Treure de l'oblit, avui, la història dels rwandesos vençuts

En sentir notícies, per TV3, sobre «el genocidi rwandès» de fa vint-i-cinc anys, i veure que s'hi esmenten atrocitats comeses per hutu contra tutsi, no puc deixar de dir-hi la meva. En sentit divers.

És clar que s'ha d'estar contra «aquest» genocidi comés fa vint-i-cinc anys! No en faltaria d'altra! I contra qualsevol genocidi que es comet damunt del Planeta.

Allò que ja em dol, bastant més, és que «aquest genocidi concret» pugui servir per encobrir-ne d'altres, anteriors i posteriors que, si més no, poden ajudar a «contextualitzar-ne» certs detalls que consider importants i que s'hi amaguen.

He viscut de molt a prop el genocidi comès l'any 1972  per governants militats tutsi contra població civil hutu a Burundi, país veí de Rwanda, situat a l'altra banda del llac Tanganika. Vaig haver d'abandonar el país centre-africà, per haver-me situat al costat de les víctimes hutu, de manera clara i llampant... Transcorreguts  47 anys, no en puc oblidar ni les imatges, ni l'esgarrifança, ni la por, ni el pànic, ni les seqüeles que perduren...

Em dol moltíssim haver de veure, avui mateix, que qui rep suport «publicitari» de mitjans de comunicació tan propers com TV3, ni més ni manco, és l'actual president de Rwanda! Un militar de nom Paul Kagame, format als EUA. 

Es tracta d'un individu tutsi, sinistre, sobre el qual he publicat diversos escrits que ajuden a veure una mica més clarament de qui es tracta i de què va aquest personatge.

Ni més ni manco que es tracta del president que ha ficat a la presó l'opositora Victoire Ingabire Umuhoza, una dona hutu rwandesa que, vivint confortablement a Europa, vol fer-se present al seu país per encapçalar una candidatura democràtica, ben conscient que exposa la seva vida i que la posa en perill greu.

El president rwandès Paul Kagame és el mateix personatge que surt esmentat a moltíssimes pàgines de l'Acte del sumari 3/2008 del magistrat-jutge Central d'Instrucció núm. 4 de l'Audiència Nacional espanyola, Il·lm. Sr. Fernando Andreu Merelles. 

Consta de 182 pàgines redactades amb el màxim rigor i al més mínim detall. I tot el seu contengut resulta molt  il·lustratiu, per veure què se'n diu, d'aquest personatge tan sinistre que avui dia està damunt fulla. 

La primera vegada que el magistrat-jutge de l'Audiència Nacional Espanyola, esmenta el nom del general Paul Kagame, el situa assistint a la darrera d'una sèrie de reunions d'alts comandaments militars i dirigents de l'APR/FPR (Armada Patriòtica Rwandesa/Front Patriòtic Rwandès) celebrada a Mulindi, el 31 de març de 1994, a les 14:30 hores.

Què hi fa, allà, Paul Kagame? Hi és present amb la finalitat de “preparar un atemptat que acabi amb la vida de l'aleshores president de Rwanda, el hutu Juvenal Habyarimana. Volen assaltar definitivament el poder, i crear una situació de conflicte civil”.

No només això. El jutge espanyol, al mateix Acte, també fa esment de la mort violenta de membres espanyols de Metges del Món -Manuel Madrazo, Flors Sirera i Luís Valtueña- ocorreguda el 18 de gener de 1997 a la localitat de Ruhengeri; com també la massacre sistemàtica contra la població civil hutu a Ruhengeri i als seus voltants durant els primers mesos de l'any 1997.

L'Acte del magistrat-jutge, en recollir les aportacions que hi fan testimonis protegits -civils i militars de totes dues ètnies, hutu i tutsi,  experts coneixedors de crims comesos a Rwanda, sobretot a la dècada dels anys 90-, indica que els tres membres de Metges del Món disposen d'informació sensible sobre les massacres realitzades per l'Armada Patriòtica Rwandesa (APR) en relació amb la població civil hutu.

El magistrat-jutge espanyol també aporta informació relativa a l'estructura política i militar rwandesa, al front de la qual roman Paul Kagame a la dècada dels anys 90. D'ell surten directament totes les ordres precises per a la majoria d'operacions militars o d'intel·ligència. Kagame és el responsable darrer, a qui se li demanen instruccions, en cas que no s'hi vegin clares les ordres, tant en relació amb crims comesos contra rwandesos, com expatriats, com congolesos.

