Viatge al Perú 2024 (23ª): de bell nou a la ciutat de Lima

Devuitè dia d’estada meva a los Olivos (Lima)

«Quiso tapar el sol con un dedo y no se puede», sent a dir al meu voltant, quan torn a sortir al carrer del barri limeny de Los Olivos, on vénc a passar-m’hi la devuitena jornada d’aquest viatge meu d’enguany al Perú. Em top amb qualcú que parla de situacions xereques que no vol veure. Però que ha de reconèixer, «velis nolis». Les coses són com són, per molt que vulguis amagar-ho, dissimular-ho o ignorar-ho.

El Seguro Integral de Salud, en Perú

Quan veig na Zully amb el braç embenat, per la caiguda patida dins la cuina del districte de Calzada, a Moyobamba, una setmana abans d'arribar a Lima, on som ara, a la capital del Perú, li deman, a ella, si compta amb qualque casta d’assegurança em matèria d’atenció sanitària. Em diu que sí, que està assegurada des de fa dècades al SIS, però que gairebé no l’ha hagut d’emprar mai, més que en la primera ocasió, dècades enrere.

No n’he sentit a parlar mai, d’això, en tot el temps que duc en aquest país d’Amèrica Llatina. Veig que es tracta d'una Institució Administradora de Fons d'Assegurances en Salut, des d’on miren de protegir la població peruana que no compta amb cap casta d'assegurança, prioritzant-ne la més vulnerable, la que es troba en situació de pobresa i/o de pobresa extrema.

Després d’haver visitat «el sobador» de Calzada, «la sobadora» de Yurimaguas, en lloc de provar d’anar a un altre «sobador», en aquest cas a Tarapoto, pens que seria molt millor avançar el nostre viatge aeri de retorn a Lima i mirar de rebre l’atenció acurada d'algun professional en qualque centre mèdic o hospital on puguin prestar-li el servei que cal i necessita.

En taxi «con aplicativo», contractat per na Pamela, me’n duc na Zully perquè sigui atesa al servei públic de salut avui mateix. Acompanyant-nos la seva filla, començam el nostre recorregut acudint al centre de salut més proper, per tal consultar amb un «metge amic» que ens ajudi a saber del cert què ens cal fer en una situació tan inesperada com aquesta.

Li mostram la radiografia feta a Tarapoto, i coincideix a confirmar el diagnòstic del radiòleg, en el sentit de veure-hi una fractura òssia molt complexa que requereix la intervenció d’un bon traumatòleg professional. 

Recomana que, d’ara endavant, no expliquem a ningú més res de res sobre la data ni l’indret on es produeix la caiguda. Que diguem que fou ahir mateix, aquí mateix, a Los Olivos. Que no mostrem enlloc la radiografia feta. Que ens presentem a la secció d’Emergència de l’Hospital Nacional Cayetano Heredia. I que no en sortim fins que no ens hagi atès algun traumatòleg i radiòleg.

Amb això, aquest matí, visc de prop una de les experiències més intenses, relacionada amb l'atenció sanitària pública que dispensen en aquest país tan "empobrit" que anomenam Perú. 

Les primeres impressions que en trec són que no ens resulta gaire difícil entrar-hi i passar pel primer control, a la porta d’entrada de la instal·lació hospitalària immensa que dóna a quatre carrers de la via pública: na Zully duu el braç embenat per la «sobadora» de Yurimaguas. I això sempre impressiona!

Però bé, només pot ser-hi acompanyada per una persona. Na Pamela s'estima més que hi entri jo, ja que ella avui té feina com a psicòloga i se li acosta l’hora d’iniciar-la en el centre de salut on treballa.

Davant meu, es presenten davant dels meus ulls unes instal·lacions molt senzilles i modestes, molt pobres, aparentment poc recomanables, farcides de gent que fan coa i que espera de ser atesa pels professionals sanitaris. Són unes instal·lacions molt envellides, immenses, amb nombrosos pavellons reservats a les especialitats diverses d’atenció mèdica.

A mida que m'hi endins, vaig quedant més i més sorprès de l'alt grau d'eficiència pràctica que mostra un hospital d’aquestes característiques: de l'admissió, on només precisam de donar-hi el número del DNI (document que, per error, s’ha quedat na Pamela, fora del recinte) ens dirigeixen al triatge, d'aquí a la secció de radiografia, d'aquí a traumatologia, d'aquí a farmàcia. Hi recollim la major part de la medicació prescrita, sense haver de pagar ni un cèntim, solament mostrant els documents que ens han lliurat prèviament.

Quan tornam a traumatologia, m’envien a cercar uns altres dos medicaments fora del recinte hospitalari. Perquè no entren dins la llista dels que queden coberts pel SIS. Són uns 7€.

Amb tota la paperassa i la medicació obtenguda, ingressen na Zully a la secció de traumatologia perquè hi sigui intervenguda, no sé ben bé de què ni com. Jo no puc entrar-hi, ni acompanyar-la-hi. Em sap greu. M’he de quedar fora, al pati on esperen tots els acompanyants dels pacients.

N’hi ha de tota casta. Som a la secció d’Emergència, on no paren d’arribar casos i més casos de gent que precisa de ser atesa urgentment. Uns, efectivament, evidencien ben a les clares que passen per una situació que precisa de tractament mèdic immediat. 

D’altres, en canvi, fan la impressió que només miren de ser-hi atesos, sia com sia. Com aquell qui pega crits a les totes per un petit tall produït al braç per la fregada lleugera d’un vehicle, el conductor del qual no dubta a recordar-li que no l’ha deixat abandonat, sinó que s’ha ofert voluntàriament a acompanyar-lo fins al mateix hospital... Hores després aquest accidentat encara el veuríem reclamant a les totes més i més atencions mèdiques per aquell petit accident, incloses radiografies i altres intervencions que no vénen al cas...

Mentrestant esper que na Zully surti  de la secció de traumatologia. No arrib a saber ben bé què li han de fer: Enguixar? Operar? Ingressar? La paperassa obtenguda només fa referència a la medicació requerida... Que no és poca: injectables, gasses, pastilles, xeringues, benes, guix, etc.

Durant l’espera en el pati, que se’m fa eterna, tenc oportunitat de veure-hi de tot, en aquell recinte hospitalari del Cayetano Heredia: cotxes de la policia que arriben a tota pastilla portant algun ferit; qualque malalt que surt mig nuu, amb ganes de fugir-ne correntsos i que el personal de seguretat s’afanya a aglapir sigui com sigui; alguns familiars que surten plorant, davant la notícia feresta que acaben de rebre sobre la mort d’algun parent pròxim; metgesses que intenten calmar-hi els ànims a l’hora d’haver-ne d’informar; accidentats amb el cap esclafat, fent sang a les totes; vellets amb rostre cadavèric emportats en cadira de rodes... 

És la secció d’Emergència d’un hospital públic peruà a la capital del país, Lima.

De sobte, els pèls se’m posen de punta! La pell de gallina! No pot ser que els crits horrorosos que estic sentint sien els de na Zully! No pot ser. Són espantosos! Crits i laments demanant més anestèsia! Ais i més ais esfereïdors. Vull pensar i creure que no són de la meva estimadíssima fillola piurana! Però jo juraria que sí que és ella la que està patint i cridant d’una manera tan esfereïdora.

Mir d’aconseguir entrar-hi. Em diuen que no puc. Només hi poden entrar els pacients. M’hi present com «el padrí» que hi té la seva «fillola». Quan em demanen que els digui el  nom i els  llinatges, em diuen que na Zully no figura a la llista de la gent que hi és atesa, en aquell pavelló. Que me’n vagi a mirar en altres entrades. Me n’hi vaig, a la de l’altra banda del pati. Miren i repassen la llista, em diuen que na Zully tampoc no hi és allà, que ha de ser allà deçà on m’han dit que no hi era.  Me n’hi torn, amb ganes d’aconseguir de ficar-m’hi sigui com sigui...

Quan els mostr el paper que duc on figuren noms, llinatges, edat i característiques de na Zully, em demanen nom i llinatges meus, DNI meu, edat meva (unes dades que ja hi han estat escrites hores abans en aquell mateix full)... A la fi, m’autoritzen a passar per endins.

Sense saber ben bé on anar, per un passadís farcit de gent malalta, en llitera, asseguda, dreta, amb tubs i altres estris hospitalaris damunt dels seus cossos, em sembla veure el rostre demacrat de na Zully damunt d’una d'aquelles lliteres, a l’interior d’una de les primeres cambres petites que tenc a la meva esquerra.

Efectivament, és ella. Mig condormida. No sé si per l’anestèsia. Per l’esgotament i la fatiga. O per la son protectora en els pitjors moments viscuts. El fet és que mir de tranquil·litzar-la, amb la meva presència, mentre els doctors li van enguixant el braç esquerre, amb molt bon tacte i professionalitat: «No hi ha col·laborat gaire, aquesta senyora, en la nostra feina...», eslimita a dir-me el metge que té l’aparença del doctor més expert.

«Lament moltíssim no haver pogut entrar - li dic -, com a padrí que en som, d’ella. M’hagués agradat moltíssim esser-hi per ajudar-la...»

Al cap d'unes dues hores, na Zully en surt enguixada... 

Val a dir que me'n duc una opinió molt positiva de l'atenció que li dispensen. Ràpida i sense gaires complicacions. Hi entram a les 10 del matí, i en sortim atesos damunt les 14 hores.

En comentar-ho a na Pamela, em diu que això només passa així, si et presentes per Emergència, si hi dius allò que cal dir-hi, i si tens algun contacte que t'hi faciliti l'accés. Quan hi manca algun d'aquests tres elements, les coses poden complicar-se moltíssim més... 

Sortosament, na Zully ha sabut presentar-se a Emergència com cal, hi ha sabut dir allò que li han aconsellat que hi digui, i ha tengut el suport de contactes professionals amics de la seva filla Pamela... 

Amb això, tenc oportunitat de veure de prop els molts i variats recursos que empra la gent per fer-s'hi atendre, "velis nolis": des de pegar crits i mirar d'espantar el personal, fins a embenar-se a les totes, presentar-se amb cabestrell, o crosses, o cadira de rodes (sense haver-ho de mester)... 

