Al meu estimat cunyat manxec, Eugenio Domenech Rodríguez

Em deman quan deu ser la primera vegada que tenc notícies d’aquest jove manxec anomenat Eugenio Domenech Rodríguez que, segons diuen, festeja la meva germana Mª Ana? No en sabria indicar la data exacta, però ha de ser a principis de la dècada dels anys 70 del segle passat. Si no una mica abans...

Record que la meva germana Mª Ana, a més dels estudis de batxillerat elemental, es prepara professionalment per exercir la tasca d'auxiliar de Clínica a l’Hospital universitari de Son Dureta. Hi treballa durant dècades, juntament amb el seu espòs Eugenio Domenech, qui s’hi exerceix com a excel·lent zelador, de tarannà profundament vocacional: d’aquells que, davant d’una persona malalta, es desvetllen per atendre-la de la manera millor que saben i poden. Molt bon zelador!

El cert és que, des del primer moment que ens tractam tots dos, mantenim molt bones vibracions mútues, compartim idees i plantejaments de vida, passam estones conversant i intercanviant opinions, ens sentim membres d’una mateixa família. Fins al punt de passar-nos l’un a l’altre confidències personals de les més íntimes. A més de cunyats, som molt bons amics.

A l’interior de la família Buele Ramis, n’Eugenio hi entra amb molt bon peu. Tant pel que fa als meus pares, que s’atansen a anar-hi a viure més a prop. Com pel que té a veure amb els meus germans i jo mateix que el consideram bon cunyat, feiner com el que més, treballador infatigable, amant de la família i lliurat en cos i ànima a procurar el màxim benestar possible per als seus.

Mentre ja tenc preparades les maletes per emprendre el meu primer vol transoceànic cap al Perú per primera vegada, em ve molt just poder assistir a la celebració matrimonial del jove manxec Eugenio Domenech Rodríguez i la mallorquina Mª Ana Buele Ramis. 

En presidesc la cerimònia religiosa com a capellà, el 5 de maig de 1975, a l’esglesieta de la parròquia de Son Roca. El mateix dia que la meva germana compleix 25 anys d’edat. 

Mentre som al Perú, continuo mantenint la relació epistolar que ens permet de seguir connectats d’alguna manera, d’acord amb els mitjans disponibles aleshores (res a veure amb els d’avui dia).

Quan torn a Mallorca, amb n’Eugenio ens feim molt. Tant és així que el record present en moltíssimes d’eixides meves! Quan sortim en vol transoceànic cap a Amèrica Llatina i Central l’any 1981, el metge Miquel Barceló, la farmacèutica Aina Salom i jo, un dels que acudeix a acomiadar-nos a l'aeroport de Son Sant Joan, precisament és ell, juntament amb ma mare i el meu germà Andreu (que tots tres descansin en pau).

Tant amb la meva primera esposa, Lina Company, com amb la segona, Isabel Rosselló Girart, s’hi duen tan bé, que no record cap casta de discussió, d’enfrontament o desavinença. Sempre fent pinya.

N’Eugenio i na Mª Ana arriben a tenir quatre filles: Maru, Nani, Carme i Berni. Tots quatre esdeveniments familiars ocorren a la dècada dels anys 70 del segle passat, mentre jo em trob fora de la Roqueta, exercint-me com a missioner al Burundi, primer, i al Perú, després.

El 10 del 10 del 01, esdevé un dels dies més fatídics dins la nostra família. Fortament empesa per depressions profundes, la meva germana es precipita al carrer des del setè pis de casa seva, i ja no torna a ser pus mai més la mateixa que havia estat abans. Es queda "en coma vegetatiu" durant gairebé dues dècades seguides...

És precisament llavors quan surt a relluir molt més el tarannà i la manera de ser del meu cunyat Eugenio. Mai no he trobat enlloc cap home que es mostri tan enamorat de la seva dona i que l’estimi amb tanta intensitat com ell. De manera pràctica i efectiva.

«Los amantes de Teruel» queden petits davant n’Eugenio i na Mª Ana. Ell fa el que no està escrit enlloc, per procurar-li, a ella, el major benestar possible, tot i les grandíssimes dificultats amb què topa contínuament. Res no l’impedeix d’aconseguir allò que es proposa, per tal de tenir la seva dona en les millors condicions i la millor qualitat de vida possible.

S’estima més tractar-la directament i personal a ca seva, abans de deixar-la en mans externes a l’hospital. Com a bon professional, sap molt bé com tractar-la. Ho puc comprovar amb els meus ulls cada vegada que m’hi atans, tant a Palma com a Munera (Albacete): gràcies a la presència curosa i atenta d’espòs i filles, la meva germana Mª Ana es passa al llit, durant dues dècades seguides, sense haver tengut ni patit mai cap llaga ni una! 

El mes de juliol de l’any 2016, un dos mesos després de la mort de la meva esposa Isabel Roselló, a instàncies del meu cunyat Eugenio, me’n vaig a passar uns dies a la seva casa de Munera. Hi viuen ell, la meva germana Mª Ana i les seves filles Carme i Berni. Es tracta d’un poblet castellà manxec de la província d’Albacete. Un lloc mesetari encantador, amb gent i població de tracte molt familiar.

Amb això, esper rebre’n l’ajut que necessit per suportar amb més fermesa i major fortalesa d’ànim la situació personal que estic travessant, després de la mort de la meva estimadíssima esposa, la manacorina Isabel Rosselló Girart ocorreguda l’anterior 18 de maig.

Ho aconsegueixen. Com sempre, m’hi acullen la mar de bé. I, entre d’altres detalls, em fan avinent que estic residint a «Munera, terra de toros i de toreros». Mai com llavors he assistit a cap «corrida en plaza de toros», farcida a rebentar «en la zona d’ombra». Després de prendre uns vins amb els amics del meu cunyat Eugenio, entesos en totes dues matèries: no només pel que fa als toros a la península Ibèrica, sinó també al Perú...

El 7 de maig de 2021, a les 18:30 hores, la meva única germana Mª Ana Buele Ramis deixa d’alenar i mor al seu domicili de Munera (Albacete). És la meva germana petita. M’ho comunica pel mòbil el seu espòs i cunyat meu, Eugenio Domenech Rodríguez, aquell mateix dia. 

Els confinaments que imposa la pandèmia no m’aconsellen de fer-m’hi present. I ho lament moltíssim.

L’aturada cardio-respiratòria que pateix acaba amb la seva vida, després de prop de vint anys seguits d’haver romàs en estat de coma vegetatiu. La major part d’aquest temps perllongat, se’l passa a la vila albacetenya de Munera. Sempre molt ben tractada i sempre molt ben acompanyada pel seu espòs Eugenio i les seves filles Berni, Carme, Nani i Maru.

Un dissabte, el 9 d’octubre d’aquell any, a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, celebram una missa d’acció de gràcies per la vida d’aquesta gran germana meva Mª Ana, amb la presència del seu espòs, les seves filles, els familiars i les amistats més properes.

Avui, 2 anys i mig després, mentre duen n’Eugenio al Cementeri de Munera, des del Perú estant deman per whatsapp al rector de la mateixa parròquia, mossèn Ramon Lladó, que vulgui aplicar-hi la missa de les 12 del migdia diumenge que ve. 