Davant del magistrat-jutge de l'Audiència Nacional, alguns testimonis es mostren especialment explícits a l'hora de declarar i explicar les intencions de l'APR/FPR d'atacar membres de l'Església Catòlica, molt especialment missioners que duen més anys servint el país, com és el cas del sacerdot basc Isidro Uzcudun, assassinat a Rwanda. o de Miguel Angel Isla, Julio Rodríguez, Fernando de la Fuente y Servando Mayor (Germans Maristes).

Segons testimonis diversos que s'expressen a l'acte del magistrat-jutge espanyol, és Paul Kagame qui ordena personalment l'assassinat de bisbes, capellans i religioses a Kabgayi, Gakurazo l'any 1994.  

L'anomenat «Informe Gersony»  un document de l'Alt Comissionat d'Ajuda als Refugiats (ACNUR), que conté dades relatives a una Missió oficial d'investigació relacionada amb la situació rwandesa, al moment que l'APR/FPR pren el poder, quan la gran crisi humanitària comporta més d'un milió de persones refugiades als països veïns (Congo, Tanzània i Burundi) que fugen dels enfrontaments militars, aleshores roman ocult i sense veure la llum pública... 

Segons es manifesta a l'Acte del magistrat-jutge de l'Audiència Nacional espanyola, el general major Paul Kagame és una de les persones que es reuneix amb la Delegació Oficial de l'Organització de Nacions Unides per tractar temes relacionats amb aquest “Informe Gersony”, a finals de setembre de 1994.

De poc o de res no serveixen, ni els esforços realitzats per organitzacions humanitàries mallorquines com la Fundació s'Olivar d'Estellencs; ni la carta oberta que adreç personalment a la senyora Michelle Obama, com a «fill de pare africà i de mare mallorquina»,  quan l'aleshores primera dama dels EUA viatja a Mallorca; ni els esforços realitzats pels Amics dels Pobles dels Grans Llacs de l'Àfrica Central – Inshuti; ni la moció del senador mallorquí Pere Sampol  a les corts espanyoles denunciant la postura del Govern espanyol davant Rwanda; ni les visites de personalitats rwandeses a la nostra illa mallorquina;  ni la denúncia presentada davant del Tribunal Penal Internacional, feta pública per Joan Carrero Saralegui que presideix la Fundació s'Olivar d'Estellencs...

Haver denunciat davant dels Tribunals espanyols l'assassinat de 9 espanyols a Rwanda és una píndola massa mala d'empassar per a persones i institucions que bravegen de democràtiques. 

Que s'hi faci la llum és el que més importa!

Transcorregudes més de dues dècades, puc llegir algun article com aquest que, si més no a primer cop d'ull, em sembla que dóna en la diana del conflicte rwandès...  difícil de resoldre... mentre perduri l'imperi nord-americà damunt del Planeta...

A la memòria escolta de la guia Elvira Bonnín

El rector de la parròquia de Sant Jordi, el bon amic deianenc mossèn Antoni Bauçà i Mas, m'acaba de comunicar la notícia de la mort d'una bona amiga i antiga companya d'afanys i de dedicació engrescadora al Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, n'Elvira Bonnín i Aguiló. Que en pau descansi!

Filla de Fernando Bonnín Piña i de Mercedes Aguiló Forteza, n'Elvira és membre d'una família nombrosíssima. Són set germanes i tres germans: Amàlia, Eduardo, Lluïsa, Pepa, Jordi, Maria, Mercedes, Elvira, Ferran i Pilar. 

Tots dedicats plenament a deixar petjades inesborrables en àmbits diversos, n'Elvira viu tota la seva vida lligada a l'escoltisme. 

D'un moment a l'altre ens havia d'arribar aquesta notícia. Feia temps que patia molt. I que estava en mans de metges i doctors que l'atenien de la manera millor possible, segons em manifesta la seva germana Mercedes, molt bona amiga i veïnada de la nostra barriada del Camp Rodó.

Tenc l'oportunitat de conèixer n'Elvira Bonnín per primera vegada, quan tots dos ens dedicam al Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca. Ella a l'agrupament escolta Reina Constança, aleshores amb seu i cau a la parròquia de Sant Miquel, de Ciutat. Jo, com a consiliari escolta de l'agrupament Verge de Lluc, a la parròquia de l'Encarnació, a finals de la dècada dels anys seixanta del segle passat.

