Tenc i mantenc un record molt viu de Xosé Manuel Beiras. És de l’època en què m’exercesc com a polític, diputat del PSM-Entesa Nacionalista al Parlament de les Illes Balears. Aleshores, represent el PSM-Nacionalistes de Mallorca no solament en territori illenc, sinó també en altres contrades: la del Congrés dels Diputats, a Madrid, o la del Parlament Europeu, a Brussel·les, per exemple.
Tract de prop, entre molts d’altres polítics europeus, Xosé Manuel Hixinio Beiras Torrado (Santiago de Compostel·la, 07-04-1936). Sé que és germà d’uns altres vuit; fill d’una mare molt culta, pianista, i d’un pare treballador del comerç, membre del Partit Galleguista.
Amb Xosé Beiras compartim idees i projectes polítics que tenen molt a veure l’un amb l’altre. Fins al punt que el mes de maig de l’any 2000 ho feim a Brussel·les, a la seu del Parlament Europeu.
Quasi un quart de segle després, encara en record perfectament la trobada.
Més d’una trentena de batles dels Països Catalans, l'any 2000, lliuren un manifest al Parlament Europeu on demanen per a la llengua catalana el mateix nivell de reconeixement que reben altres llengües oficials de la Unió Europea.
La col·laboració intensa que hi presta el secretari de grup mallorquí, Jaume Garau, esdevé peça fonamental, tant per a la realització d’aquesta visita d’alcaldes a Brussel·les, com per a la meva assistència a l’encontre econacionalista, de tres dies de durada a la seu del Parlament Europeu.
Particip en les reunions que mantenen representants dels partits polítics que conformen el Partit Democràtic dels Pobles d’Europa (PDPE), amb eurodiputats que s’integren dins el Grup Parlamentari Aliança Lliure Europea (ALE).
El PSM vol fer-ne part. Hi assistesc, hi particip i hi som molt ben acollit. Amb la meva presència, impulsam l’inici d’una etapa nova per al PSM, primerament com a partit observador de l’Aliança Lliure Europea.
Això ha de permetre un acostament més directe, amb el qual arribar a sol·licitar-hi l’adscripció de la nostra formació política com a partit observador, durant un any seguit. Un cop enfortits els lligams de col·laboració i coneixença mútues, arribaríem a ser-hi considerats defiitivament com a membres de ple dret. Amb la capacitat i el poder d'integrar-hi temàtiques del tot rellevants, en relació amb les Illes Balears i Pitiúses.
Les intervencions, del tot favorables, que hi fa aleshores Xosé Beiras, el fan veure com una d’aquelles persones que, quan obre la boca, es fa escoltar per tothom. Diu coses tan senzilles i tan de sentit comú, que no pots deixar d’estar-hi d’acord. Bon economista, coneix a la perfecció els mecanismes que mouen els fils de les nostres societats, tan abocades a nodrir el model capitalissta com a ser-hi engolides...
Hi manté propostes polítiques d’alliberament dels pobles, que facilitin i procurin de debò la sobirania veritable.
Mitja dotzena d’anys després, ens tornam a trobar, Xosé i jo. En altres ambients, a Reus o a Manresa, per altres assumptes...
Tots dos participam en les jornades de L’Opinió Catalana, una associació catalana que promou la normalització nacional de Catalunya i dels Països Catalans, fomentant i debatent en profunditat idees que es basen en la democràcia, el pluralisme, els drets humans, el progrés i la justícia social.
Record molt bé que Xosé intervé a l’acte inaugural de la jornada realitzada a Reus, dedicada a “Noves formes de participació política i fet nacional”. Ell hi parla de manera magistral sobre “Mobilitzacions ciutadanes i identitat nacional a Galícia”.
Amb motiu de les eleccions autonòmiques gallegues d’enguany, veig que Xosé Manuel Beiras, tot i esser ja un ancià de 87 anys, continua molt actiu en aquest àmbit de l’activitat humana. I de quina manera!
Hores d’ara, Xosé Beiras continua sent una de les figures més importants de la política gallega i del nacionalisme gallec d’esquerres.
Des de sempre, considera que Galícia, a part de compartir amb el País Basc i els Països Catalans el fet de ser una nació sense estat, també esdevé una colònia interior, amb la síndrome de la colonització.
Per a Beiras, el poder que té el PP en la societat gallega, en els mitjans de comunicació, de la premsa escrita, o a la televisió de Galícia, és com en les colònies. I que Espanya, en versió aberrant de la cultura europea, s’afanya a impulsar-hi la recolonització idiomàtica.
És de l’opinió que la independència política de qualsevol espai territorial de l’estat espanyol, mai no podrà ser acceptat pel règim, de cap de les maneres, mentre hi hagi una monarquia borbònica, unes classes dominants en les institucions, com ara, la cúpula del poder judicial, que és colpista. «Mentre això sigui així, no tolerarà absolutament res».
Davant les eleccions autonòmiques gallegues, a punt de celebrar-se, em sembla del tot rellevant, la resposta que Xosé dóna a la pregunta que li formula el periodista de VilaWeb:
Quin resultat donaríeu per bo en les eleccions de diumenge?
«Que el BNG es confirmés com a primera força.
I que fes una neteja al parlament i al govern i poséssim fi a aquesta situació en què una força política utilitza les institucions aconseguides per lluitadors i màrtirs antifranquistes (no sols els nacionalistes, sinó els republicans, els exiliats, els passejats, les víctimes del franquisme), que utilitzen aquestes institucions elaborades amb tanta suor, sang i llàgrimes, en forma simplement d’autonomia, i no de sobirania política.
I les utilitzen per a tot el contrari d’allò perquè van lluitar els qui la van obtenir.
Això és un escàndol i una ofensa a la humanitat.»
Avui per avui, dissabte, romanem a l'espera del que passi demà, diumenge...
Gràcies, Perú, per haver-me ensenyat i per haver-me donat tant, durant tant de temps i amb tanta intensitat.
Són tantíssimes les coses bones rebudes durant gairebé mig segle! En tants d’indrets diversos viscudes, i amb tanta força i energia positiva acumulada!
