dimarts, 14 de febrer del 2017

Madiop Diagne (2): candidat de Més Palma, per Esquerra Republicana

«Diario de Mallorca» (dimecres, 08-02-2017), dedica quasi «tota una pàgina de successos», la 19, a la detenció policial de Madiop Diagne, amb un titular de dues línies i una foto central que em regiren l'estómac. 

S'hi veu Madiop Diagne,  «emblemàtic líder de l'Associació de Senegalesos de Mallorca», davant quatre micros i un cartell d'Esquerra Republicana al darrere. Encapçalen a gran format els mots summament il·lustratius de la temàtica: «La Policía investiga conexiones políticas en el fraude de la asociación de senegaleses».

En haver acabat de llegir tota aquesta pàgina de successos del DM, vull continuar creient i pensant que el periodista Lorenzo Marina, qui la signa, deu comptar amb totes les dades fefaents, provinents de la Policia, que el porten a triar un titular com aquest. I a repetir-lo una altra vegada a l'inici del text explicatiu: es tracta de la recepció de suposades subvencions per fer cursos de formació ficticis, una part de les quals s'haurien desviat cap a fons particulars. 

D'una banda, s'hi segueix informant que una quarantena de persones, majoritàriament senegaleses, han estat detengudes per presumptes delictes d'estafa, falsedat i pertinença a grup criminal, com a fruit de recerques policials que porten a detectar que «molts venedors ambulants de nacionalitat senegalesa que operen a la Platja de Palma compten amb contractes de treball...» que poden haver estat falsificats per ASEMA.

Tots queden en llibertat amb càrrecs, tret de Madiop Diagne que passa a disposició judicial.

D'altra banda, s'assenyala que l'entitat  ha rebut «gran quantitat de subvencions» per fer cursos de formació que, en la majoria dels casos, no s'han arribat a impartir.

Que l'organització compta amb una maquinària de falsificació sofisticada, mitjançant la qual manté el frau durant molt de temps.

Que molts poden haver cobrat prestacions per desocupació laboral, en base a una feina que mai no han fet. Com també que poden haver comès un presumpte frau a la Seguretat Social, d'una quantitat considerable de doblers.

A més d'això, s'indica que aquesta quantitat de doblers, encara no comptabilitzats totalment, pot haver anat a parar a butxaques particulars.

Finalment, s'hi diu que els investigadors miren d'esbrinar si les ajudes públiques hi han arribat amb la suposada connivència de responsables polítics.

El periodista s'esplaia també en la presentació del líder de l'associació senegalesa, Madiop Diagne, assenyalant que porta una activa vida política; que arriba a fer suport a la candidatura d'Esquerra Republicana a les darreres eleccions autonòmiques; que s'ha convertit en un cas paradigmàtic de la integració completa d'un africà a Mallorca; que esdevé un autèntic referent pel seu coneixement del castellà i del català; que l'Obra Cultural Balear l'ha guardonat amb un Premi, per la seva defensa explícita de la llengua catalana; que esdevé l'interlocutor preferit pels seus compatriotes a l'hora de regularitzar-ne la situació a l'illa o de fer tràmits davant la Policia, etc.

L'endemà, dijous, «Diario de Mallorca» (dijous, 09-02-2017), coincidint gairebé en la seva totalitat amb el titular d'«Última hora», hi dedica «tres quarts de pàgina de successos», la 20, i assenyala que «El líder de los senegaleses admite el fraude pero alega razones humanitarias».

Els subtitulars que hi apareixen fan veure que «Madiop Diagne ingressa a la presó en no haver abonat la fiança de 5.000 euros imposada pel jutge»; que «reconeix irregularitats en desenes de contractes laborals de compatriotes, però nega haver-s'hi lucrat i diu que era per integrar-los en l'illa», que «la policia xifra en 90.000 euros els beneficis obtenguts per Diagne i la resta de dirigents de l'ONG», i que «desenes d'africans es varen donar d'alta com a empleats de la llar o com a jardiners sense realitzar cap feina».

S'hi inclouen dues fotografies: una, d'arxiu, format carnet gros; l'altra, amb Madiop tapant-se el rostre quan és a punt d'entrar als Jutjats de Palma.

Madiop Diagne (1): tres diaris, tres dies

Me n'assabent dimarts dia 7 de febrer, per «IB3 a la Carta»

«La policia ha detingut el dirigent de l’Associació de senegalesos, Madiop Diagne, en una operació contra una presumpta trama de falsificació de contractes, en què han arrestat un total de 30 persones. Estan investigats per estafa, falsedat documental i pertinença a banda criminal. La majoria han quedat en llibertat, a excepció de Diagne, que continua al calabós de la Policia Nacional. Demà passarà a disposició judicial.»

Em sorprèn enormement la notícia: el bon amic senegalès Madiop Diagne roman al calabós i ha de passar a disposició judicial, detingut per la policia nacional, com a membre d'una presumpta trama de falsificació de contractes, estafa, falsedat documental, pertinença a banda criminal...

