75è Aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, a Palma

Aquest diumenge, 10 de desembre de 2023, es compleixen les noces de platí de la Declaració Universal dels Drets Humans, proclamada per l’Assemblea General de l’Organització de Nacions Unides a París l’any 1948. 

Jo tenc aleshores quatre anys i sis dies!

Precisament enguany, l’any 2023, fa quaranta-quatre anys que, juntament amb el solleric Toni Castañer, introduïm a Palma la Secció Local d’Amnesty Internacional, amb la seva primera seu a les instal·lacions parroquials de l’Encarnació.

En dia tan assenyalat, com mir de fer cada any que puc, vull sumar-me als actes programats per avui a Ciutat. Gràcies al bon amic i activista incombustible d’AI, Carlos Martín Ciscar, arrib a saber que enguany es fa al Parc de les Estacions.

Me n'hi vaig i m’hi trob molta de gent. Alguna coneguda, que puc saludar després d’anys sense veure’ns. D’altres, bastant més joves que jo, m’ajuden a entendre que encara queda gent lluitadora que s’afanya a defensar la gent que s’ho passa més malament arreu del món: empresonada per les seves idees, o per les seves creences, o per no seguir els dictats ni les normes establertes per governants sense escrúpols. 

En defensa dels presos de consciència, en deim altre temps...

Un dia com avui em serveix, ni que sigui ràpidament, per repassar mentalment la meva trajectòria, la meva relació, la meva dedicació personal i directa amb Amnesty International, durant cinc anys seguits a finals de la dècada dels anys 70 del segle passat. I de quina manera!

És clar que, si l’any 2023 existeix a Mallorca aquesta organització humanitària fundada per l’advocat britànic Peter Benenson l’any 1961, sens dubte es deu primordialment a l’entrega i dedicació de la munió d’activistes que avui dia són membres de l’organització. Per descomptat!

Però pens que no s'ha d'oblidar que, en bona part, també es deu a la feina desplegada prèviament per dos mallorquins «il·lusos», que miram d’introduir-la a la nostra illa amb ganes de defensar-hi drets humans, intentant seguir el més fidelment possible les directrius emanades de la seu central...

De fet, Amnesty International arriba a Mallorca per primera vegada gràcies als esforços abnegats d’una dona, de nacionalitat sueca, que hi implanta aquesta organització humanitària poc temps després d’haver estat creada. Li diuen Margarita Stradman.

Davant la manca de col·laboració i la poca participació de la gent illenca, després d’haver funcionat uns anys, decideix dissoldre’n el Grup Local. En remet tota la documentació al Secretariat Internacional, amb seu a la ciutat de Londres, i AI deixa de funcionar a Mallorca per un temps.

18 anys després d’haver nascut AI damunt del planeta Terra, l’any 1979, Toni Castañer – un bon solleric que manté un grau de consciència humanista altíssim – i jo mateix, desplegam i intensificam  les nostres accions, per tal que hi sigui reintroduïda, després d’anys d’inoperància.

Tots dos, en Toni Catañer i jo mateix, engrescats en la tasca d'implantar i organitzar una entitat de tan alt prestigi internacional, en poc temps aconseguim que 122 persones associades constituïm el primer Grup Local de Palma d’Amnesty International. 

Durant tot el que duim de segle XXI, no passa any que Amnesty International no celebri el 10 de desembre algun acte públic a la plaça Major de Ciutat, commemoratiu de la data històrica. I jo mir d’acudir-hi sempre que puc.

He de dir que guard molt bons records de la meva dedicació a AI durant tot el temps que em permeten de ser-ne membre. Fins que me n’expulsen, per haver defensat públicament la guerrilla salvadorenca com a «única esperança alliberadora del poble salvadorenc» maltractat per la dictadura...

No me’n penedesc el més mínim. Ho tornaria a fer. Malauradament, les normes reglamentàries de grans organitzacions, massa sovint, en lloc d’ajudar els membres a viure amb més plenitud, serveixen i són emprades per retallar les ales de qui pretén volar una mica més amunt...

Esper i desig que les noves generacions d’activistes aconsegueixin de fer-ho millor que jo. 

Salut i coratge!

Palma, 10 de desembre de 2023
Setanta-cinquè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, per l’Assemblea General de l’ONU

Al bon amic Miquel Belenguer i Capó

 

Més de tres dècades seguides de compartir tasques polítiques, socials i culturals amb el bon amic Miquel Belenguer Capó, em duen a quedar-me fortament impressionat quan la seva companya i bona amiga meva Victòria me’n comunica la defunció.

Tot i que fa molt de temps que arrossega les males conseqüències d’una malaltia tan esfereïdora com el càncer, que ell sap dur estoicament i pacient com el qui més, no deixa de sorprendre’m avui la mala notícia.

D’ara endavant, deixarem de veure’l assegut a la taula del Blanquerna 65 on, amb el capell posat (com jo mateix) acostuma a assaborir les delícies d’una beguda, alhora que la companyia dels amics de sempre amb els quals conversa. Bon veïnat del carrer Andreu Feliu del barri de Santa Pagesa, sempre l’hi acompanya un dels seus cans preferits.

Més de tres dècades seguides de compartir espais i actuacions, no em poden deixar indiferent davant d’una partida com aquesta.

A l’àmbit polític, militants tots dos durant molts anys dins la formació de l’Esquerra Nacionalista que representa aleshores el PSM (Partit Socialista de Mallorca), no solament compartim projectes i perspectives, sinó que sempre em fa arribar el seu suport entusiasta quan m’exercesc com a càrrec públic a l’Ajuntament de Palma, al Consell de Mallorca o al Parlament de les Illes Balears. No ho oblidaré mai, Miquel amic!

A l’àmbit veïnal també és valuosíssima la seva aportació, sempre discreta però incombustible, a l’hora de prendre part en les activitats que desplega l’associació de Veïnats del Camp Rodó: festives, lúdiques, organitzatives, esportives, de tota casta. Indefectiblement lligades a l’impuls que hi dóna aleshores la meva esposa Isabel Rosselló Girart, ja difunta, amb qui Miquel Belenguer s’afanya sempre a col·laborar estretament. I no solament pel que fa a l’elaboració de dibuixos per a la revista de l’entitat, que són excel·lents.

