Retrobada amb el bon amic Josep-Lluís Carod-Rovira, a Barcelona (II)

Si durant la primera part de la trobada mantenguda a l'Escola Superior de Comerç Internacional (Universitat Pompeu Fabra) de Barcelona, hem pogut compartir algunes reflexions sobre el llibre de la Bíblia, publicat a Madrid, en català, amb motiu de commemorar els 500 anys de l'inici de la Reforma Protestant (1517-2017), la segona part d'aquesta trobada meva amb el bon amic i company de lluites polítiques republicanes Josep-Lluís Carod-Rovira també resulta ben sucosa.

La meva primera pregunta no pot ser més directa: Què me'n dius, bon amic Josep-Lluís, de la situació que estam vivint als Països Catalans hores d'ara, en relació amb la proclamació i defensa de la República Catalana? 

Tos dos tenim molt a dir i a compartir!

Josep-Lluís ho resumeix amb tres retxes que publica vuit dies abans del referèndum de l'1 d'octubre de 2017 a Nació Digital: «Identificar els punts febles, reconèixer-los i procurar no repetir-los és indispensable per donar rigor i credibilitat a l'objectiu més ambiciós que pot tenir un poble en tota la seva història nacional».

Segons Carod-Rovira, no es tracta tant d'alimentar el desànim com de tenir el coratge de reconèixer on s'ha fallat, esmenar els camins equivocats i transmetre a la gent la nostra principal estructura d'estat: la convicció que ens porta a adequar el ritme alliberador a la realitat de les nostres possibilitats. 

L'ex vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya demana calma, quan sembla que tenim massa pressa!

Les seves reflexions duen a pensar que, així com, amb les ganes que teníem l'any 1978 de girar full al franquisme, aleshores Catalunya es converteix en l'indret on la Constitució espanyola obté més vots afirmatius en el referèndum corresponent; de la mateixa manera, quaranta anys després, amb les ganes que tenim de girar full a la dependència d'Espanya, arribam a creure'ns que, amb la sola voluntat nostra d'esdevenir independents, gairebé ja en tenim prou per a ser-ne.

Però això no és així, sinó que comporta, d'una banda, que tenim de menys Espanya. Menystenim les estructures d'estat que sí que ells tenen i que, amb diners nostres, fan servir contra nosaltres, però que nosaltres no tenim: diplomàcia professional, forces armades modernes i serveis d'intel·ligència actius.

Amb tot això, no podem passar per alt que Espanya mai no ens deixarà anar a qualsevol preu. L'estat espanyol estarà sempre disposat a fer el que calgui per impedir-ho i a fer-ho «todo por la patria».

D'altra banda, feim càlculs de més, sobrevalorant la reacció democràtica que confiàvem obtenir a les institucions europees... No n'esperàvem un arrenglerament tan decidit i acrític, al costat de les autoritats espanyoles... Tampoc no ha arribat amb claredat la denúncia exterior de la brutalitat policial espanyola ni el reconeixement del comportament cívic, pacífic i democràtic dels catalans.

Davant d'això, Josep-Lluís Carod-Rovira manifesta que ens cal ser capaços de respondre-hi amb intel·ligència, amb el cap i no amb l'estómac, de manera pacífica, perquè aquesta és la sola manera de guanyar. Amb astúcia i no amb rampells. Mitjançant procediments internacionalment comprensibles i homologats.

Conscients que ells tenen la força de les porres i les seves lleis, mentre nosaltres tenim els arguments, la raó i la gent, hem de tenir ben presents les nostres limitacions. No per renunciar a res, sinó per a emprendre camins que ens duguin a la victòria que somiem i no a una nova sensació de fracàs col·lectiu.

Conclou que no hi ha marxa enrere possible per ara. Quedar-nos a Espanya fóra la pitjor de les decisions, atès que la revenja que tan sols comença a insinuar-se seria del tot implacable, ferotge, insuportable.

La cosa va de democràcia, acaba dient Josep-Lluís. Però hi va perquè volem la independència. Només des de la independència podem garantir la democràcia que ara no tenim, fins aconseguir allò que el poeta anomena «el ple domini de la terra».