No m'ho puc creure. Però és que ho escolt una vegada i una altra, i és això el que se'ns hi diu...

L'endemà, dimecres 8 de febrer, mir de llegir la notícia als tres diaris locals. Valga'm déus quin bombardeig! El més silenciós, «El Mundo».

dimarts, 7 de febrer del 2017

Madiop Diagne, un senegalès fortament arrelat a Mallorca

Acab de saber que avui mateix, dimarts, 7 de febrer de 2017, la policia ha detingut el senegalès Madiop Diagne. Sembla que per falsificar documents. 

Me n'assabent per un bon amic que m'ho diu pel whatsapp, quan s'acaba de fer públic als mitjans locals. Sembla que l'acusen de cobrar a canvi de falsificar documents. Sembla que avui dimarts dormirà a comissaria i que demà dimecres l'han de dur davant del jutge. 

Quan em diuen que IB3 n'ha tret imatges, de quan malparlava de Xixo Lorenzo i amb el logo d'ERC darrera ell, mir d'entrar a «IB3 a la Carta» per internet. 

Temps enrere tenc l'oportunitat de tractar-lo molt de prop. El record presidint ASEMA, l'Associació Senegalesa Mallorquina que, des de la seva seu establerta a s'Arenal mira de defensar el col·lectiu de senegalesos que arriben a Mallorca.

El record com a delegat sindical, defensant els drets dels treballadors des de la CGT-Balears, fins i tot davant dels Tribunals de Justícia.

El record participant activament en concentracions i manifestacions en defensa dels drets de col·lectius diversos.

El record com un dels senegalesos que més s'afanyen a integrar-se dins la societat mallorquina, aprenent-ne la llengua pròpia i reclamant-ne l'ús pertot arreu.

El record com a lluitador aferrissat de l'atenció pública sanitària als immigrants, sobretot amb motiu de la mort d'Alpha Pam,  impulsant tot un projecte de suport.

El record recollint el Premi 31 de Desembre de l'Obra Cultural Balear.

El record viatjant sovint al seu país natal, en campanyes de cooperació intensa amb entitats culturals d'aquí i d'allà. 

El record defensant i impulsant el seu compromís ferm contra qualsevol forma de corrupció i desviament de doblers públics amb finalitats personals o corporativistes

El record mirant d'establir contacte entre Mallorca i Senegal  durant la celebració de l'11è Fòrum Social Mundial a Dakar (Senegal) el mes de febrer de 2011. 

Davant de la notícia feta pública avui mateix, em qued sense paraules... I esper que tot quedi ben aclarit, com més aviat millor. 

Fa molt de temps que no en sé res, d'aquest bon amic senegalès, president d'una associació que treballa fort ferm per la integració en aquesta terra nostra de la gent arribada del Senegal. 

Li desig grans dosis de salut, coratge, energia i resistència, en aquesta situació que, sens dubte, li ha de resultar molt dolorosa! 

dimarts, 31 de gener del 2017

Quin és el mes de la consciència de la malaltia mental?

Fins fa ben poc, m'agradava compartir de tant en tant al meu mur de Facebook certes convidades que m'arribaven d'amistats feisbuqueres. Ho feia sense parar-hi gaire esment.

Però fa uns dies, me n'arriba una que em fa pensar molt. 

Se'm convida a penjar al meu mur de Facebook un escrit que, a primer cop d'ull, m'agrada. 

I accedesc a fer-ho. 

Cosa que comunic a qui m'ho ha enviat: 

«Per a una persona molt important en la meva vida, causa i efecte de ser una gran part de qui sóc i com sóc. Una persona que un dia va tenir la mala sort de perdre ' s en el món de la malaltia mental. Per tu, per ser la teva memòria encara de vegades i la teva desmemòria en d ' altres, a seguir lluitant per a tu i mai perdre el desig de seguir endavant...
Els problemes de salut mental són devastadors, són la paràlisi de la persona i aquelles del seu voltant.
Tothom diu: "si necessites alguna cosa, no ho dubtis, estaré allà per a tu"... així que vaig a fer una aposta, sense ser pessimista, tant de bo "els meus 100 més amics" posa això al teu mur. Només has de copiar (no compartir)!!!
Escriu "fet" en comentari quan ho facis!
És el mes de la consciència de la malaltia mental
Moltes gràcies!»

No sé si és per deformació professional, però, en llegir qualsevol escrit, tenc la tendència a parar molt d'esment a la redacció dels textos... I aquest, de cada vegada més, pel cap baix m'anava semblant «de construcció més que dubtosa».

Més encara quan, com a resultat quasi immediat, m'arriben impressions d'altres amistats que es creuen que l'hi he penjat jo, aquest text, pel fet de  «tenir present la mort recent de la meva dona...»