També s’ofereix espontàniament i intensa a col·laborar en la nostra modesta i insignificant Fundació Picamall (Pobles i Cultures a Mallorca), quan miram d’intensificar la nostra solidaritat amb pobles del Tercer Món, des d’un petit espai físic situat al carrer de Ticià, al barri de Santa Pagesa.

L’art del dibuix que practica el bon amic Miquel em deixa captivat quan ens mostra i ofereix quadres seus, per exemple, dels coloms o dels galls o dels cans mallorquins. Una col·lecció tan admirable que hi deu haver ben pocs artistes que la puguin igualar.

M’impressiona fortament quan, en una de les converses confidencials, em fa a saber que, temps enrere, a l’època del seu servei militar obligatori, quan l’entorn familiar l’empeny a fer-se legionari, viu de ben a prop les males i doloroses experiències personals que el porten a abandonar-ne la tasca.

M’admira moltíssim veure’l amb la seva gran capacitat de suportar els efectes nefasts d’una malaltia tan poc desitjable com el càncer que l’afecta durant anys seguits.

No em puc estar d’agrair-li, sincerament i profunda, tot quant ha fet en aquest món nostre de misèries, per contribuir a llevar-ne i a implantar altres estils de vida que ens puguin portar a assaborir millor la nostra existència damunt d’aquest planeta nostre que tant malmenam.

El teu pas per aquest món és un estímul fort que ens empeny a lluitar per viure millor. Gràcies, Miquel.

I ja són SETANTA-NOU!

Dotze dies em separen
Dels dos dies que faig festa:
Em vendria més xalesta,
Si pogués jo ajuntar-la...

De Cecília, la patrona,
I que porta tan bell nom,
A qui trons lleven la son,
Santa Bàrbara gloriosa...

Bons records jo vull guardar
D'aquest dia i d'aquest any!
No me'n queden més enguany
De setantes a comptar.

Són setanta-nou avui
En la vida d'un humà
Que ha cercat pel món trescar
Avesant-se al sarró buit.

Quan pareix que està tot cuit,
Van i diuen "per molts d'anys"!
Agraesc tan bons afanys
Que la bona gent m'ha duit.

I que sigui en vida vostra!
Ho desig jo de tot cor,
Tant si ve de Manacor,
Com de lluny, prop de ca nostra.

Amb més bona salut vostra
Tot el món se n'enriqueix.
Ben arreu repercuteix,
Fins i tot de costa a costa.

Agraït a les companyes
I companys que de tot cor
M'han volgut romandre a prop
Com del bon foc les castanyes,

Vos desig sincerament
Que passeu molt bones festes:
Que us arribin ben xalestes,
I visqueu-les tendrament.

PER MOLTS D'ANYS MÉS!

(ET CONVID DE TOT COR AL CONCERT DE NADAL QUE FAREM A L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA CATALINA THOMÀS: 

PALMA, DIJOUS 21 DE DESEMBRE DE 2023, A LES 20:30 H)

Al bon amic Joan Moll i Marquès

Durant la meva existència en aquesta terra nostra, amb la família Moll i Marquès m’uneixen vincles de coneixença, tracte i col·laboració que em duen a lamentar profundament la pèrdua irreparable d’un dels seus membres, en Joan Moll i Marquès.

Nascut l’any 1936, vuit anys abans que jo, encara que durant poc temps, el conec i tract com alumne del Seminari diocesà, on realitzam els estudis eclesiàstics, a mitjan dècada dels anys cinquanta del segle passat. 

Amb uns quants cursos acadèmics de diferència – ell aniria a primer de Filosofia, quan jo hi faig l’ingrés l’any 1955 -, malgrat sigui durant poc temps, en mantenc molt viu el record: bon company, persona excel·lent, dedicat tan intensament a la música que, per a mi, s’esdevé un dels companys músics per antonomàsia, dins aquell gran conjunt d’estudiants que, acostant-nos als tres-cents en nombre, compartim aixopluc i disciplina acadèmica en règim d’internat estricte durant més de 10 anys seguits.

El període de vacances, en anar a fer d’escolanet al domicili del vicari de la parròquia de la Santíssima Trinitat, mossèn Lluís M. Fiol i Barceló, qui celebra la missa a la seva capella particular, situat a la mateixa planta de la mateixa entrada de la família Moll i Marquès, a la plaça Espanya de Ciutat, ens hi topam algunes vegades, amb Joan Moll i algun altre membre de la família.

La figura de Joan Moll em compareix també a l’hora de veure’l fent sonar l’harmònium dins la capella del Seminari Menor durant algunes funcions litúrgiques: un instrument que maneja com ell vol i delita la concurrència amb els acords tan harmoniosos que executa.

Molt bon pianista també. Ell tot sol, a dues mans, o a quatre mans amb altres companys músics, ens fa concerts pianístics de gran altura, interpretant al piano de coa Steinway & Sons o al piano Pleyel recent adquirit al Seminari Nou, peces musicals de tota casta.  

Impossible d’esborrar de la memòria els concerts pianístics a quatre mans, entre ell i altres companys, com el santanyiner Joan Vidal o el pollencí Bernat Cifre. o l'inquer J.L. García Mallada...

No puc oblidar tampoc la influència que manté damunt tantíssims companys d’estudis eclesiàstics, fent-nos conèixer, escoltar, valorar i estimar la música clàssica; posant al nostre abast grans figures d’aquest àmbit musical europeu; instruint-nos sobre estils i èpoques, il·lustrant-nos amb explicacions que ens ajuden moltíssim a mantenir el gust per aquest tipus de música: Albéniz, Bach, Beethoven, Berlioz, Brahms, Chopin, Debussy, Dvorák, Falla, Händel, Haydn, Liszt, Mahler, Mendelssohn, Mozart, Puccini, Ravel, Saint-Säens, Schubert, Schumann, Sibelius, Strauss, Stravinski, Telemann, Txaikovski, Verdi, Wagner, etc. són alguns dels noms que més ressonen dins la meva ment, a l’hora de recordar aportacions sucoses del nostre company d’estudis. 

