Cil Buele, missioner a Muyaga i a Cendajuru (any 1972)

 A LA MISSIÓ NATIVA DE MUYAGA

Muyaga ("La Conversa")


    Els fets desastrosos que s’havien iniciat aquell darrer diumenge del mes d’abril de l’any 1972, i que havien regat de sang i morts tot el país, havien duit a capgirar molts dels projectes que havien plantejat anteriorment els missioners mallorquins que treballaven al Burundi.
    Un dels efectes del tot inesperats n’havia estat que en Cil havia hagut d’interrompre de molt mala manera el curs de kirundi al Centre d’Estudis de Muyange. 
    Aquell curs intensiu sobre l'idioma del país havia resultat molt accidentat. Fins aquell dia fatídic, tot havia seguit més o manco el seu curs normal. A partir d'aquella data feresta, emperò, els ànims de la gent que hi estudiava havien deixat de tenir les condicions mínimes per poder seguir amb la necessària serenor que es precisava a l'hora d'estudiar amb un mínim d'eficàcia i de profit.
    L'aprenentatge del kirundi era una tasca que requeria molt de temps i dedicació. Mai no hi resultava del tot suficient la simple realització d'un sol curset d'alguns mesos de durada, tot i que fos molt intensiu. 
    Esdevenia, com a molt, ben útil i profitós per obrir-ne les portes i endevinar per on es podia transitar. Però, després, calia recórrer el llarg i dur camí que comportava continuar fent-ne un aprenentatge diari permanent.
    Els tres primers mesos que seguiren aquell acabament sobtat del curs de llengua a Muyange, en Cil va passar-los a la missió catòlica de Gitongo. Hi podia anar fent una certa pràctica de la llengua, pel fet que no li quedava altre remei que haver-s'hi de comunicar amb la gent nativa, en un moment o un altre de la jornada.
    Anava constatant, emperò, que el munt de feines que anava reprenent i la convivència diària amb companys de parla catalana, el duien a deixar cada cop més a un costat l'estudi i la pràctica del kirundi. Tot i mantenir-hi les ganes d'arribar a parlar-lo el més correctament possible.
    Aquell incident, imprevist i indesitjable, havia provocat certs replantejaments en la tasca a realitzar dins el país.
    En Cil, aleshores va presentar al grup de mallorquins la seva iniciativa personal d’anar a treballar durant uns mesos en alguna d'aquelles parròquies que eren regentades per un equip de capellans nadius, barundi, negres. 
    Allò, creia, l'havia d'ajudar ben molt a haver de practicar la llengua del país, fort i no et moguis, en un ambient eminentment kirundi, on no tenia més remei que haver d’usar sempre i en tot lloc aquella llengua.
    Els companys hi varen accedir totd’una i de bon grat. Alguns ja ho havien fet abans i eren testimonis ben directes dels bons resultats aconseguits en molts d’aspectes.
    Al·ludiren un indret on creien que s'hi podria trobar bé i que li podria servir per satisfer els desitjos de conèixer més fons la llengua kirundi i d’acostar-se més directament a la manera de ser dels barundi. Es referien a la missió nativa de Muyaga ("La Conversa"), situada a la regió oriental del Buyogoma. 

    Cap enllà se n'hi va anar un bon dia del mes de setembre de l'any 1972.
    Muyaga era una missió situada a l’est del país, just a la frontera amb Tanzània. El seu mateix nom, que ja comportava connotacions lingüístiques directes, significava en català "La Conversa, el Diàleg, la Parla". I també "Els Vents".
    Regió distinta a la del Kirimiro, el Buyogoma feia veure ben a les clares, a mida que s’hi endinsaven, les diferències existents fins i tot en el mateix paisatge. 
    Al Buyogoma no es donava la densitat de població del Kirimiro. No hi abundaven tant els plataners ni els nuclis de població que s’arreplegaven als voltants. Tot feia la impressió de més desèrtic, de molt manco habitat.
    Les mateixes mil i una muntanyetes que, al Kirimiro, romanien cobertes de la verdor provenint dels nombrosos cultius agrícoles que s'hi feien, a la regió del Buyogoma restaven totalment pelades i deshabitades.
    Diferències més notables s'hi notaven més encara, en tenir l'oportunitat de sentir converses de la gent. S’hi empraven expressions verbals que En Cil no havia sentit dir mai al Kirimiro. Se li havia dit que al Buyogoma es parlava un Kirundi més pur i més autèntic.
    També li feia la impressió que hauria de conviure més rodejat de gent de l'ètnia tutsi que de bahutu. Els rostres de la gent n'anaven remarcant els trets característics.
    Després de recórrer centenars de quilòmetres, per aquelles carreteres i camins ben plens de pols i de clots, un cop hi va arribar, va ser molt ben rebut pels tres capellans nadius de la parròquia. 
    L’Abbé Pierre, el rector, un vell tutsi, molt afable, vestit sempre amb una sotana negra, esblanqueïda i enfitada redol a redol.
    L’Abbé Libérat, entossudit caçador de daines, un hutu panxut d’edat mitjana, que sempre vestia de paisà i que sempre criticava les actuacions tutsi, fossin les que fossin.
    I l’Abbé Pasikali, el més jove de la guarda, un hutu amb pinta de cap buit que vestia sempre una sotana blanca, més bruta que espelleringada i sempre ben malgarbada.
    Allà el deixaren els companys mallorquins que l'hi havien acompanyat en la camioneta Peugeot-404, damunt la qual havien carregat la moto de Gitongo, una BMW 500 - del temps de la segona guerra mundial -, per fer-li més fàcil el trasllat d'un lloc a un altre de la contrada, si li’n venien ganes.
    Tots tres capellans de la parròquia de Muyaga, des del primer moment, varen tractar En Cil com un vertader company de feina. Amb una gran delicadesa i molta de finesa. 
    Des del primer dia li havien fet a saber que es trobava a casa seva. Li havien ofert una senzilla i acollidora cambra, on s’instal·là amb les pertinences.
    A l'hora del sopar, s’acostà per primer cop al menjador de la parròquia. Era el primer sopar a Muyaga. El primer sopar d'un mallorquí en la companyia exclusiva de gent murundi.
    En arribar-hi, va trobar ben drets davant la taula els tres capellans negres. Al seu costat, tres al·lotes joves que, segons li explicaren, s’allotjaven a les mateixes dependències parroquials, davant la manca de lloc disponible a cap altre indret d'aquells voltants.
    La impressió que li causà aquell menjador va ser molt forta. 
    Gairebé tot a les fosques, ja que el motor d'electricitat feia molts anys que havia deixat de funcionar, aquella vella sala només rebia la claror tèbia d’uns llums de petroli mig encesos.
    Damunt la taula, plats i coberts totalment gastats per l'ús, vés a saber de quanta gent i de quantíssims d'anys enrera.
    Un cop feta per l’Abbé Pierre la rutinària pregària de la benedicció de la taula, tothom s'hi assegué. El rector tocà una campaneta, i al cap d'una estona comparegué el cuineret amb el sopar a les mans. En una sopera metàl·lica, que hi duia el record de les emprades al Seminari Diocesà de Mallorca a l'època estudiantil, hi portava una espècie de brou de no se sabia ben bé què.
    En altres palanganes, hi havia anat servint una mescladissa de carn - que a la llegua es veia que tenia uns quants dies ja cuinada -, amb gran quantitat de mongetes roges, blat de les Índies i moniatos.
    La fruita foren plàtans.
    La beguda, cervesa de plàtan, la popular urwarwa.
    Acabat el sopar, i després d'haver mantengut aquella primera conversa en clima d'amistat, decidiren tots plegats anar-se’n a descansar.
    Fou la primera nit d’en Cil a la parròquia de Muyaga. Feia comptes passar-n'hi moltes més, ben decidit a romandre-hi el temps que li fés falta, amb l'objectiu d'aprendre una mica més aquell idioma característic d'Àfrica.

    Els primers dies que va passar a Muyaga, va voler aprofitar-los per conèixer bé el terreny i l'ambient que l'envoltava. 
    Tot li semblava tan distint al conegut fins aleshores!
    Una parròquia molt antiga, la més antiga del país. Precisament allà s'havien instal·lat els primers missioners catòlics arribats al Burundi, procedents de la veïna Tanzània, uns 75 anys enrera.
Com a record d'aquells inicis, s'hi guardava religiosament la primera creu plantada en territori burundès a finals del segle XIX.
    L’extensió d’aquella parròquia era immensa. Comptava amb una dotzena de sucursals, molt petites, ja que la gent hi vivia escampadíssima. La més allunyada de la seu central es trobava a més de cinquanta quilòmetres de distància. 
    A la seu central de la parròquia de Muyaga, hi havia les instal·lacions característiques de qualsevol missió catòlica al Burundi: un temple immens; la casa dels capellans, amb moltes cambres i dependències per al personal treballador i per a l'emmagatzematge de material; un dispensari per atendre gent malalta; la casa de les monges, en aquell cas, les 'Germanes Blanques', una de les dues congregacions religioses més antigues del país; les escoles d'ensenyament primari; els catecumenats per a l'aprenentatge de caire religiós; el cementeri, el mercat, etc.
    Romania situada al cap-curucull d'una muntanyeta, des d'on es dominava bona part del panorama general de la regió.
    A uns pocs quilòmetres de la missió, es trobava el centre comercial de Cankuzo, un grapat de petits comerços en mans d'àrabs i d'algun murundi deixondit que s'havia espavilat una mica més que els altres.
    Ben a prop d'aquell centre comercial, s'aixecaven edificis on vivien i treballaven les autoritats civils i militars de la regió del Buyogoma.
    Les missions catòliques més veïnes en queien bastant lluny:
    La de Gitwenge, a una setantena de quilòmetres de distància, era regentada per  Pares Blancs i religioses italianes.
    La de Gishungu, comptava amb dos capellans rwandesos que atenien les comunitats del camp de refugiats.
    La de Rusengo, administrada per tres capellans nadius, era a una seixantena de quilòmetres en direcció cap a Ruyigi, la capital de la província i seu episcopal.

    En Cil s'havia passat aquells primers dies, d'estada voluntària a la missió catòlica de Muyaga, tancat dins la cambra els matins, estudiant i repassant  apunts de kirundi presos al curset fet a Muyange.
    Mentre, aprofitava els capvespres per sortir a passejar. A vegades pels voltants de la missió, d'altres vegades anant en moto a saludar la gent de les missions catòliques veïnes.
    De mica en mica anà coneixent un poc més la gent de la contrada.
    Començà a freqüentar la casa de les Germanes Blanques. Una comunitat de dones europees, la majoria belgues, bastant majors d'edat. La qui més, duia moltíssims d'anys treballant de missionera en territori africà.
    Des del moment que havia deixat els seus companys mallorquins, En Cil s'havia hagut de desfer sempre en una llengua distinta de la catalana. Amb les Germanes Blanques practicava el francès. Amb els capellans negres, el kirundi.