L'endemà mateix d'haver-l'hi penjat, m'entren dubtes... L'elimín del meu mur.

Hores d'ara, no sé qui en deu ser l'autor original. No sé d'on pot haver sortit aquest escrit que estic veient que s'està escampant a les totes pels murs de Facebook. Desconec quina és la mà i quina és la ment que ha decidit fer-ho.

Sí que no puc evitar que em vénguin al cap certes recomanacions que, sobretot d'ençà de de l'arribada de Trump a la Presidència dels EUA, ens indiquen que hem d'anar molt més alerta que mai a les notícies falses que s'escampen per les xarxes...  

Se'ns parla d'unes notícies falses que aconsegueixen centenars de milers de visites (amb les quals «qualcú pot guanyar molts doblers»)

Llegesc també que Facebook, a Alemanya, comença actuar contra les notícies falses.

No podria ser que, en aquest cas, se me n'arribassin a esvair els dubtes?

He mirat de trobar al Google -entre cometes- quin és «el mes de la consciència de la malaltia mental». I no se m'hi ha dit res més que això: "La cerca no ha obtingut cap resultat."

divendres, 27 de gener del 2017

Amb el doctor Enric Benito Oliver, compartint experiències profundes

Avui capvespre, de dijous 26, he passat un guster de compartir tertúlia radiofònica, a ONA MEDITERRÀNIA (FM 98.0), amb un personatge tan singular que m'ha deixat bocabadat: ni més ni pus que amb el Dr. Enric Benito Oliver, hores d'ara dedicat intensament a fer suport professional i voluntari dins la Fundació AMADIP-Esment, entre molts d'altres àmbits d'actuació seva.

Cil Buele amb Enric Benito,
a Can Alcover (Palma)
Tot i que ell es considera, per damunt tot, com un home del caramull, amb l'orgull de portar el títol de pare i de padrí, per a mi, a més d'això, també és un metge excepcional, amb un bagatge humanístic ingent, una personalitat humana singular i un tarannà insòlit en aquestes contrades nostres. 

Llicenciat em Medicina (1972). Especialista en Oncologia Mèdica (1976). Doctor en Medicina per la Universitat de Barcelona (1990). Professor associat de la Universitat de les Illes Balears (1996). Exercint l'Oncologia Clínica a l'Hospital General de Mallorca com a Adjunt (2000). Màster en Cures Pal·liatives per la Universitat de Barcelona (2000). Coordinador de Cures Pal·liatives a l'Hospital Joan March (2002)...

Tenc l'oportunitat de conèixer-lo i de tractar-lo de prop per primera vegada, quan ell treballa com a metge especialista a la planta d'Oncologia de l'Hospital General, a Mallorca, a la dècada dels anys 80. És ell qui pren cura de la meva dona, na Lina Company, quan es veu afectada per un «limfosarcoma maligne», amb el qual mor a l'edat de 42 anys, després de tres anys de tractament oncològic. 

La cura intensa que hi posa  el doctor Enric Benito Oliver, a l'hora de tractar-la amb els mitjans minsos amb què aleshores es pot comptar, en supleix les mancances, n'alleugera el pes feixuc i, sobretot, hi aporta les grans dosis de tranquil·litat, de companyia i d'estimació que ajuden a fer-hi front, amb seny asserenat i amb serenor assenyada.

La meva dona mor a ca nostra. Ell mateix en certifica la defunció...

El Dr. Enric Benito Oliver,
amb membres de Jubilats per Mallorca,
a Can Alcover (Palma)
D'aleshores ençà, ens hem topat en poques ocasions... Fins que avui, dijous, 26 de gener de 2017, una trentena d'anys després, ens tornam a trobar. En aquesta ocasió, a l'interior dels estudis d'una emissora de ràdio. Hi compartim experiències profundes de valoració de la vida humana...

M'hi qued bocabadat, en sentir-li manifestar tot allò que, sense cap casta de dubte per a mi, és fruit de tot un procés personal, interior, de maduració humana, professional, científica, intel·lectual, social, afectiva, espiritual, etc.

M'he interessat a fer-ne un seguiment, a través d'enregistraments abundosos que romanen penjats a Youtube, sobre les seves ponències i conferències magistrals.

Basta veure'n alguns dels titulars, per adonar-se del contengut, la importància i el significat d'aquestes aportacions científiques, mèdiques, humanístiques, personals. Són abundoses. 

Per a mi que porten a remarcar-hi la importància d'atendre, també a l'àmbit científic, certes «realitats incommensurables»... Fent-hi veure ben a les clares que l'atenció al sofriment, des de la compassió, esdevé una oportunitat per al creixement compartit:





«Espiritualitat en les ciències de la salut» (Novembre 2015) Conferència a Bones Aires, en una jornada científica







divendres, 20 de gener del 2017

El bisbe Sebastià Taltavull, en la seva primera festa onomàstica a Mallorca

10:30 h de dia 20 de gener de 2017. Com cada any em faig present a la missa solemne que el dia de Sant Sebastià, patró de la ciutat de Palma, se celebra a la seu catedral de Mallorca, presidida pel bisbe...