Allò que importa és aconseguir rebre l'atenció volguda: "No en surtis, fins que no t'hi hagi atès el traumatòleg! Digues que vares caure ahir mateix a Los Olivos... No parlis d'haver anat a cap sobador/a fora de Lima... No mostris a ningú la radiografia que ja t'han fet... No expliquis cap llenegada a la cuina de Moyobamba..." 

Amb tots aquests consells pràctics i recomanacions amigables, a les 14:00 hores sortim de l'Hospital Nacional Cayetano Heredia de Lima, amb na Zully atesa per Emergència. 

Hi quedam a dinar. En un dels nombrosos restaurants petits que es troben obers dins del recinte: bo i sà, i molt ben preparat.

Mentre estic esperant que atenguin na Zully, aprofit per contactar amb el bon amic de Tarapoto, Roberto Acuña. Li dic que m’he posat en contacte amb amics de la PIMEM (Petita i Mitjana Empresa de Mallorca), perquè em diguin de quina manera consideren que podrien col·laborar amb la Cooperativa AllimaCacao de Chazuta. Li dic que veuen oberta alguna porta possible, sempre que puguem documentar exhaustivament productes i subproductes, amb imatges i documentació pertinents. Intentaran veure’n les possibilitats des de l’àmbit empresarial mallorquí. Tant de bo que puguem aportar tot aquest material com més aviat millor...

De Los Olivos-Enrique Milla a Puente Piedra

Aquest divendres, des de Mallorca, el bon amic periodista David Oliver em demana si pot fer-me una entrevista radiofònica per a IB3 Ràdio. Estic encantat de correspondre-hi. Em trob al districte limeny de Los Olivos, poques hores abans d’anarme’n cap al districte limeny de Puente Piedra on faig comptes de passar aquest cap de setmana amb les religioses Trinitàries mallorquines que sempre m’hi acullen la mar de bé. 

Hi dispòs, quan vull anar-hi, d’una cambra confortable i tranquil·la. Puc descansar-hi i redactar serenament i asserenada la crònica diària que elabor des que arrib al Perú. Tenc a la meva disposició una bona connexió de wifi que em permet d’emprar la xarxa d’internet amb relativa comoditat.

Gràcies a l’enllaç que em passa aquest bon amic periodista d’IB3 Ràdio, abans d’intervenir-hi puc seguir fil per randa, des de Lima estant, les notícies que emeten «online». Romanc així al corrent d’esdeveniments recents que ocorren a l’altra banda dels oceans, enmig de la Mar Mediterrània: celebració de festes a Pina, disturbis veïnals al barri de Son Oliva, comportament inadequat de l’amo d’uns cans al barri del Rafal, imatge del bon amic advocat Carles Portalo en el judici per Pau Rigo, iniciativa esportiva de capficos a benefici d’Aspanob a la piscina des Mercadal... 

A mitjan matí, David Oliver em telefona i em demana si crec que avui podrien entrevistar-me a les 20:30, hora de Mallorca, amb una telefonada per wtsp. Li dic que podem provar-ho, ara que som a Lima i serien les 13:30, hora de dinar peruà, més o manco. Quedam que es posarà a preparar una mica de guió i que me’n passarà algunes preguntes abans...

Mentre som a l’espera que em telefoni, mir de seguir les informacions que passen per IB3... Com que tenc temps disponible, m’hi entretenc... M’alegra aquest bon amic periodista sempre que em telefona per convidar-me a participar en algun dels seus programes radiofònics. M’encanta anar-hi. Pas molt de gust que em faci preguntes, les que ell considera les més adients, a les quals mir de donar la resposta que em sembla la més adequada en cada circumstància.

M’agrada disposar d’un micro per on emetre les meves opinions, o suggeriments, o recomanacions o simplement converses amigables sobre assumptes que ens interessen a tots dos. I que compartim plegats a través de les ones.

Veig que s’acosta l’hora fixada, i que no me n’arriba cap indicació. No dispòs encara de cap qüestionari ni pregunta prèvia a la qual respondre. N’hauré d’improvisar la resposta? A vegades em va millor així. Depèn de l’estat d’ànim en què em trob. Altres vegades, em va bé ajudar-me d’algunes paraules escrites que m’orienten en un sentit o un altre.

El fet de la comunicació radiofònica, quan només et senten però que no et veuen per la pantalla, segons com, ajuda a desenvolupar millor la conversa i ationa els ànims; en altres ocasions, esclafa i atordeix de tal manera que resulta difícil emetre sons i pronunciar les paraules que voldries...

Intervenir per la ràdio em duu a pensar en aquell sembrador de paraules que surt a sembrar-ne on sia. Algunes no serveixen per a res, ningú no les escolta, o les escolta però no hi fa gens ni mica de cas. D’altres aconsegueixen que qualcú hi pari una mica d’esment, però només per una estona breu. Finalment n’hi ha que calen més endins i aconsegueixen de ser recordades durant més temps. 

Com que n’hi ha que diuen i assenyalen que les «paraules se les enduu el vent», mir de deixar-ne constància escrita perquè n’hi quedi una mica més de constància perdurable...

Em fa la impressió que tampoc no serà avui quan puguem compartir conversa radiofònica. Només manquen dos minuts per a les 13:30, l’hora peruana assenyalada... Ja ho intentam per primera vegada a finals del mes de juny, quan ens trobam a Yurimaguas, en plena selva amazònica peruana des d’on no puc arribar a temps de contactar-hi...

Avui emperò, quan arriba l’hora exacta, una telefonada d’origen desconegut m’informa que són a punt de connectar amb mi des dels estudis d’IB3 Ràdio... Hauré d’improvisar... Ja veurem què n’arriba a sortir...

Durant alguns minuts, prop d’un quart d’hora, mir de respondre les preguntes que em fan, des d’IB3 Ràdio, per al programa radiofònic «Entre avui i demà» que condueixen n’Araceli Bosch i en David Oliver.

Ambientat amb música andina, a les 8:39 del capvespre comença la connexió amb un qui està fent «el viatge de la seva vida» abans de complir els 80 anys. Comencen i recorden que estic a punt d’anar a dinar, mentre en trob a Lima. Em demanen on som i amb qui som... si sé de què dinaré... per què aquest viatge és tan important per a mi... en ser un viatge llarg, veuen que m’estic movent molt... amb quins mitjans de transport m’he mogut... un cop entrat a la selva amazònica, com és aquesta experiència... com viuen, com és la forma de viure d’aquests pobles... com està Perú avui dia... si tornaré a Mallorca...  Acab esmentant que tenc preparada una carta dirigida al papa Francesc sobre els capellans secularitzats que ens hem casat públicament i els capellans no secularitzats que mantenen parella i família, clandestinament, d'amagat... 

Qued molt content d’aquesta conversa mantenguda a la distància, mentre em trob dins la cambra d’una caseta molt humil i modesta, al barri limeny de Los Olivos, amb els dos bons amics periodistes mallorquins que m’entrevisten per a IB3 Ràdio. Els estic molt agraït. 

Aquest divendres me’n vaig a Puente Piedra. Qued així amb na Maria Quetglas, la bona amiga trinitària de Bunyola, qui em diu i m’assegura que sempre hi trobaré les portes ben obertes. Me n’hi vaig després d’haver dinat a Los Olivos.

A l’hora d’anar cap al districte limeny de Puente Piedra, m’adon que no sempre resulta fàcil trobar taxi "con aplicativo". En aquesta ocasiò, com que na Pamela avui està superocupadíssima, he de recórrer a la bona amiga macianera establerta a Lima ja fa algunes dècades, na Bel Duran qui, amb prou feines i després de molts tràmits, n'aconsegueix un...: 

"Fué para reír y llorar. Al final funcionó la descripción de uds. Un señor mayor mulato, alto y gordito y una sra muy flaca. El sr. suele llevar sombrero. De pronto una gran exclamación "ya los encontré!"

Hi arrib més tard del que m’havia proposat, a Puente Piedra. Obtenir taxi «con aplicativo», en bon «Dia del Maestro», no m'ha resultar gens fàcil. A la fi, quan ja comença a enfosquir, arrib a l’avinguda Buenos Aires 500 de la municipalitat de Puente Piedra. 

Com que el taxista, que vol cobrar 47 S/ per la carrera feta des de Los Olivos, em diu que no porta «sencillo», no duu menuts per al canvi del bitllet de 100 S/ que jo li present, mir d’anar-ne a cercar al «Olivar». Es tracta d’un restaurant que ja conec. Hi coman dos quarts de pollastre «a la leña» i me’n retornen 53 S/ pel canvi.

Trob les germanes trinitàries a punt d’anar a sopar: Maria, Margalida, Flor, Chantal i Sílvia. Juntament amb la cuinera Hermelinda.

Els dic que jo ja he sopat i necessit anar a descansar. Em donen les claus de l’habitació i m’enfil per les escales que m’hi duen. La trob com l’havia deixada algunes setmanes enrere, en condicions perfectes. M’hi pas la desena nit d’enguany...

Desè dia d’estada meva a Puente Piedra

Torn a trepitjar els carrers de Puente Piedra. En aquesta ocasió, vénc a passar-hi només dos dies, abans de partir cap a Medio Mundo amb els amics Isabel i Kiko, on feim comptes de passar plegats tota la setmana.

Aprofit el matí per sortir a berenar al carrer, d'un bon "combo" (tamalito, ajicito, hamburguesa, cafè, jugo de papaya) a la Cafetería90, situada als baixos d'aquest mateix edifici on estic allotjat.

També arrib fins a la meva entitat bancària per traure quatre doblerets que em permetin d'anar passant aquest mes de juliol. És el mes de les "Fiestas Patrias" al Perú, que coincideixen amb la festa de Santa Catalina Thomàs a Mallorca, el 28 de juliol.

Igualment dedic un temps a elaborar i confegir les meves cròniques peruanes que vaig enviant a la família i amistats més properes, informant-los d'aquest que m'agradaria que fos "el viatge de la meva vida" abans de complir els 80 anys.

De Puente Piedra a Chorrillos

Avui és la festa de Sant Fermí, al País Basc i Navarra, sobretot. Per aquí on som ara, simplement és el primer diumenge del mes de juliol d’enguany. Me l’estic passant a Puente Piedra, a ca les monges religioses trinitàries de Mallorca que, com sempre, m’hi acullen la mar de bé.