Tot d’una em contesta de manera afirmativa: «Amb moltíssim de gust, com si hi fossis, li oferirem la missa de les 12». És tot quant crec que puc fer, suara mateix, des d’aquí on som, per aquest cunyat meu manxec amb qui he compartit tantes vivències, com a dos bons amics.

Descansa en pau, Eugenio! Gaudeix de la Vida que  no s’acaba mai!

Viatge al Perú 2024 (7ª): som a Lima

Primer dia d’estada a Lima, a Los Olivos

Dissabte, 30 de març
A la fi arrib a comunicar-me amb el bon amic franciscà de Huamachuco, el llubiner Miquel Llompart, qui em fa una videotrucada que m’arriba quan em dispòs a volar cap a Lima. Em diu que m’hi espera, quan jo vulgui anar-hi. I que, a l’hora de concretar-ne dates, tengui en compte que entre el 15 de maig i el 10 de juliol ha de ser a Europa. Quedam que seguirem comunicant-nos, via whatsapp.

A les 10:50 deix l'hotel Guisama, després de pagar-hi els 100€ pels dos dies que hi he romàs allotjat, amb el berenar inclòs. Me'n vaig cap a l'aeroport en taxi 3,85€. L'avió té programada la sortida cap a Lima, per a les 12:43. La meva maleta pesa 26,8 kg, uns 3,8 kg més del permès. N'he de pagar per l'excés 27,50€.

Mentre som a punt de pujar a l’avió, a la sala d’espera, em telefonen de l'hotel per fer-me a saber que, sense voler, me’n dec haver duit la clau de l'habitació. M'indiquen que puc deixar-la a la Sala Vip de l'aeroport, a mans de la senyoreta Yolanda. La hi deix, a les mans de Rosita, l'encarregada de torn que treballa a les ordres de Yoli. 

Sortim de Cajamarca abans d'hora a les 12:40 i arribam a Lima a les 13:30 , 25 minuts abans de les 13:55 l'hora prefixada. 

Torn a volar amb la companyia aèria JetSmart, que fa la competència a Latam i d’altres. Pel preu de 125 € (487,59) faig amb manco d’una hora el trajecte que, per carretera em comportaria haver de recòrrer 825 km amb autocar durant 15 hores. Això sí, tres vegades més barat, només a 40 € el passatge.

Sobrevolant el territori, m'adon de la gran sequera que ho domina tot: corrents d'aigua que ja no en porten, muntanyes andines sense gens de neu als cims, paratges cada cop més desèrtics i menys verds, extensions arenoses  immenses, entre la serra andina i l'oceà Pacífic, travessant el departament de La Libertad. 

A l’aeroport de Lima vénen a esperar-me la meva fillola Zully i la seva filla Pamela, que contracten un taxi que ens duu des de l’aeroport internacional Jorge Chávez de Lima, fins al districte de Los Olivos, on resideixen.

M’han preparat per menjar un bon «encebollado de res con frejoles y arrocito». Menjua exquisita.

Des que arrib al Perú, estic subscrit a la companyia Bitel per al manteniment i ús del meu mòbil. Amb el canvi de ship que faig per tres mesos, em correspon de fer-hi el segon pagament mensual, 7,8 € (28,32 S/). Cosa que, no sé com, realitza na Pamela, amb el seu mòbil...

La consogra de na Zully, membre actiu de la «Iglesia Alianza Cristiana y Misionera de Los Olivos», em convida a assistir al teatre que hi organitza el pastor Fernando Hidalgo. Hi anam tots els membres de la família, que som cinc. De molt bon gust particip durant més de dues hores seguides en una sala, semblant a teatre,  farcida de gent, tant a les butaques de baix com a l’amfiteatre, i de nombrosos actors i actrius hàbilment vestits damunt l’escenari, que representen escenes bíbliques de la vida de Jesús. 

M’hi deix voluntàriament 50€: a la bacina del pastor i a la butxaca de donya Rossy, per les despeses efectuades en el transport de tots sis membres.

Segon dia d’estada a Lima, a Los Olivos

Diumenge, 31 de març
M’agrada anar arreplegant frases i dites que sent a dir a la gent, de tant en tant: «Con el corazón en la boca», «El que puede puede, y el que no, que aplauda», «El espejo no mira», «Ojo de loca no se equivoca», «Lo que se hereda no se hurta»...

Faig el primer berenar a ca na Pamela. Consisteix en una bona «hamburguesa de chicharrón», de bon matí.

A l’hora de dinar, anam i passam una bona estona de sobretaula a la casa d’una amiga i companya de treball de na Pamela. Treballa com a infermera al centre de salut de l’ex Fundo Naranjal. També ha fet feina d’infermera al «Hogar Canevaro», adscrit a la Societat de Beneficència de Lima Metropolitana, al districte del Rímac. 

El seu espòs nom Jorge i és comandant de l'exèrcit de terra. Tenen dos fills, d’entre 13 i 9 anys. El pare de família, que ens fa de cuiner. ens prepara un bon «Estofado de pollo con papa y arrocito».

De retorn a ca na Pamela, a Los Olivos, sopam d’un bon plat de «Frejol de palo», plat característic de la serra andina d’Ayabaca.

Tercer dia d’estada a Lima, a Los Olivos

Dilluns, 01 d’abril
Com que m’agrada respondre totes i cadascuna de les més d’un centenar de comunicacions que m’arriben al whatsapp, aprofit per fer-ho quan em despert per anar a orinar, damunt les 4 hores de la matinada (les 11 del mati a Mallorca).

Això em duu a tornar a dormir-me fins passades les 9 del matí. Berén de dues hamburgeses, una d’alvocat i l’altra amb confitura de codony cajamarquina, preparada per na Zully. Els dos infants, Rafaela i Nicolás, ja han partit cap a l’escola. S’hi estan fins passat migdia.

Quart dia d’estada a Lima, a Los Olivos

Dimarts, 2 d’abril
Coincidint amb el dia en què es reuneixen els veïnats de la finca on visc, al carrer Rovira i Virgili de Ciutat, per tractar-hi conjuntament entre tots 7 els assumptes relacionats directament amb l’administració que porta la immobiliària, continuo romanent a la casa de Pamela, la filla de la meva fillola peruana Zully Socorro, on puc veure de prop situacions familiars, malauradament massa freqüents, en aquest país d’Amèrica Llatina.

Són moltes les famílies que travessen situacions semblants. El pare de família, enduit per la monotonia d’una vida familiar cada cop més inestable, les pressions que exerceix una vida laboral que s’esmuny cada dos per tres, hàbits i costums patriarcals introduïts des de temps enrere, etc... per aquests i d’altres motius, el fet és que de matrimonis duradors se n’hi veuen ben pocs.

Per un motiu o un altre, s’hi trenca la convivència matrimonial, molt més enllà fins i tot del que poden representar les telenovel·les  televisives llatinoamericanes més conegudes a Europa. A 9 de cada 10 cases, s’hi donen característiques semblants. La mare de família ha de fer front, tota sola, a la cura dels infants, l’educació, l’alimentació, el vestit, la salut, l’oci. Tot recau en mans d’unes dones que, en molts casos, no gaudeixen de situació laboral estable, ni de recursos econòmics suficients, ni d’educació o estudis superiors.

