Dietari breu d'una estada breu a Lluc (segona setmana)

14.

Segon diumenge que pas a Lluc, després d'una primera setmana de romandre-hi, en iniciar mon any sabàtic.

Veig que s'ha d'estar molt atent als esdeveniments i no fiar-se gaire ni de programes, ni de fulletons, ni d'internet, a l'hora de voler participar en algun acte programat a Lluc. Mentre a l'Agenda de la web apareixen dos horaris dominicals distints (el del 14 i el del 21 de gener de 2018) amb contengut divers, el fet és que tant dia 14 com dia 21 hi ha Missa amb participació de l'Escolania a les 11 h (cosa que no figura a l'agenda del 21 de gener...) Avui l'ha presidida el P. Gaspar Alemany Ramis, amb una homilia de pinyol vermell dins una església quasi ben plena de gent que hi ha acudit...

Abans de dinar, per primera vegada he pogut anar a prendre un vermut al bar de la plaça que, fins ahir mateix, ha romàs tancat. Me n'he duit la sorpresa agradable de trobar-m'hi na Isa, una de les coordinadores de la residència Nova Edat de Montuïri, amb la seva família. N'hem estat ben contents de retrobar-nos-hi.

Després de dinar, he pres els atapins cap al clot d'Albarca, avui que és diumenge, l'únic dia de la setmana que es permet de transitar-hi a peu. De tornada, una munió de gent que venia d'altres indrets més llunyans, com és el cas del grup que venia de fer el puig Roig des de Mossa.

13.

Festa de Sant Sebastià, patró de Ciutat, iniciada i acabada a Lluc, on romanc des del proppassat dilluns de la setmana passada, dia 8 de gener, en haver-hi iniciat mon any sabàtic.

De Lluc a Binissalem. N'he aprofitat la jornada per arribar -en bus, a peu i tren- fins a Binissalem, a dinar amb els bons amics Pere, Francisca i Toni. Ens ho hem passat molt bé, jo dinant d'anfós a la mallorquina. M'han omplit la motxilla de taronges del seu hort. He tengut l'oportunitat de veure el camp del raiguer de Mallorca amb ametlers florits

 El trajecte en bus entre Lluc i Inca, tant a l'anada com a la tornada, l'he fet amb un conductor que se m'ha presentat com a binissalemer, en Biel de ca sa Clota. Xerrant xerrant, hem arribat a conversar de tot i molt durant el viatge, ja que s'ha donat la coincidència que ell va fer de missioner laic a Amèrica Llatina, concretament al Perú i més concretament a Cascas-Contumazá, d'on és la seva dona, na Júlia. Tenen dos fills i viuen tots quatre a Mallorca. També es va dedicar al Moviment Escolta... Molt bon conductor d'autocars grossos, com aquest que ens duu a ell i a mi per les voltes i costes empinades de la carretera de Lluc...

12.

En bon dissabte de la festa de sant Sebastià, patró de la ciutat de Palma, m'ho estic passant la mar de bé per les contrades de Lluc, després d'haver-hi passat la primera setmana sencera, i a punt de finalitzar-n'hi la segona, a l'inici d'aquest 2018, mon any sabàtic.

Si les coses em van tan bé com fins ara, qui sap si n'hi afegiré una altra, de setmana, d'estada a Lluc. I qui sap, també, si aprofitaré el mes de febrer per anar a fer una cosa semblant per devers el monestir de Montserrat, al Principat de Catalunya! N'he iniciat les gestions i sembla que podrien donar un bon resultat. Temps al temps.

Mentrestant, he volgut ampliar una mica l'horari de la meva marxa a peu, fins arribar a les 4 hores. Pel camí de la Font Coberta, i caminant un bon trajecte per la carretera que duu cap a Sóller, he arribat caminant fins a l'església de sant Pere d'Escorca... durant una hora i mitja, més o manco, per anar i altre temps semblant per al retorn cap al santuari... El temps just per arribar d'hora a la celebració eucarística diària i al cant de la Salve que fa l'Escolania dels Blavets.

De ben poc m'ha servit la caminada. M'hi he trobat un cartell que indicava «Prohibido el paso. Propiedad privada». Tot romania tancat amb pany i clau! No he pogut visitar una de les esglésies cristianes més antigues de Mallorca, i me n'he hagut de tornar cap al santuari, «amb un dit en es cul i s'altre a s'oreia».

El bon amic P. Manuel Soler m'ha explicat que, per una altra ocasió, li ho digui, perquè al bar restaurant d'Escorca tenen la clau d'entrada a la finca particular i a l'església, i la deixen a la gent que hi té interès. (Seria massa demanar que s'hi col·locàs una indicació en aquest sentit, per a la gent que no en sabem res de la feta?)

Aquest divendres, a l'hora de dinar a sa Fonda de Lluc, em torn a topar amb més gent que mai, coneguda, que ha pujat fins al santuari de Lluc a passar-hi unes hores. De totes les edats i condicions.

I d'altra no tan coneguda, com és ara, la que circula en caravana de motos o de bicicletes o de cotxes o, fins i tot, de caravanes-caravanes aparcades al camp de futbol, amb motiu d'algun esdeveniment d'oci o d'entreteniment.

Després de dinar, n'he completat la marxa a peu arribant fins a la finca de Menut, per la carretera, i retornant al santuari pel camí empedrat que duu fins al camp de futbol...

11.

Avui fa 10 dies que vaig venir a passar un temps, el que sigui, al santuari de Lluc, iniciant-hi mon any sabàtic, el 2018.

Avui fa exactament vint mesos que na Bel Rosselló, la meva dona estimadíssima, va morir a l'hospital de Manacor, víctima d'una obstrucció intestinal greu provocada per la malaltia d'alzhèimer diagnosticada feia uns 7 anys, segons m'explicaren els doctors.

Que descansi en pau, i rebi allà on és ara la paga que Déu consideri que es mereix, per la gran feinada feta al seu pas per aquest món! Tant a Mallorca com a Amèrica Llatina, tant a l'àmbit religiós, com al laboral, al polític i, sobretot, al veïnal al barri del Camp Rodó durant quatre dècades seguides...

Tota la comunitat religiosa del santuari de Lluc, a la missa de les 12:45, la hi ha tenguda ben present durant la celebració eucarística, tant al moment de la Pregària dels Feels, com també en esmentar-n'hi el nom i llinatges de persones difuntes.

