El meu país no és tan petit...

Quan fa pocs dies que ens ha deixat na Maria Ferret i Espanyol, se'm demana de parlar públicament, aquí, a Can Tàpera, davant gent escolta mallorquina, sobre allò que consider que és el meu país.

M'envaeix una sensació de frescor, de satisfacció profunda, de ganes de dir-hi la meva, esplaiant-m'hi a les totes.

Se m'ofereix l'oportunitat de manifestar-ho lliurement, obertament, clarament i catalana. Cosa que no em succeeix tots els dies!

Gràcies, companyes i companys de la Fundació Maria Ferret organitzadora d'aquest acte!

Avui dia, em sent més que mai en condicions de poder dir allò que en pens ara, del meu país, després d'haver fet moltes passes dins aquest àmbit d'actuació cívica que anomenam Escoltisme i Guiatge de Mallorca. I dins altres ambients distints, també, tant a Mallorca com fora de la nostra Roqueta estimada...

A sa Torrentera

Per expressar una mica més gràficament què entenc pel meu país, el nostre país, el vostre país, el país que ja anam fent, puc dir-vos que em ve com l'anell al dit la Trobada de Germanor organitzada fa poques setmanes a la finca escolta de sa Torrentera, a Sencelles, per l'Aplec Scout d'Antics Escoltes de Mallorca.

Per una sèrie de motius. Sobretot per dos, que m'agradaria apuntar-vos succintament ara mateix.

Pregària escolta

D'una banda, com tenim per costum la gent de l'Escoltisme i el Guiatge, quan hi encetam i recitam la Pregària escolta... Ho sabem bé: demanam, entre d'altres precs, que el Bon Jesús ens ensenyi a “estimar i servir la pàtria més que nosaltres mateixos”. Estimar i servir la pàtria més que nosaltres mateixos, quasi res!

La pregunta cau de ple: quina és aquesta pàtria nostra que hem d'estimar i servir més que nosaltres?

Molts dels que som aquí, durant dècades i més dècades, seguides, hem aixecat aquesta pregària, a indrets diversos, amb companyies diverses, en situacions personals i col·lectives diverses.

I no només ho hem fet de paraula, sortint pels nostres llavis, sinó sobretot amb el convenciment profund que s'ho paga fer-ho: “estimar i servir la pàtria més que nosaltres mateixos”.

Vet ací, doncs, una primera observació.

Sense cap símbol que ens en parli?

Un altre segon detall de la trobada, d'altra banda, també em fa venir al cap i al cor quin és el país que volem continuar aixecant, a aquestes alçades del segle XXI, des d'aquest indret illenc que anomenam Mallorca.

Veig que a la instal·lació de l'altar que s'hi munta per a la celebració de l'Eucaristia, ornat amb el PH característic de l'Escoltisme i el Guiatge, amb tots els elements litúrgics corresponents, no s'hi destria ni beslluma cap casta de senyal ni signe ni símbol que faci palès on ens trobam, a quin país, a quina terra...

Pel que s'hi veu, podríem trobar-nos a qualsevol racó del món i de la bolla, si param esment als símbols escoltes, els de caràcter universal, que hi apareixen, davant dels nostres ulls! Res no ens fa a saber que trepitjam terra illenca, terra mallorquina, terra catalana...

Sortosament una bona companya guia s'encarrega de col·locar-hi el petit floc de les quatre barres, símbol clar i català que ens enllaça senzillament i evidentment amb la gent que viu a Mallorca, a les Illes Balears i Pitiüses, a la resta de territoris que conformen el que anomenam des de fa estona Països Catalans!

N'estic ben content, de veure aquella bona companya que s'afanya a fer-ho...

"Glocalització" indefugible

Escoltisme i Guiatge de Mallorca, amb visió i perspectiva universal, és clar. També, sempre des d'un lloc concret, amb una gent concreta, a un territori concret, a un país concret. Com es diu avui dia, en la perspectiva “glocalitzadora”, la d'una glocalització creixent: pensant globalment, actuant localment.