En ser diumenge, torn a tenir l’oportunitat de prendre part en la celebració eucarística dominical que presideixen i dirigeixen dones catequistes a la capelleta del barri de Bellavista, dedicada a la Verge de Guadalupe. 

En lloc de na Cecília, avui la presideix na Giovana, ajudada per un bon grapat de dones que fan les lectures, dirigeixen els comentaris, eleven les pregàries i mantenen l’atenció i la participació sempre activa del centenar d’assistents que hi acudeixen.

Aprofit l’estada en aquest indret tan ben condicionat per enllestir les cròniques que tenc una mica abandonades, des que vaig sortir de Jaén de Bracamoros, en plena selva amazònica nord-oriental peruana. 

Amb l’ambient de tranquil·litat que regna dins aquestl recinte conventual trinitari, puc penjar-ne tres, de cròniques peruanes, al meu blog: la 20ª, 21ª i 22ª, corresponents a l’estada meva diària a Moyobamba, Yurimaguas i Tarapoto.

Després de dinar, amb la motxilla i la maleta ben preparades, mir d’aconseguir una «taxi con aplicativo» que em dugui des de Puente Piedra fins a Chorrillos. 

He d’anar a passar la nit a cals amics Kiko i Bel que m’hi esperen, per dirigir-nos l’endemà mateix fins a l’Albufera Medio Mundo, que es troba a uns 150 km de distància de la ciutat de Lima, entre Huacho i Huaura.

Viatge al Perú 2024 (22ª): Tarapoto, a la selva amazònica peruana

De Yurimaguas a Tarapoto

Amb na Zully, viatjant per carretera
des de Yurimaguas fins a Tarapoto

En bon darrer dia del mes de juny, prenem els atapins, sortim en taxi de Yurimaguas i ens dirigim cap a la ciutat de Tarapoto, a unes dues hores i mitja per una carretera que es troba en bon estat, tret d’algun tram on fan obres per mor de les aigües caigudes que hi fan malbé.

Hi anam amb el cotxe de Juan Carlos, germà de na Mònica l’esposa d’en Manuel Yumbato. Sortim a les 10 i hi arribam passades les 12 del migdia. Tenint la impressió que, de tornada, no sembla tan llarg el trajecte com a l’anada, que pareix molt més llarg. 

Travessam extensions immenses on cultiven la palmera que serveix per elaborar-ne l’oli. Un producte molt emprat en aquestes contrades andines i que, segons em diuen, roman prohibit a Europa o, si més no, no cau gens bé que es produesqui.

Zully i Cil, dins el cotxe
que ens duu de Yurimaguas a Tarapoto

A diferència de fa quatre anys, durant el trajecte d’enguany no ens topam amb cap pluja torrencial que ens impossibiliti de veure amb claredat la carretera. A la sortida de Yurimaguas fan quatre gotes mal comptades, seguides d’una jornada tan assolellada que, en arribar a Tarapoto, patim els efectes d'una calorada intensa.

Ens prenem unes hores de descans, abans de davallar a dinar-sopar al restaurant de l’hotel: «tacu-tacu con lomo al jugo», acompanyat de «plátano maduro frito», dues cerveses «cuzqueña trigo» i un suc de maracuià.

Ens allotjam a l’hotel que ens reserva na Pamela, la filla de na Zully, des de Lima estant. Un hotelet senzill, de tres estrelles, en una habitació que té l’imprescindible: llit on descansar, armari on deixar la roba, bany amb dutxa, rentador i excusat; gelera, taula cadira i tauletes de nit. L’aire condicionat, per variar, no el sé posar com pertoca i he de demanar ajuda al personal de la casa. En aquest cas, he de canviar «vent» per «neu».

Vénc a Tarapoto amb ganes de contactar de bell nou amb la gent que duu la responsabilitat del funcionament de la cooperativa AllimaCacao. La que visit quatre anys enrere i que conec gràcies al bon amic Toni Colomar que hi fa suport durant alguns anys.

Mir de contactar amb el president de l'IDSA, Roberto Acuña. N’esper la resposta que m’arriba cap enllà les 9 del vespre. Quedam que demà passarà per l’hotel i programarem plegats les jornades venidores a Tarapoto.

Primer dia d’estada meva a Tarapoto

Començam el mes de juliol, trobant-me ja a la darrera etapa d’aquesta eixida meva, tant pel que fa als indrets programats, com pel que comporta del temps que em queda per romandre al Perú abans de retornar a la Roqueta. 

D’aquí, de Tarapoto, ja me’n torn volant cap a Lima per iniciar el descens de la meva estada al Perú. Gairebé quatre mesos he  passat amb aquest «viatge de la meva vida 2024» abans de complir els meus 80 anys d’edat. Només me’n queden dos, de mesos, en tenir programat i reservat el viatge de tornada cap a La Roqueta el 30 d’agost, des de l’aeroport internacional Jorge Chávez de Lima.

Amb Roberto Acuña, quedam que ens veim a primera hora del matí a l’hotel Cumbaza on estic allotjat, amb la finalitat de programar aquests sis dies d’estada meva a Tarapoto. És la segona vegada que m’hi faig present, des que l’any 2020 vénc a comprovar la feina feta per la Cooperativa AllimaCacao que ha anat rebent ajuts econòmics per part del Govern de les Illes Balears, gràcies al suport que llavors li dóna FUNDESBA, la fundació que dirigeix aleshores el bon amic Toni Colomar.

Aquests dos darrers anys no els ha arribat cap casta d’ajuda provinent d’aquesta font. Entre canvis de govern i canvis en la fundació, ja dissolta, el fet és que n’han trencat una col·laboració que estic intentant que pugui continuar, si no per la fundació esmentada, almanco per l’associació cultural Amics del Seminari de Mallorca que tendríem l’oportunitat d’establir lligams de col·laboració, si aconseguim esser considerats entitat cooperant autoritzada a fer-ho. Per la qual cosa, n’hem modificat els estatuts de manera que ho puguem assolir.

Si tenc interès a arribar fins aquí, entre d’altres objectius, és per anar recollint informació directa de part dels cooperativistes, i difondre-la mitjançant vídeos breus que serveixin per captar l’atenció de persones i entitats que hi vulguin col·laborar. 

La primera jornada, la dedicam a visitar les instal·lacions que la Cooperativa manté a la localitat de Chazuta. Sortim de Tarapoto a les 10 del matí, en la furgoneta manejada pel gerent de la Cooperativa Allima Cacao, l'enginyer Carlos Angulo, i ocupada pel president de l'IDSA, Roberto Acuña, l'administradora Joysi, na Zully i jo.

Mentre circulam per la carretera, els deman sobre les inundacions que patiren l'any passat les instal·lacions. Em diuen i m'asseguren que ja han estat reparades del tot.

Passam pel districte Juan Guerra, on tenen projectat d'aixecar i construir un gran magatzem per al gra de cacau de tota la comarca. Ja se n'han fet els tràmits pertinents, m'asseguren, de manera que enguany mateix preveuen de posar-hi la primera pedra.

Travessam plantacions i més plantacions de cacau i altres productes de la selva amazònica peruana, com plàtans, arròs, cafè, oli de palmera, blat de les índies, iuca, o fruites tropicals de tota casta.

Grans de cacau de qualitat, a Chazuta

Arribam fins a les instal·lacions de la Cooperativa Allima Cacao amb seu a Chazuta. Mantenim reunió amb representants dels cooperativistes que ens expliquen allò que fan a l'actualitat. Qued admirat en comprovar que, d'ençà la darrera visita que hi faig l'any 2020, durant aquests quatre anys, incrementen considerablement l'activitat, milloren moltíssim la qualitat, augmenten el nombre de membres cooperativistes, diversifiquen la producció, aconsegueixen eines i instrumental modernitzat, no es limiten únicament al cultiu del cacau per elaborar xocolata, sinó que, com ens mostren, arriben a transformar-lo en productes tan diversos que, barrejats amb el "macambo", aconsegueixen també destil·lat produït amb mucílag de cacau, un aiguardent de primera; xocolata de macambo; macambo amb sal; macambo amb "ají"; xocolata de macambo amb cafè, etc. 

Recorrem totes les instal·lacions, assaborint mostres dels productes que elaboren. Miram d'aconseguir-ne per endur-me'n cap a Mallorca, com a mostra de la diversitat que estan aconseguint d'implementar.

Cacau i macambo en la producció de la Cooperativa AllimaCacao

Un cop visitades les instal·lacions, anam a dinar de peix a un dels restaurants de Chazuta:  "Doncella con arroz y frejol huasca", acompanyat de "cerveza cuzqueña negra helada", i ens tornam altra volta cap a Tarapoto.

En arribar a la ciutat, som de l'opinió que anem a la recerca d'un traumatòleg o radiòleg que faci radiografia del braç de na Zully, per tal que sapiguem millor què hi té realment. 

En Roberto ens recomana la consulta del metge radiòleg, el doctor Luis Samaniego Flores. Hi anam. Ens rep  i atén tot d'una. Li fan radiografia del braç esquerre, a la meva fillola. La impressió diagnòstica no pot ser més clara i explícita: "Fractura complexa amb compromís intraarticular dels dos ossos: del cúbit i del radi". Ens assenyala la necessitat d'una intervenció quirúrgica. Per la privada, costaria entre 10 i 50 mil sols!  

Per llevar-nos de damunt el mal gust d'una notícia tan xereca com aquesta, ens anam a sopar tots dos a la plaça Major de Tarapoto. Pujam a la segona planta del restaurant Villa Chicken i ens empassam una bona ració de "Pollo a la leña con mollejitas a la barbacue", regat amb vi negre "Intipalka. Malbeg 2023", del Valle del Sol, la regió vitivinícola més important del Perú, Ica.

Sopar a la plaça d'Armes de Tarapoto

Segon dia d’estada meva a Tarapoto

Per avui dimarts, tenim programat d’assistir a les instal·lacions de la Direcció regional d’Agricultura on es lliuren els premis atorgats als participants en el II Concurs nacional de Cacau. 

La Cooperativa AllimaCacau, juntament amb altres 57 participants, individuals, familiars, empresarials, cooperativistes, hi ha obtengut el Primer premi a la qualitat del producte. 