    Sé de molt bona tinta, i em consta clarament, que en Cil s’adonà ben prest que aquella parròquia de Muyaga s'assemblava molt poc a la de Gitongo. 
    Ja no es trobava residint a la zona cèntrica del Kirimiro – superpoblada i habitada majoritàriament per gent de l’ètnia hutu -, sinó a la del Buyogoma, molt més extensa i més poc poblada, apta per a la caça d’animals de moltes castes, i habitada majoritàriament per gent de l’ètnia tutsi.
    L’estil de treball pastoral que s'hi realitzava tampoc no s’assemblava gens ni mica al que desplegaven els capellans mallorquins a la missió catòlica de Gitongo. Els Abbés de Majorque, com se’ls denominava, feien una feina molt distinta a la que realitzaven els Abbés nadius d'aquell país.
    Mentre els mallorquins s’afanyaven a ‘indigenitzar’ la litúrgia romana, intentant introduir noves iniciatives pastorals que s’adequassin cada cop més a la realitat i a les formes de vida africana, els capellans nadius pretenien implantar-hi formes i estils de l’Europa més tradicional, amb la finalitat que arribassin a arrelar-hi ben a fons.
    Vaig saber que alguns d’aquells homes, de més joves, havien anat a Roma a estudiar teologia. Com si se’ls hi hagués rentat aquell cervell africà que posseïen, havien arribat a considerar com un vertader insult a la intel·ligència africana qualsevol intent de fer anques enrera, segons creien, amb la implantació de costums i símbols dels temps pagans.
    Em resultava del tot sorprenent que, mentre els mallorquins intensificaven l’ús del kirundi, gairebé en exclusiva, a totes les celebracions religioses parroquials, els capellans nadius hi veien amb més bons ulls la utilització del llatí o del cant gregorià, per citar només alguns exemples.
    Em semblava, si més no, xocant que, mentre els mallorquins donaven molta d’importància a la promoció social de la gent que acudia massivament als actes religiosos, i llançaven iniciatives tendents a la creació i implantació de cooperatives de consum, o a la construcció de cases una mica més sòlides, o a l’organització comunitària de la població, o a l’atenció més acurada de la salut i l’alimentació; els capellans nadius s’estimaven molt més continuar donant una importància prevalent a la celebració dels sagraments o, com a molt, a l’ensenyament escolar: i que aquest es fés lògicament en francès, no en faltaria d’altra!.
    Crec que, en el fons, aquella descoberta sobtosa que hi va fer des del primer moment en Cil ja li va provocar un cert xoc en la seva personalitat d’home abocat a la millora de les condicions de vida materials de la gent més pobra. Ell era dels qui creien que panxa buida no anava de sermons.
    De lluny estant, pentura havia pensat que les coses podien ser d’una altra manera. 
    Pel que vaig poder esbrinar posteriorment, emperò, lluny d’haver-li causat cap casta de nafra o d’haver-li provocat algun tipus de trauma psico-espiritual, aquella descoberta primerenca havia contribuït a enfortir-ne encara més el caràcter, aprofitant converses i intercanvis d’opinió que mantenia constantment amb aquella colla de capellans nadius de la parròquia de Muyaga.
    Sé que li agradava ben molt escoltar-los i, sobretot, observar-ne la manera de procedir i de tractar la gent.
    Sobretot amb l'Abbé Pierre, arribà a entaular una amistat molt fonda. El major dels tres, romania quasi sempre a la parròquia. Els altres dos molt sovint, massa sovint, tenien feines fora. 
    Amb qui quedava a casa, doncs, en Cil tenia més oportunitats de conversar i d'intercanviar-ne opinions adesiara.
    Tot i la senzillesa i el bon tracte que tots tres sempre traspuaven, li feia la impressió que s’havien arribat a sentir i, en conseqüència, volien ser tractats, com una espècie de sers distints, superiors a la resta de la gent.
    Molt més identificats amb els qui aleshores exercien i detentaven el poder polític com a autoritat local, comarcal o provincial, tots trets capellans feien la impressió de tractar la gent del poble amb els aires d'una certa superioritat de casta, amb els quals contribuïen a mantenir-hi més la distància que no a acostar-s’hi en pla de servidors.
    Per això, en Cil s’alegrà ben molt aquell dia que se li obriren les portes per fer-se càrrec, tot solet, d’una de les sucursals de la parròquia. Li deien Cendajuru – 'Nou Cels', en català -.
    Aquella zona de Muyaga, com pertot arreu del país, era farcida de petites muntanyes que omplien la regió. Ben allunyada de la capital del país, hi arribava poca gent a visitar-la.
    A diferència de Gitongo, lloc de pas quasi obligat entre les populoses ciutats de Bujumbura i Gitega, la parròquia de Muyaga es trobava en un altre extrem del país, a dues passes de la frontera amb la república de Tanzània.
    Circumstància que li donava tot un aire singular, característic. I no perquè s’hi arribassin a detectar grans mogudes d’intercanvis d’algun tipus entre la veïna Tanzània i Burundi. 
    No n'era aquell el cas.
    En Cil, en algun d’aquells recorreguts fets damunt la moto – una BMW 500, del temps de la segona guerra mundial -, havia pogut comprovar amb els seus propis ulls que  es podia sortir del Burundi i entrar tranquil·lament a dins Tanzània sense haver-hi descobert enlloc cap altre signe fronterer que el canvi de colors de la bandera en algun pal.
    Es trobava en un dels indrets més allunyats de la veïna Rwanda, això sí. Cosa que havia estat ben aprofitada per les autoritats burundeses, les quals hi havien instal·lat un campament per als refugiats tutsi que havien hagut d’abandonar la república rwandesa quan els hutu s’havien fet amos del país nomenant el president Havyarimana.
    En més d'una ocasió, en Cil s’havia volgut atansar a aquelles famílies rwandeses, forçades a haver de viure en un territori ben acotat, del qual no podien sortir mai sense autorització expressa dels militars burundesos que hi duien un control molt ferri.

    La grua coronada era una au molt bella, abundosa a gairebé totes les regions del Burundi, i que tenia un significat molt especial entre la gent de l'ètnia tutsi. N'era un dels símbols més representatius.
    Vaig assabentar-me que es tractava d'una au de molts colors que, en certs aspectes, recordava la imatge mallorquina del paó reial. Molt més àgil i voladora, això sí, i molt més addicta a formar esbarts cridaners, la presència dels quals es feia notar totd'una que arribaven.
    La grua coronada i la tinença de grans ramats de vaques eren dos dels símbols més característics de la pertinença a l'ètnia tutsi, una de les tres que habitaven el país.
    De llarga i molt complexa història, les condicions ambientals d'aquell indret l'havien convertit en un paratge molt apte on instal·lar-se migracions humanes ben diverses al llarg del temps. 
    Segons vaig poder esbrinar, els primers pobladors d'aquelles terres havien estat uns caçadors de la branca dels pigmeus que s'anomenaven batwa. 
    Els batwa constituïen, quan en Cil hi estava treballant, l'1% del total de la població burundesa. Era la gent més marginada. No comptaven gairebé per a res, ni tan sols a l'hora de pagar imposts. Rebien la mateixa consideració que els animalets o que les bèsties.
    L'estil de vida dels batwa reflectia un primitivisme insospitat. Les seves cabanyes eren distintes a les altres. La seva pronúncia del kirundi també era distinta. Les seves faccions corporals mantenien certes connotacions pròpies: de molt baixa estatura, amb la pell d'un color més marcadament negre, amb uns rostres molt més semblants als simis.
    Els batwa eren uns caçadors excel·lents. Fabricaven llances metàl·liques amb procediments molt primitius. També es dedicaven a fer olles de fang, emprades pel conjunt de la població a l'hora de cuinar o de conservar i transportar la cervesa de plàtan, anomenada urwarwa.
    Els estudis més recents havien fet veure que els batwa havien estat els primers pobladors d'aquella regió africana que incloïa Burundi i Rwanda. Pertanyien al grup ètnic dels pigmeus, la classe social més baixament considerada.
    Mantenien uns costums característics, que no solien compartir els altres dos grups ètnics del país. La seva pronúncia del kirundi fins i tot feia riure als altres. Parlaven més de cap de nas i anaven menjant-se i confonent-hi alguns mots en les converses.
    Vaig assabentar-me que posteriorment havia arribat a la regió un altre grup ètnic, dedicat majoritàriament al cultiu de la terra, el qual s'havia avengut a conviure pacíficament amb els batwa. 
Eren els bahutu. Constituïen aleshores, quan en Cil hi estava treballant, el 84% del total de la població del Burundi.
    Els bahutu pertanyien a la classe social mitjana. En temps de la monarquia, havien exercit funcions diverses a la cort reial. Entre d'altres, la de bruixos i curanderos, una feina que aleshores havia estat molt ben remunerada.
    Els bahutu eren els servidors dels batutsi. Quan un d'aquells havia fet un bon servei a algun d'aquests, i havia agradat al seu senyor, el rei tenia per costum regalar-li alguna de les seves dones perquè s'hi pogués casar.
    Com que el rei només podia casar-se amb dones de famílies nobles, segons el costum del país, aquell hutu havia passat automàticament a formar part de la noblesa reial, donant-s'hi una vertadera extracció de casta.
    El mot hutu també servia per a designar un tutsi pobre que vivia a l'empara d'un tutsi més ric.
    De totes maneres, els batutsi sempre s'havien considerat molt superiors als bahutu i, com és clar, als batwa. Si més no, pel fet que els bahutu parlaven un kirundi massa poc agradós a l'oïda dels batutsi, els quals se sentien del tot incapaços de rebaixar-se a pronunciar expressions farcides d’una excessiva vulgaritat sonora.
    Els batutsi havien arribat al país molts anys després, cap enllà el segle XVII. Pastors que havien aconseguit imposar-se als altres dos grups ètnics, amb la riquesa mai vista fins aleshores al país dels seus grans ramats de vaques, hi havien instaurat un règim de dominació de caire feudal. 
    Al Burundi els batutsi representaven, en temps d’en Cil, el 14% del total de la població. Pertanyien a la classe social més alta. S'havien fet amb el poder i dominaven tot el país.
    Vaig poder veure que eren nombrosíssims els refranys populars que expressaven d'una manera o una altra la mentalitat d'una gent que reconeixia la superioritat dels batutsi:"Qui diu 'tutsi', diu ramat, diu vaca, diu noblesa", "la guerra ha parit batutsi".
    Fins i tot en el kirundi que parlaven, es distingien per un vocabulari molt més refinat. En general, no articulaven els mots tan asprament i tenien moltíssima cura de les formes, pronunciant elegantment els finals de cada paraula.
    Físicament els batutsi eren molt més elegants, esvelts, alts. El seu grau d'intel·ligència, es deia, també era molt més alt.
    La gent d'aquella ètnia havia donat nom a una de les regions del Burundi que s'anomenava Bututsi, és a dir, zona habitada per batutsi. Allà vivien les grans famílies nobles del país, d'entre les quals era costum triar el monarca.
    "Umwami ni we agaba isi yose y'i Burundi, ni we agaba Abarundi bose n'inka zose z'i Burundi; Abarundi bamubaha nk'Imana". 
    Vet ací un resum excel·lent del que representava la figura del rei per a aquell poble: "El rei és el senyor de tota la terra del Burundi, és el senyor de tots els habitants i de totes les vaques del Burundi; els barundi el respecten com a Déu".
    La zona de Muyaga on havia anat a parar en Cil era poblada majoritàriament per gent de l’ètnia tutsi, a diferència de Gitongo on la majoria n’era hutu.
    Aquella situació de domini tutsi al Burundi s’havia mantengut al llarg del temps. Ni tan sols s’havia trabucat amb l’arribada dels colonitzadors alemanys, entre l’any 1900 i 1918, ni amb la instauració de l’administració colonial belga subsegüent. 
    Totes dues dominacions estrangeres havien afavorit descaradament una segregació racial a tots els nivells possibles.
    Va ser a partir de la independència del país, l’any 1962, quan començaren a fer-n’hi l’aparició brusca i violenta els més rabiosos rebrots de les lluites racials més acarnissades per aconseguir el poder.
    Una vegada i una altra, els bahutu del Burundi havien intentat llevar-se de damunt el jou de la dominació secular tutsi. Sense que arribassin a aconseguir mai l’èxit assolit al país veïnat de Rwanda, de característiques idèntiques, on l’any 1961 s’havia implantat la república amb l’extermini de tots els batutsi rwandesos o amb la seva expulsió fora del país.
    Moltes d’aquelles famílies tutsi rwandeses havien fuit cap al Burundi, on l’arribada de la independència l’any 1962 havia seguit uns camins ben diferents, fent que continuàs imperant-hi el règim monàrquic tutsi tradicional.
    Fins que un cop d’estat militar, pacífic i sense gaire violència, l’any 1966 havia implantat un règim republicà que, presidit pel coronel Mikaeli Micombero, havia de continuar donant tot el poder i el govern exclusivament als batutsi.
    Aquests, cada cop més violentament, intentarien d’anar eliminant qualsevol focus de resistència hutu que pogués ser considerat perillós per al manteniment d’aquella situació privilegiada de casta.
    L’any 1972, s’havia intentat eliminar un altra vegada qualsevol possible oposició política al règim del aleshores tinent general Mikaeli Micombero, qui continuava exercint el poder, envoltat d’un govern cent per cent tutsi.
    Tot allò que havia succeït, a partir del fatídic dia 29 d’abril de l’any 1972, qualificat de manera generalitzada com “Els Esdeveniments”, s’havia d’emmarcar dins aquell context polític, social i geogràfic singular.
    Sense oblidar el desastrós paper que hi havien exercit unes potències colonials estrangeres que, com quasi pertot arreu de l’Àfrica negra, havien passat per alt tota la història i la mentalitat indígena a l’hora de configurar, posant-n’hi límits fronterers absurds i incomprensibles, aquells nous estats africans del segle XX.
    Àfrica havia estat repartida entre els europeus, segons el seu propi caprici. I l’havien partida de molt mala manera. Al costat d’un Burundi i una Rwanda petitíssims, aixecaren tot un Zaïre immens, en tot diversificat.
    Mentre als dos primers països existia una mateixa cultura, una mateixa llengua, unes mateixes ètnies, unes condicions geogràfiques idèntiques, sense tenir-ho en compte per a res, es constituïren com a dos estats independents, petitíssims en extensió.
    En canvi, el Zaïre, integrat per centenars de cultures ben diverses, per pobles, per races, per llengües i per regions innombrables, havia estat constituït en un únic Estat independent.
    I tot per què? No s’hi mantenia cap altra lògica que la purament ocasional implantada per Europa: al rei de Bèlgica, li corresponia la tallada més grossa del pastís, amb les riqueses incalculables que amagava el subsòl del Zaïre. Mentre que als seus descendents, només els pertocaven petits bocins de territoris africans.
    Tot ben d'esquena a la més mínima consideració i respecte envers les poblacions autòctones d’aquelles terres.