Setè i darrer dia d'estada meva a Barcelona, en mon any sabàtic 2018

Aquest dijous, 22 de febrer, mentre em trob a Barcelona passant-hi el meu setè i darrer dia d'estada en aquest mon any sabàtic -abans de pujar cap al monestir de Montserrat-, se celebra a Mallorca la festa de la Càtedra de Sant Pere, titular del Seminari diocesà. 

Sembla que enguany es torna a celebrar «in splendoribus», en aquesta ocasió al Seminari Nou (Son Gibert), amb la presència dels Amics del Seminari, l'Schola Cantorum, la comunitat del Seminari Major (7 seminaristes i 2 diaques) i la comunitat del Seminari Menor (10 joves adolescents). El bisbe de Mallorca Sebastià Taltavull, per motius d'agenda, no els pot acompanyar.

Així ho feia a saber el  rector del Seminari mossèn Bartomeu Villalonga el proppassat 29 de gener, en carta signada i tramesa als Amics del Seminari.

Enguany s'hi vol afegir un motiu més a aquesta festa que, juntament amb el Col·legi Sant Pere, s'ha de convertir també en agraïment a mossèn Joan Puigròs per tota la feina feta durant més de quaranta-set anys a l'edifici del Seminari.

Precisament avui mateix he tengut oportunitat de retrobar-me, a Barcelona, amb el grup que constitueix el bassó del que se'n pot considerar la Delegació a Barcelona dels Amics del Seminari de Mallorca: Andreu Obrador, Jaume Lliteras i Manel Cortès. 

Jaume Lliteras, Manel Cortès,
Andreu Obrador i Cil Buele

Tots quatre ens hem arreplegar a la «Piper's Taverna» de prop de la Diagonal. Hi hem compartit una llarga estona de conversa i d'intercanvi de records i d'opinions, sumant-nos a la festa mallorquina i enviant-hi la nostra imatge i les nostres paraules als representants de l'Associació Cultural Amics del Seminari de Mallorca, els estatuts i l'acta fundacional de la qual han estat presentats recentment a l'Administració autonòmica per a la seva autorització legal.

Així ho difonia a tots vuit vents del món  i de la bolla el bon amic bunyolí Joan Brunet:

«L'inesgotable rodamón Cil Buele, ha reunit tres molt bons amics nostres residents a Barcelona, Andreu Obrador, Jaume Lliteras i Manel Cortés, com delegació a Barcelona de "Amics del Seminari",  ens han passat la foto adjunta amb el següent comentari: «La delegació d’Amics del Seminari de Mallorca a Barcelona se suma a la festa de la Càtedra de Sant Pere i a l’acte d’homenatge a Joan Puigrós!»

Sisè dia d'estada meva a Barcelona, en mon any sabàtic 2018

Aquest dimecres, 21 de febrer, continuant amb mon any sabàtic que estic passant hores d'ara a Barcelona, m'he proposat d'arribar fins a Sant Celoni, amb ganes de retrobar-me amb la família amiga constituïda pel cabaneter Jaume Fernández, la seva esposa Cecília i els seus dos fills Àngel i Maria.

Marta, Jaume i Cecília,
a Sant Celoni

Me n'hi som anat en el tren R2 que he pres a l'estació de Sants. Ha fet el trajecte en uns cinquanta-cinc minuts. M'encanta viatjar en tren! I més, si, com ha estat avui, tenc l'oportunitat de veure una mica nevat el cim del Montseny!

M'hi esperava en Jaume, a l'estació de Sant Celoni. M'ha comunicat que avui també vendria a passar el dia amb nosaltres, des de Granollers, la Marta, amiga comuna -de facebook-. Me n'he alegrat ben molt.

Façana de Sant Celoni,
a favor dels presos polítics

Efectivament, hem pogut retrobar-nos-hi tots sis a l'hora de dinar, a «La Llesca», el mateix restaurant on vàrem dinar la vegada anterior que m'hi vaig fer present, després de recórrer el nucli urbà que avui acollia el mercadet. 

M'han sorprès les nombroses mostres de suport als presos polítics catalans, ben visibles a façanes, balcons o finestres de la vila.

És un plaer veritable tenir l'ocasió de gaudir de la presència i l'acompanyament de gent amiga com aquesta. M'encanta venir-hi. I esper poder tornar a fer-ho en ocasions posteriors.