Cosa que he agraït sincerament i profunda al P. Manuel Soler que l'ha presidida i que m'ha convidat a fer-hi la primera lectura, seguint el text bíblic del I Llibre de Samuel.

Una jornada com aquesta, passada a les muntanyes de Lluc, em porta a fer-hi una reflexió, ni que sigui breu, sobre tantíssimes persones que dediquen intensament la seva vida als altres, de forma anònima, gratuïta, voluntària, sense esperar-ne cap casta de recompensa ni reconeixement.

Tenc per segur que sense persones com aquestes el nostre món no tendria tants d'aspectes positius com podem trobar que té. Quanta gent no es dedica a fer aquest món nostre una mica millor d'així com l'hem trobat! I que ho fa sense figurar enlloc, a cap llista, a cap làpida, a cap llibre d'història, a cap plana de cap diari o a cap programa radiofònic o de la televisió! 

I, en el fons, és aquesta gent anònima, precisament, la que fa avançar la història de la humanitat cap a quotes més grans d'humanització profunda, contribuint a elevar el nivell de la qualitat de vida humana per al conjunt de la població. No puc deixar de destriar-hi na Bel, entre aquesta gent tan nombrosa i tan valuosa!

A l'hora de dinar, i per celebrar-ho, m'he ajuntat a la colla d'amics de Ciutat que també passen uns dies a Lluc, i m'he anat a empassar una d'aquelles paelles de 10€ que la cuinera del restaurant de ca s'Amitger prepara de manera tan exquisida! Ben regada amb una gerreta de vi negre, un cafè ben curt i unes bones herbes mesclades, casolanes.

Per pair-ho tot, m'he enfilat per amunt, fent camí a peu cap al Guix, seguint cap a Escorca, fins a Son Macip, i retornant al santuari de Lluc per la carretera de Pollença. Dues hores i mitja de caminar, que no m'han anat gens malament. Ajuntant-ho tot lo de la jornada, uns 9 km a peu.

Amb una bona dutxa a la banyera de la cel·la magnífica de què estic gaudint aquests dies, amb una aigua calenta deliciosa, m'he quedat com a nou; després d'una pregària perllongada davant la imatge i al cambril de la Mare de Déu de Lluc... fent-hi presents tantes persones, col·lectius, situacions, encàrrecs...

10.

Primera desena de dies passats al santuari de Lluc, en iniciar mon any sabàtic, el 2018, romanent tota una setmana, la passada, i fent comptes de romandre-hi aquesta altra, en un clima de tranquil·litat i calma, de pau i repòs, de caminades perllongades i descansos merescuts...

Aquest dia que fa 10 que hi som, a Lluc, dimecres, he tornat a baixar cap a Palma, en el transport públic, a posar en ordre assumptes domèstics i d'altra casta. No he trobat res de nou a ca nostra, tret de la publicitat acaramullada dins la bústia, i els efectes de la ventada que també hi han arribat, sobretot a la terrassa.

Per la carretera de Lluc a Inca, el xofer, en més de dues ocasions, ha hagut de sortejar els obstacles de branques i fulles que entorpien el trànsit dels vehicles, degut a la ventada forta que hi pegava. Avui no hi hem trobat cap ciclista que circulàs per les muntanyes i les voltes de Lluc... Tampoc no hi ha pujat cap altre passatger, al bus, ni a Lluc, ni a Caimari, ni a Selva, on té les parades fixades. Tot el busset per a mi i el conductor!

En complir-se demà els vint mesos de la mort i partida de na Bel Rosselló, la meva dona, he volgut fer-li una visita al cementeri i li he resat un parenostre, com acostum a fer-hi cada vegada que m'hi acost...

També he tengut l'oportunitat de compartir taula, a l'hora de dinar, amb els companys que freqüentam el local de Pippo's, en Demetrio, en Miquel, n'Agustí i jo, que aquests dies faig una mica de règim a base d'ensalades, fora pa ni pastes ni pastissos ni alcohol... A veure si aconseguesc baixar de pes uns quants quilos...

Abans de prendre el tren cap a Inca a l'estació intermodal de Palma, m'he aturat a la farmàcia, a recollir els medicaments que em pertoquen: Eukreas i Atorvastatina... Amb les presses, me'ls he deixat oblidats dins els lavabos de l'estació... Sortosament, quan he arribat al santuari de Lluc, hi he telefonat i, per sorpresa agradosa meva, després de demanar-me'n els noms, dels medicaments, i que jo els digués tots dos, m'han confirmat que sí, que els tenien al servei d'informació. Hi podrà passar a recollir-los el meu estimat fillol, n'Andreu, qui, molt gustosament, via whatsapp, m'ha confirmat que hi aniria i se'ls guardaria a ca seva fins que jo passàs a recollir-los... Encara me'n queden dins la motxilla...

A l'hora de sopar a sa Fonda de Lluc -d'una truita amb ensalada- m'he tornat a topar amb l'amic Miquel, de Ciutat, que ja havia saludat al matí, durant el berenar, amb la família del qual havíem coincidit també un altre dia per devers Biniamar.

Em diu que s'han vengut a passar uns dies al santuari i a recórrer els paratges del voltant, amb la intenció, entre d'altres, de pujar dalt del cim del puig Tomir.

Els recoman i suggeresc que no ho facin avui, precisament, que fa una ventada de mil dimonis... el dia de la festa de Sant Antoni, justament...

Precisament avui, via internet, m'he assabentat que el proper mes de març, a Salvador de Bahía (Brasil), s'hi ha de dur a terme el Fòrum Mundial de Teologia i Alliberament, coincidint amb la convocatòria del Fòrum Social Mundial al mateix indret i per les mateixes dates.

Però no n'he trobat més dades.

N'he demanat noves al bon amic Juan, qui no es cansa de mantenir-me informat d'allò que ell sap que a mi més m'interessa: "Se lo acabo de preguntar a José María Vigil -em respon tot d'una-. Espero que él lo sepa y me conteste. Un abrazo".

09.

Dimarts, 16 de gener, segon dia de la meva segona setmana d'estada al santuari de Lluc, on estic romanent des del proppassat dia 8 de gener, iniciant-hi mon any sabàtic, el 2018.