    A la parròquia de Muyaga, la gent era majoritàriament tutsi.
    Com a gairebé totes les parròquies del Burundi, entre d'altres instal·lacions d’ús públic, s’hi concentraven els centres escolars de la comarca, on acudien els infants a fer-ne els estudis més elementals.
    Un bon grapat de professores i professors hi exercien l’ensenyament oficial 'obligatori', seguint els dictats i cobrant els sous del Ministeri que, amb el pas del temps, havia concedit també títols docents entre la gent rwandesa que havia realitzat i aprovat els estudis de magisteri.
    Algunes d’aquelles professores dels centres escolars anaven a menjar  cada dia a la missió, asseient-se a la mateixa taula dels capellans. També s’hi allotjaven, i passaven la nit en una de les cambres que hi tenien assignades
    Per al molt observador Cil, les relacions entre els dos capellans hutu i algunes d’aquelles professores sempre fou un misteri inescrutable. 
    Era un grapat de dones joves, ben garrides, entre les quals hi detectava certes confiances i en besllumava certs detalls que, almanco en aparença, conduïen més enllà del simple tracte cordial i la conversa.
    De fet, com en l’àmbit general de la població rural de la comarca, era del tot corrent trobar-se els caps de setmana algun dels capellans anant ben gat de copes, a l’hora de posar-se a celebrar solemnement la missa dominical acostumada. 
    La cervesa de plàtan solia ser-hi la beguda popular. El wiski Johny Walker romania reservat a qui exercia alguna casta d’autoritat en la contrada.

Mugera (“Agulló”, “Pua”): camp de refugiats rwandesos

    Els dies anaven passant, inaturables, a la missió catòlica de Muyaga.
    En Cil, molt abans d'haver-hi arribat, ja havia tengut coneixença de l'existència d'un camp de refugiats rwandesos que duia per nom Mugera. En català, aquell mot significava "Agulló, Fibló, Pua, Punyidor".
    Sabia que aquell camp de refugiats no es trobava gaire lluny de la parròquia de Muyaga.
    Se li havia parlat de la situació singular en què vivia aquella gent i de les condicions de vida en què es trobaven aquelles persones refugiades en un país estranger. 
    Des del primer dia que havia arribat a la parròquia de Muyaga, havia sentit una gran curiositat per conèixer més a fons, i més de prop, aquella gent.
    Els rwandesos constituïen al Burundi un petit sector de la població que hi havia arribat, feia una dècada, amb la condició i la categoria de refugiats. Cosa que els havia comportat topar-se amb no poques barreres cada dia, a l'hora d'intentar progressar una mica en aquell país estranger.
    Quan a la veïna Rwanda, els bahutu havien aconseguit traure fora gairebé totes les famílies tutsi del país, moltes d'aquestes famílies s'havien pogut instal·lar al Burundi.
    En un primer moment, havien ocupat unes terres que, segons criteris del govern burundès, es trobaven massa a prop de la línia fronterera amb el país d’on havien estat expulsades.
    Per evitar conflictes possibles, posteriorment se les va obligar a allunyar-se d'aquells indrets i se'ls varen cedir unes terres a l'altra banda del país, més properes a la línia fronterera amb Tanzània, i molt més allunyades de Rwanda.
    Aquell era l’origen del camp de refugiats de Mugera, situat a la zona més oriental del Burundi. 
    En camions de càrrega, moltes d'aquelles famílies havien estat obligades a traslladar-s'hi.     Començaren a construir-s'hi una caseta molt rudimentària, que anaren millorant amb el pas del temps. Es dedicaren a conrear unes terres, que des de sempre havien estat jungla salvatge, sembrant-hi llegums i d'altres productes del camp, i omplint-les de pastures per als ramats de vaques i de cabres.
    Sent una gent que, en arribar al Burundi, no tenien casa ni fogar, ni terres ni animals, poc a poc havien anat fent front als obstacles i a les dificultats. 
    Amb l'ajuda del govern burundès, havien anat progressant de mica en mica, sempre dins uns límits ben marcats, més enllà dels quals no els era permès de transitar-hi.
    Dues d'aquelles tres al·lotes joves que residien a la parròquia de Muyaga eren rwandeses. Provenien del campament de refugiats de Mugera, i acabaven d’obtenir la plaça de mestra a l'Escola Primària Central. 
    Tot un èxit personal i professional que aleshores tenia poquíssims precedents entre la població rwandesa resident al Burundi.
    Com les professores burundeses, aquelles al·lotes rwandeses havien aconseguit treballar plegades en una mateixa tasca, mantenint-hi, malgrat certes diferències, un status social força semblant.
    Superant els obstacles ambientals d’un camp de refugiats, s’havien introduït dins l’élite de la joventut del país, definida com a ’“evoluée”: més feta a l’europea, amb hàbits més occidentalitzats en la manera de vestir i de comportar-se, en l’ús preferent del francès sobre el kirundi, en una formació i educació acadèmica superior, en altres formes de diversió i esbargiment distintes a les tradicionalment acceptades com a pròpies. 
    En Cil, que des del primer moment havia sentit una gran curiositat per conèixer-les a fons, a l'hora de menjar, mantenia sempre reservat el mateix lloc on asseure's al voltant d'aquella taula. 
    De bon començament, no hi havia fet gaire cas. Però a mida que anaren passant dies i menjades, s'adonà que la presència d'aquelles al·lotes rwandeses al seu davant no li resultava del tot indiferent. 
    Ja a la primera nit d'aquell sopar tan lúgubre, li havia cridat especialment l'atenció una d’aquelles professores rwandeses que ensenyaven a l’Escola primària de Muyaga, i s'hi havia fixat molt, en ella. 
    Li havia entrat pel seu ull dret, en veure-la i tenir-la al seu davant per primer cop, sentir-li'n aquella veu tan personal i fitar-ne el somriure i la rialla.
    Li deien Eugénie Mukantagara. No comptava encara amb els vint anys d’edat. La veia altíssima, molt alta. Negríssima, molt negra. Magríssima, molt magra. No gaire bella, però sí molt atractiva per sa elegantíssima senzillesa. 
    Aspectes que quedaven remarcats, sobretot quan aquella al·lota jove anava ben mudada amb el vestit típic rwandès que li cobria elegantment tot el cos, de cap a peus. 
    La intensa brillantor d’aquells dos ulls tan nítids, enmig d'aquell rostre femení tan negre, l’havien enlluernat ben cegament.
    En Cil s'anà assabentant que Eugénie feia poc temps que havia acabat els seus estudis de magisteri i que estava realitzant el primer any de pràctiques en aquella Escola de Primària. 
    A mida que anà passant el temps, tots dos s'acostumaren a mantenir converses perllongades els capvespres, acabada la feina a les escoles i a l'església.
    En Cil tractava de conèixer més a fons què havia succeït a Rwanda, perquè tots els tutsi l’haguessin haguda d’abandonar. 
    També l’interessava ben molt saber com es trobaven i sentien llavors allà,  a Burundi, en un campament de refugiats com el de Mugera que tenien tan a prop.
    Eugénie li explicava els detalls més escabrosos de la situació que havia patit la seva família tutsi, quan els bahutu s’havien apoderat del govern i l’administració del veïnat país rwandès.
    Li deia que, tot i trobar-se i sentir-se bé a Burundi, no deixava de somniar en un retorn definitiu i tranquil a la seva estimada Rwanda. Tenia un bon munt de germanes i germans, amb son pare i sa mare que malvivien a Mugera, al campament. 
    Ella, emperò, no tenia cap altra ocasió de veure’ls que durant el temps de les vacances. Es trobava massa lluny per anar-hi a peu, i no comptava amb cap vehicle de transport per anar-hi pel seu compte.
    En Cil s'oferí tot generós a portar-la-hi algun dia. Mort de ganes de conèixer el campament i de tractar directament aquelles famílies refugiades rwandeses.
    Quedaren que ho farien el primer dia que anàs bé.

