Impressions mallorquines d'eleccions peruanes

M'acaba d'arribar un missatge que m'informa sobre les eleccions a la Presidència de la República del Perú que se celebren diumenge, 10 d'abril de 2011.

La bona amiga Joana Maria Perelló, membre de l'entitat Entrepobles (que roman integrada dins l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca)que ja duu un temps residint al Perú, hi comparteix les seves impressions sobre el procés electoral peruà que ha tengut l'oportunitat de veure i viure de molt a prop.

Li n'agraesc la confiança i l'oportunitat de poder compartir-les amb altra gent:

"Vaja setmaneta més agitada politícament i històricament parlant..."

Després d'aquestes darreres setmanes de plena campanya electoral per les eleccions presidencials del proper diumenge-10, on he pogut participar de xerrades diverses on es convidava als candidats dels diferents partits perquè exposassin el seu programa entorn a temes tals com els drets humans, els drets dels pobles indígenes, alternatives al extractivisme... i on, és clar, tot s'ha de dir, no s'hi han banyat gaire...

Aquesta darrera setmana ha estat vertiginosa, amb debats dels candidats i tancaments de campanya.

A partir de les 00:00 am de la matinada d'avui divendres s'ha implantat sa llei seca (no es pot comprar ni consumir alcohol!) i està prohibit manifestar-se o reunir-se de manera pública en qualsevol espai fins passades les eleccions (se suposa que perquè la gent estigui ben preparada per anar a votar conscientment...).

Sa veritat és que el panorama és ben pessimista i gens alentador davant les opcions electorals que hi ha en joc. Vist des de la perspectiva dels pobles indígenes i originaris (que és on estic més posada) cap de les opcions aposta per als seus drets. Per això cal pensar més en les possibilitats de la lluita i unitat dels pobles i de les comunitats costenyes, andines i amazòniques del país, sent ells mateixos els protagonistes dels canvis que es puguin esdevenir.

Dins aquest marc, es passat dimarts-5 d'abril es commemorava de manera crítica "el autogolpe" de 1992 d'Alberto Fujimori. Aquest acte se celebra cada any però enguany resultava que no hi havia doblers per finançar-ho i no s'anava a fer. Davant això la ciutadania, nombrosos col·lectius sense color ni opció política, activistes, persones a títol individual... es mobilitzaren en uns dies per poder dur-ho a terme i fer front a les despeses que s'ocasionarien, ja que enguany més que mai, davant el panorama polític del moment i a 5 dies d'unes eleccions presidencials on una de les candidates és la mateixa Keiko Fujimori, filla del dictador, hi havia sa necessitat de reivindicar i recordar els crims que durant gairebé 10 anys es varen succeir al país perquè no es tornin a repetir.

Sota lemes com "No al Fujimontesinismo", "No más corrupción, no más impunidad, no al continuismo", "Para que no se repita"... es van organitzar uns dies d'activitats variades on l'acte principal fou aquest del dia 5.

L'acte, d'un civisme i una organització ciutadana admirable, es va poder dur a terme sense incidents i omplí sa plaça San Martín (on fins fa pocs mesos estava prohibit fer qualsevol tipus d'acte públic!) de persones que anaven i venien i que s'informaven.

Va consistir en una fira d'estànds amb testimonis gràfics i escrits, fotografies, música en viu, projecció de documentals, vígilia per les víctimes... on s'explicava i denunciava tot el succeït entre els anys 1992-2000.

Sa veritat és que passejant-me per les diferents paredetes i llegint els testimonis de centenars de víctimes, la pell se'm posava de gallina i les emocions brollaven...

Més de 300.000 dones de les zones més pobres del país foren esterilitzades en una deliberada política demogràfica denominada "Programa de Salud Reproductiva y Planificación Familiar del Ministerio de Salud".

Es va recórrer a mètodes coercitius i enganys i com a conseqüència de les intervencions quirúrgiques, es produiren morts i moltes dones quedaren amb sequel·les físiques i psicològiques que perduren en l'actualitat.

També milers de dones més foren víctimes de violacions per part de l'exèrcit de s'Estat (els testimonis que es podien llegir eren terribles...).

Altres crims de violació als drets humans com els de La Cantuta (Universitat on el 18 de juliol de 1992 segrestaren, assessinaren i desapareixeren a 1 professor i 9 alumnes...), Barrios Altos i molts altres, també es recorden aquest dia.