Estudiant de Filosofia, opta per deixar la carrera eclesiàstica i dedicar-se a altres ocupacions. No per això deixam de mantenir tots dos una relació d’amistat que, d’una manera o una altra, es manté viva fins suara mateix. Tant amb ell com amb la resta de membres de la família Moll Marquès. 

Quan l'ús del català comença a entrar-hi una mica, a l’interior del Seminari diocesà,  s'hi fa present també son pare, don Francesc de B. Moll i Casasnovas, el patriarca de la família que hi acudeix a fer-ne classes per a la gent voluntària que en té ganes. Torn a tenir-hi relació directa.

Record que, molts d’anys després, com a regidor de l’Ajuntament de Palma, en representació del PSM-Nacionalistes de Mallorca, durant la legislatura de 1995-1999, torn a tenir l’oportunitat de mantenir contacte amb un altre membre de la família, el seu germà Josep Moll Marquès, qui també fa de regidor a Cort en representació del PSIB-PSOE. Ocasió que ens serveix per refermar més encara la nostra amistat iniciada al Seminari.

A la legislatura següent,  1999-2003, entre d’altres càrrecs públics institucionals, m’exercesc com a conseller de Cultura i Joventut al Consell de Mallorca. Aleshores tots dos tenim oportunitat de retrobar-nos. Mir de rebre’l al despatx i d’atendre les seves peticions, que sempre tenen a veure amb l’impuls i el foment de la música a les nostres illes.

També coincidim en actes públics diversos, com és el cas de la nostra assistència el mes de desembre de l’any 2000 a l’estrena de «L’enamorada». Una cantata composta per Tomeu Poquet i escrita pel canonge valldemossí Bru Morey interpretada a l’interior de la Seu Catedral de Mallorca. Amb gran assistència de públic, la dirigeix el mestre de Vilanova i la Geltrú Salvador Brotons. El bon amic Joan Moll hi acudeix com a compositor, i jo mateix com a diputat. 

L’11 de Setembre de l’any 2003, el cronista de l'esdeveniment ens fa coincidir tots dos, Joan Moll i jo mateix, en l’acte d’homenatge que el Consell de Mallorca vol retre a l’escriptor pobler Miquel López Crespí. La presidenta Maria Antònia Munar en presenta l’obra, «Literatura mallorquina i compromís polític», un volum de memòries de l’autor sobre la literatura illenca des de l’òptica antifranquista. Hi som tots dos presents, Joan Moll i jo.

M’alegra ben molt haver-hi compartit taules rodones, entrevistes radiofòniques o periodístiques diverses. Com és el cas de les que ens fan des de la Revista Portula, juntament amb altres personatges. Tots dos hi feim part com a protagonistes de fora del municipi de Marratxí: Cecili Buele, el mes de març de 2004, sobre el progrés i l’humanisme; i Joan Moll pianista, el mes d’octubre de 2005.

Una de les col·laboracions realitzades conjuntament és la signatura que feim, a mitjan mes d’octubre de l’any 2010,  d’un Manifest a favor de la Simfònica. Amb el lema «Salvem la Simfònica» els nombrosos signants exigim a les autoritats que integren la Fundació Pública per a la Música de Balears, que facin tots els esforços necessaris per una digna supervivència d’aquesta orquestra. 

Quan l’any 2016, amb motiu de la mort de la meva esposa manacorina Isabel Rosselló Girart, vull deixar constància escrita dels noms i llinatges de les més de 700 persones, que m’hi fan suport, no hi pot faltar ni el nom ni el condol que em fa arribar el bon amic Joan Moll. Li n’estic ben agraït. 

A través de les indicacions que em fa arribar el bon amic bunyolí Joan Brunet i Colom, m’assabent de la mort d’aquest altre bon amic palmesà, Joan Moll i Marquès, qui ens acaba de deixar, en bon darrer dia del mes de novembre de l’any 2023.

Que en pau descans aquest bon mestre de la música, pianista excel·lent, persona admirable!

Església catòlica, encobridora de pederastes!

En un escrit meu recent, arran de l’informe elaborat pel Defensor del Poble a l’estat espanyol, sobre les víctimes de la pederàstia a l’interior de l’Església catòlica, com a ciutadà llis i ras, alhora que fidel practicant, elev dues peticions a dues de les més altes instàncies públiques amb seu a Madrid:

1. Que, a l’hora de sol·licitar, elaborar o publicar informes oficials sobre la pederàstia existent a l’estat espanyol, no es limitin solament a l’àmbit eclesiàstic catòlic, sinó que, en bé del conjunt de la població, també n’ampliïn el camp d’observació a molts d’altres segments de la població on es produeix aquesta malifeta.

2. I que tots aquests informes siguin elaborats amb mètodes i anàlisis tècniques molt més fiables que les emprades fins ara, de manera que puguem disposar, simultàniament, de totes les dades relacionades amb els abusos sexuals d’infants arreu de l’estat, i puguem mirar de contribuir positivament i eficaç a erradicar-ne la pràctica, tan nefasta com feresta.

Amb aquest segon escrit meu, com a ciutadà llis i ras de les Illes Balears, i com a catòlic practicant, em veig amb el dret i el deure de girar la ullada i la crítica, també, cap a l’estament jeràrquic d’aquesta Església catòlica que, en opinió de no poca gent, en lloc de donar llum, fa i escampa massa fum. En aquest àmbit i en d’altres.

Em deman ¿per què deu ser que la Jerarquia de l’Església catòlica a l’estat espanyol, els bisbes en general, no deixen d’oferir la imatge lamentable d’un estament interessat a ocultar, amagar, dissimular o fins i tot negar comportaments pederastes d’eclesiàstics espanyols?