M’has ajudat a mantenir viva la fe dels meus pares. La d’una mare com la meva, abeurada en la petita vila mallorquina d’Ariany, a l’illa europea de Mallorca. I la d’un pare com el meu, adquirida en la petita vila guineana de Batete, a l’illa africana de Malabo. Tots dos creients cristians, profundament catòlics.
Gràcies, Perú, carajo!
M’has ensenyat a viure d’una altra manera la fe en Jesús, el de Natzaret, nascut, crescut i assassinat, a l’altra riba llevantina de la Mar Mediterrània, la mar nostra.
M’has donat una altra visió de la vida i de la mort. De l’amor i de l’odi. De la lluita i de la mandra. De la gent i del paisatge. De les societats i de les esglésies. De les religions i de les creences. De la terra, del mar i de l’aire. De tot quant prové del Senyor, i se n’hi va, cap al Déu de l’univers.
Gràcies, Perú, carajo!
No sé ben bé com agrair-t’ho. Ni sé gens ni mica com aconseguir que ho facin altres. Només sé que serà per sempre inesborrable l’empremta que em deixes, en ma vida de ciutadà, creient, capellà, compromès i critic...
De nom i llinatge Cil Buele dins les xarxes de la intercomunicació personal més íntima alhora que més pública.
Gràcies, Perú, carajo!
Em surt de l’anima aquest agraïment, sincer i profund, després d’una estona que passam junts cinc companys, a l’interior d’una de les sales de la residència sacerdotal de Sant Pere i Sant Bernat, a quatre passes de la seu catedral de Mallorca.
M’hi han convidat a conversar-hi avui capvespre de dimarts 6 de febrer de 2024.
El tema de la reunió , explicat breument, és que des de fa uns anys amb Gabriel Amengual, Joan Bauzà, Jaime Vázquez,Rafel Mas i altres es reuneixen donant voltes a una temàtica que els interessa i preocupa i que ja Pau VI a l’Evangelii Nuntiandi, en parlava: "la ruptura entre Evangeli i cultura és, sens dubte, el drama del nostre temps, com també ho fou en altres èpoques" (Pau VI, EN 20).
Aquesta situació, em diuen, demana construir ponts entre la fe i la cultura. En definitiva requereix el diàleg i la presència de la fe en la cultura, a la qual la fe hi pot aportar i en pot aprendre. En definitiva, es tracta de donar presència a la fe cristiana i de dotar als creients d'idees i pensaments, per tal que puguin viure i comunicar de manera raonable i creïble la seva fe.
D’aquí la idea d’una col·lecció com aquesta que porta per títol «Tornaveu», que compta amb aquests 8 números publicats, i que volen ampliar-los.
Amb aquesta reunió volen parlar, des de la meva experiència, com difondre-ho en el món digital i internet.
No se m’acut altra cosa que, enumerar-hi alguns punts succints:
1. Trob summament interessant el "contengut" d'aquests escrits i l'"objectiu" de difondre-ho en l'àmbit digital
2. Es tractaria de marcar-hi objectius, finalitats i destinataris
3. De l'experiència comunicativa de CINCOS-70 en context peruà, a la praxi de la intercomunicació personal i col.lectiva-24 en context mallorquí
4. Cal tenir en compte el món digital cada cop més complex, més professionalitzat i més car
5. Caldria passar de la individualitat encuriosida, a l'activitat mancomunada
6. Com també de la gratuïtat inicial, al pagament religiós per qualsevol novetat
7. Una cosa és publicació "personal" a la xarxa, i una altra difusió "professionalitzada"
8. La web del Bisbat de Mallorca sembla que compta amb bons professionals de la comunicació
9. M'inclinaria a cercar-ne, també, fora de l'àmbit diocesà, estrictament eclesiàstic
10. No en parlem ja de l'àmbit universitari, on la UIB està considerada com una de les més especialitzades en la "digitalització" d'obres escrites en català
11. Contactes fora de l'àmbit diocesà estricte poden contribuir a trobar-hi camins
Crec que deu haver quedat ben aclarida la meva predisposició total a col·laborar-hi, de la manera que considerin més adient, fins i tot des del meu domini personal
M’he quedat sorprès enormement per l’alt nivell detectat en la presentació d’un llibre d’en Salvador Ribas Mas, en un indret com és ara la vila mallorquina de Maria de la Salut.
Qui m’hi ha convidat, el seu oncle per via paterna, amic meu i condeixeble, company d’estudis eclesiàstics, mossèn Jaume Ribas Molinas, no se’n pot fer una idea del molt que m’ha agradat comparèixer-hi i escoltar-hi les intervencions.
De bon començament, em sent empès a haver de dir i reconèixer que el títol d’aquest llibre, «Directivos sin fronteras», no m'agrada gens ni mica. No m’ha caigut bé. Al final, un cop llegit tot, ja veurem què me n’arrib a quedar, d’aquesta impressió primera...
A primer cop d'ull, el trob summament contradictori: ¿com pot ser que un directiu no tengui cap frontera, si cada dos per tres roman tancat amb pany i clau? No solament físicament dins un despatx, sinó sobretot anímicament: compromès a l’interior d’una entitat que el fa anar per carrils a vegades impertinents, amb objectius ben marcats, mitjans ben delimitats o ritmes de treball imposats. Si més no, per seguir-hi dictats de la llei del mercat que regeix i impulsa models de vida característics de la societat capitalista imperant arreu del planeta.
Sense fronteres? A punta pala, diria jo que en tenen i se’n troben, tots els qui exerceixen la tasca de directius en qualsevol àmbit: empresarial, associatiu, polític, sindical, sigui quina en sigui l’organització.
Som dels qui pensen i creuen que li aixequen al davant, tant si vol com si no vol, nombroses i diverses «fronteres» de caire econòmic, polític, cultural, mental, psicològic, racial, classista, cultural, social, etc.
Vull reiterar que es tracta de la impressió primera que em produeix el "títol" d’aquest llibre, quan els meus ulls es topen per primera vegada amb la seva portada i l’adquiresc, per 22 euros, a l’entrada del Casal de Cultura de la vila marianda.
Aquest títol no m’agrada gens, de primera impressió.