Mentre érem a Sant Celoni, m'ha arribat la notícia confirmant que l'Ajuntament de Palma ja ha triat dia per a la inauguració de l'Espai Entitats «Isabel Rosselló i Girart», i se me n'ha enviat la placa que fan comptes de posar-hi.

Placa que l'Ajuntament de Palma vol col·locar
a l'Espai d'Entitats "Isabel Rosselló i Girart"

Tot d'una m'he apressat a manifestar, als membres de les nostres famílies i a les amistats més properes, que «Mentre som a Barcelona, m'arriba la notícia que l'Ajuntament de Palma inaugura aquest espai públic dedicat a na Bel Rosselló, la meva esposa difunta, dimarts que ve, 27 de febrer.

Me n'alegr ben molt, a l'hora que lament moltíssim no poder fer-m'hi present!

Trob que na Bel es mereix aquest homenatge municipal, per la gran feinada que va fer al barri palmesà del Camp Rodó durant quatre dècades seguides.

Cil, Marta, Antònia i Jaume, a Sant Celoni

Per molts d'anys!»

Retrobada amb el bon amic Josep-Lluís Carod-Rovira, a Barcelona (I)

Pocs dies després d'haver arribat a Barcelona, iniciant-hi mon any sabàtic principatí, se m'ocorre de posar-me en contacte amb el bon amic tarragoní, Josep-Lluís Carod-Rovira, de qui fa molt de temps que no tenc cap casta de notícia directa. 

Li escric un correu electrònic, fent-li a saber que em trob a Barcelona, amb la idea de passar-m'hi uns quants dies, abans d'emprendre el camí d'anada cap a l'Abadia de Montserrat, on també m'he reservat uns dies d'allotjament, al monestir benedictí. 

Cerc de canviar una mica d'aires i mir de retrobar allò millor que la vida em pugui oferir a hores d'ara, després d'haver complit setanta-tres anys d'existència damunt del Planeta... fent-ne del 2018 mon any sabàtic. 

Li manifest que m'agradaria que ens poguéssim veure, ni que fos per prendre un cafè, i que em digui com ho puc fer per aconseguir-ho. També li faig a saber que, en aquest mon any sabàtic, m'he desconnectat totalment de facebook, estic inactiu per un temps a twitter, m'he esborrat temporalment de grups de whatsapp i únicament mantenc obert el meu blog  i disponible el meu mòbil.

No torba ni unes poques hores a contestar-me, via whatsapp,  i m'assenyala l'endemà mateix per veure'ns. És d'agrair que tan ràpidament m'hagi convidat a anar al seu despatx que manté obert a l'Escola Superior de Comerç Internacional (UPF), a cinc minuts de l'estació de França.

Després de tant de temps sense haver-nos comunicat, hi ha tants d'assumptes que m'agradaria tractar amb ell, que no crec que ens doni temps per parlar-ne, de tots.

Molt resumidament, m'agradaria que parlàssim sobre: El paper i el comportament del meu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, en la lluita per la República Catalana... Amb un president, una secretària general i tants d'altres alts càrrecs assenyalats per l'Administració de Justícia espanyola com a delinqüents: desobedients, rebels, sediciosos, malversadors, il·legals, etc. què ens cal fer?... Quina es pot considerar l'errada major comesa, a l'hora de proclamar i defensar la república?... Quina perspectiva de futur se n'hi pot besllumar, ara mateix?...

Dedicatòria personal

Hi vaig amb aquest propòsit... Però, després de fer-nos una bona abraçada, el bon amic Josep-Lluís m'ofereix el regal d'un llibre molt especial. Li ho agraesc de bon de veres. Es tracta, ni més ni pus, que d'un exemplar de la Bíblia, recentment publicat a Madrid, en català, per la Societat Bíblica i el Consell Evangèlic de Catalunya, amb motiu de la commemoració del 500 aniversari de l'inici de la Reforma Protestant. N'estic ben content, d'haver-ne estat el destinatari amb data 20 de febrer de 2018.

Me n'ha explicat el contengut, molt sumàriament, remarcant-me'n les aportacions inicials que s'hi fan, a diferència de la Bíblia catòlica, que conté notes explicatives que ofereixen interpretacions dels textos bíblics.