¿No deu ser cert, com afirma el Defensor del Poble, que els estaments eclesiàstics oficials, en general, miren de posar traves i pegues, obstacles i dificultats a qui vulgui investigar sobre fets que, per molt lamentables que siguin, no deixen de ser reals, ni deixen de tenir repercussions serioses fora de l’àmbit estrictament jeràrquic?

Si hem de fer cas al que publiquen els mitjans, el màxim representant i president de la Conferència Episcopal Espanyola desqualifica l’informe oficial sobre el nombre de pederastes eclesiàstics i afirma amb tots els ets i uts que és «mentida».

Aleshores, la pregunta és òbvia, ¿per quines cinc-centes viuen tan interessats a amagar la veritat, durant tant de temps i en tants indrets, i no es posen a col·laborar decididament i activa a facilitar-ne les dades que hi facin més llum? En una societat veritablement democràtica, un comportament com aquest ¿no podria arribar a ser considerat fins i tot delictiu, per part de jerarques renuents a col·laborar-hi?

Si, com a president de la Conferència episcopal creu que no són tants els casos d’eclesiàstics que abusen d’infants, ¿per què no mana i ordena que en totes les diòcesis espanyoles, en lloc de posar pegues i obstacles, se’n facilitin les investigacions i s’obrin de pinte en ample els arxius de les cúries diocesanes als investigadors degudament acreditats i, sobretot, a les víctimes que hi tenen tot el dret del món?

D’altra banda, qui més qui manco pensa que demanar perdó, cosa que fa el president dels bisbes espanyols, per una malifeta tan voluminosa i repugnant com l’abús de menors, no deixa de ser una mera gesticulació verbal que, si no va acompanyada de res més, no representa cap altra cosa que reconèixer-se’n culpable. I punt. 

En una societat veritablement democràtica, ¿es pot considerar suficient demanar perdó per un mal tan gros comès, sense parar esment a cap casta de reparació col·lectiva mínima? ¿No s’hi han d’aplicar les lleis? ¿No cal restituir res, ni s’han de prendre mesures concretes que facin evident el penediment sincer? ¿No s’ha de fer arribar cap casta d’indemnització moral i econòmica a les víctimes? ¿No s’ha de reparar d’alguna manera efectiva el mal comès i reconegut?

Ja no en parlem, si param esment a l’Evangeli de Jesús de Natzaret, quan es refereix a qui fa malbé un infant ¿o ja no hi deu tenir res a veure l’ensenyament de Lc 17,2 quan amolla: «Més valdria que li posassin una roda de molí al coll i el llançassin a la mar, abans que fes caure un d’aquests petits. Estigueu alerta! Teniu compte de vosaltres mateixos»?

Afirmar, com diu el president dels bisbes, que avui dia ja no es cometen tants abusos infantils com en temps passats... Faltaria més! Lamentablement, suposant que sigui certa la davallada possible de casos de pederàstia a l’interior de l’estament eclesiàstic, si és que es dóna,  no sembla que pugui atribuir-se a l’afany dels jerarques, sinó més tost a pressions externes d’una societat cada cop més democràtica que, de manera gairebé unànime i cridanera, se’n farta i arriba a dir «prou d’abusos sexuals infantils» per part d’eclesiàstics.

Denunciar, com a president de la Conferència episcopal, que algunes estadístiques extrapolades de l’informe del Defensor del poble tenen «la intenció d’enganyar la població», pot induir a creure i pensar el mateix, respecte d’una actitud jeràrquica que impedeix activament i ferma, recaptar informació oficial tan zelosament custodiada, que contribueix a mantenir la població enganyada, amb el pretext de mirar de fer-hi creure que «tots els clergues són molt bones persones».

Quant i més, quan es tracta d'uns individus que pertanyen a un col•lectiu tan emblemàtic dins les nostres societats. Són eclesiàstics dedicats expressament i directa a incentivar i promoure la pràctica de l'amor entre els humans, fruit, com diuen, d'un mandat que prové de Déu mateix. I, en actuar en nom de Déu, n'hi ha que mantenim la convicció que n'agreuja fets i responsabilitats individuals i col•lectives.

Sobretot, en incidir tan directament en el teixit social, en la defensa i promoció dels models de comportament que difonen i imposen, en l'àmbit de les identitats, de l'educació, de l'amor, de l'afecte. Elements malversats en perversió, com eina feresta de manipulació de consciències.

I tot plegat, en una etapa delicadíssima dins la vida emocional i afectiva de víctimes tendres i indefenses.

Davant d'una resposta tan reaccionària com poc valenta per part del president dels bisbes espanyols, ens podem prendre amb molt d’interès, cada cop major, allò que hi diu el papa Francesc, i que veim que no és poc, sobre aquest assumpte.

Si faig al·lusió explícita i directa a les orientacions emanades del bisbe de Roma, jerarca suprem a l’interior de l’Església catòlica, és perquè em fa adonar de dos fets inqüestionables: 

Que el mateix papa considera l’abús sexual de menors per part d’eclesiàstics com un assumpte de gravetat extrema a l’interior de l’Església catòlica, en els seus estaments jeràrquics més representatius, com són bisbes i cardenals, clergues i religiosos. No solament a l’estat espanyol, sinó també a altres països de l’orbe catòlic, i a gran escala.

I d’altra banda, que, des de l’episcopat espanyol, continuen fent la impressió de parar massa poc esment a les orientacions i recomanacions papals, vist el comportament manifestat fins ara per la cúpula eclesiàstica, als ulls de molta gent, amb tantíssim que desitjar.

Basta veure que, des que el 13 de març de 2013 el cardenal jesuïta argentí Jorge Bergoglio és elegit papa, no dubta gens ni mica a impulsar una reforma penal que introdueix el delicte específic de «pornografia infantil»; arriba a tipificar certs delictes que encara ara no són presents en algunes legislacions civils. 

Malauradament, pel que es veu, esdevenen unes eines que no sempre resulten útils ni són emprades degudament a l’àmbit més proper de les esglésies diocesanes. Fa la impressió que els bisbes hi donen les espatlles.