Visc de molt aprop situacions lamentables, en què el pare de família, no solament no en vol saber res, dels fills que ha engendrat, sinó que fins i tot s’atreveix a abusar-ne per al seu gaudi i plaer sexual. Sense parar gens ni mica d’esment a les conseqüències que se’n poden derivar en el futur per a les seves criatures hores d’ara indefenses.

M’arriben ben endins els laments d’aquelles famílies que pateixen les conseqüències d’unes males relacions internes que duen a haver de recórrer a la defensa jurídica per aconseguir que el pare de família s’avengui a aportar el que li correspon per al manteniment dels seus fills.

Veig de prop fins a quin punt això que en diuen «xarxes socials», en aquest indret d’Amèrica Llatina, tenen un gran paper dins les relacions familiars més íntimes. El domini que en tenen, fins i tot els infants més menuts, porten a ser emprades com a eina d’informació, de comunicació o de consum, però també com a instrument de control, d’observació i de seguiment de l’altri, fins a límits que, per a mi, resulten del tot sorprenents increïbles.

M’adon de la meva gran ingenuïtat, a l’hora d’emprar xarxes socials com els blogs, youtube, instagram, facebook, etc. Creient que, com a titular, en mantenc absolutament tot el control. Quan, de fet, hi ha mil i una maneres de poder fer-ne el que un vol, al marge de la meva coneixença i experiència personal.

Conversant amb la meva bona amiga, la filla de la meva fillola peruana, veig fins on pot arribar a utilitzar tots els seus coneixements en aquesta matèria, de manera que pot assabentar-se pràcticament de tot quant vulgui i desitgi, en pocs segons, fins al més mínim detall personal o col·lectiu, amb imatges, textos, converses, correus, missatges, etc.

D’ara endavant, si més no, hauré d’aprendre a seleccionar les meves publicacions, de manera que només puguin ser manipulades aquelles dades que m’interessa, i deixar de penjar-hi les que consideri d’un ús més restringit a l’àmbit familiar o de les amistats més properes...

Viatge al Perú 2024 (6ª): de la serra andina cap a Lima

Acab de celebrar el Tridu pasqual, molt ben viscut, a la serra andina

Vénc al Perú amb ganes de viure de prop la celebració de la Setmana Santa. I la visc intensament ajudant el rector de la parròquia, en les seves tasques pastorals. Un sacerdot peruà molt amic meu des de fa dècades, des que arrib al Perú per primera vegada l'any 1975.

Acabada la Setmana Santa, s'acaba també aquesta comunicació meva dels dijous, que he anat fent pública en el meu blog, sobre les vivències personals més profundes que experiment durant el meu pas per aquest redol d'Amèrica Llatina que anomenam Perú.

D'ara endavant, només quedarà reduïda a l'àmbit familiar més estricte i al de les amistats més properes que vulguin comunicar-se directament amb mi.

Ara i aquí agraesc profundament i de tot cor l'atenció que he rebut fins ara, durant aquestes tres primeres setmanes d'estada meva al Perú, per part de tantíssima de gent que em manifesta les seves ganes de seguir-me les passes.

Esper i desig que els hagi fet molt bon profit, a tots.

Que Déu ens acompanyi sempre i pertot arreu, en el nostre caminar per aquest món, en ple segle XXI.

Desig que ens engresqui a comportar-nos sempre com a bons seguidors de Jesús de Natzaret, alhora que com els millors servidors del nostre poble.

Mantenc sempre ben present allò que no es cansa de repetir, per pa i per sal, el meu bon amic capellà peruà: "La fe, més que pel cap o pel cor, entra per les mans i pels peus". Venint a dir que la fe, sense obres ben concretes que no acabin arribant a tots els col·lectius més desfavorits, tendrà ben poqueta cosa de "cristiana".

Salut i coratge!
Força i empenta!
Déu i ajuda!
Jesús ha ressuscitat!
Jesús viu entre nosaltres!
BONES FESTES DE PASQUA!

Viatge al Perú 2024 (5ª): continuo allotjat a la parròquia

 Quart dia d’estada a la parròquia

L’endemà de la festa de Sant Josep, aprofit per recórrer els carrers de la ciutat, dalt abaix. Em deixen bocabadat les balconades, nombrosíssimes i diverses que hi destrio a cada passa. Com també les esglésies i capelletes innumerables. En prenc imatges, de les que em criden més l’atenció. Entenc el motiu perquè l’anomenin «La Ciudad de los Balcones» i «La Ciudad de las Iglesias»!

De retorn a casa, destrio la imatge de Jesús al capcurucull d’un cim. Sembla que vetla per la ciutat, a l’estil del  Cristo del Corcovado, d’art decó, que, a la ciutat de Rio de Janeiro, representa Jesús de Natzaret, amb els braços oberts. M’entren ganes d’arribar-hi a peu.

La meva assistència a la missa diària de les 19h, fa que el mossèn em demani de fer-hi la lectura de l’evangeli i l’homilia corresponent. N’improvís les intervencions. Amb molt de gust m’adreç als assistents, compartint-hi allò que em ve al cap i al cor, sobre la Paraula de Déu que proclamam. Ens engresca a mantenir-nos fidels a Jesús, intensificant el nostre servei als germans i a les germanes de la nostra comunitat, sobretot als que es troben amb necessitats més grans.

Cinquè dia d’estada a la parròquia

Amb n’Anita, l’encarregada de la cuina i la neteja de la casa rectoral, anam al mercat a fer-hi la compra del dia, juntament amb el mossèn. No gaire lluny d’on estic allotjat, hi compram fruites, verdures i carn.

Em sorprèn enormement que el bon amic es mostri tan exigent, a l’hora de negar-se en rodó a acceptar-hi cap bossa de plàstic per embolicar els productes. Per això, dúim tres canastres que omplim de papaies, alvocats, llimones, pinyes, cols, cebes, alls, carabassa, iuca, pollastre, etc. 

De manera singular, em sorprèn la compra d’una fruita que no conec: la pitahaya, planta d’un cactus suculent, rústic, resistent a les sequeres, de sabor excel·lent i molt agradosa..

Pujo a peu al Mirador de San Isidro, d’on obtenc una panoràmica general de la ciutat, amb imatges espectaculars. Hi destrio més de mitja dotzena d’esglésies. El P. Mauel m’aclariria que n’hi ha més de vint-i-cinc en tota la ciutat.

De retorn a la casa rectoral, em top amb els membres del Serenazgo, la policia municipal. Amb cans que lladren i que no mosseguen. Amb parelles joves que s’acaricien a un redol. Amb una manifestació infantil i juvenil a favor del respecte pel planeta, fora plàstics, reclamant aigua per a la població: tothom reconeix que hauria de ploure a bots i barrals, mentre no cauen més que quatre gotes de pluja fina. El mossèn recorda que som nosaltres, els humans, els que destrossam el planeta... Intercanviam opinions sobre la religiositat popular que amara tan fortament la població, a tots els nivells socials...

