Al bon amic Miquel Belenguer i Capó

 

Més de tres dècades seguides de compartir tasques polítiques, socials i culturals amb el bon amic Miquel Belenguer Capó, em duen a quedar-me fortament impressionat quan la seva companya i bona amiga meva Victòria me’n comunica la defunció.

Tot i que fa molt de temps que arrossega les males conseqüències d’una malaltia tan esfereïdora com el càncer, que ell sap dur estoicament i pacient com el qui més, no deixa de sorprendre’m avui la mala notícia.

D’ara endavant, deixarem de veure’l assegut a la taula del Blanquerna 65 on, amb el capell posat (com jo mateix) acostuma a assaborir les delícies d’una beguda, alhora que la companyia dels amics de sempre amb els quals conversa. Bon veïnat del carrer Andreu Feliu del barri de Santa Pagesa, sempre l’hi acompanya un dels seus cans preferits.

Més de tres dècades seguides de compartir espais i actuacions, no em poden deixar indiferent davant d’una partida com aquesta.

A l’àmbit polític, militants tots dos durant molts anys dins la formació de l’Esquerra Nacionalista que representa aleshores el PSM (Partit Socialista de Mallorca), no solament compartim projectes i perspectives, sinó que sempre em fa arribar el seu suport entusiasta quan m’exercesc com a càrrec públic a l’Ajuntament de Palma, al Consell de Mallorca o al Parlament de les Illes Balears. No ho oblidaré mai, Miquel amic!

A l’àmbit veïnal també és valuosíssima la seva aportació, sempre discreta però incombustible, a l’hora de prendre part en les activitats que desplega l’associació de Veïnats del Camp Rodó: festives, lúdiques, organitzatives, esportives, de tota casta. Indefectiblement lligades a l’impuls que hi dóna aleshores la meva esposa Isabel Rosselló Girart, ja difunta, amb qui Miquel Belenguer s’afanya sempre a col·laborar estretament. I no solament pel que fa a l’elaboració de dibuixos per a la revista de l’entitat, que són excel·lents.

També s’ofereix espontàniament i intensa a col·laborar en la nostra modesta i insignificant Fundació Picamall (Pobles i Cultures a Mallorca), quan miram d’intensificar la nostra solidaritat amb pobles del Tercer Món, des d’un petit espai físic situat al carrer de Ticià, al barri de Santa Pagesa.

L’art del dibuix que practica el bon amic Miquel em deixa captivat quan ens mostra i ofereix quadres seus, per exemple, dels coloms o dels galls o dels cans mallorquins. Una col·lecció tan admirable que hi deu haver ben pocs artistes que la puguin igualar.

M’impressiona fortament quan, en una de les converses confidencials, em fa a saber que, temps enrere, a l’època del seu servei militar obligatori, quan l’entorn familiar l’empeny a fer-se legionari, viu de ben a prop les males i doloroses experiències personals que el porten a abandonar-ne la tasca.

M’admira moltíssim veure’l amb la seva gran capacitat de suportar els efectes nefasts d’una malaltia tan poc desitjable com el càncer que l’afecta durant anys seguits.

No em puc estar d’agrair-li, sincerament i profunda, tot quant ha fet en aquest món nostre de misèries, per contribuir a llevar-ne i a implantar altres estils de vida que ens puguin portar a assaborir millor la nostra existència damunt d’aquest planeta nostre que tant malmenam.

El teu pas per aquest món és un estímul fort que ens empeny a lluitar per viure millor. Gràcies, Miquel.

I ja són SETANTA-NOU!

Dotze dies em separen
Dels dos dies que faig festa:
Em vendria més xalesta,
Si pogués jo ajuntar-la...

De Cecília, la patrona,
I que porta tan bell nom,
A qui trons lleven la son,
Santa Bàrbara gloriosa...

Bons records jo vull guardar
D'aquest dia i d'aquest any!
No me'n queden més enguany
De setantes a comptar.

Són setanta-nou avui
En la vida d'un humà
Que ha cercat pel món trescar
Avesant-se al sarró buit.

Quan pareix que està tot cuit,
Van i diuen "per molts d'anys"!
Agraesc tan bons afanys
Que la bona gent m'ha duit.

I que sigui en vida vostra!
Ho desig jo de tot cor,
Tant si ve de Manacor,
Com de lluny, prop de ca nostra.

Amb més bona salut vostra
Tot el món se n'enriqueix.
Ben arreu repercuteix,
Fins i tot de costa a costa.

Agraït a les companyes
I companys que de tot cor
M'han volgut romandre a prop
Com del bon foc les castanyes,

Vos desig sincerament
Que passeu molt bones festes:
Que us arribin ben xalestes,
I visqueu-les tendrament.

PER MOLTS D'ANYS MÉS!

(ET CONVID DE TOT COR AL CONCERT DE NADAL QUE FAREM A L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA CATALINA THOMÀS: 

PALMA, DIJOUS 21 DE DESEMBRE DE 2023, A LES 20:30 H)

Al bon amic Joan Moll i Marquès

Durant la meva existència en aquesta terra nostra, amb la família Moll i Marquès m’uneixen vincles de coneixença, tracte i col·laboració que em duen a lamentar profundament la pèrdua irreparable d’un dels seus membres, en Joan Moll i Marquès.

Nascut l’any 1936, vuit anys abans que jo, encara que durant poc temps, el conec i tract com alumne del Seminari diocesà, on realitzam els estudis eclesiàstics, a mitjan dècada dels anys cinquanta del segle passat. 

Amb uns quants cursos acadèmics de diferència – ell aniria a primer de Filosofia, quan jo hi faig l’ingrés l’any 1955 -, malgrat sigui durant poc temps, en mantenc molt viu el record: bon company, persona excel·lent, dedicat tan intensament a la música que, per a mi, s’esdevé un dels companys músics per antonomàsia, dins aquell gran conjunt d’estudiants que, acostant-nos als tres-cents en nombre, compartim aixopluc i disciplina acadèmica en règim d’internat estricte durant més de 10 anys seguits.

El període de vacances, en anar a fer d’escolanet al domicili del vicari de la parròquia de la Santíssima Trinitat, mossèn Lluís M. Fiol i Barceló, qui celebra la missa a la seva capella particular, situat a la mateixa planta de la mateixa entrada de la família Moll i Marquès, a la plaça Espanya de Ciutat, ens hi topam algunes vegades, amb Joan Moll i algun altre membre de la família.

La figura de Joan Moll em compareix també a l’hora de veure’l fent sonar l’harmònium dins la capella del Seminari Menor durant algunes funcions litúrgiques: un instrument que maneja com ell vol i delita la concurrència amb els acords tan harmoniosos que executa.

Molt bon pianista també. Ell tot sol, a dues mans, o a quatre mans amb altres companys músics, ens fa concerts pianístics de gran altura, interpretant al piano de coa Steinway & Sons o al piano Pleyel recent adquirit al Seminari Nou, peces musicals de tota casta.  

Impossible d’esborrar de la memòria els concerts pianístics a quatre mans, entre ell i altres companys, com el santanyiner Joan Vidal o el pollencí Bernat Cifre. o l'inquer J.L. García Mallada...

No puc oblidar tampoc la influència que manté damunt tantíssims companys d’estudis eclesiàstics, fent-nos conèixer, escoltar, valorar i estimar la música clàssica; posant al nostre abast grans figures d’aquest àmbit musical europeu; instruint-nos sobre estils i èpoques, il·lustrant-nos amb explicacions que ens ajuden moltíssim a mantenir el gust per aquest tipus de música: Albéniz, Bach, Beethoven, Berlioz, Brahms, Chopin, Debussy, Dvorák, Falla, Händel, Haydn, Liszt, Mahler, Mendelssohn, Mozart, Puccini, Ravel, Saint-Säens, Schubert, Schumann, Sibelius, Strauss, Stravinski, Telemann, Txaikovski, Verdi, Wagner, etc. són alguns dels noms que més ressonen dins la meva ment, a l’hora de recordar aportacions sucoses del nostre company d’estudis. 