Més tard, quan arribaria a llegir la pàgina 19, veuria que l’autor explica molt bé el sentit darrer que li vol donar, al títol d’aquest llibre. Entenc que vendria a ser, més tost, com l'objectiu final, la meta a assolir, el cim a conquerir: convertir el lector en directiu sense fronteres «culturals»...
A la pàgina 143 l’autor encara es mostra més explícit. S’adreça directament al lector i li diu que l’ha escrit per procurar-li una eina que l’ajudi a enderrocar barreres culturals pròpies, amb el desig que li resulti útil.
Manifesta que la matèria intercultural és temàtica molt nova a Espanya i Hispanoamèrica, però que està a l’ordre del dia als EUA i al nord d’Europa, on gestionen l’impacte de les diferències culturals.
Aquest llibre de Salvador Ribas Mas conté tres parts i tres annexos al llarg de 232 pàgines.
A la part primera enuncia algunes qüestions preliminars.
Un capítol primer es dedica a l’impacte que li produeixen, a l’autor, les diferències culturals amb les quals topa als inicis de la seva actuació professional com arquitecte tècnic a terres continentals africanes. Concretament a Kènia. I més concretament en rebre l’encàrrec de dissenyar, licitar i gestionar la construcció d’un hospital nou on atendre gent malalta de la contrada, i haver-hi de seleccionar l’empresa constructora.
Descriu admirablement la seva topada amb un caramull d'errors provocats per aquest xoc cultural, les friccions interculturals produïdes entre maneres diferents de veure les coses i, conseqüentment, entre maneres diferents d'actuar i de comportar-se.
S’adona que no hi resulta suficient mirar d’obrir la seva ment a les totes. Ni fer treballar intensament la seva intuïció. Ni mirar de practicar grans dosis d'empatia o d’exercitar un dia sí i un altre també la virtut de la paciència. Res de tot això no li resulta satisfactori. Li falta qualque cosa més, per reeixir-hi com voldria i caldria.
Tot plegat el duu a considerar com a necessari i imprescindible adquirir més "formació intercultural" que li serveixi de base per a exercir la professió, i li permeti de reconvertir-se en formador i consultor intercultural.
Em sembla que el bassó de tot plegat rau a adonar-se que la supervivència d'una empresa qualsevol, a llarg termini, en gran mesura depèn de l'habilitat que tenguin les persones, «tot i pensar diferent, per esdevenir capaces d’actuar conjuntament».
Al llarg de les seves pàgines, em crida poderosament l’atenció que l’autor hi faci un esment directe, de manera reiterada, si no a cada pàgina, sí a cada capítol unes quantes vegades. Com si volgués convidar el lector a engrescar-se en la tasca de transformar-s’hi, en formador i consultor intercultural.
També trob molt instructiu que, en determinats moments de la lectura d’alguna pàgina, convidi a llegir-ne, abans, una altra, per tal de comprendre-la millor. Passa això al capítol quart, pàgina 41, per exemple.
El capítol segon va destinat a desplegar el concepte de "cultura" que promou i impulsa el llibre. Seguint indicacions de mestres amb els quals se sent més apropat l’autor, considera la cultura com «la programació mental col•lectiva que distingeix els membres d'un grup, o categoria, dels membres d'un altre grup, o categoria».
I, en abordar què significa i representa la «cultura nacional», no dubta a definir-la com la «programació mental col•lectiva que distingeix persones d'un país de persones d'un altre país».
Des de la meva perspectiva quasi octogenària, totes aquestes observacions tan acurades poden convertir-se en elements molt valuosos, que contribueixin a enriquir presències nostres en altres indrets del planeta, com també presències de gent d’altres contrades de la terra en la nostra realitat illenca mediterrània.
La part segona del llibre s’endinsa en l’explicació del Model 6-D. I fa aportacions sucoses sobre societats col·lectivistes (majoritàries al Sud) i individualistes (majoritàries al Nord... cristianitzat).
Explica en què consisteix i com funciona aquest descodificador de cultura anomenat Model 6-D, basant-se en explicacions científiques que surten publicades l’any 2018.
Tracta de desglossar en mitja dotzena de dimensions la cultura nacional de cadascun dels 119 països on han mesurat les diferències culturals, a l’espera de continuar treballant en la descripció de la resta de països del planeta.
Són xifres que surten com a resultat d’una investigació acadèmica rigorosa, basada en dades recollides i analitzades científicament, i que representen 6 xifres o 6 colors bàsics en què es desglossa cada cultura.
El capítol quart descriu de forma admirable l’organigrama horitzontal o vertical que comporta la distància jeràrquica (PDI) entre un enginyer europeu i els membres nadius africans del mateix equip de treball.
La lectura acurada d’aquest capítol em porta a recordar i reviure en carn pròpia el tractament i la consideració que rep jo, dècades enrere, com a «patiri» a Burundi o com a «padrecito» al Perú.
De manera que m’interessa moltíssim aquesta observació: l’índex de distància jeràrquica (PDI) queda definit per aquell grau en què els membres «amb més poc poder», els membres més humils dins les institucions i organitzacions d’un país, esperen i accepten la desigualtat social, esperen i accepten que el poder estigui distribuït de manera desigual, mal repartit, tant a la família, com a l’escola, a la comunitat, a les organitzacions, als llocs de treball, etc.
La conclusió que n’extrec és que, amb això, si hom hi para una mica d’esment de manera acurada, es pot arribar a assolir, amb més facilitat i amb garanties majors, el lideratge multicultural amb moltes més grans dosis d’eficàcia.
Per acabar d’arrodonir-ho, a mida que m’endins en la lectura d’aquest llibre tan esplèndid, qued totalment sorprès quan em trob amb aquestes cinc línies que coincideixen quasi paraula per paraula amb un comentari que faig hores abans i que penj al meu blog, sense haver-les vistes prèviament: «Tant de bo que hagués après a gestionar correctament els xocs culturals en l’exercici del meu treball anys enrere, quan vaig sortir d’Espanya per primera vegada. M’hagués estalviat una gran quantitat de temps, de diners i de maldecaps», - diu l’autor mariando a la pàgina 53 d’aquest llibre seu -.
