Taula rodona: Jornada d'Humanització de l'Hospital Comarcal d'Inca

JORNADA D'HUMANITZACIÓ DE L'HOSPITAL COMARCAL D'INCA
(Taula rodona, Divendres, 12 de maig de 2017, a les 19:30h)

La percepció que en tenc, crec que compartida per molta gent, és que quan hem d'entrar en contacte amb professionals de la medicina, en general i massa sovint, ens trobam davant d'una espècie de mur infranquejable que, lluny de fer-nos sentir com a persones humanes, ens duu a mantenir la impressió de ser tractats com a mercaderies que tenen un preu. Més alt o més baix, però un preu.


Amb totes les excepcions honorables que calgui esmentar, la percepció inevitable d'una manca d'humanització, crec jo que va en augment i que, malauradament, es va incrementant a l'àmbit hospitalari cada dia que passa.

La primera mostra d'aquesta manca d'humanització, crec jo, ja la podem veure en aquesta mateixa mesa. Ha estat constituïda amb la participació de CINC homes i UNA sola dona. Hu-ma-nit-za-ci-ó! Em deman on s'ha de situar el nivell d'humanització mínim a l'hora de constituir una taula rodona com cal, aquí i a qualsevol altre àmbit públic d'actuació!

Una segona mostra d'aquesta MANCA D'HUMANITZACIÓ que jo destrio en aquest acte mateix, i que m'agradaria saber expressar-ho amb el màxim respecte cap a tots els assistents, és la de no poder emprar-hi la meva llengua materna, la llengua catalana, en una illa i en un àmbit públic on n'és l'única llengua pròpia. Qui m'ha convidat a acudir-hi n'està ben assabentat...


Fetes aquestes dues observacions preliminars, m'agradaria recordar que dilluns passat va fer un any exacte que vaig haver d'ingressar la meva dona, na Bel Rosselló, a l'Hospital de Manacor on va morir al cap de 10 dies, segons se'm digué,  per una oclusió intestinal greu. Era una pacient de la malaltia d'alzhèimer, diagnosticada pel servei de Neurologia de l'Hospital Universitari de Son Dureta, el 6 de maig de 2009, durant la desena visita que hi efectuàvem, després d'haver-hi estat atesa per primera vegada el mes de gener de 2005.

A aquesta experiència dolorosa, viscuda i patida entre el mes de gener de 2005 i el mes de maig de 2016, hi puc afegir la que anteriorment també havia hagut de viure i patir durant tres anys seguits, amb la meva primera dona, na Lina Company, entre els anys 1985 i 1988, qui també arribà a morir, a l'edat de 42 anys, afectada per un càncer que llavors anomenaven «limfosarcoma maligne».

«Càncer i alzhèimer»! Quines dues males malalties! Per molts d'esforços que pretengui i m'afanyi a fer en sentit contrari, sempre les veuré com dues males companyes de viatge. Hi he hagut de recórrer el camí de ma vida, durant una quinzena dels 72 anys que tenc ara. 

Tot i que són, per a mi, dues maleïdes companyes de viatge, si més no i sortosament, m'han ajudat a obrir els ulls i a valorar les coses i la mateixa vida humana d'una altra manera, pentura una mica distinta a la que pogués tenir l'individu que ha tengut la gran sort de poder estalviar-se aquests tràngols tan amargs.


Des d'aquesta perspectiva personal, dura i endurida però també força enriquidora, m'agradaria intervenir en aquesta taula rodona que organitza l'Hospital d'Inca. En consider molt important la temàtica escollida. Esper i desig que aquesta jornada pugui contribuir, de manera efectiva, a millorar la percepció que arribin a tenir tots els pacients que s'hi atansin d'ara endavant (d'altres Alpha Pam inclosos!)

Repassant les observacions i impressions que em vénen al cap i que vaig enregistrant de tant en tant en el meu l'ordinador, m'adon que, amb el pas del temps, se'm van produint tota una barreja de sensacions i de percepcions diverses. 

D'una banda, no puc deixar de recordar, esmentar, mostrar i reconèixer l'agraïment profund a un cert sector del personal mèdic, clínic, hospitalari que tenc l'oportunitat de conèixer i de tractar. 

Continuo guardant-ne la imatge, valuosíssima per a mi, de persones abocades, fins i tot diria que apassionadament i fermament, a la cura i dedicació professional i vocacional prestada a les meves dues dones malaltes. Hi podria assenyalar noms concrets de metges, -oncòlegs, neuròlegs, metges de capçalera- o de personal sanitari que hi col·laborà. Els estic profundament agraït.