Hores d'ara record perfectament la seva figura, la seva veu, les seves intervencions i observacions educatives sempre molt acurades, la seva participació activa en FOCA -trobades de formació de caps-, o en Camps Sant Jordi o en campaments d'estiu i sortides d'al·lotes guies...

Record, també, la seva implicació intensa en la tasca que hi duien a terme els fundadors del Moviment Escolta i dels Guiatge a Mallorca, a la dècada dels anys 50, el matrimoni principatí Homs-Ferret. Sobretot amb na Maria Ferret i Español , amb la qual n'Elvira féu conjuntament la Promesa escolta al puig de santa Magdalena d'Inca el 8 de desembre de 1962.

Casualment, pocs anys després, als inicis dels anys setanta, l'agrupament escolta Reina Constança de Mallorca  es traslladà al cau de la parròquia de santa Catalina Thomàs, on jo m'hi exercia com a vicari cooperador i consiliari escolta de l'agrupament Ramon Llull. El mateix agrupament on més recentment treballà qui avui dia s'exerceix com a batle de Palma, Antoni Noguera.

N'Elvira Bonnín  s'hi dedicava amb cos i ànima, a la tasca educativa dins l'Escoltisme. N'és una de les pioneres i capdavanteres a Mallorca, del feminisme implantat per les seguidores de BP, Sir Robert Baden-Powell. Hi ha deixat empremtes inesborrables que a dia d'avui encara perduren.

Record que, juntament amb na Paulina Guillem i Santamaria, n'Elvira Bonnín i Aguiló rebé el Premi Eladi Homs que li atorgà l'any 2004 la Fundació Maria Ferret, lligada al Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca 

També record l'esment que se'n fa, de n'Elvira Bonnín, al document núm. 20 del llibre «L'Escoltisme a Mallorca (1907-1995)» de Mateu Cerdà. Hi apareix com a comissària adjunta de Maria Ferret (1958), responsable de branca Ruta, delegada diocesana del Guiatge de Mallorca...

Fortament implicada en el moviment, gràcies a n'Elvira Bonnín i altres dones d'empenta del Guiatge mallorquí, les relacions d'aquest amb les Guies Sant Jordi i la Conferència Internacional del Guiatge Catòlic s'implanta a Mallorca el mètode i la pedagogia de l'escoltisme femení. Fins que s'uniren tots dos moviments, el masculí i el femení, en el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca (MEGM).

Si alguna característica n'he de remarcar, de n'Elvira, és el seu compromís ferm i decidit a dedicar-se durant tota la seva vida a la tasca educadora de la gent jove, primordialment de les al·lotes mallorquines interessades a participar en el Guiatge de Mallorca, afanyant-se a seguir tant com puguin les línies mestres de la Llei i la Promesa escolta.

M'honora moltíssim que el bon amic mossèn Antoni Bauçà m'hagi demanat de participar en el funeral que s'ha de fer per n'Elvira Bonnín a la parròquia de la Santíssima Trinitat, de Palma, dilluns 8 d'abril a les 20 hores, fent sonar l'orgue i acompanyant aquests cants que han estat triats perquè hi siguin interpretats per tota la gent que hi acudeixi:

- Au, pren alè, canta la vida, canta la teva fe!

- Tu ets el nostre Déu salvador

- Sant, del P. Martorell

- Sigui la pau amb nosaltres

- L'esperança ens crida

- Trobarem a faltar el teu somriure

- És l'hora dels adéus

Caminada per Valldemossa: camí de les Ermites Velles i camí de l'Escolta

Sortint de ca madò Pilla, passam a l'altra banda de la carretera Valldemossa-Deià i recorrem un camí extraordinàriament agradós, farcit d'alzines i arboceres, de sitges i cases de carboner, de colls construïts admirablement per a la caça de tords amb filats.

Bosc ombrívol, no solament perquè no hi penetra el sol, sinó també perquè aixopluga moltes històries de vides humanes que s'hi han reclòs durant segles, o que s'han perdut... com la de l'ermità de l'any passat...

Ens aturam al mirador dels Tudons, una de les construccions de l'arxiduc Lluís Salvador més consistents i belles, des d'on veim una panoràmica extraordinària de la mar blava, sobresortint-hi per entre els pins na Foradada, les cases de Miramar i altres possessions de la contrada com Son Gallard. 

Volem arribar fins a la capella del puig del Verger,  una capella d'estil àrab amb arcs de ferradura a la porta i a les finestres, coberta per una cúpula, però no n'encertam el camí...

