Facebook manté les amistats!

Som una de les persones convençudes que, malgrat tot, Facebook ajuda a mantenir les amistats ben vives.

Trenta-cinc anys enrere, el 21 de maig de 1975, “Año de la mujer peruana”, em trobava a la ciutat de Lima, al Perú.

Hi vaig anar a sol·licitar la tramitació del meu Carnet d'estrangeria, al director general de Migracions del Ministeri de Relacions Exteriors.

Li portava aleshores el passaport espanyol, que se m'havia expedit a l'Ambaixada espanyola a Kinshasa (Zaire) el 20 de novembre de 1972, amb el núm. 151/72.

Li adjuntava un altre document, subscrit per l'arquebisbe de l'Arxidiòcesi de Piura-Tumbes, monsenyor Erasmo Hinojosa Hurtado. S'hi feia constar que “a petició del mateix arquebisbe, el R.P. Missioner Cecili Buele Ramis, havia vengut a aquella Arxidiòcesi per treballar-hi pastoralment a la Parròquia “Nostra Senyora del Santíssim Rosari” del Poble Jove Sant Martí d'aquella ciutat de Piura.”

L'arquebisbe pregava les autoritats de la Nació, a les quals pogués mostrar jo aquell document, que em brindassin totes les facilitats que requeria aleshores la meva condició d'Eclesiàstic pertanyent a l'Arxidiòcesi de Piura i Tumbes.

Fou així que, amb tota la documentació oficial en regla, vaig poder iniciar-me com a col·laborador en les tasques pastorals que desplegava a Piura, des de feia un bon grapat d'anys, un altre bon company d'estudis, el manacorí mossèn Joan Riera Fullana.

Allà vaig veure, i conèixer per primera vegada, una nina de 12 anys. Germana de mare d'altres 8 infants, germana de pare de no sé quants d'altres. Li deien Zully.

Aquella al·lota estudiant cada dia acompanyava sa mare -de nom Rosa- a la caseta modesta on vivíem els dos capellans mallorquins. L'ajudava durant una estona a realitzar-hi les tasques domèstiques: fer la neteja diària, cuinar el menjar, rentar la roba, regar el jardinet, arranjar les habitacions, etc.

L'any 1979 jo em trobava de bell nou a Mallorca, després d'haver passat 4 anys seguits treballant al Perú...

Ha plogut molt d'aleshores ençà! Tres dècades després, l'any 2009, vaig tenir l'oportunitat sorprenent de tornar a retrobar-me una altra vegada amb aquella al·lota piurana -que havia conegut al Perú quan ella tenia 12 anys...-.

M'arribà a través del FACEBOOK!

Té un fill i dues filles... Continuen vivint a la mateixa caseta modesta del barri veïnat de Santa Rosa, a Piura... En puc veure les imatges que va penjant al seu Mur... Puc llegir-ne els comentaris que fa als meus escrits... Li puc recomanar que entri dins dels meus blogs... Fins i tot podem comunicar-nos com aquell/a qui diu “directament”, XATEJANT-HI en hores convengudes...

Impensable! Inimaginable! Increïble, quan ens vàrem conèixer per primera vegada, l'any 1975 al modest barri de Sant Martí, a Piura. Fet real, veritable, repetible a qualsevol hora de la nit o del dia. Ella, des del Perú estant; jo, des de Mallorca!

Com ja cantava en Bob Dylan l'any 1964, és que els temps estan canviant!
I nosaltres amb ells, segur!