De l'altra, emperò, no em puc sostraure del record desesperant d'altres tractaments nefasts que em vénen al cap, no solament a l'àmbit administratiu, burocràtic, normatiu o organitzatiu que em cau damunt, sense que arribi a esbrinar ben bé per què se'ns tracta d'aquella manera tan poc respectuosa, sovint tan barroera... 

També m'ocorre, malauradament, quan em trob en situació d'haver d'explicar allò que ens passa, o que ens ha d'explicar allò que en pensa, qualque professional mèdic que ens ha tocat... en mala sort... En aquests casos, m'estimaria més haver-me'n evitat la topada, com també haver-li estalviat uns moments tan poc agradosos a la meva dona malalta.


Feta aquesta introducció, pas a assenyalar algunes de les mostres de deshumanització, viscuda i patida per mi, durant aquests quinze anys d'acompanyament de persones malaltes, a l'àmbit mèdic, clínic, hospitalari, sanitari...

- Les anades a URGÈNCIES, esdevenen un veritable calvari per a aquells que tenim ben poques ganes d'anar-hi. En lloc de trobar-hi facilitats, tot són dificultats: ambulàncies difícils d'aconseguir, informacions nul·les a l'hospital, obstacles per romandre amb la pacient, esperes llarguíssimes, pagament d'estacionament a l'hospital de Son Espases...

- La sensació de romandre DESEMPARATS i abandonats de la mà de Déu i dels homes, quan, davant d'una situació que s'està agreujant, miram de ser atesos per l'especialista ABANS del dia assenyalat i se'ns diu que resulta del tot impossible...

- El poc respecte que comporta per a una pacient d'alzhèimer TENIR HORA per rebre atenció d'especialista i haver d'estar més d'una hora i mitja a la sala d'espera, amb el nerviosisme característic...

- Em fa la impressió que, massa sovint, la complexitat del tractament d'una malaltia com la d'alzhèimer, que per als professionals pot resultar normal i corrent, rutinària, de fet arriba a desbordar les capacitats personals de la família: visites a especialistes diversos -metge de capçalera, neuròleg, endocrino, analista, serveis socials, conselleria de salut, centres de dia, ecografies, TAC, medicaments, farmàcia, cadira de rodes, incapacitació... Tot un cúmul de situacions que s'aixequen enmig d'un camí més farcit de cards i d'espines que no de roses i de lliris...

- La resposta, massa tardana, a la presentació de denúncies públiques al Servei de Salut del Govern de les Illes Balears, per males atencions dispensades a seccions hospitalàries, com la que vaig especificar en 6 fulls adjunts, (amb fractura de pubis tancada i amb pèrdua d'ulleres inclosa), no m'arriba abans que transcorri un any i mig... tot i haver-hi insistit una vegada i una altra. Ens arriba molt poc temps abans que la mort... quan ja no hi ha res a fer...


- He anat descobrint que, en situacions com aquesta, hi ha TRES DES que ens marquen per a sempre: el DES-CONCERT, el DES-EMPAR i la DES-ESPERACIÓ. Sobretot, quan et trobes amb un dilema que no tens ni idea de com resoldre: un metge et diu  una cosa, l'altre te'n diu una altra, i la pacient que espera... Cal operació quirúrgica? No hi ha per què intervenir-hi quirúrgicament? Amb els budells paralitzats... la mort arriba, mentrestant, al cap de 10 dies d'haver ingressat a Urgències hospitalàries!

- Seria molt d'agrair que s'obrís algun camí nou d'HUMANITZACIÓ que permetés de fer front a la sensació que aquesta maleïda malaltia acabarà amb les nostres dues vides, com si fos a picades d'agulla, de dia en dia! Que al desconcert, s'arribi a contraposar  una ORIENTACIÓ MÉS ADEQUADA. Que al desempar s'arribi a enfrontar un SUPORT FERM. I que a la desesperació s'arribi a correspondre amb un ACOMPANYAMENT ESPERANÇAT!

És el que de tot cor desig a totes aquelles famílies que, d'una manera o una altra, es veuen afectades per malalties com aquestes dues, el càncer i l'alzhèimer; però també per a totes les persones que, per un motiu o un altre, s'han d'atansar a qualque professional de la medicina, pel motiu que sigui.

Inca,12 de maig de 2017