I, poques hores abans de llegir-ho, venia a dir jo en un dels meus blogs: «Tant de bo que m'haguessin arribat dècades enrere (totes aquestes aportacions tan sucoses)! M'haurien estalviat molts d'errors comesos, tant a Àfrica com a Amèrica Llatina, on només vaig fer servir eines tan insuficients com la intuïció, l'empatia o la paciència; en no disposar aleshores de la "formació intercultural" que poden adquirir, amb aquest llibre, generacions actuals més joves.» Sortosament i afortunadament!
Se m’acut d’afegir pel meu compte que, si tots aquells formadors nostres al Seminari diocesà de Mallorca, al marge de la seva presumpta bona voluntat, en lloc d’enflocar-nos pensaments i recomanacions de personatges tan allunyats de la nostra realitat del segle XX, com Teresa de Jesús, Joan d’Àvila, Joan de la Creu o fins i tot Tomàs d’Aquino, ens haguessin pogut obrir les portes a aquestes altres aportacions científiques, enriquidores de la ciència més actualitzada, com la que s’endinsa a aprofundir en la diversitat cultural que caracteritza la humanitat arreu del planeta, ens hauríem estalviat molts d’errors i no poques equivocacions, com també munió de desencants i de frustracions que, lluny de beneficiar ningú, acaben ocasionant perjudicis d’índole diversa a molts.
Benvinguda sia aquesta aportació científica, sobretot si contribueix eficientment a eliminar errors i a multiplicar encerts en les relacions humanes interculturals: entre Nord i Sud.
El capítol cinquè exposa algunes idees molt interessants sobre individualisme, en contraposició a l’equip, mirant de respondre al dilema segon.
En parlar de l’Índex d’Individualisme (IDV), l’autor assenyala que qualsevol cultura en aquest món nostre sempre comporta una certa quantitat d’individualisme: molt, poc o regular. Però no n’hi ha cap, de cultura, que pugui escapolir-se d’aquest segon dilema elemental: ¿l’individu per damunt del grup, o el grup per damunt de l’individu?
L’experiència de l’autor com a guia turístic en una agència de viatges d’aventura especialitzada, en un país africà tan ric geogràficament i socialment com Camerun, l’any 2008, l’ajuda a comprendre millor certs aspectes de la vida social, com és ara l’hospitalitat o la responsabilitat comunitària cameruneses.
El deixen bocabadat. Reconeix que no n’entén res, de res.
D’una banda, veu de prop el que comporta el «col·lectivisme» camerunès, idèntic al que viuen més de tres quartes parts de la població mundial: qualsevol persona, des del seu naixement, queda integrada dins un grup fort i cohesionat que la protegirà sempre, a canvi d’una lleialtat absolutament infrangible, que l’empenyerà a repartir-se els recursos entre tots els membres de la comunitat.
Senyal clar d’allò que se’n diu la «família estesa», que, a més de pares i germans, inclou oncles, cosins primers, cosins segons o tercers, amics, coneguts i fins i tot veïnats. És a dir, tot el barri.
Aquesta característica familiar xoca de ple amb l’individualisme d’altres societats com les nord-europees, on cadascú es limita a ocupar-se de si mateix o, com a molt, de la família nuclear més propera: cònjuge i fills menors d’edat. I punt.
A les societats col·lectivistes com Camerun és normal i desitjable que les famílies esteses, fins a tres i quatre generacions, visquin sota un mateix sòtil. A diferència de les societats més individualistes, on els fills tenen per costum abandonar la llar familiar en assolir la majoria d’edat.
Seguint ensenyaments del seu professor preferit, l’autor del llibre remarca que en les societats col·lectivistes el fet de viure rodejat de cosins, oncles o padrins, a més de pares i germans, crea una relació de dependència pràctica i psicològica de l’individu respecte del grup. Fins al punt que l’interès del grup arriba a prevaldre per damunt de l’interès de l’individu.
Continua exposant l’autor d’aquest llibre tot una sèrie d’exemples que fan veure les essències de les diferències culturals: una pràctica considerada «corrupta» en certs països «individualistes» pot ser percebuda com una mostra de «lleialtat» en altres països «col·lectivistes».
I a la inversa, un exercici de «transparència» pot ser percebut com una «deslleialtat» inacceptable.
A l’hora de respondre la qüestió de la tria del personal que ha de treballar en la construcció de l’hospital nou a Kènia, l’autor del llibre torna a comptar amb la col·laboració de la seva amiga espanyola, amb molta més experiència que ell al país.
Els consells que li dóna, l’empenyen a comportar-se de manera diferent a la que ell consideraria...
Pel que explica en aquest llibre, entre els anys 2012 i 2015, l’autor treballa com arquitecte tècnic per a Melià Hotels International, en clara perspectiva d’expansió mundial. Li encomanen la tasca d’analitzar projectes hotelers i determinar-ne la idoneïtat tècnica i arquitectònica.
Una tasca que li permet detectar el contrast d’actituds diferents entre socis potencials del Marroc o d’Alemanya.
Els europeus el citen a la seu de l’oficina a les 9 del matí i, com a molt, li indiquen un o dos hotels propers on allotjar-se. Resten totalment al marge del que faci fora de l’horari laboral.
Els nord-africans, en canvi, s’encarreguen d’organitzar-li tota la logística, des que aterra al Marroc fins que se n’enlaira. L’única cosa que ha de fer és facilitar-los l’itinerari dels vols aeris...
Algunes observacions, en aquest capítol poden resultar remarcables. Com quan indica i assenyala el paper que comporta, en un país col·lectivista, una bona i sòlida xarxa de contactes. Esdevé un actiu tan valuós que s’ho paga tenir-ne molta cura.
També quan diu que la «comunicació directa o explícita» és més pròpia de les societats individualistes: n’esmenta alguns exemples concrets. I que la «comunicació indirecta o implícita» ho és de les societats col·lectivistes: n’assenyala també alguns altres, d’exemples que viu de prop.
Amb això, el llibre entra en el capítol sisè que serveix per esbrinar detalls del tercer dilema: l’ambició i l’èxit.
En algunes societats, qui les integra se sent motivat a competir i demostrar que és el millor en el seu àmbit d’actuació, mentre que en altres societats resulten molt més motivadors el consens i la cooperació.