Estudiant de Filosofia, opta per deixar la carrera eclesiàstica i dedicar-se a altres ocupacions. No per això deixam de mantenir tots dos una relació d’amistat que, d’una manera o una altra, es manté viva fins suara mateix. Tant amb ell com amb la resta de membres de la família Moll Marquès. 

Quan l'ús del català comença a entrar-hi una mica, a l’interior del Seminari diocesà,  s'hi fa present també son pare, don Francesc de B. Moll i Casasnovas, el patriarca de la família que hi acudeix a fer-ne classes per a la gent voluntària que en té ganes. Torn a tenir-hi relació directa.

Record que, molts d’anys després, com a regidor de l’Ajuntament de Palma, en representació del PSM-Nacionalistes de Mallorca, durant la legislatura de 1995-1999, torn a tenir l’oportunitat de mantenir contacte amb un altre membre de la família, el seu germà Josep Moll Marquès, qui també fa de regidor a Cort en representació del PSIB-PSOE. Ocasió que ens serveix per refermar més encara la nostra amistat iniciada al Seminari.

A la legislatura següent,  1999-2003, entre d’altres càrrecs públics institucionals, m’exercesc com a conseller de Cultura i Joventut al Consell de Mallorca. Aleshores tots dos tenim oportunitat de retrobar-nos. Mir de rebre’l al despatx i d’atendre les seves peticions, que sempre tenen a veure amb l’impuls i el foment de la música a les nostres illes.

També coincidim en actes públics diversos, com és el cas de la nostra assistència el mes de desembre de l’any 2000 a l’estrena de «L’enamorada». Una cantata composta per Tomeu Poquet i escrita pel canonge valldemossí Bru Morey interpretada a l’interior de la Seu Catedral de Mallorca. Amb gran assistència de públic, la dirigeix el mestre de Vilanova i la Geltrú Salvador Brotons. El bon amic Joan Moll hi acudeix com a compositor, i jo mateix com a diputat. 

L’11 de Setembre de l’any 2003, el cronista de l'esdeveniment ens fa coincidir tots dos, Joan Moll i jo mateix, en l’acte d’homenatge que el Consell de Mallorca vol retre a l’escriptor pobler Miquel López Crespí. La presidenta Maria Antònia Munar en presenta l’obra, «Literatura mallorquina i compromís polític», un volum de memòries de l’autor sobre la literatura illenca des de l’òptica antifranquista. Hi som tots dos presents, Joan Moll i jo.

M’alegra ben molt haver-hi compartit taules rodones, entrevistes radiofòniques o periodístiques diverses. Com és el cas de les que ens fan des de la Revista Portula, juntament amb altres personatges. Tots dos hi feim part com a protagonistes de fora del municipi de Marratxí: Cecili Buele, el mes de març de 2004, sobre el progrés i l’humanisme; i Joan Moll pianista, el mes d’octubre de 2005.

Una de les col·laboracions realitzades conjuntament és la signatura que feim, a mitjan mes d’octubre de l’any 2010,  d’un Manifest a favor de la Simfònica. Amb el lema «Salvem la Simfònica» els nombrosos signants exigim a les autoritats que integren la Fundació Pública per a la Música de Balears, que facin tots els esforços necessaris per una digna supervivència d’aquesta orquestra. 

Quan l’any 2016, amb motiu de la mort de la meva esposa manacorina Isabel Rosselló Girart, vull deixar constància escrita dels noms i llinatges de les més de 700 persones, que m’hi fan suport, no hi pot faltar ni el nom ni el condol que em fa arribar el bon amic Joan Moll. Li n’estic ben agraït. 

A través de les indicacions que em fa arribar el bon amic bunyolí Joan Brunet i Colom, m’assabent de la mort d’aquest altre bon amic palmesà, Joan Moll i Marquès, qui ens acaba de deixar, en bon darrer dia del mes de novembre de l’any 2023.

Que en pau descans aquest bon mestre de la música, pianista excel·lent, persona admirable!

Església catòlica, encobridora de pederastes!

En un escrit meu recent, arran de l’informe elaborat pel Defensor del Poble a l’estat espanyol, sobre les víctimes de la pederàstia a l’interior de l’Església catòlica, com a ciutadà llis i ras, alhora que fidel practicant, elev dues peticions a dues de les més altes instàncies públiques amb seu a Madrid:

1. Que, a l’hora de sol·licitar, elaborar o publicar informes oficials sobre la pederàstia existent a l’estat espanyol, no es limitin solament a l’àmbit eclesiàstic catòlic, sinó que, en bé del conjunt de la població, també n’ampliïn el camp d’observació a molts d’altres segments de la població on es produeix aquesta malifeta.

2. I que tots aquests informes siguin elaborats amb mètodes i anàlisis tècniques molt més fiables que les emprades fins ara, de manera que puguem disposar, simultàniament, de totes les dades relacionades amb els abusos sexuals d’infants arreu de l’estat, i puguem mirar de contribuir positivament i eficaç a erradicar-ne la pràctica, tan nefasta com feresta.

Amb aquest segon escrit meu, com a ciutadà llis i ras de les Illes Balears, i com a catòlic practicant, em veig amb el dret i el deure de girar la ullada i la crítica, també, cap a l’estament jeràrquic d’aquesta Església catòlica que, en opinió de no poca gent, en lloc de donar llum, fa i escampa massa fum. En aquest àmbit i en d’altres.

Em deman ¿per què deu ser que la Jerarquia de l’Església catòlica a l’estat espanyol, els bisbes en general, no deixen d’oferir la imatge lamentable d’un estament interessat a ocultar, amagar, dissimular o fins i tot negar comportaments pederastes d’eclesiàstics espanyols?

¿No deu ser cert, com afirma el Defensor del Poble, que els estaments eclesiàstics oficials, en general, miren de posar traves i pegues, obstacles i dificultats a qui vulgui investigar sobre fets que, per molt lamentables que siguin, no deixen de ser reals, ni deixen de tenir repercussions serioses fora de l’àmbit estrictament jeràrquic?

Si hem de fer cas al que publiquen els mitjans, el màxim representant i president de la Conferència Episcopal Espanyola desqualifica l’informe oficial sobre el nombre de pederastes eclesiàstics i afirma amb tots els ets i uts que és «mentida».

Aleshores, la pregunta és òbvia, ¿per quines cinc-centes viuen tan interessats a amagar la veritat, durant tant de temps i en tants indrets, i no es posen a col·laborar decididament i activa a facilitar-ne les dades que hi facin més llum? En una societat veritablement democràtica, un comportament com aquest ¿no podria arribar a ser considerat fins i tot delictiu, per part de jerarques renuents a col·laborar-hi?

Si, com a president de la Conferència episcopal creu que no són tants els casos d’eclesiàstics que abusen d’infants, ¿per què no mana i ordena que en totes les diòcesis espanyoles, en lloc de posar pegues i obstacles, se’n facilitin les investigacions i s’obrin de pinte en ample els arxius de les cúries diocesanes als investigadors degudament acreditats i, sobretot, a les víctimes que hi tenen tot el dret del món?

D’altra banda, qui més qui manco pensa que demanar perdó, cosa que fa el president dels bisbes espanyols, per una malifeta tan voluminosa i repugnant com l’abús de menors, no deixa de ser una mera gesticulació verbal que, si no va acompanyada de res més, no representa cap altra cosa que reconèixer-se’n culpable. I punt. 

