Amb n'Emili Darder, darrer batle republicà de Palma

M'alegra ben molt aquesta notícia que he vist publicada avui matí al diari Última Hora: l'Ajuntament de Palma sol·licita al ministeri de Defensa que retorni la casa de n'Emili Darder a la seva família, la qual està disposada a cedir-la a la ciutat.

Tant de bo que això succeeixi abans que es compleixin els 80 anys de l'assassinat perpetrat pels feixistes contra el darrer batle republicà que ha tengut Palma (any 2018).

Som un d'aquells ciutadans de Palma que, des de fa dècades, se sent profundament agraït a la figura, a l'obra i a la família del doctor Emili Darder Cànaves.

Si més no, des que vaig tenir l'oportunitat de tractar de prop i amb freqüència la seva filla Emília, client assídua del petit comerç que regentava la meva esposa, na Lina Company, dedicant-nos a la fabricació i venda de productes lactis -nata pujada, d'exquisitesa singular-, al carrer del Sant Esperit, a Ciutat, a la dècada dels anys vuitantes...

No de bades vaig voler compondre una de les meves gloses particulars, dedicada precisament a son pare, el metge i batle exemplar (Febrer de 2004)

Mon cor estima un batlle més gran que una fageda,
Més àgil que el vol d’àguila, més roig que un cirerer;
Conserva de ses passes el bon record perenne,
Avui com mai valora l’enardidora gesta
Que va fer en Darder...

Tampoc no és de bades que sempre m'han interessat ben molt les referències explícites i directes que han fet d'aquest personatge públic, -malauradament tan maltractat per les dretes com poc valorat per les esquerres polítiques espanyolistes que han romàs al front de les nostres institucions públiques-, amics meus de la vàlua d'un Tomeu Mestre «Balutxo», o l'escriptor pobler Miquel López Crespí, o la seva biògrafa Lina Moner, o l'historiador Antoni Marimon Riutort i la fundació que en porta el nom...

I tants i tants d'altres...

Serveixi aquesta referència meva per explicitar i reiterar el meu desig que la família de n'Emili Darder pugui tornar a rodar la clau de ca seva, amb tota normalitat democràtica, abans que es compleixin els 80 anys de l'assassinat perpetrat pels feixistes que segaren la vida del darrer batle republicà de Palma (any 2018).

Estudis eclesiàstics. I després, què? (2)

Qui li havia de dir, a un infantó de 10 anys com jo mateix, que, efectivament arribaria a acabar la carrera eclesiàstica, tretze anys després? I que, per això mateix, arribaria a exercir tasques molt diverses, com a persona adulta, tant en àmbits de Mallorca, com fora de la Roqueta?

Qui li havia de dir que, fins i tot abans de ser capellà, arribaria a passar unes jornades al monestir benedictí de Montserrat, participant en un curs de cant gregorià organitzat pels monjos? O que obtendria l'exempció del servei militar obligatori, per mor del Concordat entre la Santa Seu i l'Estat espanyol? O que treballaria en l'ordenació i catalogació de l'Arxiu de la Cúria Eclesiàstica del Bisbat de Mallorca? O que col·laboraria amb el rector de la parròquia de Palmanova, animant celebracions religioses a instal·lacions hoteleres, en idiomes diversos? O que faria part dels primers organitzadors de les Colònies d'Estiu que feia Càritas Diocesana, adreçades a infants de famílies amb pocs recursos? O que difondria l'experiència pastoral nova d'unes Missions Infantils, adreçades a infants d'escoles públiques i privades, a municipis mallorquins diversos? O que col·laboraria activament amb l'Obra Social del Patronat Obrer, organitzant campaments d'estiu al santuari de Lluc?

Qui li havia de dir que, un cop ordenat prevere, amb la Diplomatura en Estudis Eclesiàstics a les mans, arribaria a ser vicari i rector de parròquies de Ciutat, com les de Sant Nicolau, Santa Catalina Thomàs o l'Encarnació? Que arribaria a ser nomenat pel bisbe consiliari diocesà del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca? Que es dedicaria a fer classes de religió, jornades de convivència o exercicis espirituals, adreçats a gent jove?

Qui li havia de dir, a aquell infantó de 10 anys, que un bon dia seria rebut en audiència pel papa Pau VI, abans que emprengués el vol cap al Burundi, com a missioner? Que s'hi aplicaria diligentment i intensa a estudiar el kirundi, la llengua pròpia d'aquell país centreafricà? Que hi conviuria amb gent nativa burundesa i gent refugiada rwandesa? O que n'hauria de partir quatre anys després d'haver-hi arribat, més aviat que de pressa, per haver-se oposat obertament i públicament a decisions governamentals que considerava inadequades?

Qui li havia de dir que se n'aniria a treballar quatre anys al Perú? Que hi faria un treball pastoral en la línia de la Teologia de l'Alliberament? Que hi col·laboraria estretament amb les classes populars, tant a l'interior d'una població marginal, a la regió desèrtica nord-peruana, com també a zones rurals andines? Que hi obtendria la Llicenciatura en Educació? Que seria nomenat rector de parròquies diverses, director d'una Escola parroquial, capellà d'una Escola de Magisteri o vicari general d'una Prelatura?

Qui li havia de dir que, de retorn a l'illa de Mallorca, s'arribaria a moure en àmbits molt distints dels l'eclesiàstic? Estudiant Filologia Hispànica, a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Palma de Mallorca. Aprofundint en l'estudi de la llengua catalana, fent cursos de l'Institut de Ciències de l'Educació. Estudiant Ciències Polítiques i Sociologia a la UNED. Creant el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina. Introduint a Mallorca Amnesty Internacional, organització de defensa dels drets humans. O continuant impulsant el Grup cristià de Drets Humans.

Qui li havia de dir, a aquell infantó de 10 anys, que un bon dia s'arribaria a casar en primeres núpcies amb na Lina Company Vidal i que no tendrien descendència? Que tots dos organitzarien plegats un Grup d'Esplai a la parròquia de Sant Francesc de Paula? Que tots dos s'afiliarien al Partit Comunista dels Pobles d'Espanya? O que, sis anys després, ella moriria, malalta d'un càncer molt maligne?

