Karlyta estimada!


Carta d'en Cil Buele a na Karlyta López Moreno

Karlyta estimada:

Vaig conèixer ta mare, na Zully, quan ella tenia 13 anys... tu ni tan sols besllumaves cap projecte de vida...

Vaig veure't per darrera vegada, el proppassat dia 12 d'octubre de 2010. Romanies ajaguda al llitet de ca teva. T'hi has passat, molt ben atesa per ta mare, sempre sol·lícita i amatent, pràcticament tots els 16 anys de la teva vida escurçada, en companyia d'altres membres de la família.

A Mallorca, avui capvespre, dia de Nadal de 2010, quan em trobava a Manacor, he sabut que ens has deixat. Te n'has tornat cap a casa, la definitiva, l'eterna, la que no té retorn... Just et mancaven 48 hores perquè complissis els teus 17 anys... Què ho es d'injust el nostre pas per aquest món!

La vida t'ha dit “prou”.
La mort t'ha dit “vine”.
I tu, Karlyta estimada, què hi vols dir?

Vengueres al món amb unes d'aquelles marques, inesborrables, que et fan ben singular: la hidrocefàlia lesionant-te el cervell! Dins una caseta molt humil. En una barriada perifèrica de la ciutat de Piura. Al Perú.

Sé que des del primer moment -fins al darrer- ta mare s'ha afanyat a aconseguir que fossis ben tractada per professionals de la medecina. Sé que t'hagueren d'implantar vàlvules al cervell i altres parts del teu cos, per regular-te'n els líquids. Sé que patires molt, i també sé que la teva situació ha fet patir molta de gent...

Mals de cap persistents, vòmits, convulsions, diarrees, tics nerviosos incontrolables, sons i crits indesxifrables, mossegades, manotades, gemecs...

Tot i que crec que no arribares mai a veure-hi clar amb els teus dos ulls, ni a parlar amb la teva llengua, ni a escriure amb les teves mans, ni a caminar amb els teus peus, ni a valer-te per tu mateixa... em sembla que podies escoltar-nos i que sabies destriar molt bé els canvis que s'anaven produint al voltant teu...

No sé què hi vols dir, Karlyta estimada, a la gent que t'hem conegut i t'hem tractat. A la gent que t'estimam i que volem mantenir ben viu el record del teu pas per aquest món tan farcit de misèries i tristeses. A la cada cop més nombrosa gent que es veu cridada a haver de viure gement i plorant en aquesta vall de llàgrimes...

No ho sé. M'ho puc imaginar, ara que ja has deixat de patir i de fer patir. Ara que ja no necessites les cures sol·lícites i amatents de ta mare i la teva família. Ara que gaudeixes ben a ple d'allò que se'n diu vida plena... m'imagín que ja estàs en condicions de poder dir a tothom pertot arreu “Això sí que és vida!”

Doncs, avencem-nos-la! Fes que aquest dia de Nadal de 2010 ens ajudi a lluitar, molt més fermament encara, per aquest cel nou i aquesta terra nova on la justícia ho domini tot i aconsegueixi d'eliminar qualsevol casta de mal.

Karlyta estimada. A primer cop d'ull podia semblar-nos que vares venir a viure, inútilment, entre nosaltres. Ara que ja et trobes a l'altra banda del riu nostre, mira de comportar-te amb nosaltres com a missatgera de Vida veritable!

T'ho demana qui t'estima de tot cor i et recorda amb molt d'afecte,

Teu sempre, Cil Buele
Mallorca, 25 de desembre de 2010