Sisè dia d’estada a la parròquia

Som al darrer divendres de Corema, abans d’iniciar la Setmana Santa. Durant aquesta quaresma 2024, mir de continuar fent el dijuni i l’abstinència dels divendres quaresmals a Mallorca: només prenc aigua i menj fruita, durant tota la jornada. 

A més de compartir el que comporta passar una mica de fam durant un dia, també em beneficia fisicament  i desintoxica el meu cos, forçat a haver d’engolir aliments massa feixucs durant la resta de la setmana. Li ho dic, al mossèn, qui, molt respectuosament, me’n facilita la tasca.

En ser el dia de celebració antiga del Divendres de Dolors, compartesc al Perú allò que comunica el bon amic Toni Colomar al nostre grup de whatsapp mallorquí: 

«Dia simbòlic per recordar les persones que pateixen, tant les que tenim aprop, com les que veim en els mitjans d’informació». De la mateixa manera que li passa a ell, també a mi, «no em preocupa gens ni mica el dolor de la Pietà ni de l’Stabat Mater, ni d’altres obres d’art, sinó el dolor de les persones». Que, en certs casos, s’esdevé fins i tot cruel i inhumà!

On som ara, hi ha molt de dolor escampat, arreu d’una zona andina eminentment agrícola: no hi veim caure la pluja, com seria desitjable en aquesta època de l’any. La gent d’aquestes contrades veuen perillar l’anyada i passen pena pel bestiar, l’aviram, els arbres, i per la salut dels membres de cadascuna de les comunitats camperoles de l’entorn: Pilco, Molinopampa, Pumarume, El Milagro, El Carmen, San Isidro, San Cayetano, etc.

Al centre de la ciutat, nosaltres mateixos patim també les conseqüències de la manca d’aigua a la casa rectoral, com a la resta de domicilis: només ens n’arriba durant tres hores al dia, de les 5 a les 8 del matí. Ens desfeim com podem, emplenant depòsits i cubells.

En la seva furgoneta, el mossèn em duu a recórrer barris de la ciutat, on s’aixequen algunes de les vint-i-cinc capelletes existents, en més o manco bon estat físic. La primera de totes és la Virgen de la Candelaria, que ell anomena «la virgen carnavalera», per la gran festa que els pobladors li reten el dia de la Patrona. 

M’esmenta les ganes que té d’anar-li donant un sentit comunitari més que no religiós. Tothom en surt ben «mojadito» (entenc que pel ball, la menjua i l’alcohol!). Fa comptes d’implantar-hi iniciatives d’oci que ajudin a entrar-hi joiosament, amb entreteniments i jocs que serveixin per unir més fermament la comunitat...

Passam també per l’Associació de Promotors de Salut (APROMSAC). Me’n duc alguns productes agrícoles naturals, fabricats a les comunitats andines de la regió. És una de les poques iniciatives que perduren avui dia, originàriament impulsades i promogudes pel bisbe de i president de la Conferència Episcopal Peruana, José Antonio Dammert Bellido (Lima, 1917-2008). Continua activa gràcies a la dedicació de persones com les quatre voluntàries ja majors que saludam.

Setè dia d’estada a la parròquia

Avui he d’ajudar el mossèn en l’administració de dos sagraments: el de la Penitència, per als infants de l’Oratori; i el del Baptisme, per a un home adult que vol esser batiat. Sap que hi estic ben disposat, a ajudar-lo, en tot allò que ell consideri que pugui esser-hi útil. Sempre que no li hagi d’ocasionar cap casta d’entrebanc entre le feligresia o les més altes instàncies jeràrquiques de la diòcesi, li dic...

Per dedins, no em puc estar de fer recórrer dins la memòria moments i moments d’una pràctica pastoral com aquesta: fer de confessor i batiar gent! Per molt que m’hi afanyi, no arrib a recordar la darrera vegada que ho faig. Segur que n’han transcorregut més de 42 anys, d’aleshores ençà... Des que celebr la meva darrera missa a l’església de l’Encarnació, a Palma, el 20 de gener de 1982, festa de Sant Sebastià, patró de Ciutat.

Confessar, confessar, record haver-ho fet amb profusió a Palma, com a vicari de la parròquia de Sant Nicolau, els anys 1968-69. No tenc record d’haver-ho fet tant, ni a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, ni a l’Encarnació... Sí que també confés moltíssim, i en kirundi, durant la meva estada missionera al Burundi, els anys 1971-1974.

Durant el sopar, en parlam més extensament amb els comensals: el mossèn i els quatre membres joves de l’Oratori que, entre d’altres activitats encomanades, preparen la trentena d’infants que el diumenge 31 de març, Festa de Pasqua, han de fer la seva Primera Comunió. Segons m’expliquen, els infants duen escrits els seus «pecats» en un paper, on, a més a més, també figuren dos «propòsits» d’esmena, sobre el seu bon comportament que volen dur en endavant.

Allò que més em sorprèn, emperò, són les paraules del mossèn, quan ve a dir-me que jo, «en tenir l’experiència de ser pare», sabré tractar millor que ell aquests infants de Primera Comunió! Li vull aclarir davant tots que, ni amb na Lina, la meva primera esposa, ni amb na Bel, la segona, no he tengut mai cap fill! Som xorc! Em fa la impressió que en queda molt sorprès, d’aquesta dada biogràfica meva que jo li tramet. Cosa que em xoca i que, d’alguna manera, m’arriba endins...

Quina deu ser la imatge que, en tenen, de mi, els clergues peruans? Em deman. Els que em coneixen o els que n’han sentit a parlar, de mi? A l’edat quasi octogenària que tenc, m’importa ben poc allò que en pugui pensar, opinar o dir, sigui qui sigui. Però no deixa de sorprendre’m.

El fet és que, per a mi, aquest dissabte anterior al Diumenge de Rams, m’arriba carregat de vivències noves. Després de 42 anys de no exercir la tasca de capellà..., tenc l’oportunitat  d’administrar dos sagraments a la parròquia de la Immaculada: el baptisme d’un adult, n’Iván Antonio, i les confessions de tres desenes d’infants de l’Oratori, a l’interior de la mateixa església de la Immaculada a les 15 h. 

Vuitè dia d’estada a la parròquia

És Diumenge de Rams, l'inici de la Setmana Santa a «La Ciudad de los Balcones» (i «La Ciudad de las Iglesias», segons el mossèn). Amb els infants de l’Oratori, baixam cap a la capelleta del Rosari, des de la casa rectoral de l’església de la Immaculada, on estic allotjat. Roman situada a unes quantes illetes de l’església del Carme, on celebram gairebé totes les funcions religioses. 

És la primera vegada que la presencio en aquest indret andí. M’entra molt endins l’enorme participació de la gent camperola que s’hi fa present, amb rams de tota casta d’arbusts i plantes diverses, cantant en processó, des de la capelleta fins a l’església gran, recorrent-hi una bona partida de carrers.