En aquest punt del llibre, l’autor fa referència a l’Índex de Motivació cap a l’Ambició i l’Èxit (MAS). El defineix com el grau en què les persones se senten motivades per l’ambició, l’èxit material i la competició; o, per contra, pel consens, la qualitat de vida i la cura dels altres.
És un dilema al qual s’enfronten totes les societats: hi ha gent que s’afanya a treballar per viure, i n’hi ha d’altra que vol viure per treballar.
Al capítol setè, s’endinsa en el quart dilema, sobre allò que es presenta desconegut: a veure si és emocionant o si provoca ansietat. Fa referència a l’Índex de Control de la Incertesa (UAI), que defineix com la mesura en què els membres d’una societat se senten amenaçats davant situacions desconegudes o incertes.
Ho explica molt bé l’autor, a la pàgina 121, amb una claredat irrefutable. Presenta l’estructura d’aquesta primera edició d’un llibre publicat a Barcelona. Concebuda per a lectors espanyols i hispanoamericans, respon a un raonament deductiu, propi de països amb un índex «alt» de control de la incertesa (UAI): va de la teoria a la pràctica.
En canvi, quan traduesqui aquest llibre a l’anglès, fa comptes d'estructurar-lo a la inversa, anant directament al gra. Com que el Regne Unit i Irlanda tenen un índex «baix» de control de la incertesa (UAI), col·locarà primer les pràctiques i acabarà amb l’exposició dels principis que les avalen: anirà de la pràctica a la teoria.
Entrant a la part tercera d’aquest llibre amb el capítol vuitè, l’autor estableix que, estadísticament, la gran majoria de la gent que viu i creix en un país es comporta d’acord amb la cultura d’aquest país.
El Model 6-D es basa en l’estadística i la categorització. No és la cultura dels 119 països analitzats, sinó que representa la cultura més precisa que hi ha avui dia al mon. Com si fos un mapa que permet d’avançar la reacció de qualsevol persona davant d’un estímul determinat, depenent de la seva nacionalitat. Com si fos la carta nàutica que permet de solcar les mars dels negocis internacionals.
Per a Salvador Ribas Mas, el professor Geert Hofstede, creador del Model 6-D, posa la cultura en el mapa. Neix als Països Baixos l’any 1928 i mor el 12 de febrer de 2020, a l’edat de 91 anys.
Enginyer mecànic, pren la decisió de deixar d’emprar màquines industrials per dedicar-se a estudiar a fons les persones que les manegen. S’adona que «persones semblants responen de manera diferent a la mateixa pregunta, depenent de la seva nacionalitat».
Crea aleshores un mètode que marca la diferència i contribueix efectivament a l’enteniment real entre nacions i corporacions internacionals, baixant a l’àmbit dels negocis i la diplomàcia: el model 6-D.
Primerament, fitxa pel departament d’investigació de personal d’IBM-Europa l’any 1965, i finalment funda l’ITIM (Institute for Training in Intercultural Management) l’any 1985, transformat l’any 2023 en The Culture Factor.
El seu deixeble mariando, l’autor d’aquest llibre, Salvador Ribas Mas, reconeix que té el privilegi immens d’haver-lo conegut personalment i d’haver estat present en una de les darreres conferències que dicta el professor.
En arribar al capítol desè de la pàgina 145, m’atur de fer-hi comentaris. Deix a qui tengui ganes d’endinsar-s’hi, que s’hi apliqui de bon de veres. Són pagines amb moltes i molt bones taules sobre la distància jeràrquica, l’individualisme, l’ambició i l’èxit o el control de la incertesa.
Segueixen 160 pàgines que recullen tres annexos sobre l’home que posa la cultura en el mapa, el professor Geert Hofstede, dels Països Baixos; les fitxes resum per països; la taula de puntuacions per països; la pàgina d’agraïments i la dedicada a la presentació de l’autor, Salvador Ribas Mas (Maria de la Salut, Mallorca, 1981)
Per acabar aquesta aproximació meva, m’agradaria destriar i remarcar aquests pocs i bons consells que apareixen a la pàgina 145 i que consider de valor incalculable:
«Quan tenguis la impressió que el teu interlocutor estranger t’està prenent el pèl, o t’està faltant al respecte, o simplement es comporta amb tu com un maleducat, atura’t a pensar una estona, no t’hi enfadis, ni reaccionis visceralment.
Poden ser símptomes de trobar-te protagonitzant un xoc cultural.
Això que perceps com una falta de respecte en la teva cultura pròpia, potser no sigui res més que una mostra de respecte profund en la cultura del teu interlocutor.
Atura’t a pensar-ho una estona. Recorda que el teu interlocutor pot estar seguint un codi de conducta diferent al teu».
Quan el bon amic i condeixeble, antic company d’estudis eclesiàstics, el mariando Jaume Ribas Molinas em convida a assistir a la presentació d’un llibre publicat per un dels seus nebots, Salvador Ribas Mas (1981), m’entren unes ganes immenses d’acudir-hi. N’anot la data i l’hora a la meva agenda, per no oblidar-me’n...
L’acte està programat de fer-se al Casal de Cultura de la vila mallorquina de Maria de la Salut. Just l’endemà de la festa dels Innocents, el 29 de desembre de 2023, a les 19 h.
M’hi present amb la màxima puntualitat. Des del primer moment, m’adon que hi acudeix una gentada, a l’interior d’una sala que podria encabir molt bé un centenar de persones. N’hi ha de totes les edats i condicions: dones, homes, vells, joves, infants, alguns polítics... majoritàriament gent marianda, arianyera i de contrades properes. Les cadires no basten, i un bon nombre d’assistents han de romandre drets.
Comença molt bé en Salvador, agraint la presència de tanta gent i manifestant la seva satisfacció a l’hora de presentar un llibre com aquest en una sala com aquesta: l’escola antiga del temps de la República, bellament reconvertida i condicionada pel consistori municipal en Casal de Cultura per al poble.
Les seves primeres paraules són de records bells i entranyables... Com el d’un llibre que marca la seva trajectòria vital, en sentit contrari... Si l’original conclou que el tresor millor que hom pot trobar, després de trescar món, roman amagat dins el corral de la casa pròpia, Salvador reconeix que, en el seu cas concret i particular, ocorre a l’inrevés: en sortir de la vila, de l’illa, d’Europa, pertot arreu troba tresors de valor incalculable que, entre d’altres, el porten a iniciar la seva carrera professional com arquitecte tècnic, a seguir com a consultor intercultural a The Culture Factor, a treballar a Nacions Unides, Melià Hotels International, Médicos sin Fronteras, Cort Penal Internacional, etc.