En una societat veritablement democràtica, ¿es pot considerar suficient demanar perdó per un mal tan gros comès, sense parar esment a cap casta de reparació col·lectiva mínima? ¿No s’hi han d’aplicar les lleis? ¿No cal restituir res, ni s’han de prendre mesures concretes que facin evident el penediment sincer? ¿No s’ha de fer arribar cap casta d’indemnització moral i econòmica a les víctimes? ¿No s’ha de reparar d’alguna manera efectiva el mal comès i reconegut?

Ja no en parlem, si param esment a l’Evangeli de Jesús de Natzaret, quan es refereix a qui fa malbé un infant ¿o ja no hi deu tenir res a veure l’ensenyament de Lc 17,2 quan amolla: «Més valdria que li posassin una roda de molí al coll i el llançassin a la mar, abans que fes caure un d’aquests petits. Estigueu alerta! Teniu compte de vosaltres mateixos»?

Afirmar, com diu el president dels bisbes, que avui dia ja no es cometen tants abusos infantils com en temps passats... Faltaria més! Lamentablement, suposant que sigui certa la davallada possible de casos de pederàstia a l’interior de l’estament eclesiàstic, si és que es dóna,  no sembla que pugui atribuir-se a l’afany dels jerarques, sinó més tost a pressions externes d’una societat cada cop més democràtica que, de manera gairebé unànime i cridanera, se’n farta i arriba a dir «prou d’abusos sexuals infantils» per part d’eclesiàstics.

Denunciar, com a president de la Conferència episcopal, que algunes estadístiques extrapolades de l’informe del Defensor del poble tenen «la intenció d’enganyar la població», pot induir a creure i pensar el mateix, respecte d’una actitud jeràrquica que impedeix activament i ferma, recaptar informació oficial tan zelosament custodiada, que contribueix a mantenir la població enganyada, amb el pretext de mirar de fer-hi creure que «tots els clergues són molt bones persones».

Quant i més, quan es tracta d'uns individus que pertanyen a un col•lectiu tan emblemàtic dins les nostres societats. Són eclesiàstics dedicats expressament i directa a incentivar i promoure la pràctica de l'amor entre els humans, fruit, com diuen, d'un mandat que prové de Déu mateix. I, en actuar en nom de Déu, n'hi ha que mantenim la convicció que n'agreuja fets i responsabilitats individuals i col•lectives.

Sobretot, en incidir tan directament en el teixit social, en la defensa i promoció dels models de comportament que difonen i imposen, en l'àmbit de les identitats, de l'educació, de l'amor, de l'afecte. Elements malversats en perversió, com eina feresta de manipulació de consciències.

I tot plegat, en una etapa delicadíssima dins la vida emocional i afectiva de víctimes tendres i indefenses.

Davant d'una resposta tan reaccionària com poc valenta per part del president dels bisbes espanyols, ens podem prendre amb molt d’interès, cada cop major, allò que hi diu el papa Francesc, i que veim que no és poc, sobre aquest assumpte.

Si faig al·lusió explícita i directa a les orientacions emanades del bisbe de Roma, jerarca suprem a l’interior de l’Església catòlica, és perquè em fa adonar de dos fets inqüestionables: 

Que el mateix papa considera l’abús sexual de menors per part d’eclesiàstics com un assumpte de gravetat extrema a l’interior de l’Església catòlica, en els seus estaments jeràrquics més representatius, com són bisbes i cardenals, clergues i religiosos. No solament a l’estat espanyol, sinó també a altres països de l’orbe catòlic, i a gran escala.

I d’altra banda, que, des de l’episcopat espanyol, continuen fent la impressió de parar massa poc esment a les orientacions i recomanacions papals, vist el comportament manifestat fins ara per la cúpula eclesiàstica, als ulls de molta gent, amb tantíssim que desitjar.

Basta veure que, des que el 13 de març de 2013 el cardenal jesuïta argentí Jorge Bergoglio és elegit papa, no dubta gens ni mica a impulsar una reforma penal que introdueix el delicte específic de «pornografia infantil»; arriba a tipificar certs delictes que encara ara no són presents en algunes legislacions civils. 

Malauradament, pel que es veu, esdevenen unes eines que no sempre resulten útils ni són emprades degudament a l’àmbit més proper de les esglésies diocesanes. Fa la impressió que els bisbes hi donen les espatlles.

Només un any després d’haver estat elegit, el 22 de març de 2014, el papa Francesc crea i fixa la Comissió Pontifícia per a la Protecció de Menors, integrada per cardenals, arquebisbes i algunes víctimes d’eclesiàstics.

Tothom pot veure que aquest papa argentí, de llinatge Bergoglio, s’afanya a continuar en la línia de «tolerància zero» en aquest àmbit d’actuació eclesiàstica punible, i estableix regles molt estrictes en matèria d’abús, reunint-se amb víctimes i rebutjant amb fermesa centenars de sacerdots abusadors. 

Seria massa extens allargar-me, en aquest escrit meu, a l’hora de fer al·lusió a totes i cadascuna de les decisions que adopta pel papa Francesc sobre aquesta matèria, pràcticament cada any del seu pontificat.

Qui hi tengui interès, pot atansar-s’hi fàcilment a través de la pàgina web vaticana dedicada a «Abusos contra menors. La resposta de l’Església». Hi apareixen nombroses intervencions papals referides a aquest assumpte, que surten publicades en alemany, anglès, espanyol, francès, italià, polonès i portuguès.

Tant de bo que els bisbes que integren la Conferència Episcopal Espanyola s’engresquin d'una vegada a fer més cas d’allò que proposa el papa Francesc en matèria de lluita contra els abusos sexuals de menors per part d’eclesiàstics, i adoptin, de manera agosarada i valenta, les decisions, actituds i  comportaments que el bisbe de Roma proposa, i que les societats del segle XXI reclamen arreu del planeta.

En bé de les víctimes dels abusos sexuals per part d’eclesiàstics, i en bé d’una societat com l’espanyola que ha d’anar madurant moltíssim més, pel que fa al respecte cap a tots els éssers i col·lectius humans que la integren. Sobretot els més tendres, joves i vulnerables.

Cecili Buele i Ramis,
Mallorca, 30 d’octubre de 2023

Església catòlica pederasta, o societat espanyola pederasta?

 «Nemo dat quod non habet», deien els antics quan volien manifestar que «ningú no pot donar mai allò que no té».

Em ve al cap aquesta reflexió i sentència més antiga que el pastar, amb motiu de la notícia publicada, a bombo i platerets, des de Madrid i a tots els mitjans informatius, sobre un informe que fa públic el Defensor del Poble: xifra en més de 440.00 persones les víctimes de la pederàstia a l’interior de l’Església catòlica. 

Pel que sembla, el lliurament d’aquest informe respon, amb una celeritat inusual en contrades hispàniques, a una petició que li adreça el Congrés dels Diputats, any i mig enrere. A França, diuen, torben més de tres anys a respondre una qüestió semblant.

Ciutadà llis i ras d’aquesta societat sudeuropea, practicant adscrit a l’Església catòlica, coneixedor de la institució eclesiàstica escampada en les desset comunitats autònomes de l'estat espanyol, podria agrair profundament, sense que em sorprengués gaire, aquest esforç informatiu. 

Sempre que anàs acompanyat d’allò que acostumen a dir «dades contrastades».

De bon començament, no deixa de resultar bastant sospitós que tot un Defensor del Poble (se suposa que de "tot el poble espanyol", en el seu conjunt), es presti a fixar-ne l’atenció i la dedicació acurada a la pederàstia «eclesiàstica» solament, sense parar esment a la pederàstia «generalitzada» entre tota la població espanyola, pel que expressen informacions publicades i titulars cridaners que es difonen.