Aquests darrers tretze anys, a més de veure'n força canviada la decoració ornamental externa, a l'interior del temple catedralici -sobretot pel que fa a la presència oficial de representants institucionals acadèmics, civils i militars-  n'hi he arribat a veure quatre, de bisbes presidint-ne la celebració: Teodor Úbeda Gramage (1972-2003), Jesús Murgui Soriano (2003-2012), Xavier Salinas Viñals (2012-2016) i, avui mateix, Sebastià Taltavull i Anglada (com a administrador apostòlic).

Aquest bisbe actual, un menorquí amb qui m'uneix una certa coneixença i amistat, des de fa dècades, hores d'ara m'inspira grans dosis de confiança, sobretot si atenem els moments que vivim a Europa, pel que fa a les jerarquies eclesiàstiques de l'Església catòlica al nostre redol més immediat...

Des de la meva perspectiva personal, com a capellà mallorquí secularitzat, -una condició que compartesc amb més d'un centenar de companys d'estudis eclesiàstics i de pràctiques pastorals de temps enrere-, desig de bon de veres que aquest bisbe contribueixi, de manera notòria i eficient, al veritable «aggiornamento» que el papa Joan XXIII proposa amb la convocatòria i celebració del concili Vaticà II, cinquanta-cinc anys enrere... Una veritable renovació de l'Església, adaptació o nova presentació dels principis catòlics, que la capaciti per transmetre, com cal, el missatge evangèlic al món d'avui. 

Cosa que els seus successors en la seu vaticana -Pau VI (1963 -1978), Joan Pau I (1978), Joan Pau II (1978 -2005) i Benet XVI (2005 - 2013)- per un motiu o un altre, amb més o manco intensitat, sembla que s'han estimat més arraconar-la i deixar-la oblidada dins algun calaix d'alguna cambra pontifícia... El papa Francesc (2013), com el bisbe Taltavull, fan la impressió de tenir-ne ganes...

Aquesta visió personal positiva que tenc de l'administrador apostòlic de la diòcesi de Mallorca, veig que també és força compartida per altres companys capellans mallorquins, tant dels que són en actiu com de secularitzats. Cosa que m'alegra enormement:

«Et puc dir que ja són un bon grapat els companys capellans mallorquins secularitzats que han rebut una telefonada del bisbe Taltavull, interessant-se per la seva situació personal. En conec més de 4 casos... (PJM, BBP, SSA, MRG, RBC

«Es tracta d'un col·lectiu de capellans, madurs, profundament creients, amants de l’església de Mallorca, que han nascut en ella i que l’estimen. La seva maduresa els ha vingut del mateix seminari, de la família que han format, del desengany que el sistema els ha causat i de les energies cristianes de servei que aquest col·lectiu té actualment i que l’església de Mallorca oficialment ignora, prescindeix o no alimenta. Crec que la resposta que aquesta església té pendent, tal volta la nova mentalitat del bisbe Taltavull pot començar a pensar i decidir. Segons com manegi aquest tema el nou bisbe, provocarà escàndol a certes persones... Te repetesc lo primer que te vaig dir: “No tengueu rues a sa llengo (l’Església de Mallorca ha de demanar perdó dels seus pecats i esmenar-se!)...» (MTL)

«El bisbe em telefonà a les 25h. Fou molt amable... Em sembla que aquest bisbe confia més amb els «ex» que no amb els «in», o sia amb els «adsum»... (SSA)

«Sobre la voluntat manifestada pel bisbe Taltavull, de reunir-se amb capellans mallorquins secularitzats, pens que és un gest positiu que té el bisbe i que hi sobren interpretacions. Una abraçada i bon Nadal...» (BCJ)

Aquesta visió personal positiva que tenc d'aquest bisbe menorquí, avui, festa de Sant Sebastià, se m'ha vist incrementada considerablement. Malgrat només sigui pel detall tan insignificant que significa i comporta el seu gest d'acostament personal, que hom pot veure en un vídeo que he gravat, al final de la missa pontifical a Palma... 


M'hi he quedat tan mut i astorat, -quan, pronunciant el meu primer llinatge, m'ha dit que ja m'havia vist abans i que ens hem de veure prest, amb els companys capellans mallorquins secularitzats...- que ni tan sols m'ha vengut al cap felicitar-lo amb motiu de la seva festa onomàstica...

Per molts d'anys, bisbe Sebastià!


diumenge, 15 de gener del 2017

La "Cantata de Randa", de Salvador Brotons, s'estrena a Manacor

Aquest tercer diumenge del mes de gener, ens porta una de les bones notícies de l'any 2017 que acabam d'encetar. Ens pot alegrar ben molt saber que, amb un concert excepcional d'homenatge a Ramon Llull, l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida pel mestre Salvador Brotons, tan fortament vinculat a l'illa de Mallorca, actua la setmana vinent a l'Auditori de la ciutat mallorquina de Manacor.