Tot plegat el duu a establir-se en països d’Àfrica com Camerun, Kènia, Libèria, Egipte o Mauritània... En aquest sentit, em crida poderosament l’atenció el comentari que em fa prèviament sobre la seva visita als companys missioners mallorquins que treballen a Burundi, l’any 2011, quan ell compta amb una trentena d’anys d’edat.
La presentació de l’edició primera d’aquest llibre (novembre 2023) que porta per títol «Directivos sin fronteras. Las diferencias culturales en los negocios internacionales», es complementa amb les aportacions que hi afegeix el seu cosí coetani Pere Joan Ribas Ribas, i les que hi fa un tercer mariando famós Rafel Jordà Siquier.
Tres homes d’una quarantena d’anys que, a mi personalment, em porten a admirar-ne la capacitat de comunicar-se amb un públic que segueix atentament tots i cadascun dels detalls, les anècdotes, les impressions, opinions o indicacions que emeten. De manera que els seixanta minuts de durada queden curts i passen rapidíssimament.
Faig comptes de llegir aquest llibre de 232 pàgines, de l’editorial Libros de Cabecera. Temáticos.
En destriar entre la concurrència tantes cares conegudes i apreciades, no em puc estat de donar l’enhorabona al poble de Maria de la Salut, pel fet de comptar amb una gent de tanta vàlua científica, humanística i empresarial.
A la munió de concerts nadalencs que s’ofereixen a Palma aquest mes de desembre de 2023, s’hi afegeix el que preparen a l’església parroquial de Santa Catalina Thomàs dues corals: l’Schola Cantorum, un cor integrat per homes Amics del Seminari de Mallorca, i la Coral de Campanet, una coral mixta de la vila campanetera.
Volen interpretar un repertori que conté una dotzena de peces musicals variades, i que inclou cant gregorià en llatí (3), polifònic en llatí i anglès (2), nadalenc popular illenc en català (7).
Amb la direcció compartida del mancorí Tomeu Ripoll i del campaneter Pere Reynés, com també amb l’acompanyament a l’orgue per part del vilafranquer Pep Portell, mantenen el costum de finalitzar-ne els concerts de Nadal amb el fervent cant unànime de l’emblemàtic «Adeste fideles», convidant tota la concurrència a participar-hi.
Són tres actuacions en tres indrets diferents (Inca, Palma i Campanet) que serveixen enguany per presentar-hi un bon repertori, cada cop més extens. El temps de Nadal és particularment rellevant, pel que fa a actuacions musicals de l’Schola Cantorum i la Coral de Campanet.
Una de les tres actuacions programades per enguany és aquest concert a l’església parroquial de Santa Catalina Thomàs, a Ciutat, DIJOUS, 21 DE DESEMBRE DE 2023, A LES 20:30 HORES:
SCHOLA CANTORUM conjuntament amb la CORAL DE CAMPANET.
Com explica el seu director amb quatre pinzellades, el campaneter Pere Reynés Florit, la Coral Sant Miquel de Campanet comença a actuar oficialment com a membre de la Federació de Corals de Mallorca amb el seu primer concert de Nadal l’any 1987.
És la continuació d'aquell embrió que constitueix el cor parroquial d’aleshores. Qui l'ajuda a tirar endavant en la iniciativa de federar-se com a coral i de constituir-se en associació, és el franciscà que s’exerceix com a rector, el P. Jaume Puigserver, del T.O.R.
D’aleshores ençà, no s’aturen de cantar. Arriben a comptar amb una quarantena de membres, que participen en les festes més importants de l’església com a coral; fan dos o tres concerts anuals; actuen a diferents pobles i per Palma; viatgen per cantar a Eivissa, a Anglaterra o per Catalunya fent intercanvis de corals, etc.
Amb motiu de la pandèmia, la Coral campanetera pateix una gran baixada en el nombre dels seus membres, sobretot homes. A l’actualitat, compta amb 20 dones i 7 homes només. S’acosten a la trentena.
D’un temps ençà, les actuacions conjuntes de la coral campanetera i l’Schola Cantorum (amb veus exclusivament masculines) compensa d’alguna manera les mancances esmentades anteriorment.
S’ha de reconèixer que la Coral Sant Miquel de Campanet té més de trenta-cinc anys de vida esponerosa, dirigida any rere any pel campaneter Pere Reynés Florit. Persona amb esperit musical portat dintre seu ja de ben petit, convertit en gran orguener que viu la música i la transmet dia a dia amb els seus afers professionals, com manifesta la bona amiga campanetera Antònia «Quart» Bennàssar Capó.
La Coral manté l’avinentesa de poder comptar amb la col·laboració entusiasta del gran organista campaneter Arnau Reynés Florit, un altre dels dos germans que també hi posa l’ànima i li dóna vida.
Aquesta agrupació de cantaires, dones i homes amb moltes ganes de cantar i de fer música, com manifesta l’altre bon amic campaneter Ferran Bellver Silvan, amb el pas del temps arriba a escampar melodies no solament dins el terme municipal de Campanet, sinó també arreu de Mallorca.
Fins i tot surt de l’illa i actua a Menorca, Puigcerdà o Anglaterra, on ha fet concerts corals, gaudint de cantar i de fer possible que la música ompli espais on ser escoltada i fruïda.
La Coral Sant Miquel de Campanet és una coral formada per persones no professionals de la música, però amb una gran il·lusió de seguir endavant. Com tot el que té vida es mou, la coral, que té molta de vida, veu que alguns se’n van, que en vénen d’altres, i que alguns ens deixen.
Seguint la trajectòria que imposen els assajos i les sortides, gaudint d’algun esdeveniment, a l’actualitat la Coral Sant Miquel de Campanet i l’Schola Cantorum, una coral masculina que passa gust de cantar, duen a terme conjuntament alguns concerts. Entre totes dues fan reviure la música, l’art que enalteix els cors i eleva l’esperit.