Cosa que m’alegra moltíssim i que em fa veure el ben considerada que està, en bona part, gràcies a la col·laboració dispensada anys enrere pel Govern de les Illes Balears, a instàncies de FODESBA (Fundació per al Foment del Desenvolupament Sostenible a les Illes Balears) que crea i manté durant un grapat d'anys el bon amic Toni Colomar.

Com ja succeeix quatre anys enrere, m’hi reben i acullen com a representant d’una entitat de suport europeu. M’hi fan dir algunes paraules. M’adon que estic envoltat per més d’un centenar de persones, representants d’altres tantes famílies, finques, empreses o cooperatives cacaueres que, des de fa algunes dècades, opten per substituir el cultiu de la coca per a narcotraficants, amb el cultiu del cacau per a l’exportació.

Acte de lliurament de premis a la producció de cacau de qualitat

Veig que hi ha contactes molt intensos amb empreses suïsses que valoren el cacau produït en aquesta zona selvàtica del Perú com un dels cacaus de qualitat superior, per molts i diversos motius.

D’entre les 58 mostres presentades, la d’AllimaCacau en surt elegida la primera, pels avanços en les tècniques productives. Cosa que puc detectar directament, en visitar-ne la seu central a Chazuta. En aquests darrers anys han fet molts d’avanços. Fins al punt d’arribar a produir una vuitena de productes derivats del cacau i del macambo. Fruites produïdes en les finques que hi destina aquesta cooperativa que arrib a conèixer gràcies al contacte que m’hi facilita el bon amic Toni Colomar.

Inicia la sessió el director regional, parlant dels més d'un milió de productors de cacau, convidant a participar intensament en el desenvolupament de la regió, mitjançant l'aportació del millor cacau de qualitat.

Diversos enginyers que hi intervenen recorden que més del 60% de les exportacions del cacau se'n van cap a la Unió Europea, que hi posa algunes condicions.

La Cooperació suïssa, que contribueix a enfortir l'esforç per aconseguir cacau de qualitat, a nivell individual i col.lectiu, col·labora en la participació en el Saló del Xocolat a París.

Feliciten i agraeixen els esforços que els productors fan dia a dia, cosa que permet de participar en el Saló nacional del cacau a Lima i en mercats internacionals.

Presenten els bons resultats de la col·laboració en projectes duits a terme de manera conjunta.

Reconeixen la tasca desplegada pels productors i, sobretot, pels catadors que intervenen en un concurs transparent.

Miren de construir una regió productora del millor cacau del país, per esdevenir els millors productors de qualitat, amb més doblers dins les butxaques de cada família productora

Són 19 productors individuals, 18 organitzacions cooperatives, 14 empreses privades.

De Tarapoto a Los Olivos (Lima)

M'adon que, en aquesta ocasió, el bon amic Roberto està molt ocupat, de manera que durant els tres primers dies només hem pogut comptar-ne un amb la seva presència; alhora que l'estat del braç de na Zully no solament no millora, sinó que fa la impressió que precisa d'una atenció sanitària més acurada que la que li proporcionen els "sobadores". Prenem la decisió d'avançar el nostre retorn a Lima. Na Pamela ens aconsegueix bitllet d'avió i podem avançar així tres dies el nostre retorn a la capital peruana.

Amb el que he vist a Chazuta i el que he pogut comprovar a la Direcció Regional d'Agricultura, en puc extraure algunes conclusions que consider suficients. Val la pena d'haver vengut a Tarapoto durant aquests dos dies!

Aparentment sortim d'hora, a les 15:25. Però, abans d'enlairar-se l'avió, el comandant anuncia un retard en la sortida, per mor del trànsit aeri intens a Lima. Haurem d'esperar a sortir i romandre durant uns 10 minuts dins l'avió, aturat enmig de la pista.

Degut a l'augment considerable de pes de les nostres dues maletes, optam per enviar-les a Lima per via terrestre, a través de l'agència de transports Movilbus.

El nostre vol té la sortida prevista per a les 15:25 hores. Ens hi feim presents a temps, i passam els controls policials dues hores abans de sortir l'avió. Això ens serveix per prendre begudes, fer fotos i recórrer les instal·lacions aeroportuàries tarapotines.

En veure i llegir un escrit publicat a Mallorca sobre la bona tasca que hi realitza el bon amic i antic esccolta palmesà, Javier García Delgado, no em puc estar de felicitar-lo: "Enhorabona, bon amic Javier, per aquest escrit que llegesc enmig de la selva amazònica del Perú estant, a la ciutat de Tarapoto. Des d'aquí, la meva felicitació més sincera per aqueixa tasca que fas, des de fa anys, descobrint-nos racons de Ciutat amb l'ull de la teva càmera admirable. Són fotografies per a la història! Ben segur que sí!"

Viatge al Perú 2024 (21ª): Yurimaguas, a la selva amazònica peruana

De Moyobamba a Yurimaguas

Anant cap a Balsapuerto

En aquesta ocasió de l’any 2024, sortim de Moyobamba a les 8:50 i arribam  a Tarapoto dues hores després. Després de cercar cotxe que ens porti a Yurimaguas, sortim de Tarapoto a les 11:30 i arribam a Yurimaguas a les 13:40. 

Total, cinc hores de viatge des de Moyobamba fins a Yurimaguas. I això que, com aquell qui diu, totes dues ciutats amazòniques només es troben separades per una cadena de muntanyes... de moment, sense cap carretera que les unesqui directament.

Més tard arribaria a saber que tenen projectada una carretera que n’ha descurçar gairebé a la meitat el temps emprat: Yurimaguas i Moyobamba estan separades solament per una serralada que les manté a banda i banda... Però de moment, no els queda més remei que haver de partir des de Moyobamba fins a Tarapoto i d’allà envestir cap a Yurimaguas: fent una gran voltera, que en duplica la distància geogràfica realment existent.

Una prova més de la manca d’inversions governamentals per part dels estaments que tenen la seu central a Lima, la capital peruana que roman allunyada d’aquest altre punt geogràfic uns 1.200 quilòmetres, en viatge que dura aproximadament unes 23 hores per carretera.

Veig que hi ha moltes discussions que tenen a veure també amb la construcció d’un aeroport internacional, que serveix de baralla política entre els congressistes de Tarapoto, de Yurimaguas, de Moyobamba i fins i tot de Calzada, districte «moyobambí». 

Tothom coincideix a reconèixer que un aeroport té molt a veure amb el progrés i el desenvolupament de l’indret on es construeixi. Per això mateix, qui més qui manco vol que sia a casa seva.

Des de Moyobamba estant, mir de contactar amb el bon amic peruà Manuel Yumbato Angulo qui viu i treballa a Yurimaguas, on tenc oportunitat de conèixer-lo quatre anys enrere, juntament amb la seva esposa Mònica i la seva filla menor Aitana, quan m’hi faig present i puc veure de prop la gran feinada que desplega en àmbits diversos.

Cartell de benvenguda a la ciutat amazònica de Yurimaguas

El conec gràcies al contacte que em facilita el bon amic Toni Colomar amb qui col·labora durant un temps, des de la fundació que aquest dirigeix. També mantenc amb ell una comunicació més o manco periòdica i constant, d’aleshores ençà, via whatsapp. 

D’una manera més viva record la col·laboració que ens presta quan li deman ajuda a l’hora de facilitar la sortida de Nauta d’un policia local d’Alcúdia que s’hi troba atrapat amb dificultats serioses a causa de la covid 19, ell i la seva esposa indígena amazònica. Gràcies a la col·laboració intensa de Manuel Yumbato, i a les coneixences que hi manté, en tota la regió amazònica, tots dos poden tornar a Alcúdia sans i estalvis, després de nombroses i variades gestions realitzades.

Aprofit la circumstància per enviar-los salutacions cordials a Mallorca, mentre nosaltres prenem junts una saborosíssima cremolada de la fruita del «aguaje» en el restaurant «La Selvatiña» de Yurimaguas.

Mònica, Manuel, Cil i Zully, prenent un bon refresc
de "aguaje" a Yurimaguas

En certa ocasió, en Manuel em demana un favor, al qual no puc accedir malauradament aleshores. Té la iniciativa de penjar a la web una biblioteca amazònica, amb els cinc centenars de llibres, fulletons i manuals de què disposa. Però li manquen recursos econòmics per comprar la pàgina, l’allotjament, el disseny, etc.

Durant aquest «viatge de la meva vida» pel Perú, abans de complir els 80 anys, no vull passar sense anar a veure’l i oferir-li la col·laboració minsa que és a les meves mans suara mateix.

M’encantaria també que em dugués a Balsapuerto, el districte més intercultural de l’Amazonia, a unes 2 hores de Yurimaguas. Em diu que és l’únic que queda avui dia amb cultura indígena viva en tota l’Amazonia.

També voldria veure de prop a què es dedica hores d’ara.

Igualment m’agradaria saber en què queda la relació que li vaig proporcionar amb gent de Mallorca delitosa de col·laborar en la tasca que em demana de recollir i enviar roba usada per a la gent de la regió.

Semira Ramírez Huansi, lideressa indígena de Yurimaguas

Yurimaguas pertany a la regió del Alto Amazonas, departament de Loreto. Aquí, quatre anys enrere, conec una de les lideresses indígenes més significatives i singulars de la regió. Acompanyat de Manuel Yumbato, amic coneixedor de la realitat indígena de Yurimaguas, m’hi acosta i puc romandre en contacte directe i molt personal amb una líder del moviment indigenista, a la seva mateixa casa d’enmig de la jungla, on viu tota sola, na Semira Ramírez Huansi. Resideix dins la plantació rural de la selva amazònica peruana denominada Apangurayacu, situada a prop de la riba del riu Huallaga i del port Nueva Reforma, no gaire lluny del pont sobre el riu Paranapura. 

En aquesta altra ocasió, ens allotjam a l’hotel Río Huallaga, situat ben a prop de la riba d’aquest riu que arriba a parar a l’Amaçones. En arribar, pujam al restaurant i jo din de peix de riu: «Gabitana con yuca frita» acompanyat de «pisco sour de camucamu»; mentre que na Zully s’empassa uns «tallarines a la huancaína con lomito saltado», i un bon suc de maracuià. Tots dos prenem un «helado de aguaje», que és una fruita de la selva amazònica peruana molt abundant en aquesta regió.