Es tracta de la «Cantata de Randa», una creació conjunta del compositor i director d'orquestra barceloní Salvador Brotons i de l'artista lloretenca Neus Dalmau, que s'inspiren en una de les figures literàries més rellevants de la història dels Països Catalans: Ramon Llull (1232-1316). 

La presentació pública de la Cantata de Randa es fa a Barcelona dimarts 17 de gener, al Palau de la Música Catalana. Pocs dies després s'estrena a Mallorca, concretament a l'Auditori de la ciutat de Manacor, dissabte 21 de gener de 2017, precedida de la interpretació d'altres peces clàssiques de Txaikovski i de León.

És una peça per a orquestra, cor mixt, soprano, baríton i dues veus que reciten. Neix al poblat de Puig de Castellet, des d’on Neus Dalmau veu l'illa de Mallorca i s'hi inspira. No de bades la muntanya mallorquina de Randa és l'indret on Ramon Llull s'anima a escriure part de la seva obra literària, filosòfica, espiritual, etc.

Com explica molt bé Laura Gené, la Cantata de Randa -amb número d’opus 135- deu el seu nom a la muntanya emblemàtica de perfil suau (de 543 metres d’altitud) que s’alça solitària a poc més de vint quilòmetres de Palma. Llull escull aquest entorn natural, des d’on es contemplen gairebé tots els punts de l’illa de Mallorca, per retirar-s’hi i retrobar el camí de la meditació i l’espiritualitat... La cantata té una durada aproximada de quaranta-dos minuts sense interrupcions.

M'alegra ben molt saber que aquesta obra magna de Salvador Brotons i de Neus Dalmau, amb l’actriu Sílvia Bel, l’Orquestra Simfònica de Balears i l’Orfeó Català, s’estrena el 21 de gener a Mallorca i el dia 28 a Barcelona.

NOTA:
A la Revista Sonograma Magazine es pot trobar una extensa explicació d'aquesta peça musical, a càrrec de Laura Gené, força recomanable.



dissabte, 14 de gener del 2017

A l'antic «boy scout» Josep Segura i Salado, bon amic i antic company de feina arxivística

Mentre m'empàs el berenar, al bar de Ciutat on acostumen a preparar-me un llonguet ben exquisit, llegint el diari, m'adon de la mort recent del bon amic i antic company de feina a l'Arxiu del Regne de Mallorca, l'antic escolta Josep Segura i Salado

Li desig que descansi en pau, després de tantes feines feixugues realitzades en aquest món de llàgrimes i de misèries, però també de riqueses i d'alegries incalculables.

A la dècada dels anys vuitanta del segle passat (any 1985-86), amb Antoni Mut i Calafell, com a director, en Pep Segura i Salado, subaltern, i jo administratiu -encarregat de fer traduccions al català de textos redactats en castellà, com també de revisar i corregir textos redactats en català-, juntament amb altres companyes i companys treballam junts, colze a colze, a les dependències de l'Arxiu del Regne de Mallorca. En Pep se n'arriba a fer un gran coneixedor i molt bon investigador.

Entre moltíssims d'altres assumptes que va tractant durant més de tres dècades seguides, investiga i publica diversos treballs sobre el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, sent-ne ell mateix un dels «scouts» mallorquins més antics.

Se'n poden consultar: «Els exploradors de Manacor» (I) (1978, Perlas y Cuevas, 14 gener); «Al·lots de Muntanya» (1984, Revista Lluc); «Els Trescadors del P. Vives» (1988, Revista Cala Murta, núm. 9), etc.

Trenta anys després d'haver-hi col·laborat, fa poc més d'un any, l'11 de gener de 2016, convidat per l'Obra Cultural Balear a la seva seu de Manacor, quan se'm demana de parlar-hi sobre els orígens de l'Escoltisme a Mallorca, des de la perspectiva d'un ex consiliari escolta, a la dècada dels anys 70 del segle passat... lògicament, no puc deixar de recórrer a l'obra ingent publicada pel bon amic Josep Segura Salado sobre el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca. Em serveix d'orientació i guia magnífics.

Record perfectament la darrera vegada que ens veim i coincidim plegats, en Pep i jo. Ni més ni pus que al darrer acte de lliurament dels Premis i concurs de fotografia 2016, convocat i organitzat pel Patronat de la Fundació Maria Ferret -Escoltisme i Guiatge de Mallorca- al parc de Tecnologies Ambientals -TIRME- el 25 de novembre de l'any passat.


Ens hi asseiem junts, un devora l'altre... Cosa que ja no podrem tornar a fer pus mai més...