Vet ací una petita mostra d’alguna de les seves actuacions més recents:
Pel mes de desembre de l'any 2015, a la capella del Seminari Nou, la Coral de Sant Miquel de Campanet, dirigida per Pere Reynés i acompanyada a l'orgue per Arnau Reynés, interpreta diverses peces musicals, participant en el Concert de Nadal 2015
El 19 de desembre de 2016 "Amics del Seminari" organitzen per segon any consecutiu, a la capella del Seminari Nou, la II Trobada de Corals que, en aquest cas, està formada per sa Nostra Schola Cantorum, Units com Brins (Felanitx) i Coral de Sant Miquel (Campanet).
El mes d'abril de 2017, entre d’altres peces musicals, a l'interior de les coves del Drac, a Porto Cristo (Manacor), la Coral de Sant Miquel de Campanet interpreta la peça musical de Lluís Millet"Jovenívola".
El 27 de maig de 2017, l'Schola Cantorum juntament amb la Coral Sant Miquel de Campanet i Units com Brins de Felanitx, fan concert a l'església parroquial campanetera, interpretant peces diverses de cant gregorià i polifònic, dirigits per Tomeu Ripoll i Pere Reynés, amb motiu de la XVIII Primavera musical de Campanet.
El 5 de juny de 2022, al pati de can Frau, a Manacor, l'Schola Cantorum Amics del Seminari, conjuntament amb la coral femenina Sant Miquel de Campanet, prenen part en l'acte de lliurament de certificats acadèmics de la Universitat Oberta per a Majors de la UIB
Convidats a l'acte hi participen amb un concert de final de curs, que inclou: * Canticum et oratio fidei nostrae, d'Antoni Sancho * Himne mallorquí, de Bernat Salas i Mª Antònia Salvà * Himne al beat Ramon, d'Antoni Torrandell * Dona nobis pacem, de W.A. Mozart. A la cloenda, tots drets, interpreten el "Gaudeamus igitur", himne anònim del s. XIII.
El 7 de juny de 2022, amb la participació de membres del Quintet de Son Pinar de Felanitx i de l'Schola Cantorum d'Amics del Seminari de Mallorca, la Coral Femenina de Sant Miquel de Campanet participa, al santuari de Sant Salvador de Felanitx, en la celebració de la Missa de Pasqua Granada, seguida d'un Concert i de l'espectacle lumínic característic de l'indret.
Enregistrades per Biel Bennàssar, Joan Bonet i Cil Buele, queden per a la posteritat les actuacions musicals dirigides per Tomeu Ripoll, amb la veu solista de Joan Brunet, l'organista Pep Portell, i l’organització i presentació acurades de Tomeu Rosselló.
Dimecres, 22 de juny de 2022, dins el programa elaborat per Gent Major, Obra Cultural Balear i Ajuntament bugerró, a l'església parroquial de Búger, figura la intervenció de tres corals que actuen de manera conjunta: Dones de la Coral Sant Miquel de Campanet, dirigida per Pere Reynés, Coral Sant Pere de Búger, dirigida per Bernat Forteza, i Schola Cantorum, dirigida per Tomeu Ripoll.
Dissabte, 26 de novembre de 2022, a l'església parroquial de Campanet, duen a terme el Concert de Santa Cecília dues corals conjuntades: La Coral Sant Miquel de Campanet i l'Schola Cantorum d'Amics del Seminari de Mallorca, conduïdes per Pere Reynés i Tomeu Ripoll, respectivament, i acompanyades a l'orgue per Pep Portell.
El 19 de desembre de 2022, amb la col·laboració de l'Ajuntament i l'organització de la Parròquia de Santa Maria del Camí, dues corals duen a terme conjuntament, a l'interior de l'Església parroquial, el Concert de Nadal 2022.
L'Schola Cantorum, de l'associació cultural Amics del Seminari de Mallorca, i la Coral Sant Miquel de Campanet, dirigides per Tomeu Ripoll Pou i Pere Reynés Florit, respectivament, amb l'acompanyament a l'orgue de Pep Portell Barceló, executen un programa conjunt de tretze peces musicals, autors i estils diversos.
En aquest video, hi queden reproduïdes seguint el mateix ordre en què s’interpreten, davant d'un públic nombrós que s'hi arriba a delitar.
El 10 de juliol de 2023, abans del concert coral de l'Schola Cantorum i la Coral de Sant Miquel de Campanet, se celebra la missa del copatró Sant Victorià, a l'església parroquial del poble, durant la qual interpreten els cants i les músiques que recull aquest vídeo domèstic.
Després de la missa, fan un concert, amb la participació de la Coral de Sant Miquel, dirigida per Pere Reynés; de l'Schola Cantorum, dirigida per Tomeu Ripoll; i acompanyades a l'orgue per Pep Portell, amb la intervenció a la gaita escocesa a càrrec de John Lambourne.
La Coral de Campanet, amb una llarga trajectòria històrica de participació activa, no solament a l’interior de l’església parroquial de Campanet, sinó també fora poble i en altres indrets de l’illa de Mallorca, és una de les que més col·labora conjuntament amb l’Schola Cantorum, durant aquests darrers anys.
Amb el nom d’Schola Cantorum, durant dècades seguides, es coneix el grup musical, de cant coral, polifònic i popular del Seminari diocesà de Mallorca, dirigit pel director musical de torn: Sancho, Nigorra, Julià, Ferrer, etc. Té la tasca primordial d’acompanyar les celebracions litúrgiques, tant al Seminari com a la Seu catedral de Mallorca, fins ben entrat el segle XX. La componen desenes d'estudiants seminaristes majors.
Si repassam la premsa local, podem adonar-nos que, d’una manera renovada, de l'Schola Cantorum de Mallorca, se’n parla des dels inicis de l’any 2001. Amb aquesta denominació, es presenta el 26 d’abril de l’any 2002 a l’església de Sant Felip Neri, de Ciutat, fent un concert i presentant un CD de composicions del Seminari diocesà de Mallorca, gravat per un cor que consta d’una quarantena de veus.
El director artístic es Marc Vaquer Estarellas. El portaveu i un dels membres més actius nom Gabriel Rosiñol Verd (qepd), qui explica que, amb aquest treball, «volen apropar a tota la societat mallorquina la filosofia i el tarannà humanístic que sempre ha distingit el Seminari mallorquí».