Només un any després d’haver estat elegit, el 22 de març de 2014, el papa Francesc crea i fixa la Comissió Pontifícia per a la Protecció de Menors, integrada per cardenals, arquebisbes i algunes víctimes d’eclesiàstics.

Tothom pot veure que aquest papa argentí, de llinatge Bergoglio, s’afanya a continuar en la línia de «tolerància zero» en aquest àmbit d’actuació eclesiàstica punible, i estableix regles molt estrictes en matèria d’abús, reunint-se amb víctimes i rebutjant amb fermesa centenars de sacerdots abusadors. 

Seria massa extens allargar-me, en aquest escrit meu, a l’hora de fer al·lusió a totes i cadascuna de les decisions que adopta pel papa Francesc sobre aquesta matèria, pràcticament cada any del seu pontificat.

Qui hi tengui interès, pot atansar-s’hi fàcilment a través de la pàgina web vaticana dedicada a «Abusos contra menors. La resposta de l’Església». Hi apareixen nombroses intervencions papals referides a aquest assumpte, que surten publicades en alemany, anglès, espanyol, francès, italià, polonès i portuguès.

Tant de bo que els bisbes que integren la Conferència Episcopal Espanyola s’engresquin d'una vegada a fer més cas d’allò que proposa el papa Francesc en matèria de lluita contra els abusos sexuals de menors per part d’eclesiàstics, i adoptin, de manera agosarada i valenta, les decisions, actituds i  comportaments que el bisbe de Roma proposa, i que les societats del segle XXI reclamen arreu del planeta.

En bé de les víctimes dels abusos sexuals per part d’eclesiàstics, i en bé d’una societat com l’espanyola que ha d’anar madurant moltíssim més, pel que fa al respecte cap a tots els éssers i col·lectius humans que la integren. Sobretot els més tendres, joves i vulnerables.

Cecili Buele i Ramis,
Mallorca, 30 d’octubre de 2023

Església catòlica pederasta, o societat espanyola pederasta?

 «Nemo dat quod non habet», deien els antics quan volien manifestar que «ningú no pot donar mai allò que no té».

Em ve al cap aquesta reflexió i sentència més antiga que el pastar, amb motiu de la notícia publicada, a bombo i platerets, des de Madrid i a tots els mitjans informatius, sobre un informe que fa públic el Defensor del Poble: xifra en més de 440.00 persones les víctimes de la pederàstia a l’interior de l’Església catòlica. 

Pel que sembla, el lliurament d’aquest informe respon, amb una celeritat inusual en contrades hispàniques, a una petició que li adreça el Congrés dels Diputats, any i mig enrere. A França, diuen, torben més de tres anys a respondre una qüestió semblant.

Ciutadà llis i ras d’aquesta societat sudeuropea, practicant adscrit a l’Església catòlica, coneixedor de la institució eclesiàstica escampada en les desset comunitats autònomes de l'estat espanyol, podria agrair profundament, sense que em sorprengués gaire, aquest esforç informatiu. 

Sempre que anàs acompanyat d’allò que acostumen a dir «dades contrastades».

De bon començament, no deixa de resultar bastant sospitós que tot un Defensor del Poble (se suposa que de "tot el poble espanyol", en el seu conjunt), es presti a fixar-ne l’atenció i la dedicació acurada a la pederàstia «eclesiàstica» solament, sense parar esment a la pederàstia «generalitzada» entre tota la població espanyola, pel que expressen informacions publicades i titulars cridaners que es difonen.

Ell sabrà per què ha volgut fer-ho així. Jo no. Vull dir que no sé per què ha decidit de fer-ho així.

Amb motiu de la difusió a bombo i platerets d’una notícia com aquesta, no em puc estar de dir-hi la meva. L’he volguda penjar a la xarxa de la intercomunicació més activa (Facebook i Whatsapp), i també l’he adreçada a la presidenta del Congrés dels Diputats, via messenger, la bona amiga inquera Francina Armengol i Socias (de qui, lògicament, no he obtengut cap casta de resposta, fins suara mateix). 

Eclesiàstic com he estat i em consider encara ara, fervent partidari d'una legislació molt més estricta en aquest àmbit de la mala actuació humana, com són ara els abusos d’infants o menors o adolescents, agraesc profundament poder disposar suara mateix de dades, en principi fefaents, sobre aquests abusos per part de clergues o religiosos (450.000?) a l'estat espanyol. Situació lamentabilíssima, sobretot per les víctimes!

A mida que vaig informant-me’n més detalladament, emperò, quan em diuen que tot això es basa en una «enquesta telefònica»... m’entren dubtes seriosos sobre la seva vàlua efectiva: tant per defecte com per excés.

Amb un mètode tan poc fiable com «una trucada telefònica», tothom pot concloure que tant poden ser molts més, com també molts manco, les víctimes reals i concretes d’aquests abusos per part d’eclesiàstics...

Sí que m'agradaria poder disposar, simultàniament, de les dades relatives als abusos infantils per part d’altres segments de la població, no eclesiàstics, com poden ser mestres, metges, militars, policies, polítics, pares o parents...

Si no n'hi ha, que no n'hi cerquin. Però, si n'hi hagués, per què no ho han d'aclarir i difondre-ho?

Entre mestres d’escoles públiques o privades, no catòliques, el Defensor del Poble no en té cap dada que pugui fer pública? Amb noms i llinatges? Amb fotografia incorporada? Amb el nom del centre escolar? Amb el nom i llinatges de director/a? Amb el seu currículum vitae? Amb la identificació de la víctima? Amb dades detallades de l’abús?

I amb metges que hagin abusat de menors? No en té cap dada, amb noms i llinatges, fotografia, clínica o hospital, currículum professional, identificació de víctimes, detalls de l’abús?

I amb militars que hagin abusat de menors? No n’hi consta cap ni un, amb noms i llinatges, fotografia, caserna, graduació, família, víctimes, detalls?

I amb policies que hagin abusat de menors? No en té cap ni un, amb noms i llinatges, foto, destinació, carrera professional, víctimes, detalls, etc.?