La nova cel·la on estic instal·lat ara -la núm. 102, res a veure amb l'anterior- em resulta molt més còmoda i confortable (a la imatge, la quarta finestra per l'esquerra al primer pis). No només per les mides i l'amplària, també pel que s'hi inclou: dutxa amb banyera, matalàs i somier que semblen nous de trinca, butaques, cadires, canterano, armari, dues tauletes de nit, dos llits, bones vistes des de la finestra que dóna a la plaça dels Pelegrins... Res a veure amb la núm. 316. La porta dóna just davant l'entrada -provisional, per obres a la de sempre- al Museu de Lluc.

La missa d'avui, com cada dia a les 12:45, ha estat presidida pel bon amic i missioner dels Sagrats Cors, Manuel Soler, qui m'ha convidat a fer la primera lectura. Per cert, una de les més extenses que es fan durant l'any litúrgic (1S 16,1-13), la que fa al·lusió a la manera com Samuel ungeix David rei d'Israel enmig dels seus germans.

Després de la missa, com cada dia a les 13:15 h el cant de la Salve que fa l'Escolania dels Blavets de Lluc, seguit de dues peces musicals més, a l'estil i forma de fer minuciosa de sempre, hi hagi la gent que hi hagi, dins l'església. Avui devíem ser prop d'una vintena.

Amb les menjades d'avui he encetat un temps de moderació austera o d'austeritat moderada, eliminant tot quant tengui a veure amb pa, pastes i pastissos, i ja no en parlem, amb l'alcohol. De manera que arribi a adoptar un comportament més àgil a l'hora de fer caminades i, sobretot, pujades per les muntanyes dels voltants... i no hi hagi de rossegar tants de quilos...

La passejada d'avui, fent el camí del Camell, cap a la cometa dels Morts, m'ha duit a fer aquesta reflexió antropo-teo-còsmica (manllevant-hi l'expressió de José María Vigil, teòleg llatinoamericà significat a l'àmbit de l'espiritualitat de l'alliberament, pluralisme religiós i nous paradigmes):

«Cavallet quan eres jove»! Dècades enrere, això d'arribar fins al Camell era cosa de pocs minuts, pentura 10'. Avui n'he hagut de mester més de 30' llargs. I amb moltes més ganes de tornar enrere que de seguir cap endavant. Vull creure i pensar que jo som el mateix ara que llavors. No en tenc cap dubte. Però jo ja no som el que jo era... ni el que seré...

El que m'ha duit a recordar la lectura que he fet avui matí del llibre de l'Apocalipsi (Ap 1,8): la diferència abismal que hi deu haver entre nosaltres, els éssers humans, i allò que deu ser el Déu de Jesús ressuscitat. Només d'Ell, se'n pot dir que és «El qui és, el qui era i el qui ve!»

08.

Avui, dilluns, començ la meva segona setmana d'estada al santuari de Lluc, on vaig instal·lar-me fa vuit dies, amb ganes d'iniciar-hi mon any sabàtic...

Fins aquí, tot molt bé. De bé a millor, puc dir.

He deixat de romandre a la cel·la núm. 316 de la tercera planta, que trobava una mica massa petita. I se me n'ha lliurat la núm. 102, a la primera planta, amb vistes a la plaça dels Pelegrins: una senyora cel·la, d'aquelles que ja no pots demanar res més! I a molt bon preu, tot s'ha de dir.

Com teníem previst, els tres companys de ruta muntanyenca -Pere, Toni i Pep- amb puntualitat germànica s'han fet presents al santuari, ben decidits a fer-ne un altre, de camí. Hem triat el paratge natural de la Serra de Tramuntana, assenyalat com a camí de ses Basses.

Com ja m'havia imaginat, no he arribat a mantenir contacte amb Ona Mediterrània pel meu mòbil, des d'on el bon amic Joan Farrés volia mantenir-hi una conversa. Una altra vegada serà!

Passam per davant les cases de Mortitx. Una mica més avall en visitam les bodegues. Travessam les vinyes. Enfilam cap al Pantanet i arribam dalt del coll des d'on divisam ses Basses a la llunyania.  Les vistes de la serra i de la mar són impressionants!

Tornam enrere per dinar de pa taleca al refugi Lavanor dins la finca pública de Mortitx -jo, d'una truita exquisida preparada pel company campaneter, amb un bon botifarró i taronges i mandarines a voler-...

Emprenem el camí de retorn cap a la carretera de Pollença on hem deixat el cotxe aparcat, amb el qual els bons amics em tornen a deixar allà mateix on m'han vengut a cercar, als porxos del santuari de Lluc...

He romàs en aquest santuari marià tota una setmana, la passada, i faig comptes de continuar-hi la següent... si Déu ho vol i Maria ("i sant Josep hi consent", com acostumava a dir la meva dona, na Isabel Rosselló)

Dietari breu d'una estada breu a Lluc (primera setmana)

07.
Descansí al setè dia d'estar al santuari de Lluc, als inicis de 2018, mon any sabàtic, coincidint amb el primer diumenge que m'hi trob.

Percep que tot ha de ser distint a la resta dels dies de la setmana, des del primer moment que guait per la finestra de ma cel·la: molta més gent per la plaça, pels passadissos, pel menjador, pel restaurant, pel temple, per l'aparcament de cotxes, per les taules a l'aire lliure, per les escales del pujol dels Misteris... Gran animació dominical.

La caminada quotidiniana, més curta que l'habitual: del santuari fins al restaurant Coll de sa Bataia, pel camí del refugi de Son Amer, a l'anada, i per la carretera del Guix que duu a la Font Coberta, a la tornada. Total, una hora i mitja, ampliada amb la pujada al pujol dels Misteris.

Aprofit per negociar -a la Recepció en mans d'en Guillem- un perllongament de la meva estada a les cel·les de Lluc, ja que m'hi he trobat molt bé en aquest paratge d'ensomni monacal aquesta primera setmana.

Li deman, això sí, que se'm canviï la núm. 316 que he tengut fins ara, per trobar-la massa petitona i que no dóna a la plaça dels Pelegrins sinó a l'interior del santuari. Hi accedeix. A partir de demà, podré disposar de la cel·la 102 que, m'assegura, és més gran i confortable i dóna a la plaça dels pelegrins.

Com que ja hi duc una setmana, i podria ampliar-la a una altra, mira de fer-me un preu més còmode. Ens hi avenim, per una mica més de la meitat del preu inicialment contractat per internet, que havia estat de 67,50€/nit/berenar...