La processó fa dues parades: una davant del Centre Escolar del Sagrat Cor de Jesús, apropat de la plaça Major. Hi podem escoltar les paraules de benvenguda que hi donen els representants magisterials; i una altra, davant la porta d’entrada principal de la Municipalitat. Aquí el mossèn fa una intervenció pública a favor de la col·laboració mútua entre totes dues institucions que presideixen la plaça: l’església i l’ajuntament, que representen el poble i en vénen a ser pares protectors, cadascun des del seu àmbit, tots dos sempre a favor del poble, lluitant-hi contra la corrupció...

La gentada que participa en la processó omple l’interior de l’església, amb tots els bancs ocupats i els infants de l’Oratori situats damunt del presbiteri, al costat del celebrant principal, el mossèn. Jo preferesc romandre entre els fidels, a mitjan temple, i sentir-ne més de prop les pregàries, els cants i els gestos emergents d’una religiositat popular que, a vegades, m’arriba a posar els pèls de punta...

Al final de la missa, dues hores bones després d’haver-se iniciat la processó dels Rams,el  mossèn em convida a posar-me l’estola i batiar un infant, de nom Matías. L’acompanyen solament padrins, pares i germans. En una cerimònia senzilla i modesta, utilitz tots els ingredients a l’abast: a més de l’aigua que beneesc dins d’una palangana, i el ritual que seguesc en un quadern molt ben editat, dispòs de l’oli crismal, el ciri encès, el drap blanc, etc.

Pens en tants d’infants que he batiat a Mallorca, a Burundi i a Perú, més de quaranta-dos anys enrere... Pens què en deu haver estat, d’aquell bateig... Pens que només Déu ho deu saber...

Novè dia d’estada a la parròquia

Altre temps, quan m’exercesc com a rector en la parròquia de l’Encarnació, a Ciutat, un dia com aquest no passa desapercebut: és el 25 de març, nou mesos abans de Nadal. Celebram la solemnitat de l´Anunciació del Senyor, festa anomenada també de l´Encarnació, en commemorar el fet que Jesús pren carn en les entranyes de Maria, la Mare de Déu.

Enguany, em trob al Perú. Tenc oportunitat d’arribar a un indret que mai no m’hagués imaginat que pogués existir-hi: el llogaret andí de Polloc. Des de fa anys, hi va prenent molta de força una iniciativa pastoral singularment significativa: barreja d’espiritualitat (quasi convencionalment tridentina) amb solidaritat (quasi radicalment revolucionària) envers dels sectors més febles de la societat. M’hi crida poderosament l’atenció.

Les instal·lacions acollidores s’aixequen ben al costat d’un santuari marià esvelt, dedicat a la Verge del Rosari. Com a particularitat, observ totes les parets, balconades i barandes decorades amb mosaics. Són fruit del treball artesanal d’un bon grapat de joves i al·lotes, que reben la formació professional més adient, amb un ordre i disciplina semblant als més estrictes internats del meu temps d’estudiant al Seminari...

Polloc és una comunitat del districte cajamarquí de La Encañada. Liderat pel sacerdot diocesà italià Alessandro Facchini, des de l’any 2005 compta amb el col·legi tècnic Don Bosco. Forma joves i al·lotes de la regió durant 5 anys en les arts de tallar la fusta, teixits, costura, tècniques del mosaic i dels vitralls, fusteria, etc. Amb la idea de prioritzar l’educació i el desplegament d’oficis entre la gent més pobra, d’on arriben a sortir obres excel·lents d’artistes rellevants arreu del Perú.

El motiu primordial d'aquesta anada nostra a Polloc, emperò, té més a veure amb la consagració d’unes joves voluntàries implicades en aquest projecte, delitoses de dedicar-se al servei dels més pobres, Segueixen en comunitat laica les orientacions de qui les ha arreplegades, amb la convicció ferma que la fe cristiana entra per les mans i pels peus, més que pel cap i pel cor. I que cal donar i cal donar-se, cal anar i cal adreçar-se a la humanitat més sofrent. Fan part de més d’una cinquantena de comunitats rurals i pobres del Perú, a les quals no solament aporten pregàries, sinó també esperances i feines que ajudin a subsistir.

Desè dia d’estada a la parròquia

Aprofit aquest desè dia d’estada meva a la parròquia, quan es compleix la quinzena d'haver-me'n anat de Mallorca, per canviar euros amb sols peruans, i passar comptes amb el bon amic: m’oferesc a lliurar-li 350 € setmanals, en concepte de col·laboració voluntària, per l’allotjament exquisit que em dispensa a la casa rectoral... Que Déu li ho pag, molt millor que jo!

Viatge al Perú 2024 (4ª): estic en una parròquia andina

 Primer dia a la serra andina, diumenge 17 de març

Arrib a la ciutat andina, des de l’aeroport, en un «col.lectiu» contractat per un bon amic del mossèn que hi passa a recollir-me pocs minuts després d’aterrar-hi. Li diuen Máximo. 

En manco de tres hores, recorrem el trajecte d’uns 101,6 km entre els «paraderos», per paratges muntanyencs coberts de verdor i farcits de volts i revolts. 

Estic a punt de marejar-me i de vomitar, sobretot quan arribam al capcurucull de l’Abra Comullca (3.776 m). Sortosament, arrib la mar de bé a la ciutat andina d’arrels colonials, fundada l’any 1796 per colons espanyols, gallecs i portuguesos. Es troba a uns 2.645 m d’altura i actualment té una població que supera els 27.000 habitants  «shilicos», com acostumen a ser reconeguts i anomenats.

El Mossèn, de 67 anys, és el rector de la parròquia Nuestra Señora del Carmen, des de fa uns dos anys. M’ofereix una habitació senzilla i confortable, amb tots els serveis domèstics habilitats (bany, cuina, menjador, etc.) i wifi amb contrasenya.

Duu una trajectòria de dedicació intensa a l’església catòlica, primer a la mateixa Catedral on coneix "el darrer canonge" de la història... El bisbe José Antonio Dammert Bellido (Lima, 1917- 2008) el nomena vicari general i vicari de Pastoral. Tasques que hi exerceix durant desset anys. Nomenat posteriorment rector d'una altra parròquia més acostada de la ciutat de Trujillo, suara mateix s'exerceix com a rector. Em diu que s’hi troba molt a gust entre els "shilicos".

El veig molt abocat a limpulsar i promoure el Oratorio Mato Grosso. En sé ben poca cosa, del sacerdot i artista italo-peruà, membre de la Congregació Salesiana, el P. Ugo de Censi Scarafoni (Polaggia, Itàlia, 1924 – Lima, Perú, 2018). Fou rector del poble peruà de Chacas (1976-2018),  i és el fundador i conductor d’aquest moviment juvenil d’ajuda social, creat a Itàlia l’any 1967.

Acudesc a la missa dominical que el mossèn celebra a l’església parroquial Nuestra Señora del Carmen, plena a vessar de gent que hi participa activament, amb els cants, les pregàries, els silencis, els gestos.

A l’inici de la celebració eucarística, em saluda públicament, des del presbiteri, i fa saber a tots que jo som allà, assegut al segon banc de l’església. Al final de l’acte religiós, em convida a pujar-hi a dir unes paraules. Li n’agraesc i el detall i la bona acollida de toda la comunitat parroquial en bon primer dia d’estada meva a la ciutat.