Baixam fins a la cova del beat Ramon Llull, per un camí que se'ns diu que és el primer que fa traçar l'arxiduc. 

Dins la cova cantam l'himne lul·lià «Puix que regnau coronat...». 

Fent un trajecte de baixada amb molts d'escalons, anam fins al mirador de les Filadores o de les «Sombrilles» i tornam a pujar cap a la cova del beat.

Seguim el camí que ens duu fins a les Ermites Velles, de les quals només queden la tanca que envolta les ruïnes i alguns pocs vestigis petris d'un passat eremític que es va esvaint i que va ser impulsat per Ramon Llull des del monestir de Miramar.  

Passam per devora del mirador del pla de l'Ullastre o dels Ermitans. Ens aturam a contemplar les panoràmiques.

En arribar al Bufador, una espècie de gelera natural dins la roca de la muntanya, ens adonam que ja som a prop de l'ermita de Valldemossa. Ens fotografiam al mirador del recinte eremític.

Per un altre camí, en direcció sud-est, continuam la davallada fins a ca madò Pilla, l'hostal que l'arxiduc construeix perquè s'hi puguin allotjar de franc durant uns dies els visitants de Miramar.

Baixant per unes escales (taponades per dos murs de pedra) arribam fins al mirador del Pi o del Niu del Corb, situat ben a ran del penya-segat esquerp. 

Des de can Costa recorrem el camí de l'Escolta farcit de miradors de tota casta i, sense arribar a Son Mas, tornam enrere cap al restaurant on dinam d'un bon arròs brut, abundós, precedit d'ensalada o pebres «padron» o «calamarins»...

Amb ganes de tornar per aquestes contrades valldemossines... «republicanitzades» en referèndum simbòlic fa pocs dies...

VET ACÍ EL VÍDEO DE LA CAMINADA (10')

«Déu meu», obra poètica alhora que prosaica, de Jaume Santandreu

Amb un total de 220 reflexions de 220 paraules cadascuna, Jaume Santandreu ofereix 220 sonets en prosa que fan pensar molt. Moltíssim.

Durant el recital que se n'ha fet a la nau del Taller Marginàlia, s'ha pogut comprovar això molt clarament. El darrer dia del mes de març de 2019, hi acudesc a fer el seguiment d'algunes d'aquestes reflexions profundes que han estat escollides. I a enregistrar-ne imatges i sons.

Ben acompanyades per la bona música interpretada al piano per Aina Maria Bosch Santandreu, amb peces de repertori clàssic i fragments improvisats; alhora que molt ben declamades pels rapsodes Albert Martínez Artiaga i Bàrbara Galmés Nicolau.

S'hi han fet present desenes de persones que, en bon segon dia de recital, han acudit a la nau del Taller Marginàlia molt ben condicionat per a l'esdeveniment.

A mi, particularment m'ha arribat molt endins la reflexió que porta el número 166, i que apareix a la pàgina 137 del llibre "Déu meu" de Jaume Santandreu. Dins el capítol X «Home públic, capellà, polític i predicaire» hi figura la «Lamentació d'un escorxat». 

M'ha ferit l'ànima. M'ha arribat molt endins. M'ha impressionat moltíssim. Així li ho he fet a saber, al bon amic i company de lluites de tota casta, el síndic major de Can Gazà, en Jaume Santandreu, qui ha tengut a bé d'obsequiar-me amb unes llengonises tan saboroses com les que acostumen a elaborar-se en aquell recinte acollidor de persones marginades dins la nostra societat benestant...

Qui vulgui veure i escoltar tot quant s'hi ha desplegat durant uns 50 minuts, ho pot fer des d'ací mateix. 

Pregària a l'estil de Taizé, a Mallorca

Enguany es compleixen 10 anys d'una una iniciativa relacionada amb TAIZÉ, lloc de pelegrinatge, d'allotjament, d'acollida, de silenci, de pregària, des de fa dècades.

Una iniciativa que neix a la parròquia de sant Francesc de Paula l'any 2010, sent-ne rector mossèn Guillem Miralles, on es comença a fer la «Pregària de la Creu de l'Amor sense Límits, a l'estil de Taizé». 

Record que és amb el bon amic i antic company d'estudis, mossèn Guillem Miralles, que em faig present a Taizé per primera vegada, a la dècada dels anys 70 del segle passat. Acompanyant una colla d'alumnes del col·legi Pius XII i escoltes de la parròquia de l'Encarnació, de Palma. Hi anam amb dues furgonetes, conduïdes una per hom, ell i jo.