En ser diumenge, m'entren ganes de participar en la missa de les 11 h, que compta amb la presència de l'Escolania. La presideix el bon amic i missioner dels Sagrats Cors Manuel Soler, acompanyat d'un altre més vellet. Hi assisteixen, a lloc preferent, familiars dels blauets. El director ens fa cantar a tots. L'organista acompanya molt bé tots els cants de la celebració. S'acaba amb «Dins el cor de la muntanya...»

El bon amic Pere Reynés em telefona per dir-me que demà dilluns la colla de caminaires s'han de fer presents, a les 9:20h, a l'entrada del santuari de Lluc per emprendre la ruta cap al cim del puig Tomir, si el temps i les condicions climàtiques acompanyen. Em prepararà un picnic campaneter.

També em telefona un altre bon amic de Ciutat, en Joan Farrés, que dirigeix el programa radiofònic La Vila del Pingüí, per Ona Mediterrrània, a veure si demà dilluns m'hi podré fer present. En fer-li a saber que som a Lluc, m'ha demanat de contactar-me pel mòbil a les 8:30h. Li he dit que ho provi, tot i que la cobertura a vegades no va així com hauria d'anar...

Avui he dinat al restaurant Coll de sa Bataia, d'un bon llom amb col, acompanyat de trossets de pa amb olives, sobrassada, mantega, all-oli... regat amb una copa de vi negre de la casa, seguit d'un cafè i 3 Caires... Total, 18€

Després de dinar, cametes em valguin cap a Lluc, pel camí del Guix que dóna a la Font Coberta, on he emplenat l'ampolla de l'aigua millor de Mallorca... He fet, com cada dia, la pujada al pujol dels Misteris -la meitat- perquè el pas roman interromput pel perill d'esllavissades... i cap al cambril de la Verge, a resar-hi una estona...

Una gentada que hi va passant... Em mou a endinsar-me'n en el fenomen de la religiositat popular que es respira en indrets com Lluc. Tan semblant i paregut al que vaig viure de prop al Perú, o altres indrets d'Amèrica Llatina, temps enrere.

Una religiositat que implica el cos i l'ànima dels éssers humans creients... amb els peus que s'atansen a la imatge... amb les mans que l'acaricien... amb els llavis que la besen... amb el nas que n'olora l'encens, i les flors, i els ciris encesos... amb les orelles que n'escolten el silenci o els cants o les músiques... amb els ulls que la fiten sense pipellejar... amb el cervell que en gira a l'entorn... amb el cor que s'hi endinsa...

Em continua impressionant, i posant-me la pell de gallina, veure de prop tanta gent, tan diversa, aparentment senzilla i modesta, que roman llargues estones, immòbil com l'estàtua, en actitud de pregària, en silenci, amb respecte, expectant, esperançada, suplicant, agraïda, etc.

Em fa la impressió que no es tracta tant d'una veneració popular a una imatge concreta de la Verge Maria, sinó a la Verge mateixa: hi veig molta gent mallorquina, estrangera, llatinoamericana.

Em sembla veure que tots aquests gestos que es fan davant la Mare de Déu de Lluc són els mateixos, idèntics als que he vist reproduïts en altres indrets del Planeta, davant de qualsevol altra imatge de la Verge Maria, sigui quina en sigui l'advocació...

M'impressiona fortament veure-hi tantes parelles joves que s'atansen al cambril de la Mare de Déu, homes i dones, del país i de fora. Com també la gent major que hi acompanya infants més menuts, fent-los explicacions sobre la Verge...

Tenint present que les lectures bíbliques d'aquests dies giren en torn del I Llibre de Samuel, no m'he pogut estar de deixar escrit i signat al Llibre de Visites, que roman obert per a tothom que accedeixi al cambril de la Verge, aquestes paraules que m'han vengut al cap en aquell moment precís:

«Què voleu de mi, Senyor/a?

Digau-me'n alguna cosa!

Sense res que em faci nosa,

Aquí, ara vos escolt!»

06.
Sisè dia d'estada meva a Lluc, als inicis de 2018, mon any sabàtic, un dia que coincideix amb el meu primer cap de setmana al santuari. Des del primer moment, es nota que no és un dia com els altres. Per molts de motius. Els blavets no hi són. Cadascú se'n va a ca seva, si vol. No hi ha cant de la Salve al migdia...

Els horaris de les misses en dissabte i diumenge també canvien. A més de la de les 12:45, n'hi ha una altra a les 19:30. Avui m'apunt a aquesta segona. M'hi trob un celebrant que no conec. Pel que em diu, és valencià, nom Antoni, missioner dels Sagrats Cors que ha estat al Camerun, a l'Argentina i a República Dominicana. Fa una celebració molt cantada i expressiva, tot i que els feligresos només som dos... i ens repartim les lectures...

Els horaris del forn botiga també s'allarguen. En lloc d'obrir de 8 a 10, com cada dia, la madona manté obert els dissabtes i diumenges fins a les 12:30 h. Hi he comprat cocarrois, empanades, formatge i plàtans (10,15€).

A la Fonda de Lluc hi ha més comensals que els dies anteriors. Les cel·les sembla que s'estan ocupant més també.

Mentre berén, a més de l'al·lota alemanya de cada dia, hi destrio en Pepín amb un amic seu, de la parròquia de Sant Francesc de Paula. Ens saludam i desitjam bona estada i caminada fins a Binifaldó.

Avui he optat per fer camí cap al puig Tomir, fins allà on diguin i vulguin les meves cames, per la carretera de Pollença fins a Menut, seguint cap a Binifaldó i enfilant-me per amunt fins a la rosseguera...

Total, unes quatre hores de marxa lenta, que m'han servit per topar-me amb moltíssima de gent, a més de ciclistes de carretera i de muntanya: a un home jove que em demana si va bé per anar al Tomir, li aconsell que seguesqui tot dret; a en Pepin i company que trob abans d'arribar a les cases de Menut, els suggeresc que no passin de llis per davant la Creu de Menut que tenen a la seva dreta; una parella major d'alemanys, amb dos canots de companyia que m'escometen per darrera sense jo haver-me'n adonat; tres cotxes ben carregats de personal que s'adrecen al refugi de Binifaldó, on es veu que n'han llogat les instal·lacions; més de mitja dotzena de caminaires que ja davallen del cim del Tomir; dues al·lotes que els segueixen més enrere; altres caminaires que prenen cap a la Volta de la Moleta de Binifaldó...