Qui li havia de dir que, un cop deixades les tasques eclesiàstiques, s'hauria de posar a cercar feina de valent? Primer, regentant amb la seva dona un petit comerç especialitzat en la venda de productes lactis. Després, com a peó d'ICONA dedicat a tasques de neteja i manteniment de boscos. O posteriorment, com a empleat públic a diverses conselleries i al Parlament de les Illes Balears.

Qui li havia de dir que, mentrestant, s'abocaria de ple a tasques de representació veïnal i sindical? Com a membre de la Junta directiva de la Federació d'Associacions de Veïns de Palma, o com a delegat sindical de CC.OO. dins la Federació d'Administració Pública?

Qui li havia de dir, a aquell infantó de 10 anys ingressant al Seminari diocesà l'any 1955, que quaranta anys després, es dedicaria plenament a l'àmbit polític institucional? Primerament com a regidor a l'Ajuntament de Palma, després com a conseller de Cultura de Mallorca o, finalment, com a diputat al Parlament de les Illes Balears?

Qui li havia de dir que arribaria a ser candidat al Parlament Europeu, en representació del PSM-Esquerra dels Pobles, o al Senat espanyol, o al Congrés dels Diputats? Que arribaria a intervenir personalment i directa, tant a la cambra parlamentària espanyola com a l'europea, a Madrid, a Brussel·les o a Estrasburg?

Qui li havia de dir que s'arribaria a casar, en segones núpcies, amb na Isabel Rosselló Girart? Que no tendrien descendència i que s'afanyarien a treballar intensament per la barriada del Camp Rodó, des de l'Associació Veïnal? Que tots dos s'afiliarien al PSM-Entesa de Mallorca? O que una vintena d'anys després, se li diagnosticaria, a ella, la malaltia d'alzhèimer?

Qui li havia de dir, emperò, que abans que li succeís aquesta malifeta, tendrien l'oportunitat de recórrer mig món, tos dos plegats? Al País Basc. A Andalusia. A Astúries i Cantàbria. A Galícia. A l'illa de Madeira. A l'Europa central: França, Suïssa, Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Hongria, Eslovàquia... A l'illa de Creta. A l'illa de Malta. A Escòcia, Irlanda, Anglaterra. A Sicília o Nàpols.
Al Perú (1991, 1993, 2000, 2006, 2010), Veneçuela, Panamà (Isla Contadora), Colòmbia (Cartagena de Indias), Cuba, Uruguai, Brasil, Argentina, Paraguai, Equador, Xile, Mèxic, Bélice, Bolívia...
A l'Índia. Al Sàhara (1997, 2000 i 2002).

Qui li havia de dir que s'embrancaria en la tasca de promoure l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca? D'afiliar-se al sindicat CGT-Balears? O de fer-se militant d'Esquerra Republicana?

Qui li havia de dir que els darrers anys de la seva vida laboral arribaria a rebre una oferta de treball del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya? Que, com a treballador autònom, hi treballaria durant quatre anys seguits, coordinant estudis i accions de govern en l'àmbit de la promoció de la llengua catalana a les Illes Balears i Pitiüses?

Qui li havia de dir res sobre tot això? Qui li podia res sobre tot això, a aquell infantó de 10 anys que, ben il·lusionat, s'engrescava en la tasca de preparar-se per ser capellà? Ningú! Gairebé res de tot això, mai per mai, no podia estar de cap de les maneres a l'abast del capet de ningú que hagués de prendre cura d'aquell infant.

Així i tot, en fer-ne una repassada ràpida, no em puc estar de mostrar-me profundament agraït a tot el bagatge acadèmic, cultural, humanístic, filosòfic i teològic que vaig anar acaramullant durant tots aquells anys, tretze seguits, en règim d'internat estricte.

Un bagatge ric i enriquidor que, en haver-me acompanyat tot al llarg de la meva vida pertot allà on he estat, segur que m'ha anat marcant, jo crec que de forma més positiva que negativa, en una determinada manera de veure les coses, d'analitzar-les, de fer-les, de criticar-les, d'enriquir-les, de viure-les o de compartir-les.

He de reconèixer que, sense aquest bagatge acaramullat al llarg de la meva carrera eclesiàstica, en Cil Buele seria un altre, la meva vida hagués estat una altra. Segur. Millor o pitjor? No ho sé. Distinta, segur.

Seixanta anys després, em sent profundament agraït a la visió i interpretació del món i de la vida que, d'una manera o una altra, he anat assumint com a pròpia. Certament, ni n'és l'única ni és la pretesament millor. N'és una, de tantes. La meva. La que he anat assumint en carn pròpia i s'ha anat convertint i transformant en mi mateix, tot al llarg d'aquestes darreres sis dècades.

Em sembla que és una de les conclusions a les quals em duu la reflexió inicial sobre el seixantè aniversari de l'inici meu dels estudis eclesiàstics: la vida no sempre se't presenta així com havies projectat que se't presentàs!

Estudis eclesiàstics? Els primers...

El 3 d'octubre de 1955, ara fa exactament SEIXANTA ANYS, vaig posar peu fiter a les portes del Seminari diocesà per iniciar-hi la carrera pròpia dels estudis eclesiàstics: 5 anys d'Humanitats, 3 de Filosofia i 5 de Teologia.

Quasi res! Vaig acabar-la, pocs dies després del Maig francès: el 16 de juny de 1968.

Avui dia em sembla mentida que hagin transcorregut SIS DÈCADES. Però els fets són els fets. I contra aquests, no hi valen arguments!

Repassant una mica els integrants d'aquella colla d'estudiants, m'adon que ja són molts els que no ens hem tornat a veure pus mai més. Ni sé si aquests són vius o si ja són morts.

D'altres, en canvi, sí que he sabut que ens han deixat. Mentre que un bon grapat encara tenim i mantenim l'oportunitat de retrobar-nos, de tant en tant.

Si algun pensament rondineja per dins del meu cap, un dia com avui, no és cap altre que aquest: la vida no sempre se't presenta així com havies projectat que se't presentàs!

De fet, als estudis eclesiàstics clàssics, realitzats durant tretze anys seguits en règim d'internat estricte a Mallorca, n'hi he anat afegint d'altres, teòrics i pràctics, que m'han anat marcant d'una manera o una altra, tant a la Roqueta com fora de l'illa...

D'aleshores ençà, m'he embrancat en tasques pastorals, educatives, missioneres, docents, funcionarials, sindicals, socials, polítiques, domèstiques... Fins on som ara.