Petitesa del meu país?

A títol personal, vos puc dir que, d'una manera o una altra, des que m'introduesc en el món de l'Escoltisme i el Guiatge de Mallorca, quaranta-cinc anys enrere, l'any 1967, vaig descobrint, a poc a poc, que el meu país no és tan petit.

Sobretot, si el compar amb tants d'altres països més petits que es belluguen, falaguers i lliures, damunt del Planeta Terra, des de fa temps, més o manco.

El meu país no és cap altre que el que s'estén de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer -per representar-ho gràficament i geogràfica-.

Aquesta és la perspectiva local que mantenc més pròxima, l'àmbit des d'on puc observar el món i aportar-hi allò que som, allò que vull, allò que puc, allò que tenc.

L'indret que posseeix una llengua pròpia, única, que em permet de comunicar-me amb la gent.

El territori que agombola una cultura, singular i específica, diferenciada i distinta d'altres expressions culturals també valuoses.

La terra que vull veure convertida en estat sobirà dins l'Europa del segle XXI, com més aviat millor...

Vull dir-vos també que, a aquestes alçades de la meva existència en aquest país nostre, tan malmenat des de fa segles, precisament per la gent que el mal presideix, el mal governa, mal administra i mal representa, no m'importa tant el nom que se li vulgui donar al meu país... cada cop vaig veient més clarament que, a moltíssims d'àmbits, malauradament, el nom no fa la cosa!

Països Catalans, Nació Catalana, Catalunya... Allò que més m'importa, per damunt tot, és defensar-hi aferrissadament la catalanitat profunda que amara les nostres contrades, per la qual tanta gent ha suat i treballat i lluitat tan àrduament durant tants segles!

O Déu, empara el meu país!

Finalment, no em puc estar d'esmentar aquell himne, aquell cant típic de l'Escoltisme dels anys 60:

"Senyor, no deixis sense empar el bell país on jo naixia,
aquell que sempre he d'estimar i estimaré sia com sia.
A aquesta llei d'amor jo em faig submís,
Oh Déu empara el meu país.
Amb força amor l'he d'estimar per ses belleses infinites,
per ses muntanyes, per ses valls i per ses prades tan florides.
Sons enemics s'han conjurat per fer-lo perdre i enfonsar-lo,
feu-me valent i agosarat per si en la lluita he de salvar-lo."

Per això, si m'ho permeteu, col·legues, vull acabar dient-vos:

Siau qui sou, mallorquins!
Siau qui sou, catalans!

Perquè, com vaig manifestar per escrit ja fa estona:

“El meu país sencer duu el nom de Catalunya.
N'han fet mil bocinets, d'allò que és carn i ungla!
Països Catalans a l'interior d'Europa,
som i serem més grans amb tot quant ens pertoca:
sent lliures, sobirans i independents, com sona!”

Cecili Buele i Ramis
Ex-consiliari diocesà
Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca

Mallorca, 30 de novembre de 2012

EPÍLEG:

El meu país no és tan petit... com Malta, per exemple, que és un estat membre de la Unió Europea:
Malta compta amb 316 km2; el meu país en té més de 70.000
Malta compta amb 420.000 habitants; el meu país en té més de 14.000.000
Principat de Catalunya,7.364.078 (32.000 km2)
País Valencià, 5.094.675 (23.255 km²)
Illes Balears, 1.094.972 (5.014 km2)
Catalunya Nord, 440.885 (14.145 km2)
Franja de Ponent, 50.000 (4.137 km2)
El Carxe, 644 (310 km2)
HABITANTS/KM2 14.045.254 (78.861 km2)

Al món hi ha més de 60 estats reconeguts oficialment, que són més petits que els Països Catalans;
més d'un centenar d'estats reconeguts oficialment compten amb més poca població.

Per això, vull insistir a transmetre-vos la idea que EL MEU PAÍS NO ÉS TAN PETIT!

S'ho paga d'estimar-lo més que a nosaltres mateixos!