M'interessa ben molt endinsar-m'hi: «La Bíblia i la cultura» (David Estrada Herrero); «La Bíblia, la Reforma i la cultura de la persuasió» (Arturo Terrazas); «L'esperit de la Reforma protestant en les arts» (Daniel Giralt Miracle); «El segle XXI, un moment de llindar» (Jaume Llenas); «Els protestants catalans avui i la Bíblia» (Guillem Correa); «A manera d'epíleg: anunciar-ho des dels terrats» (Julio Pérez)...

Sobretot m'interessa llegir detengudament «Bíblia i protestantisme a les terres de llengua catalana» (Josep-Lluís Carod-Rovira).

He estat molt content d'iniciar la nostra conversa amb una temàtica que té tant a veure amb el llibre dels creients cristians per excel·lència, la Bíblia, servint-nos de l'edició d'aquest llibre que, com s'hi manifesta des dels inicis, comporta «una triple significació: històrica, cultural i lingüística, alhora que una derivada teològica».

M'ha agradat veure-hi, a l'Apèndix, una Taula cronològica de Palestina summament interessant. Va de l'època del Bronze Antic (3200-2200) fins a la segona revolta jueva, quan l'emperador Adrià transforma Jerusalem en colònia romana i l'anomena Aelia Capitolina (135).

També em resulten de molt d'interès els Mapes que s'hi reprodueixen sobre l'Orient pròxim, Palestina, Jerusalem, els viatges de Pau, l'expansió del Cristianisme, etc.

Just per aquesta conversa, de caire bíblic, consider que ja valia la pena de retrobar-nos a Barcelona, amb qui més m'ha obert els ulls sobre la realitat cultural, política i nacional dels Països Catalans. Assumpte que també hem tractat, amb una mica més d'amplitud, durant aquesta trobada...

Quart dia d'estada a Barcelona, mon any sabàtic principatí

Una de les coses que consider més importants a fer cada dia és «caminar». Em sembla que, cada cop més, vaig valorant aquesta activitat diària com a primordial, per a la salut, tant física com psíquica.

La ciutat de Barcelona es presta a caminar durant hores seguides, sense tenir ni un sol minut d'avorriment, ateses les grans quantitats de coses que s'hi poden veure i destriar. I, a més a més, em fa la impressió que se l'està dissenyant, precisament, perquè s'hi pugui anar a peu amb una certa comoditat i tranquil·litat: poques vegades m'he hagut d'aturar davant d'un semàfor en vermell. I quan ho he hagut de fer, ha estat per molt poc temps. Per exemple.

Aquest dilluns, m'he proposat de recórrer a peu alguns dels carrers d'aquesta ciutat. En sortir de l'hotel, situat al carrer Mallorca, he enfilat per la plaça dels Països Catalans, l'avinguda Josep Tarradellas, la plaça Francesc Macià, l'avinguda Pau Casals, el carrer Mestre Nicolau, el carrer Marià Cubí i he arribat al carrer Muntaner, on viu el bon amic bugerró Andreu Obrador.

M'he aturat a saludar-lo i a demanar-li el favor que m'imprimís la primera carta que he redactat i dirigit a la Neus, la companya de l'Oriol Junqueras, fent-li suport en uns moments tan difícils com els que estan passant.

Es veu que això no té aturall i que l'Administració de Justícia espanyola s'està mostrant durament implacable contra l'independentisme català i les persones que el defensen i promouen. 

A més del president del meu partit, Oriol Junqueras, (que ja duu mesos a la presó d'Estremera-Madrid), avui també ha hagut de comparèixer davant dels tribunals la secretària general, Marta Rovira, d'on n'ha sortit en llibertat amb una fiança de 60.000 euros.

He mirat de contactar amb el bon amic Josep-Lluís Carod-Rovira, qui m'ha convidat a anar al seu despatx de la Universitat Pompeu Fabra. Miraré de trobar-me un moment per arribar-hi.

M'han telefonat des de la Direcció general de Participació de l'Ajuntament de Palma i em diuen que tenen previst d'inaugurar l'Espai d'Entitats "Isabel Rosselló i Girart" el proper dimecres, dia 28 de febrer... 