De retorn al santuari, vaig a dinar d'un bon plat de frit de me exquisit, acompanyat d'un bon pa amb oli ben fregat amb tomàtiga de ramellet i una copa de vi negre: 14€.

Mentre me l'estic empassant, veig que entra al menjador el mateix bisbe menorquí de Mallorca, Sebastià Taltavull, qui se m'acosta i jo salut efusivament. Empatam la xerrada una bona estona. Em diu que va anar a visitar el bon amic Miquel a l'hospital Sant Joan de Déu, i jo li parl també de l'altre bon amic Guillem que ha estat ingressat recentment en una residència geriàtrica. Em diu que mirarà d'anar a saludar-lo. Avui ve d'ordenar un diaca a Pollença.


05.
Al cinquè dia d'estada a Lluc, a principis de 2018, mon any sabàtic, quan comença a clarejar l'alba deix temporalment la cel·la del santuari i,  després de berenar d'un bon entrepà de tonyina preparat per en Joan i servit per na Margalida, amb el transport públic, em trasllat a Ciutat, per tractar-hi alguns assumptes domèstics que tenen a veure amb la neteja domiciliària; la reparació del vehicle que vaig haver de dur al taller mecànic la setmana passada; la recollida d'algunes peces que vaig portar a la tintoreria; l'anada setmanal a Binissalem, per dinar amb els bons amics Pere, Francisca i Toni, etc.

Me'n torn cap a Lluc, a mitjan capvespre, en tren des de Palma fins a Inca, i en bus des d'Inca fins al santuari.

Transport públic. TIB-Alorda fa el trajecte, tres pics diaris a l'hivern, entre Lluc i Inca, passant per Caimari i Selva, al preu de 0,95€, si mostres la targeta TIB. Jo he sortit del santuari a les 8:55 h tot sol amb el conductor dins un busset dels petits i, després de recollir gent a Caimari i a Selva,  hem arribat a Inca 35 minuts després, a l'anada. El tren cap a Palma, ha sortit dos minuts després.

De retorn a Lluc, des de Binissalem on hem anat a dinar, he pujat al tren que m'ha portat fins a l'estació d'Inca on he agafat el bus a les 16:50, un autocar més gros que el del matí, perquè, en ser divendres, ha de recollir els blavets que se'n van a passar el cap de setmana a ca seva.

Cap de setmana. Pel que em sembla, el cap de setmana les coses no funcionen com les cinc jornades restants. Si no hi ha blavets a Lluc, tampoc no hi ha cant de la Salve a les 13:15. I l'horari de les misses també canvia, tant dissabte com diumenge.

Caminada. La meva caminada d'avui haurà de ser substituïda per la de demà, una mica més llarga que l'habitual, ja que, quan he arribat al santuari ja començava a fosquejar...


04.
Quart dia a Lluc, iniciant 2018, mon any sabàtic.
Dia de canvis. Al berenar, en lloc de taula plena de menjua, un bon entrepà de cuixot amb formatge, bones olives, bona barreta, bon envinagrat coent, bona taronjada, bona ampolla d'aigua i bon cafè amb llet. Per demà he demanat un entrepà de tonyina, a en Joan.

Canvi de companyia. Berén al costat d'una jove alemanya que parla molt poc l'espanyol (i jo més poc l'alemany), però que es fa entendre quan em diu que ve del nord-oest d'Alemanya, que li agrada Lluc, i el menjar i la natura de l'entorn, a pesar del fred que hi fa, i que s'hi pensa estar una setmana.

Canvi de compres. Al forn botiga de la plaça dels Pelegrins vaig a comprar pasta de dents (que m'he oblidat a Palma), una pinta i crema Nivea. Tot plegat, 7,25€.

Canvi de rutes. El matí fent camí a peu cap a les cases de Menut (camí empedrat, barreres a saltar, finca pública de Menut, Creu de Menut, forn de calç, CEFOR, Centre Forestal, cases, olivar de Menut, refugi de fauna...); i retorn al santuari per la carretera de Pollença. A la tarda, cap al Guix, per la Font Coberta i el camí forestal, retornant al santuari pel camí del refugi de Son Amer, on trob la manacorina Magdalena.

En total he caminat unes quatre hores... mentre he pogut conversar per telèfon amb bons amics meus com el pobler-fornalutxenc Agustí o el concarrí Jaume o el mecànic del taller on se'm repara el cotxe o la bona amiga peruana Malena que m'ha posat al corrent de la retransmissió del Barça-Celta...

Abans de dinar, -de guàtleres torrades a ca s'Amitger ben acompanyades d'ensalada i patates rostides i regades amb una copa de vi negre de la casa-, la missa i el cant de la Salve a l'església del santuari, aprofitant la trobada per saludar els companys capellans que se n'encarreguen.

A la tarda, pregària una mica més llarga que els dies anteriors, davant la imatge de la Mare de Déu de Lluc...


03.
Tercer dia a Lluc, a l'inici de 2018, mon any sabàtic.

A diferència d'ahir, que va fer un sol esplèndid, avui m'aixec amb el cel ben ennigulat. Segons un jove de la contrada, en veure el puig Tomir emboirat, m'assegura que avui caurà una bona aiguada; en canvi, un vell amb qui m'he topat més avall em diu «aquest temps fa mala cara, però un no sap mai...». De fet, al final, no ha arribat a plogut gaire. Brusquina només.

Començ el dia amb un bon berenar a sa Fonda, on trob l'ex regidor de Palma Rafa Duran, qui em saluda, m'ofereix la visita gratuïta al Museu de Lluc sempre que vulgui, i em diu que, juntament amb en Pere Muñoz, porten l'empresa encarregada de les instal·lacions...

Faig el recorregut a peu fins al refugi de Son Amer, com aquell qui diu a quatre passes del santuari. Hi trob l'agent d'IBANAT que el gestiona, en Joan, qui em regala un exemplar del llibre editat l'any 2016 pel Departament de Medi Ambient del Consell de Mallorca «Ruta de pedra en sec», després de signar jo mateix al full de la casa.

En sortir del refugi, em trob inesperadament amb en Joan Bauçà, del SEM, que feia anys que no veia. Una mica més avall, em top amb en Ricardo Baleto, d'USO, que també feia anys que no havia vist: xerram de tot i molt durant una estona ben llarga, a prop del lloc d'acampada juvenil.