La trobada que mantenim amb Manuel i Mònica s’esdevé molt cordial i emotiva. Fa quatre anys que no ens veim. Anam a prendre una «cremolada de la fruta del aguaje», saborosíssima.

Programan les activitats a realitzar durant aquest cap de setmana que passam a Yurimaguas.

No és la primera vegada que viatj fins a Yurimaguas. La darrera és l’any 2020, quatre anys enrere. El mes de febrer, hi vénc acompanyat de n’Esther i na Zully, les dues germanes piuranes de la família Moreno Romero que sempre m’acullen esplèndidament a casa seva. N’Esther ja no ens pot companyar. Mor a conseqüència, si no directa, sí indirecta, de la pandèmia pel covid19. Enguany només m’hi acompanya na Zully.

En Manuel Yumbato és un dels contactes que em facilita, des de Mallorca estant, el bon amic caminant, Toni Colomar. Es tracta d’un antic gerent de Càritas al vicariat apostòlic de Yurimaguas, alhora que dirigent polític i social de prestigi reconegut a la regió amazònica.

Durant la conversa que mantenc amb en Manuel Yumbato l’any 2020, deduesc que s’exerceix com a tècnic gerent del cos meritocràtic dins l’administració pública, alhora que ha treballat com a gerent de Càritas anys enrere.

Tot plegat li permet conèixer de prop la vida institucional, tant la civil com l’eclesiàstica, alhora que li facilita realitzar tasques socials entre la població indígena de la regió amazònica.

Enguany hi vénc amb molt d’interès per veure de prop per on es mou suara mateix. Em proposa d’arribar demà fins a Balsapuerto, la «Capital de la Gran Nació Shawi», perquè pugui contactar directament amb algun representant d’aquesta comunitat indígena amazònica. 

Amb l'enllaç indígena de Salut, Educació i Turisme,
el representant shawi Elmer Napopua

Segon dia d’estada meva a Yurimaguas

Arribats a Yurimaguas, instal·lats a l’hotel Río Huallaga, quedam de sortir cap a Balsapuerto a les 7 del matí en una furgoneta Toyota conduïda per un dels amics de Manuel Yumbato. Només els primers 15 km de la carretera estan asfaltats, mentre que la cinquantena restants són de «trocha», camins sense asfaltar, amb sotracs, i pedres, i clots, i pols, i tot quant se suposa que provoca la passada d’unes furgonetes que transporten passatgers i mercaderies d’un indret a un altre en aquesta zona de la selva amazònica peruana.

En travessar zones verdes amb aigües abundants, les boires matineres intenses que hi compareixen, segons ens diuen, són senyal clar d’una jornada molt assolellada. Com efectivament comprovam, en rebre els raigs solars que encalenteixen a les totes.

Passam per indrets de finques de la selva on ens mostren safareigs construïts amb ajuts europeus, com els de Toni Colomar. Es tracta d’uns depòsits d’aigua potable que serveixen per nodrir la població indígena avesada a emprar l’aigua del riu sense depurar. Cosa que, si es pot fer segles enrere, hores d’ara produeix malalties degut a la contaminació fluvial.

Cases habitades per famílies shawis

Passam per plantacions immenses d’arròs, de papaies, de plàtans, de «pijuaios», de cacau, etc. presenciant situacions molt semblants a les viscudes al Burundi a la dècada dels anys 70 del segle passat, amb gent que fa camí a peu, descalça, que puja àgilment dalt de la furgoneta a la carrosseria del darrere amb els bolics.

Tenc oportunitat de mantenir una conversa enriquidora amb l’enllaç indígena de Salut, Educació i Turisme, Elmer Napopua. M’informa de la situació en què es troba La Gran Nació Shawi, una de les ètnies indígenes amazòniques que habiten aquesta regió.

A les 14:20 sortim de Balsapuerto, fent el camí de retorn en direcció a Yurimaguas. Després d’haver fet un recorregut pel nucli poblat, d’haver-hi berenat i dinat, d’haver visitat el petit museu on s’esposen mostres de la culltura shawi.

Veig que es tracta d’una cultura arraconada, amb una llengua que duu camí de desaparèixer i d’extingir-se, si no s’hi apliquen mesures de foment que n’afavoreixin l’ús. Com ens recorda el seu dirigent.

Tenim també l’oportunitat de visitar la casa d’una família shawi que ens obre les portes perquè puguem veure de prop la tasca artesana que hi despleguen i que miren d’anar perfeccionant amb els estris i les eines que es fabriquen ells mateixos, bé sia utilitzant plantes, pedres, fangs o fins i tot els propis cabells, per tal d'aconseguir peces ceràmiques admirables.

Tercer i darrer dia d’estada meva a Yurimaguas

Festa de Sant Pere i Sant Pau. En aquesta regió amazònica peruana, gairebé a totes les poblacions residents, celebren dies de festa que comença abans del dia de Sant Joan i que s’estén més enllà del dia de Sant Pere.

De bon matí, acompanyats per Manuel, Mònica i la seva filla Aitana, en sengles mototaxis, arribam fins al port de Yurimaguas anomenat «La Boca». Farcit de camions, camionetes, mototaxis, tràilers, etc. que descarreguen les mercaderies a transportar per embarcacions que fan la travessia fluvial fins a Iquitos, exportant o important productes del Brasil, Colòmbia, Equador o altres indrets d’Amèrica Llatina.

També arribam fins al port oficial, el «Puerto Internacional», un indret on no podem ingressar perquè avui roman tancat al públic, segurament pel fet de ser dissabte o per ser la festa de Sant Pere, vés a saber tu...

En Manuel ens duu fins a una de les finques que mira d’anar introduint l’agroturisme en la regió. Li diuen «El Encanto del Huallaga». L’està adaptant a la demanda turística. Amb taules i bancs i hamaques que hi facilitin l’estada. L’entorn és meravellós, a la vorera del riu Huallaga.

Aprofitant un d’aquells bancs, mir de fer una entrevista breu a Manuel Yumbato, amb la finalitat de difondre des de Mallorca la tasca que desplega Manuel.

Assistim a la missa que celebra a la catedral de Yurimaguas el mateix capellà tailandès que hi veim quatre anys enrere, amb cabellera llarga (semblant a la del clàssic bon jesús). Enguany, segurament per coincidir amb la festa de Sant Pere i Sant Pau, el celebrant s’estén en una llarga homilia dedicada majoritàriament a la defensa de l’església catòlica en front de la resta de confessions religioses (que considera que van equivocades). 

A mitjan capvespre, na Mònica se'n duu na Zully a la casa d'una «sobadora» anomenada Sandra. Hi deuen haver estat més d’una hora seguida... 

Viatge al Perú 2024 (20ª): Moyobamba, a la selva amazònica peruana

Primer dia d’estada meva a Calzada, Moyobamba

Després de passar una nit curta, la primera d’enguany a Calzada, amb una bona dutxa i una bona afaitada inicio la meva estada en aquesta casa d’hostes que duu la denominació de «La Emboscada». És propietat d’uns parents pròxims de na Zully, la qual hi treballa temporades llargues. Ens hi acullen la mar de bé.

Casa d'hostes on ens allotjam, al districte de Calzada,
ben a prop de Moyobamba, en plena selva amazònica

De bon matí, el que més ens interessa és trobar un mecànic que dugui a terme la reparació del vehicle avariat. El cosí de na Zully, de nom Lalo, es presta a cercar-ne un que, segons diu, ens arribarà avui mateix, d’aquí a una horeta... Són les 10 del matí... Em sembla mal dia per trobar mecànic, damunt festes patronals de Sant Joan... Però mai no se sap... 

Mentrestant, berenam a la terrassa d’aquest alberg familiar de tres plantes, situat en un encreuament de quatre carreteres, a pocs quilòmetres de la ciutat de Moyobamba.

Calzada és «La Ciudad de los Jazmines». Està situada a 12,5 km de la ciutat de Moyobamba, «La Ciudad de las Orquídeas», i a 12,5 km de la ciutat de Rioja, a la carretera marginal de la Selva amazònica peruana, dins la vall del Alto Mayo, al nord de la regió de San Martín. 

Situada a uns 850 msnm, hi despunta el Morro de Calzada, un cim que esdevé mirador panoràmic natural de 360º, des d’on es poden observar les ciutats més properes envoltades d’una planície verda força admirable. Amb el clima característic dels boscos humits nigulosos de la selva alta, propicia la presència d’ecosistemes diversos que ho converteixen tot en un espai natural de gran diversitat pel que fa a la flora i la fauna silvestre. Quines diferències!

Ho podríem comprovar dies després, en visitar el Jardí Botànic Amazonia.

Segon dia d’estada meva a Calzada, Moyobamba

A més de ser vigília de la festa de Sant Joan, avui també és diumenge. M’aixec a les 6 del matí. Amb na Zully, quedam d’anar a la missa que celebren a les 7 del matí a la seu catedral de Moyobamba.

La presideix el bisbe prelat, a l’interior d’un temple, amb gent a vessar que canta en castellà melodies litúrgiques que jo desconec en la seva majoria. 

Mir d’informar-me de qui n’és el president. Només entrar, em fa la impressió de topar-me amb un clàssic eclesiàstic, a qui agrada de lluir els distintius episcopals que l’assenyalen com a bisbe: solideu vermell passat pel cap, punys i randes al camis de color vermell, homilia llarga navegant pels núvols de les històries inventades per mantenir no solament l’atenció de la concurrència sinó també i sobretot les prebendes que hi puguin aportar... Si més no en les aparences, em sembla bisbe clàssic conservador.

Monsenyor Rafael Escudero López-Brea,
bisbe de Moyobamba

Arrib a saber que li diuen monsenyor Rafael Escudero López Brea. És un sacerdot diocesà espanyol, nascut a Quintanar de la Orden, l’any 1962. Estudia al Seminari Major de Toledo. Arriba al Perú l’any 2004, amb el primer grup de sacerdots diocesans toledans que atenen la prelatura de Moyobamba. Primer, s’hi exerceix com a vicari general i rector de la parròquia catedralícia. Dos anys després, l'any 2006, el papa Benet XVI el nomena bisbe coadjutor. Rep l’ordenació episcopal de mans del cardenal arquebisbe de Toledo Antonio Cañizares Llovera (amb això ja està dit tot!) Des del mes de juliol de 2007 s’exerceix com a bisbe prelat de la Prelatura de Moyobamba, després que hi renuncia per edat el seu antecessor en el càrrec, monsenyor José Santos Iztueta Mendizábal. 