Seixanta anys són seixanta anys! M'agradaria poder compartir-ne l'experiència personal amb la resta d'aquells antics companys d'estudis eclesiàstics que un bon dia del mes d'octubre de l'any 1955 ingressàrem al Seminari per fer-hi el curs primer, com a llatinistes...

AD MULTOS ANNOS!

Dels Països Catalans a Guinea Equatorial

Des que el bon amic i company de lluites polítiques republicanes a l'àmbit dels Països Catalans, Josep-Lluís Carod-Rovira, director executiu de la Càtedra sobre Diversitat Social a la Universitat Pompeu Fabra, em recomanà fa uns anys la lectura d'aquest llibre Pallassos i monstres d'Albert Sánchez Piñol, no he parat de llegir-ne...

Guinea Equatorial m'interessa moltíssim, ara més que mai. Pentura perquè, com a fill de pare guineà i de mare arianyera, tenc consciència plena de trobar-me molt més lluny del bres que de la tomba...

Aquests darrers mesos me n'he llegit uns quants. I faig comptes de continuar llegint-ne d'altres. Tots els que estiguin al meu abast, sempre que hagin estat escrits en català, per descomptat...

A prop de ca nostra, dispòs d'una llibreria amb unes llibreteres excel·lents, que me'n faciliten l'accés i l'adquisició. Es tracta de la Llibreria Lluna que regenta la bona amiga Maria Barceló. Ella s'encarrega, ben sol·lícita, de fer-me avinent les publicacions que s'hi refereixin.

Gràcies a aquesta col·laboració, ja he pogut llegir:

Malabo i les cendres , de Gemma Freixas;
Palmeres en la neu, de Luz Gabás;
Casino de Santa Isabel , de Gemma Freixas.

I, també, faig comptes d'empassar-me el contengut d'aquesta altres llibres:

Els catalans de Guinea, d'Antoni d’Armengol;
I demà, el paradís, d'Antoni Vives;
Guinea Equatorial, història en blanc i negre, de Gustau Nerín;
Quatre dies a l'Àfrica, d'Antoni Sala Isern;

I d'altres que se'm puguin presentar com a adients, relacionats amb Guinea Equatorial.

Acceptaré de molt bon grat qualsevol indicació que se me'n faci...

Amb el bon amic Climent Garau

D'entre tantes i tantes ocasions que hem tengut de trobar-nos i retrobar-nos, en Climent Garau i jo, al llarg d'aquestes darreres cinc dècades, en vull remarcar algunes que consider més rellevants i significatives.

He pogut veure i viure de prop l'amor apassionat unint fermament dues vides, la d'en Climent i la de na Camil·la...
L'he recordat com a pare molt sol·lícit i actiu dins l'Escoltisme: AE Jaume I i Verge de Lluc. Com a un dels primers impulsors del cooperativisme laboral, a Ciutat. Bon professional de les anàlisis clíniques, a Ciutat. Farmacèutic de renom, a Bunyola. Defensor aferrissat del control de bacteris a instal·lacions sanitàries...

Com a lluitador per la democràcia, des del temps del franquisme. Cercador infatigable de la veritat. Estudiant de teologia, a l'edat madura. Lector d'obres científiques i filosòfiques. President de l'Obra Cultural Balear. Militant actiu del PSM-Entesa nacionalista
Fundador del Grup Blanquerna. Defensor de la llengua catalana, a tots els àmbits de la vida. Crític amb el tarannà i comportament passiu de la gent de Mallorca... Bon conrador de la terra i de la cuina. Acollidor de molta gent a la finca bunyolina de Son Pastor.

Però hi ha dos fets, relativament recents, que són els que més endins m'han arribat:

Mai no podré oblidar que, gràcies a Climent Garau, tant la meva dona com jo mateix tenguérem la gran oportunitat de participar diverses vegades en les trobades que organitzava al Principat de Catalunya l'Opinió Catalana Unes jornades força interessants, que ens permetien d'atansar-nos als sectors i a les persones amb més empenta política, social i cultural de Catalunya.
Record que la primera de totes fou a Reus. Durant dos dies seguits, divendres i dissabte, 6 i 7 de juny de 2003, assistírem a les Terceres Jornades de l'Opinió Catalana, que es varen realitzar a la capital de la comarca del Baix Camp–.
I en seguiren d'altres: a Lleida, Vilanova i la Geltrú, etc.

Tampoc no podré oblidar mai la convidada que em va fer, perquè jo pogués participar en una d'aquelles xerrades i trobades culturals que organitzava periòdicament a Bunyola.

En agrair la invitació que em feia en Climent Garau, a participar en una d'aquelles xerrades sobre «País i procés sobiranista a Catalunya», no vaig poder deixar d'esmentar-hi tots aquells aspectes que m'interessava remarcar de la seva personalitat tan peculiar.

Continuo tenint i mantenint-ne la imatge nítida i ferma, d'un home lligat al Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, fundador i impulsor de partits polítics diversos, farmacèutic de renom, analista científic incomparable, president singular de l'Obra Cultural Balear, estudiant de teologia modèlic i aplicat, fundador i animador perenne del Grup Blanquerna (1985), Premi Ramon Llull GIB (2000), impulsor de l'Opinió Catalana a Mallorca, Creu de Sant Jordi GENCAT (2003), activista social i cultural -alhora que pagès en actiu- a l'edat de 89 anys...»

Amb la seva mort, segur que hem perdut la presència física d'un gran lluitador entre nosaltres... Tant de bo que n'hàgim guanyat , així mateix, moltes més dosis i capacitats per a continuar-ne la trajectòria que va emprendre... ara que governen els seus...

De Climent Garau i Arbona
jo només guard bons records
dins mon cap i dins mon cor,
com a bona i gran persona.

Li és arribada l'hora
de descansar una mica,
a qui va fer de la vida
una lluita, de la bona.

Sa veu sempre bé ressona
i en àmbits tan nombrosos!
Amb aquests ulls meus plorosos
mai no oblidaré la trona

per a mi i per tants d'altres,
que fou sempre Son Pastor:
tan farcit de l'escalfor
més intensa, com cap altra.

Nostra llengua i el país,
nostra gent i el territori
com si fos a un sanatori,
hi trobaren sempre, llis,

tan senzill com qui no mana,
un dels savis catalans,
un científic, dels cristians,
un heroi de vida sana.