A la missa de les 12:45, cinc frares de Lluc, dues velletes i jo mateix, astorat en veure que la cançó que jo havia anat turirurijant  moments abans -«Hinnení, pareimi, ecce me, me voici, som aquí, Senyor»- coincidia amb la primera lectura bíblica que hi ha fet el bon amic missioner dels SSCC, el P. Manuel Soler... Telepaties, coincidències fortuïtes, miracle de Lluc, casualitat... en qualsevol cas cosa molt sorprenent per a mi.

Din de cabrit al forn a ca s'Amitger. En visitar el centre d'interpretació situat a quatre passes, m'hi trob un antic company de lluites polítiques pesemeres, de Binissalem, que hi treballa des de fa anys com a agent de l'IBANAT. Entaulam una llarga conversa.

Continuo caminant cap a la vall d'Albarca, fins a la barrera que indica que no s'hi pot passar, ni a peu, si no és en diumenge... De prompte, compareix el mateix pagès encotxat que m'havia convidat el matí a pujar-hi, quan m'ha vist que jo anava a peu i li he dit que necessitava fer cames...

Ens hem posat a xerrar de tot i molt, sobretot de la vida del pagès, del camp mallorquí avui dia, dels seus sentiments profunds envers polítics i administradors dels recursos públics. Una conversa ben interessant, la que he mantengut amb en Tòfol de Son Macip, un dels quatre «germans locos» de la finca, segons m'ha indicat aquest home de 82 anys que m'havia semblat molt més jove...


02. 

Per casualitat, aquest segon dia de la meva estada al santuari de Lluc, amb motiu de mon any sabàtic, que he aprofitat per caminar unes dues hores pels voltants més propers, de retorn a la cel·la m'he trobat amb un blog que m'ha cridat l'atenció poderosament.

Publicat pel bon amic Manuel Soler Palà, missioner dels Sagrats Cors, no he pogut evitar de posar-hi el meu comentari personal, fent-li a saber que he estat molt content d'haver pogut saludar de prop tota la comunitat religiosa, amb la qual hem compartit la celebració eucarística aquest dimarts.

Com a nota curiosa, descobresc que hagués pogut pujar a Lluc amb el meu cotxe i deixar-lo aparcat al pàrquing. El preu de l'aparcament al pàrquing públic, per a la gent allotjada al santuari, és de 4 euros. Hi estigui els dies que siguin. Et donen una targeta que et permet d'entrar i sortir sempre que vulguis. A la pròxima!

01. 

Primer dia a Lluc, en aquest mon any sabàtic...

Amb els companys Pere Reynés i Pep Portell, feim la volta a la moleta de Binifaldó (unes 4 hores de caminar per la muntanya), en dia d'hivern, plujós i fred... 

Acabada la volta, tots dos se'n tornen cap a casa, després d'haver-me ajudat a portar la motxilla i altres bolics fins a l'interior del santuari.

A la recepció, en comptes de trobar-hi en Guillem -amb qui jo havia contactat i contractat telefònicament la reserva d'una cel·la, des de ca nostra, a Palma- m'hi acull na Maria, qui em passa tota la paperassa pertinent, un cop m'ha demanat si jo ho volia pagar tot en aquell moment o en haver acabat la meva estada. Mal camí passar-lo prest, com més aviat millor, vaig pensar...

La cel·la, que és petitona, m'agrada. Té armari, quarto de bany amb dutxa, excusat i lavabo, tovalloles, dos tassons de plàstic i dues bossetes de gel, endoll per al portàtil... Un llit de matrimoni, una tauleta de llit i una altra més gran, una cadira... i calefacció! N'he hagut de baixar la temperatura! 

És l'hora de dinar i aprofit per davallar a sa Fonda, on se serveix un menú especial, per allò que hi ha una excursió programada: un variat de calamars, croquetes, ensalada russa, seguit d'un bon plat d'arròs brut i pinya tropical de postres: 16 euros. Em serveix de berenar, dinar i sopar...

La fosca i el silenci absolut arriben més aviat que de pressa. Cap enllà les cinc del capvespre, ja no s'hi veu una ànima pel recinte. Fins i tot l'església, quan mir d'anar-hi a resar una estona a les 18:30 h ja està tancada amb pany i clau... Cap a la cel·la, s'ha dit, idò.

Segona carta de Cil Buele a Oriol Junqueras, empresonat a Madrid

Ciutat de Mallorca, 6 de gener de 2018

Benvolgut, mai oblidat i sempre recordat amic, vicepresident de la Generalitat de Catalunya:

Quan són a punt de complir-se dos mesos, des que vaig enviar-te, a tu i a cadascun dels 10 presos polítics catalans empresonats, la meva missiva primera, una carta certificada amb justificació de recepció, m'acab d'assabentar que -com era d'esperar i de suposar- el Tribunal Suprem espanyol ha pres la decisió de mantenir-te empresonat, malgrat la teva crida a la pau i al diàleg (un llenguatge desconegut, insignificant, difícil d'entendre a l'àmbit de les institucions de l'estat espanyol... en lloc de protector nostre, enemic nostre...)

Efectivament, dilluns, dia 6 de novembre de 2017, vaig enviar, per correu convencional certificat, un escrit meu que anava adreçat als 10 catalans empresonats a Madrid, pel motiu polític d'haver impulsat l'independentisme i la República Catalana.

Vaig mirar, així, de fer-vos costat i d'animar-vos a empassar-vos, de la manera millor possible, el mal tràngol que comporta haver-hi de romandre empresonats.

Vint-i-tres dies després d'aquell enviament meu- vaig trobar-me a la bústia de ca meva els 10 avisos de recepció certificada per Correos. M'alegrà ben molt veure'ls. 

Dos dels escrits anaven dirigits a les dues conselleres de la Generalitat de Catalunya que hi romanien recloses: Meritxell Borràs i Dolors Bassa. Tots dos certificats -de color rosa- portaven el segell de la Direcció del Centre Penitenciari de Dones Madrid 1 d'Alcalá de Henares. Tots dos certificats em feien constar que els meus dos escrits havien estat lliurats a «Autorizado 98208», que l'havia signat pel «Lliurament domiciliari» que hi havia fet aquell dia el mateix empleat de Correus d'Alcalá de Henares...