Em crida l’atenció que, només dos anys després d’arribar al Perú, ja és nomenat bisbe auxiliar, i que 18 anys després encara s’hi manté! N’ha sabut fer molt bona carrera, amb la seva venguda missionera al Perú! No com altres que conec... És clar que cap d’aquests que conec no prové de la diòcesi espanyolíssima de Toledo! Quines diferències!

Aquest diumenge també és el dia en què arrrib a topar-me de bell nou amb una de les dones que més admir en aquesta ciutat de Moyobamba. Es tracta d’una serrana que, provinent de Chota, Cajamarca, hi arriba fa dècades, s’hi instal·la, hi crea una petita empresa de venda de mòbils, i es converteix en la gerent principal d’una empresa familiar important, representativa de l’evolució teccnològica més puntera a la ciutat de Moyobamba. Li diuen Maria Infante Tarrido. Ja té tos fills i roman a l’espera d’una tercera criatura.

Ens rep la mar de bé a la seva tenda comercial. Tots dos ens alegram de tornar a veure’ns. Jo només li puc oferir una abraçada afectuosa i tota la meva estimació. Ella, a més a més, m’obsequia amb una funda protectora per al meu mòbil, fins al punt que fa la impressió que en tenc un altre, de nou.

Li dic que, fins al dia d’avui, només he pogut veure els seus dos fills i el pare d’aquests. Però que vaig molt endarrer de veure-la, a ella, de bell nou, suara mateix, com puc endevinar, embarassada d’una criatura engendrada per un altre pare. Li’n don l’enhorabona. La veig bastant més rejuvenida que quatre anys enrere.

Me’n surt, de la seva tenda comercial, content d’haver-la vista, d’haver-la abraçada i d’haver mantengut una conversa tan agradable, amb la dona d’un cosí de la meva estimadíssima fillola piurana que m’hi acompanya.  

Tercer dia d’estada meva a Calzada, Moyobamba

És la festa de Sant Joan, que enguany celebr en un indret tan distint de Mallorca com és ara aquest on em trob avui dia, ocupant l’habitació 26 de la casa d’hostes anomenada «Hospedaje La Emboscada», situada al districte de Calzada, a prop de la ciutat de Moyobamba, en plena selva amazònica nord-peruana, propietat de la família de la meva estimadíssima fillola piurana Zully Socorro Moreno Romero, que m’hi acull amb gran amabilitat i molta d’estimació, com a «padrino de Zully».

Em vénen a la ment tantes de preguntes. M’acudeixen al cervell tants d’interrogants. M’omplen el cap tantes de qüestions. Sobretot, quan contempl força emocionat la fotografia de les meves dues esposes estimades que porto pertot arreu allà on vaig, en aquest «viatge de la meva vida al Perú abans de complir els 80 anys»: 

"Què no hagués estat això mateix, amb la teva companyia inestimable, Lina estimadíssima, viatjant amb tu, la meva dona, que veies amb tan bons ulls la meva dedicació intensa a Amèrica Llatina, fins al punt que m’ajudes a reinstaurar Amensty International a la nostra illa estimada de Mallorca o quan miram de fer suport a la lluita per l’alliberament de pobles com El Salvador, Nicaragua, Uruguai o Xile a la dècada dels anys 80 del segle passat?

I, sobretot, què no hagués estat això mateix, amb la teva companyia inestimable, Bel estimadíssima, si haguéssim pogut repetir enguany, com feim una vegada i una altra anys enrere, recorrent aquestes terres d’Amèrica Llatina que tots dos estimam tant!

La Vida vol que, ara, jo ho faci tot sol, sense cap de vosaltres dues acompanyant-m’hi. Prou bé sabeu que vos duc dins el meu cor i dins el meu capet, estimant-vos moltíssim com sempre, desitjant-vos que pugueu gaudir d’aqueixa dimensió desconeguda per a mi, que m’encantaria molt que me’n poguéssiu fer un tast, ni que fos ben petitó!

La mateixa Vida, també vol que m’hi pugui acompanyar qui m’estima moltíssim, com ningú més, i que alhora vos estima moltíssim, com només ella sap fer, la meva fillola piurana estimadíssima, de nom Zully Socorro Moreno Romero.

Déu me l’ha posada davant perquè em faci tot allò que vosaltres em faríeu, m’acompanyi com vosaltres m’hi acompanyaríeu, m’estimi com vosaltres m’estimaríeu, vetli per mi com vosaltres vetlaríeu, s’interessi per mi com vosaltres vos interessaríeu, em protegesqui con vosaltres dues em protegiríeu, estigui al meu costat com vosaltres hi estaríeu...

Donau-li, amb mi, moltes de gràcies a Déu, per aqueix do que em fa de tenir un suport tan valuós com aquest, en un viatge al Perú com no n’he fet mai cap caltre, recorrent la costa, la serra i la selva d’una tal manera que tenc l’oportunitat única d’admirar a plaer l’obra meravellosa d’un Pare que estima la humanitat fins a límits tan indescriptibles com inimaginables.

Moltes de gràcies, Lina estimada. Moltes de gràcies, Bel estimada. Per haver-me conduït a trobar-me amb la meva estimadíssima Zully, la piurana que m’està obrint les portes d’un món nou tan encisador que no puc deixar de considerar com a únic i molt valuós."

A mida que avança la jornada santjoanera al districte de Calzada on estic allotjat, m’adon que s’incrementa la presència de gent dedicada a «pandillear». Quines diferències!

Viatjant per Moyobamba durant les festes de S. Joan

Amb tota intenció, na Zully i jo programam amb temps de fer-nos presents a Moyobamba coincidint amb la celebració del Dia de Sant Joan 2024. Cada any hi organitzen moltíssimes d’activitats, amb un cronograma característic de la festa més important a la selva peruana, la festa de Sant Joan. Entre els esdeveniments més remarcables hi ha les danses típiques, els rituals tradicionals i les fires gastronòmiques que ofereixen plats locals com «el juane».

Durant aquesta festa patronal en honor de Sant Joan Baptista, en dates clau com són el 23 i el 24 de juny, els pobles diversos de la selva se submergeixen en la tasca de donar-hi vida, de manera que involucren visitants en un món fascinant de tradicions, rituals colorits, danses, processons religioses, i activitats diverses que fan veure la riquesa cultural d’aquesta  regió amazònica.

És  una festa que celebren gairebé totes les ciutats i pobles de la selva peruana, sobresortint com a destinacions favorites llocs tan significatius com Iquitos a Loreto, Oxapampa a Pasco, Tambopata a Madre de Dios, Pucallpa a Ucayali, Tingo María a Huánuco, i també Chanchamayo i Satipo a Junín, o Moyobamba a San Martín. 

Veig pertot arreu que parlar de Sant Joan en els pobles amazònics és sinònim de festa grossa, d’alegria, «pandilla y juanes». Aquí on som ara, a Moyobamba, la celebració s’estén per més temps, convertint-se en la capital amazònica de la festa de Sant Joan. És ben famosa la Setmana Turística, amb ativitats festives i gastronòmiques, concursos de «pandillas» i d’estampes típiques, d’elaboració del «juane» i la «mishquina», tradicional Corpus Christi amb exhibició de plats i begudes típiques.

Fa goig recórrer els carrers empaperinats de Moyobamba en ambient de festa grossa, amb molta de gent al carrer, amb milers de dansaires que s’arrepleguen a la plaça Major, fent el recorregut ballant a les totes fins a les Aigües Termals de San Mateo, on el dia central de la festa, el 24 de juny, realitzen el «baño bendito». Com que ho fan a les 4 de la matinada, i  jo em pens que és a la tarda, m’ho perd, malauradament.

Sí que puc visitar, amb la família de na Zully, un recinte admirable, el Jardí Botànic Amazonia. Podem gaudir, en companyia de nombrosos familiars de la nissaga dels Romero gran quantitat de plantes, arbres i flors variades que constitueixen un parc atraient, per on discorren lliures els animalets que s’hi recullen, bé sigui abandonats pels amos, bé sigui perquè s’han perdut: monees, guacamayos, cocodrils, lloros, galls i gallines, etc.

A la vista del gran nombre de cosins que arrib a saludar de la família Moreno Romero, em veig incapaç de destriar-n’hi tots els detalls. Pens si no hauré de demanar-ne també l’organigrama a na Zully, per tal de romandre’n més ben informat. Quines diferències!

Quart dia d’estada meva a Calzada, Moyobamba

L’endemà de la festa de Sant Joan tenim previst que Moisés i Eli retornin a Piura, els dos germans de na Zully amb què viatjam fins a Moyobamba. Nosaltres dos, na Zully i jo, ens hi quedam dos dies més, allotjats al districte de Calzada, en l’«Hospedaje La Emboscada». Feim comptes de romandre-hi fins dijous 27 de juny, quan volem viatjar per carretera fins a Yurimaguas.

Mentrestant, miram d’enllestir la reparació del cotxe accidentat d’en Moisés. En indrets diferents de la ciutat de Moyobamba, li canvien peces, posen llaunes i planxes noves, hi apliquen pintura, fins al punt que el deixen com a nou. Només hi manca endreçar-li correctament la direcció, perquè pugui circular de manera més segura.

Diversos mecànics reparen cotxe accidentat

Comptat i debatut, al final, el cost d’aquest viatge en cotxe amb les reparacions efectuades arriba a ultrapassar els 2.000 sols peruans! Uns 500€! Quines diferències! 

