El 12 de gener de passat, l'exregidora sencellera Teresa Garcia em convida a participar en una taula rodona que gira entorn de l'experiència cristiana de personatges públics... D'això, en fa una mesada i mitja...
M'hi apunt tot d'una, amb ganes de compartir una trobada d'aquestes característiques. Més per aprendre molt de la gent que hi acudeixi, que no per ensenyar-hi res que valgui la pena a qui s'hi presenti, precisament avui vespre, dilluns 16 de febrer de 2009...
Tant de bo que aquesta anada a Sant Joan, així ho desig de tot cor, serveixi per acostar-nos una mica més, tots plegats, a la persona i al missatge de Jesús de Natzaret, que ens afanyam a convertir en el centre de la nostra existència i la nostra activitat diària, com a persones i col·lectius creients i militants alhora.
Estic molt content d'haver estat convidat a venir a compartir idees, opinions, sentiments, creences, etc. relacionades amb la “política i el compromís cristià.”
Jo hi afegiria, de bon començament, un aspecte sense el qual, pens, ni la política ni el compromís cristià mai no arriben a prendre cos ni a fer-se realitat concreta: “POLÍTICA I COMPROMÍS CRISTIÀ, SÍ, PERÒ EN AQUESTA MALLORCA D'UN SEGLE XXI GLOBALITZAT”
M'agradaria que es tengués ben present que no som jo qui ha demanat de venir, sinó que se m'ha demanat de fer-me present en una reunió com aquesta.
I vos puc dir que no hi venc amb cap gana de mesclar ous amb caragols... Per a mi una cosa és parlar de “política i compromís cristià”, i una altra molt distinta parlar d'un “partit polític i una de les esglésies cristianes”. Venc a parlar del primer, d'això a què se m'ha convidat. I m'agradaria no haver d'esmentar res del segon, perquè crec que són dues coses molt distintes...
Sí que, hores d'ara, em puc presentar davant vosaltres com un militant actiu d'un partit d'esquerres, independentista i republicà; alhora que mir de comportar-me cada dia i pertot arreu com un practicant fervent d'una de les esglésies cristianes més fortament arrelada a Mallorca i a bona part del Planeta.
Hi puc dir, de bon començament, que, en el meu cas concret, la fe cristiana m'ha empès a ficar-me més a fons en la pràctica política. I que la pràctica política m'ha empès a ser cada cop més fermament creient. Així m'ha anat a mi, i sé que a altra gent també li ha passat el mateix. N'és una bona parella!
La qüestió és que, quan et fiques i et mous dins l'àmbit de la política, entre d'altres lliçons, aprens a destriar que ni el poder polític, ni el poder econòmic, ni el poder cultural, ni el poder sindical, ni el poder religiós, ni el poder militar no ho és tot en aquest món.
Vivim en un Planeta tan complex que, sense cap perspectiva de fe en la transcendència, resulta difícil per a no dir gairebé impossible, arribar a prendre valentament determinades decisions polítiques i religioses que solament s'adopten, “de facto”, amb certes dinàmiques de caire espiritual. M'atreviria a dir, fins i tot de caire místic.
Sense una mística intensa, resulta molt difícil arribar a posar en pràctica les polítiques actives i agosarades que la Humanitat reclama amb força i de forma cridanera.
De la mateixa manera, quan aprofundeixes i t'endinses en l'àmbit de la fe cristiana, t'arribes a demanar allò mateix que ja es demanaven les primeres comunitats cristianes: “¿com podem dir que estimam Déu, a qui no veim, si no estimam els nostres germans, que sí veim?”
El primer moment que record de la meva primera experiència personal, de caire espiritual i religiós, gira al voltant de la Primera Comunió, a l'edat de 6 anys, celebrada a la capella de Can Domenge, al barri del Camp Rodó de Ciutat l'any 1950... Continua amb 13 anys d'estudis seguits al Seminari Diocesà... S'allarga durant 13 anys d'exercici i pràctica del ministeri sacerdotal, a Mallorca, al Burundi i al Perú... I es perllonga enmig d'activitats diverses de caire familiar, professional, social, laboral, sindical, i polític durant aquest darrer quart de segle...
Són seixanta-quatre anys de vida, durant els quals l'espiritualitat i l'experiència de fe hi ha estat ben present sempre, prenent formes i adoptant expressions diverses, segons l'època i el lloc on s'ha anat desplegant.
Lluny de mi voler presentar-me mai davant ningú com s'atrevia a fer ahir mateix sant Pau a la lectura que fèiem durant l'Eucaristia dominical: ell es posava com a exemple personal d'allò que havien de ser les persones integrants d'aquelles primeres comunitats cristianes.