    Pel que hi vaig poder esbrinar, l’estada d’en Cil a la parròquia de Muyaga, en companyia d’aquells capellans barundi, va enriquir-lo ben molt en molts d'aspectes.
    També, crec jo, aquell contacte tan directe i proper amb aquell grapat de dones africanes, que li feien badar els ulls i bategar el cor d’una manera  tan insòlita, l’anaven fent un home nou, molt més obert a altres formes de vida ben distintes a la que li havien ensenyat al Seminari.
    Eugénie, la jove mestra rwandesa, tenia encomanada una aula a la qual assistien una quarantena d’infants menuts, de sis i set anys d’edat. Una colla ben deixondida, composada per infants que hi acudien cada dia procedents de les més diverses contrades de la regió.
    Era una escola àmplia, amb edificis construïts sòlidament, coberts d’uralita i amb parets fetes de rajoles referides amb una capa fina de ciment.
    Als portals no hi havia portes, les finestres no tenien finestrals. Dins les aules no hi havia taules, ni cadires, ni banquetes. Els infants seien al terra, i la mestra els ensenyava dreta estant.
Tots anaven ben pelats a zero, com a mesura higiènico-sanitària preestablerta. Cap d’ells no duia mai sabates. Tots anaven descalçats.
    En iniciar-se el curs, havien lluït uns senzills uniformes color beige, que el pas del temps havia anat deixant cada cop més espelleringats.
    Eugènie hi feia feina tots els dies. S’hi aplicava amb gran delit i molta de passió. Li agradava ensenyar la gent menuda, com a mestra i com a dona rwandesa que volia preparar una infància molt més culta i més feinera, molt més apta per anar tirar endavant un país on es veien greus mancances que calia anar-les enfrontant.
    Arribà el dia que tots dos s’havien marcat per anar a veure la família d’Eugénie al campament on residien, amb molts d’altres refugiats rwandesos.
    En la moto de la segona guerra mundial, una BMW 500, enfilaren tots dos camí avall cap a les terres més baixes dels voltants, on s’aixecava el recinte vigilat per membres de les forces armades burundeses que hi mantenien el control estricte d'entrades i sortides de la gent.
    El camp de refugiats de Mugera era una extensa zona, allunyada de qualsevol contacte amb altres zones del país.
    La caseta on vivia la família d'Eugénie era una petita casa de forma quadrangular, construïda amb fang i coberta amb palla. Tenia una entrada o rebedor molt petit. La cambra dels pares de família, també petita. El fogar on es cuinava el menjar, i on també passaven la nit els fills, les filles i els animals domèstics. I res més.
    En Cil va quedar fortament impressionat davant la visió directa de la casa on vivia la família d'aquella amiga seva rwandesa. Li pareixia del tot impossible. Mai no s’ho hagués imaginat. 
Havia vist sempre aquella al·lota jove ben mudada, vestida a l'europea molt sovint, en mini o maxifalda segons les circumstàncies. I li resultava del tot incomprensible que una al·lota com ella pogués estar realment avesada a viure en una cabanyeta tan senzilla com aquella. Així era emperò aquella vida humana.
    A la caseta on vivia la família d’Eugénie, només pogueren trobar-hi aquell dia una part dels membres que la composaven. Els altres es trobaven fora i ignoraven que hi haguessin d’anar a veure’ls. No s’havia pogut trobar cap manera de fer-los-ho a saber.
    Així i tot pogueren saludar sa mare, dues germanetes i el germanet més petitó d’Eugénie, qui era la filla major de la família. Tenia cinc germans més petits, alguns dels quals encara no anaven a escola, de petitons que eren.
    Aquell dia de visita al campament de refugiats de Mugera, en Cil havia pogut comprovar, tal com Eugénie li havia comentat anteriorment, les preferències remarcades que ella tenia envers el seu germà més petitó. L'estimava amb deliri. Petit com era, ni tan sols l’havia reconeguda com a membre de la família. Semblava fins i tot que li hagués fet por veure-hi aquella persona tan estranya. I no era gens estrany. Quasi no s'havien vist mai en la vida. Encara no tenia ni un anyet. 
Es veia ben a la llegua el sentiment de disgust i d’impotència d'Eugénie, davant d’una situació tan inesperada com aquella, contra la qual no s'hi podia fer res de res, en aquell moment precís. 
    Havia hagut d’engolir-se el mal glop de constatar que l'infant que més estimava, la desconeixia per complet, li feia por. Quina crueltat més aspra portava la distància!
    El pare i la mare d'Eugénie treballaven al camp, conreant el necessari per menjar: plàtans, mongetes, patates, blat de les Índies i poqueta cosa més.
    Quan Eugénie es trobava de vacances a casa seva, també els ajudava en el cultiu de la terra, despullant-se d'aquella indumentària pròpia d'una al·lota jove que exercia el magisteri, i revestint-se de les teles rudimentàries que portava qualsevol al·lota camperola, com una més entre les altres refugiades.
    Eugénie, com qualsevol altra mestra d'escola, només podia veure la seva família dos o tres pics a l'any, sempre que hagués pogut trobar algun camió que transitàs en direcció cap a Mugera i volgués emportar-se-la-hi.
    En cas contrari, o bé havia de fer aquell llarg camí a peu - una seixantena de quilòmetres -, o bé s'havia de conformar a romandre lluny dels seus en temps de vacances. No tenia cap altra sortida possible.
    Cada mes anava passant una part de la seva paga als seus pares, a fi que poguessin disposar d'alguns doblers per poder tirar endavant. Aprofitava el pas d'algun conegut íntim i de confiança, per fer-los arribar alguns bitllets moneda.
    Aquell dia, fent un excés estraordinari, havien assaborit a l’interior d’aquella casa tan modesta una ampolla de cervesa de la bona, la "Primus", la que es fabricava a Bujumbura, la capital, a la qual només tenia accés la gent que comptava amb molts doblers. 
    Asseguts al terra, damunt d'una catifa de papir, compartiren la beguda i la paraula. I un bon plat de mongetes ben cuinades, amb arròs blanc i amb plàtans ben fregits a l’oli de palmera. Xirimoies i papaies a balquena foren postres que endolciren el dinar.
    Es trobaven tots dos a l'interior del campament de refugiats rwandesos de Mugera, que feia anys que s’hi havien establert. Una gent que treballava àrduament aquelles terres que el govern del Burundi els havia cedit com a lloc d’estada provisional, mentre no s’arribàs a solucionar definitivament la problemàtica situació que patien els batutsi d'una Rwanda governada pels bahutu.
Eugénie era una tutsi. No ho podia amagar gens. Ni sa mare, ni les germanes, ni els germans. Tots eren ben altíssims i amb els trets refinats característics d’aquella ètnia africana. Com tutsi era tota la gent que residia en aquell campament de refugiats.
    Arribada l'hora de tornar-se'n cap a casa, a la parròquia de Muyaga, en Cil s’acomiadà d’aquella família rwandesa, la primera amb la qual havia pres contacte en la seva vida. Esperava i feia comptes de tornar a veure-la algun dia, si les coses hi venien ben dades.
    Pujats altre cop tots dos damunt la moto, se’n tornaven pel mateix camí recorregut hores abans. Mentre la BMW 500 enfilava altra vegada aquella ruta plena de pols, de pedres i de clots, en Cil no gosà ni comentar-li, a Eugénie, les bones sensacions que li havia produït aquella trobada tan emotiva amb la seva família. 
    Va optar per deixar-ho anar, en adonar-se que un profund sentiment de melangia l'envaïa i rosegava el cor, en no saber ben bé quin dia seria que tornaria a veure de prop aquells rostres familiars.

    A partir d’aquell dia i d'aquella trobada familiar, en Cil i Eugénie es feren molt més amics encara.
    Ella li anava explicant de mica en mica alguns episodis rellevants de la història de la seva família i la manera com havien sortit del seu país, ben a la força. Fins que, sortosament, s'havien instal·lat en un altre país on, malauradament, sempre serien tractats com a estrangers.
    Aquelles converses amb Eugénie anaven obrint els ulls d'en Cil, que no podia evitar romandre astorat davant tot allò que ella li contava.
    Descobria en aquella dona africana, d'ànima rwandesa, una persona amb molts de sentiments, a l'interior de la qual bategava amb molta força un cor vessant vida i il·lusió a farfallons, capaç d'estimar i apassionar-se com qui més.
    Malgrat tot, aquella al·lota mantenia sempre el posat de mostrar-se reservada, seriosa, poc xerradora, aparentment molt poc comunicativa, sense poder evitar que li resultàs del tot difícil haver-se d'esplaiar i obrir-se totalment davant d'un estranger europeu.
    Normalment eren molt poques les paraules que acostumaven a sortir de la boca d'Eugénie, quan es trobaven tots dos junts a dins la cambra. Se les hi havien de traure amb pinces.
    I no era gens estrany que arribassin a passar moments ben llargs sense dir-se una paraula, ni tan sols amb la mirada. Simplement eren allà, un al costat de l'altra, durant llargues estones.
    En Cil intentava adesiara moure-li conversa, formulant-li alguna pregunta que ben prest i amb molt poques paraules ben aviat ella ja li havia contestat. 
    I seguien més silencis que s'anaven fent eterns.
    Així i tot, en Cil va sentir un gran afecte cap aquella al·lota rwandesa. En la solitud en què vivia, desconnectat totalment de la resta del món i de la bolla, la presència gairebé diària d'Eugénie a la seva cambra li feia molta companyia. 
    L'esperava amb moltes ganes. Frissava que arribàs aquell moment, que li resultava en tot molt agradable, i que rompia amb la fredor d'unes jornades que començaven a passar, massa sovint, dins la més gran de les monotonies.
    Sobretot, a mida que anà passant el temps i l'efecte d'aquelles primeres impressions rebudes, tot just acabat d'arribar a Muyaga. 
    Quan tot començava a semblar-li massa normal, corrent, ben ordinari, vulgar, mancat del més mínim interès, i li entraven fins i tot les ganes de deixar-ho córrer tot i tornar-se'n altre cop cap a Gitongo, on havia deixat els seus companys, la presència acompanyant d'aquella al·lota rwandesa al seu costat l'havia animat moltes vegades a seguir fent el camí marcat abans, i romandre aprenent kirundi a Muyaga.
    Un fermall veritablement humà que el mantenia tan fortament lligat a ella, que li anava permetent continuar la tasca començada i superar els moments de desànim i desgana que, en més d'una ocasió, l'empenyien a abandonar la tasca començada.
    En Cil guardà sempre un bon record d'aquella al·lota jove rwandesa que, a Muyaga, l'havia ajudat tant a conèixer altres realitats desconegudes.
    Havia pogut entrar una mica més endins del coneixement de la dona africana. 
    Tan capaç d'aguantar els cops més durs i els mals moments amb fermesa extraordinària; amb aquella gran capacitat de suportar tant dolors físics o com durs treballs de les feines mes pesades. 
    Molt callada, reservada, contemplant son interior, lliurada en cos i ànima al que considerava el seu quefer diari. 
    Molt lligada fortament a la família i al país, amb la gran il·lusió d'arribar a ser mare de molts infants que hi perllongassin un futur ben millorat. 
    Molt inclinada a amarar de religiositat esdeveniments insignificants com extraordinaris. 
    Molt dotada del sentit i la pràctica del ritme corporal, amb una expressivitat inigualable. 
    Moltíssim més interessada que l'home en el progrés de la família i en l'educació dels infants.
    Aquella dona africana que en Cil anava descobrint, sotmesa tradicionalment a l'home, en tot i per a tot, la dona jove més desenvolupada de l'Àfrica Central, se sentia empesa a anar-se desfent d'aquell fermall secular i d'anar seguint, cada cop més, els dictats més lúcids del seu propi pensament i del seu cor.
    Durant el temps que en Cil passà a Muyaga, Eugénie se li anà convertint en un vertader símbol: l'exemple més meravellós, tocat de prop, d'aquella feminitat totalment africana, que resultava tant xocant amb la seva condició de clergue celibatari europeu, i un dels millors tresors que havia trobat mai en aquelles llunyanes terres africanes. 
    Fins al punt va ser això així que, en recordar Muyaga, en Cil no va poder passar mai per alt l’amorosa i enriquidora presència singular d'aquella al·lota rwandesa, les moltíssimes estones que havien passat junts, les converses perllongades mantengudes, les passejades que tots dos plegats havien realitzat, l'intercanvi d'una comunicació molt personal que havien continuat mantenint a la distància. 
    Fins i tot després d'haver deixat Burundi, continuarien escrivint-se molt sovint unes cartes ben llargues i cordials.

Cendajuru ('Nou Cels' - 9): tot sol enmig de la jungla

    Un bon dia en Cil va veure que arribaven a la missió catòlica de Muyaga dues Germanes Blanques que venien de fer un llarg trajecte a peu. Se les veia molt cansades, senyal clar que havien fet un llarg camí.
    No es que fossin jovenetes. Feien cara d'ultrapassar els cinquanta anys d'edat cadascuna d'elles.
    Quan en Cil, com tenia el costum de fer, s'adreçà al convent aquell capvespre a saludar la comunitat, les dues Germanes Blanques que acabaven d'arribar li explicaren d'on venien: es tractava d'unes religioses que, des de feia poc temps, havien rebut l'encàrrec del bisbe de Ruyigi d'atendre directament una de les sucursals de la parròquia.
    En Cil s'interessà a fons per tot allò que hi feien. 
    Li semblava trobar-se davant d'un grapat de valentes dones que havien començat una tasca que valia la pena continuar.
    La dona, en general, romania sempre arraconada dels quefers més seriosos de l'església.     Aquella nova experiència assumida per unes religioses, d'atendre directament sucursals parroquials, podia representar una porta oberta a una participació femenina més activa a l'interior d'una institució que secularment havia estat conduïda per la mà exclusiva d'homes.
    Es tractava, sens dubte, d'una primera passa. En Cil creia que allò ja significava qualque cosa.     Estava fermament convençut que, en un futur més o manco llunyà, se n'havien de donar d'altres, de passes endavant, en la valoració positiva de l'aportació de les dones a la marxa quotidiana de l'església.
    L'entusiasmà veure de prop la feina que feien aquell grapat de religioses: el mateix que tenien encomanat els capellans, tret de dir missa i confessar, dues actuacions que quedaven reservades a algun missioner, quan podia acostar-s’hi.
    Les monges, en canvi, s'hi feien presents constantment, en l'organització de la catequesi, celebracions de la paraula, celebracions de la penitència, administració del sagrament del baptisme, repartiment de l'Eucaristia, animació de la comunitat, etc.