I amb polítics? No n’hi consta cap ni un amb noms i llinatges, càrrec públic, denominació del partit, institució pública on és present, etc.?

I dins l’àmbit esportiu? No n’hi consta cap, d’abús sexual de menors? Amb nom i llinatges dels infractors? Del club esportiu? De la localitat? De la junta directiva?

I, sobretot, amb pares i parents de víctimes, no té constància de cap cas que pugui fer públic, per contribuir a fer veure que, malauradament, vivim a l’interior d’una societat que, malgrat les aparences de normalitat i respecte, continua maltractant infants i abusant-ne sexualment, a més gran escala del que sembla? O són meres suposicions només?

Com a ciutadà de les Illes Balears reclam i deman que el mateix Defensor del Poble, i el Congrés dels Diputats espanyol que li encomana informes, vagin més enllà de la denúncia d’abusos infantils per part de l’Església catòlica, i s’atreveixin, d’una vegada per totes, a enfrontar-se a una de les realitats i situacions més doloroses que, pel que expressen certes entitats socials, continuen patint molts d'infants en aquest redol d’Europa: l’abús sexual.

Seria bo quantificar-ho, científicament i tècnica. No solament amb una enquesta basada en una telefonada. Si més no, per veure'n les proporcions en àmbits diversos i per mirar d’aconseguir-hi un apropament més eficient a la realitat, d'una manera més objectiva. 

Sempre amb l’afany i moltes ganes d'encertar el camí de la seva erradicació total, no solament a l’àmbit eclesiàstic, sinó també a tots els àmbits d'una societat que, en el seu conjunt, ja no en pugui donar, de pederàstia, perquè ja no en tengui.

Cecili Buele i Ramis,
Mallorca, 28 d’octubre de 2023

A la bona amiga Cati Albertí Victori

Fa dècades que ens coneixem i tractam, de maneres i formes diverses, segons les circumstàncies. Hores d’ara, continuo mantenint ben viu el record del suport que m’ha donat sempre en la tasca de seguir en contacte amb països de l’anomenat Tercer Món. Des de l’oficina que dirigí com a delegada diocesana de Missions durant més de 30 anys seguits.

El proppassat 21 de juliol de 2023 m’assabent que deixa d’encarregar-se d’aquesta tasca i és nomenada directora general de Cooperació i Immigració del Govern de les Illes Balears, dins la Conselleria de Famílies i Afers Socials que presideix Catalina Cirer Adrover.

No m’esper ni un dia. Li faig arribar la meva enhorabona més sincera i sentida. Amb l’experiència que ha anat acumulant dins l’àmbit de la cooperació amb països de l’hemisferi Sud, no dubt que hi ha de poder desplegar molt bona feina (si li deixen!)

Amb la salutació que li tramet aleshores, li exprés el desig que puguem continuar col·laborant, concretament i entre d’altres, amb el Perú, on el Govern de les Illes Balears, durant tres anys consecutius ha fet suport considerable, des del punt de vista econòmic i tècnic, a iniciatives socials que apunten cap a canvis substancials en la regió amazònica de Tarapoto, on cooperatives consolidades s’afanyen a canviar la producció de la coca per a narcotraficants, amb el cultiu del cacau per a l’exportació, emprant-hi mètodes respectuosos amb la terra, el medi ambient i les condicions laborals, sobretot de les dones que viuen i treballen en la regió de Chazuta.

Li agraesc la resposta que em fa arribar, de manera molt personal, expressant-me que intentarà fer-ho de la manera millor possible, posant-se a la nostra disposició en aquesta etapa nova que li fa molta d’il·lusió d’emprendre.

Quasi tres mesos després, tenc oportunitat de retrobar-me amb ella, el 14 d’octubre de 2023, en una jornada molt emotiva, organitzada pels seus antecessors en el càrrec de delegada diocesana de Missions, a la casa que les Germanes de la Caritat mantenen oberta a Son Roca. 

Han volgut i han aconseguit que hi quedàs sorpresa del tot!

Ens hi hem trobat una vuitantena persones (moltes més de «quatre», com ella s’esperava), gairebé totes amb l’experiència missionera que ens dóna el fet d’haver treballat uns anys, bé sigui al continent africà, bé sigui a Amèrica Llatina.

Amb algunes, feia temps que no ens vèiem. Amb altres, no ens havíem vist mai. Amb unes poques continuam relacionant-nos més o manco freqüentment, compartint idees, propostes d’actuació o iniciatives que ens ajuden a mantenir-nos lligats i units, d’alguna forma, amb poblacions de països del Sud on hem treballat.

Per a mi, ha estat una jornada molt emotiva. Inoblidable. Farcida d’aquelles energies positives que desprenen determinats col·lectius, integrats per gent que mira de fer el bé allà on és, així com sap i pot.

A la fins fa poc delegada de Missions i suara mateix directora general, Cati Albertí Victori, li hem volgut agrair tots els esforços realitzats per dur a terme, durant dècades seguides, la col·laboració directa i intensa amb tants i tants de pobles que,  arreu del planeta, romanen sotmesos a haver de viure dins la més gran de les misèries, la més crua de les pobreses i la més feresta de les situacions.

N’he volgut enregistrar algunes imatges i intervencions realitzades, durant una jornada summament enriquidora per al conjunt dels assistents, membres de congregacions religioses diverses: Agustines, Franciscanes, Germanes de la Caritat, Trinitàries, Franciscans del TOR, laics, seglars, clergues diocesans (en exercici i secularitzats). 

A tots ens ha mantengut units el desig d’agrair i reconèixer la tasca desplegada per la bona amiga Cati Albertí Victori.

Li desig molta de salut i molt de coratge!

A Francina Armengol, presidenta del Congrés espanyol dels Diputats

A la fi! 

En bon dia 17 d’agost de l’any 2023, sent a dir, amb tots els ets i uts, a l'interior de l'hemicicle del Congrés espanyol dels Diputats, allò que la mateixa Constitució espanyola ja manifesta quaranta-cinc anys abans i que ningú no s’atreveix a reiterar i refermar tan clarament com fins ara.