Uns altres dos escrits meus anaven dirigits als dos líders, presidents de dues entitats catalanes, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Tots dos certificats -també de color rosa- portaven el segell sense signar de la Secretaria General d'Institucions Penitenciàries del Ministeri de l'Interior – Centre Penitenciari Madrid V Colmenar Viejo -. Tots dos certificats em feien constar que els meus dos escrits hi havien estat lliurats, pel «Lliurament domiciliari» que hi havia fet aquell dia el mateix empleat de Correus de Colmenar Viejo... 

Si he de fer cas als altres sis certificats restants que vaig rebre -també de color rosa- puc concloure que el meu escrit adreçat al conseller de la Generalitat de Catalunya Joaquim Forn va ser el primer que arribà a l'Administració del Centre Penitenciari de Madrid VII Estremera. Només dos dies després d'haver sortit de Mallorca. Se'n feia el «Lliurament domiciliari» al receptor 66995, qui el signava.

Vuit dies després, el 13 de novembre de 2017, a les 12:50 h, pel «Lliurament domiciliari» que hi feia l'empleat de Correus al mateix receptor 66995, al Centre Penitenciari de Madrid VII Estremera, hi arribaven els altres escrits que jo havia adreçat als consellers de la Generalitat Carles Mundó, Josep Rull, Raül Romeva i Jordi Turull, com també al vicepresident de la Generalitat de Catalunya Oriol Junqueras.

Efectivament idò, tenc constància escrita que els meus escrits han arribat a cadascun dels tres centres penitenciaris espanyols on romanien empresonats, preventivament, aquesta desena de líders catalans independentistes i republicans, que consider que mai per mai no hi haurien d'haver ingressat. No sé si aquests escrits meus han arribat, realment, a les seves mans!

Amant apassionat de la llibertat, la justícia i la solidaritat, com som i em declar, aleshores vaig desitjar profundament que poguéssim viure en una democràcia vera que enfortís, consolidàs i ampliàs cada cop més aquests valors irrenunciables, tant a l'àmbit personal com al col·lectiu.

El temps va passant i se'm van confirmant les sospites que, en lloc d'un estat protector dels nostres drets personals i col·lectius, el que tenim damunt nostre és un estat enemic que no dubta gens ni mica a emprar totes les eines que consideri pertinents, a fi i efecte d'intentar anorrear-nos, de fer que els Països Catalans no siguin res dins el mapa de les nacions i els estats que conformen Europa.

És clar i evident que vosaltres, els presos polítics catalans, n'esdeveniu bocs expiatoris! Per això, t'he de dir que no m'ha sorprès gens ni mica la decisió adoptada pel TSE. No fa altra cosa que allò que acostumen a fer instàncies i organismes semblants arreu del Planeta, amb tants d'altres líders polítics, quan aquests es proposen seriosament de fer costat al seu poble, lluitant per alliberar-se del jou que l'oprimeix i per aconseguir la llibertat plena i sobirana.

Em vénen al cap dos exemples, que m'imagín que ja t'han passat pel cap diverses vegades. Quants d'anys no va haver de passar-se a la presó un líder en la lluita pacífica com Nelson Mandela, dirigent de l'ANC, abans de beneficiar-se d'un fort suport internacional, de convertir-se en un símbol en la lluita per la igualtat racial, de rebre el Premi Nobel de la Pau i de ser elegit el primer president negre de Sud-àfrica? Si mal no record, degueren ser uns vint-i-set anys de presó prèvia! Quasi res!

I què n'hem de dir de Mahatma Gandhi, l'instaurador de nous mètodes de lluita pacífica, rebutjant la lluita armada, predicant la no-violència com a mitjà per a resistir el domini britànic, preconitzant la fidelitat total als dictats de la consciència, arribant fins i tot a la desobediència civil en cas que fos necessari? Fou arrestat, detengut, empresonat en ocasions diverses, i, el proper dia 30 de gener farà 70 anys, va ser assassinat, quan es dirigia a una reunió per a resar, a Nova Delhi. 

Ja no n'hem de dir res, de Jesús de Natzaret. Tots dos en coneixem la vida i miracles, les paraules i els gestos, les lluites persistents, l'afany de construir un món nou, la dèria d'una humanitat respectuosa i lliure, l'estil de vida auster i solidari, les ganes de fer el bé a tothom, la valentia en la denúncia del mal comportament d'estaments públics -religiosos, civils i militars-... A què el portà tot això? A morir enclavat com a malfactor? Sí, efectivament. I a reviure com a Jesús ressuscitat per a sempre!

Simplement, bon amic Oriol, t'he volgut fer avinent aquestes paraules meves, en uns dies com aquests, en què iniciam un Any Nou, que et desig farcit de tota casta de bones notícies i absència total de les males; en què romanem a punt d'acollir entre nosaltres els tres Reis d'Orient (que, com saps, a cap dels textos evangèlics reconeguts com a tals, ni són tres, ni són reis, ni s'anomenen com els anomenam); que som a les portes de festes tan nostres com les de sant Antoni o sant Sebastià, a Mallorca; que recordarem tots i cadascun dels membres de la teva família, que no poden veure't...

Si aquestes paraules meves et fan bona companyia, em donaré per satisfet. No dubtis que et tenc ben present en les meves pregàries quotidianes. Com ja et deia, a la meva anterior: Que Déu t'ajudi, Ell que en sap i pot, molt més que ningú! Per si et pot servir d'ajuda, et recoman, si és que encara no ho has fet, la lectura d'algun Salm, diàriament. A mi, em reconforta ben molt, abans d'emprendre la ruta de cada dia. «Només tu, Senyor, regeixes el món amb justícia, regeixes les nacions amb rectitud i guies els pobles de la terra (S 67,5)»

Ja saps que pots comptar sempre amb la meva amistat, sincera i profunda. D'home creient i militant d'Esquerra Republicana de Catalunya. 

Salut! Coratge! Energia! Resistència! Amb una abraçada entranyable,

Cil Buele

2018, mon any sabàtic...

Any 2018. Comença amb el primer dia de l'any (dos mil devuit), del mes (gener) i de la setmana (dilluns). Aquest 2018 no pot ser per a mi com un any qualsevol. N'hi he de complir setanta-quatre! 

Per motius diversos, em sembla adient aprofitar-ho per fer-hi una paradeta. Aturar-me a reposar. Mirar una mica de reüll el meu passat. Fitar amb moltes ganes el meu futur. I valorar tranquil·lament el meu present. 