Els he hagut de dir que em trob fora de Ciutat, que no tenc cap data prevista per retornar-hi, i que esper que això no sigui cap obstacle perquè s'inauguri oficialment aquest espai ciutadà que ha de portar el nom de la meva dona. Cosa que agraesc de tot cor!

Tercer dia d'estada a Barcelona, mon any sabàtic 2018

Avui fa 21 mesos que na Bel Rosselló, la meva dona, se’n va anar, d’aquest món a l’altre! 

Un motiu més que suficient per continuar enfortint-me'n en aquest mon any sabàtic iniciat l’1 de gener de 2018... aquests dies duit a terme des de Barcelona estant.

És el primer diumenge de quaresma i m’entren ganes d’anar a missa a l'església de Sant Vicenç dels Horts, pujant-me al tren FGC R5 que surt de la plaça Espanya. A veure si tenc l'oportunitat de veure-m’hi amb la batlessa Maite Aymerich (de la qual no vaig acomiadar-me ahir, a Badalona). Però, sobretot, a veure si puc saludar la família d’Oriol Junqueras, la seva dona Neus Bramon, i els seus fills Lluc (4) i Joana (2).

L'edifici de l'Ajuntament roman tancat, en bon diumenge.... A l'església, m'hi trob mossèn Anton Roca, que celebra la missa dominical a les 9h. Abans que procedeixi a la següent cerimònia funeral per un veí del poble de sant Vicenç dels Horts, mir de saludar-lo a la sagristia.

M'hi atén amb molta d'amabilitat. Li explic el motiu de la meva venguda al poble. Que m'agradaria saber el domicili de l'Oriol Junqueras, per tal d'anar-hi a saludar la seva companya i els seus dos fills. 

S'hi presta generosament, de manera que demana a uns feligresos que me'n donin les senyes concretes, del carrer on es troba la seva casa, segons em diuen «una torre situada al final del carrer de Mestre Ramon Camps».

Me n'hi vaig tot dret, guiant-me el googlemaps En arribar-hi, no hi veig ningú. Sembla que l'immoble estigui desocupat, tot i que s'hi veu aparcat un vehicle, al jardí. No hi ha timbre, a l'entrada. Tampoc no se'n sent cap casta de remor. 

Amb la finalitat de deixar-ne constància a la bústia de correus, em pos a escriure quatre mots en un tros de paper que trob pel carrer. Li manifest, a na Neus, que som un amic de l'Oriol que he vengut des de Mallorca per saludar-la, a ella i als dos menuts, i per oferir-m'hi en allò que consideri que pugui ser útil... 

Quan estic a punt d'anar-hi a posar el número de telèfon meu, i el correu electrònic... sent la remor d'una porta interior que s'obre, d'on surt un fotògraf seguit d'una dona i dos infants! Eureka!

Tot d'una em pos a cridar el nom de «Neus», que s'apressa a obrir-me la porta d'entrada al jardí de la casa. La salud molt efusivament, a ella i als dos infants que continuen juguetejant com si no res...

No ens havíem vist mai, però físicament la trob molt afectada... molt penada... molt amagrida... molt xupada... molt desfeta...

En acomiadar-me'n, d'ella, després d'una trobada tan breu com emotiva, mentre m'adreç a l'estació del tren que m'ha de tornar cap a Barcelona, em qued amb la primera imatge del matí, que no m'ha donat temps d'enregistrar pel mòbil, ben a prop de l'hotel on romanc allotjat: 

Amb els meus ulls, he vist de bon matí que una gavina caçava un colom... al carrer de Tarragona... i només n'hi deixava al terra algunes poques plomes...

Oriol Junqueras i Vies és a la presó, des de fa mesos, pel sol fet d'haver volgut escoltar i atendre, com a vicepresident de la Generalitat de Catalunya, el clam d'una bona part de la població catalana que vol la independència i que s'hi constitueixi la República Catalana.

Empresonat a Madrid, és el president d'Esquerra Republicana de Catalunya, i va ser batle de l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts on resideix la seva família... que aquest diumenge de quaresma, 18 de febrer de 2018, he tengut l'oportunitat de saludar i acompanyar durant una estona.

«Amant apassionat de la llibertat, la justícia i la solidaritat», només deman que se'l posi en llibertat «d'aquí que toquin hores», a ell i a tots els presos polítics catalans que romanen empresonats o a l'exili!