Tot sia en bé de tots. En aquest país, característic de la improvisació i de l’imprevist, on suara mateix et diuen de fer una cosa, que al cap de pocs segons serà una altra molt distinta. On el temps, que corre i passa com pertot arreu, aquí no compta i va passant com si no res. On la gent xerra tan fluixet que només entre ells se senten i s’entenen. On qualsevol dificultat sempre l’arriben a superar d’una manera o una altra, tot i que mai no en pots assegurar ni quan ni com. On tot s’arranja entre compares i companys que coneixen altres compares i companys que en saben una mica més, d’allò que precises. On no hi ha diumenges ni festius a l’hora d’acceptar qualsevol «chamba» i aconseguir qualsevol feineta que et comporti alguns doblerets, per pocs que sien. On les coses entre parents o amistats es resolen a les bones, amb converses breus i molt educades en les quals acorden les condicions del contracte. 

En un país on la normativa de trànsit que està escrita no acostuma a concordar gairebé mai amb la pràctica real de la conducció automobilística: ¿qui no circula sense cap tipus d’assegurança, o sense cap permís de conducció, o sense cap paper identificatiu del vehicle, o sense mirall retrovisor o sense roda de recanvi en condicions òptimes, exposant-se als perills que això comporta i a les multes que hi poden caure en el moment més impensat? Se’m posen els pèls de punta, només de veure-ho al meu voltant! 

Com se’m posen els pèls de punta, quan veig com li queda la mà esquerra, a na Zully, després de caure a terra en el moment d’afanyar-se a preparar dins la cuina el nostre berenar. Hi llenega ves a saber tu amb quina closca de què! Només sé i veig que comença a inflar-se-li a les totes! 

Prenem la decisió d’anar a cercar l’ajuda sempre valuosa d’un bon «sobador» popular, qui presta les seves atencions sanitàries en una de les casetes més humils i modestes d’aquest barri del districte de Calzada. Quines diferències!

Visitant "el sobador" en mototaxi

Hi anam tots dos en mototaxi, na Zully i jo. Dins la sala d’espera trobam mitja dotzena de clients. En demanar-los que, per favor, ens deixin passar davant per mor de la urgència a què estam sotmesos, no hi posen cap pega ni una.

Després d’uns moments d’espera, que se’ns fa eterna, el «sobador» popular, amb l’accent característic dels homes de la selva amazònica (que no arrib a entendre del tot...), atén na Zully amb molta de cura dins una  cambra molt senzilla. Li unta el braç esquerre dalt abaix. Li fa alguns estiraments, que li provoquen molt de dolor. Li diagnostica el trencament d’un osset. Li recomana una bena 3x5 i un calmant «Dolobenalgín». Ho anam a cercar tot d’una a la farmàcia més propera. Tornam a cal «sobador», perquè sigui ell mateix qui la hi col·loqui adequadament. N’arribam a sortir més contents i satisfets que quan hi entram. 

Li recoman, a na Zully, una horeta de descans, mentre jo em dedic a elaborar aquesta crònica i a guardar dins «la laptop» (l'ordinador portàtil) totes les imatges enregistrades ahir...

Al cap d’una hora, em crida per pujar al tercer pis i anam a dinar...

Fer un viatge, com el meu d’enguany al Perú, em permet de romandre molt a prop de situacions personals, individuals i col·lectives, que m’ajuden a percebre millor l’ànima d’aquest poble tan variat i divers, com variada i diversa n’és la geografia, segons estiguis a la costa del Pacífic, a la serra dels Andes o a la selva de l’Amazonia.

Tenc la sort immensa de visitar totes tres regions, en temps i amb calma. Són sis mesos de romandre-hi, molt ben acollit pertot allà on  arrib. Els dies d’estada meva a Moyobamba, vora el riu Mayo que discorre pel departament d’Amazonas i ingressa al de San Martín, precisament per l’extrem nord-occidental, entre les províncies de Moyobamba i Rioja, puc tastar de prop comportaments i converses, discussions i diàlegs, accidents i bones noves que m’ajuden a copsar millor com és la gent d’aquest país, tan immens i tan divers. De cada vegada me l’estim moltíssim més.

El riu Mayo, al seu pas per Moyobamba

El riu Mayo d’aigües rogenques, que no es considera navegable, malgrat hi puguem veure embarcacions de recreació que s’hi desplacen, té l’amplària d’uns 23 metres i una profunditat mitjana d’1.46 m. És un afluent d’un altre riu molt llarg, el riu Huallaga, afluent del Marañón que enllaça amb l’Amaçones, i discorre formant la vall impressionant del Alto Mayo.

Romanent en un paratge tan encisador com aquest, en plena selva amazònica peruana, com cada dia 25, m’arriba la notificació bancària sempre agradable de l’ingrés mensual que em fan de la meva pensió en el meu compte. En aquesta ocasió, per variar, es tracta d’una bona paga doble que podré compartir amb la gent del meu entorn més immediat...! 

Aquí on 1 euro equival a 4 sols peruans. I un pensionista, dels que cobren, no arriba a percebre més de 220 € mensuals! Més de vint vegades manco... Quines diferències!

Cinquè i darrer dia d’estada meva a Calzada, Moyobamba

Darrer dia sencer que passam a Moyobamba, allotjats al «Hospedaje La Emboscada», a l’encreuament de carreteres situat a l’entrada del districte de Calzada, a una dotzena de quilòmetres de la capital.

Demà dijous feim comptes de viatjar fins a Yurimaguas. Avui en feim els darrers preparatius. Abans, volem arribar fins a Moyobamba a fer-hi algunes darreres gestions: adquisició de pastilla calmant pel dolor que pateix na Zully, provocat per la caiguda i trencament d’un osset a la mà esquerra; recollida de sols peruans al caixer automàtic del banc; adquisició d’un mòbil més potent per a na Zully; compra de cabestrell per fer descansar el braç dolorit; dinar amb una de les germanes d’en Lalo, etc.

Eli, Zully i Moisés Moreno Romero,
els tres germans que m'acompanyen a moyobamba
des de Piura, passant per Jaén

Mir de posar-me en contacte amb Moisés i Eli, els dos germans de na Zully que ahir surten cap a Piura, passant per Jaén. De bones a primeres, encara són lluny del seu lloc de destinació. Amb el pas de les hores, emperò, em van dient que s’hi acosten, fins que em comuniquen que ja hi han arribat sans i estalvis. En faig un bon alè, quan sé que ja són a casa.

Ben passades les quatre del capvespre, arribam de bell nou a Calzada. Hi faig una bona noneta. Em dutx. M’afait. Prepar la maleta. I me’n vaig a Son Dòrmer...

Viatge al Perú 2024 (19ª): De la costa a la selva peruana

Des de Piura a Jaén de Bracamoros 

Un dels desitjos més vius que mantenc en aquest «viatge de la meva vida al Perú 2024» abans de complir els 80 anys, és arribar fins a la ciutat de Jaén de Bracamoros. Encara hi viu el germà major de la señora Rosa, la mare de na Zully, el tio Salomón de 93 anys, que conec anys enrere i que m’agradaria tornar a saludar.

El veig per darrera vegada l’any de la pandèmia, el 2024, quan m'hi faig present gairebé amb tota la família piurana Moreno Romero en autocar de transport públic.

En aquesta altra ocasió, enguany, hi viatjam solament quatre individus, en un cotxe particular petit, un Kia d’en Moisés Moreno que el posa a la nostra disposició per recórrer el trajecte llarg que separa les dues ciutats, la de la costa nord-peruana i la de la selva amazònica nord-oriental. 

Sortim de Piura cap a Jaén de Bracamoros a les 10:20 del matí, n'Eli, na Zully i en Moisés Moreno Romero en el cotxe d'aquest, un Kia formidablement conduït per un conductor de tràilers A3C, autoritzat i avesat a transportar materials perillosos en camions de 26 rodes...

11 hores després, arribam a Jaén. Guiats per googlemaps ens dirigim al carrer Orellana 1207. Prenem piscolabis a la casa del tio Salomón, tot i que ell ja dorm a les totes. En Moisés i jo ens allotjam a la casa de la seva néta Iliana, qui ens ofereix una habitació per hom, amb bany i dutxa. 

Amb el tio Salomón, a la seva casa de Jaén

Damunt les 2 de la matinada, em sembla sentir trets de bala al carrer... Em diuen que a vegades se'n senten, per pugnes entre bandes, o per trets dissuasoris que llancen a l’aire els efectius del «Serenazgo», la policia municipal local. 

D’aquí no passa l’ensurt meu. Hi pas una nit tranquil·la, i m’aixec a les 9 del matí.

Primer dia estada meva a Jaén de Bracamoros 

Quan m’aixec del llit, m’adon que ja no em trob a la costa piurana sinó a Jaén de Bracamoros, una ciutat de "ceja de selva", a l'Amazonia nord-oriental peruana. Venim a passar uns dies amb el tío Salomón Romero Rivera, un vellet de 93 anys, germà de la señora Rosa, qui és la mare ja difunta de na Zully, la meva fillola piurana.

S’alegren ben molt de veure’ns tots quatre, arribats de Piura en el cotxe d’en Moisés amb les seves dues germanes, n’Eli i na Zully, que m’hi acompanyen. La darrera vegada que hi vénc fa quatre anys, en una cotxada de gairebé tota la família piurana Moreno Romero.

Tot i la distància geogràfica que ens separa, gràcies a les tecnologies més avançades en l’àmbit de la intercomunicació social, des de la selva amazònica peruana mir de continuar informant col.legues capellans mallorquins sobre les gestions que, d’ara endavant, poden tramitar davant l’Administració d’Hisenda pel fet d’haver cotitzat, ni que sigui només durant alguns anys, per la Mutual del Clero dècades enrere...

El meu carnet d'afiliat a la Mutual del Clero

Els mostr el meu carnet de la Mutual del Clero d’aleshores que encara conserv avui dia, tot recordant allò que figura als nomenaments eclesiàstics que m’arriben signats pel canceller-secretari, mossèn Josep Sacanell Garí, mentre m’exercesc com a capellà a Mallorca: 

«Pagats tots els drets a la Cancelleria-Secretaria de Mallorca, que fan un total de 100 pessetes, amb els corresponents segells sense cap valor postal, de la "Mutual del Clero", "Pro Seminario" i "Por Construcción Templos Parroquiales", en rep el text original, que diu textualment... ‘Teniendo en consideración las circunstancias que concurren en VR...’»