    Aquell mateix capvespre en Cil es va oferir al rector de la parròquia de Muyaga perquè l’enviàs a la sucursal tots els diumenges que resultàs factible. 
    Lluny de posar-hi cap pega, el rector i les mateixes monges s'alegraren molt de comptar més sovint amb un capellà des d'aleshores.
    No hi tenia cap interès ni un a llevar d'enmig aquelles monges tan feineres. Ben al contrari. Volia veure ben de prop allò què hi feien i com ho feien, per tal de prendre'n llum i donar-los-ne el suport. 
    Era d'aquells qui creien i pensaven que una comunitat cristiana servida per religioses, podia arribar a estar més ben servida que per clergues.

    Aquell diumenge del mes de setembre de l'any 1972, en Cil es va aixecar ben de matí. Encara feia fosca negra. 
    Els cristians de Cendajuru, així s'anomenava aquella sucursal - que, en català, volia dir "Nou Cels (9)" -, estaven avesats a fer la pregària dominical a primeres hores del dia, en clarejar l'albada. 
Calia posar-se ben prest a caminar des de Muyaga, que es trobava a unes tres hores de camí a peu.
    Un grapat d'infants que havien de retornar a casa seva, després d'haver assistit a uns cursets realitzats a la seu central, l'acompanyaren durant tot aquell camí.
    La sucursal de Cendajuru es trobava a l'altra banda d'unes muntanyes que s'havien de travessar pel cim més alt. Només hi havia un sol pas, molt empinat a la pujada i amb pendent fort a la baixada.
    Al principi, li semblava relativament fàcil i sense cap dificultat aquell camí, més o manco pla. Al cap d'una estona de caminar, emperò, aquella marxa començà a fer-se més i més pesada. 
    La pujada es feia per un caminoi de cabres que travessava redols sembrats de plataners i de mongetes a les faldes de la muntanya.
    Era el temps de les pluges, i aquestes no hi podien faltar. Pocs minuts després de la sortida, hi havia fet acte de presència d'una tal manera que no s'hi veia a dues passes endavant. En pocs minuts tothom anava xop. En Cil portava una anorac que de ben poca cosa li servia, amb aquella barrumbada d'aigua que arribava a calar els ossos.
    A mida que queia del cel, el camí es convertia en un autèntic torrent d'aigües roges que s'havien de travessar fos com fos.
    L'aigua de la pluja s’anava mesclant amb la suor que recorria tot el cos, pels esforços obligats en aquella pujada tan pronunciada.
    Amb les ulleres totalment entelades, la roba totalment remulla i les sabates enfangades, s'havia de seguir endavant i per amunt.
    Dalt del cim, els infants que l'acompanyaven, fent servir unes grosses fulles de plataner com a paraigües, li indicaren una cabanya mig abandonada on podien aturar-se a descansar una estona i defensar-se de la pluja que no parava de caure torrencial.
    No hi duien transcorreguts ni cinc minuts, allà dedins, quan de cop sec es va moure una ventada tan forta que semblava que se n'havia d'endur la cabanya amb la gent que hi era arrecerada.
    Morts de fred i ben remulls, totd’una que el vent deixà de xiular i la pluja s'escampà, continuaren fent camí avall per l'altra banda del pendent de la muntanya.
    El cel s'havia aclarit molt i el paisatge resultava d'una nitidesa extraordinària. Des de les altures, es besllumaven a l'horitzó les muntanyes més pròximes de la veïna Tanzània, i, al fons de la vall, una petita plantació d'eucaliptus indicava que ja es trobaven més a prop de Cendajuru, el final d'aquella marxa a peu tan matinera.

    La sucursal de Cendajuru se li havia presentat davant els ulls com un conjunt de construccions molt modestes. Les més pobres que no havia vist mai en la seva vida: una esglesieta feta amb troncs i palla; unes escoletes fetes de fang i amb un sòbtil d'herbes seques; una caseta molt petita per a les tres Germanes Blanques, construïda també amb pedres i fang, i recoberta amb planxes d'uralita. 
    I molt poqueta cosa més. Allò era tot. Molt rudimentari, senzill, del tot modest.
    Pentura fou això mateix el que més li va atraure de Cendajuru. 
    El cert era que, un cop vista aquella sucursal, en Cil no podia deixar de pensar i creure que justament era allò el que sempre havia somniat trobar: un grup de gent, pobra, amb qui compartir el poc que es tenia i el molt que es creia.
     Deixà a una banda qualsevol casta de convencionalisme clerical, que de res no li hagués servit allà on era, i s'avesà a tractar aquella gent amb la mateixa senzillesa amb què es tractaven mútuament i el tractaven també, a ell.
    Era cert que veien en aquell capellà una espècie de figura misteriosament distinta. Però ell s'hi sentia incapaç d’usar aquella concepció instintiva, sense abusar de la seva dignitat com a persones.
    El fet d’intentar viure amb aquella gent, de forma parescuda, encara que no totalment idèntica a la que hi duia, li servia de lligam fort que li permetia sentir-s’hi més a prop, a pesar de la distància cultural que els separava, de la qual no se’n podia desfer així com així.
    Cendajuru s’anà convertint, per a en Cil, en la seva permanent obsessió, en el seu somni freqüent, en la seva gran il·lusió assolida, en el seu quefer més estimulant.
    El simple fet de dur Cendajuru al pensament, l’obrí els ulls a una nova manera d’entendre la seva presència en un país com el Burundi: despullada de tot idealisme romàntic i emmarcada en un context ben real com era aquell.
    A Cendajuru, sens dubte, en Cil va ser més ell mateix, sense traves de cap casta.
     Cendajuru tastà i assaborí tot allò que comportava lliurar-se en cos i ànima a un poble, posant-se en les seves mans com un servent, i no com un senyor d'estèril estufera.
    A Cendajuru experimentà sentir-se ben a prop del poble murundi. 
    Sense saber ben bé si hi havia fet tot quant hi hauria d’haver fet, estava ben segur d’haver lliurat tot quant era i i quant tenia a aquell grapat de sers humans, allunyats de qualsevol mostra de civilització occidental, deixats de la mà dels déus, com se sol dir, i encerclats en aquella vall de la qual no resultava gaire fàcil evitar sortir-ne ben tocat.

    Havia dormit molt poquet aquella nit primera a Cendajuru, tot solet.
    No hi coneixia ningú, ni ningú no l’havia vist mai en aquell racó del món tan oblidat. Es trobava tan a prop de la frontera amb Tanzània! D’allà on deien que entraven al país grups armats que sembraven destrucció i moltes morts pertot allà on passaven. 
    Es trobava tan lluny dels seus companys!
    Es trobava tan lluny de la seva illa mallorquina!
    Es trobava tan lluny de qualsevol remei!
    Aquelles llunyanies tan nombroses el feien sentir encara més tot sol.
    La solitud  hi esdevengué llavors la seva única companya. S’haurien d’arribar a fer ben amics, si havien de conviure molta estona.
    Havia ocupat una cambra molt petita, on només hi havia una llitera i una taula, entre quatre parets fetes de pedra i amb un sòbtil fet de palla a redols. 
    Ben al costat d’aquella església, la més pobra que havia vist mai en la seva vida: un recinte sense sòbtil, descobert, envoltat per quatre parets ben ruïnoses, que s’havien aixecat en altre temps amb pedres que ni tan sols eren col·locades al seu lloc tal com caldria.
    Cendajuru! Cendajuru! Cendajuru! 
    Era el nom excels d’aquella sucursal que la parròquia tutsi de Muyaga li havia encomanat. ‘Cendajuru’, en kirundi. Nou cels, en català.
    Sé ben cert, i estic segura que així fou, que l’anada d’aquell home a Cendajuru representà una gran passa endavant en la coneixença més profunda d’aquell poble, al qual havia volgut acompanyar en la dura marxa per un món farcit de lluites.
    Era el Burundi més profund, el que hi trobà allà deçà de les muntanyes. El Burundi totalment abandonat. El Burundi dels marges, les fronteres. El Burundi que ningú no sap que hi ha. El Burundi d’allà deçà de les muntanyes. El Burundi on ningú no arriba mai. El Burundi de famílies tan senzilles, que ni tan sols se saben part d’algun Estat. El Burundi que no surt damunt els mapes. El Burundi que sempre queda a un costat. El Burundi més pobre d’entre els pobres. El Burundi que més fort es fa estimar.
    Aquell primer matí passat a Cendajuru li serví per entrar en contacte amb la gent que vivia pels voltants. S’alegraren ben molt de tenir allà un pare, missioner i estranger al seu costat. Hi digué missa i confessà tothom qui en tengué ganes. S’hi quedà al migdia a dinar. I el capvespre, i la nit i l’endemà.
    No frissava gens ni mica de tornar-se’n a Muyaga, la gran casa parroquial. Els va prometre que altre cop hi tornaria, i que faria el camí marxant a peu. Li digueren que anirien a cercar-lo, si fés falta, perquè ho fés acompanyat. 
    Se’n tornà amb la moto reparada, i altre cop per Gitwenge saludà els missioners que seguien al seu ritme les labors del més vell apostolat. 
    I arribà altre cop a la parròquia d’on havia sortit i havia marxat feia dies en la moto a visitar una gent que feia anys que no rebia cap visita que els anàs a saludar.
    Hi solia anar a peu, durant tres o quatre hores de camí. Depenia de moltes circumstàncies.
    Havia de travessar una zona muntanyenca força empinada, que el feia anar amb els alens ben espessos. Però en fruïa tant!
    La gent era molt acollidora. I valoraven moltíssim la voluntat que mantenia ferma en Cil d’anar a estar amb ells unes jornades senceres. Feia molts anys que no havien pogut disposar de cap capellà que els administràs els sagraments i els atengués en les seves necessitats espirituals i materials.
    Dormia en una espècie de barraca, aferrada a una església en ruïnes, sense sòbtil.
    Menjava d’allò que la gent li duia preparat.
    Convivia en contacte tan directe amb aquelles famílies tan senzilles, que arribà a valorar-ne en profunditat aquell estil de vida tan farcit d’austeritat. Ho va tocar amb les pròpies mans: Què poques coses eren suficients per sobreviure! Quàntes coses innecessàries no s’havia avesat a haver d’emprar en altres llocs.

    Si aquella sucursal de Cendajuru havia arribat a sostenir-se durant tants anys, era gràcies a la labor infatigable que hi desplegaven dos catequistes admirables. Dos homenets d’edat ben avançada, molt animats pel seu esperit de servei a la comunitat.
    Una mica més enllà de Cendajuru, en direcció cap a Tanzània, es trobava l’indret on havia estat plantada la primera creu portada pels primers missioners catòlics que havien arribat al Burundi, feia uns 75 anys.
    Des d’allà mateix, s'havien introduït cap a l’interior del Burundi, i, amb els seus esforços, s’havien anat aixecant d’altres missions catòliques pertot arreu del país.
    La zona de Cendajuru conservava, ben orgullosa, el gran honor de representar el bres que agombolà la primera comunitat cristiana catòlica al Burundi.
    Era de veure amb quin entusiasme aquells dos homenets, ja vellets, treballaven amb la gent d’aquell redol. Feia molts anys que no havien pogut disposar d'un capellà que pogués viure amb ells, al seu costat. 
    Se’n sabien desfer ben bé tots solets. Eren els autèntics animadors d’aquella petita comunitat que els respectava extraordinàriament. Una paraula seva tenia molt de pes. Se’ls escoltava com a vertaders pares de família. De fet, ells dos havien mantengut ben viu l’esperit d’aquella comunitat.
    S’hi encarregaven de tot: les escoles, el catecumenat, la instrucció dels pagans, el repartiment dels béns entre els més pobres, les inscripcions dels nous cristians, la preparació pels sagraments, la celebració dominical de la pregària. Tot estava en les seves mans.
    La trobada que En Cil tengué amb aquells dos homenets, li va deixar una empremta inesborrable. Eren autèntics servidors d’aquella comunitat de creients. Havien tengut cura de mantenir-hi ben viu el desig de mantenir-se fidels a l’evangeli. Havien fet front a moltes dificultats, organitzant cada cop millor aquella comunitat. A vegades se’ls veia amb el semblant cansat, però mai mancat d’una gran il·lusió. Anaven comunicant als altres, com millor sabien i podien, allò que ells mateixos havien anat descobrint al llarg de la seva pròpia vida.
    Per a en Cil, aquells dos homes eren els més indicats per rebre la imposició de mans i l'ordenació sacerdotal del bisbe. Amb moltes més aptituds que qualsevol capellà estranger, arribat de fora.
    Tots dos eren casats. Tenien moltes filles i molts fills de moltes dones.