La jornada dominical quaresmal s'acaba amb un concert a l'església de Sant Gaietà, a Barcelona, regentada pel P. Miquel, teatí mallorquí que cada diumenge ofereix concerts de música clàssica a benefici d'alguna entitat solidària.

Música en Sant Gaietà (Barcelona)

Segon dia d'estada a Barcelona, mon any sabàtic

Aquest segon dia de mon any sabàtic passat a Barcelona, m'ha duit fins a Badalona, una ciutat que se'm presenta davant dels meus ulls, tot d'una que baix del tren R5-Mataró, amb l'aspecte d’estar a l’avantguarda en la lluita catalana per la independència i la república.

Només arribar i circular pels carrers, m'adon de la gran quantitat de mostres externes penjades a balcons i finestres de moltíssimes cases...

Hi vaig amb la idea d'assistir al Museu de Badalona, on es fa la Primera Jornada NacióXXI, “Mobilització i canvi polític”, organitzada per la Fundació Congrés de Cultura Catalana i l'ACP (Associació Catalana de Professionals).

A més de jo, que hi assistesc com a oient, també hi participa gent del País Valencià, d'Eivissa i de Mallorca.

El batle d’Alaró, Guillem Balboa, intervé al primer debat que gira en torn de «La nova política des dels municipis», amb altres intervinents.

El recentment nomenat vicepresident del Parlament de Catalunya, l'eivissenc Josep Costa, intervé al segon debat que se centra en «Participació i mobilització. Del 15M a la República Catalana», juntament amb altres intervinents.

Hi veig i salud Marta Rovira (directora de la Fundació Congrés de Cultura Catalana), Jordi Porta (expresident d’Òmnium), Vicenç Villatoro (director de Centre de Cultura Contemporània de Barcelona), David Poudevida (president de l'Associació Catalana de Professional), Jordi Muñoz (politòleg), Dolors Sabater (alcaldessa de Badalona), Maite Aymerich (alcaldessa de Sant Vicenç dels Horts), Albert Batet (alcalde de Valls), Miquel Sellarés (president del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya) i d'altres. 

Una cinquantena d’assistents primerencs, romanen atents i participen en el primer debat que es fa el matí. Es tracta d'una jornada que vol ser continuadora d’aquelles altres que organitzava l’Opinió Catalana.

Juntament amb na Bel Rosselló -la meva dona- convidats pel bon amic també difunt Climent Garau, a les dècades 80 i 90 del segle passat, vàrem assistir a gairebé totes les nou jornades que s'hi realitzaren (tret de les dues primeres).

Hores d'ara, segons els organitzadors, cal “pensar i repensar la nació catalana al segle XXI”, amb el nou estil de fer política municipal que hi han introduït sobretot moltes més dones.

S'enceta la sessió amb una intervenció enregistrada per Carles Puigdemont qui ens saluda des de Brussel.les. Ens ve a dir i a encoratjar a continuar mantenint una societat mobilitzada, que s'esdevé preludi de canvi polític en la manera d’entendre la governança i la revolució catalana.

Seguidament, Vicenç Villatoro interpreta l’origen d’unes jornades de reflexió sobre el catalanisme polític, el pensament catalanista, als anys 80: Max Cahner, Jordi Pujol, Miquel Sellarés, etc.

Jordi Muñoz (1979) representa el relleu generacional del catalanisme polític, acadèmic competent alhora que apassionat convençut, la política li esdevé objecte d’estudi i eina pel canvi.

Resumint una mica la seva intervenció, presenta Badalona, escenari prioritari per a la mobilització i el canvi polític... La mobilització social i política en democràcia no ho és tot, perquè hi incideixen molts d’altres aspectes... El país d’avui ja no té res a veure amb el país de fa 20 anys... Tres models de mobilització: Independentisme (Òmnium i ANC), Podemos (Els Comuns), Ciudadanos (C’s)

Segueix una PAUSA, amb berenar d’entrepans i cafè amb llet.

El segon debat del matí gira en torn de «La nova política des dels municipis», on intervenen batles i batlesses que hi fan les seves aportacions característiques: Dolors Sabater, alcaldessa de Badalona; Albert Batet, alcalde de Valls; Maite Aymerich, alcaldessa de sant Vicenç dels Horts; Guillem Balboa, batle d’Alaró.