T'és ben arribada l'hora,
amic meu, de descansar
i de veure ja més clar
tot el que et semblava enfora...

Vetla sempre pel país,
per la gent i per la terra
que del mar fins a la serra
vol ser lliure, més feliç.

Tot un matí perdut, a la conselleria...

Ja estam que durant el mes d'agost, en general, les administracions públiques romanen ben mortes... El personal funcionari s'hi agafa les vacances, d'altra banda ben merescudes...

Però això no lleva que, ciutadans com jo mateix, no deixem de romandre subjectes a situacions com aquesta: tot i que sigui el mes d'agost, no ens deixaran de cobrar els 1.843,71 euros que, gràcies a l'Administració, haurem de pagar a finals de mes, per l'assistència residencial a una persona malalta d'alzhèimer... encara que considerem que n'és una quantitat excessiva!

Avui he mirat de fer-hi front, de la manera millor possible. M'he fet present a les dependències de la Conselleria de Serveis Socials i Cooperació, a lliurar-hi, per quarta vegada consecutiva aquests darrers quatre mesos, una sol·licitud que es limita a demanar que se'ns REVISI EL COPAGAMENT! Consideram que és excessiva la quantitat que se'ns aplica: una dona com la meva, que percep una pensió mensual de 912,47 euros, n'ha de pagar prop de 2.000 cada mes, concretament 1.843,71 €!

Hi som anat aquest matí de divendres, per fer-hi unes quantes coses:

- la primera, lliurar-hi, al Registre, per quarta vegada consecutiva en quatre mesos, la sol·licitud d'una REVISIÓ que em sembla del tot raonable: 1.843,71 euros/mes, no, 1.118 €, sí (seguint sempre els càlculs establerts a la normativa vigent). No hi ha hagut cap problema. N'han quedat segellats l'original i la còpia, que me n'he emportat.

- la segona, demanar explicacions sobre el perquè, després d'insistir-hi, per una resolució de la consellera, només se'ns ha rebaixat fins a 1.379 i no s'arriba als 1.118,48 € que tenim calculats. «Això ja són coses dels serveis jurídics», se m'ha vengut a dir...

- i la tercera, què puc fer per mantenir una entrevista amb el director general de Dependència, que en deu ser el responsable màxim... N'he de demanar cita a la seva secretària, se m'ha indicat, al pis de dalt...

Resumint-ho molt breument, una hora i mitja després d'haver-hi entrat, n'he tornat a sortir sense haver-hi aclarit res de res:

- els dels serveis jurídics, que m'havien d'informar, no han pogut venir on m'han fet asseure per espai de vint-i-cinc minuts... Em contestaran per escrit, se m'ha dit...

- la secretària del director general, no hi ha hagut manera de trobar-la enlloc, tot i haver estat esperant-la a la porta del despatx durant més de vint minuts seguits...

- la funcionària, que m'ha atès molt amablement, volia que jo m'endugués el document segellat que jo havia presentat al Registre, per ser una cosa meva... Li he volgut fer entendre que eren ells els que se l'havien de quedar...

No em queda més remei que romandre a l'espera de rebre l'escrit que m'aclareixi, d'una vegada per totes, per quines cinc-centes hem d'haver de pagar tant, per ocupar una plaça pública residencial d'una persona malalta d'alzhèimer, a Mallorca!

Com si no bastassin els maldecaps que comporta una situació com aquesta, ara veig que n'he de suportat d'altres que provenen d'una Administració pública que jo em creia que s'havia creat per ajudar-nos...

L'EMT em contesta ràpidament

M'ha sorprès enormement i agradosa la celeritat amb què, des de l'Empresa Municipals de Transports de Palma, l'EMT, se m'ha contestat el requeriment que hi vaig fer el proppassat cap de setmana.

Res a veure amb tantes d'altres situacions que duen mesos o fins i tot anys, a l'espera de ser ateses com caldria, per part d'unes institucions públiques que, en democràcia vera, haurien de romandre sempre al servei de la ciutadania...

N'és el cas, per exemple, de la petició que vaig fer el proppassat mes de maig al Servei de Dependència del Govern de les Illes Balears, -que vaig reiterar el mes següent i que tornaré a fer els dies propers-: que ens revisin el càlcul del copagament, pel servei d'atenció residencial a la meva dona, malalta d'alzhèimer.

O l'altre que vaig adreçar a la Conselleria de Salut, per la mala atenció que ens dispensaren al Servei d'Urgències de l'Hospital de Son Espases, l'any passat.

O...

Bé, el fet és que, des de l'EMT, la resposta no ha torbat gaire a arribar-me via Facebook.

Dissabte, 8 d'agost de 2015, entre les 18:30 i les 19:35 hores, m'esper inútilment l'arribada del bus de la Línia 2, Circumvalació Casc Antic... A les 19:15 rep al meu mòbil l'única resposta:

Diumenge, 9 d'agost, a les 11 hores, escric l'FB de l'EMT:

«Molt cabrejat avui, amb la Línia 2 de l'EMT de Palma, durant més d'una hora i mitja: des de les 18:33 hores de divendres...

Després de 57 -cinquanta-set- minuts d'espera infructuosa a la parada de la Línia 2 -Circumvalació Casc Antic- al carrer de General Riera, m'he hagut de dirigir a peu cap a Cals Canonges, just devora la Seu, on tenia ganes d'arribar-hi sense haver suat... Cosa que tampoc no he pogut aconseguir.

Segons he arribat a saber posteriorment, resulta que a l'estiu només n'hi ha UN, d'autobús que en fa el recorregut. Justament avui, aquest ha tengut un accident damunt les 19 h. Lluny de substituir-lo amb un altre, la línia s'ha quedat sense servei durant hores...

Anteriorment, i per assabentar-me del que pogués haver passat, he marcat el número de telèfon que apareix a la parada: 971214444 «el nostre horari d'atenció al públic durant els mesos de juliol i agost és de les 8:15 a les 4 de la tarda...»

També he enviat un SMS al número que apareix a la parada: 659251530, i m'ha aparegut «PASO PARADA LIN=L2 PAR=494 > SIN ESTIMACIÓN»

He demanat a tots els conductors de les altres línies: «Aquest bus ha tengut un accident i fins que la Policia no l'autoritzi, no podrà circular» He demanat a agents de la Policia Local a veure si podrien aconseguir que l'EMT hi posàs un altre vehicle...