    Cada dia era distint a Cendajuru. Tot i la petitesa del redol i el poc moviment que s'hi produïa, les novetats no deixaven mai d'estar a l'ordre del dia.
    A primeres hores del matí d'aquella jornada, havia concorregut molta gent pels voltants de la missió. En Cil s'adonava que s'hi havien fet presents molts infants, jovençans, dones i homes ben madurs. Tothom s'hi havia presentat ben carregat amb feixos de canyes, d'herbes seques o de palla.
    ¿Què hi estava passant?
    Els dos vells catequistes s'havien encarregat d'encomanar feines a la gent de la contrada. Calia tapar els forats que l'aigua de la pluja havia produït als sòbtils d'aquelles cabanyes que servien d'escola i d'església.
    Era la forma comunitària de treballar en el manteniment adequat dels recintes recoberts.
    Un grapat de jovençans s'enfilaven per damunt de les cabanyes, i ho anaven col·locant tot ben ordenadament, de forma que el vent no s'ho arribàs a emportar quan bufàs fort.
    Amb les canyes teixien un entrunyellat, damunt del qual posaven herba seca, i,  per damunt tot, la palla. Ben atapeït tot, per tal que l'aigua de la pluja no pogués travessar mai aquell brancam.
    La gent més vella romania al terra asseguda, fumant i conversant, descansant d'aquell llarg camí fet a peu ben carregada. Hi havia molt d'ambient en aquell petit redol de persones ja gastades.
    Les 'Germanes Blanques' anaven d'un cap a l'altre de l'indret, organitzant-hi grups de feina. Les al·lotes i les dones, s'encarregaven d'anar a cercar aigua al riu. Els homes més entesos en la matèria, reconstruïen amb fang els bocins enderrocats de les parets. Els infants s'encalçaven i jugaven ben descalços. Les velletes recolzades en bastons, xerrumejaven les unes amb les altres.
    Amb això, s'esdevengué un fet que col·lapsà de cop sec l'activitat que es feia. Havia arribat corrent a la missió una dona molt jove que portava als braços un infant menut. Anava amb els alens espessos. Suava molt, la dona i l'infantó. Tots dos feien pinta de portar alguna malaltia. Tots dos tenien febre, molta febre. Tots dos semblaven morts, mol més que vius als ulls de tots.
    Les 'Germanes Blanques' se li acostaren i atengueren aquella dona com pogueren, donant-li unes pastilles perquè les prengués allà mateix, amb una mica d'aigua.
    L'infant semblava mort. No hi havia manera de reanimar-lo. Calia arribar fins a Muyaga, i procurar-li atencions millors al dispensari. S'havia de recórrer aquell llarg camí a peu per salvar la vida de l'infant. Calia fer-ho aviat. L'aspecte que mostrava era massa xerec.
    ¡Admirables dones del Burundi!
    Dones negres, africanes,
    Dones fortes, ben plantades,
    Dones nobles, abnegades,
    Dones fetes a l’estil
    De qui dansa i balla amb força,
    De qui canta, plora i prega,
    De qui és la més feinera,
    De qui ho porta sempre tot 
    Al damunt de les espatlles,
    A les mans, al cap i al ventre,
    Al moment que tot reventa,
    O als moments de sembrar pau.
    No n’hi ha d’altres com aquelles,
    Ni abunden dins el món,
    Nasqueren tal com nasqueren,
    Només cerquen llur racó.
    Aquella dona jove, recentment feta mare, amb l'infantó als braços, amb un alt grau de febre que li rosegava el cos fins al punt d'encalentir-lo a temperatures altíssimes, va prendre els atapins amb una fua, i es llançà a recórrer aquell camí tan empinat, més lleugera que una daina fugissera.
    Tenia per davant algunes hores de camí a peu, sense saber ben bé si arribaria a temps de salvar la vida de l'infant al dispensari públic de Muyaga.
    Se la veié partir cap dret i per amunt, tan aviat com podia, enfilant-se pel caminoi estret que conduïa cap al cim de la muntanya que separava Cendajuru de Muyaga. En pocs instants se la va perdre de vista.
    Així vivia aquella gent de la contrada. Lluny de tot remei, i amb pocs mitjans per acostar-s'hi. El propi cos ho havia de fer tot. No hi havia eines, ni instruments, ni vehicles, ni medecines, ni metges, ni infermeres, ni comares. 
    Només cossos que havien de salvar-se, a si mateixos, fos com fos. Sinó, s'arribarien a perdre de manera irremeiable a la vista de tots.
    La vida humana, tan fràgilment protegida al Burundi, amb un no res deixava de ser forta. I entrava a fer part d'aquella terra que l'acollia per a sempre com a mare.
    A la nit d'aquell mateix capvespre, arribava a Cendajuru la notícia de la mort de l'infantó.     Moments abans que hagués arribat al dispensari públic de Muyaga, havia deixat d'alenar en braços de sa mare, que havia fet molt més que l'impossible per tal de salvar-li la vida amb urgència. 
    Aquell camí li havia estat excessivament llarg per a recórrer-lo a peu, eixuta i calenta per la febre.

    Mig any després que s'haguessin iniciat els "esdeveniments" tràgics que sembraven la violència i la mort pertot arreu, a Cendajuru no hi havia arribat mai els soldats, membres de les Forces Armades del Burundi.
    Davant les rumors relatives a l'arribada d'individus rebels, provenint de l'altra banda del riu que feia frontera amb Tanzània, els membres més fanàtics afiliats a l'únic Partit Polític del país, feien de guardians d'aquella zona. No hi feia falta cap soldat. Tots els homes majors d'edat eren obligats a haver de vetllar qualsevol possible infiltració de gent estranya.
    Tant de dia com de nit, s'anaven formant grups d'homes, armats amb les eines de fer feina al camp, els qual anaven recorrent els racons més amagats de la regió, a la recerca de gent sospitosa d'escampar la destrucció i els desastres.
    Tots els homes majors d'edat hi estaven obligats. Ningú no s'hi podia negar, fos jove, adult o vell. Tothom havia de vetllar. Fins i tot algun dels catequistes de la missió que patia asma, malgrat resultàs perjudicial per a la salut el fet d'haver de passar la nit a la serena.
    Mentre en alguns redols de l'interior del país, les matances humanes havien anat minvant, malgrat no haguessin desaparegut del tot, a la regió de Cendajuru uns homenets que ben poc, per a no dir res, tenien a veure amb aquells fets esmentats, eren obligats a haver de seguir les normes d'unes autoritats centrals, totalment allunyades de la realitat que els envoltava.
    La por ho dominava tot. S'escoltava la ràdio i es rebien les consignes centrals. Presència de soldats a la regió de Cendajuru no se'n veia ni poca ni gens ni una mica. El que sí hi havia eren més que suficients elements addictes al règim, que imposaven i sembraven pertot arreu la por al que pogués passar si no es complien i es posaven en pràctica les normes emanades des de Bujumrua.
    Des de Cendajuru estant, hom podia comprovar directament la falsedat dels comunicats que es transmetien a través de l'única emissora de ràdio existent al país. Mentre s'hi escampava la veu i es deia que arribaven grups nombrosos de rebels que ho passaven tot a sang i foc, per les regions frontereres amb Tanzània, en aquestes on es trobava En Cil, es comprovava que no hi havia res de res de tot allò.
    Els ànims d’en Cil s'encalentien fora mida quan sentia aquells comunicats sorgits d'una gent que ho canviava tot. A vegades, no s'havia tractat de cap altra cosa que d'una reunió d'una dotzena d'homes, ben beguts, que s'havien posat a cridar com a sonats, a la sortida de la cabanya on havien passat la nit bevent cervesa i més cervesa.
    Amb l'escampada del pànic en una situació tensa, s'estava confonent amb una invasió des de l'exterior el que no havia estat res més que una comparsa de gent ben engatada. Hi havia hagut alguna ganivetada i qualque ferit, com era clar. Però d'allò que se'n deien milers de morts, res de res.
    Lògicament, a la regió ningú no gosava fer-hi la contra, ni tan sols algun petit comentari relatiu a les notícies falses que es donaven per la ràdio. La por ho dominava tot. Hom restava amb la boca closa, no fos cosa que hi hagués a prop algun element fanàtic del Partit, que pogués denunciar-ho als militars. Ningú no se'n refiava de ningú.
    De fet, la llunyania, per si mateixa, ja servia pe fer més grossos els esdeveniments, desfigurant-los més encara quan hi havia el desig positiu d'exagerar-ne l'abast.
    La realitat de Cendajuru tenia molt poc a veure amb el que se'n deia als nivells més oficials. I en Cil n'era testimoni ben directe.

    Les tres 'Germanes Blanques' que s'havien fet càrrec de la sucursal de Cendajuru eren molt feineres i de molta empenta. Tal com corresponia a una gent que havia decidit deixar les feines que sempre havien fet, per començar una nou estil de vida, més apropat a la gent del poble, més allunyat dels treballs tradicionals d'una congregació religiosa que, des de sempre, s'havia dedicat quasi en exclusiva a l'ensenyament i direcció d'escoles de nines.
    La Congregació de les Germanes Blanques, la branca femenina de la concregació dels Pares Blancs, era una de les més antigues del Burundi. La seva gran i profunda experiència missionera les havia duites a no ser d'aquelles religioses que es tancaven dins dels seus convents i que no  en sortien mai.
    Una de les actituds més elogiables que mantenien aquelles petites comunitats religioses de dones majoritàriament europees era que, quan es comprovava que als llocs on havien treballat, ja hi havia gent nativa que pogués fer-se'n càrrec, aleshores ho deixaven tot en mans d'aquesta i se n'anaven a instal·lar en un altre indret.
    Des del moment que els bisbes del Burundi havien ofert la possibilitat de posar en mans de religioses voluntàries l'animació de les comunitats cristianes mancades de capellà, no resultava gens estrany que, d'aquella congregació religiosa, n'haguessin sortit un bon grapat decidides a oferir-se espontàniament per dur a terme aquella tasca.
    Com a Cendajuru, també hi havia d'altres grups de religioses en altres sucursals.
    A Cendajuru n'hi romanien tres, bastant majors d'edat. Passaven dels cinquanta anys. Dues eren belgues i una holandesa
    Un pic a la setmana, almanco dues vegades al mes, es retrobaven amb les altres germanes de la congregació que continuaven fent feina a la seu central de la parròquia de Muyaga. Seguien sempre el camí de les muntanyes, a peu, durant unes tres hores llargues d'anada i unes altres tres de retorn.
    A en Cil, li semblava increïble que unes dones d'aquella edat tan avançada haguessin decidit a emprendre una tasca tan dura com aquella.
    Havien deixat les comoditats i el benestar de la casa central, per ficar-se en un indret abandonat, dins la més gran de les solituds farcida de mancances. En condicions totalment rudimentàries. Exposades a perills de tota casta.
    Hom podria discutir-hi certs aspectes de la tasca pastoral que hi desplegaven. Però s'havia de reconèixer el valor extraordinari d'aquella decisió que havien pres, en haver acceptat la responsabilitat d'animar aquella comunitat cristiana tan deixada de la mà de déu i dels homes, i en exercir-la tan intensament.
    A més de la gran novetat que representava un treball d'aquella casta, en mans de religioses, s'anava fent cada vegada més palès que els mateixos estaments oficials de l'Església catòlica del Burundi, s'havien mostrat una mica més oberts a potenciar l'aportació de les dones en el quefer evangelitzador.
    Una església que mai no s'havia mostrat gens disposada a integrar en la seva tasca més significativa la riquesa immensa que podia representar l'aportació femenina directa.
    Una aportació que, segons en Cil, havia de resultar molt positiva, tant per a l'església com, sobretot, per al poble al qual podia prestar-se aquell servei tan valuós.
    En canvi, valorava del tot negativament el fet que l'església s'hagués volgut encastellar en la visió i la pràctica d'una aportació exclusivament masculina, deixant de banda la profitosa i sempre enriquidora presència d'unes dones que fins llavors només havien estat considerades com a servidores o col·laboradores secundàries del capellà
    Li semblava del tot positiu que s'hagués potenciat que les dones poguessin fer-hi les seves aportacions més genuïnes. Si més no, com a mostra patent que s'estava de bon de veres contra tota casta de discriminació i de segregació.
    En Cil mai no va dubtar de la validesa i del valor positiu d'aquella experiència femenina a Cendajuru, ni de les altres semblants que anaven sorgint aquí i allà. L'església s'encaminava a donar curs a les aspiracions profundes de tantes dones, desitjoses de fer un servei al món des de l'església, des del si d'una congregació religiosa, oberta i fraternalment solidària amb la gent més pobra d'aquest món.
    La veia com una primera passa, tot desitjant que se'n fessin moltes d'altres, passant per damunt qualsevol casta de prejudici, orgull i aferrament a un passat que, si era cert que tenia grans i bons tresors a oferir, també era ben cert que no estava mancat de molts defectes que calia anar abocant a l'abisme de l'oblit amb molt coratge.
 