Ell sabrà per què ha volgut fer-ho així. Jo no. Vull dir que no sé per què ha decidit de fer-ho així.

Amb motiu de la difusió a bombo i platerets d’una notícia com aquesta, no em puc estar de dir-hi la meva. L’he volguda penjar a la xarxa de la intercomunicació més activa (Facebook i Whatsapp), i també l’he adreçada a la presidenta del Congrés dels Diputats, via messenger, la bona amiga inquera Francina Armengol i Socias (de qui, lògicament, no he obtengut cap casta de resposta, fins suara mateix). 

Eclesiàstic com he estat i em consider encara ara, fervent partidari d'una legislació molt més estricta en aquest àmbit de la mala actuació humana, com són ara els abusos d’infants o menors o adolescents, agraesc profundament poder disposar suara mateix de dades, en principi fefaents, sobre aquests abusos per part de clergues o religiosos (450.000?) a l'estat espanyol. Situació lamentabilíssima, sobretot per les víctimes!

A mida que vaig informant-me’n més detalladament, emperò, quan em diuen que tot això es basa en una «enquesta telefònica»... m’entren dubtes seriosos sobre la seva vàlua efectiva: tant per defecte com per excés.

Amb un mètode tan poc fiable com «una trucada telefònica», tothom pot concloure que tant poden ser molts més, com també molts manco, les víctimes reals i concretes d’aquests abusos per part d’eclesiàstics...

Sí que m'agradaria poder disposar, simultàniament, de les dades relatives als abusos infantils per part d’altres segments de la població, no eclesiàstics, com poden ser mestres, metges, militars, policies, polítics, pares o parents...

Si no n'hi ha, que no n'hi cerquin. Però, si n'hi hagués, per què no ho han d'aclarir i difondre-ho?

Entre mestres d’escoles públiques o privades, no catòliques, el Defensor del Poble no en té cap dada que pugui fer pública? Amb noms i llinatges? Amb fotografia incorporada? Amb el nom del centre escolar? Amb el nom i llinatges de director/a? Amb el seu currículum vitae? Amb la identificació de la víctima? Amb dades detallades de l’abús?

I amb metges que hagin abusat de menors? No en té cap dada, amb noms i llinatges, fotografia, clínica o hospital, currículum professional, identificació de víctimes, detalls de l’abús?

I amb militars que hagin abusat de menors? No n’hi consta cap ni un, amb noms i llinatges, fotografia, caserna, graduació, família, víctimes, detalls?

I amb policies que hagin abusat de menors? No en té cap ni un, amb noms i llinatges, foto, destinació, carrera professional, víctimes, detalls, etc.?

I amb polítics? No n’hi consta cap ni un amb noms i llinatges, càrrec públic, denominació del partit, institució pública on és present, etc.?

I dins l’àmbit esportiu? No n’hi consta cap, d’abús sexual de menors? Amb nom i llinatges dels infractors? Del club esportiu? De la localitat? De la junta directiva?

I, sobretot, amb pares i parents de víctimes, no té constància de cap cas que pugui fer públic, per contribuir a fer veure que, malauradament, vivim a l’interior d’una societat que, malgrat les aparences de normalitat i respecte, continua maltractant infants i abusant-ne sexualment, a més gran escala del que sembla? O són meres suposicions només?

Com a ciutadà de les Illes Balears reclam i deman que el mateix Defensor del Poble, i el Congrés dels Diputats espanyol que li encomana informes, vagin més enllà de la denúncia d’abusos infantils per part de l’Església catòlica, i s’atreveixin, d’una vegada per totes, a enfrontar-se a una de les realitats i situacions més doloroses que, pel que expressen certes entitats socials, continuen patint molts d'infants en aquest redol d’Europa: l’abús sexual.

Seria bo quantificar-ho, científicament i tècnica. No solament amb una enquesta basada en una telefonada. Si més no, per veure'n les proporcions en àmbits diversos i per mirar d’aconseguir-hi un apropament més eficient a la realitat, d'una manera més objectiva. 

Sempre amb l’afany i moltes ganes d'encertar el camí de la seva erradicació total, no solament a l’àmbit eclesiàstic, sinó també a tots els àmbits d'una societat que, en el seu conjunt, ja no en pugui donar, de pederàstia, perquè ja no en tengui.

Cecili Buele i Ramis,
Mallorca, 28 d’octubre de 2023

A la bona amiga Cati Albertí Victori

Fa dècades que ens coneixem i tractam, de maneres i formes diverses, segons les circumstàncies. Hores d’ara, continuo mantenint ben viu el record del suport que m’ha donat sempre en la tasca de seguir en contacte amb països de l’anomenat Tercer Món. Des de l’oficina que dirigí com a delegada diocesana de Missions durant més de 30 anys seguits.

El proppassat 21 de juliol de 2023 m’assabent que deixa d’encarregar-se d’aquesta tasca i és nomenada directora general de Cooperació i Immigració del Govern de les Illes Balears, dins la Conselleria de Famílies i Afers Socials que presideix Catalina Cirer Adrover.

No m’esper ni un dia. Li faig arribar la meva enhorabona més sincera i sentida. Amb l’experiència que ha anat acumulant dins l’àmbit de la cooperació amb països de l’hemisferi Sud, no dubt que hi ha de poder desplegar molt bona feina (si li deixen!)

Amb la salutació que li tramet aleshores, li exprés el desig que puguem continuar col·laborant, concretament i entre d’altres, amb el Perú, on el Govern de les Illes Balears, durant tres anys consecutius ha fet suport considerable, des del punt de vista econòmic i tècnic, a iniciatives socials que apunten cap a canvis substancials en la regió amazònica de Tarapoto, on cooperatives consolidades s’afanyen a canviar la producció de la coca per a narcotraficants, amb el cultiu del cacau per a l’exportació, emprant-hi mètodes respectuosos amb la terra, el medi ambient i les condicions laborals, sobretot de les dones que viuen i treballen en la regió de Chazuta.

Li agraesc la resposta que em fa arribar, de manera molt personal, expressant-me que intentarà fer-ho de la manera millor possible, posant-se a la nostra disposició en aquesta etapa nova que li fa molta d’il·lusió d’emprendre.

Quasi tres mesos després, tenc oportunitat de retrobar-me amb ella, el 14 d’octubre de 2023, en una jornada molt emotiva, organitzada pels seus antecessors en el càrrec de delegada diocesana de Missions, a la casa que les Germanes de la Caritat mantenen oberta a Son Roca. 

Han volgut i han aconseguit que hi quedàs sorpresa del tot!

Ens hi hem trobat una vuitantena persones (moltes més de «quatre», com ella s’esperava), gairebé totes amb l’experiència missionera que ens dóna el fet d’haver treballat uns anys, bé sigui al continent africà, bé sigui a Amèrica Llatina.

Amb algunes, feia temps que no ens vèiem. Amb altres, no ens havíem vist mai. Amb unes poques continuam relacionant-nos més o manco freqüentment, compartint idees, propostes d’actuació o iniciatives que ens ajuden a mantenir-nos lligats i units, d’alguna forma, amb poblacions de països del Sud on hem treballat.

Per a mi, ha estat una jornada molt emotiva. Inoblidable. Farcida d’aquelles energies positives que desprenen determinats col·lectius, integrats per gent que mira de fer el bé allà on és, així com sap i pot.

A la fins fa poc delegada de Missions i suara mateix directora general, Cati Albertí Victori, li hem volgut agrair tots els esforços realitzats per dur a terme, durant dècades seguides, la col·laboració directa i intensa amb tants i tants de pobles que,  arreu del planeta, romanen sotmesos a haver de viure dins la més gran de les misèries, la més crua de les pobreses i la més feresta de les situacions.