Descansa en pau, bon amic Josep, juntament amb tants d'altres que ja ens heu precedit en l'arribada a dalt del cim de la muntanya més alta.

dimecres, 11 de gener del 2017

Paquita Bosch, de Magrinyà, a dalt la carena

Vet ací el meu modest homenatge, senzill i sentit, a qui esdevé, a més d'una bona cap d'Agrupament del Guiatge de Mallorca, una bona i entranyable amiga, inoblidable.

Paquita Bosch i Capó
Conec la família Magrinyà Bosch, mentre m'exercesc com a vicari de la parròquia de Sant Nicolau, a Palma l'any 1968. Començ a acudir a ca seva, per fer-hi tasques de consiliari escolta a l'Agrupament Verge de Lluc, adscrit a la parròquia de l'Encarnació.

A finals de l'any 1971, uns dos anys després d'haver-m'hi iniciat, juntament amb uns altres dos companys clergues mallorquins -els cosins Guillem i Alfred- ens encaminam cap al Burundi, un petit país de l'Àfrica Central.

És la meva primera passa en una ruta molt llarga, que es perllonga durant 8 anys seguits, fora de l'illa. Aleshores tenc la gran oportunitat de veure el món per un altre forat. Un món ple de riquesa i de misèria, d'alegries i patiments, de lluites i benestar, de dubtes i seguretats.

Tenc, també, l'oportunitat de veure que, d'aquest món en dilema, jo només en som una part petitíssima. Pentura més que mai m'hi sent, així: bo i dolent al mateix temps, fort i feble, ric i pobre, aspre i dolç, blanc i negre...

Això es converteix aleshores en la meva gran alegria i, al mateix temps, en el meu gran patiment! 

És el meu gran patiment, perquè veig amb claredat que no som tan llest com em pensava, ni tan bo, ni tan valent, ni tan fort, ni tan madur, ni tan humà...

S'esdevé, també, la meva alegria, perquè veig que no som un ser estrany a aquest món on estic capficat: en som una part, d'aquest, que viu intensament i en carn viva tota una situació personal -digues-li immadura, fluctuant, inestable-, viu reflex del moment històric que travessa la humanitat en general i jo mateix en particular a la dècada dels anys 70.

És llavors quan m'entren unes ganes enormes de compartir, per escrit, allò que veig, allò que sent, allò que pens, allò que m'alegra o allò que m'entristeix. Unes ganes infinites de compartir-ho tot amb altra gent, sobretot amb la gent que conec del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca.

I és aquí on entra amb gran força la meva relació epistolar amb na Paquita Bosch i Capó, l'esposa de Josep M. Magrinyà i Brull, mare de Paquita, de Josep M. i de Lluís

Quan m'assabent de la seva mort, aquest mes de gener de 2017, em ve a la memòria que són moltes, moltíssimes, les cartes que arribam a intercanviar, na Paquita i jo, durant aquells vuit anys seguits que treball com a missioner mallorquí al Burundi o al Perú. 

És temps en què encara desconeixem l'existència de les noves tecnologies de la informació i la comunicació... Ens comunicam pel correu convencional... quan transcorren, pràcticament, dos mesos entre enviament, rebuda i resposta d'una missiva...

La majoria són cartes escrites a mà, com ella vol, per descomptat. Molt personals, ben personals fins a aquest punt. A diferència d'altres cartes adreçades a Josep Maria, el seu espòs, o a la resta d'amistats comunes, que també són moltes i que solen anar escrites a màquina generalment...

Pegant-hi una ullada ràpida, percep que l'any que ens comunicam amb molta més freqüència i intensitat correspon al 1972. És l'any en què visc ben a prop les cruels matances humanes que es produeixen al país centre-africà on estic vivint i cooperant. L'any que mantenim una relació epistolar sense precedents!

Record perfectament que, mentre ho passam tan malament, a terres africanes, envoltats de violències i de morts per totes bandes, les cartes de na Paquita, els seus escrits llargs, extensos, profunds, no solament em serveixen de veritable bàlsam que n'alleugera els efectes més perniciosos, sinó que també m'ajuden a romandre al corrent d'allò que passa a l'Europa llunyana i allunyada.

Des de notícies tan familiars com la del mes de juny de 1972, quan puc fer arribar la meva felicitació al seu fill Lluís pel seu «Primer Premio de Teatro»... Com també quan na Paquita m'informa d'allò que es fa a les Matines de Nadal a la parròquia de l'Encarnació... Tot m'interessa, tot m'ajuda, tot m'acompanya, tot, en definitiva, m'alegra l'existència.

Vist amb una certa perspectiva, he de reconèixer que el fet d'escriure-li, a na Paquita, des de tan lluny estant, m'ajuda molt a sortir de mi mateix i traure a l'exterior allò que em passa i em bull al meu interior: tant quan estic eufòric d'alegria i dispòs d'una bona estona per poder parlar amb ella, a llarga distància, amb el cor damunt la mà; com quan la tristor m'inunda per totes bandes i no veig la manera de sortir-me'n ni desprendre'm. 