Me n’alegr ben molt, de sentir-ho a dir, a la nova presidenta del Congrés, la mallorquina Francina Armengol, fent-hi al·lusió directa: 

«La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció» (art. 3.3).

Per a un com jo, a qui no resulta gaire fàcil arribar a dir quatre paraules en català, des de la tribuna del Congrés dels Diputats el 4 de març de 2003, presidit per la senyora Margarita Mariscal de Gante y Mirón (PP), escoltar-hi vint anys després el discurs inaugural de la XV Legislatura en boca de la mallorquina Francina Armengol i Socias (PSIB-PSOE), representa qualque cosa més que una glopada d’aire fresc que neteja indrets tan contaminats com putrefactes, si més no en matèria lingüística.

Són paraules pronunciades per la presidenta Armengol, en el seu discurs, breu i concís, qui gosa de remarcar alguns aspectes que, per a mi, han de resultar rellevants, sobretot per a qui es considera, vol comportar-se i esser reconegut genuïnament com espanyol/a, amant de la Constitució espanyola: 

Literalment, afirma:

«España siempre avanza cuando se reconocen su pluralidad y diversidad», 

«La riqueza de este país reside en su carácter plural», 

«La pluralidad de nuestro país es nuestra gran riqueza», 

«La convivencia de culturas, tradiciones y lenguas distintas nos hacen mejores», 

«Aceptar sin reparos la pluralidad de pensamientos e identidades que conviven en nuestro país nos enriquece», 

«Esta pluralidad está obligada a reflejar esta cámara, para acercarse mucho más a la España real, que es diversa, que está llena de colores y cargada de matices», 

«Mi compromiso con el castellano, el catalán, el euskera y el gallego, y la riqueza lingüística que suponen... esta Presidencia permitirá la utilización de todos estos idiomas en el Congreso desde esta sesión constitutiva», 

«Defender la democracia parlamentaria, y esto es lo que nos corresponde a todos nosotros y nosotras, es preservar y respetar la diversidad que convive en nuestro país y que las urnas han llevado hasta aquí».

Tant de bo que aquest discurs de Francina Armengol, sobre «la diversitat i la pluralitat» en seu parlamentària espanyola, es traduesqui i convertesqui de fet en pràctiques molt més respectuoses que les sostengudes fins ara per l’estat espanyol, a l’interior de les institucions públiques i a cada racó de les nostres societats. 

Per a gent com jo, que ja en duu tantes, de vistes, de patides i d'escoltades en defensa de la llengua catalana, el més important no són les paraules belles, sinó, sobretot, els fets concrets que se’n deriven. 

Tant de bo que molts d’aquests fets esdevenguin constatables més aviat que de pressa. 

I, sobretot, que siguin perdurables en el temps i els territoris.

Festa parroquial de Santa Catalina Thomàs, a Palma

Amb la presència i presidència en una concelebració eucarística de dos bisbes i cinc capellans, la parròquia de Santa Catalina Thomàs fa enguany l’acte central de la festa de la seva patrona, la santa valldemossina, «la santa més mallorquina i la mallorquina més santa».

Poques vegades tenim l’oportunitat de veure en aquesta església parroquial de Ciutat una celebració eucarística presidida per dos bisbes. En aquest cas i enguany, es tracta de monsenyor Sebastià Taltavull i Anglada, bisbe de Mallorca, i monsenyor Francisco César García Magán, bisbe auxiliar de l’arxidiòcesi de Toledo, secretari general i portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola.

Al final de la missa, el rector de la parròquia, mossèn Ramon Lladó i Rotger, canonge penitencier de la Seu Catedral de Mallorca, hi ha fet referència explícita. N’ha agraït la presència i hi ha esmentat, a més a més, els preveres concelebrants, el coro, la directora, l’organista, na Martina la Beateta, els pagesets i les pagesetes que l’han acompanyada, escolanets, colles que han ballat l’Oferta, els qui han enramellat l’església, els xeremiers, els lectors, tots els assistents...

L’església, en ple mes de juliol calorosíssim, era plena a vessar, majoritàriament ocupada per la gent major a la qual s’han reservat bancalades i s'ha volgut retre homenatge sentit. Se’ls ha lliurat un llibre i un petit diploma commemoratiu de la jornada, com també un refresc compartit amb tots els assistents. 

Mentre el bisbe Taltavull anava saludant tots els homenatjats, el bisbe García Magán oferia a la veneració de la resta de participants la relíquia de la Beateta, Sor Tomaseta, Santa Catalina Thomàs.

A la sortida del temple, ball i música mallorquina a la plaça de Santa Pagesa.

Al bon amic esporlerí, Vicenç Vidal i Matas

Vagi per davant la meva felicitació més sincera i profunda, bon amic Vicenç Vidal i Matas, en haver aconseguit aquest 23 de juliol de l’any 23 d’aquest segle, el que altres polítics de generacions anteriors no hem estat capaços d’assolir mai, abans, com fins ara. 

I que consti que, com saps, som testimoni directe que ens ho proposam de bon de veres, a cada convocatòria electoral des de la formació política del PSM: comptar amb l’elecció d’algun diputat illenc, que pertanyi a una formació política estrictament illenca que, directament i personalment, hi pugui defensar els interessos illencs al Congrés dels Diputats. 

Enhorabona i coratge, bon amic esporlerí, per tenir l’oportunitat de tirar endavant amb aquesta tasca política de diputat, que ja has sabut i pogut dur a terme activament i dinàmica, com a senador a Madrid, durant la legislatura passada.

La meva enhorabona personal s’ajunta també a la de tantíssima d’altra gent que sé ben cert que te l’envia i que t’ho desitja de tot cor. És el cas del bon amic meu pollencí i bon mestre teu a l’Escola d’Esporles, qui em consta que t’estimava molt, i que et va cuidar i encoratjar a progressar com alumne, malgrat les teves dificultats de visió... Sé ben cert, i em consta positivament, que s’alegra ben molt de veure com ho has superat tot i has sabut arribar tan lluny, aconseguint de comptar amb els vots necessaris per sortir elegit diputat el proppassat 23 de juliol. Enhorabona, si més no, per partida doble!