Després de la missa, l’acompany a compartir el condol amb una de les famílies de la parròquia. Passen per un mal moment, en haver perdut un fill de 19 anys, ofegat a les aigües braves de l’oceà Pacífic. Ens hi passam més d’una hora seguida, intercanviant intervencions... Ben entrades les 11 de la nit, ens conviden a sopar, a la taula parada per la padrina: hamburguesa amb cafè americà i «queso mantecoso...

Segon dia d’estada a la serra andina, dilluns 18 de març

Descans fins a mitjan matí. Tot i que la major part del dia no disposam d’aigua corrent (només durant tres hores diàries) i que el corrent elèctric també ens fuig durant tres hores al dia, ens enginyam per emprar instal·lacions i estris, d’acord amb les nostres necessitats.

Aprofit la cambra de la casa rectoral, per escriure la meva «crònica peruana» en la «laptop» (ordinador portàtil). Contest missatges enviats de contrades mallorquines i peruanes. I mir de posar ordre als meus comptes.

Gràcies a les instruccions que em dóna Mafer (Maria Fernanda), neboda del mossèn i néta de la seva germana Chabuca, aprenc a configurar per primera vegada l’escriptura per veu als whatsapp. 

Contact amb el P. Miquel Llompart, franciscà del TOR a Huamachuco. Li dic que som al Perú amb el mossèn. M’agradaria conèixer l’indret dels franciscans mallorquins. Hi duc salutacions de part de les nebodes del P. Gabriel Genovart Mestre, filles de la meva estimada cosina arianyera Barita Genovart Ramis (qepd). I també de la neboda del Pare Oliver, del TOR, n’Antònia Oliver Marco.

En Miquel, amb qui compartesc tasques de consiliaris diocesans del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, a la dècada dels anys 70, em contesta tot d’una i em diu: «Cil, benvingut al Perú. A Huamachuco seràs benvingut». 

No em puc estar de pensar-hi una vegada i una altra, i de donar-hi moltes voltes: per què serà que no vivim així, a terres d’Europa, tan francs, oberts i hospitalaris com a terres del Sud!? Suara mateix puc recórrer aquest país immens, Perú, botant de casa en casa, de poble en poble, de província en província, de departament en departament, rebent-hi l’acollida fervent de tantíssima de gent! 

En don moltes de gràcies a la Vida, al Déu i Senyor de l’Univers! Li’n vull donar, també, per l’oportunitat que em dóna de veure i viure de prop la realitat d’un «caserío» andí: San José de Pilco. Avui celebren la vigília del patró amb una missa a la capelleta de sant Josep (qui porta un bon capell passat pel cap!)

Hi anam, el mossèn i jo amb el cotxe de Reynaldo, qui anima les celebracions fent sonar magistralment la guitarra i emprant-hi una veu extraordinària. 

Aquest «caserío shilico», apropat de la ciutat, a uns 10 minuts en cotxe, no deu tenir més de 80 habitants. Na Blanca, la jove catequista que s’encarrega de mantenir-hi encesa la flama de la fe dins la comunitat, ho té tot a punt. D’altres s’encarreguen de cuinar, mentre uns joves preparen l’escenari per a l'actuació de tres grups musicals.

Celebració eucarística molt senzilla, feta amb paraules planeres per qui la presideix, el mossèn. Després de la qual som convidats a tastar un plat de brou de gallina amb arròs...

Tercer dia d’estada a la serra andina, dimarts 19 de març

És la festa de Sant Josep, patró de Pilco. Berenam junts al menjador de la casa rectoral, el mossèn, la seva neboda Mafer i jo, abans que ella partesqui cap a Lima, a la seva residència habitual. 

Tots dos assaboreixen la sobrassada exquisita, de Can Gazà, lliurada pel bon amic Jaume Santandreu. Jo prenc una bona tassa de cafè amb llet, amb un panet local (de forma triangular!) i una truita amb xampinyons.

Aquest matí hi anam amb la furgoneta del mossèn, a Pilco, per una altra carretera distinta a la d’ahir capvespre, a celebrar la missa festiva de sant Josep a les 11 del matí. Passam per Molino Pampa, un indret bellíssim, vall immensa coberta de verdor, amb plantacions de blat de les Índies i una munió d’eucaliptus vells, com jo no n’havia vist mai, ni al Burundi: tan grans i grossos, tan envellits!

El mossèn, que divendres passat ha complit els 67 anys, m’explica el seu procés personal d’acostament al sacerdoci, trencant de jove amb els estudis d’Agronomia que la família li reservava i ingressant al Seminari diocesà, dirigit aleshores pel santamarier mossèn Miquel Parets.

La seva relació amb capellans i religioses de Mallorca s’inicia d’infant i s’enforteix amb el pas dels anys a la seva població natal. L’eivissenc Vicent Tur, també, hi té molt a veure. I el menorquí Joan Riera, igualment. Per damunt tots, despunta indubtablement el binissalemer mossèn Jaume Pons.

Les religioses agustines de l’Empar incideixen en la seva vida, i en la de la seva família, de manera singular sor Purificació Millans. La seva germana Carlota ingressa en la Congregació i s’hi manté fins al dia d’avui.

Sempre m’hi he trobat molt a gust, al costat d’aquest mossèn peruà, una dotzena d’anys més jove que jo. Coneix Europa, realitza estudis superiors de Catequètica i de Ciències de la Comunicació a Madrid. Visita Burundi, en una ocasió. Viatja a Mallorca. En reconeix molts d’indrets i gairebé tots els capellans mallorquins que passen pel Perú.

Els pocs dies que duc a la ciutat em serveixen per copsar, encara més acuradament, la personalitat peculiar, tan valuosa d’aquest capellà peruà.

La nostra segona pujada al llogaret de San José de Pilco em resulta molt més enriquidora que la d’ahir. Captivat per l’espontaneïtat amb què hi desplega les seves intervencions, el líder espiritual d’una comunitat camperola i ramadera petita, tan sols amb una vuitantena de persones.

Hi treballa intensament la feina catequètica que mira de posar cada cop més a càrrec de laics joves, lliurats al servei de la comunitat, fruit d’una fe que no neix del cap ni de l’intel·lecte, segons diu, sinó de les mans i dels peus. Seguint les pautes del que acostuma a anomenar l’Oratori...

Viatge al Perú 2024 (3ª): ja hi som, a Lima, amb dues maletes ben plenes

Un dia abans d’emprendre el vol cap al Perú, el dia se’m fa curt a Mallorca. Massa curt, per fer-hi tot quant hauria de fer en les hores darreres.

Esper i desig que, emprant les noves tecnologies, aquesta estada al Perú en aquestes alçades del segle XXI, pel que fa a la intercomunicació d’allà (Perú) cap aquí (Mallorca), sigui ben diferent a la que estam forçats a mantenir en la dècada dels anys 70 del segle passat.

Que aquest blog pugui servir-hi com a botó de mostra!

Després d’aterrar magníficament a l’aeroport internacional Jorge Chávez de Lima Callao, de recollir les dues maletes grosses que viatgen directament de Palma a Lima, de bescanviar euros per sols peruans a les mateixes instal·lacions aeroportuàries, mir de fer tots els tràmits requerits a «Migracions», on, sense cap casta de problema, m’indiquen que ja  me’n puc sortir (sense cap registre ni entrebanc!).