D'aquella primera estada breu a Taizé durant uns dies, en guard molt bon record,  tot al llarg de la meva vida. M'esdevé una d'aquelles visites que em deixen marcat, fortament. Per l'ambient d'austeritat i de silenci que s'hi respira. Per la presència de molta gent jove que hi acudeix. Per l'amabilitat amb què els monjos tracten la gent que s'hi acosta. Per la senzillesa de vida que s'hi comparteix.

Posteriorment me n'hi torn en altres ocasions, tot sol, fins a Taizé, encara que només sigui per un sol dia. M'agrada molt arribar-hi, pregar i cantar juntament amb els monjos i la gent que s'hi fa present, de tots els racons del Planeta.

Dins la ment del monjo fundador, el germà Roger Schutz,  un teòleg protestant suís que desitja  aixecar un espai religiós diferent, on es trobin a gust els creients i no creients, hi ha la voluntat de crear una comunitat que defensi l'ecumenisme (la unitat dels cristians protestants, catòlics i ortodoxos), i que reforci el sentiment religiós de la gent jove, sobretot mitjançant un estil de pregària que mira d'aglutinar formes distintes a les habituals a Occident. 

Aquella pregària a l'estil de Taizé que s'inicia a la parròquia de sant Francesc de Paula l'any 2010 perdura en el temps, a una altra església de Ciutat, la de sant Antoniet. 

És allà on acostumam a fer-nos presents tots els darrers divendres de cada mes, a les 20:30 hores. Avui, 29 de març de 2019, d'una manera especial, en tenir present que se celebren aquests primers 10 anys de vida d'una pràctica de pregària com aquesta.

M'impressiona tornar a sentir i a cantar a Mallorca aquelles mateixes cançons de quatre dècades enrere, en llatí, com es feia aleshores a Taizé. S'hi gaudia la novetat de la utilització d'instruments musicals distints a l'orgue: trompeta, saxo, flauta, violí, contrabaix, guitarra, etc. una veritable orquestra que cada dia «s'improvisava» amb els músics que s'hi oferien espontàniament al moment dels assajos...

M'impressiona, també, participar amb les pregàries que es fan avui dia en català, i que, reforçades per un cor de cantaires molt ben dirigits i acompanyats a l'orgue, són interpretades per tots els assistents.

M'impressiona, finalment, la constància amb què s'hi acudeix el darrer divendres de cada mes: gent major i gent jove, infants i vells, que omplen les bancalades de l'església de sant Antoniet...

Com també m'impressiona ben molt la celebració de la Vigília de Pentecostes, -Cincogema, Cinquagesma, Pentecosta, Pentecostes, Pasqua Granada-, a base de cants, silencis, pregàries i ritus o gestos de la celebració.


Que sigui per molts d'anys!

Un espai electoral, bon pati coeducatiu

Em sembla molt interessant, per a qui vulgui atansar-s'hi, reproduir el text que va fer servir na Rosa Cursach, candidata al senat 2019 per la coalició electoral illenca "Veus Progressistes", a la reunió de coordinació de la campanya, realitzada a Inca el 26 de març de 2019.

"Inca, 26 març 2019

L’altra dia vaig participar a una taula rodona sobre patis coeducatius i me va entusiasmar. Sabíeu que a primària es passen unes 650 hores anuals al pati?

Me va encantar tot el que es pot fer, però a més vaig començar a entendre MÉS.

MÉS és una espècie de pati coeducatiu, no perquè juguem, perquè jugar la veritat és què no jugam. Sinó pel canvi que suposa, respecte al pati tradicional, per la pluralitat, diversitat, imaginació, etc. que  hi posem.

Tornam a la metàfora: un pati coeducatiu, entre d’altres coses, és aquell pati que deixa de ser “futbolcèntric masculí”, és un pati, que fins  i tot hi pot arribar a haver-hi 34 activitats diferents, totes   activitats diferents i  a l’hora i totes importants

I vaig pensar, això és Més, a Més hi ha també hi ha molts d’interessos i diferents racons…

El racó del català,

De la renda social,

De l’impost de turisme sostenible

Del referèndum

De les agrupacions

De les sectorials 

De l’economia col·laborativa

Del Better in Winter

De la zonificació del lloguer

D’Esquerra

Del pactar

De la Sobirania

De les línies vermelles

De l’economia de la innovació

De la ciència i les tics i els bigdates

De l’executiva i del Consell Polític què ja és assemblea 

Del bosc urbà

De la sobirania

De les carreteres i l’ecosobirania? I Aena?

