VERGONYA CAVALLERS, VERGONYA! (*)

Dos compatriotes lluitadors catalans, els mallorquins Tomeu Balutxo i Biel Majoral, fan sentir la seva veu cridanera, des de les planes del Diari de Balears.

Ens duen a la memòria, i també al cor, la celebració festiva i reivindicativa de l'Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, aprofitant la commemoració del 800è aniversari del naixement del rei en Jaume.

El crit d'encoratjament -atribuït al rei Jaume I durant la batalla de Portopí- adreçant-se als nobles que dubten a avançar cap a Medina Mayurqa, els serveix de títol per a un escrit magnífic que surt publicat a la darrera pàgina del Diari de Balears d'aquest dia.

De Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó s'estenen els Països Catalans, el somni que té un rei del segle XIII i l'aspiració justa que manté una nació del segle XXI dins l'Europa nova que puja.

Pocs vestigis queden ja, a la Catalunya Nord, de qui n'és el màxim administrador, governant i representant en aquests territoris extensos, al llarg de la seva història. Però encara n'hi queden.

Senyal clar que hi perdura la presència de la seva figura i la seva gesta... més enllà de les aigües estantisses del temps perdut...

Si els representants dels governs d'Aragó, Catalunya, València i les Balears (les terres que va regir Jaume I) no paren taula de remeis, l'afrancesament d'una part dels territoris i l'espanyolització de la resta -evidentíssima i més que visible en tants racons i àmbits de la Mallorca nostra-, continuarà afanyant-se a fer-nos arribar a la mort més morts encara...!

Com bé diuen els dos compatriotes catalans de Mallorca, quan un poble perd la memòria assassina el seu futur. Qui perd els orígens no només perd la identitat, també perd la dignitat.

Visca Catalunya, lliure i sobirana dins Europa!
Visca! Pels Països Catalans, lliures i sobirans dins Europa!

Mallorca, 11 de setembre de 2008
Cecili Buele i Ramis



VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA!

Aprofitant la commemoració del 800è aniversari del naixement del rei en Jaume, centre, origen i referent de la nació catalana, fa dues setmanes vàrem anar a córrer la gandaina i badocar devers Montpeller, bressol del Conqueridor.

Els pocs vestigis de Jaume I són com un mal-te-toc-pesta que fa mal als ulls i emmalalteix l’enteniment. Una placa en occità de 1976 a la Torre dels Pins informa que “En l’an MCCVIII e lo I jorn de febrier nasquet en Jaume I lo conquestaires...” per confitar un final aberrant: “...e morí a Valensa d’Espanha”.

No gaire lluny hi ha la Rue du carrer (sic) du roi Jacques i, poc més enllà, una horrible escultura que l’afrancesa.

Al museu Languedocien (el nom és una burla més) s’exhibeix una exposició (Jacques le Conquérant, roi d’Aragon) amb un subtítol cridaner delirant: 2008, l’Espagne a l’honneur à Montpellier! Tant l’exposició com el catàleg només en francès.

Finalment, amb els ulls baixos i els ànims abatuts (tal com Pere Capellà descriu el sentit de la derrota) ens adreçàrem a la casa pairal on Maria de Montpeller va parir Jaume I. Allà acaràrem la pitjor ignomínia i ens sentírem ben fonda la punyalada de l’escarni!

Una modesta placa (naturalment, en francès), datada dia 2 de febrer d’enguany i signada per dos càrrecs polítics de la ciutat, informa de l’antiga pertinença d’aquell casal avui convertit en apartaments, excepte l’hamburgueseria Mata Hari de la planta baixa. Cap sorpresa! Jaume Fàbregues ens havia informat que, fins fa ben poc, el local era una tintoreria!

De tot això, no tenim notícia que els nostres governants n’hagin dit pruna. Tampoc no en fan esment els llibres oportunistes editats darrerament que, sense manies, presenten la figura i la gesta del rei en Jaume dins les aigües estantisses del temps perdut, com un personatge de rondalla, decantant la realitat del fet nacional cap al mite o la llegenda.