    El retorn a la seu central de la parròquia de Muyaga, sempre deixava a en Cil el gust amarg d'un acomiadament trist. No podia romandre molts més dies seguits a Cendajuru. Hi mancava espai, aliments, el mínim de confortabilitat que li reclamava la seva condició d'estranger aburgesat.
    El camí de retorn cap a Muyaga sempre solia anar marcat per aquell sentiment de nostàlgia que envaïa l'ànim de qui havia deixat enrera una situació que molt li agradava. Aviat, emperò, li fugia aquell rampell, havent de romandre atent i ocupat en la pujada dalt del cim que s'aixecava davant seu amb la majestuositat altiva d'un gegant desafiant.
    En arribat dalt de dot, sempre tenia el recurs d'aturar-se a la cabanyeta mig abandonada, on solia trobar qualcú amb olles de cervesa de plàtan, el gust de la qual li semblava immillorable.
    Altres vegades eren famílies conegudes les que el convidaven a entrar dins casa seva, a compartir-hi el poc menjar de què disposaven.
    En certa ocasió, dues al·lotes joves l'havien cridat des de la porta de la cabanya on vivien. Amb un somriure que el convidava a entrar-hi.
    Ell acceptà la invitació i va entrar-hi. S'assegueren tots tres al terra, al voltant d'una olla plena de moniatos, blat de les Índies i pèsols que estaven bullint a les totes en un fogó muntat amb quatre pedres.
    Les flames d'aquell foc encalentien l'olla i l'estança, alhora que il·luminaven tènuement i pàl·lida aquell recinte fosc on es trobaven, remarcant-hi de forma intermitent aquells tres rostres
    Mentre xerraven i s'acabava de coure aquell menjar, una d'aquelles al·lotes joves anava omplint de cervesa de plàtan les carabasses buides que tenien al davant. Se l'anaven passant de l'un a l'altra, com era costum en aquell país, pegant uns glops per home cada vegada.
    En Cil, que acabava de pujar a peu aquell alt cim, tenia molta set aquelles hores. El sol li havia caigut ben fort, a damunt seu, en la pujada. I aquelles al·lotes no deixaven d'omplir-li carabasses amb el suc de fabricació casolana que tant de gust li havia anat prenent de mica en mica.
    Hi trobà el menjar salat, però en menjà fins a afartar-se'n. En tenir talent tot resultava bo, i s'ho empeçolà amb gran delit, mentre anava afegint cervesa de plàtan entre i entre.
    Aquelles dues al·lotes joves el deixaren ben a punt. Li somreien satisfetes, oferint-li un bon descans.
    Agraint-los l'acollida, en Cil, seguí camí avall cap a Muyaga.
    Dies més tard, el rector de la parròquia li parlà obertament d'aquelles dues dones, fent-li a saber que eren les amigues íntimes d'un dels capellans negres, el qual acostumava a fer sovint alguna passadeta per aquella cabanya muntanyenca.
    Tothom sabia molt bé que hi tenia i mantenia molts de fills, nascuts d'aquelles mateixes dues dones.

    Un bon dia, i de forma ben casual, en Cil s'assabentà que a Cendajuru també es podia arribar per un altre camí, on podien transitar cotxes i motos.
    Ho va voler provar, demanant primer per on havia de prendre. Li donaren les fites clares. La cosa era que s'hi havia de fer una gran volta a la muntanya.
    L’endemà mateix hi va partir tot sol ben matinet, en la moto BMW 500 - del temps de la segona guerra mundial -. En línia recta pel camí de muntanya, no hi havia més d'una dotzena de quilòmetres de distància, des de la parròquia de Muyaga. 
    Però, en vehicle motoritzat, no quedava altre remei que haver de fer-hi un gran revolt a la muntanya, per uns camins de carro malgarbats, entre la jungla espessa que l'anava cobrint de mica en mica. 
    Serien llavors bastant més de setanta, els quilòmetres que hauria de recórrer tot solet.
    Primer, seguint la mateixa carretera que portava cap al camp de refugiats rwandesos de Mugera, frec a frec amb la frontera amb Tanzània, havia de recórrer en moto una vintena de quilòmetres.
    Arribant a un punt determinat, es trobava amb un creuer de camins, un dels quals l'havia de portar cap a la missió catòlica de Gitwenge, on treballava un grup de Pares Blancs i un grapat de religioses italianes.
    Quan ja duia feta aproximadament la meitat d’aquell camí del tot inhòspit, besllumà dalt d’un pujol l’edifici esvelt d’una missió catòlica que era regentada per aquell grapat de Pares Blancs. L'única construcció sòlidament edificada que havia trobat en tota la contrada, la parròquia de Gitwenge.
    S'hi va aturar a saludar-los, aprofitant l'avinentesa per lliurar-los el correu que havia arribat per a ells a la missió de Muyaga feia alguns dies. S'alegraren ben molt de veure'l i el convidaren a passar la nit en aquella casa.
    La congregació religiosa dels Pares Blancs era la primera que havia arribat al Burundi a fer-hi l’anunci de l’Evangeli. Una congregació fundada pel cardenal Lavigérie, a finals del segle XIX, amb l’únic objectiu de fer el servei evangelitzador exclusivament al continent africà.
    La primera vegada que en Cil havia entrat en contacte amb els Pares Blancs havia estat a París, poques setmanes abans d’emprendre el vol cap al Burundi.
    A la “ Rue Friant”, pels voltant de la “Porte d’Orléans” va conèixer per primera vegada alguns membres d’aquella cèlebre congregació religiosa.
    Li havia produït un fort impacte veure què feien i com ho feien. Semblaven militars “veterans”, una espècie de “mercenaris” o “legionaris” eclesiàstics, marcats molt fortament per la rudesa d’una vida molt austera, amb experiències de tota casta, enfrascats en l’única aventura per la qual consideraven que valia la pena viure: fer el treball més difícil, al lloc més amagat de l’Àfrica negra.
    Rient, rient no s’estaven de dir que qui havia optat per anar al Burundi era considerat com un “petit burgès”, ja que era l’indret africà on els inicis de l’evangelització s’havien produït sense gaires obstacles ni dificultats.
    Es veia que l’experiència els havia fet madurar moltíssim. Es tractava d’una organització gegantina, duita al nivell d’una autèntica gran empresa que comptava amb tots els mitjans necessaris per a mantenir-se ella mateixa.
    Quan en Cil havia arribat al Burundi, havia tengut l’oportunitat de comprovar més directament els efectes del pas d’aquells missioners, i s’havia pogut adonar del molt que hi havien treballat aquells homes en temps passats.
    Li semblava mentida que hi haguessin pogut arribar a fer tot allò que hi feren, en aquelles terres i amb els mitjans amb què havien comptat. La seva empremta quedava ben marcada en l’organització i estructuració de gairebé totes les missions del país, i en la tasca pastoal que s’hi estava duent a efecte.
    Segons va poder comprovar, pertot allà on hi havia o hi havia hagut Pares Blancs, s’hi donava una estructuració singular, característica, quasi perfecta, de totes les activitats i de tots els mitjans que s’hi precisaven per dur-les a terme.
    Fos a Burundi, Tanzània, Kènia o Uganda, no concebien treballar a Àfrica sense tenir presents els mitjans materials, econòmics i humans que es necessitaven i el mínim de “confort europeu” de què havien de disposar-ne els membres.
    Per aquell motiu, no resultava gens estrany comprovar que a les capitals dels països on s’havien instal·lat els Pares Blancs, hi hagués unes residències confortabilíssimes que permetien a religiosos i missioners que s’hi acollien passar-hi uns dies de descans o de recés, si més no per disposar d’un allotjament adequat a les necessitats més peremptòries.
    La PAR – Procuradoria d’Acollimen Religiós – de Bujumbura era un edifici d’una cinquantena de cambres individuals, a disposició dels missioners que volguessin allotjar-s’hi.
    Pagant, al comptat a mitjançant transferència bancària, un tant per dia d’estada, rebien una alimentació digna, a l’estil belga, i una cambra confortable. Era una espècie d’hotel de dues o tres estrelles a Mallorca, tot i que al Burundi podia ser considerat de cinc estrelles en amunt.
    En tenir set, s’hi podia disposar d’una gelera on trobar begudes refrescants. S’hi podia dutxar amb aigua freda i calenta. S’hi comptava amb una petita biblioteca, amb les darreres publicacions i revistes religioses del moment. S’hi disposava d’una cambra individual, amb una taula, unes butaques, uns excusats. S’i mantenia un espai destinat a l’aparcament dels vehicles, que hi quedaven ben guardats durant la nit per uns canots que feien por al més pintat.
    Tot i amb això, el guardià més seriós d’aquell recinte mai no deixava de ser Frère Paul.
    D’aquella comunitat de Pares Blancs eren els missioners de la missió catòlica de Gitwenge, que havien acollit En Cil amb una gran cordialitat. Era una petita comunitat de religiosos ben experts en l'art de romandre i treballar en un país africà com el Burundi. Li oferiren esplèndidament menjar i allotjament, recomanant-li que acceptàs de bon grat aquella ofrena. Tots eren italians. Era el primer pic que s’havien vist en la vida, i semblava que fossin coneguts de sempre i amics des de molt de temps abans.
    Mantenien ben fresques les dades relatives al treball que desplegaven els Abbés de Majorque a la regió cèntrica del Kirimiro. En Cil no els va veure gaire entusiasmats en aquella experiència singular de pretendre renovar a fons les tasques pastorals que realitzaven.
    Admiraven, això sí, la labor desplegada per Mossèn Miquel Parets, aquell mallorquí que havia aconseguit parlar la llengua kirundi com cap altre estranger en tot el país. Era el que més plenament s'havia identificat amb la gent senzilla d'aquell poble.
    Però tots tres ja estaven del tot fets a altres modals, més colonials, més missioners a l'ús, convertits en amos i senyors del territori.
    Veien els negres com els veien molts de blancs: com uns sers realment inferiors, incapaços d'assumir nivells més alts de progrés i de consciència. Així havien nascut, i així arribarien a morir algun dia!
    Empraven, aquella colla de missioners d’edat més bé avançada, els mètodes més tradicionals d'escampar la fe i la llum de l'evangeli. Vestien sempre l'hàbit blanc. Hi duien penjat als davants un gran rosari. Portaven barba llarga. Duien passat pel cap aquell capell blanquinós tan singular, característic dels primers exploradors de l'Àfrica negra del segle XIX. Eren grans caçadors, amb els rifles i les armes que guardaven ben a la vista de qui entràs a dins aquella gran mansió. Constructors de temples i de cases missionals, tenien les mans hàbils per aixecar-hi edificis singulars.
    Tot i amb això, la conversa amb en Cil no podia deixar de girar entorn d’aquella situació macabra que s’estava vivint arreu del país:
    • Passa per endins, home, i asseu-te una estona – li digué un d’aquells religiosos d’edat ben avançada, però amb l’agilitat mental i física d’un al·lotell ben jove -.
    • Prendrem unes pastes – li deia un altre -.
    • ¿I què diuen pel kirimiro? - li escometia el pare superior, mentre li oferia unes pastes, amb l'ampolla de Johny Walker ben oberta davant seu -.
    • Anam fent feina - li responia En Cil -.
    • Sí, ja sé que tots sou molt feiners. Però ¿què en pensau de tot això que està passant en aquest país?
    • A mi personalment m'ha deixat fred i astorat. No m'ho esperava. He quedat del tot glaçat. Em trobava a Muyange estudiant kirundi quan s'iniciaren els esdeveniments. Vàrem haver de partir cap a ca nostra sobtadament. No he arribat a aprendre la llengua de la gent…
    • Ja t'entendran algun dia quan els parlis. Et puc assegurar que aquest país ja no és el que era abans. Tot ha canviat. Ho pots ben dir als teus companys que viuen a Mallorca: 'S'ha acabat el romanticisme missioner'. Que es llevin del cap la idea romàntica d'anar a missions. Això ja no és el que era. La vida humana ja no val res en aquest racó del nostre món. Això no era així, en temps passats. Nineta dels ulls de moltes congregacions religioses, que durant dècades s'hi anaren fent presents, Burundi ha esdevengut un territori on ja no hi ha res més a fer. Tot s’ha perdut ¿De què ens serveix dedicar-li tants d'esforços, si llavors s'arriben a matar entre ells mateixos com a bèsties?
    • Així també ho veig jo, - li deia esmaperdut En Cil -.
    • ¿Què et penses que sent jo quan don la comunió a una persona que sé que n'ha denunciat falsament una altra que també venia a combregar aquí? Ja saps que en aquest país basta ser objecte d'una sola denúncia perquè els militars t'agafin i et portin a l'escorxador! De què ha servit que els predicàssim amor i germanor, si tot això se n’ha anat en orris, ha quedat en no res, s’ha esfumat com el fum que s'esvaeix…
    • Qualque cosa sempre queda – li indicava En Cil -
    • Deixa't anar d’històries i coverbos. No vagis de romanços i teniu-ho sempre ben present - li sentenciava el pare superior -: "S'ha acabat el romanticisme missioner! Al Burundi s’ha ben acabat! T’ho ben assegur. Hi duc molts anys de fer-hi feina...”.