Del Més Obert

De la transició energètica

De la llei de residus

De la igualtat i LGTBI

Del municipalisme

Dels ciberfoners

De la joventut

De l’habitatge

De Palma

Del volem acollir

Del feminisme 

De la llengua materna

I el llenguatge inclusiu?

Dels processsos

De Territorial

D’esquerra oberta i els junts...

De les lleis, plans i protocols

De la ciutat dels infants

De les festes populars  i de les cossieres 

De la nostra gent i de la globalització

Del Consell i del Govern de la Comunitat…i de l’Espanya no té remei a anem a Espanya… perquè volem posar remei a tot aquest desgavell…

Però tot això que sembla un desgavell (ja n’hi ha més de 40) … sense ordre ni concert,  això som nosaltres,  això  seguirem essent, perquè tot això ens interessa, tot això ens importa, tot això va amb nosaltres.  

Així, tenim per endavant dos mesos boníssims per mostrar-ho,  i voltros direu i que hem de mostrar aquest desgavell?

Ens hem de mostrar a nosaltres… (no les nostres idees, no els nostres projectes, no el que hem fet, ni el que farem… que també….) Però el més important que hem de mostrar és a nosaltres; a cada carrer, a cada poble, a cada cafè, a cada quedada amb algú, a  cada reunió, a cada acte, a cada twit… ens hem de mostrar a nosaltres a cada una de nosaltres, les nostres il·lusions de sostenibilitat, feministes, solidàries i sobiranes. Mostrem-nos  a nosaltres amb tot allò que ens apassiona."

Publicats al BOE noms i llinatges de persones candidates de "Veus Progressistes

Dimecres 27 de març de 2019 surten publicats al BOE tots els noms i llinatges de totes les persones que es presenten com a candidates a les corts generals espanyoles el proper 28 d'abril arreu de l'estat espanyol.


Pel que fa a les Illes Balears i Pitiüses, hi surten publicats, entre d'altres,  els noms i llinatges de totes les persones que es presenten fent coalició preelectoral amb la denominació explícita de "Veus Progressistes" (VP), formada per Més per Mallorca, Més per Menorca, Ara Eivissa i Esquerra Republicana.

Tant al Congrés dels Diputats...

Com al Senat...

Com es pot veure, n'hi ha que hi surten per primera vegada, mentre que el nom i llinatges d'alguns altres ja hi han aparegut en ocasions anteriors.

Allò que més importa és fer a saber que la coalició preelectoral "VEUS PROGRESSISTES" és la que es presenta com a genuïnament illenca -mallorquina, menorquina, eivissenca i formenterera- representativa dels territoris insulars que conformen els Països Catalans.

«Veus Progressistes» a les corts espanyoles: campanya electoral coordinada

Quan l'Executiva d'Esquerra Republicana a Mallorca, reunida a Manacor unes setmanes enrere, em proposa de ser el segon suplent de la segona candidata al senat per la coalició «Veus Progressistes» a les corts generals espanyoles, l'artanenca i bona amiga meva Rosa Cursach, no ho dubt ni un instant. 

Dic que sí tot d'una a participar activament en la campanya electoral convocada per a les eleccions generals del 28 d'abril de 2019.

Per molts de motius. Entre d'altres, perquè enguany ja fa 16 anys que vaig deixar d'estar implicat personalment en l'àmbit de la política institucional, després d'haver-m'hi exercit com a regidor a l'Ajuntament de Palma, com a conseller de Cultura i Joventut al Consell de Mallorca i com a diputat al Parlament de les Illes Balears. 

Això fa que hagi romàs quatre legislatures seguides i senceres sense haver-m'hi implicat de bon de veres!

També compta molt el fet d'esdevenir suplent d'una candidata al senat que em mereix no només tots els meus respectes, sinó que també em causa admiració, veient-ne la trajectòria professional, social i política, primerament com a professora, després a l'àmbit de «Creients i Feministes» i posteriorment al front de l'Institut Balear de la Dona,  

En tercer lloc, m'hi engresca el lema «La teva decisió» triat per a una campanya com la que proposen les quatre formacions polítiques illenques que s'hi integren: Més per Mallorca, Més per Menorca, Ara Eivissa i Esquerra Republicana, anant juntes en la coalició «Veus Progressistes».