N’he volgut enregistrar algunes imatges i intervencions realitzades, durant una jornada summament enriquidora per al conjunt dels assistents, membres de congregacions religioses diverses: Agustines, Franciscanes, Germanes de la Caritat, Trinitàries, Franciscans del TOR, laics, seglars, clergues diocesans (en exercici i secularitzats). 

A tots ens ha mantengut units el desig d’agrair i reconèixer la tasca desplegada per la bona amiga Cati Albertí Victori.

Li desig molta de salut i molt de coratge!

A Francina Armengol, presidenta del Congrés espanyol dels Diputats

A la fi! 

En bon dia 17 d’agost de l’any 2023, sent a dir, amb tots els ets i uts, a l'interior de l'hemicicle del Congrés espanyol dels Diputats, allò que la mateixa Constitució espanyola ja manifesta quaranta-cinc anys abans i que ningú no s’atreveix a reiterar i refermar tan clarament com fins ara.

Me n’alegr ben molt, de sentir-ho a dir, a la nova presidenta del Congrés, la mallorquina Francina Armengol, fent-hi al·lusió directa: 

«La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció» (art. 3.3).

Per a un com jo, a qui no resulta gaire fàcil arribar a dir quatre paraules en català, des de la tribuna del Congrés dels Diputats el 4 de març de 2003, presidit per la senyora Margarita Mariscal de Gante y Mirón (PP), escoltar-hi vint anys després el discurs inaugural de la XV Legislatura en boca de la mallorquina Francina Armengol i Socias (PSIB-PSOE), representa qualque cosa més que una glopada d’aire fresc que neteja indrets tan contaminats com putrefactes, si més no en matèria lingüística.

Són paraules pronunciades per la presidenta Armengol, en el seu discurs, breu i concís, qui gosa de remarcar alguns aspectes que, per a mi, han de resultar rellevants, sobretot per a qui es considera, vol comportar-se i esser reconegut genuïnament com espanyol/a, amant de la Constitució espanyola: 

Literalment, afirma:

«España siempre avanza cuando se reconocen su pluralidad y diversidad», 

«La riqueza de este país reside en su carácter plural», 

«La pluralidad de nuestro país es nuestra gran riqueza», 

«La convivencia de culturas, tradiciones y lenguas distintas nos hacen mejores», 

«Aceptar sin reparos la pluralidad de pensamientos e identidades que conviven en nuestro país nos enriquece», 

«Esta pluralidad está obligada a reflejar esta cámara, para acercarse mucho más a la España real, que es diversa, que está llena de colores y cargada de matices», 

«Mi compromiso con el castellano, el catalán, el euskera y el gallego, y la riqueza lingüística que suponen... esta Presidencia permitirá la utilización de todos estos idiomas en el Congreso desde esta sesión constitutiva», 

«Defender la democracia parlamentaria, y esto es lo que nos corresponde a todos nosotros y nosotras, es preservar y respetar la diversidad que convive en nuestro país y que las urnas han llevado hasta aquí».

Tant de bo que aquest discurs de Francina Armengol, sobre «la diversitat i la pluralitat» en seu parlamentària espanyola, es traduesqui i convertesqui de fet en pràctiques molt més respectuoses que les sostengudes fins ara per l’estat espanyol, a l’interior de les institucions públiques i a cada racó de les nostres societats. 

Per a gent com jo, que ja en duu tantes, de vistes, de patides i d'escoltades en defensa de la llengua catalana, el més important no són les paraules belles, sinó, sobretot, els fets concrets que se’n deriven. 

Tant de bo que molts d’aquests fets esdevenguin constatables més aviat que de pressa. 

I, sobretot, que siguin perdurables en el temps i els territoris.

Festa parroquial de Santa Catalina Thomàs, a Palma

Amb la presència i presidència en una concelebració eucarística de dos bisbes i cinc capellans, la parròquia de Santa Catalina Thomàs fa enguany l’acte central de la festa de la seva patrona, la santa valldemossina, «la santa més mallorquina i la mallorquina més santa».

Poques vegades tenim l’oportunitat de veure en aquesta església parroquial de Ciutat una celebració eucarística presidida per dos bisbes. En aquest cas i enguany, es tracta de monsenyor Sebastià Taltavull i Anglada, bisbe de Mallorca, i monsenyor Francisco César García Magán, bisbe auxiliar de l’arxidiòcesi de Toledo, secretari general i portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola.

Al final de la missa, el rector de la parròquia, mossèn Ramon Lladó i Rotger, canonge penitencier de la Seu Catedral de Mallorca, hi ha fet referència explícita. N’ha agraït la presència i hi ha esmentat, a més a més, els preveres concelebrants, el coro, la directora, l’organista, na Martina la Beateta, els pagesets i les pagesetes que l’han acompanyada, escolanets, colles que han ballat l’Oferta, els qui han enramellat l’església, els xeremiers, els lectors, tots els assistents...

L’església, en ple mes de juliol calorosíssim, era plena a vessar, majoritàriament ocupada per la gent major a la qual s’han reservat bancalades i s'ha volgut retre homenatge sentit. Se’ls ha lliurat un llibre i un petit diploma commemoratiu de la jornada, com també un refresc compartit amb tots els assistents. 

Mentre el bisbe Taltavull anava saludant tots els homenatjats, el bisbe García Magán oferia a la veneració de la resta de participants la relíquia de la Beateta, Sor Tomaseta, Santa Catalina Thomàs.

A la sortida del temple, ball i música mallorquina a la plaça de Santa Pagesa.

Al bon amic esporlerí, Vicenç Vidal i Matas

Vagi per davant la meva felicitació més sincera i profunda, bon amic Vicenç Vidal i Matas, en haver aconseguit aquest 23 de juliol de l’any 23 d’aquest segle, el que altres polítics de generacions anteriors no hem estat capaços d’assolir mai, abans, com fins ara. 

I que consti que, com saps, som testimoni directe que ens ho proposam de bon de veres, a cada convocatòria electoral des de la formació política del PSM: comptar amb l’elecció d’algun diputat illenc, que pertanyi a una formació política estrictament illenca que, directament i personalment, hi pugui defensar els interessos illencs al Congrés dels Diputats. 

Enhorabona i coratge, bon amic esporlerí, per tenir l’oportunitat de tirar endavant amb aquesta tasca política de diputat, que ja has sabut i pogut dur a terme activament i dinàmica, com a senador a Madrid, durant la legislatura passada.

La meva enhorabona personal s’ajunta també a la de tantíssima d’altra gent que sé ben cert que te l’envia i que t’ho desitja de tot cor. És el cas del bon amic meu pollencí i bon mestre teu a l’Escola d’Esporles, qui em consta que t’estimava molt, i que et va cuidar i encoratjar a progressar com alumne, malgrat les teves dificultats de visió... Sé ben cert, i em consta positivament, que s’alegra ben molt de veure com ho has superat tot i has sabut arribar tan lluny, aconseguint de comptar amb els vots necessaris per sortir elegit diputat el proppassat 23 de juliol. Enhorabona, si més no, per partida doble!

Amb un esdeveniment com aquest jo, que després de militar durant tres anys seguits dins del PCPE (de constitució estatal espanyola), arrib a optar per afiliar-me al PSM-Entesa Nacionalista (de creació nítidament autonòmica), mir de representar-lo el més bé que sé i que puc, durant quinze anys seguits, participant activament en ocasions electorals diverses. 