Res de res! Me'n som anat a peu cap a la Casa dels Canonges, on he arribat tot suat, a les 20:05 h, quan hi hagués pogut esser ben bé una hora abans...

Així no anam, ni amb rodes! Sobretot pel que fa a la manca d'informació per part de l'EMT a la gent que n'és la usuària!

Dilluns, 10 d'agost, a les 8:30 hores, m'arriba una resposta:

«Bon dia Cecili, lamentem les molèsties. Hem traslladat aquesta qüestió al departament corresponent per poder saber la causa del succeït. Contactarem de nou amb vostè per argumentar-li la situació. Novament, sentim les molèsties. Pot formalitzar la seva queixa a la nostra web»

Els don les gràcies...

M'hi responen:

«Gràcies a vostè. És important conèixer tot el que succeeix de la mà dels nostres usuaris amb la finalitat de millorar en tant que sigui possible el servei. Contactarem amb vosté novament. Salutacions»

Al cap d'uns minuts, em tornen a comunicar:

«Cecili, ens informen d'haver comprovat que efectivament aquest bus va quedar detingut a la Pl. Espanya a les 18:52 per un accident de circulació fins les 19:32 que es va incorporar a la línia al Passeig Mallorca. Aquest bus havia de sortir a les 7:30 del carrer Balanguera, l'operador de Control decidí que s'incorporés al Passeig Mallorca tenint en compte l'hora que era per tractar de recuperar l'horari establert. No es va poder enviar un vehicle de substitució perquè no hi havia conductors disponibles, quedant el servei interromput durant aquest temps. Pel que fa a l'horari, es posaren avisos a les parades amb l'horari vigent pels mesos de juliol i agost. No obstant, és possible que algú l'hagi arrabassat. Ens comuniquen que enviaran una persona per comprovar-ho i que els reposi si és precís. Novament, sentim les molèsties.»

Els reiter el meu agraïment...

És clar que, amb tot això, el que no m'acaba de quadrar és la «deficiència en la informació a la gent usuària de l'EMT, al moment mateix de l'incident»...

Però ja és qualque cosa que, si més no, se'ns faciliti informació «a parte post».

La meva qualificació, alta, en aquest cas, per a l'EMT.

Autobús de transport públic, TIB, sense aire condicionat!

Des de fa un any, un mes i un dia, m'he convertit en usuari, gairebé diari, del servei públic de Transports de les Illes Balears. D'autobusos del TIB, de color vermell i groc, que em porten en vint-i-cinc minuts, des de Ciutat fins a Montuïri. Vaig a acompanyar durant unes hores la meva dona, na Isabel Rosselló, que roman ingressada a la residència Nova Edat, amb la malaltia d'alzhèimer que l'afecta...

Amb això, vull dir que vénc a pagar uns 50 euros mensuals a la companyia privada que s'encarrega d'aquest servei públic. Des de fa més d'un any.

Com que no ha estat la primera vegada que m'ha succeït, amb ganes d'evitar que s'hi repeteixi, me n'he volgut queixar.

Primerament, al conductor: Li he demanat per què no hi ha aire condicionat dins l'autocar, per què no hi ha cap finestra oberta, què hem de fer si no podem alenar... em diu que no hi pot fer res, que l'aire no funciona i les finestretes no es poden obrir... Que em queixi a l'empresa... M'indica que a la parada montuirera hi puc trobar els telèfons...

Segonament, al primer telèfon que hi trob indicat, 971 177 777: se'm diu que presentar la denúncia per telèfon no serveix per a res, que ho he de fer per escrit: bé sigui a l'oficina de Palma, bé sigui a la web de TIB, bé sigui a la mateixa empresa concessionària...

En tercer lloc, he telefonat al segon número que hi he vist apuntat, 616 623 009: se'm diu que no en saben res, de tot això; que és el conductor el que ho ha de notificar. Jo li dic que el conductor m'ha dit que ja n'està fart de comunicar-ho i que no se li fa gens ni mica de cas. Que ha estat el conductor el que m'ha recomanat que telefoni directament a l'empresa... Em diu que miraran de solucionar-ho... Li dic que, a aquestes alçades del segle XXI, i amb aquesta calorada que fa aquests dies, com a usuari gairebé diari del TIB, que paga una quantitat considerable pel servei, tenc l'opinió que no s'hauria d'autoritzar la sortida de cap autobús que no estigués en condicions...

El fet és que hem arribat a Montuïri, mig asfixiats, suorosos, neguitosos... i havent hagut de pagar un mal servei públic de transport (sense cap casta de descompte!).

Comentant-ho amb gent montuirera, em vénen a dir que, amb tot això i a damunt, qui pot arribar a pagar els plats romputs, pot ser el mateix conductor...

Esper i desig que les autoritats noves, les que acaben d'arribar al Servei de Transport de les Illes Balears, parin una mica més d'esment i atenció a les males condicions en què, sovint, hem de viatjar per carretera... a una de les regions més riques...

Si es tracta de mitja hora, encara pot passar. Però haver de triplicar-ne el temps, fins arribar a Cala Rajada, em sembla del tot inacceptable.

La passivitat actual dins la nostra societat

«Ens agradaría q es trastes la problemática actual. A pesar de q la gent esta mes implicada q mai per altra banda hi ha molt de desanim i passivitat...»

«En Biel Mestre ho enfocara a s'empobriment intel•lectual q pateix molta gent d'ara. Cosa q segons ell es ben provocada...»

«Què et sembla si dic quatre paraules sobre el nivell baix de participació ciutadana permanent en els assumptes públics?...»

"I en Toni Serra,què...?"

* * * * * * * * * * * * *

Intervenció de Cil Buele:

Gràcies per la invitació que m'heu fet, a participar en aquesta taula rodona, que tan encertadament s'organitza, precisament avui, just una mesada després de la darrera jornada electoral autonòmica i municipal... justament avui quan ha mort un gran lluitador social, en Llorenç Buades Castell!