A la tarda, l’eivissenc Josep Costa, recentment nomenat vicepresident del Parlament de Catalunya intervé al debat sobre “Participació i mobilització. Del 15M a la República Catalana”, moderat per David Miró (diari Ara), amb Tània Verge i Mariona Ferrer (politòlogues)

A la tornada cap a Barcelona, per si no m'hagués bastat l'ensurt d'ahir, me n'arriba un altre a quatre passes d'allà on som: dos vellets que travessen un pas zebra són envestits pel conductor d'un cotxe que, segons afirma, no els ha vist. Sembla que, sortosament, no s'han fet mal. Però l'ensurt no ens el lleva ningú.

No tot han de ser males notícies! Al restaurant on acostum a fer-me present quan som a Barcelona, m'han atès a les mil meravelles! He dit al xef que faré tots els possibles per tornar-hi. Fins hi tot, en lloc d'un porronet petit, me n'han posat un de gros...

De passada per la plaça Catalunya, m'atans a les tendes de campanya que hi són plantades i a la gent que reclama l'alliberament dels presos polítics...

Primer dia de «mon any sabàtic» a Barcelona

L'avió d'Air Europa que havia d'enlairar-se a les 10:15 hores, ho ha fet vint minuts més tard i ha arribat a Barcelona vint-i-cinc minuts després de l'hora prefixada. Però n'hem sortit i hi hem arribat, malgrat la capa espessa de boira que cobria l'aeroport de Son Sant Joan.

Comença així el peu primer dia d'estada a Barcelona, en aquest mon any sabàtic iniciat l'1 de gener de 2018.

Anant a dinar al «Mussol» del carrer d'Aragó, me n'he duit un dels ensurts més forts dels que record: gairebé als meus peus, mentre estava esperant per passar el semàfor en verd i travessar el carrer de Balmes cantonada Aragó, un jove que anava de paquet damunt d'una moto ha pegat per avall i jo només he sentit el cop del casc metàl·lic que pegava contra la vorera de pedra... 

Així com hem pogut l'hem ajudat els vianants que passàvem, mentre s'esperava l'arribada de l'ambulància... En pocs minuts, s'han sentit les sirenes de dues motos de la policia urbana que s'hi acostaven... Me n'he anat fortament impressionat...

En bon primer dia d'estada meva a Barcelona, de manera sorprenent i sense que n'hagués estat gens ni mica assabentat anteriorment, em trob que Òmnium i Assemblea Nacional Catalana han organitzat precisament avui vespre una manifestació, que va des de la plaça de sant Jaume fins a la presó model.

Avui es compleixen quatre mesos de l'empresonament dels JORDIS, Cuixart i Sánchez, a Madrid.

Ben a prop d'on estic allotjat aquests dies, m'hi atans i compartesc amb una gran multitud, que omple des de lluny el carrer Entença, els crits i demandes de llibertat i d'unitat que són els que més sobresurten per damunt de molts altres que reclamen justícia i respecte per «l'escola catalana que no es toca».

«Llibertat presos polítics!», «Unitat!», «Ni un pas enrere!», «In-de-independència!», «Som República!», «Puigdemont, el nostre president!», «L'escola catalana no es toca!», etc. precedeixen el discurs que s'hi fa, agraint la presència en un acte de suport als JORDIS empresonats a Madrid.

Tercera carta de Cil Buele a Oriol Junqueras, empresonat a Madrid

Santuari de Lluc, 31 de gener de 2018

Benvolgut, mai oblidat i sempre recordat amic, vicepresident de la Generalitat de Catalunya:

Imatge de la Mare de Déu de Lluc,
patrona de Mallorca

Tant de bo que, des d'aquest racó muntanyenc, on roman enclavat el santuari de la Mare de Déu de Lluc, patrona de Mallorca, t'arribi la meva salutació personal i el desig que et trobis bé de salut i d'ànims, a l'hora d'enfrontar-te un dia més a la situació que estàs patint d'una manera tan injusta com barroera i poc democràtica.

M'hi he vengut a passar unes setmanes, a Lluc. Necessitava recloure'm, voluntàriament i gojosament, en un indret tranquil i calmat, lluny del trull i les mogudes que sacsegen diàriament i continuadament el nostre viure ordinari a l'interior d'un nucli urbà marcat per ritmes tan trepidants que ens poden arribar a fer més mal que bé...