Aquest règim dictatorial va convertir el país en el paradís de la corrupció i s'abús i va perpetrar crims contra persones i poblacions indefenses sota el pretext de combatre sa subversió.

Més de 15 anys després de comesos els crims de violació als drets humans, l'abril de 2009 Fujimori fou sentenciat a 25 anys de presó. Malgrat tot, avui dia ell compta amb privilegis a la presó i la majoria dels culpables de tot allò són absolts.

És per a aquest motiu que tots els anys en aquestes dates els col·lectius manifesten la seva indignació i repudi contra l'autoritarisme, la corrupció, la violència de l'Estat i les nombroses formes d'opressió comeses contra les organitzacions populars, estudiantils i sindicals durant el funest règim "fujimontesinista".

Les víctimes continuen cercant justícia i reparació. No obliden!

Sembla increïble com davant això, la Justícia peruana arxivàs al 2009 les 2074 denúncies presentades per les dones víctimes, malgrat que "les esterilitzacions forçades constitueixen delictes de lesa humanitat" segons l'Estatut de Roma i per tant són imprescriptibles.

És per això que nombroses organitzacions en defensa de Drets Humans i de dones del Perú han reiniciat les accions legals en instàncies d'àmbit nacional i internacional (la CIDH) perquè aquests delictes no quedin impunes i els responsables siguin castigats.

Entrepobles acompanyam també algunes d'aquestes organitzacions, com DEMUS i APRODEH, presents aquest dia a l'acte commemoratiu.

Com a colofó de sa setmana i per completar aquests retalls de sa història, avui vespre he anat a veure una obra de teatre que es diu "Sin Título" de la companyia Yuyachkani.

L'obra és un recorregut per la història del Perú des de la guerra de Xile o Guerra del Pacífic(1883) fins a l'actual govern d'Alan Garcia, passant pel període del conflicte armat de Sendero Luminoso, la dictadura de Fujimori, el refugi en la religió cristiana, el capitalisme i l'explotació dels recursos...

És una obra desgarradora que des del començament captura a s'espectador (és un tipus de teatre alternatiu, amb performance, la gent està dreta dins una sala que és com un museu i constantment s'ha de moure de banda a banda per no ser atropellada pels mateixos actors) i el fa partícep li agradi o no, remoguent emocions i sentiments.

Jo, que no som peruana i que per descomptat m'he perdut trossos que no entenia, al final he acabat feta pols.

I és que sa història del Perú és dolorosa es miri des d'on es miri. Aquesta gent ha patit tant i tot és tan recent encara que és normal que a vegades no siguem capaços des de sa nostra mirada occidental d'entendre ses seves reaccions, ses seves lluites, es seu caràcter, sa seva insumissió...

No se salva ningú d'haver patit en carn pròpia alguns d'aquests crims: una mare, un fill, s'home, son pare... I això marca de per vida i és difícil superar-ho (si és que mai se supera...).

I, com sempre, els qui més han patit i pateixen són els més dèbils, els pobres, els més llunyans, els més oblidats...

Com deia un dels epígrafs d'una de les parets del teatre: "la memoria necesita anclajes: lugares y fechas, monumentos, conmemoraciones, rituales, estímulos sensoriales - un olor, un sonido, una imagen - pueden desencadenar recuerdos y emociones"

Bé, esper no haver-vos avorrit gaire... També vos pas algunes fotos de l'acte de dia 5 d'abril...

Per cert, i en pla anecdòtic, lo més divertit de sa setmana ha estat que avui, quan ha acabat s'obra, d'una manera totalment inesperada i sobtada, he acabat arribant a casa amb bicicleta (sí, síiiiiiiiii... he anat amb bicicleta pels carrers de Magdalena de Lima!!!!). Un dels actors, molt agut i simpàtic i encuriosit perquè la meva companya i jo mostràvem molt d'interès per l'obra sense ser d'aquí, m'ha acompanyat a casa amb una bici d'aquestes antigues, d'aquelles altes i grans... Jo asseguda al darrera, estil anys 60, de costat...Total!!!! jajajajaja

Una abraçada i bon cap de setmana...(Jo demà, encara que diumenge no hagi d'anar a votar, me relaxaré participant en un taller d'armonització d'energies...)


joana maria

PD: Per si voleu més informació sobre el panorama electoral actual del país des d'una mirada índigena, entrau en aquesta pàgina.

chaocito