    En fer el primer senyal de partir cap a Cendajuru, on en Cil feia comptes d’arribar abans de dinar, el pare superior va convidar-lo gentilment a quedar-se a menjar en aquella casa:
    • Ja seràs a temps de veure i de tractar aquella gent - li deia -. Te n’arribaràs a fartar, t’ho assegur. Ara aprofita per menjar alguna cosa amb nosaltres i llavors ja partiràs. Tens temps més que de sobres.

    Així ho va fer en Cil. 
    En haver dinat, a mitjan capvespre, reprengué la ruta en direcció cap a la sucursal de Cendajuru, a on anava per primera vegada en la seva vida.
    Els Pares Blancs de Gitwenge, fort i no et moguis, volien que es quedàs a dormir en aquella casa. Però els comptes d’en Cil eren uns altres: arribar com més aviat millor a Cendajuru.
    L'advertiren que la carretera que portava cap a aquella sucursal abandonada no es trobava en gaire bon estat. Que, si no plovia, podria arribar a passar. Però, per poc que plogués, el més recomanable era tornar enrera; tammateix hi hauria un punt d'on no podria passar ja més endavant.
    Amb totes aquelles recomanacions, en Cil seguí la seva ruta.
    Segons li  havien dit, des de Muyaga fins a Cendajuru, per aquella carretera, hi hauria una setantena de quilòmetres. Li sorprenia que, pel caminoi de muntanya, no n'hi hagués més de 10. Quina voltera més grossa que havia de fer per aquell indret! Com era possible que aquella carretera fés tanta volta!
    Així estaven, emperò, les coses. No hi havia res més a fer que seguir sempre cap endavant.
    A la sortida de Gitwenge, la moto anava com una seda, creuant rierols i torrenteres, zones enfangades o plenes de clots i pedres. Assus-suaixí, havia de pujar una costa empinada, assus-suaixí havia d'emprar la primera marxa per realitzar una d'aquelles baixades que semblaven que l'havien de tirar cap per avall.
    La major part d'aquell terreny era una autèntica jungla salvatge, sense ningú que hi habitàs i molta vegetació de mates i canyes de bambú. 
    Feia ja una bona estona que havia reprès altre cop la marxa en moto en direcció cap a la sucursal, i que ja havia deixat bastant enrera aquell casal missioner on havia dinat amb els Pares Blancs de la parròquia de Gitwenge, quan una suor freda començà a recórrer-li’n el cos, del cap fins a les cames.
    Notava que la moto li fugia de les mans i que no podia controlar-la com volia. 
    En aquell precís instant s’acabava de foradar la roda davantera.
    No volia ni podia quedar allà on es trobava, enmig de la jungla tot solet, en aquell indret despoblat i desconegut.
    Tampoc no hi volia deixar la moto tota sola i seguir el camí a peu, no fos cosa que qualcú se la fés seva i la fés desaparèixer d'aquell lloc.
    Decidí seguir endavant, de mala manera, aquí caic aquí m'aixec tal com pogué, amb la roda davantera foradada.
    Començava ja a fer fosca quan, de sobte, besllumà a l’horitzó el petit bosc d'eucaliptus, senyal clar que faltava poc per arribar al llogaret de la petita sucursal de Cendajuru. 
    Passà així com va poder per damunt dels tres pontets de troncs creuats damunt del riuet que corria just a la falda de la mateixa muntanya damunt la qual estava enclavada la missió.
    Amb un darrer esforç, aconseguí pujar dalt de la darrera costeta que el deixà a les mateixes portes de l'església sucursal.
    Sortosament era allà, al seu davant per primer cop, després d'haver recorregut aquell camí en moto que li havia durat hores. 
    Quan l'endemà un jovenet va veure l'estat en què es trobava aquella moto, s'oferí voluntariós a en Cil per anar a cercar les eines a Muyaga i aconseguir-hi tot quant fés falta per poder deixar-la en bones en condicions.
    Hi anà i tornà a peu aquell mateix dia. Però de ben poqueta cosa havia servit aquell esforç. La cambra d'aire estava totalment destrossada, amb més de dues dotzenes de forats. Caldria comprar-ne una altra, totalment nova i canviar-la, si volia tornar a emprar la moto com abans.
    Romangué alguns dies a Cendajuru i retornà cap a Muyaga pel camí de les muntanyes, fent-ho a peu. Hi deixà la moto ben guardada, fins que se li presentàs l'oportunitat d'anar-la-hi a cercar.
No seria fins al final del seu estatge a Muyaga, pocs dies després de les festes de Nadal, quan els companys mallorquins l'anaren a cercar en la furgoneta - Peugeot 404 -, carregant-la a la carrosseria ben lligada amb les cordes i cadenes.
    En tota aquella regió del Buyogoma no havia estat possible trobar enlloc cap cambra d'aire nova per a una moto que ben poc li havia servit tenir a prop. Gairebé tot el temps restà inservible i arraconada en una de les cambres de la petita missió de Cendajuru, a l'altra banda de les muntanyes de Muyaga.

    Mentre en Cil es trobava a la missió catòlica de Muyaga, en aquell indret tan allunyat del món civilitzat, enmig d’aquella jungla fronterera entre dos països africans, li arribaren també postals adreçades des de Mallorca per na Lina. Era a mitjans mes d’octubre de l’any 72: 
    "Estimat Cil: Ahir vaig tornar a Lluc a peu des d’Inca. Érem 15, tot dones. Pel camí va ploure i haguérem de muntar les dues tendes que dúiem. Encara que no vengués cap “nin”, ho passàrem molt bé. Dúiem tres amigues més (tres guitarres) i una botella de Magno que ens vàrem acabar. Vaig disfrutar tot el que em va permetre l’enyorança. Fins sempre. Teva. Lina".

L’hora dels adéus a Muyaga

    Quan s’acostaven les festes de Nadal d’aquell any 1972, a Muyaga estant, en Cil s’enrecordava que havia passat el primer Nadal burundès, celebrant ‘matines’ a l’interior de la capelleta del convent de ca les monges negres, les ‘Bene Tereziya’ – ‘Filles de Teresa’ - que treballaven a la missió catòlica de Gitongo.
    En aquella ocasió, recent arribat al país, havia comptat amb la presència dels altres companys mallorquins de la parròquia.
    S’enrecordava molt bé de la forta impressió que li havia causat aquella celebració nadalenca, mig a les fosques, tota feta en una llengua que aleshores desconeixia per complet. Acabava d’arribar al país.
    També recordava allò que se li havia dit respecte de la manca de celebracions religioses nocturnes en tot el país. “Si no respectes la nit, no et sorprengui que la nit tampoc no et vulgui respectar, a tu mateix”, li havien dit que deia un dels refranys populars més repetits.
    Li havia arribat l’hora de celebrar el segon Nadal burundès. Aleshores, no es trobava a la missió catòlica de Gitongo, a la cèntrica regió del Kirimiro, sinó a la parròquia de Muyaga, la més antiga del país, situada a la regió perifèrica del Buyogoma. 
    No era tampoc en companyia de les monges negres Bene Tereziya, pregant en kirundi, sinó de les Germanes Blanques, totes elles centreuropees, que empraven el francès en les seves celebracions litúrgiques.
    Tampoc no comptava amb la presència dels seus companys mallorquins. Convivia amb un grapat de capellans negres, barundi, amb els quals havia arribat a entaular una vertadera relació d’amistat i confiança.
    Tot allò, emperò, no deixava d’estar ben marcat pels tràgics esdeveniments que havien assolat el país.
    Feia tres mesos que havia arribat a la parròquia de Muyaga i havia tengut l’oportunitat de trobar-s’hi amb tot un món nou, totalment desconegut per ell fins aleshores.
    Mugera, el camp de refugiats rwandesos, juntament amb Cendajuru, la sucursal on s’havia establert feia més de set dècades la primera comunitat cristiana de Burundi, li havien robat de bon de veres el cor.
    Muyaga, Mugera i Cendajuru li deien molt, a en Cil. Havien estat tres mesos molt intensos, dedicats a l’aprenentatge teòric i a la pràctica diària del kirundi, aquella llengua africana que havia aconseguit de conèixer cada cop més, de mica en mica.
    No podien torbar gaire a arribar a la parròquia de Muyaga els seus companys mallorquins, que l’havien d’anar a cercar perquè retornàs a fer feina amb ells a la regió del Kirimiro.
    En Cil se’n duia molt bons records d’aquella contrada, d’aquella zona, d’aquella parròquia. Però, sobretot, d’aquelles persones amb les quals s’havia tractat i comunicat tan intesnament, com mai en la seva vida.
    D’entre totes, Eugénie sobresortia molt per damunt. Havia estat, per a ell, molt més que una amistat, molt més que una companyia, molt més que una dona acompanyant  i amiga. 
    Hi veia reflectida la imatge de l’autèntica dona africana,  conscient de la seva condició femenina enmig d’un món secularment masculinitzat a tots els àmbits de la vida humana.
    També era per a ell el viu reflex de la dona lluitadora, que s’enfronta diàriament a les dificultats i als obstacles, encara que puguin semblar, a primer cop d’ull, gairebé insalvables.
    Li reflectia aquella al·lota rwandesa la imatge de la dona treballadora, capaç de fer la feina que faci falta per tirar endavant, amb ganes de marcar i millorar noves rutes que condueixin de bon de veres cap a un futur millor per al país.
    S’hi havia passat, amb tota aquella gent de la regió del Buyogoma, moments dolços i agradosos, com també d’altres més desagradables i amargs. 
    Creia, emperò, que tot havia contribuït de qualque forma a posar-lo en més bones condicions per iniciar la seva tasca a la missió per a la qual havia estat enviat des de Mallorca: la missió de Nyabiraba.
    Amb l’acabament d’aquella estada perllongada a la parròquia de Muyaga, i amb el retorn al costat dels seus companys capellans mallorquins, En Cil donava per molt ben passada aquella primera etapa, una de les que considerava més significatives del seu pas pel Burundi.
    N’havia estat la primera passa. Creia que l’havia ben donada.