Em sembla, emperò, que heu triat un mal analista de la situació actual. Som un d'aquells que es va equivocar de cap a peus, en pronosticar prèviament els resultats de les darreres eleccions autonòmiques i municipals del proppassat dia 24 de maig: segons deia jo, el PP illenc, no només havia de ser el partit més votat, sinó que havia de continuar governant a les Illes... el PSOE havia de davallar tant, que ni se'l veuria enlloc... Més havia de pujar moltíssim... Podemos i Ciutadans i Pi farien molt pocs diputats... La vaig encertar tant que gairebé surt el contrari del que vaig pronosticar... Mal analista de la situació actual heu triat, però aprofitaré per dir-hi alguna cosa.

Davant del títol que s'ha posat a la trobada aquesta, «La passivitat actual dins la nostra societat», com a antic estudiant d'humanitats, i de filosofia i teologia escolàstiques, he de començar dient que «Distinguo majorem». Així ho deien els clàssics escolàstics, abans o en lloc de posar-se a «negar la major», quan no estaven d'acord plenament amb la premissa inicial d'un debat o d'una discussió filosòfica. «Distinguo majorem», idò!

Això depèn, diríem avui dia. D'una banda, s'ha de reconèixer que «La passivitat actual», sense generalitzar, és clar -tota generalització sempre es fa a costa de la veritat, ens deia un antic professor de filosofia, passant per alt que acabava d'amollat «tota»...-és a dir, la passivitat actual d'alguns o la de molts, no la de tots- dins la nostra societat ni és cosa d'ara només, ni és cosa de Mallorca només, ni és cosa dels Països Catalans només, ni és cosa de l'estat espanyol només: em fa l'efecte que, des d'instàncies superiors, se'ns l'està inoculant a dosis massives, aquesta passivitat imperant pertot arreu, sobretot a l'hora de participar en activitats que tenguin a veure amb els assumptes públics, amb la «res publica», que deien els antics romans...

El mateix model de societat capitalista, en la qual vivim inserits, veim que ens empeny cada cop amb molta més força, cada cop més subtilment o més cruament -depèn de les circumstàncies- a romandre-hi passius, davant tot, a no ser que sigui per afanyar-nos a «tenir més», més béns materials, més riqueses, més doblers...

Per començar, podem dir que vivim en una societat on s'ha de reconèixer que, en general, el nivell de cultura política és més tost baix. Quin nivell de cultura política pot haver-hi entre nosaltres, on el nivell de cultura bàsica esdevé tan esquifit?

Bé s'encarreguen, els que manen, d'aconseguir que el nivell de «cultura política» de la ciutadania d'arreu sigui baix, com més baix millor. Així poden disposar millor d'uns elements tan acrítics que s'ho empassen tot sense cap casta d'anàlisi, de reflexió o de pensament lliure.

També podem valorar que gairebé tot ens duu a ser passius, en la nostra vida quotidiana, fins i tot a l'hora d'incrementar el nivell de sedentarisme que s'està implantant cada cop més intensament dins les nostres societats occidentals benestants.

Encara que no ho pugui semblar a primer cop d'ull, fins i tot amb l'ús que arribam a fer, de les aplicacions mòbils més sofisticades i emprades darrerament, se'ns vol portar a comportar-nos passivament en molts d'aspectes. Malgrat les paraules que escrivim o pronunciam o transmetem a una altra persona o col·lectiu... no ens movem físicament d'allà on som (anteriorment, ens hi havíem de desplaçar...) i retallam molts d'esforços que requeririen una mica més de temps per dedicar al pensament i la reflexió...

M'agrada molt la convocatòria d'aquesta taula rodona en aquest espai creatiu, perquè som un dels qui pensen i creuen que les expressions artístiques, l'art, com a espai creatiu, en una societat verament democràtica s'ha d'anar convertint cada cop més en crit i empenta cap a la rebel·lió i la lluita, contra la passivitat dominant, regnant, imperant a les nostres societats.

Podria començar per recordar aquí la meva experiència personal en l'àmbit de la participació ciutadana, molt diversa. Des de fa dècades, puc dir. Fou a la dècada dels anys 70 del segle passat quan vàrem crear el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina, o vàrem implantar Amnistia Internacional a Mallorca, o vàrem impulsar el Grup cristià de Drets Humans, o vàrem participar activament i directament en el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca. Aleshores dúiem una activitat frenètica de lluita oberta contra dictadures i a favor de la implantació de règims veritablement democràtics arreu del Planeta. També a la nostra terra, la Roqueta, l'illa de Mallorca. Aleshores m'hi vaig implicar intensament. Tant, que vaig deixar les crosses d'una institució tan consolidada com és ara l'eclesiàstica, per apuntar-me al carro de la gent comuna, la del carrer, la de la feina, la del barri...

Per això mateix, puc dir que a la dècada dels anys 80, juntament amb la meva esposa em vaig dedicar en cos i ànima a altres àmbits, com són ara el de dirigent veïnal al barri del Camp Rodó, o el de delegat sindical de Comissions Obreres dins l'Administració pública, o el de membre de la Junta Directiva de la Federació d'Associacions de Veïns de Palma.

Tot això, abans d'entrar a la dècada dels anys 90, quan em capfic en l'àmbit de la política estricta, com militant del Partit Comunista dels Pobles d'Espanya, primer; com a militant del PSM-Entesa Nacionalista posteriorment, durant 15 anys seguits; i com a militant d'Esquerra Republicana des de l'any 2003 ençà.

Els darrers anys vaig voler implicar-me en altres redols: l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca, adscrita al Fòrum Social de Mallorca; o l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, impulsada per l'entitat Forum Musicae; o l'Assemblea Nacional Catalana... des dels inicis... i des de Mallorca...

Bono. He cregut convenient esmentar-vos tots aquests àmbits, d'una banda, perquè es vegi que no som gens aliè a la participació ciutadana activa. I, de l'altra, que la societat civil mallorquina, en el seu conjunt, no és tan passiva com pot semblar a primer cop d'ull.

A tots aquests àmbits, això sí, hi he detectat alguns elements que veig que hi són comuns:

El primer de tots, reconegut gairebé sempre, és que «som quatre gats», «som els mateixos de sempre», «no s'apleguen que no s'assemblin»... Som quatre gats, i, per afegitó, no sempre ben avenguts...

El segon element que he vist com a característic de tots aquests grups i organitzacions és que els amara i hi predomina una gran il·lusió: la de canviar les coses, millorar-les, transformar-les.

Un tercer element, també, s'hi comparteix: s'hi veu molt clarament contra què o contra qui s'ha d'anar; però no s'arriba a perfilar nítidament a favor de què o a favor de qui.