Només sé i record que als inicis de l’any 1969, amb data 13 de gener, m’inscriuen com a membre de la "Mutual del Clero". Hi figur com a titular de la pòlissa 28.402 amb el carnet número 23.784. Poc em preocupa el futur aleshores. Tampoc no m’expliquen gaire els avantatges i inconvenients de romandre assegurat. Més tost duc al damunt la llosa feixuga d’uns ensenyaments que em porten a concebre la vida molt més acostada al risc i a l’aventura que no als fermalls d’estructures establertes amb l'objectiu de viure més tranquil i segur.

Així i tot, des de les altes jerarquies de l'església m'inscriuen en aquella mutual que, amb el pas del temps, jo aniria veient ben a les clares que no em serviria per a res més que per tenir-ne el carnet amb foto incorporada...

Els dos formularis de la sol·licitud a enviar

Fins que, dècades després, emperò, gràcies a la labor professional del meu germà Jaume, antic treballador bancari que coneix a la perfecció els intríngulis de les gestions a fer-hi (des de fa anys s’encarrega de tramitar la meva declaració a la Hisenda pública), enguany m’arriben a concedir 339,37 euros corresponents a l’exercici 2023 en concepte de «devolució per aportacions a mutualitats». 

Em diu que hem de romandre a l’espera de percebre també el que correspongui als exercicis 2019/20/21 i 22 que podrien representar-me 2.068,51 € més. 

Tot és degut, segons m’explica, per mor d’unes sentències sobre les Mutualitats que el Tribunal Suprem ha dictat, resolent en contra de l’opinió mantenguda per Hisenda que considerava que no s’havien d’atorgar.

Com que, des del Perú estant, m’imagín que hi pot haver qualque company capellà mallorquí que no n’està assabentat, mir d’informar-los-en, recomanant-hi que ho consultin amb algun gestor. Sembla que el tràmit és molt senzill. Es tracta d’omplir i enviar emplenats els dos formularis que es poden trobar a «l’esborrany» oficial elaborat i enviat per l’Agència tributària cada any a tots els contribuents.

A més d’això, aquest dijous també és jornada de Copa d’Europa de futbol 2024. juguen i retransmeten des d’Alemanya el partit que disputen  Espanya i Itàlia. En seguim la retransmissió des de la casa del tio Salomón a la ciutat selvàtica de Jaén de Bracamoros. 

La sort sempre està de part de qui la troba. Sense fer cap gol, la selecció espanyola guanya i queda classificada com la primera del grup per als octaus de final de la Copa d’Europa de futbol de 2024.

De Jaén de Bracamoros a Calzada, Moyobamba

Diuen que d’avui endavant la jornada diürna s’acurça i la nocturna s’allarga de mica en mica, a la nostra estimada Mallorca. En bon dia de la festa de Sant Lluís, em queda poc temps per felicitar companyes i companys de La Roqueta en la seva festa onomàstica, des d’aquestes terres selvàtiques amazòniques del Perú on som ara. 

Juntament amb en Moisés, el conductor i propietari del vehicle Kia en què viatjam n’Eli i na Zully, tres germans de la família piurana Moreno Romero que m’hi acompanyen, ens disposam a fer el llarg recorregut que va des de la ciutat de Jaén de Bracamoros,  província pròspera del Alto Marañón situada a la zona nord-oriental del Perú, pertanyent al departament de Cajamarca, fins a la ciutat de Calzada, situada al nord de la regió de San Martín, a la vall del Alto Mayo, província de Moyobamba. 

Cotxada d'en Moisés de Jaén a Moyobamba

Són uns 334 km de carretera. Sortim de la ciutat de Jaén a les 10 hores. A trams en bon estat, en altres amb certes dificultats, sobretot a causa de les obres que s’hi fan contínuament, degut a les pluges intenses que deixen en mal estat les pistes per on circulen vehicles de tota casta: motos, mototaxis, cotxes particulars, bussetes, autocars, tràilers, camions de gran tonatge, etc. que transporten combustible, gas, benzina, gra, material de construcció, productes alimentaris, persones i animals, etc.

Durant la nit passa a Jaén, tenim pluja molt intensa a la casa de na Liliana, farmacèutica de professió, filla de n’Alícia, néta del tio Salomón germà de la senyora Rosa, mare de na Zully, qui és tia bona de la primera. Na Liliana viu amb dues filles, n’Ariana i na Cristel, de 13 i 5 anys respectivament. Ens feim molt amics, en pocs minuts.

L’aigua torrencial que cau damunt la teulada d’uralita durant la nit, mentre miram de conciliar la son, fa un renou ensordidor durant hores seguides. És la primera pluja selvàtica que veig i sent caure copiosa enguany damunt la ciutat de Jaén. Com puc presenciar també quatre anys enrere: una forta aiguada que cau del cel a les totes! Enguany comença damunt la 1:20 de la matinada i no s’atura fins ben a prop de les 9 del  matí.

A estones pens si no hauríem d’ajornar l’anada programada per avui a Calzada, amb l’aiguada que ens cau damunt. Però no, definitivament partim de Jaén a les 10 hores del matí, després d’haver-hi berenat i omplit de combustible el vehicle que mena admirablement el professional de la conducció, Moisés.

Mentrestant, m’arriba un escrit del bon amic mossèn Guillem Vaquer Homar, rector de la parròquia de l’Encarnació de Ciutat. Em recorda que «avui, 21 de juny de 2024, fa 60 anys que va ser ordenat de prevere Mn. Bartomeu Suau Mayol. A causa de trobar-se malalt aleshores el bisbe Monsenyor Jesús Enciso Viana, Mn. Bartomeu Suau seria ordenat pel bisbe d'Eivissa Monsenyor Francesc Planes i Muntaner i assignat a la seva parròquia de L'Encarnació, on hi celebra la missa nova el dia 28 de juny de 1964, en un lloc ben singular que abans havia estat el local de la sala de festes Olímpia... Convida a participar en l’Eucaristia d’avui horabaixa, a les 19 h., acompanyant Mn. Bartomeu Suau en aquesta jornada tan significativa per ell i la parròquia. AD MULTOS ANNOS.»

M’hi afegesc tot d’una amb una resposta prompta que li tramet, tot desitjant-li els molts d’anys: 

«Des de la selva amazònica de Moyobamba, a la regió nord-oriental del Perú, m'unesc a la celebració de l'Eucaristia d’avui horabaixa, a les 19 h., a la parròquia de l'Encarnació de Ciutat, acompanyant Mn. Bartomeu Suau  en aquesta jornada tan significativa per ell i la parròquia. Són seixanta anys de servei com a capellà. AD MULTOS ANNOS!» 

Són les 7 i mitja del capvespre, aproximadament quan, després de recórrer plàcidament centenars de quilòmetres, trobant-nos a prop del peatge d’Aguas Claras, a unes dues hores de la nostra destinació final, el districte de Calzada, mentre circulam tranquil·lament per una via no molt ampla, ens sorprèn de mala manera un tràiler conduït per un conductor sense escrúpols que gosa d’avançar una mototaxi en el moment precís en què el nostre cotxe petit és a punt d’arribar-hi, envaint la nostra pista i fregant-nos la banda esquerra, quedant-hi afectat el retrovisor, la planxa i la roda davantera.

Amb el cop que ens enverga, gràcies als bons reflexos del nostre conductor, l’expert en el maneig de camions de gran tonatge, en Moisés, no anam a parar al fons de la cuneta profunda que es troba només a un pam de la línia contínua que marca la via pública. Cosa que ens facilita poder contar-ho!

El tràiler, en lloc d’aturar-se, se n’allunya, de la mototaxi i del nostre cotxe una desena de metres. Mir de sortir-ne ràpidament, per cridar-li, acostar-m’hi, córrer a prendre-li foto per identificar-lo amb la matrícula, tot i la foscor que domina el tram d'aquesta carretera. Però el conductor fuig ràpidament i ens deixa abandonats a la nostra mala sort, situats perillosament en una vorera de la carretera...

Sortosament només hi detectam danys materials, que no personals. Na Zully i jo prenem la decisió d’arribar a peu fins a les instal·lacions del peatge més proper. Es troba a un km de distància. El recorrem tots dos a peu i a les fosques.

Ens topam amb un personal no gaire interessat en la nostra situació dramàtica. Els veim més preocupats pel resultat del partit de futbol que disputen aleshores les seleccions esportives de Perú i Xile per la Copa Amèrica! 

Sortosament, els membres d’una família que regenta un dels comerços de l’indret, s’ofereix a ajudar-nos molt amablement. Ens lliura una palanca mecànica. Posa a la nostra disposició la seva mototaxi perquè puguem retornar fins al lloc de l’accident. Col·laboren amb nosaltres fins al punt d'ajudar-nos a dur el cotxe avariat fora del perill i de deixar-lo en un lloc més ben guardat. Ens parlen de la mala voluntat del personal oficial que, lluny d’ajudar, ens diuen, sempre es mostren reticents a donar una mà.

Miram de posar-nos en contacte amb la Policia de trànsit. Ens diuen que estan entretenguts mirant el partit de futbol... Ja ens n’ha advertit la família que col·labora amb nosaltres: «La policia és com si no existís, són uns ‘adefesios’!»

Quan acaba el partit, amb un resultat d’empat 0 a 0, s’hi fan presents dos agents que hi mostren un cert interès, i fan tot els possibles perquè véngui a recollir-nos una grua que ens porti fins a l’indret on volem arribar, el districte de Calzada. 

És clar que, per aconseguir-ho definitivament, tot hi haver pagat el peatge que ens donaria dret a ser atesos gratuïtament per l’assegurnaça pública, no ens queda altre remei que haver d’abonar 5 euros a la parella de la policia de trànsit... i 50 euros al conductor de la grua... per haver acceptat de dur-nos «clandestinament» tots quatre: tres dalt de la cabina i un dins el cotxe... Contravenint la normativa vigent en matèria de transport en grua...

Sortosament, podem contar que arribam vius a la nostra destinació tots quatre, malgrat siguin passades les 2 de la matinada! Catorze hores després d'haver sortit de Piura!

(NOTA: 

Degut a la manca de cobertura tecnològica suficient, des d'aquest indret de la selva amazònica peruana em resulta del tot impossible penjar-hi fotos i víideos... Cosa que miraré de fer, tot d'una que pugui)