L'avió d'Ibèria (Avianca) surt de Palma amb 13 minuts de retard, però arriba a Madrid més prest que l'hora prefixada, les 22:45. M’adon que volar al Perú amb Ibèria no és ben bé el mateix que amb Air Europa, pel que fa a les connexions aeroportuàries a Madrid. Me n'adverteix claríssimament na Magdalena, la binissalemera que m'atén molt amablement  al mostrador d'Ibèria de Son Sant Joan. 

A l'aeroport de Madrid-Barajas, m'he d'espavilar per pujar al trenet de T4S que m'ha de dur fins allà mateix on surt el meu avió cap a Lima, a la porta de sortida "S3". 

En pretendre que sigui «el viatge de la meva vida quasi octogenària», na Mònica, de l'agència de viatges Kontiki Tramuntana, em procura uns bitllets d'avió que ni són els més barats ni tampoc els més cars: amb seient individual deliciós (1C), ample, tranquil, còmode, amb refrigeris inclosos, molt ben atès a les mil meravelles pel personal de cabina, totalment llatinoamericà (jo diria que veneçolà...). 

A l’interior de la nau, al cap d’una horeta de volar, l’«aeromozo» Juan Carlos i l’«aeromoza» Mariela em demanen de què vull sopar, i què vull prendre més tard per berenar, dues hores abans d’arribar a Lima. Ho annoten al seu mòbil... 

Pel que veig, aquest viatge, que m'agradaria que fos el millor de la meva vida, comença beníssim...

Amb un tracte excel.lent per part del personal de cabina de Latam, durant una nit molt més llarga que l'habitual per a mi (més de 17 hores seguides de fosca negra), amb dues menjades programades i tantes begudes d'aigua com demani (5). Anades al bany (4). Hores dormides seguides (5) i alternes més de 8. No empr el comandament de la pantalla disponible, per a res...

De l’aeroport de Lima, on m’espera la meva fillola piurana, Zully Socorro Moreno Romero, en taxi, ens adreçam tots dos cap al districte limeny de Miraflores, on se situa l’hotel reservat per l’agència mallorquina de viatges Kontiki Tramuntana: Radisson Decapolis Miraflores **** Avenida 28 de Julio – 0 – Lima Miraflores - 005116251201.

Quan són les 16:16 h, ens encaminam cap a la casa de la filla de na Zully, que viu a l’altra banda de la ciutat de Lima,  al barri de Los Olivos, on tenc oportunitat de saludar Pamela i els seus dos fills, Nicolás i Rafaela, menors de 10 anys tots dos; i de passar unes hores a la casa nova que ocupen des de fa poc temps. 

A les 21:15 tota la família m’acompanya de bell nou a l’hotel, on qued a passar la nit tot sol.

La meva primera jornada sencera al Perú es produeix divendres, 15 de març. És el primer dia sencer que pas al Perú en aquesta ocasió. Després de la mitja primera jornada peruana d’ahir dijous, durant la qual, entre d’altres elements, tenc oportunitat de seguir més de prop la situació familiar dolorosa que travessen algunes famílies peruanes molt amigues, per motius nombrosos i variats: l’exhumació d’un familiar, els inicis d’un procés de separació matrimonial, el trasllat de restes humanes d’un lloc a un altre, el viatge inesperat a la capital peruana des de Piura, etc. 

En aquest sentit, he de reconèixer que no arrib al Perú en el millor dels moments possibles, sobretot per a segons quina gent...

Però és que, des de fa temps, m’estic fent a la idea que la vida al Sud d’aquest planeta nostre, molt sovint, arriba a ser tan intensa i diversificada que es converteix en cau inesgotable i sorprenent d’esdeveniments imprevists, de situacions assolides sense haver-les anat a cercar, de coincidències insòlites, de trobades inesperades, d’encontres sobtats, de troballes inimaginables...

Aquesta segona nit, que també me la pas tot sol, a la cambra núm. 511 de l’hotel Radisson Decapolis Miraflores, m'hi qued adormit com un tronc.

A l'hora prefixada, tal com hem quedat, m’hi compareix el fill d’un peruà amic meu que viu i resideix a Mallorca. Espera amb moltes ganes la capsa de medicaments que son pare ha posat a les meves mans perquè els hi faci arribar. Em convida a anar a espipellar qualque cosa. Ho feim en un altre indret, el Terminal Pesquero, de tarannà més popular que on he anat a dinar, restaurant Alfresco, de caire més turístic. Mir d’empassar-m’hi una «tortilla con cebiche de pota» que mai no he tastat i que desconec. Com que es tracta d’una quantitat petita, pas gust d’assaborir-ho, ben regat amb uns quants tassons de «chicha morada».

Una de les més grans alegries m’arriba avui dia quan, des del mòbil, escolt la veu de n’Elvira Calmet, l’esposa del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaria. Em diu que vénen a veure’m a l’hotel Radisson on estic allotjat. S’hi presenta ella, n’Anselm, la seva filla Micaela i el nét Julián. Tots cinc feim una bon rotlada, a la cafeteria de l’hotel. Després, ens animam a anar a prendre un piscolabis pels voltants més apropats.

Les trobades que mantenc amb n’Anselm, aquest bon amic, amb qui compartim tasques pastorals a la parròquia de Santa, dins la prelatura de Chimbote a la dècada dels anys 70 del segle passat, m’omplen sempre de gran satisfacció i molta d’alegria. 

Quant i més en aquesta ocasió, quan els duc el paquet de medicaments que la seva filla resident a Mallorca els envia, i que una bona amiga farmacèutica de Ciutat els facilita i procura amb gran diligència, n'Aina Salom.

Tot ben barrejat amb dues bones sobrassades i alguns ventalls mallorquins, que ajudin a alleugerir els efectes de la calor intensa que cau damunt la ciutat de Lima a determinades hores d’aquesta època estiuenca tan irregular.

Pas la darrera jornada sencera a Lima, la capital del Perú, en bon dissabte, 16 de març. Torn a enllestir una de les dues maletes, amb la qual faig comptes d’emprendre el vol demà diumenge, per retrobar-me amb el bon amic peruà, rector d'una parròquia andina. Amb l'alicient principal d'aquesta presa de decisió meva a Mallorca: iniciar una etapa nova de presència singular al Perú! 

Faig comptes de facturar-la en el vol que surt de l’aeroport internacional Jorge Chávez de Lima demà dissabte, a les 11:40, i que té previst d’arribar a l’aeroport serrà a les 13:06, amb la companyia peruana JetSmart .

Com que l’hotel on estic allotjat no es troba gaire lluny de l’Óvalo de Miraflores, m’hi vull acostar anant-hi a peu. Tenc moltes ganes de tornar a veure aquest indret tan característic, on se situa l’Escola Superior Magisterial Marcelino Champanyat on vaig llicenciar-me en Educació a finals de la dècada dels anys 70 del segle passat.

N'hi trec algunes fotos que remet tot d’una als bons amics mallorquins que compartírem aquella tasca, amb la presentació i defensa d'una tesina de llicenciatura «Los medios de comunicación, instrumento de evangelización de los pueblos». Ens basàvem en la iniciativa promoguda per mossèn Miquel Mulet, qui va batiar-la amb el nom de CINCOS (Centro de Intercomunicación Social).