Jo que, finalment, duc més de vint anys militant dins Esquerra Republicana (nítidament independentista catalana), no puc deixar de fer una repassada general del que, des del meu modest mode de veure, comporta la gosadia heroica de presentar, efectivament i incansablement, una candidatura electoral al marge del PP i del PSOE en aquestes illes nostres, Balears i Pitiüses, durant més de quatre dècades seguides «ininterrompudament».

L’enhorabona que t’envio, la vull fer extensiva també a tota aquesta gran colla d’ajudants que deus haver tengut, assistents, col·laboradors, companys i companyes de partit que t’han fet suport en tot moment... M’imagín que són moltíssims.

L’alegria gran que sent en aquests moments, com a polític i com a ciutadà del barri palmesà del Camp Rodó, em resulta del tot indescriptible! A la fi, aquesta comunitat autònoma, tan rica i tan diversa des de tants punts de vista diferents, a la fi arriba a comptar amb una representació, tot i que mínima, genuïnament illenca, al Congrés dels Diputats! 

I mira tu que ho hem intentat per pa i per sal, en totes quantes ocasions electorals han estat convocades aquests darrers quaranta-cinc anys «de democràcia espanyola low cost». Mai abans, no hem trobat la manera d’arribar-hi, en 14 ocasions anteriors. Enguany sí, que ho has aconseguit! Serà un any per recordar en la història política i social d’aquest racó dels Països Catalans, que anomenam les Illes Balears i Pitiüses.

Sé que ho deus saber molt millor que jo, però vull aprofitar aquesta avinentesa per fer un recorregut ràpid i breu sobre allò que han estat «intents fallits anteriors». Si més no, perquè puguin ajudar a aconseguir que la teva gesta d’enguany mantengui i n’incrementi la continuïtat futura, fins i tot pel que fa al nombre superior de representants en ocasions venidores.

Hem tengut una quinzena d’ocasions «històriques», amb motiu de les quinze convocatòries que s’han fet des de Madrid, d’unes eleccions generals espanyoles, orientades a escollir els membres del Congrés dels Diputats i del Senat que a la vegada triïn el president del Govern d’Espanya, legislin, administrin i representin els interessos de tota la ciutadania, des de Madrid.

Si no vaig errat de comptes, des de les eleccions generals celebrades l’any 1978, pel cap baix sempre hi ha hagut una formació política d’aquestes illes nostres (PSM) que hi ha volgut i s’ha atrevit a presentar-hi candidatura. Cosa molt bona de dir, però no tan bona de fer, ni de bon tros. 

Si ho sabran els dirigents que s’hi han esmerçat amb tantíssima de cura! Bé sigui anant en solitari i amb denominacions diverses; bé sigui presentant-se en coalició amb altres forces polítiques, tant de caire autonòmic com estatal, el fet és que la formació política esmentada s’ha afanyat a fer-s’hi present sempre, en totes 15 convocatòries: PSM (Partit Socialista de Mallorca), PSM (Partit Socialista de Menorca), PSM-Nacionalistes d’Esquerra, PSM-Entesa Nacionalista, PSM-Entesa Nacionalista d’Esquerres, Pacte de progrés de les Illes Balears (PSM-EN, IU, VERDS, ERC), Unitat de les Illes Balears (PSM-EN, UM, ERC, VERDS)...

El fet és que mai per mai no hem aconseguit d’anar gaire més enllà del 7%, i enguany sí. Enguany, encapçalada per tu, bon amic Vicens Vidal, la candidatura illenca-estatal SUMAR MÉS (Més per Mallorca, Més per Menorca i Sumar) n’ha superat extraordinàriament el sòtil: has aconseguit més que quadruplicar en vots el millor de tots els resultats anteriors, assolint-hi el 16,57%. Quasi res!

Naturalment que als ulls de segons qui pot semblar poqueta cosa. Sobretot, si la compara amb els altres dos dinosaures de la política desplegada a les Illes Balears i Pitiüses, que s’ho han repartit gairebé tot, durant els darreres 45 anys, PP i PSOE!

Però un com jo que, entre d’altres ocasions, l’any 2000 encapçala la llista electoral del PSM-Entesa Nacionalista al Congrés dels Diputats, sap i viu de prop el molt que costa arribar a aconseguir-hi el 5,9% dels vots, enfront dels dinosaures de la política autonòmica balear que aleshores s’enduen 5 diputats el PP i 2 diputats el PSOE... veure’n els resultats d’avui, tretze anys després, no puc deixar de valorar-ho com una veritable heroïcitat fora mida: PP3, PSOE3, VOX1, SUMARMÉS1: Fantàstic! Increïble!

Tenc molt d’interès a reproduir-te la taula adjunta, perquè crec que evidencia nítidament tot quant t’estic, any electoral per any electoral: de l’inicial 3,3%  l’any 1979, passam pel 5,7% l’any 1996, superant el 7% l’any 2016, i enguany tocam a dalt de tot amb el 16,57%, que comporta  haver aconseguit ni mes ni pus que 83.116 vots. 

Record perfectament l’alegria que tenim i compartim l’any 2000 quan aconseguim superar els 23.480 vots! Tu, enguany, Vicenç Vidal, n’has aconseguit quasi quatre vegades més!

Enhorabona! Salut i coratge republicà, per representar-nos al Congrés dels Diputats, així com tu saps fer molt bé, i així com el conjunt dels Països Catalans es mereixen.

A la memòria de Na Chon, bona amiga meva religiosa, de Sisante

Ascensión Laserna Pérez, el nom complet d'aquesta bona amiga meva, nascuda a la localitat de Sisante, província de Conca. S’instal·la a Mallorca i ingressa en la Congregació de les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. Exerceix com a infermera titulada excel·lent a l’hospital de Son Dureta, en la dècada dels anys 60 del segle passat.

La conec i tract per primera vegada l’any 1973, quan em trob treballant de missioner a l’Àfrica Central. La seva mort, ocorreguda aquest mes de juliol de 2023 a la residència de la seva contrada natal on roman allotjada, em duu a fer-ne record i memòria. 

Descansa en pau, Chon estimada!

Es tracta d’una gran amiga, molt bona persona, professional excel·lent, missionera infatigable, religiosa fins a les darreres conseqüències, crítica amb el tarannà retrògad d’una església massa aferrada a la lletra de la norma, lliurada en cos i ànima a fer sempre el bé allà on es troba, de la manera que sigui...

Na Chon, per a mi, és una d’aquelles persones que, tractada de prop, no pots deixar de recordar-la amb simpatia gran i estimació profunda.

Quan em trob de vacances a Mallorca, per passar-hi uns mesos de descans, després de viure a Burundi uns mesos inoblidables a causa de les morts i assassinats massius de tantíssima de gent coneguda i amiga, m’assabent que a la propera remesa mallorquina de gent voluntària, disposada a anar a treballar al Burundi, hi figura el primer grup de religioses de Mallorca Missionera.

Aleshores, des de fa alguns anys, ja hi és present, en aquell país centreafricà, una altra religiosa mallorquina, al convent de les monges tancades de la Visitació, a la ciutat de Gitega. Pertany a la Congregació de les Religioses Saleses.

Aquell any 1973 es tracta del primer grup de religioses que, des de Mallorca estant, se n’hi va com a tal, a col·laborar directament amb els capellans mallorquins que hi treballen.

En un primer moment, són tres i pertanyen a la Congregació de les Germanes de la Caritat: Joana Santandreu Sureda, Josefina Bujosa Sanchis i Rosa Escudero Sevilla. Posteriorment s’hi afegeix també Ascensión Laserna Pérez, per a les amistats més properes NA CHON.

Es tracta d’una mestra d’escola, dues infermeres i una mestressa de casa. Dos companys capellans més, Antoni Mas Colom i Julià Cifre Vanrell també tenen preparades les maletes per prendre el vol cap a l’Àfrica Central, juntament amb les religioses mallorquines.