Per a l'elaboració d'aquelles cartes, record molt bé que aprofit sobretot els diumenges horabaixes, quan els cèlibes tenim temps per a tot i jo puc dedicar-me a mantenir una conversa tranquil·la amb ella. 

En viure lluny de Mallorca, les ganes de rebre correspondència, en un ambient tan diferent, són enormes. Quan en trob alguna a la bústia, l'alegria és majúscula. En veure que no n'hi ha cap, tot d'una m'inunda la tristor més amarga. 

Record que mir d'anar-les responent, a mida que vaig llegint les cartes que m'arriben. És el mètode pràctic que seguesc, a fi de no descuidar-me'n, de cap, i procurant no trencar la relació personal amb les meves amistats mallorquines, sobretot d'escoltes i de guies. 

Home de lletres com som, que no de ciències, reconec que m'agrada molt escriure. En pas un guster. M'agrada tant, que en alguna ocasió m'atrevesc a manifestar-li: «Si estàs cansada de llegir -«haga una pausa i beba Coca-Cola», que jo no em cans d'escriure i, per variar, encendré una cigarreta...» Sé que, a ella, na Paquita, li agrada tant llegir cartes llargues, com a mi d'escriure-les-hi.

Després de tantes dècades transcorregudes, encara conserv a ca nostra còpia d'algunes cartes que li escric des d'indrets ben diversos, tant europeus, com africans, com llatinoamericans.

Una de les primeres que li tramet és des de París, a la cambra nº 29 de la Casa-Procura dels Pares Blancs, situada a la Rue Friant 31. És l'indret on els tres missioners mallorquins, abans d'anar a Burundi, acudim el mes de novembre de 1971 a fer-hi un curs de pràctiques de francès, l'idioma oficial al país centreafricà. Així mateix, també des de París estant, li escric una setmana més tard mentre som a l'estació de tren d'Austerlix.

També n'hi envio, pocs dies després, des de Brussel·les, on hem d'anar a posar en ordre tota la paperassa necessària per a l'obtenció del visat d'entrada al Burundi. 

Des de Roma, a la casa pairal dels Pares Teatins, a Sant'Andrea della Valle. Des d'Entebbe, la capital d'Uganda. Des de Bujumbura, la capital de Burundi. Des de missions burundeses, com són ara Gitongo, Bugenyuzi, Muyange, Muyaga, Cendajuru, Nyabiraba...

Amb tot aquest bagatge acumulat, sobre la personalitat de na Paquita Magrinyà, podria parlar-ne extensament i intensa. Sempre he considerat admirable el seu servei com a cap d'Agrupament, el seu interès per l'educació i la formació de la dona mallorquina, la seva personal dedicació, els seus esforços constants per tirar endavant amb un agrupament escolta que, sens dubte, en algun moment de la història, esdevé capdavanter a la Roqueta. 

Als apunts que vaig fent, reconec que el meu pas per ca seva marca la meva vida en un sentit molt positiu i profund: m'obre els ulls, m'eixampla la visió de les coses i de les persones, em fa tornar més optimista i alegre, m'equilibra l'afectivitat, em retorna molt sovint les ganes de treballar pels altres i em fa veure amb més claredat el meu lloc dins aquest món nostre on discorre la nostra existència...

Quasi cinc dècades després, la record també amb els seus patiments físics freqüents, els seus maldecaps dolorosos, la seva cuirassa de guix protector. I, enmig de tot, amb el somriure i la rialla permanent al rostre.

Ho dic i ho reconec en els meus escrits. Per a mi, na Paquita Bosch és una d'aquelles dones que s'ha preocupat per mi, molt més del que «és llei». Una dona que em sap escoltar, sempre que ho necessit. Em sap aconsellar, orientar, animar, comprendre. Es porta amb mi com una mare amorosida amb el fill més estimat. Em rep sempre a ca seva amb els braços oberts i el somriure als llavis, a pesar dels seus fortíssims maldecaps o dels dolors aguts que pateix. Sap posar doblers a la meva cartera, aliment a la meva boca, llibres a les meves mans, calor els dies de fred, divertiments, passatemps, béns, casa. Se'm dóna del tot, ella i tot el seu... 

Aleshores esdevé l'única persona amb la qual puc esplaiar-me a plaer, delitós de fer-la partícip de la meva existència com a clergue celibatari... 

Quan al Burundi m'arriben a les mans els seus fulls escrits a mà a Mallorca, per a mi es converteixen en veritables tresors que no tenen preu. Fins al punt que, molt sovint, arrib a llegir-los una vegada i una altra, sense cap casta de fatiga i amb molt delit. En més d'una ocasió, i així li ho manifest, en obrir-ne el sobre, no puc deixar de fer-hi una besada, d'agraïment i d'estima molt profunds. Són fulls que m'ajuden a viure, a reflexionar, a gaudir, a «plorar de content», com si fos un infant menut, fins no tenir llàgrimes dins els ulls...