«Amb ganes de veure aquella Escola Superior Magisterial Marcelino Champagnat de Miraflores, on ens llicenciàrem en Educació a la dècada dels anys 70 del segle passat, m'adon que res ja no és així com era. Just en queda la placa del passatge... L'edifici ha quedat reconvertit en instal·lació limenya de la Universitat de Piura... Nova sint omnia, recedant vetera!»

I per a més novetats, demà en avió, a uns 563 km de Lima.

El meu viatge al Perú, 2024 (2ª): anunci periodístic al diari UH

Quan el periodista d’Última Hora, el bon amic i veïnat de barri Pedro Prieto, s’assabenta del meu viatge al Perú, s’interessa tot d’una per l’assumpte, es posa en contacte telefònic amb mi i em demana dades i fotos, amb ganes d’enllestir la pàgina «Click» del «Discreto Encanto».

Barrejant imatges i paraules meves amb d’altres que no hi tenen res a veure, hi confecciona i estampa un titular basat en interrogants i cantades d'àmbits equins...: «Buele, ¿dirá misa en Perú...? Caterina canta entre caballos»...

Val! Barrejant ous amb caragols! Bé. 

Sense tenir el gust de conèixer-la, desitjo tota casta d’èxits  a Caterina Ross. M’assabent que publica el seu àlbum discogràfic nou, que ha rodat un vídeo a Inca i que és candidata als Premis MIN de la Música Independent... Enhorabona!

Lògicament, m’interessa per damunt tot parar una mica més d’esment i girar la ullada cap a allò que en diu, de mi, el periodista d’UH en aquesta pàgina impresa. Avesat a les informacions que publica, sé que mira de barrejar tot quant li arriba, que no deu ser poc, cada dia, com a bon periodista veterà.

Me'n publica tres, de fotos, molt significatives per a mi: la que em mostr amb les meves dues esposes, Lina Company i Bel Rosselló; la que em fan quan estic batiant un infant a l’esglesieta modesta del barri piurà de San Martín, al Perú, l’any 1975; i la que el fotògraf oficial ens treu quan visitam el papa Pau VI al Vaticà, l’any 1971... 

A totes tres em veig, em sent i em reconec com en Cil (ciutadà, caminant, creient, capellà, compromès, caparrut, català, company, crític, catòlic, collonut, cristià...)

A l’inici del seu escrit, el periodista esmenta la convidada d'un bon amic peruà, i el presenta en públic com un capellà amic meu, que m’hi convida, a mi, que suara mateix no m’estic exercint com a capellà... Des de fa dècades...

En recordar la meva condició d’ex capellà, en exercici fins fa 42 anys, esmenta un «catecisme del sacerdoci» segons el qual sempre que jo vulgui podria dir missa... Diu que jo li contrapòs el Codi de Dret Canònic que no em permet de dir-ne...

Bé. Al marge d’interpretacions peculiars, característiques d’un periodista tan veterà, li he d’agrair  que vulgui traure a la llum pública el cas d’un de tants capellans catòlics mallorquins casats, més d'un centenar per cert, com jo mateix. 

És clar que no tots els companys en tenim la mateixa visió, de la nostra mateixa condició eclesiàstica. Ni tots pensam igual. Ni tots hem pres pel mateix camí, ni hem optat per les mateixes condicions de vida. Cadascú té la seva pròpia experiència vital en aquest àmbit.

Jo som un d’aquells que creuen que ser capellà no queda reduït a «dir missa». Durant els tretze anys en què n’exercesc la tasca, no faig ben bé el mateix pertot arreu, ni hi actuo de la mateixa manera, com a vicari a la parròquia de Sant Nicolau, o de Santa Catalina Thomàs o de l’Encarnació, a Ciutat. 

Ni molt manco com a missioner a Burundi o com a agent de pastoral al Perú. El paper i les tasques d’un capellà qualsevol varien segons l’àmbit on es despleguen. 

«Dir missa» és important, sens dubte. Presidir una celebració eucarística té la seva importància, sobretot, crec jo, si va acompanyada del servei compromès que en comporta la tasca. Per a mi, esdevé tan important presidir-la com no presidir-la, sobretot si l’individu es posa a servir els altres amb més intensitat i dedicació que el president...

En veure i rellegir la pàgina periodística (que m’imagín que vol esdevenir cridanera davant dels lectors, a criteri del periodista), si d’una cosa m’alegra veure-la transcrita, és que pot servir per deixondir i engrescar certa gent... Tant de bo!

M’encantaria que servís, ni que fos una miqueta, per remoure i orejar certes aigües embassades, pentura en perill de putrefacció irrecuperable, pel que fa a l’actuació i el comportament jeràrquic tan inamovible com el de l’àmbit eclesiàstic...

M’encantaria que ajudàs les més altes esferes de la jerarquia catòlica a reflexionar en profunditat sobre la gran quantitat i la bona qualitat de preveres catòlics perduts, en haver-los "reduïts a l'estat laical", pel simple fet que han optat per casar-se, contradient un codi de dret canònic tan poc evangèlic com molt anacrònic.

M’encantaria que contribuís, modestament i clara, a fer parar una mica més d'esment a situacions concretes de capellans que NO viuen el celibat, tal com marca la normativa eclesiàstica tan caduca com extemporània. I que, des de les més altes instàncies, ja no hi tancassin pus mai més els ulls.

M’encantaria que pogués servir per convidar la jerarquia eclesiàstica a no girar l'esquena davant fets tan concrets i palpables, com el que es dóna amb la meva promoció sacerdotal mallorquina de l'any 1968. I que es repeteix en altres fornades. Aleshores, som ordenats preveres 15 candidats al sacerdoci. D’aquesta quinzena, 8 hem optat per casar-nos, un any o un altre. És a dir, la majoria, simple, però majoria!

M’encantaria que pogués servir perquè algun bisbe, sentint-se més cristià que catòlic, decidesqui actuar pel seu compte i risc, deixant-se endur per l’Esperit de Jesús més que per indicacions de monsenyors del Vaticà, i es posi a actuar de debò d'acord amb allò que en sap, del "celibat sacerdotal real", entre els seus sacerdots. En lloc de mantenir-s'hi tancat tan hermèticament com tossudament.

M’encantaria que aquesta pàgina periodística, publicada a la ciutat de Palma, pogués engrescar qualque jerarca eclesiàstic de qualsevol altre indret de l’òrbita catòlica, perquè, en lloc de viure consultant obcecadament cànons del codi de dret canònic, s'apuntàs nuament i compromesa a aprofundir en versets de l'Evangeli de Jesús.

M’encantaria ajudar, modestament i senzilla, a fer veure més clarament que el bassó de tot plegat és contribuir d'alguna manera més positiva a cercar i trobar el camí millor que ens porti a ser seguidors de Jesús, tan bons, que esdevenguem els millors servidors dels més pobres del poble. Com Ell.

M’encantaria... però ja se sap. Una cosa és l’encant i, l'altra, molt distinta, perdre el cantet.