Ni som cap bon exemple d'allò que ha de ser un bon polític -ja veis, com em va, a mi, que ni tan sols els meus no em posen a les llistes electorals!- Ni som cap bon exemple de creient; em reconec una persona amb moltes i grans mancances, limitacions i pecats, que acostum a reconèixer públicament cada dos per tres davant Déu i davant la comunitat... Aquella pregària bella del leprós que s'acosta a Jesús, que seguíem ahir, diumenge, també me la faig ben meva: “Senyor, si vols, em pots curar”.
Allò que sí puc dir-hi és d'on crec que he tret més el suc, amb totes aquestes experiències de caire espiritual i religiós que he tengut la sort i l'oportunitat de viure.
Sense cap casta de dubte, haver tengut l'oportunitat de compartir la fe i la vivència cristiana, des del seu vessant catòlic, amb comunitats cristianes populars del Perú; ha estat per a mi l'experiència espiritual i religiosa més intensa que he tengut sobre la vivència de la fe, al més alt i arriscat nivell de compromís amb l'Evangeli de Jesús...
Certament fou a vida o mort, de bon de veres!
Així em sembla, i així ho dic -com ho deia fra Bartolomé de las Casas quan anava a Espanya a denunciar els maltractaments que els espanyols infligien als indis americans el segle XVI-. Puc dir i afirmar rotundament, també, que el fet d'haver vist Jesucrist, el Déu nostre, Senyor assotat i afligit i crucificat no una sinó milions de vegades -en els cossos dels indis maltractats- colpeja moltíssim més la consciència que veure'l clavat en creu pertot arreu als nostres temples europeus...
Vos ho puc ben assegurar. Encara ara me'n ragen sagnant moltes de nafres!
Entre d'altres descobertes, emperò, n'he anat fent algunes que consider molt enriquidores, si més no, perquè ajuden a veure ben a les clares que determinades afirmacions que fa Jesús van gairebé sempre a contracorrent d'allò que acostuma a fer i a dir molta de gent...
En conseqüència, pens que els qui ens consideram seguidors seus també hem de recórrer aquest mateix trajecte:
Mira que la teva mà esquerra no sàpiga allò que fa la teva dreta, diu Jesús, perquè el teu gest quedi ben amagat (Mt 6,3-4)
“No entrarà al Regne del cel tothom qui em diu: “Senyor, Senyor”; hi entraran només aquells qui compleixen la voluntat del meu pare del cel” (Mt 7,21) I la voluntat d'aquest Déu nostre que es manifesta en Jesucrist és “agermanar humanitat amb unitat”...
“Feliços els pobres: és ben vostre el Regne de Déu” (Lc 6,29) “Ai de vosaltres els rics: ja heu rebut el vostre consol!” (Lc 6,24)
“Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor” (Mc 10,45)
“Veniu i rebeu en herència el Regne preparat per a vosaltres des de la creació del món, perquè vaig tenir fam i em donàreu de menjar; vaig tenir set, i em donàreu de veure; era foraster i em vau acollir; anava despullat i em vau vestir; em trobava malalt, i em visitàreu; em ficaren a la presó i vinguéreu a veure'm.. (Mt 25,35)
“Veig un cel nou i una terra nova on Déu es trobarà amb tothom i hi viurà i ens eixugarà totes les llàgrimes dels ulls i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes. Déu farà que tot sigui nou” (Ap 21,1)
Tot, com deia aquell educador savi de principis del segle XX, per procurar deixar aquest món una mica millor d'així com l'hem trobat en nàixer...
La fórmula màgica no existeix. Però sí certes fites que ens hi poden conduir... I la crisi econòmica que s'està escampant pertot arreu encara ho fa més evident i necessari que mai: a les bones o a les males, haurem d'anar canviant la nostra manera de viure, sadolls dins l'opulència, per una altra casta d'estil de vida més auster.
Ja no es tracta tant d'aspirar a “tenir el màxim possible”. Més tost haurem d'aprendre a “viure amb el mínim imprescindible” per sobreviure amb dignitat...compartint la nostra existència amb la gent més empobrida del Planeta...
I, en aquesta tasca, la gent que ens consideram seguidors de Jesús de Natzaret n'hem de ser capdavanters... Si l'estimam de bon de veres, al Senyor Jesús, no ens podem permetre deixar que hi vagi Ell tot sol al capdavant... L'hi hem d'acompanyar... I n'hem d'aprendre, de fer-ho.
Aportació de Cecili Buele i Ramis
ciutadà de Mallorca
Sant Joan, 16 de febrer de 2009
DUES RECOMANACIONS FINALS:
* Entrar de tant en tant dins d'aquest blog
* Prestar atenció acurada a la celebració propera del Tercer Fòrum Social de Mallorca