Tanta de nostàlgia i malenconia del passat (arrebossades de drets d’autor) només serveixen per defugir la vindicació i la justa rehabilitació. Són, en definitiva, el resultat del col·laboracionisme mesell.

Ben mirat, no tenim massa dret a escandalitzar-nos quan, aquí mateix, el batle de Calvià s’ha vestit de bufó per insultar la història i, així com a Montpeller han afrancesat Jacques, ell ha espanyolitzat el rei “Jaime”.

Però no ens fa vergonya només l’estrafolari personatge, una tereseta del botifler que, a més dels discursos, li escriu comentaris hagiogràfics. Fa mal d’ulls veure quina bandera oneja en el Palau dels Reis de Mallorca de Palma quan en el de Perpinyà hi ha la senyera.

Clar que el de Palma és un quarter de l’exèrcit que, l’any 1715, va desembarcar a Cala Llonga a les ordres del “cavaller” d’Asphelt, tan borbó i francès com Felip V, arrabassador dels nostres furs i promulgador dels Decrets de Nova Planta.

I què en direm del fet que la plaça on s’aixeca l’escultura de Jaume I, abans d’Eusebi Estada, no dugui el seu nom? Normalització dels carrers?

Tornant a Montpeller, ens demanam què passaria si la casa pairal de Jaume I fos la de qualsevol rei espanyol? Òbviament, Espanya ja l’hauria comprat, restaurat i enviat una desfilada de padrins i padrines de l’Inserso en processó subvencionada amb els doblers de la gent de les terres que paguen més impost de les inversions que reben, és a dir, les del rei en Jaume I!

Aleshores, a banda de constatar empíricament que som una colònia, quina és la deducció?

La casa reial espanyola, que presumeix de legítima titular dels drets de la Corona d’Aragó, hauria de preservar i enaltir aquell casal. No ho fa i el sil·logisme ens mena a concloure que no només no ens representa, sinó que ens vol esvaïts, talment el casal.

Com que ara han ensucrat el genocidi borbònic i l’han pintat d’etnocidi autonòmic, ja que els qui haurien d’actuar d’acord als seus deures no ho faran mai, seria bo que els representants dels governs de Catalunya, València i les Balears (les terres que va regir Jaume I) parin taula de remeis.

Si no volem arribar a la mort més morts encara o si no volem romandre dins l’arena com la flor romanial, passa d’hora de fer coses efectives i no exhibicions protocol·làries de pa amb fonteta!

Com va escriure Ramon Llull en el Desconhort: “E haja’n consciència qui ho ha afollat!”. Podem endevinar que el ciutadà digitat per Franco com a cap d’estat prefereixi anar de regates (bona vela i barca nova!) a prendre consciència, però... i els nostres representants públics elegits democràticament? Tots són iguals que Carlos Delgado? Pateixen d’afàsia o d’afonia? Se’ls ha menjat la llengua el moix?

Preferim no saber els comptes de la carretada de doblers que, amb motiu de l’efemèride del 800è aniversari, s’han tudat amb actes efímers i eixorcs (inclosos viatges, dietes i sopars a la percaça de fotografies). Ben segur que n’hi havia prou per comprar el casal i enriquir i enaltir el nostre patrimoni cultural!

Serveixi aquest escrit, si més no, per recordar l’oprobi i la cadena! Qui perd els orígens no només perd la identitat, sinó que perd també la dignitat! Romandrem a l’espera de la represa, en aquest temps de resistència, amb el coratge dels qui són conscients que quan un poble perd la memòria assassina el seu futur.

Bartomeu Mestre, Balutxo, i Gabriel Oliver, Majoral,
11 de setembre de 2008

(*) Crit que s’atribueix a Jaume I quan, a la batalla de Porto Pi, va encoratjar els nobles que dubtaven en l’avenç cap a Medina Mayurqa.