Puc assenyalar-ne també molts d'altres, de motius que m'empenyen a intensificar la participació activa en una de les campanyes electorals que consider de major transcendència política, tant per a les Illes Balears i Pitiüses, com per al conjunt dels Països Catalans -de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer-.

El fet que Esquerra Republicana, el partit polític en el qual milit des de fa 16 anys, faci part d'aquesta coalició electoral, dins la qual figura el nostre president Mateu Mates «Xuri», m'empeny a treballar-hi encara més intensament que mai.

En aquests moments de la nostra història, no podem deixar de contribuir positivament a enfortir la lluita i fer front comú davant tot quant pretén fer-nos tornar enrere com els crancs, pel que fa a les quotes minses del benestar social assolit fins ara, de respecte a la diversitat i les diferències, de protecció del territori, de promoció i ús de la llengua catalana pròpia de les Illes Balears, de la cultura que ens és pròpia, del paper de la dona dins les nostres societats, del racisme que pretén d'imposar-se amb els trets característics del feixisme més endurit...

Si a tot això s'afegeix que el candidat de la coalició al Congrés dels Diputats és el bon amic, actual batle d'Alaró, Guillem Balboa, amb qui compartesc ascendència guineana, tot plegat em duu a tirar-m'hi de cap i a convidar les meves amistats perquè facin suport a una candidatura com aquesta.

Amb la meva presència primera a la reunió de coordinació de la campanya electoral feta a Inca, aquest dimarts 26 de març, m'adon que hi ha una munió de gent jove ben disposada a tirar endavant amb un procés electoral que ha de marcar una fita significativa en la història de les corts espanyoles, pel que fa a la representació institucional de les Illes Balears i Pitiüses.

Serà molt profitosa per a tots nosaltres la presència d'un candidat illenc al Congrés dels Diputats, Guillem Balboa, i una candidata illenca al senat, Rosa Cursach. 

Tots dos representen i «són les veus amb accent illenc i pensament global, que parlen de sostenibilitat, que volen un futur viable per al nostre planeta, que actuen en el present avançant-se al futur, que s’alcen reclamant la justícia social, que són insubornables en la defensa dels drets de les persones, que són les veus feministes que lluiten per la igualtat. Són dues veus demòcrates, plurals, obertes al diàleg i que sempre criden ben fort en defensa de la llibertat...»

Presentació de la candidatura d'Esquerra Republicana al parlament europeu

Dilluns, 25 de març de 2019, es fa la presentació pública a Palma de la candidatura al Parlament Europeu 2019 que porta com a lema «Ara Repúbliques» i que roman conformada per ERC - BNG - EH BILDU.

Hi intervenen, a la sala de l'Estudi General Lul·lià, representants de totes tres formacions polítiques basca, gallega i catalana, membres de la llista electoral:

Mateu Mates «Xuri» (ERC), 36 anys. Glosador i president d'Esquerra Republicana a Mallorca, agraeix la presència dels assistents i convida a lluitar per unes repúbliques desitjables.

Carlos Babío Urkidi (BNG), investigador i escriptor gallec, en representació del BNG, sobre l’anomalia democràtica que comporta que el pazo de Meiràs passi a ser propietat de la família de Franco. Cal defensar els drets civils i democràtics de la ciutadania.

Marian Beitialarrangoitia Lizarralde (EH BILDU), 51 anys. Diputada al Congrés, ex-batlessa d'Hernani i membre del Parlament Basc, reclama més drets, més república, més igualtat per fer front al retrocés en què volen fer-nos caure i per construir repúbliques dignes i justes.

Diana Riba i Giner (ERC), 44 anys. Candidata al Parlament Europeu 2019, esposa de l'ex-eurodiputat Raül Romeva i Rueda, manifesta que davant del ressorgiment del populisme i de partits reaccionaris, cal convidar la gent d’arreu de l’estat a votar aquesta esquerra verda, feminista i social. Recorda que Oriol i Raül són a la presó i haurien de ser avui a Palma.

Joan Tardà i Coma (ERC), 65 anys. Diputat al Congrés des de l'any 2004, expressa que cal construir unes esquerres capaces de defensar conquestes ja adquirides fins ara, les institucions d’autogovern, l’amnistia pels presos i exiliats, l'articulació republicana de tota la gent d’esquerres, pel nou dret subjectiu a l’habitatge i per l’autodeterminació dels pobles a Europa, pel dret a fer un referèndum.