En relació amb n’Ascensión Laserna Pérez, na Chon, amb motiu de la seva mort a l’edat de 81 anys, m’interessa esbrinar-ne detalls de la seva trajectòria com a dona, religiosa, infermera, missionera i activista social.

Repassant els arxius de la Congregació mallorquina de Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, m’adon que, amb el núm. 1350, figura Ascensión Laserna Pérez. És filla de Fausto i de Juliana. Neix a Sisante (Conca) el 23 d’octubre de 1942, on una dotzena de dies després rep les aigües del baptisme, i el 19 de novembre de 1950 el sagrament de la confirmació.

El seu ingrés a la Congregació es produeix de ben joveneta, el 24 de setembre de 1954, quan compta amb 11 anys d’edat. El noviciat, l’inicia l’1 d’abril de 1965, als 22 anys d’edat. La professió temporal, la fa el 24 de setembre de 1966. Mentre que l’emissió dels seus vots perpetus, es produeix el 27 de setembre de 1969, tres mesos després d’haver obtengut el Batxillerat elemental.

Mentre rep la formació del Juniorat i dels estudis de Batxiller, resideix a la Casa general de Palma. Passa a Llucmajor impartint ensenyament (1968). Completa els estudis d’ATS a la residència sanitària de Son Dureta (1972). Obté el títol d’Infermera titulada ATS. Dos anys després, el de Diplomada en Medicina Tropical, i el 18 de juny de 1976 el de Diplomada en Puericultura.

Entre el 1973 i 1979 treballa com infermera i treballadora social a Burundi, primordialment a la diòcesi de Gitega, al dispensari de Mutaho, a les parròquies de Gitongo, Nyabikere i Rabiro.

Veig que pel mes de desembre de 1979, residint a la Casa d’Espiritualitat de Son Roca, fa d’infermera a Son Dureta i al dispensari de la barriada. Una tasca que desplega també des de les vivendes, i posteriorment des del centre assistencial de Manacor. Sempre com infermera.

Pel mes de juny de 1980 se’n torna a treballar al Burundi, Nyabikere, Rabiro, província de Gitega, com a infermera, atenent el dispensari i l’obra social. 

L’any 1983, fent d’ATS a Son Dureta, ho compagina amb la tasca d’atendre les germanes més majors que resideixen a la casa d’Establiments. Seguint com a ATS a Son Dureta, desplega tasca d’atenció a germanes més majors que resideixen a Sencelles (2007). L’any 2009, reforça la comunitat de Villa del Prado (municipi de Madrid). El mateix any fa la mateixa labor amb la comunitat de Vilafranca de Bonany, encarregant-se de les germanes més majors i malaltes, esdevenint-hi l’administradora local.

M’arriba la notícia que deixa la comunitat, pendent de rebre de Roma la confirmació de deixar la Congregació. Em consta que signa la sortida definitiva de la Congregació mallorquina de Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül l’1 de desembre de 2015.

Pel que sembla, vol romandre més a prop de familiars seus de Sisante, en considerar que no els pot negar la seva ajuda personal, quan l’han de mester allà on viuen i pateixen. Deu considerar una trava haver de romandre subjecta a una normativa tan estricta com la d’una congregació religiosa que, tot i haver-li prestat més de seixanta anys de la seva vida, l’obliga a mantenir usos i costums de caire profundament comunitari.

Quan ella i la resta de companyes i companys són a punt d’anar-hi, al Burundi, l'any 1973, tothom té molt d’interès a conèixer fil per randa més detalls de la situació dramàtica que s’està donant aleshores al Burundi. Ningú millor per informar-los que qui n’acaba d’arribar més recentment. Jo mateix.

N’han rebut les primeres notícies directes, a través d’informacions trameses per altres companys que han aterrat darrerament a Mallorca: Guillem Miralles Cardell, just acabats de començar els cruels ‘esdeveniments’, ha pogut informar del que és el primer moment de matances humanes.

Posteriorment, amb una mica més de coneixement dels fets, Jaume Ribes Molines i Sebastià Salom Mas els poden donar fites més clares encara.

Igualment Antoni Perelló Nebot, que retorna definitivament a Mallorca, després d’haver-ne acabat el compromís de treballar-hi durant els cinc anys prefixats, també hi pot dir la seva.

Ara em pertoca, a mi, de donar les darreres informacions, les més calentes. Això, en circumstàncies tan doloroses com aquelles, em col·loca entre l’espasa i la paret.

D’una banda, crec que val la pena, i s’ho paga, esgotar tots els recursos disponibles per ajudar el Burundi. Som de l’opinió aleshres que no s’ha de trencar aquella cadena que representa l’aportació diocesana de Mallorca a l’església del Burundi, un element que consider molt valuós per a totes dues esglésies i totes dues societats, l'europea i l'africana.

D’altra banda, no acab de veure clar que la presència estrangera en aquell país centreafricà pugui durar gaire més temps. Hi besllumen com a imminent l’ordre governativa d’expulsió de tots els missioners estrangers. Sembla que no queda lluny el moment en què s’haurà de prendre la decisió d’abandonar el país, ateses les greus dificultats de tota casta que comporta aquella situació tan violenta.

Veig aleshores massa interrogants davant la presència mallorquina en aquell país, perquè es pugui dir que s’hi continuarà fent feina durant molts més anys.

A dir ver, ni veig del tot clara la remesa de més personal de Mallorca cap al Burundi, ni veig del tot clar que se n’hagi d’interrompre la ajuda tan valuosa. Tampoc no vull mantenir enganyada la gent que s’ha ofert voluntàriament a anar a treballar-hi, ni desanimar-la amb la meva visió personal de la situació.

Record sempre molt vivament aquella primera trobada amb les Germanes de la Caritat, a les dependències del Secretariat diocesà de Missions, quan em demanen noves sobre la situació concreta del Burundi!  Em resulta dolorosíssima! 

Tots plegats sofrim molt, en aquella ocasió...

Elles, pel fet d’haver pres la decisió de partir cap al Burundi, després d’haver hagut de sortejar tota casta d’entrebancs i dificultats, tant de caràcter intern com extern. Es topen, de cop sec, amb unes altres dificultats que provenen del mateix país que les ha d’acollir.

Jo, pel fet de no saber ben bé cap on orientar-les amb tota claredat...

Malgrat tot, aquell grapat de valentes dones de Mallorca decideixen, en un gest de solidaritat més que manifesta i admirable, tirar pel cap dret i continuar endavant amb aquella aventura. 

Des d’aquell mateix moment, començ a admirar de debò aquell grup d’amigues religioses que se’n van de Mallorca cap a Burundi, disposades a passar per allà on sigui. Prenen el risc d’una aventura, que desconeixen per complet on els ha de portar. Se’n van, amb el cor estret, al mateix cor geogràfic de l’Àfrica negra, força encalentit per unes circumstàncies tan singularment explosives que poden esclatar en  qualsevol moment.

Amb gran alegria m'arriben les primeres notícies relatives a l’estada d’aquella remesa de missioneres i missioners de Mallorca a Burundi. Em diuen que tothom hi ha arribat bé. M’alegra, alhora que em tranquil·litza molt, el fet que aquelles missioneres manifestin que donen per ben pagats tots els mals moments passats, pel simple fet d’haver tengut l’oportunitat de veure de prop aquell tros de món que no sospitaven mai que pogués existir enlloc.

En arribar al Burundi, poden constatar, amb els seus propis ulls, les condicions de vida de la gent del país. S’adonen que es tracta d’una realitat totalment distinta a la de Mallorca. 