Li escric i responc amb moltes ganes. Em sent de bon de veres bon amic seu. Més encara, com una espècie de fill seu, que té necessitat de contar-li moltes coses, fins i tot sense esperar-ne cap casta de resposta. Simplement per poder dir-li, a ella, tot allò que tal volta no em sent capaç de dir mai a ningú, perquè fins aleshores no he trobat ningú com ella...

La nostra relació epistolar arriba a ser tan fonda que un bon dia li arrib a escriure: «No sé si et semblarà una bajanada, però estic pensant -i no crec que, a mumare, li sàpiga gens de greu- que, així com ella em va engendrar a la vida-de-nin, tu m'has engendrat a la vida-d'home. Gràcies per tot»

Na Paquita Bosch, de Magrinyà, és per a mi aquella persona amb qui sent ganes de compartir-hi els meus patiments, també, en haver de viure en aquell món-contrast on el ser humà a dures penes es pot mantenir condret damunt la terra... 

Li dic i escric que això em fa patir molt. Em fa patir que els qui deim i creim que tots som germans, puguem permetre l'existència d'aquestes diferències tan extremes. Em fa patir molt que la nostra fe en el Déu de Jesucrist ens pugui fer oblidar que el seu missatge és per a tots. Em fa patir molt que la nostra Església sigui així com és: tan tancada en si mateixa, tan defensora de si mateixa, tan orgullosa de si mateixa. Em fa patir molt tot això. I, per aquest motiu, tenc ganes de compartir amb ella aquest patiment; no per engrandir el patiment seu que  ja deu tenir, sens dubte, sinó per portar-los tots dos plegats cap al capcurucull de la muntanya més alta... 

Ara que na Paquita ja ha arribat a dalt la carena, només li deman que no deixi de mirar mai aquest riu i aquesta vall que ha deixat. 

I tantíssims de cors que ara guarden la pena tan amarga del seu comiat.

Que gaudeixi per a sempre, de la llum i de la pau inesgotables!

diumenge, 8 de gener del 2017

Vídeos de la II Trobada de Corals, al Seminari Nou (20-12-2016)

II TROBADA DE CORALS, AL SEMINARI NOU
organitzada pels AMICS DEL SEMINARI
(Vídeos enregistrats per Cil Buele)
Mallorca, 20 de desembre de 2016

Organitzada pels Amics del Seminari, per segon any consecutiu es duu a terme la Trobada de Corals a la capella del Seminari Nou. En aquesta ocasió hi participen: La Sibil·la, la Coral de Sant Miquel de Campanet, la Nostra Schola Cantorum i la Coral Units com Brins de Felanitx, seguint aquest ordre amb què se'n presenten els vídeos, tot seguit.

A) CANT DE LA SIBIL·LA
  1. Pilar Jiménez, amb Arnau Reynés a l'orgue
  2. B) CORAL DE SANT MIQUEL, DE CAMPANET
    (Organista: Arnau Reynés – Director: Pere Reynés)

  3. Transeamus usque Bethleem – Josep Ignasi Schnabel. 1
  4. On anau pastorets – Arr. D. Willcocks
  5. The Lord bless you and keep you – Arr. J. Rutter
  6. Oh Holy night – Arr. Sally DeFord
  7. Veni, veni Emmanuel
  8. – Himne d'Advent. Cant Gregorià
    C) SA NOSTRA SCHOLA CANTORUM

  9. Verbum caro – L. Perosi
  10. Veni, veni Emmanuel (Himne d'Advent. Cant Gregorià)
  11. Christus natus est nobis (Antífona de l'Invitatori de Nadal i Salm 94. Cant Gregorià)
  12. Te lucis ante terminum (himne d'Advent)
  13. D) CORAL DE FELANITX UNITS COM BRINS
    (Piano: Jaume Manresa Adrover – Directora: Francisca Rosselló Monserrat – Presentador: Bartomeu Rosselló)


  14. Vou-veri-vou (Honorat Noguera Aulí. Lletra: Mateu Obrador Bennàssar. Armonit.: Bartomeu Oliver Martí)
  15. Nadil – Nadal (Antoni Vaquer Ramis. Paràfrasi: Miquel Vicens Capó. Armonit.: Miquel Xamena Palou)
  16. Bresol de palla (Armonit.: Miquel Xamena Palou)
  17. Anem a Betlem (Catalina Ramon Ramis)
  18. El Trineu (Popular nord-americana. Adaptació: Antoni Martorell Miralles. Acompa.: J.S. Piermont)
  19. E) CANT DE CLOENDA:

  20. Adeste fideles
  21. F) PRESENTACIÓ, PER CIL BUELE