Amb una bona intervenció musical, acaba la presentació pública a Palma d'aquesta candidatura a les eleccions europees.

Cil Buele, candidat suplent mallorquí al senat espanyol

Quan llegesc al Diari de Balears que «l'històric Cecili Buele serà el segon suplent de Rosa Cursach al Senat per Esquerra Republicana», després de 16 anys d'haver-me'n allunyat,  d'allò que se'n diu la política institucional activa, m'entra com una espècie d'emoció incontenible que em fa reviure de bell nou tot un munt de sensacions diverses. Males de descriure!

M'impressiona veure'm adscrit públicament a Esquerra Republicana. Presentat com a candidat suplent al senat, per la formació política on milit des de fa 16 anys, precisament. Ho agraesc a companyes i companys de partit.

M'impressiona, alhora que m'entusiasma de bon de veres, que se'm doni l'oportunitat de fer suport explícit, públic, ferm, decidit, clar, indubtable a la bona amiga artanenca Rosa Cursach i Salas. Mantenc la consciència plena i la convicció profunda que obtendrà a Mallorca els vots més que suficients per esdevenir senadora illenca, no adscrita ni al PP ni al PSOE, en les pròximes eleccions generals.

M'impressiona, i també m'afalaga ben molt, que als meus 74 anys hi hagi qui consideri que puc exercir-me com a segon suplent de la candidata al senat. És per a mi un honor, i una satisfacció.

M'impressiona, alhora que m'impacta molt fortament, que el diari em presenti com «l'històric Cecili Buele». Amb això, interpret que deuen voler significar que ja fa molts anys que rodol per aquest racó illenc dels Països Catalans i que m'hi dedic com activista cultural, social i polític!

Efectivament, les imminents eleccions generals 2019 em porten molts de records de ma vida activa passada. Per damunt tots, sobresurt el record d'haver estat candidat al senat l'any 2004, per la coalició Progressistes per les Illes Balears.

Es tracta d'una coalició preelectoral formada per: PSM, Esquerra Unida de les Illes Balears, Els Verds de Mallorca i ERC a les Illes Balears. Hi obtenim aleshores un total de 40.289 vots: 33.250 a Mallorca, 4.586 a Menorca i 2.139 a les Pitiüses. 

Quinze anys enrere, quedam a les portes d'obtenir un escó al Congrés dels Diputats!

Què pot passar avui dia? La coalició preelectoral es presenta amb el nom de «Veus Progressistes», reproduint la majoria dels mateixos elements. Quasi totalment.

Personalment, em sent empès a engrescar-m'hi de bon de veres, en la tasca d'aconseguir convèncer un nombre considerable de votants que ens facin suport, amb la seva papereta ben marcada al senat. Les urnes preparades per al senat s'han d'omplir de paperetes marcades amb el nom de Rosa Cursach!

Tot i sabent que hi pot haver qualcú que no ho vegi de la mateixa manera, els motius, per a mi, són més que evidents, en conèixer la vàlua i la molta i molt bona feina feta fins ara per na Rosa. 

D'una banda, perquè els que ens han representat a Madrid fins suara mateix, del PP o del PSOE, no han aconseguit estar a l'alçada de les nostres necessitats ni molt manco dels nostres drets. 

D'altra banda, perquè na Rosa porta un bagatge valuosíssim, de tarannà tan profundament democràtic que té les millors condicions per contribuir, des d'aquesta illa nostra, a enfortir democràticament les més altes instàncies representatives de l'estat espanyol, i a combatre eficaçment tots i cadascun dels objectius polítics de les dretes extremes.

També, perquè, com a demòcrata, ho consider un deure ineludible. Envers les generacions que ens han precedit, envers la nostra generació mateixa i envers les generacions del futur.

Cal abocar-nos a la defensa aferrissada de la igualtat entre dones i homes a la nostra terra; de la llibertat i la solidaritat entre tots els éssers humans; del nostre territori illenc, limitadíssim per la mar; de la nostra llengua pròpia, la catalana; de la nostra cultura illenca, mediterrània; de la nostra capacitat d'autogovernar-nos, sense cap casta d'imposició externa; del nostre dret inalienable a l'autodeterminació, com qualsevol altre poble de la Terra.

Per tot això, som de l'opinió que l'artanenca Rosa Cursach i Salas en té la clau. A les mans, al cap i al cor.