En les lluites veïnals, sindicals, socials, polítiques, no podem dir que hàgim estat molts, en comparació amb la totalitat de la ciutadania, ni tampoc podem dir que hàgim anat a l'una, de bracet un amb l'altre. Més tost el contrari.

Durant aquesta darrera legislatura, s'ha produït un fet insòlit que, si més no, ha romput tots els esquemes coneguts fins aleshores: farts d'aguantar tanta insolència governamental, 100.000 persones (de 876.000!) arriben a sortir al carrer un bon dia, per mostrar la seva disconformitat amb un govern irrespectuós i prepotent... presidit pel militant del PP JR Bauzá...

Resultat:
- Canvi de colors en el mapa polític de Mallorca, com a imatge primera. Sense haver-hi desaparegut totalment, el color blau ja no hi domina tant com fins ara.
- Canvi d'escenari al Parlament balear: de 3 grups polítics (PP, PSOE, MÉS), a 8 grups polítics (PP-20, PSOE-14, PODEM-10, MÉS-6, ELPI-3, MÉSPM-3, C'S-2, GENTPF-1)
- Canvi de presidència a ajuntaments, Consell i Govern.
- Canvi de polítiques culturals, socials, econòmiques? S'han de veure encara
- Canvi de polítiques «pseudodemocràtiques»? S'han de veure encara.
I és aquí on m'agradaria remarcar això: potser sigui cert que la participació ciutadana activa i permanent i constant es mostra minsa i esquifida. Però no tot es perd per allà mateix. També s'ha de reconèixer que, des de les institucions públiques, encara no s'hi parat esment com cal: «De què serveix participar activament, si tanmateix els nostres governants no hi faran gens ni mica de cas!»

Per això, m'he volgut mostrar molt crític, durant aquesta darrera mesada, amb el comportament de les tres formacions polítiques que, sortosament, ens han de governar, administrar i representar d'ara endavant.

Tant de bo que encertin en el foment, l'impuls i l'enfortiment d'una participació ciutadana que sigui tenguda en compte, sobretot en assumptes d'importància cabdal: que jo sàpiga, encara que s'ha fet cap consulta popular institucional sobre res entre nosaltres. Ja comença a ser hora que s'hi iniciï aquesta pràctica democràtica tan estesa en altres àmbits d'Europa.

* * * * * * * * *

Vet ací unes quantes reflexions breus que he anat publicant al meu mur de FB, i que poden ajudar a fer veure certs aspectes d'un procés, iniciat d'una tal manera, que fins al final no s'arribarà a saber si acabarà bé, és a dir, fent cas d'allò que la majoria de la gent que va anar a votar va voler manifestar el proppassat dia 24 de maig: no només que se'n vagi el PP de les institucions públiques, sinó que s'implantin noves formes de governar, administrar i representar la ciutadania...

18. M'agraden alguns punts d'aquesta reflexió teva, Toni. Però trob que s'hi passa per alt la gran "davallada de vots", esgarrifosa, del PSOE i la pujada de vots, insòlita, de Podemos i Més a les darreres eleccions. I això no em sembla que quedi suficientment reflectit fins ara a l'àmbit institucional. Els resultats de les negociacions institucionals no veig que es corresponguin amb els resultats dels vots d'esquerres a les urnes, on el PSOE no va tenir tant de pes, ni molt manco.

17. Més Espanya... al Govern de les Illes Balears, amb na Francina com a presidenta? Uuuuuufffffff!

16. Em sembla que tenim, tendrem i mantendrem per molt de temps un bon president del Govern de Mallorca! Salut i coratge, Miquel!

15. S'hi diu allò que jo pensava i no sabia ben bé com expressar-ho! Gràcies, Francesc! A veure si arriben a adonar-se que, perquè s'hi visualitzi millor el canvi reclamat pels votants d'esquerres, s'ha de veure que qui presideix aquesta comunitat autònoma no és ningú més que en Biel Barceló...
«En les condicions actuals és gairebé impossible votar la investidura d'Armengol com a presidenta. Ells i Podemos ja tenen el que volien i ara encara volen molt més i preveuen un Més per Mallorca i Menorca com a subalterns. No cal passa pena, per que el PP no te cap possibilitat de governar. Ens hem de mantenir forts i no votar la investidura amb les condicions actuals. Crec que PSOE i Podemos, si aconseguexin l'abstenció del PP ho poden tenir tot i ja s'ho faran. No afluixeu ni una coma més. Si hem d'arribar a unes noves eleccions serà responsabilitat de l'egoisme imperial dels dos partits centralistes madrilenys. Es molt important governar, però no a qualsevol preu i sobretot no és pot perdre la dignitat.»

14. Tant de bo que aquesta IX legislatura s'esdevengui la millor de totes les que hi ha hagut fins ara a les nostres Illes. Salut i coratge, a l'hora d'envestir i dur a terme totes les iniciatives parlamentàries que reclama i necessita la nostra societat illenca!

13. Sembla que encara no ens hem adonat del canvi tan gran que s'hi ha produït: d'un dia per l'altre, el fins ara totpoderós PP s'ha convertit pràcticament en no res a les institucions públiques. Salut i coratge, en democràcia vera!

12. L'únic motiu vàlid per a mi, Raphel Pherrer, és que s'hi han posat d'acord totes tres formacions polítiques implicades, malgrat les meves reticències personals inicialment i permanentment mantengudes en relació amb el PSOE...
Som de l'opinió que, a pesar del meu parer personal, disconforme, dins les esquerres hem de fer prevaldre hores d'ara el suport inicial a la decisió adoptada per les tres formacions esquerranes que han aconseguit més vots a les darreres eleccions.
Personalment m'esperava i desitjava veure president en Biel Barceló, amb el suport triple...
Hores d'ara, emperò, i a la vista de la decisió que han pres n'Armengol, en Jarabo i en Barceló, crec que val la pena fer pinya esquerrana a allò que el triplet ha decidit, si més no per fer-hi una confiança inicial que ja veurem com seguirà i com acabarà.
De moment, per a mi, salut i coratge per tirar ENDAVANT així com ells han decidit!