Aquí, amb la tranquil·litat que ens transmeten les muntanyes, amb l'acompanyament que ens fan les aus i els ocells i els ramats i les guardes i els corrals i la gent que s'hi atansa a la recerca del mateix, els ànims poden aconseguir d'asserenar-se, la serenor s'anima i s'hi enriqueix el seny. 

Vaig venir-hi l'endemà de la festa dels Reis i faig comptes de tornar-me'n cap a casa pocs dies després

Ocells que volen lliures per Ciutat

de la festa de la Candelera. Total, una mesada curta, ocupant una de les cel·les de Lluc que donen a  la plaça dels Pelegrins, dedicant-me a caminar per l'entorn, a pregar davant la Verge, a llegir i escriure, a escoltar i acompanyar la gent que en vol, a assaborir els plats deliciosos i els vins esplèndids que es produeixen a la serra de Tramuntana... Puc dir-te que m'ho estic passant molt bé.

Enmig d'això, no puc deixar de pensar en aquest país nostre que volem molt més nostre... 

I el pensament i el cor se me'n van cap a vosaltres, els qui feis tant i tant perquè això sigui qualque cosa més que un grapat de paraules més o manco malgarbades i esdevengui allò que molts volem, la República Catalana, fruit de la voluntat majoritària de la gent que viu als territoris que conformen els Països Catalans, des de fa segles...

Vagi per endavant, idò, el meu reconeixement personal a la gran tasca realitzada fins ara, per tu i tota la resta de companyes i companys que vos hi jugau la pell i la vida en l'intent de bastir un estat nou dins la Unió Europea, malgrat els entrebancs i les dificultats enormes que se'ns puguin anar posant a davant nostre.

Ciutat, 10 de febrer de 2018

Fragment informatiu
de l'oficina de Correus

De retorn a Ciutat, m'adon que la segona carta meva que et vaig enviar el proppassat mes de gener m'ha estat retornada a casa, amb la indicació que «el destinatario ha rechazado expresamente aceptar el envío y se procede a su devolución». 

M'imagín que això deu ser més fals que un «duro sevillà». 

Per a mi, una mostra més que l'estat espanyol, que s'afanya, verbalment i per escrit, a presentar-se com a protector dels nostres drets i les nostres llibertats, a la pràctica, no s'esdevé cap altra cosa que el nostre enemic en peu de guerra, que mai no ens deixa de fer-la, al conjunt dels Països Catalans.

Carta retornada a ca meva,
des de la presó d'Estremera-Madrid

Curiosament, de les 10 primeres cartes personals que vaig enviar el passat mes de novembre als 10 catalans empresonats, vaig obtenir-ne justificant de rebuda (al recinte penitenciari); això sí, sense tenir encara ara cap casta de constància que hagin arribat mai a les mans de cadascun dels seus destinataris respectius.

Faig comptes de continuar enviant-vos-ne, mentre no n'hàgiu sortit lliures i hi romangueu reclosos. 

A veure qui se'n cansa primer!

Salut i coratge republicans!

Amb una abraçada ben forta, des de Mallorca

Pel camí de Coanegra, a la finca de ca ses Monges

Amb el bon amic i company de fatigues diverses, Agustí Baró i Bauló, ens hem fet presents a la finca de Can Mates o Ca ses Monges, al terme municipal de Santa Maria del Camí, a la vall de Coanegra.

Poc abans d'arribar a Son Roig, -a l'actualitat en mans d'una família estrangera, alemany i sueca, que l'està rehabilitant de forma admirable i que ens atenen esplèndidament-, es troba la finca de ca ses Monges, on s'està realitzant un projecte de rehabilitació d'un conjunt etnològic força interessant a una zona forestal, àrea d'olivar de muntanya, propietat de l'Ajuntament de Santa Maria des de l'any 2015.

Pel que se'ns diu, Vicenç Matas Mesquida de Can Mates, descendent de Son Roig quan va morir, el 13 de febrer de 1950, deixà aquesta propietat a l'Església de la Mare de Déu de la Soledat de Santa Maria del Camí, el Convent dels Mínims.