No es cansen de repetir-me que val la pena tot quant han passat abans. Els permet de romandre – encara que només sigui per uns instants – a prop d’una gent tan senzilla, d’un poble tan humil i que pateix tant...

Poques setmanes després, des de la secció de vols internacionals de l'aeroport de Son Sant Joan, torn a sortir de Palma, altre cop en direcció cap a Brussel·les. És dia 16 de setembre de l’any 1973. Arrib a l'aeroport internacional de Bujumbura, la capital de la República del Burundi, dia 20 de setembre. Hi tramit tota la documentació que m’és requerida pel departament d'Immigració burundès.

Torn a ser de bell nou al Burundi, després d’haver passat uns mesos de vacances i descans, reprenent forces, a Mallorca. Em retrob amb els companys mallorquins: els que hi deix quan me’n vaig, i d’altres nous, presents posteriorment. Amb la novetat d’un grapat de religioses mallorquines, les primeres que hi van a treballar i que donen una empenta nova i un estil nou de fer feina en aquell país centreafricà.

Cada quinze dies, més o manco, ens reunim els dos grups de gent mallorquina: a vegades la gent de Gitongo va a Nyabiraba, i d’altres vegades ho feim a la inversa, la de Nyabiraba va a Gitongo.

Aprofitam la jornada per fer una mica d’esport, anar de passeig o d’excursió per aquelles contrades, i per descansar... Són trobades molt agradoses que permeten fer d’aquells dos grups de gent mallorquina un bon grapat de companyes i companys, molt il·lusionats en la tasca que feim al Burundi, necessitats també de l’esplai i la diversió que ens posi més a punt els cossos i els esperits.

La presència d’aquelles quatre dones mallorquines dins el grup dóna uns aires nous a les trobades periòdiques que mantenim. No hi manca mai la delicadesa d’un menjar exquisidament preparat, ni les atencions femenines per part d’unes religioses que consideram germanes de debò.

Les dues infermeres, Rosa i Chon han de passar alguns mesos a l’Hospital de Gitega, on, com hi és preceptiu, els correspon de fer un curs intensiu de pràctiques d'atenció sanitària a les malalties tropicals. Fet que les duuu a passar els caps de setmana a la missió de Nyabiraba, una mica més apropada de Gitega que la de Gitongo. És quan tenc l'oportunitat de tractar molt de prop NA CHON.

Amb l’anada freqüent de les dues infermeres, la missió de Nyabiraba millora moltíssim en molts d'aspectes. Cada dissabte la deixen feta un mirall. Als meus ulls, aquelles dues dones de Sisante, molt feineres, es fixen moltíssim en detalls que, a mi, em passen totalment desapercebuts. Mantenen la capacitat de posar contínuament les mans amb molta d’il·lusió en la tasca de deixar sempre la casa molt més confortable i agradosa.

La presència d’aquelles dues religioses, a més d’agradosa, resulta molt acompanyant, per a un grup integrat sempre i només per homes. Ens enriqueix. Molts aspectes de la nostra vida personal i comunitària queden enriquits amb la presència freqüent d’aquelles dues dones a la missió catòlica de Nyabiraba, que, de mica en mica, es van convertint de mica en amigues veritables. Una amistat que perdurarà al llarg de les nostres vides, fins i tot mig segle després...

Quan hi pens una mica, m’adon que el contacte i la convivència que hi arribam a mantenir, dins la més gran de les naturalitats, resulten un element força enriquidor. Si més no, a mi, em serveix per llevar-me del cap la idea prèvia que tenc sobre les religioses en general.

Aquell sentiment tendenciosament despectiu cap a qualsevol dona que pertanyi a alguna congregació religiosa, se’m va esfumant i superant de mica en mica, a mida que tract i conec més de prop i més intensament aquelles dones.

Al fons de cadascuna d’elles, hi descobresc el tresor humà d’uns cors que estimen de bon de veres i amb gran intensitat, on coven sentiments bellíssims, generositats fora mida i un esperit de servei difícils d'igualar.

Vaig veient, cada cop més clarament, la riquesa humana que porten aquelles dones, lliurades en cos i ànima al poble murundi; i això ens ajuda a sentir-nos plenament identificats en l’objectiu comú que ens duu a tots a treballar en aquell país.

Aquella comunitat de Germanes de la Caritat, que s’hi atansen amb il·lusió gran, s’han  d’enfrontar a uns inicis poc encoratjadors. La situació del país no té l’encant de cap aventura romàntica. Hi han anat amb moltes ganes de treballar-hi, i constaten que el temps va passant, mentre molt poqueta cosa poden fer-hi...

Com succeeix als inicis de qualsevol estada d'una persona estrangera que hi posa els peus, les mans i el cor, en aquell país. Joana i Josefina, juntament amb Toni i Julià, la darrera fornada de gent mallorquina que arriba al Burundi, se'n van a fer el curs de kirundi al Centre d’Estudis de Muyange, a fi d’aprendre la llengua que parla la gent del país.

Rosa i Chon, totes dues naturals de la vila de Sisante, província de Conca, han de passar més d’un any a l’espera de rebre el permís oficial que els permeti de treballar com a infermeres al Dispensari governamental de la comuna de Mutaho. Estan obligades a haver de matar el temps, assistint com a alumnes a uns cursets de medecina general que els donen a l’Hospital de Gitega, com si es tractàs dels de medecina tropical que se’ls ha dit que han de fer... Ni tan sols els és permès de posar una injecció a cap persona malalta, quan veuen ben a les clares que aquesta no rep cap casta d’atenció eficaç per part de ningú... Molt trist i lamentable...

I això que totes dues tenen molta d’experiència com a infermeres a l’Hospital de Son Dureta, a Mallorca. Però els serveix de ben poc aquella experiència, ja que, com si fossin aprenents, han d’assistir a rebre unes classes que elles mateixes podrien donar amb molta més competència i professionalitat...

Arriba el moment en què les dues infermeres, Chon i Rosa es responsabilitzen del dispensari de la comuna de Mutaho, a una mitja dotzena de quilòmetres de la missió catòlica de Gitongo.

Des del primer dia que comencen a treballar-hi, el nombre de persones que hi assisteixen augmenta espectacularment. D’una dotzena i mitja que hi anaven, en poc temps passen a ser-hi ateses més de tres-centes diàriament.

Dediquen els matins a atendre la gent, i els capvespres a fer les analítiques i a preparar la jornada següent, així com la neteja d’unes dependències que, amb la seva presència, en canvien de cap a peus la fesomia.

Així pot constatar-ho directament el mateix bisbe de Mallorca, Teodor Úbeda Gramaje, durant la visita que el mes de novembre de l'any 1973 efectua a Burundi, per conèixer de prop la realitat del país on treballam aquell grapat de missioneres i missioners mallorquins. És la primera visita que ens fa. A la missió catòlica de Nyabiraba hi és molt ben acollit.

La mort recent d’Ascensión Laserna Pérez, Germana de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, em duu a recordar i mantenir viva la memòria d’una feina feta conjuntament en un indret que ens acull a tots dos, al mateix centre de l’Àfrica negra, a la dècada dels anys 70 del segle passat.

El fet d’haver-nos hagut de separar físicament, amb la meva partida sobtada d’aquell país, la meva anada al Perú durant alguns anys i el transcurs de més de mig segle de les nostres vides damunt d’aquest planeta, no fan minvar el més mínim la meva estimació cap a una de les persones que conec, més atentes, més servicials, més disponibles, més solidàries, més amables...

Gràcies, bona amiga Chon! Des d’allà on ets, continua vetlant per tots nosaltres!

Imana igwakire mu bwami bwayo! 
(Que Déu et doni la benvenguda al seu Regne!)