11. Tot i els meus dubtes inicialment manifestats, davant d'una presidenta com na Francina, hores d'ara vull expressar públicament el meu vot de confiança personal davant la decisió adoptada per tres formacions polítiques...
Salut i coratge, per envestir la tasca ingent que comporta governar, administrar i representar les illes Balears i Pitiüses, d'una altra forma, molt millor que qualsevol de les adoptades fins ara!

10. Em sembla una notícia molt més bona que la d'ahir!
«Hila será alcalde de Palma los dos primeros años de legislatura con el gobierno tripartito. El socialista José Hila y el econacionalista Toni Noguera se repartirán la alcaldía durante la próxima legislatura con el visto bueno de Som Palma.»

9. Podria semblar que s'hi imposen certes dosis de més racionalitat en la composició del nou govern municipal a Palma...
«Davant les crítiques internes perquè finalment no s'hagi tingut en compte el mandat de l'assemblea de Som, que en la consulta feta rebutjà de manera majoritària formar part d'un govern on la batlia fos socialista, l'equip de Comas ha apostat finalment per entrar de ple en la gestió de Cort per fer valer el seu pes entre socialistes i ecosobiranistes, i assumir àrees de gestió amb tots els seus representants.»

8. Em sembla que ha de caure com una poalada d'aigua freda damunt alguns (si no molts) ciutadans de Palma, una notícia com aquesta que porta a creure, a pensar i a dir: 7. Vius i ungles amb els dos partits que tenen la seu central a Madrid!
Com s'ha de pair això de «tancar un govern en minoria amb Som i Noguera com a batle durant els quatre anys» mentre que els socialistes quedaran fora del nou govern municipal, donant-hi només el seu suport extern... A l'oposició...?
Una mica mal d'entendre aquesta casta de "canvi segur"!

7. Vius i ungles amb els dos partits que tenen la seu central a Madrid!
Com s'ha de pair això de «tancar un govern en minoria amb Som i Noguera com a batle durant els quatre anys», mentre que els socialistes quedaran fora del nou govern municipal, donant-hi només el seu suport extern?

6. Em sembla una intervenció molt clarificadora, de qui per a mi s'esdevé el candidat millor a la Presidència del Govern de les Illes Balears.
En recoman l'atenció íntegra, per a tothom que desitgi un canvi veritable, més que segur, a les institucions públiques de les Illes Balears i Pitiüses.
Seria bo de difondre'n opinions, siguin les que siguin...

5. Vull creure i pensar que les tres formacions polítiques que es presenten com a d'esquerres a les Illes Balears i Pitiüses -PSOE-PODEMOS-MÉS- sabran estar a l'alçada de les circumstàncies actuals: voldran i aconseguiran fer fora del govern de les institucions públiques illenques la formació política dretana -PP- que més mal ha fet durant quatre anys seguits a massa àmbits de la nostra societat.
Vull creure-ho i pensar-ho, de bon de veres, hores d'ara com abans!

4. Trob que el PSIB-PSOE s'equivocaria de cap a peus si es consideràs l'únic capaç de presidir, liderar i executar el canvi, tant al Govern de les Illes Balears, com al Consell de Mallorca i a l'Ajuntament de Palma!
Com a mínim, em sembla tant o més pretensiós que el que es plantejà i portà a terme el mateix PP ara fa quatre anys -amb majoria absoluta-...!

3. La ciutadania de Palma ha dit molt clarament que hi vol un canvi MÉS segur que segur!

2. Tant de parlar i debatre, dies i més dies, sobre programes i més programes, quan a mi, i crec que a moltíssima més gent de Ciutat, l'única cosa que ens interessa de bon de veres i que volem arribar a saber d'una vegada, d'aquí que toquin hores, és: qui presidirà el Govern de les Illes Balears, qui presidirà el Consell de Mallorca i qui serà el batle de Palma... En definitiva, els responsables màxims de l'execució d'aquells programes tan esmentats i debatuts!

1. Vius i ungles, amb el PSIB-PSOE, que, al meu modest mode de veure, no hauria de tornar a presidir ni l'Ajuntament de Palma, ni el Consell de Mallorca, ni el Govern de les Illes Balears, ni el Parlament...
Ja ho han fet qualque pic, i tots sabem què hi han fet -de bo (ben poc) i de dolent (massa)
Res de nou no seria....
Salut, coratge i resistència, per a tota la gent que se situa a l'esquerra del PSIB-PSOE!
No vos deixeu engatusar per càntics de sirena...
Val més anar tots sols que mal acompanyats, han dit sempre els nostres avantpassats!

IV Diada cultural d'Amics del Seminari (2): dedicada a Ramon Llull

Els companys d'estudis eclesiàstics que ingressaren al Seminari diocesà de Mallorca l'any 1959 del segle passat, des de fa quatre anys seguits, organitzen una Diada cultural, que serveix de retrobament amb els companys, antics seminaristes, que s'hi volen apuntar.

La primera fou a Manacor, en memòria de mossèn Antoni M. Alcover. La segona, a Petra, recordant fra Juníper Serra. La tercera, a Pollença, en homenatge a mossèn Miquel Costa i Llobera. I la quarta, la d'enguany, a les mateixes instal·lacions del Seminari, fent memòria del beat Ramon Llull, amb un programa definitiu dels actes preparats per al dia 9 de maig, segons n'informa el coordinador, Jaume Bonet i Rubí.

Comença amb una missa de germanor, en record dels antics companys d'estudis que ja s'han mort, seguida d'un piscolabis. Continua amb un concert d'orgue, a càrrec d'Eduardo Covas i Josep L. García Mallada; i d'un concert de la Nostra Schola Cantorum, dirigida per Tomeu Ripoll, i acompanyada a l'orgue per Pep Portell. Segueix la conferència sobre “Ramon Llull: pensament i actualitat”, a càrrec de Pere Ramis i Miquel Jaume.

A l'hora de dinar, s'hi ha de recordar i assaborir el contengut d'aquells sopars tradicionals dels anys 60...

Una taula rodona força densa i consistent i una Fiesta en el aire, conclouran la jornada.

És d'esperar que l'assistència sigui nombrosa, i que l'ambient que s'hi arribi a crear enriqueixi i enforteixi els lligams d'amistat entre antics companys d'estudis al Seminari diocesà de Mallorca.

Qui vulgui apuntar-s'hi, convé que contacti amb:

Joan Bonet Rubí

bonetrubi@hotmail.com

606569658

Salut i coratge, companys!