M'ho vull prendre com un temps llarg de descans. Després d'un temps tan llarg, farcit d'esforços i de lluites en àmbits variats.

A punt d'encetar aquest Any Nou, em fa molta d'il·lusió fer i recórrer algun tram del Camí de Santiago, a peu. Com també emprendre el meu vol cap al Perú, sense data fixada de retorn. Fins que el cos hi aguanti i en vulgui. Com a bon illenc, no m'atreu gens ni mica la navegació marítima...

«La vida no deixa mai de ser un somni. I els somnis... són somnis!»

Any 2018, un any acabat en vuit, com aquests que l'han precedit:

1948 – Declaració universal dels drets humans. Quan jo som a punt de complir-ne quatre.

1958 – El pas a la secció major com a estudiant d'Humanitats. Quan jo n'he de fer catorze.

1968 – Maig Francès. La finalització dels meus estudis superiors. Quan n'he de tenir vint-i-quatre.

1978 – Retorn a Mallorca, després d'anys a Burundi i Perú. Quan n'he d'assolir trenta-quatre.

1988 – Mort de la meva primera dona, na Lina Company. Quan n'he de complir quaranta-quatre.

1998 – Darrer any meu de regidor a l'Ajuntament de Palma. Quan n'he de fer cinquanta-quatre.

2008 – Darrer any meu com a treballador públic. Autònom, quan n'he d'assolir seixanta-quatre.

2018 – Cinquantè aniversari d'ordenació sacerdotal. Quan estic a punt de complir-ne setanta-quatre. 

Desitjant, amb tota la meva ànima, que sigui aquest any 2018 quan s'arribi a fer efectiva alguna casta de reconeixement públic, pòstum, a la gran tasca desplegada per la meva dona, na Bel Rosselló, com a dirigent veïnal del Camp Rodó...

Aquest 31 de desembre, darrer dia de l'any 2017, faig comptes que sigui aquesta la meva aportació darrera a les xarxes d'intercomunicació digitalitzada, FACEBOOK, TWITTER i grups de WHATSAPP, en començar l'any 18, mon any sabàtic en aquest àmbit... 

No es tracta de res més que d'un grapat d'imatges de la Festa de l'Estendard, celebrada des de fa centúries a Palma. Avui, per primera vegada i de manera oficial també, Diada de Mallorca fixada pel Consell... «Ad Multos Annos!»

Vaig néixer, a Palma, al carrer 31 de Desembre, l'any 1944...

Visca Mallorca!
Visca la nació catalana!
Visca la República dels Països Catalans!

Projecte educatiu europeu «Compartint infàncies» (Sharing Childhood), a Palma

En acabar el primer trimestre del curs escolar 2017-2018, al CEIP Els Tamarells, de s'Arenal, s'ha acabat també el SACHI2 (Sharing Childhood) «Infàncies compartides»,  un projecte europeu que, amb el suport tècnic de la UIB, s'ha duit a terme a tres centres escolars infantils de Palma.

Per a mi ha estat una experiència molt enriquidora. El contacte mantengut amb infants de 10-11 anys, des que m'hi vaig embrancar el proppassat 19 de setembre, amb el compromís de dedicar hi una hora i mitja a la setmana, m'ha servit ben molt, tant per compartir-hi coneixements adquirits al llarg de ma vida setantina, com també per tenir l'oportunitat d'aprendre-hi coses noves desconegudes per mi.

Em sent molt agraït a la Direcció del CEIP, a les mestres i tutores del centre, a les tècniques de la UIB i a tot el personal que hi ha participat, per l'ajut que m'han prestat a l'hora d'aprofitar al màxim aquesta oportunitat.

Per damunt tot, em sent molt agraït als 48 infants de cinquè curs que hi han pres part. D'una manera especial als sis que s'han integrat dins el grup auto-denominat WATERMELON, compost per n'Alba, n'Angèlica, n'Elena, na Nerea, en Raül i en Samuel. 

De tots i cadascun d'ells he après ben molt. Sobretot pel que fa a l'ús de les noves tecnologies, a la pràctica decorativa, a l'ús de l'anglès elemental, al treball en equip, a la responsabilitat compartida... 

M'ha alegrat ben molt que durant totes les vuit sessions ens hàgim pogut comunicar en català, la llengua pròpia de Mallorca, sense cap casta de dificultat, malgrat procedències familiars de continents diversos...

Esper i desig que tothom se n'hagi pogut beneficiar, d'aquesta aportació nostra a la realització del projecte.

III Trobada de corals mallorquines, en concert de Nadal, al Seminari Nou

 Per tercer any consecutiu, el grup d'Amics del Seminari  organitzen a la capella del Seminari Nou, al barri palmesà del Vivero, la tercera trobada de corals mallorquines, en concert de Nadal, al qual conviden tothom que en tengui ganes perquè se n'hi pugui gaudir, de franc.

Es tracta d'una iniciativa cultural, de caire musical, que enguany arreplega tres corals mallorquines: l'Schola Cantorum dirigida per Tomeu Ripoll, la Coral Sor Francinaina de Sencelles dirigida per Francesc Bonnín, i la Coral de sant Miquel de Campanet dirigida per Pere Reynés.

Aquesta activitat musical nadalenca s'inicià al mateix indret l'any 2015. Hi participà molt activament la Coral sant Jaume, de Ciutat, dirigida per Mariano Cortès. 

L'any passat, el 2016, es va dur a terme aquesta trobada de corals amb una participació molt diversa, com es pot comprovar en aquests vídeos que vaig enregistrar-hi: La Sibil·la, la Coral de Sant Miquel de Campanet, la Nostra Schola Cantorum i la Coral Units com Brins de Felanitx, seguint l'ordre de presentació.

Per a enguany, es preveu de celebrar aquesta III Trobada de Corals al Seminari Nou divendres dia 29 de desembre, a les 20:30 hores, amb la participació de l'Schola Cantorum, la Coral Sor Francinaina, de Sencelles, i la Coral sant Miquel, de Campanet.

Amants del cant gregorià o del cant polifònic o de nadales mallorquines tenen l'oportunitat d'assistir a un dels bons concerts nadalencs, que es fan cada any a la capella del Seminari Nou.

A reservar-se'n dades i dates a l'agenda personal, idò!