Entre d’altres actuacions, el 14 de juny de 2002, l’Schola Cantorum de Mallorca actua a la parròquia de Deià, interpretant obres diverses dedicades al Seminari. Es tracta d’un concert on executa dos repertoris diferents, un de cant gregorià i l’altre de cant coral.
Com comenta el seu director, Marc Vaquer, la formació és una rèplica de l’Schola Cantorum que hi ha al Seminari durant dècades. Basa els seus programes en cançons que diversos compositors mallorquins i catalans escriuen per a la institució: Ollers, Rebassa, Sancho, Capllonch, etc.
Tracten temàtica religiosa, tot i que també s’apropen a l’estil romàntic. L’acompanya a l’orgue Arnau Reynés.
El mes de desembre de 2009, l’Schola Cantorum de Mallorca ofereix un recital protagonitzat per peces musicals de Vivaldi, entre d’altres. Dirigida sempre per Marc Vaquer, en companyia de l’organista Arnau Reynés com sempre, en aquesta altra ocasió actua a l’església parroquial de l’Encarnació a Palma.
Amb el concert de l’Schola Cantorum de Mallorca a Cals Agustins (Binissalem) el 26 de novembre de 2010, obtenint els suports del Casal de Cultura de Can Gelabert, l’Ajuntament de Binissalem i el Departament de Cultura del Consell de Mallorca, es torna a fer palès que la coral neix amb una vocació clara i definida: treure a la llum, per posar-la a l’abast de tothom, una part de la història de Mallorca – la música coral – perquè no quedi per a sempre als arxius.
Dirigida per Marc Vaquer Estarellas i amb la col·laboració de l’organista Arnau Reynés Florit, professor titular de música de la Universitat de les Illes Balears que l’acompanya habitualment, aquesta actuació s’emmarca dins el programa Cultura en Xarxa del Departament de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca.
El 28 de gener de 2012, els cantants de l’Schola Cantorum de Mallorca ofereixen un altre concert a l’església de Sant Miquel, de Palma, com sempre dirigits per Marc Vaquer Estarellas i amb la participació de l’organista campaneter Arnau Reynés Florit.
Anys després, compareixen bastant més granats de veu i d’edat una trentena de membres, antics estudiants al Seminari diocesà de Mallorca, que, dirigits pel mancorí Tomeu Ripoll, s’afanyen a posar fil a l’agulla en la revitalització d’un cor que requereix de fer assajos nombrosos i de preparar concerts diversos en indrets diferents.
Obtenen i empren les instal·lacions de la «Domus», al Seminari diocesà, com a lloc habitual per als assajos. I, per als concerts, a més de cantar durant les Diades anuals que organitza l’Associació cultural Amics del Seminari, a pobles i ciutats de Mallorca, també en fan quan li ho demanen - el darrer, al santuari de La Bonanova -, o conjuntament amb altres corals, a Felanitx, a Campanet, a Búger, etc.
Vet ací algunes de les actuacions més rellevants d’aquesta nova Schola Cantorum d’Amics del Seminari de Mallorca:
El 18 de febrer de 2017, després de dècades de no haver-la-hi sentida, entre d’altres, torna a ressonar dins la capella del Seminari Vell, a càrrec de l'Schola Cantorum conformada per membres de l'entitat Amics del Seminari, la peça musical que Lluís Millet i Pagès, l'any 1923, dedica al Seminari Diocesà de Mallorca. Avesats a interpretar-la de tant en tant, sobretot amb motiu de la festa de la Càtedra de Sant Pere, el mes de febrer.
També el mateix dia i al mateix lloc torna a sonar, entre d’altres, l'Himne pontifical "Roma, alma parens", interpretat per l'Schola Cantorum - que mantenen en actiu els Amics del Seminari -, durant la cloenda de la celebració de la festa de la Càtedra de Sant Pere, presidida pel bisbe Sebastià Taltavull.
El mes d’abril de 2017 l’Schola Cantorum executa un concert solidari en benefici del Projecte Home, a l'interior de les coves del Drac, a Porto Cristo, Manacor.
El 25 d’agost de 2017, queden enregistrades les quatre peces musicals que l'Schola Cantorum interpreta a l'església parroquial de Santa Maria la Major, Inca, durant la missa de comiat que hi celebra el fins aleshores rector de la parròquia, mossèn Antoni Vadell (qepd), elegit pel papa Francesc bisbe auxiliar de l'arxidiòcesi de Barcelona, dirigides per Tomeu Ripoll i acompanyades a l'orgue per Pep Portell...
Més de dues dotzenes de cantaires, antics membres de l'Schola Cantorum del Seminari diocesà de Mallorca, conformen un grup dedicat al cant gregorià i polifònic de peces que s'hi canten en dècades passades.
La importància i el paper que té durant dècades seguides, a Mallorca, una formació coral com l’Schola Cantorum, pot quedar reflectida en la Catalogació de l’Arxiu Capitular de Mallorca, gràcies al conveni que signen el 12 de maig de 2022 l’Institut de Musicologia Pau Villalonga amb el Capítol de la Seu de Mallorca.
La IX Diada cultural d'Amics del Seminari de Mallorca, a Inca, el 16 de maig de 2022, ret homenatge a músics inquers, en concert de l'Schola Cantorum que interpreta obres de Bernat Salas Seguí, Antoni Torrandell Jaume, Josep L. García Mallada, Bernat Julià Rosselló, dirigida per Tomeu Ripoll. Per a la peça musical "Canticum et oratio fidei nostrae" d'Antoni Sancho Nebot, compta amb les veus femenines de la Coral de sant Miquel de Campanet que dirigeix Pere Reynés.
Les tres properes actuacions aquest any 2023 són a tres indrets diferents (Inca, Palma i Campanet). Serveixen per presentar-hi un bon repertori, cada cop més extens.
El temps de Nadal és particularment rellevant i molt significatiu, pel que fa a les actuacions musicals que l’Schola Cantorum juntament amb la Coral de Campanet es proposen de dur a terme conjuntament.
.bmp)
.jpg)
.JPG)
.jpg)
.jpeg)