Amb un esdeveniment com aquest jo, que després de militar durant tres anys seguits dins del PCPE (de constitució estatal espanyola), arrib a optar per afiliar-me al PSM-Entesa Nacionalista (de creació nítidament autonòmica), mir de representar-lo el més bé que sé i que puc, durant quinze anys seguits, participant activament en ocasions electorals diverses. 

Jo que, finalment, duc més de vint anys militant dins Esquerra Republicana (nítidament independentista catalana), no puc deixar de fer una repassada general del que, des del meu modest mode de veure, comporta la gosadia heroica de presentar, efectivament i incansablement, una candidatura electoral al marge del PP i del PSOE en aquestes illes nostres, Balears i Pitiüses, durant més de quatre dècades seguides «ininterrompudament».

L’enhorabona que t’envio, la vull fer extensiva també a tota aquesta gran colla d’ajudants que deus haver tengut, assistents, col·laboradors, companys i companyes de partit que t’han fet suport en tot moment... M’imagín que són moltíssims.

L’alegria gran que sent en aquests moments, com a polític i com a ciutadà del barri palmesà del Camp Rodó, em resulta del tot indescriptible! A la fi, aquesta comunitat autònoma, tan rica i tan diversa des de tants punts de vista diferents, a la fi arriba a comptar amb una representació, tot i que mínima, genuïnament illenca, al Congrés dels Diputats! 

I mira tu que ho hem intentat per pa i per sal, en totes quantes ocasions electorals han estat convocades aquests darrers quaranta-cinc anys «de democràcia espanyola low cost». Mai abans, no hem trobat la manera d’arribar-hi, en 14 ocasions anteriors. Enguany sí, que ho has aconseguit! Serà un any per recordar en la història política i social d’aquest racó dels Països Catalans, que anomenam les Illes Balears i Pitiüses.

Sé que ho deus saber molt millor que jo, però vull aprofitar aquesta avinentesa per fer un recorregut ràpid i breu sobre allò que han estat «intents fallits anteriors». Si més no, perquè puguin ajudar a aconseguir que la teva gesta d’enguany mantengui i n’incrementi la continuïtat futura, fins i tot pel que fa al nombre superior de representants en ocasions venidores.

Hem tengut una quinzena d’ocasions «històriques», amb motiu de les quinze convocatòries que s’han fet des de Madrid, d’unes eleccions generals espanyoles, orientades a escollir els membres del Congrés dels Diputats i del Senat que a la vegada triïn el president del Govern d’Espanya, legislin, administrin i representin els interessos de tota la ciutadania, des de Madrid.

Si no vaig errat de comptes, des de les eleccions generals celebrades l’any 1978, pel cap baix sempre hi ha hagut una formació política d’aquestes illes nostres (PSM) que hi ha volgut i s’ha atrevit a presentar-hi candidatura. Cosa molt bona de dir, però no tan bona de fer, ni de bon tros. 

Si ho sabran els dirigents que s’hi han esmerçat amb tantíssima de cura! Bé sigui anant en solitari i amb denominacions diverses; bé sigui presentant-se en coalició amb altres forces polítiques, tant de caire autonòmic com estatal, el fet és que la formació política esmentada s’ha afanyat a fer-s’hi present sempre, en totes 15 convocatòries: PSM (Partit Socialista de Mallorca), PSM (Partit Socialista de Menorca), PSM-Nacionalistes d’Esquerra, PSM-Entesa Nacionalista, PSM-Entesa Nacionalista d’Esquerres, Pacte de progrés de les Illes Balears (PSM-EN, IU, VERDS, ERC), Unitat de les Illes Balears (PSM-EN, UM, ERC, VERDS)...

El fet és que mai per mai no hem aconseguit d’anar gaire més enllà del 7%, i enguany sí. Enguany, encapçalada per tu, bon amic Vicens Vidal, la candidatura illenca-estatal SUMAR MÉS (Més per Mallorca, Més per Menorca i Sumar) n’ha superat extraordinàriament el sòtil: has aconseguit més que quadruplicar en vots el millor de tots els resultats anteriors, assolint-hi el 16,57%. Quasi res!

Naturalment que als ulls de segons qui pot semblar poqueta cosa. Sobretot, si la compara amb els altres dos dinosaures de la política desplegada a les Illes Balears i Pitiüses, que s’ho han repartit gairebé tot, durant els darreres 45 anys, PP i PSOE!

Però un com jo que, entre d’altres ocasions, l’any 2000 encapçala la llista electoral del PSM-Entesa Nacionalista al Congrés dels Diputats, sap i viu de prop el molt que costa arribar a aconseguir-hi el 5,9% dels vots, enfront dels dinosaures de la política autonòmica balear que aleshores s’enduen 5 diputats el PP i 2 diputats el PSOE... veure’n els resultats d’avui, tretze anys després, no puc deixar de valorar-ho com una veritable heroïcitat fora mida: PP3, PSOE3, VOX1, SUMARMÉS1: Fantàstic! Increïble!

Tenc molt d’interès a reproduir-te la taula adjunta, perquè crec que evidencia nítidament tot quant t’estic, any electoral per any electoral: de l’inicial 3,3%  l’any 1979, passam pel 5,7% l’any 1996, superant el 7% l’any 2016, i enguany tocam a dalt de tot amb el 16,57%, que comporta  haver aconseguit ni mes ni pus que 83.116 vots. 

Record perfectament l’alegria que tenim i compartim l’any 2000 quan aconseguim superar els 23.480 vots! Tu, enguany, Vicenç Vidal, n’has aconseguit quasi quatre vegades més!

Enhorabona! Salut i coratge republicà, per representar-nos al Congrés dels Diputats, així com tu saps fer molt bé, i així com el conjunt dels Països Catalans es mereixen.