbura, de l'ètnia dels "bahutu", havien estat obligades per uns estudiants "batutsi" a despullar-se davant seu en una de les sales d'aquell centre. Mentre unes eren violades brutalment, les altres anaven rebent corrents elèctrics pels pits i parts més sensibles del seu cos fins a la mort.
Als col·legis superiors i a la Universitat, els estudiants "batutsi" podien fer el que volguessin amb els estudiants "bahutu". Ningú no els podia dir res. A un li varen traure els ulls, a un l'altre li arrabassaren els testicles. Les ganivetades estaven a l'ordre del dia i de la nit.
La religiosa negra (hutu), l'infermera que havia tengut cura d'un missioner tot el temps que havia romàs ingressat a l'hospital de Gitega, va ser també assassinada. Deien que pel fet d’estar al corrent de tot quant passava en aquell país.
Una altra monja negra (hutu) d'un convent proper al Centre d'Estudis de Muyange, havia desaparegut i ningú no n'havia tornat a saber res més, d'ella.
De capellans negres, "hutu", en passaren molts a l'altre món. Mai no he pogut oblidar-me d'aquell poeta i escriptor, de gran intel·ligència i saviesa, que havia estudiat teologia a Roma, molt procliu a la implantació de noves formes d'evangelitzar Burundi: l'Abbé Mikaeli Kayoya...

Trenta-set anys i mig després, crec estar en condicions de poder-ne extraure algunes conclusions més o manco raonades:

  • Mai no he tengut res en contra de la gent senzilla de l'ètnia dels batutsi. Sempre he volgut mantenir-hi molt bones relacions. He valorat, emperò, com a rebutjable totalment la prepotència tutsi del comportament governamental, polític i militar.
  • A diferència dels segles XIX-XX, en què l'Àfrica negra roman dins les mans blanques d'una Europa central i meridional, amb ànsies d'esdevenir-hi potència colonial, unes altres maneres noves de colonització i dominació, en aquest cas anglosaxona, s'estan imposant damunt l'Àfrica negra del segle XXI, el segle de la globalització.
  • Països com Alemanya, Bèlgica, Espanya, Estats Units, França, Itàlia, Portugal, Regne Unit, Unió Soviètica, Xina... que miren de fer-se seu el continent africà durant els segles XIX i XX, van quedant-hi arraconats (no totalment) i van restant substituïts (cada cop més intensament) per Nordamèrica i Gran Bretanya de manera progressiva.
    No tant pels governs d'aquestes potències, -que no deixen de ser meres titelles en mans més poderoses-, com sobretot per part dels lobbis d'actuació mundial cada cop més influents.
  • Per què no he d'arribar a concloure, precisament, que són aquests lobbis dels grans negocis mundials anglosaxons els que utilitzen la prepotència tutsi contra la població hutu, amb la finalitat de facilitar-se'n una presència molt més còmoda en una regió tan farcida de recursos naturals?
  • Com el Congo, Rwanda, Burundi, la regió dels Grans Llacs africans... no hi ha cap altra regió semblant damunt del Planeta! L'any 1972 ja hi vaig conèixer enginyers de l'ONU que hi feien prospeccions, encaminades a trobar-hi materials qualificats de “singulars”... Dins el terme parroquial on treballava...



    Cecili Buele i Ramis
    Mallorca, 22 de novembre de 2009, Festa de Santa Cecília, patrona de la Música